a cop calent

Bufa! Quin dia!

Estic que encara no m’ho crec!

Com som els catalans, ho fem tot difícil fins que fem un clic i ho esbandim en un pim-pam.

Avui és d’aquells dies que et sents orgullosa del teu país i de la teva gent. Un altre dia fent història mentre la vius.

Tots enganxats al debat d’investidura com si fos la classificació per la final de la Champions i aplaudint les rèpliques del MH Puigdemont com si fos una filigrana d’en Neymar o una diagonal de Messi.

Una altra cosa per agrair al MH Mas, haver triat el millor per desconnectar d’Espanya amb mà esquerra, contundència, sentit de l’humor i valentia.

He llegit que mentre vèiem el debat sortia en Rajoy, es veu que ens ha amenaçat com feia el seu representant al Parlament. Que vagin fent, no se n’adonaran i ja serem fora!

Gràcies MH presidents 129 i 130! Visca Catalunya lliure!

(la foto és de @LizCastro)

Avui és el dia que hem sabut refer el camí cap a la independència.

Avui és el dia del pacte entre Junts pel Sí i la CUP.

Avui és el dia que el president Mas ha fet allò que la consciència i l’emoció li han dictat i ha permès aquest valuós acord.

Avui és el dia de reconèixer la tasca de l’ANC i el seu lideratge per forçar aquest ‘miracle’ que ens permetrà, demà mateix, investir el nou president Carles Puigdemont.

Avui és el dia que no pots anar a dormir sense sentir una alegria íntima i persistent perquè allò que tants han desitjat ara ho tenim a les nostres mans.

Ens volíem saber lliures i sobirans aquest Nadal del 2015 però no ha pogut ser.

La CUP no ha complert les espectatives, han malbaratat la confiança que hi havíem depositat els independentistes.

Junts pel sí no tenen, per tant, la majoria necessària per investir president.

Els polítics no saben formar govern i la gent hauríem d’haver votat amb més consciència…

Queden poc més de 24 hores, queda un bri d’esperança però… si això s’acaba havent de tornar a votar, jo hi tornaré! Faré tot el que estigui a les meves mans per la llibertat del meu país.

I aquest cop no fallaré!

Avui tocava cremar les calories del tortell de reis!

De fet aquesta era l’excusa, el que ens agrada és fer camí i fer-la petar quan ve de pla.

Tenim un bell país i una bellíssima comarca i això sol ja s’ho val.

És temps de regals com:

• Seure tots al voltant d’una taula
• conversar plàcidament
• explicar què t’han passat els Reis
• fer jocs d’enigmes
• cantar per beneir la taula i així la iaia està contenta
• sentir les primeres paraules de l’Oriol
• menjar el tortell de Reis mentre discutim els perquès de l’actitud de la CUP
• fer una ratafia
• descobrir el teu amic invisible
• compartir confidències
• posar-nos al dia de les vides dels nostres
• sentir-se a casa amb els de casa
• i veure guanyar el teu equip ; )

Recordo l’emoció de la nit de Reis quan jo era una nena. La meva germana i jo sabíem que havien vingut els reis perquè el matí veiem les petjades dels seus cavalls a la terra de la plaça de Puiglagulla.

El papa agafava la mula i li feia marcar un camí cap a sota el nostre balcó perquè nosaltres el descobríssim i imaginéssim com havien arribat.

La mama ens portava els regals, eren molt poca cosa, cabia en una plata de fer amanides, ens ho duia al llit, una per a cada una. Mai ens havia semblat que era poca cosa, mai.

En aquella casa gran, nosaltres quatre érem tot el que necessitàvem per ser feliços. No teníem TV, no teníem llum, no teníem telèfon, no teníem altra escalfor que el foc a terra de la cuina però no ens faltava de res.

Com tantes altres coses a la vida, les acabes d’entendre quan et situes a l’altra banda, quan tu ets la mare i els teus fills tenen aquell cor net i pur i creuen en la màgia de la vida et tornes a sentir petita i tornes a descobrir que el millor regal és viure i estimar.

Avui hem fet d’un dilluns un diumenge.

L’església de Torelló estava ben plena per sentir bona música i col·laborar amb Càritas.

Fa il·lusió i val la pena. Els diners que s’han recollit s’invertiran en el projecte de formació per a joves.

Va ser una iniciativa de la Judit i en Joel Bardolet i ja fa set anys consecutius que dura. Avui hi havia 20 músics a l’escenari, 20 nois i noies que de manera altruista i desinteressada eren allà per una causa solidària.

Grans persones i grans músics!

Vet aquí el programa:

• Haydn: concert per cello en re Major (allegro moderato)
• W.A.Mozart: concert per violí en si bemoll Major K207 (allegro moderato, adagio i presto)
• Schubert: quartet n1 D18
• Brahms: sextet per cordes n1 op18

Som un país generós, en solidaritat ningú ens guanya!

