La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Arxiu de la categoria: General

La meua primera experiència sexual

Començaria la primavera del meu 1r de BUP (actualment conegut com 3r d’ESO), i tindria uns 13 o 14 anys. Com cada vesprada, esperava a ma mare asseguda a la vorera de l’edifici de la UOC, enfront del Museu de la Ciència (actualment conegut com Caixafòrum). Ma mare venia en cotxe de la ronda, pujava per l’eixida de Sant Gervasi, m’arreplegava enfront de la UOC i tornàvem per la ronda cap a l’eixida 13, la meua, la de Can Serra; de les altures econòmiques barcelonines a les penúries andaluso-extremenyes del meu barri.

Aquella vesprada era com les altres: asseguda a la vorera, feia algun tipus de deures recolzada a la carpeta. De sobte para una moto enfront meu. Devia ser un xic, probablement jove, que portava casc. Em va dir alguna cosa. El vaig mirar i, com no vaig entendre res, vaig tornar als meus deures, pensant que em preguntava per alguna adreça. Es va pujar el vidre del casc i va tornar a repetir:

– Que te he dicho que si te gusta-. A la mà es fregava el membre erecte, una cosa que no havia vist en ma vida. Perquè a aquelles tendres edats, ni tan sols havia besat al meu primer romanç, era una ignorant de la vida, tal com toca. Em vaig posar roja i em va començar a pujar la sang al cap. Vaig dir que no, i vaig tornar als meus apunts pensant que allò no m’estava passant a mi; però quan va pujar la moto a la vorera, cara cap a mi, es meues cames van decidir que sí, que allò estava passant, i que no volia que continuara passant més. Vaig arrencar a còrrer, deixant totes les meues coses al terra, completament sola, sense cap vianant a la vista, mentre la moto em perseguia primer per la vorera, després per la carretera, quan hi vaig saltar jo. Ni em vaig plantejar que ni podien passar cotxes. No veia res, ni per on anava, ni què hi havia al meu voltant. Només corria, sense mirar ni on ni com. Deuria de córrer molt de pressa, més del que em creia capaç. La moto darrere meu, el xic cridant. Vaig tornar a pujar a la vorera. Afortunadament (eh que tinc sort?) el xic es va cansar de perseguir-me amb el penis a la mà, i va desistir de tornar a pujar a la vorera. Se’n van anar, ell i el seu penis, carretera amunt.

No vaig dir res a ma mare mai; quan et passa una cosa així d’absurda, de ridícula, d’injusta, l’únic que vols és que passe, que no se’n parle, com si no haguera passat. Tanmateix, mai més em vaig asseure a fer els deures a la vorera. Esperava amb la motxilla a l’esquena i la carpeta a la mà, i les cames en posició de sortida olímpica dels 100 metres lliures, atenta i amb l’adrenalina a flor de pell, des d’aquell dia i fins a final de curs.

Ho vaig comentar a les meues amigues de l’escola, i es van riure de mi: elles, i els companys de classe a qui els ho van explicar; l’adolescència és aixina de xula. Mai vaig saber si és que no s’ho van creure, o que ho van trobar graciós. El que sí que es van creure perquè ho van veure amb els propis ulls va ser un altre dia, no sé si aquell curs o el següent, quan un home major, amb cara de no estar massa ben amoblat, em va tocar un pit mentre caminàvem baixant cap al metro. Es va traure la mà del no res i em va apretar una mamella. Ens vam dur totes un ensurt (jo la que més) i ens vam girar, i ell es va posar dos dits a la boca, com fent el gest que li havia agradat molt. De nou, aquell incident em va ocórrer a les altures geogràfiques i econòmiques de Barcelona.

Anys més tard recorde que la meua tieta, quan em preparava per a eixir amb les amigues, em deia allò de “Vigila, Marta, que a les xiques, com van, les tenen”, a mi, com si em comprara la roba en la secció de Fetitxisme d’una Sex Shop. Em venien ganes de dir que no, que no les tenen com van, perquè en cap de les dues ocasions anteriors anava de cap manera. Anava en texans i jersei. El dia de l’home i la mamella recorde exactament quin jersei era, un de blanc i groixut. I el dia de la moto, amb texans i (afortunadament, quina sort que tinc, de nou) amb sabatilles esportives (i ales!).

Aquestes van ser les meues primeres experiències amb el sexe, les meues, les d’una persona amb un entorn segur, estudiant a la part alta de Barcelona, amb una joventut gens excepcional, bleda i anodina. Si a mi em passa això, no vull saber les coses que passen per ahí, per entorns menys segurs, per a persones menys bledes, menys anodines. Feu la reflexió que toca: no la de que a altres persones més atrevides els passen coses pitjors, sinó que realment és irrellevant l’actitud de la dona. Tant se val que provoque o que no. La provocació, en una dona, per a qualsevol, és respirar. 

