Josep Arasa i Ferrer

El Penedès viu temps difícils, temps decisius. Moments determinants pel seu futur. Des de fora han projectat pel Penedès una central de distribució logística -el Lògis Penedès-, el gran polígon industrial de Cal Vies, el Quart Cinturó, l’autovia A7, un augment desmesurat de trens de mercaderies, i es pateix un preu del raïm ruïnós. Amb aquestes circumstàncies -afavorides per algun partit polític o grup econòmic- el futur del Penedès es perfila negra com el pati reculat de Barcelona, amb la conseqüent pèrdua d’identitat.

Cada gra de sorra que ajudi a resoldre alguns d’aquets problemes serà benvingut, però creure que la solució del Penedès passa -tan sols- per una declaració retòrica d’alguns ajuntaments per a qui els pagesos no han existit fins ara, ajuntaments que han menyspreat el paisatge, o han utilitzat els creixements provocats per les industries pel seu benefici electoral, és fer volar coloms.

Algú de debò creu que el problema del preu del raïm al Penedès s’arreglarà sense un control de la producció -quantitat i qualitat- de la DO Cava que controla el govern d’Espanya?. I algú creu que els grans elaboradors pagaran més el raïm perquè alguns ajuntaments ho reclamin?. Algú creu que un pagès no vendrà la seva vinya a bon preu malgrat que aquest any augmentin el preu del raïm?. Les necessitats del Penedès van més enllà de la reivindicació puntual, els problemes que té la vegueria són amplis i complexes, i les solucions també ho han de ser. “Quan el savi assenyala la lluna, el neci mira el dit”, malauradament hi ha institucions que tan sols es miren el dit.

Segons els estudiosos són exemples paradigmàtics d’aquest desgavell SMiMonjos o l’Arboç, on una industrialització desaforada, amb el corresponent creixement social, han capgirat la convivència. Les dues localitats tenen ajuntaments que no han respectat el territori quan han planificat les vies de comunicació, quan han potenciat els polígons industrials que actualment tenen moltes naus buides (al Penedès existeixen 6.000 ha d’espais industrials sense desenvolupar), ni quan han omplert les àrees  urbanes amb habitatges impersonals sense identitat ni relació amb les construccions genuïnes del país, etc, etc..

Quan l’últim cep sigui arrancat, quan el darrer arbre fruiter sigui tallat, quan totes les rieres estiguin contaminades com el Foix, tan sols llavors entendrem que el diner no es menja.  Alguns partits  -per profit electoral o econòmic- no ho han entès i han girat l’esquena al Penedès. Han hagut de ser les associacions veïnals, les plataformes de base, les entitats ecologistes, les que han esdevingut la punta de llança de la salvaguarda del territori.

L’única alternativa possible pel Penedès és l’elaboració d’un pla global que respecti la seva identitat, i transformi la vegueria amb el gran parc agroalimentari proper a la ciutat comtal, seguin l’exemple dels que existeixen a Milà o a Londres. Un pla que allunyi els especuladors i els oportunistes, permeti als pagesos viure del seu treball i als seus habitants ser part integral del paisatge.

Ja estem en una de les pluges d’estrelles més importants de l’any, Les Llàgrimes de Sant Llorenç o els Perseids El fet que és estiu, i la possibilitat de gaudir més de la nit i de la fresca fa que milers i milers d’ulls esperin el pas d’un estel fugaç i que, qui més qui menys, es quedi embadalit i demani un desig.
A #SMMonjos el lloc ideal per veure-les és a l’ermita de Sant Llorenç de la Senabre. L’ermita és romànica i ja està documentada des de l’any 992. A Flickr podem llegir que malgrat la restauració que va fer la Diputació de Barcelona “Només es conserva, semialçat, l’absis de planta semicircular ….. Tots els voltants i l’interior de l’edifici estan envaïts per la vegetació de pins i garric. No hi ha cap camí marcat ni reconeixible per a accedir-hi. L’accés és difícil perquè els boscos circumdants estan molt bruts”. A SMMonjos l’interès cultural de l’ajuntament és tan sols electoral, i així ens trobem amb la trista deixadesa en que es mantenen els monuments municipals inclosos dins a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Malgrat tot, no oblideu que aquest pròxim cap de setmana és ideal per veure els estels. La raó principal és que la nit àlgida de pluja d’estels, la del 12 al 13 d’agost, gairebé coincidirà amb la nit de lluna plena, que serà el dia 15. Per aquest motiu, avanceu l’observació de les estrelles al cap de setmana i a pesar de les dificultats, pugeu a Sant Llorenç de la Senabre.

A SMiMonjos (Penedès) aquesta setmana comença el cicle de festes majors amb la FM d’Els Monjos, seguirà la de la Ràpita per acabar, entrada la tardor, amb la de Cal Rubió.
La Festa Major d’Els Monjos coincideix amb la publicació de les dades d’atur del mes de juny. El municipi continua tenint el percentatge d’atur més alt. El mes de juny a SMMonjos hi ha l’11,98% dels treballadors aturats. A Sant Sadurní hi ha el 7,63% d’atur, a Vilafranca el 10,26% i a Gelida l’11,20%.
La pitjor de les dades és l’evolució anual de l’atur. A Gelida entre el mes de juny de 2018 i el mateix mes de l’any 19 l’atur ha baixat el 0,66%, a Vilafranca ha disminuït el 0,53%. A SMMonjos hi ha més persones aturades, ha augmentat l’1,20% en el darrer any.
Una situació repetida que hauria de comportar un canvi de les estratègies municipals en la lluita contra l’atur i, malauradament, no és així. De l’atur, i de les ocupacions d’habitatges, són dos temes dels quals l’equip de govern no en parla mai. De les festes si.
Amb el sentiment d’impotència que comporta aquesta greu situació, volem expressar la nostra solidaritat amb aquelles persones que no tenen feina, i desitjar la millor Festa Major d’Els Monjos als qui la poden o la volen celebrar.

