a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

Arxiu de la categoria: General

A prop de la revolució

Vivim dies intensos, emocions a flor de pell.

Molts passen “de l’infern al nirvana”. No és el meu cas, no he fet ni un pas enrere en la convicció que ho farem possible.

Bé, una mica d’inquietud si que l’he sentida abans de la llista unitària!

Però, des de dimecres passat, ja tornem a respirar a ple pulmó.

Sense vacances un altre estiu, al peu del canó des de l’Assemblea territorial de Vic. Però sentint l’escalf de tantes persones que confien en l’Assemblea i s’afegeixen a la construcció d’aquesta república de tots.

A 70 dies del 27S continuem actius, alegres i decidits!

jubilació d’una amiga mestra

Quan em jubili, sé que enyoraré fer de mestra, crec que és el que sé fer.

Enyoraré les files que fan els nens per entrar, amb aquella inevitable pugna per ser els primers.

La curiositat en els seus ulls i el repte que suposa estar a l’altura del que esperen de tu que sempre és el màxim.

També enyoraré el goig de sentir que de tant en tant l’encertes i fas que ensenyar i aprendre sigui recíproc.

I aquelles hores del pati que sempre les troben massa curtes; o les converses amb els companys mentre fas el cafè, amb les dèries de cadascú que de vegades es fan comunes.

I els cicles anuals que des de l’escola sempre tenen tant sentit.

Enyoraré aquest nosaltres que cada escola sap crear; aquest parlar en plural perquè sempre ens impliquem en tot i per a tothom.

Aquest tirar del carro perquè sí, aquesta generositat i aquesta lluita incansable per la dignitat de l’escola.

T’enyorarem a tu Dolors, però sabem que sabràs celebrar amb joia el teu jubileu.

Per molts anys!

s’acosta el solstici

Estimo aquests dies esperançats, aquests dies que són la prèvia de tantes coses.

S’acaba el curs, els nens i nenes s’han fet grans. Els de sisè marxen a l’institut amb aquesta barreja d’il·lusió i nostàlgia. Ens els mirem orgullosos d’haver sigut els seus mestres.

També és fantàstic gaudir d’aquest Barça. Quina passada! Compartir sentiment de felicitat amb milions de persones.

I després la bogeria de fer possible l’impossible, el 27S, la porta de la llibertat per Catalunya.

Aquest any, triplet i independència!

I això viscut des de la majestuosa plaça de Vic encara fa més goig.

el 18 d’abril

Aquest any, el 18 d’abril ha sigut un xic més sorollós del que sol ser.

Des d’aquell de 1993 que va morir la meva mare sempre he tingut ‘pena al cor i tristesa als ulls’.

Ahir però tocava ‘Aplec Independentista’ i vaig fer el cor fort i no em vaig poder entotsolar encara que semblava que em faltava alguna cosa.

Sempre, això sí, després del 18 ve el 19 i s’escau el meu aniversari. No cal que expliqui que des del 1993 aquest dia també fa pujada.

La imatge és de l’Aplec, vaig pujar amb els meus companys de Territorial de Vic i amb els ‘alcaldables’ a l’escenari que amb tanta cura havíem preparat per l’ocasió.

Vaig pensar en els pares i en tots aquells que desitjaríem que hi fossin i vaig dir, després d’agrair la bona feina de totes les territorials d’Osona, VISCA LA REPÚBLICA CATALANA.

Gràcies Carme Forcadell!

Demà vaig a Lleida a l’Assemblea de l’Assemblea Nacional Catalana i estic segura que m’emocionaré quan sigui l’hora de dir adéu a aquesta dona que ho ha fet tot possible.

Com es veu en la imatge, vaig tenir la sort de poder-li dir gràcies aquest setembre quan vam omplir la Plaça de Catalunya demanat ‘president posi les urnes’!

Res més, senzillament gràcies.

  • per tenir aquest tou d’il·lusió
  • aquest grau d’honestedat
  • aquest bon cor
  • aquesta força constant
  • aquesta tossuderia persistent
  • aquesta generositat inesgotable
  • aquesta fidelitat al país i
  • aquesta fe en el futur

Mai oblidarem el que has fet per nosaltres.

T’estimo

admiració

s'avellana

Aquests dies de pausa de Setmana Santa, els faig servir per allò que més m’apassiona que és conversar amb la meva gent.

