La vida versió Champions League

M’he apuntat al gimnàs: amb la mateixa convicció que un 1 de gener. No em pregunteu perquè, tots els estius em torna la vena de fer esport. Precisament en estiu, quan, trobe, és la pijtor època. Per a fer esports de pobres, vull dir (córrer, caminar); els esports de rics, l’esquí, la nàutica, eixos sempre tenen bona temporada. De manera que, per tal de no torrar-me a la carretera, mentre pegue voltes suant com un porc al voltant del polígon industrial d’Almoines, aquest estiu m’he aburgesat. M’he apuntat al gimnàs. Ara, com tots els eteris propòsits de Cap d’Any, a vore el que dure.

Això de Rus fa deu anys no haguera passat; encara que ho haguérem escoltat amb les nostres orelles. Hauria eixit la cúpula del PP en tropa a dir que era mentida, que era manipulació, i que estar imputat no vol dir res, que quina manera de passar-se pel forro la presumpció d’innocència. Camps també va fer alguna bajanada -i mira, entre tots ara estan fent-lo bo-, i no només no el van suspendre de militància, sinó que va guanyar les següents eleccions per majoria absoluta; i els de la cúpula, m’imagine, estarien descollonant-se de la ciutadania. Jo procupava no imaginar-me’ls als seus despatxos rient-se de la gent, perquè quan llegia periòdics i els visualitzava m’entraven ganes d’eixir al carrer a fer barricades i botar foc. Almenys això ara ja no ha passat. Almenys han après la vergonya, la cautela. Hui ja no els he sentit en somnis riure’s de la ciutadania borratxos de poder. Només se sent l’estertor d’un sistema tan podrit que molts dels que tradicionalment els votaven clamen en veu alta que ara aposten per uns altres -els que siga, tant me fot, que estem en la nostra democràcia està en la UCI-.

Que en passen, de vergonya, que en passen; perquè portàvem massa anys ja patint vergonya nosaltres.

Si algun dia furgueu per la Safor i no em trobeu, agafa l’autopista de Ròtova (que en alguna cosa s’ha de notar que l’alcalde de Ròtova era diputat provincial) cap a l’interior. Em trobaràs a la Vall Blanca, la Vall d’Albaida. Voràs de seguida el nom de la vall escampat per tota la terra: és blanca. A banda d’això, la Vall té l’encant de les coses exactes, mesurades i deixades en pau: una quantitat perfecta de pobles, amb les cases que toca, ni més ni menys. Gaudeix de la proporció perfecta de bosc mediterrani i cultiu de secà, i el territori es distribueix pacíficament en unes pujades i baixades calmades i tranquil·les.

Si per fi decideixes perdre’t -i tens sort- podràs arribar a trobar Carrícola. El poble és una Formentera amagada; un poble hippie, on cosa creure que la gent no vaja descalça. És un poble de disseny: diminut i perfecte. Al seu entorn, cap amunt al castell i cap avall a la ruta de l’aigua s’hi amaguen tot d’obres d’art (Biodivers) -per la natura-. Per la ruta es poden descobrir tot de racons encantadors on dinar, passar l’estona, dormir -o tirar palets a les séquies-. Súper-recomanable per anar en colla o amb xiquets (els meus tenen 2 i 4 anys i han fet tota la ruta de l’aigua sense problemes).

Bones pasqües!

Prop de la Safor, a la veïna Vall d’Albaida hi ha un poble, Otos, conegut, entre altres coses, pels seus rellotges de sol. Desfortunadament per als seus habitants -i per a la resta del país, encara que no en sigam conscients-, els rellotges de sol no funcionen com toca; perquè durant l’hivern hem de comptar una hora més, i a l’estiu, dos.

No fa tant que vivim desquadrats respecte a l’horari solar. Quan els meus avis eren menuts (posem l’any 1915) es dinava a les dotze tots els dies. I la gent s’alçava a les 6 de la manera més natural possible. Ara, a l’estiu, alçar-se a les 6 és una bogeria. En horari solar, equival a alçar-se a les 4 del matí -recordeu, heu de restar-li dues hores!-. Ara traslladeu les nostres activitats diürnes de l’horari d’estiu -que el patim al llarg de més mesos que l’horari d’hivern- a horari solar. Ens alcem a els 6 del matí, i els xiquets entren a les 7 a l’escola. Els xiquets tenen de 10:30 fins a les 13 per a dinar. Ixen de l’escola a les 15. Ens gitem a les 20:00. Té trellat? Algunes coses, sí. Fer entrar als xiquets menuts a les 7 em pareix una tortura -voreu demà, que em toca vigilància de porta. Vindran fregant-se les lleganyetes-. Hi ha una altra bajanada: tindre 3 hores per a dinar -amb això et dóna temps a dinar i a fer la digestió!-. L’únic que té sentit és l’hora d’eixir de l’escola: a les 15:00 (com en el Regne Unit), i l’hora de sopar i gitar-se (a les 19 i a les 20 respectivament).