“Vosaltres mai no ho entendreu.”

Aquesta frase la deia una pancarta ahir al camp de l’Espanyol. Vaig pensar que tenien tota la raó. La violència verbal i física que aboquen de manera gratuïta envers el Barça no s’entén certament.

Aquesta fúria desbocada per robar algun punt al Barça i si pot ser alguna cosa més (ahir el lideratge de la lliga) és desmesurada i el Barça mai no està prou preparat per contrarestar-los amb les seves mateixes armes.

La CUP avui no duien cap pancarta a la roda de premsa. Han passat el dia fent votacions i al final han decidit no investir Mas i aquí s’acaba el que va començar amb il·lusió el 27s.

Molts tampoc ho entenem.

Però el cert és que no érem 72 i per tant tornarem a votar. El març no fallarem, votarem independència i construirem aquest país que tothom es mereix, sobretot els qui més pateixen!

Ens llevarem ben d’hora, SENSE RETRETS i ho farem! Ho vam prometre a massa persones que hem deixat pel camí.

Personalment, confio en l’ANC i amb ella hi seguiré deixant la pell i el que faci falta per construir la majoria que necessitem.

Ànims i endavant!

L’Elefant Blau va ser la nostra revista. La que els nens i nenes de Seva i jo vam fer a mà, amorosament, amb el ciclostil.

La primera edició és del febrer del 1982.

Vam posar aquest nom a la nostra revista perquè ens va agradar un conte que vam llegir al Tretzevents.

Era el meu 2n any de mestra i el 1r a l’escola de Seva. Encara escrivíem ‘Escola Nacional’. Jo substituïa a un “Don” d’aquells que feia por.

Recordo cada pàgina de les revistes que vam fer junts, contents, il·lusionats per aquell present ple de sentit i per un futur que endevinàvem màgic com aquelles tardes de tardor on ens posàvem a ‘fer revista’ i tothom sabia què havia de fer.

Per això avui m’he tornat a emocionar quan he trobat a l’Ester a l’Esclat i després d’abraçar-nos i explicar-me que ja té una nena de 15 anys, m’ha dit: me’n recordo tant de l’Elefant Blau!

Aquest matí, sentint el concert d’any nou des de Viena, pensava en un dels dies més feliços de la meva vida.

En Joel va néixer el dia de Sant Esteve i vam haver d’estar a l’hospital fins el 29. Aquella sensació que vaig tenir el dia 1 de gener, amb la Judit que encara no tenia 2 anys i en Joel que tenia menys d’una setmana, encara la sento ara i per anys que passin no se m’esborrarà.

Érem al menjador del pis del Puigmal amb la Judit que feia allò de llevar-se ben d’hora!  Jo duia en Joel a coll, ben enganxat, amb aquella olor deliciosa de nou que fan els nadons i rèiem mentre ballàvem els valsos d’Strauss.

Reconèixer els moments de felicitat és segurament el millor que ens regala la vida.

Feliç 2016 doncs! Que tothom tingui el seu ‘moment’ i que col·lectivament tinguem el nostre!

Avui que no tinc pressa, he anat a veure el tiet Joan i la tieta Conxita.

Els he portat una panera per celebrar el sant de demà passat i també per cuidar l’hort de casa dels meus pares tot l’any.

De seguida tenia la sensació d’estar a prop dels pares que ja no hi són.

Quan el tiet deia, per exemple: “això ja ho fèiem quan érem a Querós” parlant del vi calent del mercat medieval, a mi em recordava aquells dies d’hivern a Puiglagulla quan la meva germana i jo observàvem com la mama posava l’ansat a prop de les brases del foc a terra de la manera més natural del món, bevíem tots quatre un bon got de vi calent i cap a arrencar naps a Ca la Llúcia!

Els vincles familiars són potser el més important de la vida, estimar els teus i cuidar-los és potser el que té més sentit.

Enderiats com anem, de vegades ens passa per alt i no ho hauríem de permetre.

Avui he tornat a escoltar les meves arrels i m’han fet sentir bé.

Sembla mentida que fent més de 30 anys que sóc mestra, encara se’m repeteixin cada dia les mateixes bones sensacions.

Els nens i nenes a qui avui he fet classes responen als mateixos estímuls que aquells primers alumnes de Castellterçol.

Hi ha un lligam invisible que els nens capten a l’instant.

El que és fonamental és que estiguem tranquils sempre els dic, només si estem tranquils aprenem moltes coses.

El que més els agrada als nens i nenes és aprendre coses, els apassiona saber. Els mestres només hem d’ordenar els continguts, les competències, els procediments, les arts i dur-los a la classe perquè cada alumne se’ls faci seus.