I avui, acabant una llarga tertúlia de sobretaula, pensava que, fet i fet, el que més admiro del ‘procés’ és aquesta bonhomia de la gent independentista que sap esperar, sense retrets, que ‘sigui l’hora’.

Jo faré ‘el que diguin les nenes’ deia el gran Lluís Llach. Doncs sí, ben bé això.

Admiro aquesta gent que frisa d’impaciència i que està tipa de suportar els 300 anys de servitud però que accepta amb un somriure la necessitat d’esperar aquells que arriben més tard.

Saben que per construir aquesta majoria social hem de ser pacients, tenaços, hàbils i astuts.

I tornem-hi. Farem l’Aplec Independentista el 18 d’abril. Omplirem el Sant Jordi el 24 i farem el darrer 11 de setembre més impressionant de la nostra història. I tot s’ho val, tot és en honor i glòria de Catalunya i d’aquells que ens han precedit.

Com llegia no fa gaire en una piulada, ‘som una generació afortunada, hem vist a jugar Messi i durem el nostre país a la independència’.

Quin goig de viure!

 

indrets

IMG_7115

No hi ha res com trepitjar els indrets d’Osona per sentir qui ets i on pertanys.

Ho fem sovint i sempre em sento recuperada.

Sort n’hi ha dels caps de setmana!

Aquest però ha sigut diferent. Feina i més feina em té enganxada a aquesta màquina tot el dia. He complert amb el dia de la dona treballadora!

Les preinscricions a l’escola requereixen d’un vídeo que expliqui com som i què fem. L’assemblea de Vic es desvetlla de nou i no parem d’enviar i reenviar propostes que s’han de convertir en un gran Aplec Independentista de tot Osona pel 18 d’abril. La coral Brusquina que tinc abandonada però que cal actualitzar el blog. La junta de directors…

Un no parar!

Quan fem vacances d’escola ens fa estrany aquesta calma sobtada. Encara que d’ANC no podem fer vacances, no hi ha treva!

Però escriure aquí també és una pausa. M’aturo i miro endins, allà on guardo l’esperança. Veig que hi tinc també la confiança que tot anirà bé per Catalunya, per la gent que té un contratemps personal i pels que passen moments de foscor.

S’acosta la primavera catalana i renaixerà l’alegria individual i col·lectiva.

eduquem

Diuen que educar és, ni més ni menys, que la senzilla relació entre un mestre i un alumne. O que la confiança és la base de l’èxit educatiu.

També diuen que es destrueix abans un àtom que un prejudici.

I de tant en tant, només de tant en tant, es presenta la malfiança i la suspicàcia.

Fa tristesa però no hi ha res a fer. Cal respirar a fons, corregir tan com puguis la causa que ha dut els malentesos i confiar en la bona voluntat de la majoria de la gent capaç de fer servir el bon criteri i el sentit comú.

el meu partit

Sóc de l’Assemblea Nacional Catalana des del primer dia. Era al Palau de Congressos aquell 30 d’abril del 2011 amb la Conferència Nacional per l’Estat Propi. El gener del 2012, vam constituir l’ANC_Vic.

Ha sigut increïble tot el que hem aconseguit, era impensable que arribéssim tan lluny i malgrat tot  encara no n’hi ha prou.

Vam ser una mica ingenus, ens pensàvem que teníem la força de la raó i per tant trobaríem les portes obertes al món. Pensàvem que amb la nostra història i amb la mobilització transversal de la societat catalana faríem moure cel i terra. Pensàvem que ningú dels nostres avantposaria la ideologia als ideals i hem vist que sí.

Però queda partit, el nostre partit! I el jugarem com si en depengués la nostra salvació, perquè en depèn. No hi haurà partit de tornada.

L’Estat Espanyol, la por, el refredament i el trencament de la unitat d’acció encara podrien fer-nos perdre l’oportunitat de ser independents.

Però l’imaginari del futur que ens espera és potent i engrescador. Cal que ens el fem plenament nostre.

El proper 27 de setembre estem tots convocats per defensar Catalunya. Aquest partit el guanyarem si anem tots a la una i sense vacil·lacions. Som-hi!

solstici d’hivern

escolto catalunya música

fent un tallat amb gust de vainilla

una estona de pausa, gaudint de la sensació de fer un canvi de pas

avui comença l’hivern i el Nadal és a prop

aquest Nadal arriba en el moment just per adonar-nos que sense esperança no podrem ser

així és que, amb humilitat, bondat, fe i il·lusió refermarem el compromís de no abandonar tot el que hem construït per arribar fins aquí

tots tenim presents a les persones que, si hi fossin, caminarien endavant sense excuses ni queixes, per tant nosaltres seríem uns mesquins si ara els traíssim

avui és nit de solstici i serem tots quatre a casa

junts compartirem la vida ben agraïts d’allò que som

 

 

 

en Pere campaner

Avui que tinc un capvespre plàcid em ve de gust escriure sobre un dels records de quan era petita i anava a estudi a Vilalleons.

