La paraula escrita vol ésser llegida. No hi ha cap excepció. Fins i tot els diaris secrets s’escriuen amb aquest contradictori anhel. Escriure és antònim d’amagar; quan escrius, reveles. Així doncs, per què deixar cap rastre quan es cerca l’anonimat absolut? Més enllà de la voluntat de l’autor però, ningú no discutirà que un escrit sempre desitja una mirada atenta.
Putrefacte, putrefactiu, putrescència, pútrid, putridesa, putrílag… No he trobat al diccionari una família de paraules que definira amb tanta precisió l’estat de descomposició moral en el qual es troba l’església cristiana i, en especial, els seus màxims dirigents. Estan irreparablement podrits. I no parle metafòricament: estan podrits en el sentit estricte de la paraula. Si el
De vegades, les paraules no són suficient. Podria començar a descriure la nostra travessia per la Mariola però sé que fracassaria en l’intent: s’entremesclen tantes emocions i imatges que qualsevol adjectiu quedaria curt. L’inici a l’estació d’Albaida, tot esperant el miracle del tren; els carrers costeruts de l’entranyable vila d’Agres; l’exigència del camí; la culminació del cim; l’arribada
Sempre he tingut un gran respecte per la paraula escrita, molt més que per la parlada. La paraula en format de veu és sempre excusable: el ritme frenètic d’una conversa –per pausada que siga– i la instantaneïtat dels pensaments que l’acompanyen i la construeixen justifiquen qualsevol relliscada. No vull dir però, que no tracte de parlar
La nostra, no és una professió qualsevol. Ajudar a entendre aquest enrevessat món i aconseguir que cadascun dels nostres alumnes siga capaç de trobar el seu propi camí implica una responsabilitat enorme –compartida però enorme– i un treball diari que va més enllà de les assignatures: a l’escola, els alumnes aprenen molt més que a sumar i a restar. Com
Deia Josep Pla que descriure és una feina molt més difícil i complexa que opinar, raó per la qual tothom opina i ningú no explica res. Estic d’acord amb l’homenot de l’Empordà però la seua sentència és un parany: l’origen de l’epidèmia malaltissa d’opinar que pateixen gran part dels humans no és una qüestió de
Santa Pola, 25 de febrer de 2005 Des de fa molt de temps m’agrada portar amb mi alguna cosa per escriure. Tanmateix, no és fins fa ben poc que ho faig d’una manera quotidiana: abans només tenia aquest costum quan marxava de viatge. Estic content d’aquest nou hàbit. Li dona frescor a la meua escriptura, sovint massa “pensada”,
Hi ha escrits que s’entravessen, que no troben el camí per ser. Les paraules, impotents, topen una i altra vegada amb les idees, que es resisteixen a ser transcrites: no es conformen amb la traducció literària que proposes. Tot sona vulgar i insuficient. Els motius d’aquesta disfunció creativa poden ser d’allò més diversos i, sovint, s’engresquen uns amb altres amb
Com he explicat al llarg dels dos escrits anteriors, retrobar els alumnes i els mestres del CEIP Pràctiques (València) i del CEIP Virgen de Loreto (Santa Pola) després de tants anys, fou fruit de la casualitat; un fet absolutament accidental, sense cap premeditació nostàlgica. Tanmateix, després del segon encontre, vaig entendre que les coincidències i l’atzar potser s’havien aliat
Observeu les dues fotografies. Veieu alguna diferència entre els dos homes, més enllà de la roba que porten? Observeu amb atenció: són dos homes de raça negra que tenen uns trets físics ben semblants: pell obscura, nas i llavis prominents, ulls una mica allargats… Talment com en un joc de passatemps, el primer cop d’ull
T’has preguntat mai què vol dir “estranger”? Has estat “estranger” algun cop? T’has sentit mai “estranger” al teu mateix país? Estranger… Perquè penses que aquesta paraula s’assembla tant a “estrany”? Són “estranys” els estrangers? Parlen “estrany”? Pensen “estrany”? Juguen “estrany”? O són, parlen, pensen i juguen diferent? Penses que “diferent” i “estrany” signifiquen el mateix?
Novament, una festa assenyalada arribava a l’escola i, amb ella, una nova oportunitat per fer quelcom diferent. No és tracta de capgirar completament la festa; sovint, introduir nous elements a un format de celebració ja consolidat és suficient per donar-li el punt de frescor i d’innovació que qualsevol activitat escolar necessita per no caure en
Més enllà de la seua utilitat material, els objectes gaudeixen d’una virtut gaire bé humana: reflecteixen la personalitat d’aquells qui els posseeixen. En una societat on consumir és tan important com respirar –si deixàrem de fer-ho el sistema moriria per asfixia–, els objectes s’han convertit en un mirall de l’ànima humana molt més precís que
L’any 1962, Joan Fuster delimitava amb una contundència gairebé empírica l’essència nacional valenciana. Una sola frase a la introducció de Nosaltres els valencians, d’inequívoca ironia i precisió fusterianes, fou suficient per classificar-nos d’una manera lapidària: El valencià, quan pensa en la seua entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és carn ni peix.
Repetir és nefast. Reconec que a l’escola, els mestres abusem d’aquesta acció –sobretot dialècticament–, sense adonar-nos-en de la seua inutilitat: “No parleu tots alhora”, “Escolteu els companys”, “No baixeu les escales corrents”, “Treballeu a casa”, “No us baralleu”… Quin mestre no repeteix un parell de vegades tots els dies aquestes i d’altres consignes prefabricades? I