Hi ha 2 coses que m’enfurixen amb això de la bogeria dels fusos horaris i la mania de viure en contra del ritme natural: en primer lloc, que els europeus es pensen que som uns ganduls. Tot ho fem més tard, tenim més mandra (però, hòstia, enviem als xiquets de 3 anys a les 7 del matí -horari solar- a l’escola).

En segon lloc, amb els horaris bojos que tenim la tendència en els horaris laborals és a allargar-los, a estirar-los com un xiclet -clar, com anem a tancar les botigues a les 19:00 de la vesprada, hora de rellotge (no solar), si encara és de dia?-. I vinga, amb això que encara és de dia, que s’aprofite la llum, ens claven uns horaris laborals llargs i indignes. El canvi horari és, en definitiva, una estafa; una excusa per a esclavitzar-nos, un impediment per a la conciliació laboral i familiar.

Manaires del món: escolteu, que la llum solar és la mateixa. Voleu aprofitar la llum i consumir menys energia? Escurceu els horaris laborals.

Manaires dels països peninsulars: tingau trellat, torneu-nos els horaris dels nostres avis, torneu a posar els rellotges de sol a l’hora. 

No sé quina polèmica corre per les xarxes socials espanyoles: algú ha creat un hashtag contra els de magisteri (#unidosvsMagisterio, si teniu curiositat). Vos podeu imaginar les crítiques: que si a la carrera estudiem plastilina, i que si ens ens paguen per pintar i acolorir.

No sé com està el nou pla d’estudis, què estudien els de magisteri; però vos puc parlar de la meua feina de tots els dies: jo treballe amb personetes de 6 anys. Els xiquets a eixa edat són adorables. Encara tenen l’encant de la dependència familiar i el respecte innat cap als adults; però estan suficientment criats com per a no haver d’ajudar-los a pujar-se els pantalons o cordar-se les sabates.

La relació que es crea entre un xiquet de 6 anys i la seua mestra és molt especial. He estat dos dies malalta, i hui quan he tornat he pogut sentir els retrets dels meus alumnes; que els havia abandonat dos dies, i no es podien fer a la idea de què hauria passat si haguera faltat tota una setmana. Penseu-ho bé: jo passe amb ells les millors hores del dia. A voltes em criden “mama”, en comptes de Marta, sense adonar-se’n.

A banda de tindre una bona relació amb cadascun dels meus xiquets, la meua feina és complexa: he de detectar problemes, i posar-los solució. Quins problemes?

• Detecte la falta d’ulleres. D’entrada no és senzill, perquè si bé la miopia és fàcilment detectable (perquè no veuen la pissarra), l’estigmatisme costa més de trobar.
• Detecte els problemes de pronunciació. La maduració de la pronunciació humana ronda els cinc anys. Als sis anys encara es poden trobar xiquets amb problemes per a pronunciar certs sons (la erra múltiple, la essa,…).
• Detecte problemes d’aprenentatge. La complexitat de trobar aquest problema rau en què als 6 anys la maduresa encara representa un gran factor, i es pot confondre un problema natural d’aprenentatge amb una senzilla falta de maduresa.
• Detecte els xiquets amb riscos socials. I no només els detectem, les mestres, sinó que solem intentar compensar-los de manera instintiva, involuntària.
• Detecte la falta de motivació: per les raons que siga. Perquè un xiquet és massa llest, perquè no entén bé la nostra llengua, o perquè té problemes emocionals que venen de casa.
• Detecte la falta d’integració social en el grup, els bloquejos emocionals.

Pot semblar poca cosa, però la correcta detecció i solució d’aquestes mancances poden representar per a una persona la diferència entre el cel i l’infern. Després reconec que a llegir i a escriure s’ensenyen pràcticament a soles. Ho fan quan estan madurs, i si hi ha un mínim d’estímul cultural al seu voltant.

