Josep Arasa i Ferrer

Isidre Teixidor va ser un bandoler conegut amb el renom del Barbut, natural de Vinebre (Ribera d’Ebre). Va ser un carlí convençut que va participar al guerra dels Set Anys (primera Guerra Carlina 1833/1840), i del que es deia que mai s’havia afaitat.

Molts homes del nostre país van sortir a defensar aquest moviment sociopolític, anti-liberal i antirevolucionari sorgit a Espanya. La denominació carlista o carlí feia referència a l’Infant Carles Maria Isidre de Borbó. La qüestió dinàstica sorgida amb la successió de Ferran VII va enfrontar els partidaris de la seva filla Isabel i els del seu germà. La seva ideologia es concretava en el crit Deu, Pàtria, Furs i Rei.
El primer acte d’armes conegut del Barbut va ser l’assassinat d’en Cervelló ( Servelló?), un vinebrenc que tenia un moli a les terres veïnes d’Ascó.
Acabada la guerra dels Set Anys va fugir de la guarnició lliberal de Vinebre quan anaven a detenir-l’ho. Posteriorment va formar una partida i va tornar a les muntanyes amb en Bautista Sonadelles de Vinebre conegut amb el sobrenom d’en Quiselis, i amb Francisco Casals de Gratallops conegut com en Torà, tots dos eren carlins que prèviament havien acceptat d’indult ofert pels lliberals.
Un dels assassinats del tercet amb més ressò va ser el d’en Pau Anqué, un veí de Gratallops que va anar a caçar amb els seus companys i es va quedar a passar la nit a la cova Vilaret, als Gorraptes. Els del Barbut el van anar a trobar, el van acusar de anar en contra de la religió, li van demanar que reses un Credo, i el Barbut personalment el va degollar.

El 18 de maig de 1843 van matar amb el ganivet en Magí Domenech de Vinebre quan anava en direcció a Flix. El 9 de juliol degollen a en Josep Cervelló i a la seva esposa Francisca Carim, els dos de Vinebre. El 12 del mateix mes mataren i robaren a en Miquel Sentis de la Torre de l’Espanyol.
El poble de Vinebre, astorat, va formar i pagar un grup de trenta homes armats del poble i de la Torre de l’Espanyol per lluitar en contra d’ells.
El dia 24 d’octubre, la partida carlina del Barbut, va agafar el comandant lliberal Jaume Subirats de Bellmunt, quan anava tot sol cap a veure uns familiars al poble dels Bufadors. Van fer-lo despullar i el van afusellar amb els trabucs al Barranc Fondo, davant del mas de les Puces. El 5 de gener de 1844 a Garcia van matar en Pere Vilaplana de Vinebre. Sense ànim de fer una relació exhaustiva dels assassinats provocats per la seva defensa del carlisme, conten que al llarg de la seva vida va matar 27 persones.
El mes d’abril de 1844 un destacament de sis Mossos d’Esquadra, comandats pel caporal Francisco Subias, es va amagar al Mas de la Pava dels Gorraptes, una caseta on es refugiaven pastors i remats.  Els Mossos eren provinents de Riudoms, que sense dir res al poble de Vinebre, on el Barbut tenia partidaris, viatjaven de nit i armats amb carrabines. Van esperar set dies amagats al mas sense veure’l i quasi exhaurint les provisions. Per fi el dia 30 d’abril arribava el Barbut i els seus acompanyants, que cauen malferits en una lluita cos a cos. En Barbut va ser degollat tres cops amb la seva pròpia navalla pel sots-caporal dels Mossos: Ramon Sendra.
A Vinebre aquell dia van fer repicar les campanes i van tenir exposats els cadàvers dels tres carlins a la plaça, on la gent els va respectar segons conten les cròniques de l’època.
Una historia negra d’un home que va ser un fanàtic defensor del país i de les tradicions, que va fer seva la lluita armada, i que malauradament encara no ha estat estudiat d’una manera desapassionada, ni reivindicat com han estat en Serrallonga, la Pera, el Carrasclet, en Panxaample, o en Perot Rocaguinarda, entre d’altres.

