A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Arxiu de la categoria: General

CHICK COREA, “llegenda terrenal”… i més viva que mai

No és fet expressament, però m’encanta que, després del post sobre el gran Keith Jarrett, vingui ara aquest dedicat a un altre dels pianistes de jazz més mítics, el també increïble Chick Corea. Tenia moltes ganes -el coneixia poc, i no n’havia gaudit mai en directe- d’anar-lo a escoltar dijous passat a l’Auditori de Barcelona. I em va agradar moltíssim, per la seva música, però també per l’actitud…

chick-corea-at-piano-vpac-bonnie

Corea actuava al Voll-Damm Festival Internacional Jazz Barcelona al costat de The Vigil, una formidable banda de joves músics amb els quals comparteix el seu projecte actual, un altre entre els molts en què s’ha implicat en la seva prestigiosa trajectòria. Amb 74 anys, molt ben portats,  al de Massachusetts li agrada renovar-se envoltant-se de saba nova, tot seguint l’exemple del seu mestre Miles Davis, que a la dècada dels 60 el va incorporar a la seva banda i també li va donar una gran oportunitat.

Chck Corea i The Vigil

Us deia que el concert de l’altre dia no em va seduir tan sols en la vessant artística, sinó també per l’actitud d’un músic que no es comporta damunt l’escenari com una mena de déu inaccessible, sinó com un mite proper. Qui sap si hi té alguna cosa a veure el fet que Corea sigui un membre destacat de la controvertida església de la Cienciologia, però les religions -a aquesta, no tothom la considera com a tal- no són el meu fort…

En qualsevol cas, a més d’un dels grans renovadors de l’escena jazzística contemporània, aquesta llegenda, insisteixo, és terrenal en el sentit de plenament a l’abast . La qual cosa no resulta tan freqüent en un món, el de l’espectacle, on els egos no paren. Els que ja l’hagueu anat a escoltar -ha vingut sovint a Barcelona– podreu corroborar-ho.

I és que el Ckick surt a l’escenari fent fotos al públic, amb la qual cosa es guanya de seguida la seva complicitat; no para de remarcar el protagonisme dels músics; quan no toca, s’acompanya de petits instruments de percussió per tal de seguir el ritme; comenta els temes amb tota naturalitat…

Això sí, sempre en anglès, perquè les seves vinculacions llatines -musicals, però també biogràfiques, ell és realment el ciutadà Armando Anthony Corea– no sembla que li hagin fet assimilar la llengua castellana. Tot i que figurin, entre els músics de The Vigil, caribenys de noms tan genuïns com Carlitos del Puerto o Luisito Quintero.

Un dels punts més àlgids del concert va ser, precisament, la interpretació de Zyriab  https://youtu.be/WHczWw4g7WEun tema del singular i enyorat Paco de Lucíaamb qui Corea havia col·laborat. Precisament, a l’Auditori vam tenir la sort que ens delectés un convidat que és un dels referents internacional del jazz català, el baixista Carles Benavent, també col·laborador del Paco i del Ckick.

Carles Benavent

El concert es va cloure, en un clima apoteòsic, amb el pianista als teclats elèctrics  per a interpretar l’emblemàtica Spain https://youtu.be/IWBkVucVMCY, peça inspirada en sonoritats ibèriques i que parteix del famós Concierto de Aranjuez, del mestre saguntí Joaquim Rodrigoa més de constituir un homenatge a Miles Davis, sempre present en els seus genials deixebles.

Miles Davis

Ara se m’ha girat feina. Posats a fer, he llogat a la biblioteca -una de les meves addicions majors- el triple CD Trilogy (2014), en el qual Corea hi encapçala un trio amb el seu nom. El treball aplega temes com el suggestiu Alice in Wonderland https://youtu.be/2avN8X9w-rc.

Però se’m pot girar més feina encara. En el sentit d’anar més enllà del Keith i del Chick i, ara que la música de jazz em va encantant -singularment, la interpretada al piano-, conèixer molt millor alguns altres dels pianistes més influents del gènere. Monstres com Art Tatum, Thelonius Monk, Bud Powell, Herbie Hancock, Bill Evans, McCoy Tyner, Oscar Peterson, Ahmad Jamal

Bill Evans

A Bill Evans sí que l’he escoltat una mica, però a aquest gegant i a tots els altres -a més, òbviament, de Chick Corea i Keith Jarrett– serà un plaer…

 

 

KEITH JARRETT, al cim més alt

Ara no sé ben bé d’on l’he treta, però acostumo a denominar “mestres moderns” als grans músics contemporanis que no ho són de clàssica, ni exponents de la cançó d’autor, per exemple. I el pianista nord-americà Keith Jarrett, indiscutiblement, n’és un. 

Keith Jarrett

La seva producció i la creativitat que el distingeix, immensa, m’han fet passar un dels millors estius que recordo, musicalment parlant. I per sort em deuen quedar, encara, molts treballs per escoltar-ne…

Només amb dos d’ells ja n’hi ha per a llogar-hi cadires. Per començar, el mític The Köln Concert del 1975,  que el consagrà internacionalment i en el qual, mitjançant l’àgil majestuositat del seu solo de piano, ens oferia una més que interessant relectura del jazz. Cal dir que no gens estranya en un artista que també té una trajectòria paral·lela com a compositor i pianista de clàssica.

Un plaer posar-vos ara el Köln íntegrament a l’abast https://youtu.be/actkvl0mGf8.

També he escoltat amb gran delectació l’àlbum Rio, gravat en directe el 2011 a la meva estimada capital brasilera. Us n’adjunto una de les peces que considero que són més fantàstiques: https://youtu.be/73EDKVHO2TM

De Jarrett  ja en coneixia, sobretot, My Song,  disc del qual no n’és el protagonista absolut, sinó que hi toca com a membre d’un més aviat nòrdic quartet autènticament de luxe, amb el saxofonista  noruec Jan Garbarek el bateria del mateix país Jon Christensen i el contrabaixista suec Palle Danielsson. Però aquests només són alguns dels noms llegendaris amb els quals ha col·laborat, començant pel mític Miles Davis  

Cal dir que My song -aquí n’hi ha un dels temes,  https://youtu.be/tZ88rj_fxCg– és un disc bàsicament de jazz, i m’interessa, perquè és molt bo. Però el Jarrett que he tastat darrerament va molt més enllà d’un gènere que, amb els anys, m’ha anat seduint, tot i no acabar-lo de tenir com el meu entorn musical de capçalera. En el qual sí que hi figura, ben cert, el piano com a instrument: http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=119108.