Cada dia, quan me’n vaig de casa i Ferran em pregunta amb ulls plorosos que on me’n vaig, li conteste “A educar als xiquets, que és la feina més important del món”. I ho és.

Els mestres amb una plaça pròpia, guanyada a través d’un procés d’oposició -com en el meu cas- tenim un règim sanitari particular. Es diu MUFACE: Mútua de Funcionaris de l’Estat i nosequè. A través d’aquesta mútua es pot elegir el sistema sanitari que hom vulga: es pot triar la Seguretat Social, Adeslas, Asisa i alguna cosa més. Des del primer dia no vaig ni pensar què triava: la seguretat social. És una tria no només òbvia, sinó fundada en principis ètics profunds. Si sóc treballadora de l’educació pública, si sóc defensora d’allò que és públic, no tindria sentit triar una assegurança privada pel que fa a la meua salut. Això no vol dir que no faça ús de la medicina privada: el ginecòleg, el dentista i el fisio on vaig són privats. Però no li ho faig pagar a l’estat: això ho pague jo.

Curiosament, estic comprovant que sóc una de les poques de la meua espècie. A banda del meu marit, no conec cap altre mestre -de l’escola pública- que tinga seguretat social. I mira que en conec. Tots els altres, quan tracte el tema, em parlen de les seues companyies de sanitat privades. És un tema dóna què pensar. Després de totes les mobilitzacions per una educació pública, on anàvem de la mà de la sanitat pública; després de despotricar que el sistema està desmantellant l’educaciò pública, resulta vertiginós el percentatge de mestres que, després de la mani, van a un metge privat a que els recepte medicaments. Aquest metge privat que es tria un treballador públic a través de MUFACE el paga l’estat: i d’aquesta manera l’estat paga dos sanitats, la pública per a tots, i la privada dels de MUFACE. Després diuen que hi ha malbaratament de recursos: doncs bé, ací en teniu un exemple.

Personalment em pareix una mostra de falta de confiança en el sistema sanitari públic que tan defensem. Imagina’t el cas contrari: imagina’t que els metges i els infermers poden triar l’escola que vulguen, i si volen portar els xiquets a una escola privada, l’estat els en paga les quotes. I que, donada la possibilitat de triar, els metges triaren massivament l’educació privada.

L’error no crec que estiga en els funcionaris que trien d’un ventall de possibilitats. L’error es troba en el propi sistema. No entenc perquè, gaudint d’una de les millors sanitats privades del món, existeix un sistema sanitari particular per a funcionaris on poden triar la sanitat privada. Tanmateix, tampoc entenc que els mestres, pensant-ho un poc, juguen al seu joc.

Quan a algú li diagnostiquen la malaltia celíaca sol tindre l’intestí prim en un estat ruïnós. El meu fill Emili tenia el pitjor número i la pitjor lletra de l’escala de la ruïna intestina: 3C en l’escala Marsh. El meu fill de 2 anys va tardar 1 any i alguns mesos en recuperar un bon estat intestinal.

Quan un celíac pren gluten no se li destrueix l’intestí de colp. És un procés lent, on l’intestí es pot refer poc a poc si no rep agressions glutanianes diàriament. És per això que els pares de fills celíacs estem obsessionats amb la xicoteta ingesta de gluten, i sobretot, amb la “contaminació”. Què és la contaminació? Doncs la presència de partícules minúscules de gluten a un producte sense gluten. Per exemple: quan tallem el pa d’Emili, no ho podem fer amb un ganivet amb què prèviament hem tallat pa amb gluten, perquè les molletes i partícules són -a llarg termini- molt perjudicials. Als qui no estan acostumats al concepte de contaminació els ho explique amb la metàfora de l’arseni. Tallaries el pa del teu fill amb un ganivet amb què prèviament has tallat arseni? Pensa-ho bé, per una mica d’arseni no es morirà, oi? Però a que no ho faries? El gluten és l’arseni dels celíacs.

El concepte de contaminació és el més engorrós per als celíacs. Pose exemples diaris: un plat on hi ha hagut un entrepà amb gluten no es pot utilitzar per a ficar-hi un pa sense gluten. El pot de Nocilla ha de ser diferenciat per als celíacs: perquè quan escampes el xocolate queden partícules de nocilla que es reintrodueixen al pot. La paella amb què has fregit carn arrebossada -amb farina de blat, s’entén-, no pot fregir res per a un celíac si no es neteja prèviament.