Benvolgudes veïnes i veïns de Santa Margarida i els Monjos.-

El diumenge són les eleccions municipals, avui les urnes encara estan buides Diumenge els veïns i les veïnes decidirem el futur del nostre municipi, d’Els Monjos, de la Ràpita, de Muscarola, de Cal Claramunt, de Puigdeser, de Cerdanyola, de Cal Rubió, de la Riba, de la Rovira, de Ferran i de Cal Salines.

Des d’Esquerra tenim clar que després de 40 anys del mateix govern municipal, és l’hora del canvi. És l’hora de portar aire fresc a la Casa de la Vila, de portar la democràcia i la transparència a l’Ajuntament, i d’administrar-la amb una voluntat de servei i de respecte per a tots i totes. Amb els vostres vots i un profund sentit treball seré l’alcaldessa de tothom, dels que em votin i dels que no em votin,

Avui les urnes estan buides; diumenge, lliurement omplim-les de dignitat, d’aire fresc, d’esperança, d’il·lusió, de vots que apostin pel canvi i per un municipi del que tothom es senti orgullós, tal com vam fer a les passades eleccions generals. Som el vot útil per portar aire fresc a l’ajuntament.

Gràcies, per fer realitat el somni.

.

Ha estat un plaer aquesta legislatura. Sempre és una decisió transcendent posar-se al servei dels veïns i veïnes del municipi. Servir als veïns, i com a conseqüència a la nostra nació, es el més gran orgull que pot tenir un demòcrata.

Durant aquests quatre anys a nosaltres com a persones i com a representants d’Esquerra hem aprés moltes coses, entre d’altres com no volem que es gestioni aquest ajuntament. Es evident que al llarg de 40 anys al municipi vostès han fet coses, que quan nosaltres gestionem la Casa de la Vila evidentment respectarem, però hi ha actituds i actuacions que no  mereixen altre cosa que la nostra repulsa i denuncia.

Hi ha concepte que s’ha posat de moda actualment, el populisme.  El populisme és un terme polític que es destaca per la seva constant apel·lació al «poble» com a font del poder i un vague «sentit comú» com criteri superior. El hi sona allò de “fets i no paraules”, els hi sona “nosaltres complim”, dues expressions populistes que emmarquen la seva trajectòria de gestió al llarg d’aquesta legislatura.

La seva consideració de la Casa de la Vila com a finca privada, negant-se a compartir les claus de l’ajuntament amb la resta d’elegits del municipi. La seva aversió a la democràcia, rebutjant que els veïns i les veïnes poguessin votar lliurament en un local municipal al referèndum de l’1 d’Octubre, són manifestacions populistes.

Han passat anys amb una falta de criteri democràtic que els ha impedit que fins aquesta legislatura no s’hagin deixat participar directament els veïns i les veïnes en els pressuposts, que no s’hagi impulsat uns pressupostos participatius, i quan s’ha fet ha estat gracies a les propostes de l’oposició.

La seva falta de voluntat de servei als veïns i de democràcia en la gestió no ha permès als veïns i regidors conèixer despeses. Despeses que masses vegades s’han dut a terme mitjançant modificacions repetides del pressupost.

Obscurantisme informatiu que ha tingut la seva màxima expressió en la publicació local “Nosaltres”. Durant aquests quatre anys mai han mencionat un acte fet per cap organització social que no participes del seu cercle social.  La llista d’actes que es molt llarga, però no hi ha hagut cap menció als actes organitzats per l’ANC, per Omnium o per l’Associació de Dones. Res, com si no existissin al municipi.

Per no parlar dels seus incompliments de programa. Als Monjos el veïnat encara estan esperant el pont sobre el Foix que repetidament van prometre en el seu programa d’actuacions.

Populisme és rebutjar la cultura. Hem passat quatre anys més veient com es degradava la joia romànica de Santa Margarida, com seguíem sense que es fes cap exposició sobre l’important patrimoni ibèric del municipi.  Com es permetia que grans masies s’anessin degradant arquitectònicament, sense cap protecció. Populisme anticultural, per titllar-lo suaument, es creure’s intel·lectualment superiors al que diu l’Institut d’Estudis Catalans i no acceptar les denominacions de lloc que l’entitat proposa.

Durant aquests quatre anys els hi hem presentat 46 mocions per millorar la vida dels nostres veïns i de Catalunya, algunes de les que han estat aprovades no han arribat al seu destinatari.

Repeteixen “Tot pel poble”, però seguim amb la queixa permanent de la recollida d’escombraries. L’any 2015 els hi vam presentar una moció per millorar la ubicació dels contenidors. Van votar en contra. La seva cultura ecològica ha estat teatral i davant grans declaracions hem vist com es mantenia la contaminació de les aigües del Foix, les pudors, els fums i els soroll.

“Tot pel poble”, però quan el poble de La Ràpita demana que es modifiqui o millori el traçat del carril bici que està mal senyalitzat, dificulta l’aparcament etc, no l’hi fan cas. Tot pel poble però quan més de 700 persones utilitzen diàriament l’estació de tren de Santa Margarida i els Monjos, els terrenys de Cal Barreres, de propietat municipal, continuen sense arreglar per facilitar l’aparcament dels seus vehicles. No han volgut fer un cens d’habitatges desocupats en mans de grans tenidors com a primer pas per incrementar el nombre d’habitatges socials per els nostres joves o les persones necessitades.

Es evident que podria seguir amb més exemples. Però prefereixo acabar posant sobre la taula la seva falta de solidaritat democràtica. El dia de Sant Jordi una persona va anar a la parada que tenia Esquerra davant la Plaça de l’església amb un cúter i amb crits, intimidacions i insults va arrencar una pancarta. Vostès ho van saber al cap de poc, perquè la policia municipal va fer constar la incidència. I no han tingut la dignitat de mostrar ni privadament, ni públicament la seva solidaritat democràtica contra aquestes actituds feixistes.

