A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Arxiu de la categoria: General

SILVIO RODRÍGUEZ, ahir a Barcelona. Tant de bo hi pugui tornar!

Silvio 2

És un mite de la cançó d’autor internacional, una llegenda cubana. I, que jo recordés, no havia actuat massa a Barcelona ni, per tant, a Catalunya, o no ho havia fet en els darrers anys. Tot i així, quan m’adreçava cap al concert d’aquest diumenge al Palau Sant Jordi en transport públic, un gran fan català seu em va dir que havia actuat a l’antic Palau dels Esports fa gairebé una dècada…

En qualsevol cas, el company Silvio, el fabulós Silvio Rodríguez, ja és granadet -gairebé 70 anys- i fa de mal dir si serà massa fàcil de tornar-hi a coincidir per aquests verals. O sigui que…

És un honor que aquest bloc, que ha  estat hivernat, per diferents motius, algunes setmanes, ressusciti relativament amb un artista de tanta dimensió. Un honor i, per a les moltes i molts que vam anar a escoltar-lo, tot un privilegi. Si no el coneixeu prou bé, el web -de títol tan curiós http://zurrondelaprendiz.com/– és, habitualment, una bona via.

La cita -que a mi, de fa temps, em feia molta il·lusió- era diumenge passat, com us deia, al Palau Sant Jordi, a Montjuïc. Una etapa important dins la gira ibèrica que el de San Antonio de los Baños (1946) està duent a terme. A una hora una mica insòlita tractant-se d’un festiu: les 8 del vespre. Però això no podia ser un obstacle, si més no per als que vivim al Cap i Casal… o a la rodalia. Ara: jo hagués programat a les 7, fins i tot a les 6…  

Silvio 3

Silvio Rodríguez, com moltes i molts deveu saber, és autor i intèrpret, des dels anys 70 del segle XX, de nombrosos àlbums, plens de temes inoblidables. Aquí n’he trobat uns quants trossos de 10 dels millors https://youtu.be/rFXj8flgzsU. Interpretats amb la seva veu aguda característica, tan ben timbrada, que per moments sembla que es vagi a trencar… I en podríem afegir tants d’altres!

Silvio Rodríguez

El concert de diumenge va complir clarament les expectatives. Potser algunes de les noves cançons -contingudes, per exemple, al seu darrer àlbum, Amoríos (2015), que aquí sortirà aviat-, no t’acaben de fer prou el pes,  però això, en artistes de producció tan extensa, pot passar sempre…

Però altres de les noves sí que t’agraden. I, sobretot, et sedueixen, t’encisen, et subjuguen, els temes més emblemàtics, alguns dels quals ja us he fet escoltar. Cançons que van omplir, sobretot, pràcticament tota la segona part, fins a obligar el cantant a fer més bisos del compte, perquè el públic volia -volíem- més i més: La mazaOjalá,  Mi unicornio azul, etc., etc.

En qualsevol cas, el Silvio -abillat amb una gorra calada que li donava un cert aspecte de comandante i que no es va treure en cap moment-, va demostrar que continua en plena forma creativa. Amb la veu afinada de sempre, amb una capacitat de seducció que no té res d’impostada, amb una vitalitat que el pas dels anys no ha fos, ben al contrari…

Silvio 4

A mi, de Silvio Rodríguez , m’agraden moltes cançons. Pel seu sentit melòdic, per la seva veu tan genuïna, pel compromís i també la poesia de les seves lletres. Per la seva empatia amb públics que, amb el temps, han acabat sent molt amplis. Per la seva actitud entre serena i combativa, sense ser agressiva.

D’entre els molts temes que em complauen, un no el va interpretar aquest diumenge -en té tants, que no acabaríem. Em refereixo, per exemple, a Ala de colibri https://youtu.be/aqI6cZ2Rgpc, pertanyent a l’àlbum  Domínguez (1996), el segon cognom de l’artista.

S. Rodríguez

Silvio Rodríguez també és una persona propera a la música i a la cançó catalana. Sobretot gràcies a Joan Isaac, amb qui fa duet  a L’Unicorn -del disc de grans versions del català Joies robades (2002)- i també a Petita serenata diurna -inclòs al darrer disc del Joan, Joies italianes i altres meravalles (2015).

Silvio 5

Ha estat, des de ben jove, fidel a Fidel, a una Revolució que ja fa anys que fa aigües, com crec que el Silvio, amb matisos, també deu veure. Gràcies, en part, a Obama, avui és factible que la singladura acabi no tant malament, i que els cubans -jo també ho desitjo- guanyin llibertats sense perdre la dignitat ni la sobirania…

Per això paga la pena d’escoltar un dels seus primers i molt valuós tema, Playa Girón https://youtu.be/gmOK3NmcDOE, en record del nom mític del vaixell d’una expedició marítima en la que Silvio Rodríguez, l’any 1969, va participar.  Pertany a l’àlbum Días y flores (1975).

Junt amb l’altre gran mite musical de la ja molt més veterana nova troba cubana, Pablo Milanés, el Silvio és un gran rei del Carib, republicà -òbviament- i tropical. Tot un luxe haver-lo pogut sentir en directe, després d’haver-lo, des de fa temps, admirat tant.

Al Pablo ja vaig poder-lo escoltar l’any passat a L’Auditori   http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268378. Ara, el Silvio no em podia fallar. I no…

Cuba

I, per si de cas no aconsegueixo anar a Cuba, com voldria                             http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=224064, sempre ens quedaran la música, les cançons, el son la canya de sucre, el cafè, el mojito. O aquest plat de carn tan fina i gustosa que es diu ropa vieja. Pura vida…

 

 

 

És el TALENT que mou la ploma d’ANTÒNIA CARRÉ-PONS

Antònia Carré-Pons

No n’he llegit quasi cap, i segurament no podré fer-ho. Però m’hi jugo un pèsol que Antònia Carré-Pons, amb És l’amor que mou el cel i les estrelles, ha escrit i publicat una de les millors obres en llengua catalana dels darrers temps. Molt més que la novel·la històrica a l’ús, aquest llibre constitueix, sobretot, un viatge memorable per la cultura clàssica.

I si, a més, l’autora és de Terrassa, com jo, què més podríem demanar? Però encara que no ho fos…

És l'amor

Amb Antònia Carré -que és així que signa com a prestigiosa medievalista- ens havíem tractat de més joves i fins i tot vam coincidir, amb amistats comunes, en un viatge a París. Però jo aviat me n’aniria de l’antiga Egara -ja sé que li posen accent obert, però a mi, per raons d’orella, no m’agrada- i el contacte va perdre’s en bona mesura. Sortosament, s’ha anat recuperant els darrers anys, com amb altres amistats i coneixences del meu bressol estimat. 

Publicada És l’amor… el setembre del 2015 per Meteora, justament us ofereixo, a través de l’editorial, la trajectòria d’una escriptora encara emergent, però ja amb un camí recorregut molt sòlid http://www.editorialmeteora.com/autor/carre-pons-antonia/103.

L'Espill

Com haureu vist, l’Antònia és autora de l’edició crítica de L’Espill, del valencià Jaume Roig, que era el tema de la seva tesi doctoral i també ho és de la novel·la. Escriptora de ficció i també assagista relativament tardana, ja va captivar força el 2014 amb Rellotges de pluja. Però ara, amb la primera experiència de l’autora en el gènere històric, ja és massa…

València s. XV

Un cop llegida l’obra, puc corroborar-ho del tot. Però qui me’n va convèncer inicialment des d’El Punt Avui va ser el crític i escriptor mallorquí Sebastià Benassar. Llegiu-ne atentament la ressenya: http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/902613-lespill-de-lalta-literatura.html

Hi veureu que Bennassar qualifica l’obra de joia i diamant -ben cert- i em va induir a comprar-la i fins i tot, indirectament, a assistir a la seva presentació egarenca a la relativament nova llibreria La Temerària.