Ni un gegant, ni un itinerari turístic, ni una placa commemorativa,  ni cap imatge folklòrica recorda el seu pas. A Vinebre pocs recorden al Barbut, malgrat que em consta que hi viuen descendents.

He rellegit Com un despertar de la memòria de Teresa Costa-Gramunt.

Un llibre que navega entre la poesia narrativa i el somni dels clàssics.

La Teresa es una bona amiga i actual companya de l’Oriol Pi de Cabanyes. El dos junts han caminat un llarg i difícil camí.  

Amb l’Oriol hem compartit taula, casoris, clandestinitat, un llarg viatge per l’Ebre en la recerca de ceràmica, i l’amor al país. Amb la Teresa filosofia, vida privada, organització i amistat.

L’Oriol va conèixer la fama amb la novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren emmarcada en el moviment contracultural  que després del 68 es va  importar.  La seva literatura era jove, rebel, diferent. Teníem trenta i tants anys menys.

En aquell moment ell vivia a Cal Rovirosa, un mas isolat i bonic al peu de la carretera que va de l’Arboç a Vilanova, els dos teníem diferent parella.  Un Dilluns de Pasqua compartirem la seva taula amb en Guillem Jordi Graells, l’autor i director teatral tan lligat al Lliure. A les postres, l’Oriol -en un rampell propi dels Pi- ens va demanar títols pel que escrivia i que cap de nosaltres havia llegit. Obedients, aportarem mil idees per a la seva aventura. Dues ampolles de cava després, la novel·la va créixer com També les formiguetes et cruspiran Dylan en un lunch fred.  

Una anècdota significativa del caràcter jove i agosarat de l’Oriol i del moment en que vivíem alguns sectors del país. Esta clar que a la Catalunya de fa trenta cinc anys, si tenies vint anys, un ideal i gent amb qui compartir-lo, era el millor lloc per creure que totes les il·lusions eren tangibles.

El país ha canviat i nosaltres també, aquelles parelles que creiem eternes han deixat pas a d’altres amors, d’aquells rampells en queda la memòria. La literatura de l’Oriol avui es més adulta, més convencional. La vida a apaivagat els rampells i ha marcat els seus texts. Els seus articles setmanals a la Vanguardia reflecteixen maduresa.

La Teresa s’ha empeltat de la literatura de l’Oriol.

Quants ens coneguérem amb la Teresa, ella era fràgil, blanca com a figura de porcellana i vivia un moment difícil. Lluïa guarniments propis de la seva condició, estàvem un davant de l’altre i durant l’hora llarga de la cerimònia no deixarem de interrogar-nos amb la mirada, Va ser el inici d’una amistat que encara perdura. En la primera conversa -i d’això ja fa molts anys- em va parlar de mil projectes i un desig: escriure, (o potser va parlar de crear??).

Durant anys s’ha barallat amb les paraules i ja ha publicat un bon grapat de llibres amb un estil molt particular. Cada un millor que l’anterior, més fresc, més poètic, més encisador. I el frec d’aquest anys amb l’Oriol ha donat a la seva literatura un regust que els apropa. És com aquells bons vins que al marge de la denominació d’origen, l’anyada, o la varietat que li dona una personalitat diferenciada, en el fons trobes el sabor de la bota de roure francès vell.

La Teresa és una poetessa de la memòria, l’Oriol un articulista profund i capficat. L’Oriol un home que busca mil preguntes a cada resposta, la Teresa un somni a cada paràgraf.

M’agradat Com un despertar de memòria.

En la dedicatòria del seu llibre, la Teresa m’escriu: per en Josep amb la complicitat de pensar i sentir la Vida amb majúscules.

Quan hagi d’escriure la vida en minúscules, dimitiré!!. Potser em faré romancer. Poeta pobra, poeta del tòpic que es l’únic que puc ser. I així humilment seguiré l’estel -cada cop més rutilant- de gent com la Teresa, la seva memòria, o de l’Oriol i els bons amics.

J.

Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 12/04/2007

L’estupidesa i la mediocritat tornen a triomfar.I el triomf s’allargassa geomètricament perquè els mediocres inconscients esdevenen estúpids.