Amb aquestes situacions hem viscut quatre anys importants per la Història de Catalunya i pel municipi. Que ens han portat a uns resultats històrics a les darreres eleccions al Congres Espanyol. Esperem, que si els electors així ho volen, hi hagi un canvi en la gestió d’aquest ajuntament. Si és així, des d’Esquerra tornarem a portar la democràcia al municipi i si vostès estan a l’oposició ja els hi dic ara, rebran un tracte més digne del que nosaltres hem rebut, i els veïns i les veïnes gaudiran del tracte informatiu i administratiu al que tenen dret.

La renda bruta mitjana per habitant Catalunya (2016) va ser de 17.000 €.  A l’Alt Penedès va ser de 16.100€,  tot i haver augmentat els ingressos per càpita, la xifra encara no arriba a la mitjana de Catalunya.

Pel que fa als municipis de més de 5.000 habitants de l’Alt Penedès destaca Sant Sadurní per ser l’únic per sobre de la mitjana catalana amb 17.700 €. El segueix Gelida amb 16.300 €, Vilafranca amb 15.800 i per últim Santa Margarida i els Monjos amb 15.600 €.

Segons l’Institut d’Estadistica de Catalunya (Idescat) la renda bruta per habitant va créixer un 1,3% a l’Alt Penedès respecte a l’any anterior.

Gràcies a totes les persones que han fet possible que el post de Facebook del dia 3 de març de 2019 titulat “Rua de Carnaval de 2019 a Santa Margarida i els Monjos”, on hi havia la fotografia d’unes participants a la Rua promoguda per l’Ajuntament, fos el que ha rebut més comentaris de la història de la meva pàgina. Gràcies al “conegut i indigne personatge” que va començar, incentivar  i mantenir els comentaris masclistes amb clara utilització política, i a tots i totes els que amb intenció dubtosa o malaltissa han col·laborat insultant-me o amenaçant-me. De nou han reflectit públicament la pobresa intel·lectual d’alguns dels membres del partit que governa el municipi des de fa més de quaranta anys.

Malgrat el parer generalitzat de la comarca, he de constatar que no tothom que viu a SMiMonjos correspon al mateix nivell moral. Gràcies a les persones que han posat seny i han donat suport. Gràcies al silenci de les protagonistes per la seva dignitat, i als que no s’han deixat enganyar i han denunciat la utilització electoralista de les fotografies. A tothom refermo el meu compromís i fidelitat en la lluita per la igualtat de gènere i per un municipi democràtic.

Llegeix-ho un text seu signat “l’Alcaldessa” -corresponent a la seva intervenció del dia 5 de novembre- bastant farcit de dades inexactes o imprecisions històriques que si m’ho permet, en tant que veí de SMiMonjos, m’agradaria puntualitzar.

Segons dades extretes de “La gent i el seu temps”, llibre editat per l’Ajuntament i escrit per l’historiador local Ramon Arnabat, el municipi de SMiMonjos va patir quatre atacs aeris i no dos com vostè diu. Es van complir 80 anys del primer bombardeig el 6 d’agost i no el 5 de novembre. Com a conseqüència de les bombes del dia 6 d’agost a Santa Margarida i els Monjos van morir 5 persones, tal com escriu Ramon Arnabat a l’interesant estudi “El Penedès sota les bombes” (pag. 276) que, com l’anterior, l’hi recomano llegir. A l’aeròdrom, objectiu militar, van resultar ferits el mecànic Rafael Font i el pilot de la 3a esquadrilla de Xatos, i Agustí Dominguez, que va morir a l’Hospital Militar de Vilafranca degut a les ferides sofertes,.

Malgrat que vostè insisteix en que “No hi va haver cap objectiu militar” en el segon bombardeig, el del dia 5 de novembre, dos grups d’aparells Savoies bombardejaren el municipi. Mentre el grup 3-G-28 bombardejava l’aeròdrom de l’exercit republicà, el grup 4-G-28 va bombardejar el poble destruint el local social del Xiringuito. Tan sols llegint la pàgina 319 del llibre editat per l’Ajuntament no hagués comés aquest error. Aquell bombardeigs va produir la destrucció total o parcial de 13 cases i la mort de 8 persones, entre d’altres de qui havia sigut alcalde del municipi per Esquerra Republicana, Josep Mora; i del soldat d’aviació Luís Zamora.

Dos dies després el municipi va ser metrallat i el dia 12 de gener de 1939 va ser bombardejat de nou provocant la mort de Manuel Castro Delgado. Van ser 14 el nombre de persones mortes en els diferents bombardeigs del municipi i no 12 com vostè incorrectament diu.

Al llibre editat per l’Ajuntament (pag. 320) Ramon Arnabat escriu, “malgrat que el municipi comptava amb forces refugis”, vostè tira pel dret i afirma “que SMiMonjos disposava només de 2 refugis per a fer front als atacs”. No entraré a buscar justificacions a la seva argumentació, però si em permet anomenaré alguns refugis del poble: el de Cal Rubió, al que l’Ajuntament va enderrocar l’entrada i al cap de poc temps va reconstruir; el del Molí, el de la Gotlla i el del Serral a l’entorn de l’aeròdrom. La  Defensa Passiva Local en va construir un a la plaça de Cal Quiteri. Al Xiringuito i a la Margaridoia n’hi havia de grans. A Cal Amado i a Cal Carbonell n’hi havia un parell mes que malgrat estesin en domicilis particulars acollien tota la gent del veïnat.

Per conèixer la història del municipi em permeto suggerir-li, a més de la lectura dels llibres esmentats, que visiti la pàgina de facebook: “smimonjos memòria”, on trobarà fotografies i records dels veïns i veïnes.

Segueix el seu discurs recordant “l’homenatge als regidors electes de l’època republicana”.  La majoria de municipis alló que fan en actes semblants és un homenatge “als alcaldes i als regidors de l’època republicana”. La pregunta evident és: perquè a SMiMonjos ni s’anomenen els alcaldes?. Serà perquè els alcaldes que van portar aquella llibertat al municipi eren tots d’Esquerra Republicana com en Joan Vidal de la Ràpita, o en Josep Mora, o …?.