Napols s. XVI

Aquesta novel·la que, en època renaixentista, transcorre en un itinerari que va de València a Nàpols i Roma, narra el complex periple que va haver de fer el manuscrit de l’Espill fins que va trobar repòs a les lleixes vaticanes. Per damunt de tot, És l’amor que mou el cel i les estrelles m’ha permès, com us deia, efectuar un viatge memorable per la cultura clàssica. Amb una escriptura deliciosa i servida sovint des del llenguatge de l’emoció. I amb les històries d’amor que travessen l’obra, les reflexions morals, les descripcions històriques, les referències estètiques, el sentit del temps…

A l’epíleg de l’obra, Antònia Carré-Pons ens explica: “Les paraules que Guerau escriu a Estefania per declarar-li el seu amor quan torna de Nàpols em van semblar precioses: “És l’amor que mou el cel i les estrelles”, li diu al final de la carta. L’expressió és bellíssima, certament, perquè és l’últim vers de la Comèdia de Dant. I no és una metàfora. La cosmologia medieval la justifica del tot”. 

Roma s. XVI

Un llibre, ben cert, ple de talent: el que mou aquesta ploma egarenca. Molt més que una novel·la històrica, encara que també ho sigui i que ens recreï una època no tan llunyana, però fascinant. I presentada d’una manera que fascina…

 

GEMMA HUMET, l’encís persistent

Barcelona. Cultura. Entrevista a la cantant GEMMA HUMET  Gemma Humet  Careto: No   519#Andreu Puig

És una de les cantants i autores clarament emergents de l’escena catalana. L’encís de la seva veu, tan ben timbrada, ens indica que la seva presència serà de llarg recorregut. Des de la meva Terrassa, Gemma Humet -neboda d’un altre artista del mateix cognom, l’enyorat Joan Baptista– es projecta per tot el país. I segur que ho farà més enllà… 

El divendres, 12 de febrer, vaig tenir-hi el primer contacte presencial. Va ser al Casal de Cultura de Matadepera, on viu la meva família.  La Gemma intervenia al recital “L’Ovidi, poema sense acabar”, dedicat a la música i la poesia que composava i interpretava un altre enyorat  i persistent, el  mite d’Alcoi.

Aquest dia, l’artista anava molt ben envoltada, perquè compartia escenari amb el gran Toti Soler -acompanyant habitual d’Ovidi Montllor– i el bon actor que és Joan Massotkleiner, a qui jo només coneixia per sèries televisives.

Gemma Humet disc

En conjunt, va ser una nit de divendres ben profitosa. Però el contacte musical amb Gemma Humet el vinc mantenint des de fa uns mesos gràcies al seu primer i preuat disc, Si canto enrere, en el qual és autora, total o parcial, de la majoria de temes. Un treball que, si l’heu escoltat al complet o parcialment, convindreu que corrobora les grans possibilitats d’aquesta egarenca del 1988. Ara també podeu fer-ho www.enderrock.cat/edr/numero67/disc/4140.

L’artista ens commou amb la seva veu mediterrània, amb músiques on hi trobem jazz, flamenc, notes clàssiques, tons brasilers … Per tot plegat, no hi ha, en el disc, cap tema que no tingui interès i, per tant, qualitat. Posats a triar, m’agraden sobretot El noi de les places buides, Gacela del amor desesperado -sobre poema lorquià-, Petita suite -de Miquel Martí i Pol– o la superba Pluja d’estels. Però segur que també, com a mi, us n’agraden d’altres…

Gemma Humet 2

Si repasseu la seva biografia i veieu els vídeos adjunts, us adonareu que la Gemma té una sòlida formació musical http://www.gemmahumet.com/. De família de músics i creadors, i educada en el piano i la veu, a més de Toti Soler ha participat en projectes conjunts amb altres prestigiosos guitarristes, com  Toni XuclàFeliu Gasull o Pau Figueres, també productor del seu disc.

Amb creadores d’aquest talent, l’univers de la música catalana amplia com més va el seu ventall d’apostes femenines, successores de les darreres consagrades, Sílvia Pérez Cruz o Lídia Pujol. Fa poques setmanes vaig presentar-vos una de les millors cantants emergents, Judit Neddermann http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=269031I ara, Gemma Humet

Gemma Humet 7.jjpg

A veure si a la Montse -que rep classes de cant i té aquesta i moltes altres sensibilitats- també li complau la Gemma tant com a mi, de la mateixa manera que li va agradar la Judit. Les dues, tan diferents, però artísticament encisadores, genuïnes, intenses, càlides…

MURIEL, pervius en nosaltres…

Muriel 1

La lamentable i també estúpida mort de Muriel Casals ens demostra, un cop més, que les persones ens poden deixar, però que això no sempre vol dir que se’n vagin del tot. I encara menys quan, en el seu entorn -petit o gran-, ha estat estimades per la seva sensibilitat, la seva humanitat; valorades per la seva trajectòria, el seu talent; respectades per la seva actitud, el seu exemple.

Ja ho veus, Muriel, no hi ets… però hi ets. Continues i continuaràs, per dir-ho així, ben viva. Totes les floretes que t’han dedicat aquests dies són autèntiques, sinceres, sentides. I és que les set dècades que has estat més a prop nostre -i sobretot els darrers anys- resulten inoblidables.

La teva mare et va dir que, per a moure’t adequadament, fossis raonable. I aquest valor l’has complementat amb una gran fermesa, elegància natural, sentit de la dignitat, molt de coratge. Per això has estat tan bona intèrpret de l’afany de llibertat que té una part molt important del nostre poble; de les ganes d’esdevenir definitivament un país normal; de formar part, amb Estat propi, de la comunitat de nacions…

Muriel 2

Per a Artur Mas, tu resumies  “totes les virtuts del procés, i cap de les seves misèries”. Em sembla una frase molt encertada, perquè no sempre es fan bé les coses, ni surt tot com voldríem. Però l’èxit és més segur quan el protagonisme el tenen dones i homes amb sentit de diàleg, capaces d’unir i no de dividir. Persones d’ideals, encoratjadores i, sobretot, no sectàries. Gent forta com tu -malgrat la teva fragilitat aparent-, amb el lideratge precís per a encapçalar una revolució dels somriures.

Et portem i et tindrem al cor, Muriel. Els teus anhels d’independència i d’assolir una societat més justa són també els meus, els nostres. I quan ens tornem escèptics o, fins i tot, pessimistes -ens passa, poc o molt, a totes i a tots-, recordarem el nord que tu ens has traçat  i recobrarem l’optimisme serè que també t’era característic. I és que, com saps prou bé, ens sentim compromesos a fer realitat el teu somni…

Muriel 3

Un petó, bonica.

Moisès VILLÈLIA: ingràvid, portentós, aeri…

Villèlia 3

Si encara no ho heu fet, sou a temps d’anar a veure, a la barcelonina Galeria Joan Gaspar, L’equilibri de les formes, exposició de Moisès Villèlia prorrogada fins al dia 27 d’aquest mes de febrer. Sedueix, emociona, commou… L’artista ha estat un dels escultors catalans -i universals, per què no?- més creatius, insòlits i no sempre prou reconeguts del segle XX.