Sigui quina sigui la sonoritat, el que preval, per damunt de tot, són les bones vibracions… Precisament, el juliol del 2004, amb el meu germà Alfons -que és músic i de jazz en sap moltíssim més que jo-, vam anar a escoltar en directe el mestre al Palau de la Música Catalana.  Va ser una actuació memorable, en la qual s’hi mostrava el Jarrett intens, proactiu i subtil alhora que el de Pennsilvània esdevé habitualment en els seus directes, i que exigeix -s’ho pot ben permetre- la màxima concentració del públic…

Jarret jove

Aquell concert m’ha permès recordar-lo millor el rescat inusual -no llegeixo habitualment l’ABC, però Internet té aquesta gràcia– d’una crònica de l’editor, traductor i periodista i crític d’origen argentí Eduardo Hojman: (més…)

L’últim “PASTÍS”… o el primer

Último pastís

Ahir, mentre les propostes de la CUP s’anaven coneixent -malgrat la seva escassa flexibilitat, confio que el pacte sobiranista qualli-, jo intervenia en  un acte al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Hi presentàvem el quart lliurament del Diario de un náufrago de Facebook, de l’amic Joan-Ignasi Ortuño.

L’últim pastís… o el primer per a mi, segons com es miri. I és que és la primera vegada, després de tants anys, que al saló d’actes del Col·legi  no hi anava de públic. La qual cosa, per què no dir-ho, té el seu encant…  

ültimo pastís 2

A la imatge estic prenent-me un pastís i tinc l’autor -de gorra i corbata- al costat. No acostumo molt a consumir aquesta dolça beguda, tan típicament francesa i sobretot provençal, o occitana. Però ja sabeu que al barri del Raval barceloní hi ha un bar molt característic, el Pastís, que duu incorporada al seu ambient molta memòria sentimental. Precisament perquè no és qualsevol local, ni de qualsevol lloc…

La fotografia de la Inés Mellinas li fa justícia. I, amb la seva mirada escrutadora i que ens interpel·la, fa encara més personatge l’autor del volum, aquest Ortuño -periodista i creatiu barceloní, de la collita del 57- del qual ja us he parlat altres vegades (per exemple, a http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268308) i que ja fa més de quatre anys que ens transmet diàriament des del Facebook la seva creativitat, eficaç, inusual i ameníssima. 

Ahir ens ho vam cuinar a quatre mans amb ell, l’actor Frank Capdet i el periodista, assagista i il·lustrador Rai Ferrer. Va ser una vetllada entretinguda i singularment enginyosa, de la qual tothom sembla que va sortir-ne complagut.

I és que el talent del nostre nàufrag bé que s’ho val. La seva mirada més aviat descarada sobre el món; la seva visió àcrata, però també irònica, tendra i particularment lúcida, sedueixen de seguida. Mitjançant els recursos d’un artista del llenguatge -també amb els seus dibujillos, o els aforismes recents- que sap treure punta a tota mena de situacions, actituds, circumstàncies…

Fins aconseguir fer dels seus presumptes naufragis matèria de reflexió constant. En solitari, és clar, però també en clara solidaritat amb les vivències i pensaments que ens inquieten o ens aclaparen, perquè tothom és, en el fons, molt més nàufrag del que es creu. Per això, el naufragi de Joan-Ignasi Ortuño no va mai  del tot a  la deriva…

Com jo deia en la presentació d’ahir al vespre, ell s’autoedita molt bé els seus propis volums. Per tant, ja no goso demanar-li -tal com he fet fins ara- que intenti publicar-los a través d’una editorial comercial per tal d’assegurar-ne força més la difusió. Però sí que caldria -potser després del pròxim i cinquè lliurament del Diario de un náufrago de Facebook– publicar comercialment  una antologia d’aquests clips o petits textos. Ortuño, fes-me cas…

Perich

En les seves miniatures facebookianesRai Ferrer hi veu els rastres de mestres com Jaume Perich -a la imatge anterior-, Ramón Gómez de la Serna, Enrique Jardiel Poncela, Groucho Marx… I jo també les interpreto com una mena de posada en pràctica dels antics -però no gens vells– ideals de la Revolució Francesa. Aquell programa tan senzill, però encara força inaplicat i per tant subversiu de Liberté, Egalité, Fraternité

Per tal de tancar barraca, assaborim-ne ara aquesta poètica i emotiva confessió, escrita l’1 de febrer d’enguany:

“Siempre me han fascinado las ballenas (es por eso que mi alter ego se llama, precisamente, Jonás). Muchas veces me imagino engullido por una de ellas. Llamada, de nombre, Deyanira, me lleva recorriendo el Mediterráneo (“de Algeciras a Estambul”), dentro de su vientre. Se ha tragado, además de a mí mismo, una pequeña biblioteca, con unos cuantos discos, y un tocadiscos, con unos cuantos LP (lamento hacer esta confesión pública de inmovilismo, que en absoluto es político, sino emocional, pero yo soy más de vinilo), para que, nunca mejor dicho, me entretenga con ellos. Además, me alimenta de marisco y, a veces, me trae alguna botella de ron. ¡A saber de dónde demonios las saca! De noche, me canturrea. Y para paliar mi soledad, porque Deya (así la llamo yo con cariño) me conoce más que nadie, ha ingerido, también, un teléfono (fijo, eso sí) para que reciba llamadas”.  

L’últim pastís… o el primer. Al vostre gust.

 

Ens hem pogut COMPTAR i ens hem AGRADAT, però no ens hem ENAMORAT prou de nosaltres mateixos…

M'han fet un MONUMENT al peu de MONTJUÏC

No es pot dir -ben al contrari- que les eleccions del 27-S hagin estat una derrota per al sobiranisme. Com que no ens van deixar fer un referèndum, comptaven els escons, i les forces independentistes han depassat en 4 la majoria absoluta…

Però, és clar, si aquesta majoria s’hagués obtingut també en vots, aleshores -perdoneu-me l’expressió- ja seria l’hòstia! I és que la comunitat internacional -al marge d’Espanya, que hagués continuat segurament tan tancada com sempre- ho hagués vist, tot plegat, molt més clar…

VOT ÚTIL... per a segons què i segons qui

L’ideal és que la candidatura de Junts pel SÍ hagués obtingut, pel cap baix, la majoria absoluta en escons, i que aquests escons, sumats als de la CUP, haguessin expressat la majoria absoluta en vots…

Però no ha pogut ser així, i ara, tot i que molta, l’alegria no és completa. Fins i tot ens toca patir més del compte, ja que Artur Mas no té prou assegurada la seva reelecció com a president. Jo crec que se’n sortirà, i encara més si des de Madrid l’imputen efectivament, pel 9-N o pel que sigui…

I és que la CUP ha d’adonar-se que els actius de Mas superen els seus passius. Segurament el partit que presideix té ombres de corrupció, però ell, de directament corrupte, crec que no ho és. I ha impulsat retallades, ben cert, però sovint perquè a la caixa de la Generalitat no hi havia els euros necessaris a causa allò que l’històric Ramon Trias Fargas n’havia dit l’asfíxia premeditada.