En el seu discurs hi ha oblits que fan mal. Encara hi ha famílies del municipi que no saben on van desaparèixer els seus pares, avis o oncles. Que no saben en quina cuneta o marge buscar les despulles. Que continuen buscant sense que mai, en aquests darrers 40 anys, hagin rebut cap ajuda, consell o assessorament de l’Ajuntament. Cap desaparegut mereix una menció? són silenci. Esta clar, els desapareguts no voten.

I deixant la història municipal, la seva arenga entra en termes polítics i escriu: “Continuem fomentant, recordant i homenatjant els valors d’aquella  República”. Sincerament, ens agradaria poder veure alguna mostra del seu republicanisme. Els veïns i les veïnes no oblidem que l’any 2017 va fer tot el possible perquè no es pogués exercir la primera conquesta republicana: el dret a vot. Fa quatre dies, en un ple de l’Ajuntament va defensar el rei i la seva repressió; i va negar públicament un altre de les conquestes republicanes: la llibertat d’expressió i de vot del Parlament de Catalunya.

Aquestes contradiccions i oblits diuen molt poc de l’honestedat i la coherència de qui signa com “L’alcaldessa” i es defineix com republicana.

Pare Noel, Santa Claus, Sant Nicolau, són alguns noms amb els que es coneix universalment al personatge llegendari que segons la cultura occidental porta regals als nens per Nadal. És un personatge inspirat en un bisbe cristià d’origen grec anomenat Nicolau, que va viure al segle IV a Anatòlia, a les valls de Lícia (a l’actual Turquia). Era una de les persones més venerades pels cristians de l’Edat Mitjana, del que encara avui es conserven les seves relíquies a la basílica de Sant Nicolau, Bari, Itàlia.

Nicolás de Bari va néixer prop de l’any 280 a Patara, una ciutat del districte de Lícia, en l’actual Turquia. Va ser bisbe de Mira, Lícia al segle IV.

Era fill d’una família acomodada i va créixer sota els tirants desitjos dels seus pares. El seu pare desitjava que seguís els seus passos comercials en el Mar Adriàtic, mentre la seva mare pretenia que fos sacerdot com el seu oncle, el bisbe de Mira (antiga ciutat grega de la Anatòlia Egea, actualment Turquia).

Lamentablement, la pesta va solucionar el seu dilema, en matar els seus pares, mentre tractaven d’ajudar els malalts de la seva ciutat. El noi, commogut amb la desgraciada situació de la seva gent davant semblant malaltia, va repartir els seus béns entre els necessitats i va partir cap a Mira per viure amb el seu oncle i ordenar-se com sacerdot, cosa que va aconseguir als 19 anys. Més tard, en morir el seu oncle va ser triat per reemplaçar-lo.

Història de Nicolau de Bari
Dels fets de la vida del Sant, el més difós i el més generalment acceptat per tot arreu no és miraculós de per se, encara que sí mostra de generosa i encesa caritat. Hi havia en Pàtara, segons es diu, un home ric vingut a menys que tenia tres filles molt boniques a les quals no podia casar per manca de dot. I l’home va ser tan roí que va maquinar prostituir les seves belles filles per obtenir diners. Súpolo Nicolau -no cal admetre que per especial revelació divina, com volen alguns- lliscant en el silenci de la nit fins a la casa on habitaven el pare i les filles, va llançar per la finestra de l’alcova de l’home una bossa d’or . Es va retirar sense ser escoltat. L’endemà l’home, amb enorme alegria, va deixar la criminal idea i va destinar aquell or a dotar a una de les noies, que immediatament es va casar. El Sant, en advertir l’excel·lent fruit aconseguit, va repetir la seva excursió nocturna i va deixar una altra bossa. I aquest va ser el dot de la segona de les joves. Nicolau va repetir el donatiu una tercera vegada, però en aquesta ocasió va ser sorprès pel pare, penedit dels seus mals pensaments, que es va esplaiar en manifestacions de gratitud i de pietat. Per ell es va saber el que havia passat i que havia estat Nicolau el generós donant. La tradició diu que les tres vegades que el Sant va deixar la bossa fou en dilluns, en aquest fet es fonamenta la devoció dels tres dilluns de Sant Nicolau.

Tal va ser l’admiració que es va sentir per ell que es va convertir en sant patró de Grècia, Turquia, Rússia i la Lorena.

La llegenda de Nicolau de Bari
Universalment reconegut com a taumaturg, se li apliquen nombroses llegendes relacionades amb resurrecció de nens i dotació de verges. Nicolau tenia especial inclinació pels nens.

Una altra llegenda assegura que Sant Nicolau va tornar la vida a tres nens que havien estat esquarterats i posats en salmorra per un terrible segrestador caníbal, la història indica que algú va apunyalar diversos nens, llavors el sant va resar per ells i va obtenir la seva curació gairebé immediata.

També va ser nomenat Patró dels mariners, perquè, explica una altra història, que estant alguns d’ells enmig d’una terrible tempesta en alta mar i veient-se perduts van començar a resar i a demanar a Déu amb oracions com ara “Oh Déu, per les oracions del nostre bon Bisbe Nicolás, salva’ns”. En aquest moment la figura de Sant Nicolau es va fer present i va calmar les aigües.

En orient se’l coneix com a Sant Nicolau de Mira o Myra, però en occident com a Sant Nicolau de Bari, ja que, quan els musulmans van envair el territori abans grec i que avui és Turquia, els cristians van aconseguir treure en secret les seves relíquies (1087) i les van portar a la ciutat de Bari a Itàlia. En aquesta ciutat es van obtenir tants miracles en resar-li al sant que ràpidament la seva popularitat es va estendre per tota Europa. Hi ha centenars de temples a tot el món dedicats a la seva figura. Ja l’any 550, a Roma es va erigir un en el seu honor.