Moisès Villèlia

Les obres de Villèlia, a parer del crític Ricard Mas, “són com fràgils dibuixos en l’aire, peces acoblades, que no enganxades, de canya, filferro, algun branquilló i de vegades pintura roja o negra”.

Moisès Villèlia 3

Format en un taller d’ebenisteria, l’artista (Barcelona, 1928-1994) era deutor d’aquest ofici i no aliè a les influències de Henry Moore, Torres-Garcia i Nahum Gabo. No debades, va batejar el seu fill com el profeta Nahum

Moisès Villèlia 2

Part de l’originalitat de la seva obra rau en l’ús de la canya de bambú, mitjançant la qual va produir obres tan mestres com ingràvides, aèries, etèries… 

Moisès Villèlia 5

Poeta per damunt de tot –visual en tres dimensions, però també a nivell d’escriptura-, va menjar  bàsicament a partir del disseny industrial, un ofici que -no sempre- pot ser del tot creatiu. Fins i tot va dissenyar jardins, tot ampliant la seva noció de l’espai amb horitzons lírics.

Moisès Villèlia 6

Al text que encapçala el catàleg de la mostra de la Joan Gaspar https://www.galeriajoangaspar.com/gjg/, el crític Juan Bufill apunta que les escultures de Villèlia “parecen paradojas poéticas, pero es así la existencia. En sus obras lo corporal está abierto y se hace ligero y aéreo, el hueco y el vacío ya no son una carencia, sino un lugar de apertura”.   

Moisès Villèlia 7

Portentós Villèlia, ja dic. L’enyorat Joan Brossa -tornem a la poesia- ho expressà així en aquests versos que li dedicà l’any 1969:

“Agafes el fil i el portes a l’estrella, /el  passes per dins el llaç, després / hi passes l’estrella i el fil quedarà / lliure.

Com que creixen en llocs humits / i a la vora dels rius, quan el sol desapareix en l’aigua es converteix/ en canya.”

Villèlia 4

Diuen que la seva obra sembla un Guadiana: tan aviat apareix com desapareix. Tot un artista de culte, en qualsevol cas…

 

 

 

 

 

 

 

EXTRATERRESTRES a la plaça de Catalunya!!!

Plaça de Catalunya

Fixeu-vos-hi bé: però si fins i tot l’emblemàtic paviment, en aquesta imatge, té forma de platet!!! L’al·lucinant -mai tan ben dit- aterratge, doncs, haurà de tenir lloc, tard o d’hora. Si més no, aquest era un dels meus somnis juvenils…

Marcians

Vaig creure aviat que era ben estrany -per no dir poc lògic- que els humans fóssim els únics habitants de l’Univers, d’un Cosmos tan vast, divers i infinit. I vaig llegir alguns llibres i uns quants reportatges sobre el tema -a més de digerir el material audiovisual adient, que començava a proliferar.

L’ET d’Spielberg -posem per cas- ja sabeu que va ser un gran èxit. Com per a mi eren de culte, a TVE, els programes de l’inoblidable professor Fernando Jiménez del Oso. Ara veig massa poc Cuarto milenio, potser perquè per la Cuatro l’emeten una mica tard i, per Internet, no trobo el temps…

Antoni Ribera

Vaig tractar durant alguns anys un dels més reconeguts ufòlegs catalans, Antoni Ribera, a qui veieu en la imatge. També escriptor més genèric, me l’havia presentat la segona meitat dels anys 70, a Terrassa, el seu i meu amic -i reconegut poeta- Agustí Bartra. L’anava a veure de tant en tant a Sant Feliu de Codines, on vivia acompanyat per la seva parella d’aleshores i per… 9 gats, 9!!, que deixaven pels sofàs i les catifes un pèl abundós…

Jo li comentava sovint com és que d’extraterrestres, i d’OVNIS, hi havia nombrosos indicis però mai -o gairebé- proves d’aquelles que són clares, per no dir irrefutables. I l’insistia en la meva tossuda obsessió: “Si l’existència d’aquests éssers, i de les seves presumptes naus, és tan clara, ¿per què no aterren, entre nosaltres, en plena plaça de Catalunya, a Barcelona, i tothom els podrà conèixer i saludar o, potser, allunyar-se ràpidament del lloc, amb molta por al cos?”

Univers

Ribera em deia que calia tenir paciència, i que la qüestió era una mica més complicada. El cas és que jo, progressivament, vaig deixar de tractar-lo -va morir a La Garriga, el 2001-, alhora que m’anava tornant progressivament escèptic sobre la qüestió.

Això sí, la curiositat sobre el tema no l’he perduda mai del tot. I així vaig saber de l’existència d’un projecte científic seriós sobre la recerca d’altra vida, poc o molt intel·ligent, a l’espai. Un projecte nord-americà -era previsible- conegut per les sigles SETI http://www.seti.org/, els primers treballs del qual es remunten al 1960, i que  consisteix bàsicament en un conjunt de programes que exploren el firmament amb l’esperança de trobar senyals de transmissions extraterrestres.

Júpiter

Mentre procuraven trobar-les, vaig apassionar-me amb la presència solar i sideral del gran planeta Júpiter, i així ho vaig reflectir oportunament al bloc http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=267970.

Cal dir que Júpiter serà el proper planeta, després de Plutó, que acollirà un explorador robòtic. Serà, en principi, el 4 de juliol que una sonda de la NASA anomenada Juno arribi a l’òrbita d’un dels planetes de característiques jovianes, després d’un viatge de cinc anys…

Tots aquests temes m’han vingut a la memòria no perquè Star Wars torni a ser d’actualitat, sinó per la lectura d’un molt suggestiu dossier sobre “Els drets dels alienígenes” al setmanari El Temps, del 5 de gener. S’hi troba, entre d’altres textos, l’interessantíssim reportatge del filòsof Ramon Alcoberro -que va ser professor de les meves filles i a qui segueixo habitualment- Si hi ha vida extraterrestre… què en fem? www.eltemps.cat/ca/notices/2016/01/si-hi-ha-vida-extraterrestre-que-en-fem-13117.php.

Mentre la possibilitat -remota, o no- plantegi debats i dilemes, fins i tot morals,  jo crec que anem bé. Pot ser que els hipotètics contactes no suposin a la Humanitat més problemes -que prou que en té-, sinó que fins i tot n’hi solucionen alguns -o n’hi creÏn més, encara. Però el tema, no m’ho negareu, és atractiu, apassionant, no cal dir que eteri i per a mi commovedor, fins i tot…

David Bowie

¿Cal que us digui que vull aprofitar l’avinentesa per a retre un homenatge -un més- al recentment desaparegut David Bowie? Doncs sí. I per això us deixo ara amb un dels seus temes emblemàtics -entre tants-, Space Oddity youtu.be/iYYRH4apXDo.

Mentrestant… desembarqueu, extraterrestres del meu cor, en plena plaça de Catalunya Si ens caiem simpàtics, fins i tot podem anar de compres a El Corte Inglés!! Sisplau veniu ràpid, que encara s’hi troben rebaixes…

 

Valuosa “Dictada” en OC

Dictada

Dissabte passat vaig participar, per primer cop, a la XIX edició de la Dictada Occitana, que es va iniciar a la localitat de Castras -al departament del Tarn i a la qual Barcelona s’hi va afegir el 1999. Ja tocava, doncs! I és que aquesta és una pràctica singular i valuosa d’afavorir tota una llengua i el seu espai cultural que, no per minoritzat, ha de ser relegat en l’Europa i el món del present i del futur.