La solució de tot açò, no és parlar amb les dones, i advertir-los del que els pot passar: entre altres coses, perquè no té sentit, no és garantia de res. L’objectiu veritable de la lluita per la igualtat (la igualtat d’adrenalina a l’hora de tornar a casa, la igualtat de tranquil·litat a l’hora d’esperar sola a algú, a qualsevol edat, a qualsevol lloc, a qualsevol hora del dia) és educar als hòmens. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Més de cinquanta raons per començar un llibre (Agustín Fernández Paz)

En vaig conèixer l’obra tard, cap als vint-i-pocs, en els anys de les meues aventures editorials, de la mà de Bromera. Em va encantar més enllà de l’encant. L’adorava, el venerava; l’idolatre, encara. Tant se me’n fotia que a la portada del llibre es recomanara el text a majors de 12 anys. L’Agustín Fernández Paz escrivia llibres que després es llegien com qui beu aigua, i no només per a xiquets d’una franja restringida d’edat. L’he llegit en llibres per a semi-adults- i per a xiquets menuts -m’encanta una obra tendríssima d’ell, Em dic Skywalker, dirigit a primers lectors sòlids, els que tenen entre 8 i 9 anys-. Una altra obra d’ell que em va fascinar -i em fascina encara- és El centre del laberint, una distopia d’aventures en una Europa uniforme i grisa (llegiu-ne un fragment). En tot cas, les obres més conegudes, més llegides, no són aquestes, sinó obres com Només ens queda l’amor, Nits d’ombres voraces, Cartes d’hivern o Aire Negre. Bé, aquestes i altres, perquè Agustín ens deixa molt prompte, abans dels 70 anys, però amb una extensíssima i sòlida obra, variada i diversa, però amb un punt en comú: la qualitat (reconeguda i premiada)

Aquests dies -hui i demà- potser voreu als periòdics la seua biografia. Als diaris el més destacat que he llegit d’ell és que “mor un escriptor compromès amb les lletres gallegues”. No és que no siga cert: ho és. No esperava menys d’una persona excepcional com ell. Però als lectors ens deixa una herència molt més enllà de la defensa de la cultura gallega: als lectors ens queda un llegat incomparable d’obres apassionants, i el millor encara, als no lectors, aquells que diuen que no els agrada llegir, els deixa una bomba cultural, i més de cinquanta raons per obrir un llibre.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Unes quantes canes més

Hi ha un punt prompte en la vida (que a mi em va començar abans de la preadolescència, però que cada volta comença més prompte) en què et donen presses per a tot: has de fer les activitats extraescolars, has d’acabar l’institut, mirar quina carrera fas, comença-ne una (o quatre, com jo), acabar la universitat, buscar feina, casar-te, tindre fills, guanyar una plaça a les oposicions, acabar el doctorat (no exactament en aquest ordre, i sobretot, en cap cas, totes). Als que decidim tindre fills per la nostra voluntat, perquè ens agraden, comença una altra temporada: criar, que ocupa tot el temps -el que tens i el que no- del món.

Tanmateix arriba una edat en què la pressa s’acaba. Els fills comencen a ser les personetes que elles volen -amb a base que bonament els has sabut donar-, i si tens tanta sort com jo, la vida laboral funciona sobre rodes, amb l’única qüestió de les preocupacions i les il·lusions quotidianes. I en aquest punt, quan estàs acostumada a la velocitat de la llum, ixes de l’hiperespai i entres en la crisi dels quaranta. Crec que la que anomenen crisi dels 40 és això: aturar-se per a fer una valoració, parar i mirar el món com roda (intentant que no t’agafe del tot vertígen), i catalogar tot allò que t’has deixat pel camí. (Hi ha qui després de la crisi es compra una moto, es fa un tatu i es posa arracades. O coses més estranyes i radicals. Cadascú és lliure de traure les seues conclusions segons la seua maduresa.)

No vull mals entesos: pel camí s’han de tancar portes. Créixer -físicament i després com a persona- significa tancar portes, triar i madurar, i estar còmoda amb l’opció triada, o destriar-la i botar per la finestra si no és així. M’està passant des de fa una temporada. Ara que ja no tinc presses, ara que tinc la immensa sort de tindre tot el meu món més o menys en ordre -allò que és més important, allò essencial-, porte una temporada reflexionant. I arribe a la feliç conclusió que aquesta és la vida que volia, la millor vida a què podria aspirar; perquè cada volta que em toquen un feix de bitllets en la loteria imaginària, hi ha poques coses que canvie (en la meua vida, s’entén. El món… el món se m’ha fet massa gran).

I per cada pensament de calma, m’ix una cana més. Les deixarem créixer.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Dia de la Malaltia Celíaca

La Malaltia Celíaca és una intolerància de per vida a la proteïna del gluten, que està principalment al blat, la malta, l’espelta, l’ordi i el triticale (que no sé què és, no m’ho he trobat mai, però necessite saber-ho quan llig els ingredients de les coses). I què poden menjar els celíacs? Doncs a més de fruita, verdura, llegums, carn i peix, com tot el món, també poden menjar arròs, dacsa, quinoa, tapioca, manduca o *civada. És a dir: els celíacs no poden menjar pa, pasta ni pastissos -ni cervesa “normal”-. Sembla fàcil? Doncs no ho és.