A la classe érem una trentena llarga, tots amb una mestra, una bona mestra que ens estimava.

A l’hora del pati jugàvem a la plaça, davant l’escola. Allà ens hi trobàvem assegut en Pere de Cal campaner. Suposo que el deixaven allà perquè es distragués, li costava molt de caminar. Duia una boina, uns pantalons de pana negra i un basto que feia picar a sobre la sabata contínuament, de tant repicar se li havia fet un clot.

No era un home bondadós, era un xic cínic. Jo, que llavors tenia vuit o nou anys, guaitava amb curiositat aquell personatge un xic grotesc.

I… hi va haver un dia que li vaig plantar cara. Ell es mofava d’una nena que no sabia dir la erra. La nena era rossa, ell la cridava – On és la doza? deia. I la feia avergonyir.

Vaig anar cap a ell i li vaig dir: vos Pere sempre us rieu de la Carme de la Costa i això no es fa!

No recordo si em va respondre. Només recordo aquella sensació desconeguda fins llavors i que tantes vegades he retrobat. El saber-se i sentir-se un mateix, el descobrir quins valors tens i fins a quin punt ets capaç de defensar-los.

Em sento orgullosa d’aquesta llavor que un dia, de principis dels setanta, vaig veure germinar.

junts pel SíSí

No sé com començar. Encara sóc a l’escola. La Llanos de Luna m’ha enviat el missatge manat-me que haig d’obeir el TC dos cops, no els estic pas llegint.

Penso. Tinc ganes d’escriure i obro el meu ‘a cop calent’.

Sento les veus de nens i nenes que encara són aquí al patí jugant a l’amagada. Estic en mitja penombra. Tinc ganes de plorar.

No sé per què se m’humitegen els ulls. Potser perquè avui a casa hi serem tots. Els fills han volat cap a Catalunya des de Berlin i des de Basilea. Això sol seria motiu de felicitat.

Però avui és més que això, han vingut pel 9N, per votar SíSí.

Què deia aquell pallús que l’independentisme separava les famílies? Nosaltres fa prop d’un any que no sopem junts i avui ho farem. Contents, units, il·lusionats.

Diumenge votarem i guanyarem. Sembla impossible que s’hagi fet possible.

M’agrada pensar en aquells petits gests que van salvar la pàtria de ser anorreada i engolida per la fredor i la foscor de la dictadura. Quant d’amor, quanta saviesa i quanta esperança!

I avui som aquí, a dos dies de dir al món que existim.  Que som i volem ser lliures.

Emoció, record, joia, serenitat, esperança i… agraïment a tothom qui ho ha fet possible.

VISCA CATALUNYA LLIURE!

ara és l’hora de fer escola

Avui, mentre feia el dinar, escoltava l”ofici de viure’.

Deien més o menys, que si sempre sents el mateix, sempre fas el mateix i tornes a trobar-te el mateix. Per tant, quedes com atrapat en una espiral un xic avorrida que et provoca malestar.

Jo he pensat, ‘veus? això fent de mestra no et pot passar’.

Perquè l’escola és la vida en estat pur. Mai repeteixes les mateixes emocions i per tant sempre tens una varietat d’estímuls que et fan sentir un ventall d’emocions.

Tinc la sort de ser la directora de l’escola i això vol dir que, en certa manera, tots els nens i nenes m’interpel·len en un moment o altre. Aquest curs faig classes a CM i CS però, com que som una escola de 180 alumnes, ens coneixem tots i ens trobem sovint.

Tot depèn de l’estat d’ànim amb el que inicies una conversa, una classe, un taller. Els alumnes els interessa el que a tu t’interessa, els agrada el que et motiva, es fan popers si tu hi confies i sempre són vertaders.

Un ofici fantàstic per gaudir-lo ara, més que mai.

Els nens i nenes capten aquest anhel de llibertat i estic segura que saben del cert que ens en sortirem.

La seva alegria és un presagi i un compromís.