Oc

Un total de 43 localitats de tot l’espai catalano-occità eren interconnectades a  partir de dos quarts de 3 de la tarda. Una hora que, entre nosaltres, pot semblar desavinent, però que no ho és més amunt dels Pirineus, ni més enllà…

Dinats a corre-cuita, doncs, un centenar de persones ens vam aplegar al Palau Marc de la Rambla de Santa Mònica, seu principal del Departament de Cultura. Entre les quals, ben segur, força socis del CAOC -jo mateix en sóc un-, entitat que fa força anys que té cura de reforçar i activar uns vincles històrics i culturals que no han deixat de tenir actualitat.

El CAOC http://caoc.cat/, després de la fecunda presència del seu principal impulsor, Enric Garriga Trullols, no ha parat de demostrar la seva capacitat operativa. Jo hi he anat participant d’una manera més aviat escadussera, i per això, posem per cas, tinc encara pendent -però vull fer-la- la tradicional ascensió estiuenca al port de Salau. A aquesta frontera natural, al capdamunt del Pallars, de la gent que s’expressa en occità -tot i que tan envaïda pel francès- i dels que parlem la llengua catalana. Un bell motiu de retrobament…

Oc2

Tornant a la Dictada, del que es tractava és d’afavorir el prestigi, la qualitat i la difusió de l’actual llengua d’OC, que avui també té en la Val d’Aran un àmbit efectiu d’oficialitat des del qual es fa nova i bona feina. Ens ho explicaven dissabte la diputada del la CUP al Parlament, Mireia Boya -que intervé en públic habitualment en occità- i el president de l’Institut d’Estudi Aranesi,  Jusèp Loís Sans Socasau.  

Occitània és una realitat pròxima i alhora desconeguda -o poc reconeguda- per moltes i molts de nosaltres. De Bordèu a Niça; de Lemòtges a Vielha… En tenim una percepció difusa, perquè l’evolució històrica no ha afavorit la seva eclosió. Però hi hem compartit projectes polítics i culturals destacats al llarg del temps, i en aquesta Europa d’avui -tan incerta com esperançada, tan subtil com conflictiva, i en molts aspectes vergonyant- no tenim per què renunciar-hi.

I, si de debò ens creiem la nostra singularitat nacional, pel que fa a realitats com l’occitana -tot i que el seu potencial, ara com ara, sigui molt menor- ens cal predicar amb l’exemple. En l’àmbit lingüístic i cultural, no cal dir, però també des de les possibilitats -gens menyspreables- d’establir noves vinculacions, sobretot de tipus econòmic.

Pel que fa als resultats de la meva dictada particular…deixem-los córrer. Hi havia bona predisposició, però manca molt entrenament. L’objectiu, en tot cas, era més aviat olímpic:  l’important és participar…

Mentrestant, us deixo en companyia de Claude Martí, reconegut cantautor en llengua d’OC a qui jo havia escoltat amb interès en anys més joves https://youtu.be/bJD0AN-A2Kc.

Montsegur

Al youtube hi trobareu, també, les restes del castell de Montsegur, símbol perenne dels càtars i del catarisme. Bandera, doncs, de llibertat.

 

Descobriu la -genial- JUDIT NEDDERMANN

Judit Neddermann 2

Els Reis d’Orient -els únics monarques que  reconec- han estat enguany generosos i m’han portat el CD Tot el que he vist, de Judit Neddermann. Ho han fet per mitjà de la Júlia, a qui jo li havia comentat que la joveníssima cantant i autora sona molt bé a partir -efectes del boca-orella– que a mi m’ho havia dit l’Àngela.

La Judit, una de les nostres artistes emergents, auguro que arribarà molt lluny. Si en el seu primer disc ja ens ofereix tant… En alguns dels temes crec, sincerament, que toca el cel.

Judit Neddermann 1.ijpg

Nascuda el 1991 a Vilassar de Mar, és totalment d’aquí, però té avantpassats alemanys. I això correspon ja plenament al món d’avui… i una mica al d’ahir.

Ha format part de diverses formacions, però, com és habitual en aquests casos, és en la singularització artística quan el projecte pot adquirir tota la força. Tot i que aquesta norma també té les seves excepcions. Només dos exemples: aquests grans artistes que són Gerard Quintana i Lluís Gavaldà brillen amb llum pròpia, més enllà de Sopa de Cabra i dels Pets, respectivament.

En el cas de la Neddermann, el projecte creatiu està garantit. Si voleu descobrir-la millor, lògicament heu d’anar al seu web http://www.juditneddermann.com/ca. Allí podreu escoltar-hi el disc sencer, molt bo en el seu conjunt. A mi m’agraden, singularment, Pena, Edat madura i Si sabessis. I també El fugitiu, Fal·làcia d’amant, Avi, Luesia… I no hi ha cap tema que no em faci el pes.

De totes totes, de l’extraordinària Pena no em resisteixo a oferir-vos aquesta versió en directe https://www.youtube.com/watch?v=0mR_kjX5GqU

Judit Neddermann 4

La bona veu de la vilassarenca madurarà encara més a mesura que passi el temps, però en el seu estil hi rau el secret. I, si ja és capaç de compondre i interpretar cançons com aquestes -que beuen d’influències diverses, també de la tan preuada bossa nova-, no em sé ni imaginar on pot arribar, d’aquí a no gaire, el seu talent…

El passat dia 13 actuava al Jamboree amb la seva germana Meritxell, prestigiosa pianista plurimusical que viu a Nova York, i que també fa alguna intervenció a Tot el que he vist. Sí, el món  d’avui -internacional, intercultural, transversal… però encara amb arrels, i que es mantinguin- també és així.

Judit Neddermann 3

 

Amb PUIGDEMONT… amunt!!

Puigdemont2

Han estat unes setmanes, i uns darrers dies, d’autèntic infart. Però Catalunya és un feliç encreuament -a voltes arriscat- de seny i rauxa, i s’ha imposat de nou aquesta combinació, que és la que fa anar endavant qualsevol itinerari vital.

Per això, la nau del procés salpa de nou, i l’amerenc Carles Puigdemont esdevé l’home clau d’aquesta hora. No és un desconegut, però segur que es donarà a conèixer molt més, perquè de poder comunicatiu no n’hi falta. Independentista de molt abans que ho fos, en conjunt, el seu partit, és valuosa saba nova. Prou que sap, tanmateix, que a la seva tasca presidencial s’hi oposaran dificultats de diversa mena…

Viu Lliure 2

Que el procés, abans de dissabte passat, va estar a punt d’anar-se’n a l’aigua és una exageració. Però si l’acord entre Junts X SÍ i la CUP no s’hagués produït in extremis, el seu impuls hagués quedat momentàniament tocat, això és clar.

Uns i altres han estat prou hàbils i, al límit, menys dogmàtics -a una i altra banda- per tal de trobar-ne el desllorigador. Ho han facilitat molt -a banda l’equilibrada actitud d’ERC, que cal posar especialment de relleu les entitats de la societat civil -i sociopolítica- i una certa manera gironina de fer les coses que, pel que sembla, té futur.