Artur Mas

En canvi, entre les aportacions positives del president figuren el seu decidit impuls institucional al procés, i l’adequació de la nova Convergència a aquest impuls. El trencament -del tot necessari- amb la Unió Democràtica més pactista. La capacitat d’entesa amb Esquerra i altres forces d’expressió catalanista, sovint posada a prova pel curs dels esdeveniments. I sobretot, una tenacitat que faran que Mas -per qui molts no donàvem gairebé un duro fins fa alguns anys- sigui ja un referent, per mèrits propis, de la història de Catalunya.  

L'emperadriu SISSÍ... també diu que SÍ (2x1)

O sigui que la CUP -aquests nois i noies poc o molt crescudets ja sabran el que es fan… A propòsit d’aquesta organització, m’he preguntat aquests dies si jo, de més jovenet -i salvant totes les distàncies de temps i de situació-, hagués pogut recolzar-los o fins i tot ser-ne part activa. I no ho tinc clar…

En aquells anys 70 i primers 80, jo em considerava clarament d’esquerres -avui, deixem-ho en centresquerra- i arribaria a militar activament en l’independentisme. Mai no he estat -ni abans ni ara- massa favorable al que coneixem genèricament com a capitalisme, però tampoc m’he considerat -i encara menys avui- un element antisistema. Crec que el sistema econòmic que vivim -o patim- té moltes coses per reformar, però tampoc tinc gens clar que la futura República catalana hagi de trencar amb la UE o amb l’euro, posem per cas, o amb altres coses que la CUP combat  d’una manera radical…

cop-de-cup

Qui sap si no me’ls prenc massa seriosament, als cupaires. Segurament, no. Però és indubtable que tenen un vot consolidat -sobretot entre alguns sectors juvenils- i que han sabut crear tendència. Hauré d’anar als orígens i llegir-me, o almenys fullejar, el llibre Cop de CUP (2012), escrit per un dels seus intel·lectuals orgànicsJulià de Jòdar– i el ja emblemàtic David Fernàndez. Un títol que el Santi  em va regalar oportunament fa uns mesos, en ocasió del meu seixantè aniversari…

En tot cas, ara hem d’anar encara més endavant, però amb una estratègia intel·ligent. Ens hem pogut comptar -gràcies a Mas i al Govern, però també als partits, les organitzacions de la societat civil i molta altra gent que ha empès sostingudament el procés. Ens hem agradat força, i  prova d’això n’és la majoria electoral absoluta. Però no hem acabat d’enamorar-nos de nosaltres mateixos, i encara ens falten actius en el recompte de vots. El Govern espanyol, com sempre, pot ajudar…

Sigui com sigui, ja som en una altra etapa, situada més enllà de l’Espanya autonòmica, però encara més ençà de la República independent. La nova diplomàcia catalana, per exemple, pot treure molt rendiment de la situació. I tots plegats, com a país, n’hem de procurar el màxim profit per als nostres interessos…

"A FOC LENT" remata la jugada a TERRASSA

M’AJUNTO amb la gent del SÍ per…

Junts 1

Per múltiples raons. Ni que només fos per la de trencar amb un Estat on fan festa de valors culturals com el del Toro de la Vega -tot i que nosaltres també patim els nostres correbous- ja valdria la pena…

I per llibertat, dignitat, solidaritat, economia, justícia, utopia assenyada i no cal dir que internacionalisme… En poques paraules, perquè la nostra història s’iguali a la de molts altres pobles del món.

: l’hora, precisament, és ara!!

Junts logo

… perquè sóc independentista des de l’any 1976, i la independència, tal com va tot, ja em toca veure-la…

…perquè vull deixar de ser-ho, d’independentista, ben aviat.

…perquè Junts pel SÍ m’estalvien haver de triar entre Esquerra i Convergència, entre Mas i Junqueras.

…perquè en aquesta candidatura s’apleguen, d’una manera considerable, les diverses sensibilitats polítiques -sempre catalanistes- que m’han anat modelant des de ben jove: PSC Reagrupament (on vaig militar del 1974 al 1976), Front Nacional de Catalunya (1976-1979), Nacionalistes d’Esquerra (1979-1980), Convergència Democràtica (1995-2004), Esquerra Republicana (partit que he votat uns quants cops)

…perquè Solidaritat Catalana per la Independència -petita i avui extraparlamentària formació per la qual vaig emetre un vot arriscat, però valuós, el 2010- també ha decidit donar suport a Junts pel SÍ.

…perquè Raül Romeva, amb la seva naturalitat, bonhomia, progressisme i versemblança em transmet, per damunt de tot, bon rotllo.

…perquè Romeva era fins fa poc d’ICV, formació a la qual mai no m’hi he sentit pròxim però que ja sabeu que és hereva de l’històric PSUC, organització que als primers i mitjans anys 70 tenia una força considerable i a la qual m’honoro que m’haguessin  convidat a entrar-hi -sense més conseqüències.

Junts 2

…perquè a Junts hi conflueixen Lluís Llach https://youtu.be/kQhm3jNKPi0, Sílvia Bel, mossèn Ballarín, Carme Forcadell, Ada Parellada, Pep Guardiola, Muriel Casals, Germà Bel, Alfred Bosch, Ventura Pons, Gerard Quintana https://youtu.be/c4wpjWRRCiM, etc., etc.

…perquè també hi sóc jo mateix, com un dels més de 110.000 candidats de suport.

…perquè Artur Mas no s’amaga per a res com a núm. 4 de la llista, sinó que, ben al contrari, dóna la cara -en el sentit d’arriscar-se- més que mai.

…perquè, d’una manera raonable, Junts pel SÍ pot fer d’Oriol Junqueras un bon president del Parlament constituent.