Els problemes a què ens enfrontem els qui hem d’alimentar un celíac sóc dos:

1- El menjar processat: Vivim en un món de menjar processat, i el menjar processat es caracteritza perquè té tot d’ingredients que no els veus i que, a més a més, quan els lliges a l’etiqueta, tampoc no els entens. Hi ha un llistat de conservants i colorants que contenen midons que poden vindre del blat. I hi ha menjars que poden o no portar gluten, com per exemple els embotits, les hamburgueses, la xocolata, les llepolies, els gelats,… . Tot això POT portar gluten… o no. Per a solucionar aquest inconvenient hi ha diverses solucions:  1- Portar a tot arreu un llibret que et dóna l’associació de celíacs a què t’hages associat, i buscar a l’índex. 2- Buscar un logo de “sense gluten” i, si no hi ha, posar-te les ulleres per a desencriptar els ingredients (has intentat mai llegir els ingredients d’un xupa-xups? Te’n repte) i entendre’ls! o 3- Comprar-ho tot a Mercadona, perquè Roig les coses que poden no portar gluten, a la marca Hacendado les fa sense gluten, i te’n dona garantia.

2- La contaminació creuada: El problema de la contaminació creuada és un problema social, perquè implica tota la població, i per a mi resulta el més complicat de gestionar. Els que segur que m’entenen ací són els biòlegs. Imagineu algú menjant un entrepà amb gluten tocant el pa amb les mans. Si aquesta persona després toca el menjar d’un celíac sense haver-se rentat les mans prèviament, el menjar del celíac passa a estar contaminat i ja no és segur; ja li pot sentar malament, per culpa de les partícules de gluten. Evidentment si passa una vegada en la vida d’un celíac, no passa res. Però l’exposició diària de contaminació pot portar molèsties al celíac com si estiguera menjant una dieta amb gluten, amb tot el que això comporta. Penseu, doncs, fins a quin punt és una qüestió social la malaltia sense gluten; les mares dels celíacs necessitem que persones com tu estiguen conscienciades. A mi, per exemple, em va la vida en què els companys del meu fill siguen conscients que no poden tocar el seu menjar. I per a això serveixen els dies com hui.

Sobre els preus dels productes sense gluten en parlaré l’any que ve, o un altre dia; perquè és una de les reivindicacions de les persones amb malaltia celíaca, que aquesta sembla una malaltia de rics (per a que et faces una idea, amb el que costa una madalena sense gluten se’n poden comprar SIS amb gluten).

*La civada és un cereal naturalment sense gluten, però les fàbriques on es processa solen processar cereals amb blat, per la qual cosa els celíacs que vulguen menjar civada necessiten que estiga certificada sense gluten; i la civada certificada costa molt de trobar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Endometriosi: la malaltia silenciada

Dos dies després de cumplir 30 anys i dues setmanes després de casar-me em van operar. Diagnosi: endometriosi (adherida a l’ovari dret). El metge em va dir que si en compte de tindre 30 anys i ganes de tindre fills n’haguera tingut 40 o cap gana de tindre’n, haurien començat per llevar-me l’ovari, sense cap garantia de continuar la desfeta per dins, i anar llevant-me de trosset en trosset com si fóra el ninot del joc d’Operación. Que voríem si podria tindre fills, perquè l’endometriosi és la causa d’entre el 30% i el 40% d’infertilitat entre les dones. Vaig tindre sort, i amb els embarassos i les lactàncies la malaltia va quedar latent, com una lleona espiant la seua presa. L’embaràs aquieta l’endometriosi: però no la cura. Quan ja has tingut xiquets, deixa de donar pit, i tornarà a fer acte de presència. I aixina estem ara.

És una malaltia silenciosa, que costa de diagnosticar; en aquest sentit, val a dir que vaig tindre molta sort, i em van diagnosticar prompte, pocs mesos després que començara a tindre molèsties -va costar més diagnosticar a Emili de malaltia celíaca, un any i escaig-. La malaltia, per a qui no la conega, consisteix en què -per raons que encara es desconeixen, així, en general-, el teixit endometrial (el que creix dins de l’úter durant el mes) creix fora de l’úter, i produeix molèsties de molts graus distints. Hi ha dones a qui les inhabilita pràcticament per a la vida, a causa del dolor. Jo en aquest sentit he tingut sort, i tot i que tinc un nivell III de la malaltia (bastant alt, se m’escampa ràpidament i de manera salvatge), els dolors que em produeix són molt suportables (tot i que amb l’edat empitjora, així, que no sé com ens portarem la meua endometriosi i jo a deu anys vista). Però hi ha dones a qui han arribat a enviar al psiquiatra, perquè tant de dolor era impossible, i perquè si es queixaven tant, era que tenien ganes de cridar l’atenció (histèria, literalment). I estic parlant del segle XXI, no del XIX.