Aquest és un dels problemes de l’hosteleria: si fregeixen empanadilles amb el mateix oli que les creïlles (patates) fregides, els celíacs no poden menjar aquestes patates, perquè tenen arseni. Vull dir, gluten. La cullereta d’un pastís de formatge no pot anar a remoure el sucre del cafè d’un celíac. I ja no parle d’anar a un bar de tapes; o fer-se una cervesa. Els celíacs, senzillament no poden.

Notícies positives que li puc donar a un celíac principiant:

1. La primera és que un celíac acabat de diagnosticar té un diagnosi, i comença en procés per a recuperar-se. Això pot semblar molt poc, però és notori, ja que la malaltia celíaca costa de diagnosticar. Hi ha gent que es passa anys sense saber què li passa i trobant-se molt malament.
2. La segona és que ser celíac t’obliga a menjar sa. Personalment trobe que és la millor de les notícies d’un celíac. Passa a menjar més verdura, més llegums, més fruita, més sa.
3. Per última cal dir que cada dia més veig que la societat s’hi està adaptant. Cada dia sorgeixen més notícies de cadenes que adapten el seu menjar per a celíacs, supermercats que amplien l’oferta de productes. Hi ha un percentatge molt elevat de la població que no sap que és celíaca, i aniran incrementant la forquilla de població amb necessitats específiques. I a més, s’està posant de moda la dieta sense gluten, i això augmenta l’oferta de productes per als celíacs.

Al principi de ser celíac costa. Jo em vaig passar els primers sis mesos plorant pel meu fill. Se’m feia un mur. Però poc a poc un s’adapta, incorpora hàbits i rutines, i li acaba prenent el truc. Personalment, crec que el meu fill no ha patit cap trauma pel canvi d’alimentació -era massa menut, no se’n recorda-. El canvi d’alimentació només va repercutir en l’augment de dos talles en quatre mesos. Reconec que els aniversaris encara em trenquen un poc el cor: no pot menjar pastís, ni de vegades llepolies.

Però com em recorde de tant en tant, ser celíac no és una malaltia. Només una intolerància.

Fa un parell de dies un amic català de la infància em va comentar que a la seua dona li havien diagnosticat que era celíaca. Em va demanar consell. I vaig pensar que era un bon moment per a penjar un post a la xarxa i deixar per escrit -per si li serveix a algú més- algunes explicacions i alguns consells respecte a la malaltia celíaca.

En primer lloc, cal explicar que la malaltia celíaca no és cap malaltia. És senzillament una intolerància -absoluta- respecte al gluten.

El gluten es troba en diversos cereals: el blat, la civada, l’espelta, i generalment a l’avena, perquè tot i que no en té, a l’hora de processar-la sol contaminar-se amb gluten.

El gluten NO es troba en els següents cereals: la dacsa (blat de moro), l’arròs, la quinoa, el mill.

El problema social que comporta la intolerància al gluten és remarcable, perquè es calcula que al 80% del menjar que ingerim en conté.

Si sabem que el blat té gluten -que és el ceral més utilitzat- en principi semblaria senzill eliminar el gluten de la dieta: s’elimina el pa, la pasta, la cervesa i la bolleria, oi? Doncs no és tan fàcil, perquè hi ha molts aliments que també contenen gluten encara que no ho semble a primera vista, perquè contenen midó de blat per a espesseïr. Quins són aquests aliments que poden contindre gluten?

• Xocolates (sí, snif); això inclou els batuts de xocolate.
• Els embotits (xoriço, fuet, pernil dolç)
• Els gelats
• Alguns productes lactis
• Les llepolies
• Alguns condiments alimentaris (safrà, colorant alimentari….)

NO TENEN GLUTEN la carn (excepte l’arrebossada), la verdura, la fruita, els llegums, la mantega, la llet i la major part dels iogurts.

Per a saber quines marques estan lliures de gluten -i fins que entre en vigor la llei de l’etiquetatge-, recomane als celíacs principants que s’associen a l’associació terriorial que li pertoque (ACECOVA a València, Associació de Celíacs de Catalunya al Principat). Solen donar llistats amb les marques que tenen productes sense gluten.