…perquè Oriol Romeva esdevindrà, gràcies a la ciutadania, un formidable portaveu parlamentari.

…perquè aquesta llista, més enllà del passat, constitueix una garantia sòlida contra la corrupció -també la nacional– de cara al futur.

…perquè ha estat capaç de provocar, com en el cas d’Inés Arrimadas, que bellesa i bona educació no siguin gens sinònims.

…perquè ens ha fet adonar, com en el cas de Xavier Garcia Albiol, de la baixa qualitat d’alguns demòcrates.

CUP

…perquè la CUP s’adoni que, arribada l’hora decisiva, ha de contribuir a sumar energies… amb un efecte multiplicador.

…perquè Junts pel SÍ, amb la seva transversalitat, descol·loca tant als unionistes de dretes, com als federals que la ballen, com a les esquerres que sí que poden… però no.

…perquè cal que els danys col·laterals , poc o molt efectius, del vot de la por es compensin a l’alça amb nous vots indignats, o rebotats, o revoltats, o definitivament fastiguejats contra tanta manipulació, tanta mentida, tanta caspa

No sé si el de diumenge que ve és, exactament, “el vot de la meva vida”. Però que és, realment, molt important… !!

El TRIPARTIT que potser ens convé

PIULADES: els candidats i la candidata

Per més d’una raó, no sóc a Twitter. Però, de cara al 27-S, puc intentar piular, amb poca o molta delicadesa, sobre els caps de llista de les principals candidatures. Sense depassar, no cal dir, els mítics 140 caràcters.

Els caps de cartell que no tenen imatge no figuren, aclarim-ho, entre els meus preferits. Si em seguiu habitualment, us adonareu que la preferència no és ben bé ideològica…

 

Raül Romeva

Raül Romeva

Bon i progressista candidat que té la virtut, entre d’altres actius, que molts independentistes no haguem de triar, en un moment veritablement clau per a Catalunya, entre Mas i Junqueras

Inés Arrimadas

Inés Arrimadas

Comunica adequadament i té bona presència: dos pal·liatius oportuns a l’hora de difondre, desacomplexadament, idees tòxiques.

Miquel Iceta

Miquel Iceta

Agut, irònic i també sec o fins i tot amb mala llet quan convé. No és un mal candidat i sí un bon professional de la política, però el seu partit travessa -i ell és el primer que ho sap- hores massa baixes.

Lluís Rabell

Home franc i activista de principis, però contradictori i massa poc conegut. I molt deutor -amb ICV gairebé desapareguda– d’un Pablo Iglesias que, com més va, més perd pistonada…

Xavier Garcia Albiol

Albiol

El millor actiu que –socarrimada la Camacho– podia tenir el partit oficial del NO a hores d’ara, sempre i quan no es passi de frenada. I sovint hi és a punt…

Antonio Baños

Antonio Baños

Sorprenent nou valor per a un sector polític i social valuós, però que, per  molt que intenti armar-la, difícilment deixarà de ser minoritari.

Ramon Espadaler

Com a conseller d’Interior ha estat molt treballador, i personalment -tot i l’ombra allargada de Duran– em desperta tendresa… Però políticament, ai, Ramon!

D’aclapadorament MOBILITZATS… a efectivament MAJORITARIS

Via Lliure

De l’èxit de la Via Lliure no en pot dubtar ningú, ni del de les impressionants mobilitzacions sobiranistes dels darrers anys. Ara, davant del 27-S, el repte és com traduir adequadament això a les urnes. Com passar de la mobilització al vot, suficient -o més- per assolir l’objectiu de la independència quan abans millor…

Viu Lliure 2

Ja no es tracta de donar-se les mans, ni de fer anar punters, per adients, agosarats i imaginatius que aquesta mena de recursos siguin. Amb una eficàcia -la de l’ANC, Òmnium i d’altres entitats sobiranistes- més que demostrada.

Ara es tracta de guanyar per majoria absoluta en escons, però no només. Perquè una majoria en vots -ho sabem, encara que no sempre ho vulguem reconèixer- serà molt millor de cara a la comunitat internacional. Que ens mira, òbviament. I que veuria en una majoria de vots de Junts pel SÍ una garantia de l’èxit definitiu del procés, encara que els vots a la CUP també siguin importants i, òbviament, necessaris…

“Anem a totes”, ha dit Raül Romeva. Doncs això. Sabent que, com diu la catalana dita, “no diguis blat fins que no sigui al sac i ben lligat”… Doncs això, companyes i companys, també és això.

 

LLEGIU la VIDA… per a viure-la més

La vida leída

 

L’escriptor Alejandro F. Orradre és el meu company de feina Àlex. De caràcter més aviat retret, jo sabia que escrivia algun bloc, però el que no sospitava és que fos un narrador de pes, que ja va debutar amb un llibre inicial de relats.

Ara ens sorprèn molt agradablement amb la seva primera novel·la, La vida leída. Ha estat una de les meves companyies bàsiques d’un mes d’agost en què he donat tombs pel país -alguns, de gran interès-, però sense viatjar a l’exterior. Ho he fet, això sí, a Guardabarros, aquest poble de l’Espanya profunda on, de la mà de l’Àlex, hi passen coses, algunes de ben insòlites.

Ja m’hi vaig trobar fa temps amb un altre membre del cos de subalterns de la Generalitat, que com a autor respon al nom d’AG Porta i que el 1984 va gosar publicar  a quatre mans, amb l’enyorat xilè Roberto Bolaño,  la novel·la Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Aquella experiència va ser reeixida, i  la d’ara també…

A La vida leída, el Ray, un dels habitants de Guardabarros, comença a llegir llibres d’una manera compulsiva, la qual cosa, més que en clau de coneixement, cal interpretar com una metàfora de la desmesura. A l’enrenou que això suposa -l’acció se situa un estiu de la segona meitat dels anys 80-, amb enviats especials dels mitjans de l’època de guàrdia permanent, s’hi afegeix la descoberta de la vida que fa el Bruno, un noi de 15 anys amb un familiar al poble que ve de Barcelona a passar-hi les vacances. 