La seva festa se celebra el 6 de desembre i és el patró de Rússia i de Lorena, i molt popular en l’esmentada Rússia, Grècia, Itàlia, el Nord d’Europa, Alemanya i Anglaterra, on ha estat difós com a Pare Noel, aquest personatge llegendari de barba blanca, vestit de vermell i amb caputxa, i com a Santa Claus, denominació anglosaxona de Sant Nicolau, amb funcions de protector i patró de nens. Sant Nicolau viatja per aquestes dates a Holanda des d’Espanya en un veler acompanyat per Pedro el negre, una espècie de Betama que decideix quins nens mereixen regals i qui no.

Als Estats Units, el Sinter Klaas importat es va convertir en Santa Claus. A la Mediterrània, Sant Nicolau va substituir les festes i creences populars a Posidó, rei dels mars i déu dels terratrèmols de la mitologia clàssica. Se’l representa amb ornaments episcopals i els seus atributs són tres bosses d’or amb les que va deslliurar de la prostitució a les tres donzelles, els tres nens ressuscitats i una àncora, com a protector dels homes de mar, ja que estant a Palestina diuen que va calmar una enorme tempesta.

La transformació: De “Sant Nicolau” a Santa Claus i Pare Noel
Es creu que això va succeir al voltant de l’any 1624. Quan els immigrants holandesos van fundar la ciutat de Nova Amsterdam, més tard cridada Nova York, òbviament van portar amb ells els seus costums i mites, entre ells el de Sinterklaas, el seu patró (la festivitat se celebra a Holanda entre el 5 i el 6 de desembre).

L’any 1809 l’escriptor Washington Irving, va escriure una sàtira, Història de Nova York, en la qual va deformar al sant holandès, Sinterklaas, en la basta pronunciació angloparlant Santa Claus.

Més tard el poeta Clement Clarke Moore, al 1823, va publicar un poema on va donar cos a l’actual mite de Santa Claus, basant-se en el personatge de Irving. En aquest poema es fa esment d’una versió de Santa Claus, nan i prim, com un follet, però que regala joguines als nens el vespre de Nadal i que es desplaça amb un trineu tirat per nou rens, incloent a Rudolph (Rodolfo) .

Posteriorment, cap a 1863, va adquirir l’actual fisonomia de gros barbut amb la qual més se’l coneix. Això va ser gràcies al dibuixant alemany Thomas Nast, qui va dissenyar aquest personatge per a les seves tires nadalenques al Harper ‘s Weekly. Allà va adquirir la seva vestimenta i es creu que el seu creador es va basar en les vestimentes dels bisbes de velles èpoques per crear aquest «Sant Nicolau», que en aquest moment ja res tenia a veure amb Sant Nicolau de Mira.

A mitjan el segle XIX, el Santa Claus nord-americà va passar a Anglaterra i d’allà a França, on es va fondre amb Bonhomme Noël, l’origen del nostre Pare Noel, qui tenia semblança física amb Santa Claus, però vestia de blanc amb vius daurats. Igualment a finals del segle XIX, a partir d’un anunci nord-americà de la Lomen Company, es crearia la tradició que Pare Noel procediria del Pol Nord, i es popularitzarien completament els rens nadalencs com a mitjà de transport de Santa Claus.

Després, al començament del segle XX el 1902, el llibre infantil The Life and Adventures of Santa Claus de L. Frank Baum, s’origina la història de com Claus es va guanyar la immortalitat, igual que el seu títol de sant.

Igualment, ja en el segle XX, l’empresa Coca-Cola va encarregar al pintor Habdon Sundblom que remodelar la figura de Santa Claus/Pare Noel per fer-lo més humà i creïble. Aquesta versió data de 1931. En aquest punt, però cal aclarir que és solament una llegenda urbana la creença que el color vermell i blanc de Santa Claus tingui el seu origen en els anuncis que la marca Coca-Cola va començar a fer a partir de 1931, encara que sí és cert que van contribuir a la popularització d’aquests colors i del mite mateix. Hi ha moltes il·lustracions i descripcions fidedignes anteriors a l’anunci com la de Thomas Nast (1869) o St Nicholas Magazine (1926), entre d’altres, això sense considerar a més les antigues representacions religioses del bisbe Sant Nicolau de Mira o Sant Nicolau de Bari, en les quals és comú el color vermell i blanc de la vestimenta religiosa, si bé és cert que des de mitjans de 1800 fins a principis de 1900 no hi va haver una assignació concreta al color de Santa Claus, sent el verd un dels més utilitzats. Per tant, es considera que la campanya massiva de Coca-Cola va ser una de les principals raons per les quals Santa Claus va acabar vestit de color vermell i blanc, però aquests publicistes no van ser els primers a representar-lo amb aquests colors.

Pel que fa a l’estatge del Pare Noel, com la llegenda es va originar en l’Hemisferi Nord, a principis del segle XX es va escampar la idea que viuria en el Pol Nord, però igualment cal recordar que hi ha altres llocs propers postulats com la seva llar, els quals són: Lapònia sueca, Lapònia finlandesa i Groenlàndia; ja que el Pol Nord està enmig de l’Oceà Àrtic.

Llegenda actual
Així, el mite actual compte que Santa Claus viuria en les proximitats del Pol Nord al costat de la Senyora Claus i una gran quantitat de Follets nadalencs, que l’ajuden en la fabricació de les joguines i altres regals que li demanen els nens a través de cartes .

Per poder transportar els regals, el Pare Noel els guardaria en un sac màgic i els repartiria a les 00:00 h del dia 25 de desembre, en un trineu màgic volador, tirat per «rens nadalencs», liderats per Rodolfo (Rudolph); un ren que il·lumina el camí amb el seu nas vermell i brillant, sent l’últim en agregar-se a la història.

Santa Claus podria entrar a les llars dels nens, en transformar-se en una espècie de fum màgic, i així entrar per la xemeneia o un altre orifici de les cases, si aquestes no disposen d’una.