Actuacions d’aquest tipus, que a una dona amb endometriosi l’envien abans al psiquiatra que al ginecòleg, passen perquè l’endometriosi, a més de ser silenciosa, és una malaltia silenciada, perquè és una cosa d’eixes que “són coses de dones“. I pel que es veu, això no afecta a tanta població com, posem, la impotència masculina -per a la qual ja s’han inventat Viagres de tot tipus i colors-. Doncs bé, l’endometriosi afecta a una de cada deu dones. Això és el que diuen els números, els reportatges, el metge.

La experiència mèdica que he tingut -de  la qual no me’n queixe, perquè m’ho van trobar prompte-, ha consistit en cirurgia i tractaments hormonals. Si lliges patològicament tots els informes que trobes sobre la malaltia, vas trobant més informació: com que casualment a més, de cada cinc o sis pacients d’endometriosi, una és celíaca; o que en molts casos, a més de sotmetre’t a cirurgia, per a millorar el dolor hi ha certes pautes dietètiques que poden ajudar (com deixar el gluten, que ajuda en un gens menyspreable 90% dels casos segons estudis). Però tot això s’ho ha de buscar la dona endometriada, perquè el que és dir-te, al sistema de salut et comenten ben poca cosa.

Més testimonis sobre la malaltia en aquest reportatge de la secció de Belleza d’El País (sense comentaris, perquè si fóra una malaltia d’hòmens no estaria a la secció de Belleza; estaria, com indica el sentit comú, a la secció de Salut, o Medicina; i encara gràcies que en parlen), i aquest reportatge que vaig trobar al Youtube, també molt il·lustratiu. En Xevi Verdaguer, a l’entrevista sobre Salut hormonal al Retrats, també la va esmentar de passada. Molt recomanable per a endometriades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sociolingüística de casa (ara l’apocalíptica sóc jo)

A casa vam fer un experiment lingüístic amb els nostres fills del quan el parle ací i ací, i l’hem continuat com a forma de vida. De manera que a la nostra llar es parlen tres idiomes, per als següents usos (estan ordenats de més a menys ús d’una llengua a casa, sent el número u la llengua que més usem, i la 3 la menys usada):

  1. El valencià de normal, de forma militant, fins i tot amb parlants castellanoparlants que vinguen a casa de visita i entenguen en valencià. També és la llengua vehicular de l’escola d’Almoines, l’escola dels meus fills.
  2. L’anglès a la televisió, o quan volem (infructuosament, pel que fa al major) que els nostres fills no entenguen d’allò que parlem (sempre ens queda el sistema delletrejar paraules en anglès per a paraules clau, però no ho podem estar fent tota l’estola).
  3. El castellà quan venen visitants que no entenen el valencià, o quan el meu home parla de broma (no em pregunteu perquè). De manera que quan em diu “te quiero mucho” me’l mire de reüll i malament. “O m’ho dius en valencià o no et crec”.

El resultat de l’equació és el que vull comentar a continuació, perquè és curiós i desencoratjador alhora:

1- Emili: parla valencià, castellà i anglès fluïdament, des que tenia 3 anys. El fet que parle anglès va despertar molta curiositat entre els mestres i els alumnes, i se sent tan cohibit actualment que diu que no li agrada, i es nega a parlar-lo amb mi a casa. El cas és que no sé si el va aprendre per això de vore la tele en anglès, o per les seues particularitats personals. Sospite que per la segona raó. Pel que fa al valencià, és un parlant militant -com sa mare-, i el parla fins i tot amb gent que parla de normal castellà. Tanmateix, moltes voltes quan juga amb el germà, ho fa en castellà.

2- Ferran: parla valencià i castellà, i no parla més anglès ni millor que qualsevol altre xiquet de la seua classe. No és un parlant militant, i parla en castellà fins i tot amb xiquets que són valencianoparlants de la seua classe. Sospite que això és deu a que tenen una classe amb una taxa de xiquets castellanoparlants (la majoria d’ells, de pares valencians) molt elevada. A casa sol jugar en castellà, tot i que de vegades fa parlar als ninots en anglès, bé inventant-se paraules (amb un accent fabulós, he de dir!), bé comptant fins al deu, o diguent paraules que coneix. De vegades em parla en castellà a mi.

Del punt de partida i de com estan resultant, ara per ara, els usos i costums lingüístics dels meus fills, estic traient les següents conclusions:

1- Encara que el menut parla més en castellà, la qualitat de l’idioma de tots dos és idèntica: fan els mateixos errors i els mateixos encerts a l’hora de parlar-lo. Ferran, no pel fet de parlar-lo més, el parla millor (sí, fan errors. Estan en infantil, als que se’ls han posat els pèls de punta: relaxeu-vos, per favor)

2- La pressió social del castellà és aclaparadora: per a tindre l’exposició reduïda a casa que tenen respecte a aquesta llengua, la seua proporció d’ús és brutal, per qüestions socials.