A casa ens ho fem fàcil: anem a comprar a Mercadona. La filla d’un directiu de Mercadona és celíaca, i l’empresa fa tres coses que als celíacs ens encanta:

• Té etiquetes fàcilment reconeixibles que posa SENSE GLUTEN
• Els productes de la marca blanca Hacendado que poden no tindre gluten (és a dir, embotits, productes lactis, xocolates, gelats -tret dels de cucurutxo-, llepolies, bombons, nocilla), doncs no en tenen. I això ho agraïm molt.
• A més a més es poden trobar productes específics per a celíacs: pa, panets, pasta, peix arrebossat, cervesa, galetes oreo, madalenes, pastissets,…

L’altre supermercat que visite amb freqüència és Carrefour, perquè té mig passadís ple de productes -i més variat que a Mercadona- per a celíacs. Sobretot de la marca Schär, que per a mi és la millor, la que fa els productes més bons. En tot cas, respecte al menjar, cal preparar la butxaca, perquè els productes sense gluten solen ser tres voltes més cars que els “normals”:  Un exemple: sis magdalenes valencianes sense gluten: 3,5 euros. Dotze madgalenes amb gluten: 0,85 euros. (emoticona ficant-se les mans al cap, eh?)

Finalment la meua recomanació per a algú que comence a ser celíac és, que si no en té, compre una Thermomix. Com la farina per a celíacs no té gluten -que és un aglutinant-, la pasta sol ser apegalosa i desagradable d’amassar. La Thermomix fa la feina infinitament més fàcil. A més a més, els de Thermomix ja han fet un llibre de cuina amb receptes sense gluten.

I la millor farina que he trobat de moment és la Schar. Sense comparació. És la més cara, (4 € el quilo, una altra emoticona ficant-se les mans al cap) però la qualitat de vida que dóna als celíacs s’ho val (tampoc penses que l’altra és tant més barata). El pa, encara que el preu de la farina és tan elevant, continua eixint a compte fer-lo a casa -imagina el preu d’una barreta de pa, he he)

Compte amb les receptes de bolleria, pa, madalenes i tal, perquè no és tan fàcil adaptar les receptes com substituir la farina de blat per farina de dacsa. La farina de blat és més agradosa, la de dacsa és molt eixuta. Per exemple, els pans sense gluten que fem a casa tenen mantega, ous, llet, i així i tot el pa no té la mateixa textura que el del gluten. El mateix, elevat a tres, ocorre amb la bolleria. No he trobat mai una ensaïmada sense gluten amb la textura que se suposa que ha de tindre una ensaïmada.

Eixir de viatge: La restauració, en general, no està preparada per a celíacs. La meua recomanació és menjar a casa sempre que siga possible. D’altra banda, les associacions de celíacs solen tindre localitzats els llocs on es poden oferir coses sense gluten.

Curiosament, les cadenes on hem pogut anar a menjar fora de casa són: McDonalds i Telepizza. Emili -el meu fill- no menja altres coses quan ix de viatge.

A una mala, sempre es pot anar a algun lloc a menjar i demanar o bé arròs (sota el risc que el colorant de l’arròs tinga gluten), o bé un bistec i una amanida. Però menjar fora té riscos de contaminació. Què és la contaminació ho explique en el pròxim post.

“Senyor rei: ja estic ací

La palla i les garrofes per al seu rossí

i la casca i els joguets*, per a mi”

Esta les la fórmula amb la qual els xiquets de la Safor reben a ses Majestats, els Reis Mags. L’última frase varia per pobles. Jo havia sentit “La casca i lo demés” o també “la casca, els bombons i els joguets”. I de segur que hi ha altres variants. Però una cosa és inamovible: els xiquets esperen la casca.

I què és la casca? Com ja he explicat alguna volta en aquest mateix bloc, la casca és un dolç tradicional d’algunes zones de València, en cert perill d’extinció. Es tracta d’un dolç en forma redona, popularment en forma de serp (la llengua és una ametla i els ulls, dos granets de café). La massa està feta d’ametla, sucre i ou, i el farcit, de confitura de boniato. Una volta feta, i ja cuita, es pinta amb rovell d’ou per donar-li color i brillantor. És fantàstica, entre altres coses, perquè, al contrari que el roscó de reis, la casca és un dolç sense gluten.