Per saber quins nens mereixen regals, Santa Claus disposaria d’un telescopi capaç de veure a tots els nens del món, a més de l’ajuda d’altres éssers màgics que vigilarien el comportament dels nens.

Així, si un nen s’ha comportat malament, es diu que el vindria a visitar la carbonilla, i no Santa Claus, i com a càstig carbonilla li regalaria als nens només carbó.

Pare Noel i el Nadal
En els països europeus aquest personatge rep el nom del Pare Nadal, traduït a la seva llengua (Father Christmas, Père Noël, Babbo Natale), excepte a Espanya, en què no s’ha traduït la paraula francesa Noël, sinó que s’ha castellanitzat: Noel .
Però com es relaciona amb els regals de Nadal? En l’antiguitat, a Roma, es realitzaven festes -a mitjan desembre- en honor a Saturn (Cronos per als grecs), al final de les quals els nens rebien obsequis de tots els majors.

Article escrit per Falken

Amb una revolada he acabat “L’avi Ninus” de Xavier Baladia -editat per la Campana- i m’ha quedat la recança que sempre queda quan tastes un bon vi, o quan estàs amb aquells amics entranyables que et fan desaparèixer el temps.

Entre la Renaixença i els anys 90 transcorren els viaranys d’una família  emparentada o relacionada amb els grans cognoms catalans (Pau Casals, Pompeu Fabra, Eugeni d’Ors, Puig i Cadafalch, Ramon Casas,….). El fil conductor de la nissaga és en Ninus definit com un dandi, un senyor.

Així ens el presenta l’autor: ‘El meu avi va ser un home amb una vocació claríssima: cercar la correcció i el bon gust, sense pretensions i sense ombra d’estupidesa, és a dir, ser un senyor en cadascun dels actes de la seva vida’

Un llibre amè i molt recomanable

“Em va dir que nosaltres pertanyem a un poble petit, feble, mal avingut i antic, però que quan hem tingut clars els vertaders valors essencials, quan els hem defensat amb dignitat, quan hem cregut de debò en nosaltres, hem esdevingut senyors, hem fet coses grans i hem irradiat llums d’excel·lència que han enlluernat el món……  Ell sabia que les elits envelleixen i moren; que de vegades fins i tot se suïciden, s’immolen. Però que el poble sempre és jove. I és en aquest poble on viu l’esperança.»

La paraula estraperlo, molt coneguda durant la postguerra espanyola per referir-se al comerç il·legal (mercat negre) d’articles subjectes a racionament, te els seus orígens en un escàndol polític i econòmic produït durant la Segona República Espanyola (1931-1939).

Les eleccions de desembre de 1933 les va guanyar la Ceda (Confederacion Española de Derechas Autónomas), i va suposar una amenaça per la pervivència de la República. L’any 1935 ocupava la cartera d’hisenda Joaquín Chapaprieta, un tecnòcrata que centraria el seu treball en la contenció de de la despesa per reduir el dèficit i fer baixar la inflació. Amb aquesta filosofia deixaria els pensionistes gairebé sense res i als funcionaris insegurs mentre els casos de corrupció a les altes esferes es multiplicaven. L’augment de l’atur va portar als tràgics fets de 1934 a Astúries, que van acabar amb gairebé 2.000 obrers morts a mans dels regulars i els legionaris comandats pels generals Godet i Franco.

El juny de 1934 polítics vinculats al Partit Radical, a canvi d’una part del negoci, havien permès reobrir el Casino Gran Kursaal de Sant Sebastià.

Cap a finals de 1935 es faria públic un cas de corrupció que faria trontollar el govern de la República. Perquè s’autoritzés la instal·lació al Casino de Sant Sebastià d’un joc de ruleta elèctrica de marca “Stra-Perlo”,- acrònim dels noms dels jueus holandesos Strauss i Perel i Lowann que promovien el negoci- es van subornar alts càrrecs del Govern. Entre els subornats hi havia el ministre de Governació, Rafael Salazar Alonso, de la CEDA i Aurelio Lerroux, nebot d’Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, en aquelles dates en coalició amb la CEDA. Els suborns per introduir l’Stra-perlo van ser sobres de diners i rellotges d’or.

L’Stra-perlo es practicava amb una màquina que semblava una ruleta de tretze números. Strauss afirmava, davant el Ministerio de Gobernación, que un jugador capaç de dominar el càlcul, podia guanyar. El que era inqüestionable és que el moviment elèctric de la bola ocultava un mecanisme de rellotgeria que permetia al banquer regular els guanys.

El joc fou prohibit per la policia després de demostrar-se que era fraudulent, la qual cosa no va impedir que funcionés també a l’Hotel Formentor (Mallorca), on posteriorment també fou clausurat.

La revelació del cas de corrupció va tenir lloc com a conseqüència de la denúncia formulada pel mateix Daniel Strauss davant el president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, ja que Lerroux es negà a pagar la indemnització que Strauss li exigia per la prohibició del joc. L’escàndol va suposar l’enfonsament del Partit Radical, quedant el centre polític sense representació i potenciant els extremistes d’esquerra i de dreta.  El 20 de setembre de 1935 va caure el govern Lerroux i es va formar un de nou liderat pel conservador Chapaprieta. Les eleccions del 16 de febrer de 1936 serien guanyades pel Front Popular.

A partir d’aquest escàndol, la paraula estraperlo ha quedat com a sinònim de martingala, intriga o negoci fraudulent.

Publicat a El 3 de vuit de 24 de desembre de 2015

Per els que puguin fer pont i sigui del seu interès, em permeto recomanar un parell de llibres complementaris. Els dos tenen el mateix marc, les muntanyes del nord del País Valencià i la mateixa època històrica, els anys 40 del segle passat.