3- L’exposició a l’anglès, tot i ser diària, no és suficient per a ensenyar a la majoria dels xiquets a expressar-se en anglès: perquè no té reflex social. El cas d’Emili és una excepció per les seues particularitats personals.

4- Necessitem una televisió en valencià amb contingut infantil, però ja.

5- El fet de tindre fills mascles no m’ha servit per a res en la perpetuació del valencià, perquè la llengua, vist el panorama social de l’entorn dels amics dels meus fills, es transmet per via materna, per més parlants militants que siguen. El valencià, doncs, a més d’estar escandalosament en perill -tenint en compte que visc al rovell de l’ou de la zona valencianoparlant, les Comarques Centrals- queda, a més, a mans de les mares. El poder de la llengua el tenim les dones. 

llengua

Vos imagineu un xiquet de família castellanoparlant usant el valencià en les mateixes proporcions amb què els meus fills parlen castellà? A que no?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Als pares apocalíptics*

Jo, que em vaig criar amb una mare apocalíptica que veia en la televisió la reencarnació de satanàs (no en la ràdio, però), em vaig passar al bàndol integrat en el procés de llicenciar-me en comunicació audiovisual.

Ara que visc el meu dia a dia en la tasca d’educar -tant els meus com els altres-, veig en els entorns progressistes de gestió infantil (pares, mestres i simpatitzants) una onada de sobreprotecció respecte a les noves tecnologies; que els fills miren la tele està mal vist. L’ús de l’ordinador i la tableta, tampoc agrada; l’aspiració progressista és a criar els fills en la natura, en un entorn motivador.
A ma casa, i més a segons quines hores (després de la dutxa, mentre faig el sopar), els meus fills miren la televisió; i jo els deixe fer-ho d’allò més tranquil·la. Fins i tot tenim un horari setmanal per tal que cadascun dels fills trie el que vol vore el dia que li pertoca; establint barreres horàries i lingüístiques.

A més a més, els caps de setmana (que inclou divendres per la vesprada), els meus fills poden jugar a videojocs: la WII o la Play. En el cas de la WII, jo mateixa solc competir contra ells -sense donar-los peixet, perquè m’encanta comprovar com van millorant algunes de les seues habilitats cerebrals-. En aquest cas també tenen una restricció horària més o menys flexible.

I pel fet de permetre una cosa i l’altra no em considere pitjor mare, ni que els meus fills estiguen cresquen en un ambient poc motivador. La tecnologia ens ha permès gaudir de les increïbles imatges del Hubble, que l’anglés siga una llengua més en esta casa, o tres quarts d’hora de tranquil·litat per a fer-me una cervesa mentre es cou el pa i prepare la truita, per l’amor de Déu, que també sóc persona.

Mares i pares del món: estem criant una generació de natius digitals. Porten el cromosoma de satanàs inscrit en el dit polze. Podem aplaçar el mal inevitable; però no per a sempre. Per això trobe que més que evitar els mals de les tecnologies, el millor és saber-les posar del costat  d’un mateix. D’aquesta manera ens resultarà més fàcil que cresquen amb l’exemple dels límits que nosaltres els hem posat; l’exemple de l’ús que nosaltres fem de les noves tecnologies; i que cresquen amb ulls omniscients, sent des de casa petits ciutadans del món, testimonis del desgel de l’Àrtic, dels pilars de la creació, o les aventures de Micky Mouse, que no deixa de ser cultura popular.

IMG_20160427_194958887[1]

*Diu Umberto Eco a “Apocalíptics i integrats” que hi ha dos tipus de persones pel que fa a la comunicació de masses: aquelles que ho veuen, per les raons que siga, com un element negatiu -els apocalíptics-; i aquelles que pel contrari, consideren que pot resultar útil -els integrats-. L’obra d’Eco és de 1964; si Eco l’haguera escrit ara, probablement no s’hauria limitat a parlar dels mitjans de comunicació de masses com a ràdio, televisió i periòdic, (que quan ho penses, fa riure), sino que hi hauria afegit tota la caterva de tecnologies que tenim a l’abast del dit polze. Per això en aquest post em referisc als pares apocalíptics en termes actualitzats: l’apocalipsi de la comunicació de masses i la tecnologia en general, amb el vostre permís.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La reconciliació literària

Amb el temps les fascinacions canvien. Almenys per a mi (que sóc canviant com la maleïda lluna, no en va sóc dona, o precisament per això). No recorde què em fascinava de menuda; a l’adolescència va ser la literatura, i a l’edat mitjana, i a l’alta edat mitjana. I ara que l’edat cada vegada és menys mitjana i més alta, la literatura ja no em fascina tant; no sé si perquè he deixat de ser impressionable, o perquè la meua fascinació se l’emporten, per mèrits propis i a dosis xxl, els meus dos fills. O perquè em va apassionar tant, i vaig rellegir tan obsessivament, que em costa trobar alguna cosa nova.