Entremig s’hi creuen altres personatges, amb les seves corresponents identitats. La del Guzmán, un periodista en crisi existencial; la del seu afable company, el noruec Aaren; la de l’Enriqueta, l’angoixada mare del Ray; la de don Servando, un capellà capaç de simular, per tal d’afavorir l’anterior,  un exorcisme. O la de la màgica Andrea, introductora del Bruno en els plaers i les desventures de l’amor…

En fi, no cal que us en descabdelli la trama. Però sí que us asseguro que la història, les històries de La vida leída, són interessants i explicades amb un estil elegant i fluid alhora. Amb protagonistes de sòlida profunditat psicològica. Amb les atinades reflexions que s’hi intercalen. Amb moments de molta humanitat, fins i tot de gran tendresa.

Si aneu al web de l’Alejandro https://alejandroorradreescritor.wordpress.com/  coneixereu més la seva -encara breu- trajectòria. I si us interesseu per La vida leída, podeu demanar-lo anant al web d’Amazon i cercant pel títol de l’obra. No us en penedireu, creieu-me…

El llibre, doncs, no té una editorial convencional, sinó que es distribueix per l’entorn amazònic mitjançant el que se’n diu còpia sota demanda. Són els nous sistemes d’ara, que els autors nous també tenen a l’abast. Però jo crec que l’Àlex posseeix la talla literària suficient per a integrar-se en uns circuïts editorials més normalitzats, no sempre fàcils, però que et donen una presència material que va més enllà de la xarxa i que, per tant, la complementen.

Al cap i a la fi, més que el mitjà, el que compta és el talent. I jo auguro que el talent d’Alejandro F. Orradre té corda per estona…

 

 

 

 

 

 

La pintura “innocent” de JOAN BROTAT

Brotat 7

L’artista Joan Brotat potser, a hores d’ara, us soni poc. Va ser un creador destacat durant uns quants anys -i no dels millors- del nostre segle XX, però el temps posa pols per tot, inclosa la bellesa. Fins que, a començaments d’aquesta dècada, tenia lloc una certa recuperació de la seva figura que no ha tingut continuïtat, que jo sàpiga…

Però Brotat és del tot digne de ser mirat, admirat i, en tot cas, no oblidat. Des d’aquest bloc, que té l’abast que té, podem tornar a intentar-ho. Tot atansant-vos la seva sensibilitat i el seu bon fer creatiu, tan característic. 

 Brotat 1

Ja en coneixia l’obra per una exposició retrospectiva del millor període de la seva trajectòria al barceloní Palau Moja  l’any 2010, i em va seduir prou. Ara he tingut ocasió de mirar-la més des que vaig descobrir, en aquell armariet que tenim a la feina -i d’on pots dipositar-hi o fer-te amb nous volums, al teu gust- el llibre catàleg d’aquella mostra itinerant, “La lluita per la innocència, 1946-1966″, de Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990).

Brotat 2

És en veritat, aquesta, una pintura innocent? Trobo l’adjectiu ben encertat, en el seu millor sentit. Al marge dels textos del  catàleg que us comentava, el crític Ricard Mas es refereix al pintor com “l’expressionista naïf”. Una expressivitat tranquil·la, la de Brotat, que al meu parer té una gran força, i per això no és estrany que un crític de referència com va ser Cesáreo Rodríguez-Aguilera li donés un suport decisiu. I és que es tracta d’una figura, si no oblidada del tot, sí diluïda, com un dels referents artístics del segle XX català al qual la memòria no li hauria de passar pel damunt…

Brotat 4

El seu món singularment figuratiu ens remet, en bona part, al hieratisme del romànic, període en què Brotat hi cercà una gran font d’inspiració i en el qual sempre hi trobem coses. Aquestes figures tan expressives, tan pures… L’entorn sovint vegetal, ple de fertilitat i vitalisme. Aquesta coloració habitualment tan viva, dins d’una obra que també va tenir períodes d’enfosquiment. O la connexió, entre d’altres, amb referents com el meu admiradíssim Joan Ponç, tot i que la poètica d’aquest sigui molt més turmentada i màgica.

Brotat 5

El crític Àlex Mitrani –comissari d’una exposició que, a més del Palau Moja, va recórrer el Museu de Valls, el Museu Abelló de Mollet del Vallès i la Fundación Cesáreo-Rodríguez-Aguilera de la Universidad de Jaén remarca que “la profunda malenconia que amaga l’obra de Brotat es veu intensificada per l’intent de sublimar el patiment, oblidar l’espant i el desengany i somniar un món consolador (…). En la densitat secreta d’aquestes obres, en la muda felicitat dels seus personatges i en l’irreprimible angoixa que manifesten hi trobem un esforç ètic i estètic genuí i intens per superar les limitacions personals i el pes d’una història adversa”.

Brotat 6

Una història marcada, en el pla personal, pel naixement del pintor -i també ceramista- en el si d’una família de sabaters i la pertinença, durant la Guerra Civil, a la mítica i dissortada lleva del biberó, amb l’internament posterior, després del conflicte, al camp de oncentració de Cervera. Tot plegat conformaria un tarannà reservat, discret quant a la vida privada. Alguns dels seus quadres dels anys 70, en el quals homes i dones es fan companyia amb tendresa, dónen sentit al fet que Brotat no trobés mai una parella amb la qual compartir la vida…

Brotat 3

Singular, doncs, com a persona, i també a contracorrent com a creador -sobretot respecte de l’abstracció dominant als seus anys millors-. Mitrani ens remet, en fi, a la deliciosa gràcia de l’obra de Joan Brotat, “una de les aportacions més originals del renaixement de l’avantguarda en el dur context de la postguerra, testimoni d’una emotiva lluita per retrobar el dret a la innocència i a donar un sentit poètic a la realitat”.

Brotat

 

Qui sap si seríeu INÚTILS si no en sabéssiu la UTILITAT…

Utilitat

 

Jo ignorava, fins fa ben poc, l’existència del pensador italià Nuccio Ordine. Però ara, gràcies a ell, he tornat a reflexionar sobre el concepte d’utilitat. No és gens inútil fer-ho, tal com va el món…

Ordine és autor del manifest La utilitat de l’inútil, que Màrius Serra ha definit com “un assaig punyent per defensar l’àmbit de les humanitats davant l’onada d’utilitarisme que ens envaeix”.  

Regalar un llibre a algú suposa, sovint, incitar-lo a la descoberta. I és que no sempre et lliuren la lectura que t’esperes… És el que em va passar amb l’Anna Maria fa uns mesos, en arribar jo -ai!- als 60 anys. Va venir amb La utilitat de l’inútil sota el braç… I és que ella creia que aquest volumet podia ser-me útil, com així ha estat realment.