Ma mare cara les casques (és a dir, les decora amb una pasta blanca feta amb clara muntada i sucre). Al voltant de la casca s’hi agefeixen dolços i llepolies: bombons, llepolies, caramels (tot sense gluten, a ma casa), i els xiquets el que solen menjar-se són les llepoplies. A mi, personalment, m’agrada més el gust de la casca. És menys dolç, i molt compacte. La casca no ens la mengem tota la nit de reis; a ma casa és un dolç que acompanya el café tot el mes de gener. M’encanta perquè és un menjar que dura molt. No cal posar-lo a la nevera ni res. Aguanta perfecte dues o tres setmanes (Això amb el roscó de reis no passa, eh?).

La casca es posa dins d’una caixa preciosa feta per a aquest propòsit. És una caixa decorada, de cartó molt dur -i que es paga cara-. L’any passat vaig buscar caixes de casca per als meus fills, que encara no en tenen, i no en vaig trobar. Enguany n’he trobat a tres llocs distints a Gandia: A Tano del passeig, a la botiga de cafés Climent de costat de la sabateria de ca’l Francés, enfront del Palau Ducal, i uns metres més avant, a una pastisseria del carrer que dóna a la Plaça de l’ajuntament.

Se m’acudeixen un parell d’idees de perquè la casca és un dolç que està perdent-se: en primer lloc, perquè no tenim mitjans de comunicació per a parlar de les nostres coses (ja m’estendré un altre dia en aquesta qüestió). I d’altra banda, perquè és un dolç més car que el roscó: els materials, l’ametla,la confitura de boniato, resulten més cars que el llevat i el blat.

Llegint l’últim mail obert de la Marta Rojals (assentint amb el cap cara al mòbil), em venen tantes idees al cap que se’m comencen a moure els dits sobre un teclat imaginari mentre torne a casa de l’entrenament conduint el bugaboo. Vaig experimentar la xenofòbia lingüística de la qual parla quan vivia a Barcelona: i més enllà, vaig experimentar l’astorament dels meus iguals -lingüístics i d’edat-, quan em preguntaven que què m’havia fet Espanya per a que jo me’n volguera anar.

La lamentable realitat és que ara enyore aquella sensació. Ací vivim més enllà de la humiliació. Personalment, m’he acostumat a viure en la meua àrea de comfort, i tendisc a anestesiar tota valoració sociolingüística com a sistema de supervivència: perquè des d’ací no tenim un llop mirant-nos des de la finesta de casa acariciant lascivament un manoll de palla. Ací el llop ha entrat en casa, ha penjat la seua foto al rebedor i ens ha ficat damunt d’una balança per a saber la quantitat de creïlles amb què rostir-nos al forn mentre quedava amb la novia per a convidar-la a sopar. “Te’n lleparàs els dits”, li ha dit a ella picant-nos l’ullet a nosaltres. En voleu un exemple? Quan entre el funcionament el Programa Plurilingüe en castellà, el PPEC (curioses sigles) els alumnes donaran més hores d’anglès que de valencià (cosa que no passa en el programa plurilingüe en valencià, com vos podeu imaginar); perquè clar, per a què serveix aprendre valencià si per anar pel món el que cal és parlar anglès? Si el valencià només serveix per anar a Bocairent, i en canvi amb el castellà pots anar a Madrid?, ens diuen. Ací no han “agafat el nostre petit idioma i n’han fet una boleta per a humiliar-nos”. Ací han utilitzat el valencià per a tirar el xicle a la paperera (i parle finament, ja m’entens).

La situació de política lingüística valenciana és de jutjat de guàrdia, i m’ha fet deixar de creure en la justícia divina, perquè si existira, ja hauria baixat algú a posar ordre.

Al territori valencià hi ha una mania molt cansina de, quan les coses van mal dades per a la dreta, blocar-se  en la qüestió de la llengua. Personalment ja hi comence a tindre llagues a la llengua, de tant de manipular-la. L’última que s’han tret de la màniga per a fer oblidar el procés de putrefacció en què es troba sotmès el govern és la de la consulta lingüística sobre la llengua de referència a les escoles (quan m’imagine una cosa semblant a Catalunya m’entra el riure fluix, ha, ha, [emoticona que riu per a no plorar]).