A la meua edat la literatura és com el sexe: que sí, que està bé, que és un exercici sa per fer regularment, però hui tinc son, demà mal de cap, i de vegades els fills no em deixen. Que no és com quan era jove, que tenia tot el temps del món, i tot el món on triar. Que la literatura s’ha de fer amb nocturnitat, a contra-corrent, a pesar de la família; i que ja et fa mandra anar buscant allò desconegut, preferixes quedar-te amb el que tens a casa, que ja saps que és el millor. I recorres altra vegada a Pedrolo, Belli, Mrozek, Tolstoi, històrics que podries rellegir amb els ulls clucs.

Tanmateix la vida sorprèn, i de tant en tant, entre ocurrència i ocurrència des teus fills, la nova fascinació que mai no caduca (i es reforça i es realimenta com l’amor absolut), et cau a les mans alguna obra que et torna a marcar. M’ha passat amb dues autores a qui estime virtualment: Marta Rojals (com mola que es diga Marta), i Maria Folch. Estes autores marquen el meu renaixement de literatura per a adults, la reconciliació amb la fascinació literària.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Mr Robot i la ballarina punkarra

Va ser, com sempre, una troballa del meu senyor marit, que per això em vaig casar amb ell, que em descobreix tot de sèries apassionants: Mr Robot. La sèrie és la història d’una utopia (o distopia, segons la ideologia de qui s’ho mire); no es pot qualificar de ciència-ficció, perquè no utilitza elements científics meravellosos. Més aviat la qualificaria de política-ficció. Tanmateix Mr Robot destil·la la millor de les qualitat de la ciència-ficció: una reflexió sobre els nostres temps, les qualitats i els defectes -potser sobretot els defectes- de la societat en què vivim.

mrrobot-key-art

 

Es tracta d’una sèrie cremada (literalment, utilitza filtres que cremen la llum), i juntament amb la cara estranya del protagonista (Rami, que té una cara molt rara, què vols que et diga) li donen una estètica irreal, com si el conjunt es tractara d’un somni. Recomane mirar la sèrie fins al final, perquè cada episodi millora, i el plot esdevé cada volta més delirant fins recordar-me a una gran pel·lícula de la història del cinema dels anys 90 que no diré quina és per a no ser una spoiler.

En un dels capítols del final -de la primera temporada, però crec que es deixa a entendre que hi hauran més temporades, o això espere- dues de les protagonistes (adultes, eh?) van a classe de ballet. Em va fer molta gràcia, perquè des de fa poc jo també m’he apuntat a ballet clàssic. Una d’elles és un tant punkarrilla -l’altra una pija-, i totes dues estan unides, entre altres coses (moltes altres coses!) per la seua afició al ballet clàssic.

Digueu-me influenciable, però des que vaig vore aquell episodi, quan vaig a les meues classes de ballet isc de casa ja vestida: amb la faldilleta, i el mallot, com una ballarina clàssica, i l’abric negre fins als peus i les botes negres altes, com una punkarra, i així vestida faig cada divendres el meu xicotet camí cap a la meua xicoteta utopia (o distopia, segons la visió de qui em veja ballant).

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No mataràs

Escolte per la ràdio l’entrevista a una dona maltractada, que va eixir de la seua situació i està ajudant altres dones. Escolte entrevistes de serveis d’ajut a menors en situació de maltractament. Mire en catàlegs llibres per a dones sobre com detectar un maltractador, i sé de programes escolars contra la violència de gènere que donen pistes a joves adolescents sobre com detectar un maltractador, i les coses que no són normals en una parella. I tot això em pareix molt bé.

Però encara no veig cap programa dirigit als hòmens que els diga que no han de maltractar ni pegar ni matar a les seues parelles. Sembla obvi, no? S’hauria de donar per sentat. Però si jo donara per sentades moltes coses òbvies, les meues classes de primària serien ingovernables. Perquè de vegades és necessari que et recorden coses tan simples com que cal tirar els papers a la paperera, que després d’anar al bany cal rentar-se les mans, o que a la teua parella i als teus fills no els has de matar.

Sí, és evident que cal continuar els programes de prevenció de la violència domèstica -és a dir, en general, quan un home li pega a la dona i als fills. Que sí, que de vegades la dona també pega, però no em vingau amb fal·làcies, perquè qui pateix la situació, en el 99% dels casos, és la dona-. Però és evident que alguna cosa no funciona: perquè com destaquen Nao ong Viet Nam i Coc ràpid, portem un estiu de violència brutal. Qui sap si el problema és que ens centrem en només un agent de la violència domèstica: la víctima. Potser el que ens hauríem de replantejar és la necessitat de reeducar els hòmens. Es diu a les dones que no han de permetre que les maltracten, però qui els diu als hòmens que han de respectar els altres? Qui dissenya programes d’educació emocional masculina? I si ens plantegem, per una vegada, posar el punt de mira en l’home?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Perquè no menge gluten

Jo no sóc celíaca: no estic diagnosticada, no he tingut símptomes, no m’han fet proves. Tanmateix, no menge gluten des de fa un any i escaig. La gent sol sorprendre’s -no els falta raó-. Si no sóc celíaca, perquè no menge gluten?