Puigdemont1

El nou president, ho estem veient aquests dies, disposa de diversos actius, i no és irrellevant el fet que la seva dona, Marcela Topor, sigui una periodista romanesa de vocació cosmopolita. La mateixa que té Puigdemont, i que ha demostrat durant anys, molt abans que fos alcalde de Girona i segon president de l’AMI, l’Associació de Municipis per la Independència

Via Lliure

Sobiranista de sempre -va ser un jove activista a la Crida-, és obvi que CDC -i prèviament la JNC– l’ha bressolat. Però ell no ha crescut a l’ombra del partit, sinó que, com a emprenedor que és, s’ha espavilat tot sol. Amb diverses iniciatives de caire periodístic, digital i tecnològic, cultural i de projecció internacional de Catalunya.

No em correspon de fer-ne cap mena d’hagiografia, i si ja fa temps que em queia bé, i que com a batlle de la Girona actual em transmetia bones vibracions, a partir d’ara podré valorar-lo -o no tant- pels seus nous fets. I sobretot, per la capacitat que tingui de tirar endavant el full de ruta d’un procés ambiciós, il·lusionant i de nou reactivat.

Però el punt de partida és molt consistent, i a la inevitablement precipitada sessió d’investidura el Puigdi -que li diuen- ja ho va demostrar, singularment en el torn de rèplica…

Artur Mas

Algú que el pot ajudar força és el fins ara president. Artur Mas s’ha adonat amb bon criteri -i el seu entorn ha aconseguit fer-li veure- que, pel que fos, formava més part del problema que no pas de la solució. Mas, per raons prou conegudes, té actius i passius, però també l’ha perjudicat una certa obsessió contra la seva persona -i no solament per part dels cupaires-, com si ell fos corrupte d’una manera directa o com si les doloroses retallades i altres mesures de govern no fossin -en molts casos, potser no en tots-, inevitables…

Amb el seu oportú pas al costat, ara tindrà ocasió de refundar i netejar degudament Convergència, o com se digui la nova formació que en serà hereva. Si vol fer-la -i sembla que vol- té molta feina i, amb la seva tenacitat i demostrada capacitat de lideratge -que no tenia massa no fa tants anys- pot fer-la bé. I prestar -des d’una relativa segona fila– un nou i destacat servei al país.

M'han fet un MONUMENT al peu de MONTJUÏC

I el procés? Bé de nou, doctor, gràcies. Però les patacades no han fet més que començar. Superada amb èxit la llarga etapa d’entrenament, ara jugarem el partit de veritat, amb un equip netament sobiranista. Però no és clar que hi hagi àrbitre, o que no piti habitualment a favor de l’equip que encara ostenta la titularitat del camp.

Carles Puigdemont, els seus consellers i les seves conselleres hauran de dur la nau amb prou impuls, sense fer-la embarrancar però tampoc estavellar-se contra cap roca. Per a dir-ho d’una altra manera, és allò de “puny de ferro amb guant de seda”

Per tant, no sembla aconsellable -ni segurament possible- cap mena d’independència exprés, però el procés tampoc no pot dilatar-se massa en el temps. Cal continuar-ne ampliant-ne la base social de suport -encara insuficient-, per allò de “si la manta cobreix el cap, que no es destapin els peus”. I a l’inrevés…

Beatles3

Els i les qui sempre hem preferit els Beatles al Rolling Stones, l’estil i la imatge aquest presi, d’entrada, atrauen. Que la seva singladura i la del seu Govern, també amb el decidit -i decisiu- impuls ciutadà, ens dugui, per fi, a la llibertat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Avantatges de tenir 60 anys: aprofitem-los!!

Cara

I m’afanyo a escriure aquest post, perquè aviat arribaré als 61. .. D’avantatges, n’hi ha uns quants. En una edat dins la qual ja has viscut molt i, si no estàs massa espatllat -confio que la imatge adjunta no ho denoti- tens encara múltiples coses a l’abast, i més avui dia. I pots recollir els fruits de tot el que has anat sembrant, fins i tot plantar alguna llavor. Encara…

Un dels avantatges -m’ha passat unes quantes vegades-, és d’avui mateix: viatges amb metro o ets al bus i una veu amable, normalment jove, et convida a asseure’t al seu lloc. Òbviament, ho refuses, i si s’escau dius alguna cosa com: “Molt agraït, però és que només en tinc 60…”. O bé: “Gràcies, però tan fumut, em veu?”.  A voltes, ho dius en castellà; o en anglès, ni que sigui dolent…

De vegades també, tot dinant sol -ho faig més d’un dia, i de dos…-, algun cambrer, o cambrera, et deu percebre més aviat fràgil i/o vulnerable, i s’interessa per si t’agrada el menjar, o si a l’establiment t’hi sents prou a gust. És com una sensació de protecció que, si no és embafadora, s’agraeix. I així és com goses comentar-li, posem per cas: “Haver vingut a aquest restaurant, només pel fet de sentir la bossa nova que hi toqueu, ja paga la pena”.

Una bossa com, per exemple, aquesta tan preuada Insensatez, de l’enyorat mestre Tom Jobim https://youtu.be/PHIe9B5plDI.

perfil

En començar la seixantena és quan perceps, més aviat intensament, que si no canvien massa les coses et podràs jubilar aviat. O sigui, podràs gaudir -a certs nivells, ja que no a tots- més que mai. I això gràcies a les oportunitats -sobretot culturals, en el sentit més ampli- de què disposa qualsevol país mitjanament civilitzat en aquesta segons dècada del s. XXI.

Òbviament, sempre penso que de jubilats -o jubilades– n’hi ha de dues menes: els de 60 i tants… i els de 90 o 95, per exemple.  Aquests darrers, si encara són vius, ja van a pocs llocs. O sigui que…

Machu Picchu

És una edat en què ets a temps de fer els viatges somniats que, pel motiu que sigui, encara no has pogut realitzar. En el meu cas, el Machu PIcchu -i, de passada, altres llocs del Perú. Sempre dic que si quan l’hagués palmada no hi hagués anat, és que alguna cosa va fallar, i per ara… El cas és que, el 1990, l’organització terrorista Sendero Luminoso segrestava turistes. En una situació així, et comença a agafar canguelis i, amb la meva dona, vam decidir d’anar al Brasil, decisió de la qual no ens n’arrepentim gens, ben al contrari…

Una de les passions de la parenta és anar algun dia a Egipte, i fàcilment l’he feta meva, però tal com va el món… En una línia semblant, un altre dels països que m’agradaria visitar és, precisament, Síria, una terra que no es mereix els drames terribles que està vivint.

Altres llocs on m’agradaria anar: Madagascar, Cuba… Però no trobo fàcilment qui vulgui acompanyar-m’hi.

D’altra banda, també és evident que, si et trobes sense parella -per trencament o, ja en el límit, per defunció-, sempre els 60 seran millors que els 70 per a intentar trobar-ne una altra; els 70, millor que els 80; els 80, que els 90; els 90, que els 100; els 100, que els 110

Pots continuar tenint els mateixos valors -o ben semblants- en què creies de jove. Personalment, em malfio de la gent que als 18 volia fer la revolució i als 60 accepta del tot -o gairebé- l’ordre establert. Jo he estat, habitualment, un reformista d’esquerres, i ara… deixem-ho més aviat en centre-esquerra. La qual cosa vol dir que continuo aspirant als canvis que són necessaris a qualsevol nivell… però sense perdre de vista el sentit de la realitat.