El calabrès Nuccio Ordine (1958) expert en sabers renaixentistes i en l’obra de Giordano Bruno, hi reivindica el valor de l’activitat no orientada a una finalitat concreta, però exercitada amb vigor i rigor. Una tasca d’àmplia base humanística, però també científica si pensem més en la genuïnitat del concepte de recerca que no pas en les seves múltiples aplicacions.

Lluís Foix s’ha referit a La utilitat de l’inútil -l’original italià és del 2013, i la versió catalana de Quaderns Crema també- com “un compendi del saber universal que es llegeix amb una gran voracitat. És breu, dens, profund i es fa lleuger”.  Qualitats que, tan ben aplegades, no trobem sempre i que, per a algú tan de lletres com jo, constitueixen un motiu de satisfacció clar.

coneixement

És evident que ja fa anys que el que entenem genèricament com a humanitats ha baixat força punts en el rànquing lectiu i no té la demanda que prové d’altres sectors d’activitat. Aquesta devaluació pot explicar moltes coses de l’evolució històrica recent, en un entorn només globalitzat per a segons què, però massa mancat encara del que en podríem dir l’ètica de la bellesa.

En qualsevol cas, en un món complex i interconnectat com el nostre, estic convençut que tots els sabers són necessaris, que totes les capacitats es complementen i que poques coses són inútils realment.  Si de cas, les que atempten contra la felicitat humana, que encara, sí, són massa…

Bandejar, per exemple, els estudis literaris fa que molts estudiants i professionals tinguin cada cop menys habilitats expressives i comunicatives. No crec que calgui insistir massa en aquesta obvietat, però sí tenir-la molt més en compte en els successius plans d’estudis d’un àmbit, el de l’educació, que no para de progressar, però que no sempre l’encerta en les seves formulacions ni en els seus resultats.

Aquestes i moltes més reflexions suscita un llibre com La utilitat de l’inútil. Nuccio Ordine hi incorpora una bibliografia d’ampli abast que és, en si mateixa, un viatge per la creativitat i el coneixement. Com diu l’autor en la introducció, “la utilitat dels sabers inútils es contraposa radicalment a la utilitat dominant que, en nom d’un exclusiu interès econòmic, mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana”.

El manifest es complementa amb un breu i valuós assaig de l’històric pedagog nord-americà Abraham Flexner (1866-1959), una figura molt influent en l’ensenyança de les ciències als Estats Units i Europa. S’hi diu que “al llarg de la història de la ciència la majoria de les contribucions de debò importants que al capdavall s’han revelat beneficioses per a la humanitat provenen d’homes i dones que no es guiaven per l’afany de ser útils sinó només pel desig de satisfer la seva curiositat”.

I podríem continuar, però prefereixo que ho feu vosaltres. A partir de la lectura i la comprensió d’un llibre que potser algunes i alguns ja haureu descobert, i que planteja un debat del tot útil, ple d’interès i gairebé perenne…

RAÜL ROMEVA: qui no entengui per què vas de primer és que no entén res…

Romeva

Amic, quan et van nomenar per encapçalar la llista sobiranista poc o molt unitària, vaig tenir una primera reacció d’arrufar el nas. Pensava: “És un bon nom, però encara poc conegut per la gran majoria”

Tanmateix, en aquests pocs dies, m’he anat convencent que ets el candidat idoni. Per trajectòria, per transversalitat, per compromís, per pencaire dels de debò, que bé que ho has demostrat al Parlament Europeu. Per una Catalunya definitivament lliure i, tant com es pugui, progressista.

Jo era dels convençuts que, amb tres llistes convenientment interconnectades podríem anar, nacionalment, molt lluny. No acabava de creure en la viabilitat d’una candidatura unitària, ni encara menys condimentada sense polítics, perquè sempre trobo que, en la vida i en la política, tots els actius s’han d’aprofitar.

M’adonava també, com tanta gent, que les martingales -poc o molt legítimes- de partit anaven malmetent el procés, tot i els meritoris esforços de l’ANC, de l’Òmnium, de l’AMI, de Súmate… 

I sí, ha costat una mica parir-la, la presumpta llista, però em sembla que el resultat -pel que es va coneixent- és  molt bo. Encapçalada per una personalitat com tu, amb interessos més diversos i complexos que el que ha estat habitual dins del catalanisme. Només una passejada pel teu blocelaborat precisament des de Vilaweb, ha de ser suficient per a comprovar-ho: http://blocs.mesvilaweb.cat/raulromeva/

Qui no entengui, doncs, per què vas de núm. 1, és que no ha entès res del procés cap a la independència que viu el nostre país. I algunes i alguns, situats més aviat a l’esquerra, semblen no haver-ho entès, potser perquè els cou…

Per si fos poc, disposes d’acompanyaments tant de luxe com les fermes i carismàtiques Carme Forcadell i Muriel Casals. I amb Artur Mas i Oriol Junqueras en els llocs que, en bona lògica nacional, els pertoca.

Que la CUP, benvolgut Raül Romeva, no va ben bé per la mateixa via? No hi fa res, sobretot si les dues candidatures no us feu la punyeta… Ells competeixen en un altre espai i, potser, en altres franges generacionals. El que cal, en aquest cas, és sumar.

I, sobretot, guanyar. El 27-S, en primer terme, i més enllà…

 

 

Se’ns has “colat”, ADA?

No… i sí. No, perquè has estat escollida per la ciutadania -jo mateix he contribuït, indirectament, a què siguis alcaldessa. I sí, perquè, de moment, tot dóna a entendre que tu i el teu equip consensueu més aviat poc. I, d’aquesta manera, costa més fer coses de profit col·lectiu… en comú.

Ada Colau

Des del punt de vista del dret a decidir no et sento,  Ada, tan llunyana, tot i que la independència no figuri, ben bé, en el teu full de ruta. I ja m’agrada que vulguis reformar  Barcelona, però no tant que capgiressis un model d’èxit que ha aconseguit fites importants. Afinem-les, millorem-les, però no fem trencadissa, sisplau…

Jo em creia -il·lús -, que tu i el teu poc majoritari equip us dedicaríeu, aquests primers dies de mandat, a prendre les mides a les taules i als despatxos. Sobretot, per tal de planificar la feixuga tasca que la ciutadania us ha encomanat. Ai, ai…

I és que us ha faltat temps per a col·locar parents i amics a l’Ajuntament, amb una fórmula o altra…

Heu pres decisions discutibles en un tema que -admetem-ho- no resulta senzill, com és el de la seguretat, que afecta de ple la Guàrdia Urbana.