Raó número 1: Als vint-i-dos anys em van vindre les al·lèrgies primaverals. Primer eren com un costipat. Passada la trentena, que és quan venen tots els mals, a la primavera tenia un quadre de salut lamentable. Des de Sant Josep fins a Sant Joan la vida era una lenta tortura. Ho vaig provar tot: primer vaig anar a l’al·lergòleg, i em va donar unes vacunes caríssimes, que em vaig injectar durant 2 anys. Quan es van acabar els 2 anys les al·lèrgies continuaven pràcticament igual, però em van enviar cap a casa, ale, bonica, que no podem fer res més. Durant els embarassos, vaig provar l’homeopatia. Ni tec. Fins i tot vaig deixar de prendre llet: els símptomes van millorar. Finalment vaig provar la medicina integrativa. Un dia vaig anar a un metge a Barcelona, li vaig contar la meua vida, i em va contestar: Deixa de menjar gluten. Enguany ja sigut la meua primera primavera totalment lliure de gluten, i ha estat com tornar a tindre 15 anys. Sense gluten, sense al·lèrgia.

Raó número 2: La segona raó és més personal, i em costa d’explicar en persona. Se’m posa com un nus a la gola (encara), si intente fer-ho. Emili solia menjar ensaïmades que li portava la iaia pels matins. Li encantaven. Quan el van diagnosticar, es van acabar les ensaïmades. No recorde quin dia, a principis de la seua nova vida sense gluten, estava menjant-me jo una ensaïmada, i em va mirar amb ulls de súplica. Li vaig dir que d’això ell no en podia menjar, i se’m van traure les ganes de continuar menjant-ne jo mateixa. Sé que no puc evitar-li ulls de súplica de cara al món. La vida és dura, i li ha tocat aquesta tecla. S’hi ha anat acostumant amb el temps. Però no suporte que els ulls em miren a mi. A casa, des que jo no menge gluten, ens fan menjar apart a ell i a mi. Ara en som dos en el seu equip. Ja no és només “és que Emili…”; és “Emili i sa mare”.

No sóc, en tot cas, la primera mare que deixa de menjar coses que el fill no pot menjar. Conec una mare amb un fill al·lèrgic a tantes coses que seria més curt fer un llistat de les coses que sí que pot menjar: ella menja el mateix que el fill. També sé d’una mare agnòstica casada amb un musulmà que ha deixat de menjar porc per respecte, perquè ni el marit ni els fills en mengen. Les entenc perfectament.

Aquestes són les meues dues raons per a no menjar gluten. I partir d’ara, si algú em vol dir tronada, com si diu missa.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els fills de la gran estafa

Hem estat pintant les parets de casa; però no com els meus fills, que les pinten amb plastidecor i retoladors, sinó amb pintura de veritat, a mode d’esborrador de barrabasades. És la primera volta que pintem des que vam entrar a viure a casa -un pis nou de trinca, cap allà l’any 2009-. Mai fins ara me n’havia adonat que està fet a presses i correres, amb desgana. Després, mentre pintava, calculava diversos factors: com de mal fet està el pis, a qui preu l’estem pagant, i a quin preu el vendríem. Per a fer-te una idea: és com si m’haguera comprat una camisa de H&M a preu de camisa de Gucci (o per l’estil). I ara, a l’hora de vendre’l, el mercat és conscient que la camisa és d’H&M, està portada, i que si poguera traure la tercera part del que em va costar em podria considerar afortunada. I no fa tants anys, eh? I no està tan gastat. I el que és pitjor és que no sóc l’única: l’engany és global. Som una generació estafada.

Els nascuts l’any 79 som fills de les acaballes del Baby Boom (fills dels xiquets de la post-guerra). Per tant, els anys 2000, quan els lligàvem amb llangonisses, es correspon a la franja en què el baby boom buscava pis per independitzar-se. I independitzar-se era tan fàcil! I clar, va passar allò de la oferta i la demanda: a més demanda, més te la claven. Estava escrit que anàvem a ser uns estafats. Però quan penses que se li ha sumat la especulació i altres males praxis, fa bullir la sang.

Ara bé, no crec que torne a passar. La piràmide de població s’està invertint i ja sobren cases. El pròxim boom per als especuladors? Els geriàtrics. Però tranquils, que encara falta.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Conviure amb la diferència

Tots som diferents; però comence a sospitar que uns ho són més que els altres. Emiliet entra en aquesta categoria d’infreqüència: en molts aspectes redola per les muntanyes de Gaus. Sol ser sorprenent, de vegades gratificant, i en ocasions, com ara, en unes vacances celestials pensades per a xiquets d’exactament la seua edat, ennervant.