I hem de saber escoltar, el que diuen els nens sempre té sentit, sempre surt del cor, sempre val la pena.

Veure’ls créixer i estimar-los és fantàstic. I el millor de tot és compartir amb ells l’esperança per aquest món millor que construïm junts.

El meu pare, nascut a l’any 24 del segle passat, va subsistir a la guerra i la postguerra i tenia por.

Però el meu pare estimava Catalunya, se li negaven els ulls quan sentia el seu gendre cantar aquelles cançons que el seu pare cantava mentre segava. L’estimava tant al seu pare! Es deia Ramon com el seu altre gendre.

I les sardanes, si sentia La Santa Espina, li brillaven els ulls. Jo, d’adolescent, quan em volia escapar, si deia que anava a ballar sardanes a Sant Julià, ja tenia la porta oberta!

Aquests dies hi penso molt en ell, el 20 d’octubre farà deu anys que es va morir i aquest aire de tardor em retorna aquell dolor encara per curar del tot.

Estic ben segura que ell votaria ‘Junts pel sí’. Sembla que el vegi, estaria entusiasmat amb la candidatura que hi ha Pep Guardiola i el president Mas.

Segur que hauria perdut ja tota la por.

Diumenge votarem, serem majoria que votarem llibertat i vencerem definitivament aquell fred de la dictadura.

Pel meu pare i per tots els que hem deixat pel camí, el millor homenatge, la victòria!

Catalunya, ens tens a nosaltres! Guanyarem!

Aquest és el darrer estiu ‘autonòmic’.

Dit això ja gairebé no caldria afegir-hi res més. Però posats a escriure un apunt, diré que sembla que he trobat una escletxa per fer vacances i estic contenta.

Bé, de vacances ja en faig i ni més ni menys que vacances de mestra! Però em passa com els jubilats, que tots n’abusem i els allevem feines.

Agafaré energia per l’empenta final, la pròrroga i els penals.

I… que tinguem més sort que el Barça ahir!

«Compiti per l’estate 2015» de Cesare Catà – Traducció de JBV

1. Al mati, alguna vegada, aneu a caminar per la vora del mar en total solitud: observeu com s’hi reflecteix el sol i, pensant en allò que més estimeu a la vida, sentiu-vos feliços.

2. Intenteu fer servir totes les paraules noves que hem après junts aquest any. Com més coses pugueu dir, més coses podreu pensar; i com més coses pugueu pensar, més lliures sereu.

3. Llegiu, tant com pugueu. Però no perquè ho hagueu de fer. Llegiu perquè l’estiu us inspira aventures i somnis, i llegint us sentiu com orenetes volant. Llegiu perquè és la millor forma de revolta (per consells de lectura, pregunteu-me a mi).

4. Eviteu totes les coses, situacions i persones que us facin ser negatius o buits. Busqueu situacions estimulants i la companyia d’amics que us enriqueixin, us comprenguin, i us apreciïn per allò que sou.

5. Si us sentiu tristos o espantats, no us preocupeu. L’estiu, com totes les coses meravelloses, posa l’ànima en confusió. Proveu d’escriure un diari per explicar el vostre estat (el setembre, si us ve de gust, els llegirem junts)

6. Balleu. Sense vergonya. A la pista del costat de casa, o a la vostra habitació. L’estiu és una dansa, i és una burrada no formar-ne part.

7. Almenys una volta, aneu a veure la sortida del sol. Resteu en silenci, respireu. Tanqueu els ulls, agraïts.

8. Feu molt esport!

9. Si trobeu algú que us fascina, digueu-li amb tota la sinceritat i gràcia de la que sigueu capaços. No importa si ell/ella ho entendrà o no. Si no ho fa, ell/ella no era el vostre destí; altrament, l’estiu 2015 serà un temps bonic per viure junts (si això va malament, torneu al punt 8!)

10. Repasseu els apunts de les nostres classes: qüestioneu-vos sobre cada autor i cada concepte i transporteu-ho a allò que us succeeixi.

11. Sigueu alegres com el sol, indomables com la mar.

12. No digueu paraulotes, i sigueu educadíssims i amables.

13. Mireu pel·lícules amb diàlegs commovedors (si és possible en anglès) per millorar la vostra competència lingüística i la vostra capacitat per somniar. No deixeu que les pel·lícules acabin amb els crèdits del final. Reviviu-lo mentre visqueu el vostre estiu.

14. En la llum brillant o en les nits càlides, somnieu com podria o hauria de ser la vostra vida: Durant l’estiu, cerqueu forces per no rendir-vos mai, i feu de tot per perseguir aquell somni.

15. «Fatte i bravi».