I és que una cosa és creure poc en els valors del capitalisme -mai no els he vist massa clars-, i altra cosa ser anticapitalista militant, tipus CUP. I prefereixo deixar-ho aquí, com a independentista, per tal de no haver-m’hi d’enfadar massa. Més val contenir la irritació i confiar, d’aquí a poques hores, en el miracle

tassa cafè

Als 60, com que ja no vols triomfar professionalment -si ho pretenguessis, series un il·lús-, pots encarar les teves perspectives cap als diversos aspectes del creixement personal. Sol, o en parella. Sol, o amb la família. Sol, o amb els amics -més amigues, en el meu cas. Sol… però mai del tot, perquè trobes tantes coses que et poden acaronar, captivar, interessar-te, fer-te companyia… Si heu anat seguint aquest bloc, veureu que n’he anat trobant unes quantes.

D’avantatges, doncs, tots aquests, pel cap baix. I més val, perquè els inconvenients, no cal que us els digui: pèrdua de potència -en tots els sentits-, més visites al metge i més pastilles, més sensació que t’encamines -poc o molt lentament- cap a la decrepitud… I no tant cap a la mort en la mesura que -un cop se n’hagi anat el cos físic- hagis realitzat alguna o algunes coses singulars i la gent -poca o molta- se’n recordi…

Però no ens posem tan transcendents, i acabem amb una bellíssima cançó del gran Raimon, una mica més grandet que jo, això sí. Un tema que es refereix essencialment al que us he intentat transmetre, Mentre s’acosta la nit https://youtu.be/LEgOxTAhh9o?list=RDLEgOxTAhh9o.

sol

Als 60, raonablement, la nit encara no s’acosta tant. I sí, potser tenim “més passat que futur”, però pot haver-hi prou futur en el nostre horitzó. Aprofitem-lo!!

 

 

 

AVINYÓ, el “petit Vaticà”

 

Avinyó Papes

Avinyó, a la dolça Provença, constitueix l’altra ciutat dels papes, ben entès que vull dir els de la catòlica Roma. I aquests poderosos i influents -abans molt més que ara- senyors temporals es van fer construir, al s. XIV, el Palais des Papes, una mena de petit Vaticà.

Són dos alts, adossats i fortificats palaus gòtics, el vell de Benet XII (1334-1342) i el nou de Climent VI (1342-1352). Grans testimonis perennes de l’històric Cisma d’Occident. La Cour d’Honneur, pati central del palau nou, serveix de grandiós escenari a l’emblemàtic festival teatral d’estiu, conegut arreu. Però a Avinyó -a la riba del majestuós, però també contaminat, Ròdan– s’hi pot anar a qualsevol època de l’any. Ciutat petita i encisadora… 

És ben senzill: hi podem arribar perfectament en cotxe -l’autopista des de Tarragona, Barcelona o Girona, per exemple, és tota seguida. Però -més còmode encara- també s’hi pot accedir en unes 4 hores en tren, via Marsella.

A casa nostra, la velocitat és de TGV, i més amunt hi ha estones de tot, però el trajecte no es fa pesat. Això sí: AvinyóAvignon, Avinhon– compta amb una petita i ben dissenyada estació tegevina, i al nucli central de la ciutat s’hi accedeix en pocs minuts en un tren de rodalies.

Avinyó Papes 2

És el que la meva dona i jo vam fer en ocasió del pont situat entre la sagrada i espanyolíssima Constitució -gràcies per un cop, Espanya– i l’oportuna festivitat de la Immaculada. La cultural i patrimonial ciutat de la Provença era una assignatura pendent, ja que una circumstància que ara no ve al cas va fer que el juliol del 2014 no arribéssim a Avinyó un migdia de diumenge, tal com ho teníem previst, sinó al vespre http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=267530.

Això sí, en aquella ocasió vam poder donar una volta, al matí següent, per la interessant població annexa de Villeneuve lez Avignon. Visita que també us recomano. Entreu a http://www.avignon-tourisme.com/ i us situareu molt més, tot i que trobo que a Villeneuve caldria singularitzar-la d’una manera més clara.

Pont Avinyó

El que sí que és ben singular és la coneguda i enjogassada cançó popular Sur le pont d’Avignon https://youtu.be/BHsER0a7MGA, que tanta gent ha sentit o fins i tot cantat alguna vegada. Aquest pont, el de Saint-Bénézet, té la gràcia -o la desgràcia- de no ser-hi tot, però aquí rau bona part del seu atractiu, que els francesos procuren explotar

Tot i que res comparable al fastuós Palais des Papes, la visita al qual és molt plaent de realitzar, tot i que duri -ben feta, amb l’audioguia corresponent- unes  poques hores. És amb monuments així com t’adones realment del pes i la importància de la història, i en aquest cas, singularment, del poder secular del Papat, en una època poc habitual en què Roma se li havia fet incòmoda.

Un cisma, l’occidental, que no es tancaria definitivament fins a l’abdicació de Climent VIII l’any 1429, que havia succeït Benet XIII -l’aragonès Papa Luna– ja a la també prou monumental Penyíscola. Un període convuls per al Papat, com de fet ho han estat d’altres, però que mai no havien estat viscuts en una mena d’exili voluntari. Avinyó, aleshores, pertanyia al comtat de Provença, que depenia al seu torn del regne de Nàpols, i no s’incorporà a la corona francesa fins al 1481. La Història és sempre complexa…

Avinyó Palais

En les diverses sales d’aquest petit Vaticà s’hi rebien visites i audiències, s’hi feien cerimònies, s’hi organitzaven banquets, s’hi resava… i vés a saber quines coses més. També s’hi treballava, és clar, perquè estem parlant d’un gran complex institucional i administratiu.

En aquest sentit, és interessant descobrir els testimonis dels tresors amagats que hi havia hagut sota dissimulades lloses. Fins que, en la restauració efectuada durant les primeres dècades del s. XX -i després que el recinte hagués tingut usos militars, com a la Seu Vella de Lleida, tot això va poder sortir a la llum. I cal fer notar l’interès de les diverses imatges en blanc i negre que  permeten fer-se una idea de l’abans i després de la restauració, no pas poca cosa…

En fi, visiteu el conjunt monumental -declarat Patrimoni de la Humanitat- d’aquesta població de referència que ens introdueix al cor de la Provença. Ja les magnífiques i ben conservades muralles que la circumden paguen la pena. A més d’espais com l’aturonat jardí del Rocher des Doms, o la Place de l’Horloge, on hi ha l’Ajuntament. També la catedral de Notre-Dame-des-Doms -que vam trobar tancada per reformes- o l’església de Saint-Pierre. I uns quants museus… 

Avinyó muralles 

Avinyó,  creieu-me, bé val mitja missa

 

 

FRANCO: si el sabeu mort, aviseu…

Franco

Aquests dies s’ha esdevingut el 40è aniversari de la mort de Francisco Franco, el dictador sanguinari que moltes i molts vam patir, però que per a les noves generacions encara és més un referent de passat. Tot i que no n’estic tan segur, que s’hagi mort, perquè endevino el seu rostre aspre i el seu tarannà sinistre, la seva crueltat vil, en més d’una i de dues de les coses que passen, aquí i a fora.

I és que sostinc de fa temps que ningú no mor realment -més enllà de la desaparició de la carcassa física- si en resta el llegat, sigui positiu o, en aquest cas, tan negatiu. Negativíssim…

El 1969, sis anys abans que Franco se n’anés -a l’infern?-, el dictador es vantava que ho deixaria tot “atado y bien atado”. Tot no va poder ser, és clar, però déu-n’hi-do… Va aconseguir, singularment, que les elits espanyoles més conservadores retinguessin substancialment el poder. I ara mateix, el partit que més les representa -i que no ha condemnat mai el franquisme, justament perquè n’és el principal hereu- encapçala les enquestes de cara a les pròximes eleccions.