L’un és un estudi acurat sobre el moviment guerriller a les terres del Maestrat “Los Maquis en el Maestrazgo” de Francisco Segarra Capsir, editat per Entinea i ja va per la sisena edició. Un repàs detallat dels deu anys en que l’agrupació guerrillera del Levante van lluitar en aquelles muntanyes. Les aventures i desventures d’uns lluitadors contra el franquisme als quals encara no s’ha fet la justícia que mereixen. Francisco Segarra – https://historiadecatifrasecap.wordpress.com -és un enamorat de la seva terra i la documenta amb pels i senyals d’una manera amena.

L’altre obra recomanable, novel·lada-ment parteix del mateix escenari guerriller. “La sega” de Martí Dominguez (Ed. Proa) descriu les penúries d’alguns masos i els seus masovers del Panyagolosa, on les families es van trobar entre dos focs:els maquís amb les seves contradiccions i esperances, i la brutalitat de la Guardia Civil.

Martí Dominguez és professor de periodisme de la Universitat de València. A “La sega” un nen guia al lector en un mas de muntanya que freqüentaven tan els guerrillers com la guàrdia civil. És una novel·la de pors i de secrets per recuperar la memòria històrica.

L’Operación Reconquista que va portar tants grups de joves a les nostres muntanyes en un intent d’alliberar el territori de la dictadura, va ser el fracàs. Aquells grups de guerrillers van veure com la població cansada de tanta guerra no els hi donava suport, com els anarquistes i els comunistes es barallaven, com la brutalitat franquista ho ofegava tot i com els aliats traïen la seva paraula i l’esperança d’acabar amb la dictadura.

Dos llibres per gaudir i aprendre. Bona lectura!!

Lamento no poder respondre el seu article del 4 de setembre, Comencem curs –http://immaferret.cat– com correspon, ja que no deixa clar si escriu a títol personal, com alcaldessa, o com PSC; comprenc que a SMiMonjos vostès han intentat que tot es confongui.

Personalment l’hi agraeixo l’atenció que ha dedicat al butlletí municipal d’ERC, Som-hi. Som-hi, i estic segur que els fulls de Poble Actiu-CUP, volen aportar una mica de transparència i trencar el monopoli manipulador que ha representat la publicació municipal “Nosaltres” durant molts anys. Les dues són edicions lliures que tenen com objectiu informar de que passa a l’Ajuntament, obrir-lo als ciutadans i les ciutadanes del municipi, com sempre hauria d’haver estat.
La seva sinceritat reconeixent públicament que darrera de la partida “Festes populars i festejos” s’amaguen obres públiques (cobertes del castell 585.403,28€) l’honoren. Aprofitant aquest rampell de transparència i sinceritat ens podria explicar que s’amaga darrera de les “Gratificacions al pavelló municipal” o de les abundoses “Depeses del local de joventut”, o “a la Sala Alguer”…etc?. Si ho fa, ens estalviarem de publicar-ho en el proper Som-hi.
Certament no entenc la inquietud que traspua la seva nota airada, no ens voldrà pas amagar alguna cosa?. O és que fins i tot complir la legalitat vigent i transparent li costa?. Als comptes no dedicaré, de moment, cap paraula més. Adjunto, per si no la recorda, la copia del full comptable on hi ha “Festes populars i Festejos”.
Sra. Ferret permeti’m que em posi didàctic, vostè és alcaldessa d’un ajuntament que en cap cas és una finca privada, no és de la seva propietat, ni de la propietat del partit que representa. L’Ajuntament és del poble i el poble som tots i totes els veïns i les veïnes, i és a ells i elles a qui ha de consultar, mitjançant els seus representants, que per això hi som. No hauria de dir que l’Ajuntament organitza un acte institucional, o es pronuncia sobre alguns fets, si aquest no ha estat aprovats pels organismes pertinents i fins i tot, qualsevol demòcrata diria, que el millor que pot fer es consensuar-los. Comprenc que els vicis adquirits durant anys i amb majoria absoluta son difícils eradicar, i si no que els hi preguntin al PP.
Tractar l’ANC com “associació partidista i excloent” diu molt poc al seu favor i, en aquests moments d’eleccions plebiscitàries i tan transcendents per Catalunya, i conseqüentment per tots els veïns i veïnes del municipi, es demagògic. Tan sols l’hi recordo que a l’anterior legislatura l’Ajuntament que vostè presidia es va adherir a l’Associació de Municipis per la Independència.
Sra. Ferret, aquests són moments de definició i com deia el seu avi “o caixa o faixa”, no poden seguir jugant a la ”puta i a la ramoneta socialista” “amagant el cap sota l’ala”, i esperant que els hi resolguin els problemes. La nostra clara i transparent voluntat de servei a la ciutadania comprenc que sotragui la seva estabilitat, no intenti condicionar-la. La nostra ideologia de servei al municipi i conseqüentment a Catalunya, els nostres programes electorals, els nostres principis no els trairem per moltes pressions que faci.
Com deia, Santa Margarida i els Monjos no és, ni pot ser, una finca privada, isolada i allunyada de la realitat catalana; la nostra societat mereix millores socials, recuperar els diners que paga amb els seus impostos, els nostres jubilats mereixen la seguretat de les seves pensions, els nostres joves feina i els nostres fills llibertat. I vostè sap que tot això tan sols s’obtindrà quan Catalunya recuperi la seva independència.

Que aquesta violència no ens porti més violències

Comunicat del Centre Delàs sobre l’atac a Charlie Hebdo

Des del Centre Delàs volem manifestar la nostra ferma condemna envers l’atac que ha patit el setmanari satíric francès Charlie Hebdo el dia 7 de gener, en el qual 12 persones -10 treballadors de Charlie Hebdo i 2 policies- van ser assassinades a sang freda, provocant també 11 ferits.

Reiterem el nostre compromís envers les llibertats de premsa i d’expressió, a la vegada que enviem els nostres condols a les famílies i amics de les víctimes. Tragèdies com aquesta ens reafirmen en la nostra feina per denunciar la violència i l’armamentisme, i ens obliguen a prendre consciència del drama social que suposen les agressions armades.