Emiliet no vol anar a la piscina. No vol relacionar-se amb altres xiquets de la seua edat en un club que fan els del càmping ple d’activitats, no li agrada el castell unflable, i detesta els balls. Ni tan sols pot menjar com la resta de xiquets (però clar, això no és culpa seua). En definitiva, he tirat els diners. L’únic que sembla encantat és Ferran; però aquesta criatura, com a bon segon fill, sol estar encantat amb qualsevol cosa. Com el càmping celestial de xiquets no satisfà les expectatives, son pare i jo canviem l’estratègia. Si no fem vacances de xiquets, farem vacances d’adults. La caseta de fusta passa de ser l’objectiu a ser un camp base.

I alguna cosa em diu que Emili tolerarà millor el canvi. L’única cosa que no puc canviar és que pregunte per casa, i que parle amb nostàlgia de la WII i de la seua escola. En fi. Almenys tinc la convicció que el meu fill, la resta de l’any, és feliç.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Montblanc: la vie en rose

Emiliet, que malgrat la seua joventut (acaba de cumplir el seu primer lustre) és multilingüe, anava avisat de casa; perquè cada volta que xafe Catalunya li ho recorde, que la mare de menuda era catalana, que parlava un poc diferent, i que allà parlen com l’abella Maia (és una llarga història). Error. L’hauria d’haver dit que en el càmping parlaven com el D’Artagnan dels Mosqueperros, però en VO.

Hem arribat a Montblanc per la vesprada, després d’haver passat les etapes típiques d’un viatge de més d’una hora: cantar, parlar, estar en silenci, barallar-se (amb ungles i punys), cridar, dormir, i destorbar a la conductora amb martingales diverses. Finalment, després de parar només a Sagunt i a Tortosa -a dinar a un McDonald’s, que és l’única cadena de grans restaurants que té un menú sense gluten amb garanties-, hem arribat.

El càmping és de capital francès, i es veu que s’hi porten els clients, també. Al tauler em parlen directament en francès, i aprofite per a practicar la llengua de Voltaire amb la murciana que m’ha atès. Tenim una caseta de fusta amb les necessitats bàsiques d’una persona -llits, bany i aire acondicionat-, perquè el lema del meu home és “jo no he vingut a patir”. A partir d’ací, una primera ullada al càmping em demostra quina és la definició de paradís: piscines amb parc aquàtic, castell unflable al costat de les piscines, mini-golf, petanca (naturallement) i tota una varietat de parcs infantils repartits al llarg i ample de les instal·lacions. Després d’un reconeixement familiar del terreny i una sessió de zumba a ritme de Moussier Tombola (tota una troballa!), tornem a casa, i Emiliet em pregunta:

_Però mare, hui estem ací i demà tornem a casa, no?

I prepare el sopar taral·lejant el “una nit de lluna plena tramuntàrem la carena lentament sense dir res…” mentre el meu fill digital intenta ubicar-se en una cabana analògica com un polp ho faria en un garatge.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“Vacances”

Enteneu-me bé: a la meua edat (i quan vull dir edat, no em referisc als anys, sinó a les circumstàncies vitals), les vacances reals, “de facto”, comencen l’u de setembre, i acaben el 30 de juny, que és quan puc repartir la responsabilitat dels fills amb les “ueles” i un sistema educatiu obligatori (aplaudiments!). El que la resta de població anomena vacances (aquells que estan en altres edats) per a mi, en realitat, signifiquen canvi d’activitat, però no descans pròpiament dit. Ans al contrari, ser una mare twenty-four/seven (que diuen els anglesos, és a dir, les 24 h del dia) és més aviat esgotador i alienant -i vos parla, encara que no ho parega, una mare orgullosa i pesada-. El remat de les vacances és quan anem “de viatge”, per a que encara parega més que estem de vacances.

Els viatges -dels quals en sóc la màxima fervent iniciadora, incitadora, seguidora i executora-, són un sarau; i dels grossos (on em clave jo soleta, perquè vullc i amb entusiasme): xiquets sense rutines, amb pocs joguets, poca roba de recanvi, menjars canviats (glutens a banda! Emoticona posant-se les mans al cap!), germans a jornada completa i vida sense iPlus.  Enguany me’n vaig a Catalunya (o hi torne, mai no sé quin verb gastar). Me’n vaig de càmping de Montblanc, a les terres del sud. Som conservadors: ens en anem, però poquet.

A la maleta: roba, joguets, banyadors, crema protectora, crema protectora i crema protectora. Que l’única mediterrània autòctona de la família sóc jo; que el major és irlandès i el menut, d’Ikea.

I un paquet de til·la, a mi que m’agraden les infusions, no siga cas.

Publicat dins de General | Deixa un comentari