Franco 2

El gallec ultraespanyol va aconseguir que els crims del seu règim restessin impunes, i que la reparació de les víctimes no hagi estat completa, ni de bon tros. I, si no va poder impedir l’evolució cap a una certa democràcia, sí que va deixar “atado y bien atado” que aquesta esdevindria una democràcia de baixa qualitat…

D’exemples, tants com vulgueu. L’últim, el del xantatgista Cristóbal Montoro, que vol obligar la Generalitat a posar-se de genolls per a tenir accés a uns diners necessaris per als catalans i que, en bona part, ja hem pagat amb els nostres impostos.

Hi ha diverses maneres de conèixer més de prop el Generalísimo i el seu règim. Un sistema de poder que, això sí, va tenir l’habilitat de sostreure’s el suport inicial al nazisme i al feixisme italià i esdevenir amic dels nord-americans. Precisament, en l’època en què aquests eren, molt més que no pas ara, la major potència mundial.

Franco 3

Una de les millors eines és la monumental biografia que li va dedicar el prestigiós historiador anglès -i bon amic de Catalunya– Paul Preston, publicada el  1994  i que recordo haver-li regalat al meu sogre. L’he fullejada i no l’he llegida, però no descart’ho fer-ho algun dia. Potser d’aquí a 10 anys… quan de la mort del tirà ja faci mig segle.

Franco 4

I una de les últimes és el formidable número especial que, sota l’atractiu títol de “Desmuntem Franco”, ha publicat recentment la revista Sàpiens. També el tinc pendent, però aquest caurà abans. Per diversos motius: perquè l’he fullejat i el trobo molt interessant; perquè la memòria de les víctimes s’ho mereix, tal i com era el sentit de l’acte que el mateix 20-N organitzà l’Òmnium al costat de la Model i a quatre passes de casa meva; per la dignitat i la democràcia; per la llibertat i el futur.

Franco ens va segrestar, durant quatre dècades, el present per a impedir-nos guanyar, precisament, aquest futur, que moltes i molts volem nacionalment sobirà. En una part important, ha tingut més èxit del que ell mateix suposava i del que nosaltres ens mereixem. Nosaltres, perquè els altres… sembla que són a punt de votar una nova majoria estructurada entre el PP i Ciutadans, el partit d’un tal Rivera, a qui he sentit que alguns li diuen el falangino

Per tot plegat, si el sabeu mort, aviseu. Tornaríem a treure el cava…

 

 

 

 

 

 

 

 

OSTATGES -atònits- de la 3a GUERRA MUNDIAL

París atemptats

He dubtat sobre si havia de posar un interrogant al títol o mantenir-lo en clau afirmativa. Però ho faig així perquè l’escenari d’ara ha esdevingut -ho avalen els fets- una autèntica guerra d’abast global, ni que sigui en un format diferent als dels dos conflictes mundials del segle XX.

Els atemptats d’aquests dies a París ens aboquen a una situació molt complexa, amb múltiples branques i també evidents contradiccions. Des de la perversitat de l’Estat Islàmic fins a un tràfic d’armes que, orientat pels jocs d’interessos, més d’un Estat convencional no pot, o no vol, aturar. Des de la tensió entre les llibertats –liberté, égalité, fraternité– i la necessitat de la seguretat, que pot dur fàcilment a limitar-les.

Des dels estralls que ha provocat la crisi econòmica, fins a la marginació de diversos col·lectius, de diferents orígens, creences i mentalitats. Des d’un planeta amb tantes potencialitats tecnològiques però frenat encara pels conflictes més primaris. Des d’una Europa regida, entre d’altres factors, pel món obert que representa l’espai Schengen, fins a la manca de solidaritat amb allaus de refugiats que volen escapar-se de la barbàrie i troben sovint incomprensió, si no directament odi…

negre

¡Que innocents vam ser els qui, com jo mateix, vam creure que el món, quan va caure el mur de Berlín, respiraria molt millor! Ens vam despertar aviat, perquè allò va durar quatre dies, i els múltiples conflictes i problemes que van venir després no ens han deixat alimentar el somni…

dòmino

Tot plegat és com un macabre joc de dòmino. I és que ara es diu que a l’origen de la creació de l’ISIS hi ha el gran error de la guerra de l’Iraq i, abans, l’impuls als talibans per part  dels EUA per a contribuir a la caiguda de l’antiga URSS. Segurament tot això és cert, però anteriorment ja havien caigut altres fitxes que arrossegaven aquestes. Així ha estat, habitualment, la Història, i ara som ostatges -atònits- d’un dels seus nous tombants… 

Quan es va produir a començaments d’aquest any, també a la capital francesa, l’atemptat contra Charlie Hebdo, vaig fer algunes consideracions en les quals crec que, malauradament, em puc refermar  http://blocs.mesvilaweb.cat/Joan-Alcaraz/?p=268271.

I complementar-les amb anàlisis com la que ens ofereix, per exemple, el professor Antoni Segura  -un dels nostres grans especialistes en el Pròxim Orient– en l’article Una guerra amb tres fronts oberts http://www.elpuntavui.cat/politica/article/17-politica/915032-una-guerra-amb-tres-fronts-oberts.html.

Pau Casals

Referents com, entre molts d’altres, Pau Casals i el seu combat a favor de la pau esdevenen gairebé llegendaris. Ens van arribar al cor en aquella guerra freda en el marc de la qual molts de nosaltres vam néixer. Avui torna a ser, malauradament, massa calenta…

Lennon

Per això hem de continuar tenint, malgrat tot, el coratge d’imaginar-nos un món millor i més just i pacífic. És el que feia un altre gran enyorat, John Lennon, en la seva mítica  cançó https://youtu.be/XLgYAHHkPFs.

Sí, també ens en sortirem, d’aquesta 3a Guerra Mundial. Però qui sap quan durarà la treva fins a la Quarta si no és que, a la fi, n’hem après. I ja seria hora…

 

 

 

 

 

 

JOSEP PIJOAN, amor i odi envers Catalunya

Pijoan retrat

El llibre dedicat a la vida i la trajectòria de Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 1881Lausana, 1963) és un volum que faltava dins la bibliografia catalana recent. Si més no, l’estàvem esperant -i sabíem que era al forn– les diverses persones que ens hem interessat, en algun moment, pel singular personatge. Un dels referents de la cultura catalana del segle XX que, durant molts anys, projectà tot el seu saber i influència estètica i intel·lectual des de diversos països, Espanya inclosa.

coberta

Però Josep Pijoan, la vida errant d’un català universal ja fa uns quants mesos que és a l’abast.  En són autors el cardiòleg Pol Pijoan, nebot nét, i Pere Maragall, professor de llengua i literatura, nét de poeta i germà d’alcalde i president. Amb alguns annexos, entre els quals els impagables Apunts biogràfics a cura de Jordi Maragall i Noble, fill d’un dels nostres poetes mítics i gran amic i mentor del jove Pijoan.

Maragall i Pijoan 2

Precisament, l’aparició, el 1992, del valuós i molt ben documentat Joan Maragall i Josep Pijoan: Edició i estudi de l’epistolari, de l’amiga Anna Maria Blasco, va ser l’inici del meu interès per un referent al qual l’adjectiu singular –sovint un pèl tòpic- li escau del tot. I és que parlem d’un personatge que, des de ben jove, ocupà un lloc central dins del sistema cultural català dels primers anys del segle anterior. En una època fundacional…

Pijoan i romànic

Em refereixo a un Pijoan que va tenir un paper clau en el salvament de les pintures murals romàniques del nostre Pirineu, que es troben en els orìgens del MNAC; que va ser un dels fundadors -i primer secretari- de l’IEC com a home de confiança de Prat de la Riba,  o que, entre altres coses, de la mà de la nostra acadèmia nacional ja passà a Roma per a dirigir-hi l’Escuela Española para Estudios Arqueológicos e Históricos.