Des del Centre Delàs ens preocupa també l’ús d’aquesta massacre per a justificar noves mesures repressives, retallada de drets fonamentals i la progressiva militarització de la seguretat pública que des de fa uns anys es porta a terme no només a França sinó també a bona part d’Europa.
Rebutgem també la xenofòbia i islamofòbia que recorre Europa i que des de partits d’extrema dreta tant a casa nostra com a França ja ha començat a utilitzar aquesta tragèdia per criminalitzar tota la comunitat musulmana i per exigir-li explicacions per uns actes dels quals només són responsables els seus perpetradors. Islam no és terrorisme, i avui més que mai fem arribar el nostre suport als amics i amigues musulmanes que viuen al nostre territori.

Així, aprofitem aquest comunicat per palesar la nostra inquietud respecte l’escenari polític que ara es desplega, i que segurament comporti l’adopció de “mesures excepcionals” destinades a reforçar el control i la vigilància de l’estat sobre la ciutadania (la situació d’“emergència política” precipita un marc polític ideal per portar a terme mesures que d’altra manera no seria possible aplicar i que vulneren drets fonamentals), a les quals ens oposem frontalment. La “guerra contra el terror” retorna als Estats Units i als països de l’Europa occidental en forma de programes d’espionatge massiu contra la població civil i reformes de caire punitiu que persegueixen la protesta o l’ascendent militarització de les policies civils. Temem que els lamentables successos de París puguin ser explotats per persistir en la imposició d’un programa polític que amenaça les llibertats civils i les garanties democràtiques.
No podem evitar preocupar-nos per la “indignació selectiva” dels estats i dels mitjans de comunicació quan la violència política sacseja Europa, i la desigual cobertura que reben, per exemple, els freqüents assassinats mitjançant drons armats nord-americans al Pakistan, el Iemen o a Somàlia. Condemnar l’atac a Charlie Hebdo aïlladament, sense fer palès el drama social que sempre comporta la violència política arreu, pot acabar esdevenint un perillós exercici d’eurocentrisme, que alimenta la xenofòbia i el racisme. Considerem imprescindible incidir en l’igual dret de totes les vides perdudes a ser plorades i a persistir en la lluita per una societat noviolenta aquí, a França i més enllà.

Centre Delàs d’Estudis per la Pau

De carlinades durant el segles XIX n’hi hagueren tres:  la guerra dels Set Anys, (1833-1840), la guerra dels Matiners (1846-1849), i la tercera guerra carlina (1872-1876). Uns conflictes que tenien tres protagonistes bèl·lics: d’una banda, els carlins, majoritàriament gent del país que campaven per les muntanyes i feien incursions esporàdiques; d’altra, les milícies, gent dels pobles i viles armada que cuitava per defensar les seves poblacions; i per últim, les tropes regulars governamentals, d’origen forà, capaces de dur a terme operacions d’envergadura i que tot sovint eren malvistes per les poblacions nadiues.

Les milícies locals paraven tot sovint el cop de les escaramusses dels carlins. Aquestes milícies construïren, per tal de defensar les seves poblacions, nombroses torres fuselleres, edificacions amb espitlleres des d’on els soldats podien disparar aixoplugats i resistir un atac dels carlins. De vegades, eren edificis adaptats a corre-cuita per tal de defensar-se: torres d’església, masos, ajuntaments,….

Durant la tercera carlinada, les forces carlines van assaltar el Vendrell el 4 de març de 1874. La població estava defensada per diferents torres que circumdaven el casc urbà, algunes d’elles pertanyents a la muralla medieval; però la milícia liberal no va poder fer res davant l’envestida carlina. Després de l’entrada dels carlins, el Govern Militar Liberal va convocar els homes vendrellencs al teatre Tivoli, on van ser arengats i se’ls va “invitar” a construir “tres torres artillades formando triangulo”,  aixecades en punts estratègics, que controlessin les vies de comunicació que arribaven al Vendrell, les quals havien de ser defensades per tropes governamentals permanents.

Una d’elles era la Torre del Puig, situada al cim d’un turó –el Puig- a la dreta de l’antiga carretera N-340 davant del nucli històric del Vendrell, separada de la població pel torrent del Lluc i el traçat del ferrocarril. Josep Aixalà testimoni de l’època escriu “havíem començat per arrencar els garrofers, les oliveres i tota l’arbreda que pugues servir de punt de guaita o defensa a l’enemic. La muntanya, en una rodalia determinada per les exigències de la guerra, queda neta i pelada d’obstacles es una setmana o dues, la torre circular queda construïda”.

La torre del Botafoc es localitza al costat mateix de la riera de la Bisbal, molt a prop de la carretera C-246, a la seva esquerra, en direcció a Valls. El seu nom sembla que prové del renom de dels propietaris de la partida de terra on s’edificà. Te una alçada de 7.60 metres i un gruix de mur d’uns 0,98 m a la planta inferior, dividida interiorment en tres nivells.

De la tercera torre, no en queda res actualment. Probablement es tracti de la situada al cim de la partida coneguda com “les Torretes”, enderrocades les seves restes als anys setanta del segle passat durant la urbanització d’aquells terrenys coneguts com “Nou Vendrell”.

Les tres torres eren ocupades per una vintena de soldats amb armament lleuger, fusells Remington,  i una peça d’artilleria al terrat de cada una.

 Publicat a El 3 de vuit del 30-10-14

Per saber-ne més:

Carlinades: el “Far west” a la catalana, Jaume Grau, Cossetania Edicions 2007

Memòria del seguiment d’obres de la Torre del Botafoc (El Vendrell, Baix Penedès). Gemma Sabaté i Piqué, Direcció General de Patrimoni Cultural, 1998.

Conservació i rehabilitació de les torres fuselleres del Vendrell. Pau Arroyo, Joan Menchon, Miscelania Penedesenca 1994, Vol XX, pag.507-533