Heu incorregut en la demagògia de rebaixar-vos els sous, fins al punt que jo mateix -que en tinc un de normalet– m’hauria de sentir incòmode. Però no, perquè crec que un polític –xoriços a banda- ha d’estar prou ben pagat o pagada perquè se li pugui exigir una dedicació i responsabilitat plenes…

Heu fet una moratòria turística que pot tenir efectes beneficiosos -racionalitzar el sector- però també paralitzants per a les inversions. No calia, també aquí, molta més mà esquerra que la que esteu exhibint?

Tampoc heu vacil·lat a l’hora de suprimir -ben aviat- el magazin nocturn La Rambla, emès televisivament per Barcelona TV i radiofònicament per Barcelona FM. Jo, mentre acabava de rentar plats, el seguia amb prou interès, i mira…

En fi, porteu malament el tema dels assessors, encara que no tota la culpa, en aquest cas, sigui vostra. Però l’oposició també té uns drets, i no semblen prou respectats…

Com tampoc heu consensuat amb el Pirineu la retirada de Barcelona del projecte dels Jocs Olímpics d’Hivern. Potser sí que aquest no era el millor horitzó de futur, però…

Sí, Ada, tot -o gairebé- són peròs. Tens, teniu, només 11 regidors sobre 41, i no tot pot resoldre’s a cop de decret, a ritme d’alcaldada. La ciutat es mereix que sapigueu governar-la, i és clar que no es pot ploure a gust de tothom, però tampoc cal convertir el Cap i Casal, la capital de Catalunya, en un escrache permanent.

¿Se’ns has colat, Ada Colau, senyora alcaldessa de Barcelona? El temps ho dirà, però de moment estàs fent pocs mèrits perquè molts ciutadans et sentim nostra, et duguem al cor

Deixa’m-ho dir: si els Jocs Olímpics del 92 van ser un gran èxit per a Barcelona i tot Catalunya, dubto que, amb consistoris com el de Barcelona en Comú, els haguéssim tingut.

I hagués estat una llàstima…

 

27-S: 1+1+1 no és que sumin… multipliquen x 3!!!

UNIÓ fa bona CONVERGÈNCIA i en permet l’evolució. Aquest és el títol que jo havia posat provisionalment al post, però els esdeveniments es precipiten: trencament -històric- de la federació; conferència d’Artur Mas a Molins de Rei; proposta de llista no “del president”, sinó “amb el president”…

Em marejo i ens  maregen, però el subjecte continua sent la nació; l’objectiu, la independència; el mitjà, el procés -2a. part; la data, el 27-S; la sessió d’entrenament, la Meridiana; els entrenadors, l’ANC, l’Òmnium, l’AMI, Súmate

Un-Artur-Mas

Continuo pensant -ho sento, president Mas– que faran més forat les llistes separades, tot i que millor unides -les sobiranistes, clar- per algun lema comú. I amb un o més actes, si s’escau -seria oportuníssim- conjunts.

Ara: si vostè, president, aconsegueix que les entitats sobiranistes li facin cas i recolzin la seva proposta, cap problema! En nom de Catalunya, no vull més baralles que les estrictament necessàries…

Però no hi confio gaire, que li facin cas, perquè el país i el catalanisme són plurals, i les seves entitats emblemàtiques, també.

Lluís Llach

El gran Lluís Llach, que més aviat és home de rauxa, ha proposat un full de ruta electoral ben assenyat: llista de CDC i amics, encapçalada per Carles Viver Pi-Sunyer; llista d’ERC i afins, liderada per Carme Forcadell; llista de cupaires, ídem per Antonio Baños1+1+1 no és que sumin… multipliquen x 3!!

O poden fer-ho, sobretot si sabem fer les coses bé..

També poden endavant les candidatures sobiranistes amb les anteriors o altres persones que encapçalin les llistes respectives. Molt millor serien, al meu entendre, vostè mateix, Oriol Junqueras i David Fernández. Per a intentar arreplegar el màxim de vots possibles.

I, si la jugada surt bé, govern de concentració, presidit pel o per la representant de la candidatura sobiranista més votada. Però, si no surt prou bé, ja en parlaríem…

Vostè, Molt Honorable President, ha contret, en el llarg i sinuós camí a Ítaca, mèrits indubtables. Exerceix un bon lideratge, si no natural, sí que ben induït; està aconseguint, amb la seva conducció de la nau, que relativitzem els aspectes pocs clars de Convergència, una força política de matriu Pujol que segur que cal refundar, amb canvi de nom inclòs; ha estat a punt de fer possible que, amb una mica de sort, col·loquéssim el senyor Duran a la vitrina històrica, tot i que ja sabem que els gats -aquests animalons adorables- tenen el petit defecte de les set vides

Les pròximes setmanes seran decisives. Si li compren la proposta que vostè vol vendre, president, jo ho faré també, i prou de grat. Si no… és el que li dic: ja no es tracta de sumar, sinó de multiplicar!!!

Com diu el lema recurrent dels darrers mesos, “Ara és l’Hora”.  I n’hi afegeixo un de més clàssic: “Via fora, Catalans!”.

I Catalanes, és clar…

 

Un CAFETÓ… en gra

 

cafè en gra

 

Sóc cafeter, què voleu que hi faci, i gairebé diria que cada cop més. Sense -com a mínim- un cafè al dia, jo no seria feliç. M’agrada, aquesta beguda estimulant, sense cap complement, però he admetre que m’he anat avesant a fórmules innovadores i una mica més sofisticades. O sigui, més enllà dels clàssics cafè amb llet, tallat… 

Però el cafè, ja ho sabeu, és més que una tassa, o dues… Dóna lloc a tot un espai de convivència, de civilització. I suposa encara més incitacions, bàsicament culturals.