Per als que no estigueu familiaritzats en “la qüestió valenciana”, el valencià sembla estar en el mateix estat de salut que la democràcia que el sustenta, i el  darrer baluard de la meua llengua materna és l’escola -que, com a baluard, doncs tampoc està malament-. El valencià roman viu principalment per la tasca de les escoles; la llei del plurilingüisme publicada aquesta setmana i l’ombra de la consulta lingüística són una mostra més de l’intent d’erosionar la seua tasca de normalització lingüística  i que fins ara no ha portat cap problema social. La consulta lingüística fa la següent pregunta sota el lema “tu decideixes l’educació dels teus fills”:

Què prefereixes: castellà i anglès o valencià i anglès?

Aquesta pregunta a la pràctica et demana que descartes una de les dues llengües oficials del territori valencià, i posa com a llengua fixa indestriable una que ni tan sols és oficial. Si en voleu llegir més, consulteu ací i ací.

Una pregunta com aquesta, que et demana triar entre el castellà i el valencià, provenint d’un partit tan espanyolista com el PP, no es formularia si no es tinguera mínimament clar que la majoria de la societat triarà el castellà. Vos imagineu el PP fent aquesta consulta tement que la resposta poguera ser el valencià? Què farien aleshores, rebaixar les hores de castellà?

La consulta no és només (i em perdonareu la inusual llargada del post) un destrellat legal: també és un disbarat sociolingüístic. En una societat plenament bilingüe (on la meitat de les teles, la meitat dels cinemes, la meitat dels mitjans de comunicació, la meitat de les persones parlaren valencià i castellà a parts iguals, i al jutjat i a la guàrdia civil els documents s’elaboraren en valencià i en castellà a parts iguals), la tria d’una llengua deixaria en evidència la supervivència de l’altra. El cas valencià és més greu: el valencià està present de manera oficial a l’escola, i a pocs llocs més. La pressió social del castellà és tan forta que el meu fill de 4 anys, que no està exposat al castellà a la tele (perquè la mirem en anglès), ni a la família, i que va a una escola en valencià, parla la llengua castellana amb tota perfecció. Sospite poderosament que un xiquet en la situació contrària (no exposat al valencià en cap cas, només que amb les hores obligatòries oficials que concreta el currículum),  no domina el valencià perquè no té cap opció per a fer-ho: ni cinemes, ni televisió, ni diaris, ni ràdios, ni gaire voluntat social generalitzada.

La consulta, el decret plurilingüe són unes passes definitives cap a la seua voluntat: la de transformar-nos en un reducte folklòric, com a primera passa per a convertir el valencià en un substrat provincial del castellà. A voltes tinc la sensació d’estar convertint-me en aborigen d’una reserva lingüística.

Plantejar-se reduir les hores de valencià de les escoles ho veig com l’última alenada d’un govern decadent, corcat, amb política de terra cremada: desfer el país com més millor, perquè saben, tan bé com tu i com jo, que quan passe el mes de maig no tornaran a olorar el poder en una bona temporada, que la història parlarà malament d’ells, i que si el procés de destrucció de la llengua els haguera eixit tan bé com la seua eficiència en gestió econòmica ara els habitants de Requena, Sogorb i Segura parlarien valencià.

Hi va haver una època en què vacances significaven hores estàtiques de bicicleta per terra, mar i aire. Eren hores inacabables com carreteres, on hom s’acabava trobant a un mateix pràcticament perquè li donava temps a recórrer tot arreu. Aquell tipus de vacances, ara per ara, s’han acabat. Amb dos fills i una casa, les vacances comencen a les huit del matí atapeïdes de feina i horaris.

L’objectiu real d’aquesta època és disfrutar dels fills, però moltes voltes, havent parit dos mascles valents, aquesta feina es limita a impedir -sovint infrutcuosament- que paren de pegar-se amb els punys tancats. Les meues bicicletes d’ara són més menudetes que les de fa deu anys: una té rodetes als costats, l’altra és un tricicle. I després de totes les hores del dia, qui acaba mort no és el temps, sinó una servidora, d’atendre la casa, els xiquets, la natació i les bicicletes. Si em preguntaren, al vol, quan vullc que comence l’any escolar, la jornada laboral, contestaria sense pensar massa que el 15 d’agost; que per a fer tanta feina en casa millor me la repartisc entre la família i l’escola. Però a voltes, per les nits, quan ningú em veu, m’abrace al menut, que dorm al meu costat i fa dos setmanes va deixar de ser oficialment un bebé, intentant aferrar-me a la seua infància, perquè entre bicicletes, punyades, natació i jocs salvatges, note que se m’escapen els seus estius, els meus xiquets.

Estic fent una prova sobre com utilitzar wordpress.