Teresa Mestre

La seva personalitat es manifestaria igualment en fugir del país en companyia de la formosa Teresa Mestre, una dama casada -l’afer, avui dia, no seria ni cap escàndol ni massa notícia- i també una de les muses del Noucentisme. La qual cosa li comportà de retop no pas una enemistat qualsevol, sinó la d’algú tan influent com Josep Puig i Cadafalch.

A partir d’aquí, l’exili al Canadà, els EUA i Suïssa, amb freqüents estades a Madrid i visites esparses a Catalunya, foren sobretot els escenaris vitals i acadèmics -com a professor a prestigioses universitats- de la seva singladura i, sobretot, del compromís cultural d’aquest insòlit, gairebé renaixentista, tot terreny de les Humanitats.

Summa artis

Un compromís expressat -a més de la qualitat d’una breu producció poètica- amb l’elaboració d’obres miscel·lànies com la molt reeditada Historia del Arte (1914), l’atractiva Historia del Mundo (1926) o la monumental Summa Artis , en diversos volums a partir del 1931.

Català, universal i, doncs, cosmopolita, tal com recollia Josep Pla en la biografia que li dedicà el 1968. Fins i tot, juntament amb la seva esposa, professà espiritualment dins la comunitat religiosa dels quàquers. Poques personalitats trobaríem, doncs, tan completes com Pijoan des de diversos punts de vista. Però les peces no sempre s’articularien bé, i la seva fou durant anys una relació d’amor i odi envers Catalunya, tal i com Jordi Maragall assenyala amb precisió en el seu afinat assaig interpretatiu.

Enyorat de la terra però també distant, sempre amb el desig que els seus li donessin el reconeixement que creia merescut. Tot i  que ell mateix -singularment, en la controvertida trobada del novembre de 1928 a can Plandiura– oferís algun motiu per al rebuig. Injust, ben segur…

I també paradoxal per a un home de paradoxes. Entre l’acció persistent i la contemplació continuada; entre el Noucentisme de la seva dedicació inicial i el Modernisme que més aviat s’esqueia al seu tarannà. Fins i tot entre la Catalunya de naixença i l’Espanya d’una certa vocació, això sí, la vinculada a la tan influent Institución Libre de Enseñanza

Pijoan de gran

Tot això i més ho trobareu a l’interessant llibre publicat per Galerada http://www.galerada.cat/. Un volum que inclou una extensa bibliografia de i sobre l’autor, dins la qual m’honora que hi aparegui un article meu publicat a l’Avui el 1993, Les resurreccions de Josep Pijoan.

Tal com diu el saberut  D. Sam Abrams en una ressenya que paga la pena de llegir http://www.elpuntavui.cat/article/5-cultura/19-cultura/906744-josep-pijoan-lexiliat-recalcitrant.html, aquesta aportació és només una primera fita de totes les que hauran de venir -i amb l’ineludible treball de camp a banda i banda de l’Atlàntic sobre una de les personalitats culturals més atractives sorgides, modernament, de l’ambient català.

 

DEPENDÈNCIA independent…

Viu Lliure 2

O INDEPENDÈNCIA dependent,  tal és l’estat -ben contradictori- de la situació. Però prefereixo, per al títol, el primer dels conceptes perquè -tot i que moltes i molts ens sentim moralment independents, i els resultats del 27-S ho avalen força- depenem encara de l’Estat que ja fa uns quants segles que ens fa la guitza…

Aquests dies i setmanes, tot va a un ritme trepidant, nerviós, embogit… A partir d’unes eleccions que, si els independentistes no hem guanyat en vots -i caldria veure fins a quin punt això ha estat així, o no-, sí que ho hem fet clarament en escons. Però no tan contundentment, ho sabem, com caldria.

I d’aquí plora la criatura.  D’aquí, i de tota la merda -exagerada, o no- que va escampant -com i quan li convé- l’Estat del que depenem encara, no se sap fins a quan. Tant de bo, seguint el full de ruta, fóssim capaços de fer la feina de desconnexió en 18 mesos, que a mi em costa de creure…

Artur Mas

Mentrestant, el repte immediat és l’elecció d’un nou president -o presidenta- i del seu Govern. He estat ben convençut de la idoneïtat d’Artur Mas per a repetir en el càrrec.  Perquè se l’ha anat jugant, ha adquirit els darrers anys el carisma que abans no li coneixíem i, per damunt de tot, continua sent el nostre millor actiu internacional.

Però ara no sé si ho tinc tan clar. Malgrat creure’l un polític net, hi ha ombres  prou denses sobre el partit que presideix, tot i que sense sentències judicials fermes. L’alma mater d’aquesta formació i, singularment, el seu entorn familiar, és evident que no ajuden gaire…

Corrupció

En qualsevol cas, un argument favorable a la independència -un altre- també és aquest: “Corrupció? Si és que en tenim -que segurament que sí-, ja ens la netejarem nosaltres. No vostès. Vostès, precisament!!”.

Si malgrat tot la negociació amb la CUP tira finalment endavant -vull creure, a hores d’ara, que sí-, veurem quin recorregut de futur tindran aquest Govern i l’actual president en funcions. Sempre assetjat, Mas haurà de continuar jugant-se-la, sent l’artífex de més d’una fugida cap endavant. És clar que el procés, sense aquests impulsos, tampoc no arribarà gaire enlloc. Per tant, potser és millor que l’Artur sigui president: això sí, amb força canvis -ben lògics- en el Govern.

Junts logo

Gairebé tot val… menys el fet que haguem d’anar a unes noves eleccions catalanes. Aviat veurem si la CUP s’avé finalment a baixar del burro, en el bon sentit. Tanmateix… Escoltes Antonio Baños, Anna Gabriel, Josep Manel Busqueta i altres exponents d’aquesta força tan col·lectiva i t’adones que són instal·lats en l’univers d’una puresa i una coherència a voltes admirables, però que sovint no passen la prova del cotó de la realitat. Encara que tu mateix, si no anti del tot, tampoc estiguis per les glòries del capitalisme, precisament…

CUP

I, a l’altra banda de la trinxera, l’Estat espanyol. Aquest conjunt de poders fàctics autoritari, per molt democràtica que intenti vendre’ns la seva Constitució, que no ho és prou, o no ho és en aspectes essencials. Ni reformada, perquè tampoc les forces que diuen que volen aquesta via admeten amb facilitat -amb alguna excepció, i encara- el dret a decidir dels pobles.

CONSTITUCIÓ, ESTATUT...: com desfer el gran embolic?

De MONÀRQUICS dignes, "haberlos haylos"

De manera que estem entre l’espasa monàrquica i les parets ben altes, o a voltes massa sinuoses, que ens bastim nosaltres mateixos. Massa dependents, encara, per a esdevenir lliures. Massa independents, més aviat, com per a tornar a caure en segons quins paranys. Prou que sabeu que jo vull per al meu país un horitzó net, lluminós i intens com el de la imatge de sota. Però és clar que fa temps que m’afaito, que ens afaitem, i que les noies us pentineu, habitualment amb delicadesa …

sol