 

I sí, el te també m’agrada, per exemple. Però no és el cafè, ni la seva varietat, tot i que també sigui ben divers…

Però la diversitat del cafè s’estén, per començar, al cafè amb gel: poques coses són millors per a les xafogors de l’estiu…

O al capuccino, ara ja totalment introduït entre nosaltres. Amb el seu format més usual, però també n’hi ha variants fredes

O al shakerato. Tot descobrint-lo, em vaig sentir del tot príncep fa pocs anys a la Piazza del Campo de Siena. Ja fa temps, a Barcelona, me’l serveix el Jorge, un argentí empàtic, amable i culte…

O al macchiato. El Jorge també sap fer-lo, clar…

O a l’americà: la seva textura aigualida, el seu sabor segons com amarg, segons com xocolater…

O al vienès

O al cafè a la vainilla (amb una bola de gelat ad hoc)…

O a…

Fins i tot, recentment vaig fer una descoberta que em va deixar atònit: el cafè en estat natural, o sigui, sense torrar. Mai a la vida no ho hagués dit. És un gra de color oliva clara. El gust és diferent. El color del cafè és un altre, i també el sabor. En el fons, sembla una mena de te. Va ser una sorpresa, perquè sempre havia pensat que el color i el sabor habituals del cafè eren els naturals. Digueu-me ignorant…

Això sí, sempre en gra. Aquesta és una de les coses en les que habitualment ens hem posat d’acord la meva dona i jo. I és que, per a assaborir-lo plenament, el cafè -ben torrat, sí- s’ha de comprar en gra i anar-lo molent en quantitats relativament petites.

I us confesso que, de tant en tant, em dóna per rosegar alguns dels grans. Segur que les meves dents no ho agraeixen, tot i que el torró d’Alacant, posem per cas, sigui més dur…

 

tassa cafè

 

Però el cafè no és tan sols una beguda, sinó que conforma tot un ambient de convivència i ha donat nom, per això mateix, a preuats, i també més corrents, espais de civilització.

Així, sobretot a partir del segle XIX, els cafès es van convertir -singularment a Europa, però també a d’altres entorns culturals– en l’autèntica pàtria dels habitants de les ciutats i també dels pobles. Van ser la seva llar, un refugi, fins i tot asil nocturn… I un lloc progressiu d’igualtat, on les classes s’anaven diluint, i l’accés progressiu de les dones ho feia tot encara més democràtic.

Els cafès també constituïen, per a molts escriptors i artistes sense recursos, caus de creativitat i refugis contra els rigors de l’existència quotidiana. Ara hi ha els portàtils, però, quan no n’hi havia, ¿quantes obres literàries, dibuixos o esbossos de quadres van ser concebuts a mà a l’entorn de tasses fumejants?

En aquells espais es forjava la il·lusió d’una vida més brillant i més lliure, a semblança dels ambients vienesos o parisencs. A Barcelona n’hi ha hagut o hi ha exemples reeixits, com també a d’altres ciutats i viles catalanes.

Al Cap i Casal, concretament, el meu cafè predilecte és el Vienès de l’Hotel Casa Fuster. Un espai elegant, sumptuós, amplíssim, formidable… M’hi deixo caure de tant en tant, acompanyat o, sovint, ben sol. S’hi està tan bé! Fins i tot amb la meva dona hi hem arribat a sentir alguna sessió de jazz…

 

Digital StillCamera

 

Josep Selva, blocaire de Vilaweb amb qui ens hem trobat algunes vegades, manté ja fa anys, precisament, el bloc Cafè en gra http://blocs.mesvilaweb.cat/josepselva/. Si us hi passegeu, hi trobareu -a part de la passió per la independència comuna a tantes i tants de nosaltres- moltes de les dèries, facècies i situacions que incideixen en el nostre país i marquen el nostre temps.

En fi, ara em ve al cap que dec estar una mica en deute -perquè no he llegit encara el llibre- amb Alfred Bosch, autor de la novel·la cafetera i viatgera Les set aromes del món (2004). L’Alfred, sí, aquest cavaller de mitjana edat que vaig votar recentment per a alcaldable de Barcelona, amb el mateix càlcul i determinació que fa quatre anys vaig triar Trias...

Hagueu votat per qui ho hagueu fet -però, en l’entorn Vilaweb, ja sé que algunes opcions queden descartades- us convido ara a assaborir, i a olorar, una bona tassa de cafè.  En el format que us vingui més de gust…

 

SOL i NÚVOLS… del 24-M al 27-S

sol i núvols 1

Els resultats de les eleccions municipals -i autonòmiques, a alguns indrets espanyols- ens ha deixat un panorama confús però interessant. Deixeu-me visualitzar-lo amb el concurs d’un seguit de notes, que m’ajuden a entendre’l millor…

  • Ada Colau: si la vols amiga, sobiranista, no t’hi posis de cul…
  • Ada: no és el mateix fer “escraches” que fer d’alcaldessa…
  • Colau: potser no seràs l’alcaldessa del “procés”, però t’equivocaries si t’hi posessis massa en contra…
  • Trias: digne, més que molts del teu partit i/o coalició…
  • A. Bosch: continua demostrant que rentes bé la roba…
  • Junqueras: ja va bé que no perdis gas…
  • Duran: ves-te’n a casa d’una vegada, xato. Construint… o destruint.
  • Mas: hi arribaràs? O millor encara: et deixaran? 
  • PP: rebenta des de dins, que ja toca…
  • Pablo Iglesias: mentre puguis lluir cueta política, tu rai…
  • Mónica Oltra: no ets del tot sobiranista, però abans que el Ximo, tu…
  • Cupaires de Berga: us desitjo sort, que bé que la necessitareu…
  • Bauzá: fora!
  • Albiol: fora!
  • Ciutadans: Rivera, el teu -relatiu- èxit d’avui augura el fracàs de demà…
  • Àngel Ros: unes quantes cosetes a aclarir, no trobes?
  • Carles Puigdemont: bravo!
  • Núria Parlon: si no hi ha més remei, millor tu que segons qui, a Santa Coloma
  • Jordi Ballart: em caus bé, però potser al PSC terrassenc -que governa des del 1979- li tocaria plegar… Ho vol Convergència?
  • Teresa Forcades: vols ser la Colau del 27-S. O no ben bé ella?
  • Unió: aclariu-vos d’una vegada, senyores i senyors…
  • Jordi Sànchez: la teva mirada estratègica és benvinguda. Ens sobren tants tàctics

I podria continuar amb moltes més notetes d’aquest caire. Però Insisteixo: el panorama és confús i, sobretot en alguns ajuntaments, de governabilitat difícil. I a l’escenari hi ha massa figurants, gairebé tots amb la pròpia legitimitat, però…

O sigui que, de cara al 27-S, no sóc ni tan optimista com voldria ni tan pessimista com per deixar-ho córrer. Tots plegats -o moltes i molts- ens hem proposat un repte i un compromís col·lectiu, i ara toca ballar aquest ball. Si no, ningú no ens entendria…

Les pròximes setmanes i mesos seran decisius. Inclosa la passejada de setembre per la Meridiana, tan indispensable…

Meridiana