A finals dels 70 i durant els 80 del segle passat, els estúpids -raça permanent- amagaven el cap. Els uns van aprendre la lliçó, d’altres hipòcritament callaven i alguns dissimuladament fins i tot escoltaven. Sortíem de la grisor del temps i els estúpids s’identificaven amb la dictadura. Dissabte sopava en una taula nostàlgica, on la meva veïna negava el dret a casar-se dels homosexuals, amb l’afegitó “a mi tan me fa, però??..”. Dos minuts desprès li donava l’esquena. Es absurda la cortesia amb els feixistes.

Ahir diumenge, dinant amb coneguts amb qui no mantinc masses afinitats però que són socialment representatius, olorava la nova broma que torna a envoltar un bon sector de la nostra societat. Moltes han estat les causes que han comportat el triomf social de l’estupidesa, la manipulació per part de politics, la desmobilització en profit d’uns pocs, l’alienació televisiva, la banalització dels valors, el permanent incentiu al consumisme, el desprestigi cultural, etc..

En amplis sectors socials, cada dia mes, triomfa el canviar sobre el reparar; el cartró pedra de Marina d’Or a la riquesa històrica; el perfum i els desodorants sobre els criteris sanitaris; el treballador sense formació davant del professional universitari; la fusta artificial guanya al moble antic de qualitat; el vehicle de marca es preferit al tranquil i no contaminant; la joguina cara a la joguina imaginativa; el preu d’un regal al present original i afectiu; el discurs de la tolerància cristiana a la rebel·lió imaginativa del 68; el conformisme a la critica; la passivitat de la televisió a la lectura i la curiositat científica; etc..

El conservadorisme ideològic esta a poc a poc penetrant en totes les capes socials i embolcallant-les d’estupidesa, en profit d’una oligarquia que tenalla els homes i llur historia.

Per molts torna a ser delicte lluitar per uns ideals i per un mon diferent, tornen a considerar desprestigiats els represaliats i la recerca d?identitat. El diumenge a taula a l?entorn de tanta estupidesa em baix sentir jove, necessari i amb ganes de mantenir-me viu.

Urgentment cal tornar a fer sonar les trompetes de Jericó. Relligar els capitans de la nova host. Una “intel.ligensia” ideològicament cohesionada, filosòficament avançada, capaç de retrobar noves ideologies i rellegir els clàssics, per a vèncer en una lluita regeneracionista diferenciada.

Avui, amb el regust agredolç dels calçots d’ahir, em sento feliç apropant-me a la web del bon amic José Ramon I. Alba, www.edicionessimbioticas.info on els estúpids i els mediocres no hi tenen cabuda. J.

Aquesta entrada fou publicada el Dijous, 01/03/2007

Cinc dies de festa  són un privilegi de pobles rics o de desheretats.

Amb cinc dies no es transforma la terra, però s’inicien viatges cap enlloc. Un viatge per les terres del nord dels Pirineus son un plaer pels sentits i una font inesgotable de cultura.  El Bearn, l’Ariege, el Tarn o el Llenguadoc ploren l’oblit parisenc i la repressió lingüística jacobinista.

En Robert i la Jossiana són dos occitanistes exemplars. Son país, viuen país, fan país. Retrobar-los es recarregar optimisme. Compartir un vi amb ells és assaborir futur, mai afegeixen gotes d’oblit a la copa. A casa seva el vi es fa literatura, art, passió , país. Amb ells el temps es imprecís, les histories son curtes, es fan curtes perquè si no deixen de ser histories.

La radio anuncia la desaparició de Pinochet, un soldat americà mort al llit amb les butxaques plenes i les mans brutes de sang. Per ell i per els que el van alimentar sigui la terra negra de l’oblit. Que amb la mort reneixin les esperances de les seves víctimes vers un mon més just i lliure. L’hipocresia espanyola fa calfreds. Els dirigents socialistes lamenten públicament que Pinochet no hagi estat jutjat i paral·lelament impedeixen els judicis al franquisme. Els de la dreta ni ho lamenten.