a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

Arxiu de la categoria: General

Quant temps!

He tornat a l’aula després de fer 11 cursos de directora i és apassionant.

Sóc coordinadora de l’ANC de Vic i és apassionant.

Segueixo els meus fills músics que de tant en tant aterren per casa i és apassionant.

Potser és això, o potser només és culpa del twitter que amb un parell de frases diàries ja et connecta amb el món, no sé… però això de passar tres mesos sense entrar a escriure a cop calent és imperdonable!

La vida a l’aula m’ha fet adonar que els meus alumnes són iguals ara que fa trenta anys, la mateixa emoció per tot, les ganes de saber, la felicitat de descobrir que som un equip i ens importem els uns als altres.

Hem fet tantes coses! Estem molt contents! Hem aconseguit fer tirar endavant a tothom i tothom ha trobat el seu lloc.

De l’ANC només puc dir que coses positives, sense l’Assemblea no seriem a les portes de la llibertat i estic contenta i agraïda encara que sigui un no parar!

També amb la junta hem fet un bon equip i si treballes colze a colze no hi ha res impossible.

Això de l’ANC també té que coneixes molta bona gent que vol el mateix i treballa generosament sense importar-li res més que la feina ben feta i el bé comú. És així i és impressionant!

Els fills músics són admirables. Són cracs i són humils i això és el millor perquè els fa feliços. No té res de fàcil però l’esforç paga la pena.

Ells també ens obren les portes a conèixer nous mons i amb ells anem més lluny. Quina joia!

Evidentment que no tot són flors i violes en el món que ens ha tocat viure (encara que pel que he escrit ho sembli!).

Em va dir una mestra i amiga que hi ha una mena de proverbi que diu: deslliura’t de viure una època interessant.

Em va fer molta gràcia! I a fe que vivim una època interessant!

Ben trobats a tots els que passeu per aquí i prometo escriure aviat 🙂

Montserrat Abelló

Trobo que els capvespres d’hivern ajuden a trobar els matisos de les coses.

Avui he gaudit amb Montserrat Abelló i després he trobat al twitter de catorze.cat aquestes declaracions seves tan plenes de sentit.

Us les copio:
1. «Sovint, quan no s’avança, no és tant pels enemics externs com per la mateixa democràcia, que no és plenament demòcrata. El mal sempre ve de dintre. El nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos.»

2. «L’època més gloriosa que he viscut és la de la República. Mai de la vida havíem estat tan bé com durant la República, ni ho hem tornat a estar. Va suposar una apertura molt gran. Jo m’ho miro des del punt de vista de l’educació, que és el que millor conec. A les escoles i a les universitats hi havia uns professors fantàstics. L’alçament militar es va produir en un moment de glòria. Hi havia molta més llibertat, molta més cultura. Ideològicament estàvem inclinats una mica cap a l’esquerra, que és com ha de ser. Diuen que en la meva obra es reflecteix la llibertat que vaig viure de jove, i crec que és veritat. La gent que va néixer després va viure tota la joventut en plena represàlia franquista. En canvi, en els meus poemes es nota que jo havia viscut en llibertat.»

3. «Durant la guerra jo tenia divuit anys, no vaig tenir mai por de res i en cap moment vaig veure que la gent estigués desesperada. Estàvem tan i tan convençuts que teníem raó! També vam tenir la sort que a la nostra família no vam patir cap baixa. Però no era veritat que tothom estigués esporuguit, si fos així la guerra no hauria durat tant.»

4. «Sempre dic que el meu exili van ser com unes vacances massa llargues. De França i la Gran Bretanya vam saltar a Xile quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Venint d’una Europa tan convulsa i pensant en una Espanya tan oprimida, a Xile vaig passar una època calmada, amb un clima fantàstic, on els catalans érem molt apreciats, s’hi publicaven revistes catalanes i no senties enyorança del català. Era un país molt acollidor, i vam estar allà molt millor del que hauríem estat aquí. Nosaltres sempre vam tenir la intenció de tornar, sabíem que hi estàvem de forma provisional. I estar de pas en un lloc no és el mateix que viure-hi per sempre.»

5. «La síndrome de Down del meu tercer fill va ser un xoc molt gran, era una cosa que no m’havia passat mai pel cap, i allò va fer que tingués més necessitat d’escriure. Va ser un revulsiu. Una alegria o una desgràcia sempre són un revulsiu. Malauradament, per a la poesia són més revulsius les desgràcies. Només fem cas a les muses quan estem tristos

6. «La síndrome de Down és una dissort, sobretot per als qui la pateixen. El meu fill s’adona de les seves limitacions. Segons com, té més sentit comú que la majoria de la gent. Hi ha qui diu que tenir un fill així és una benedicció. Jo no ho trobo: una cosa que és un mal per a ell, per a tu no pot ser mai una benedicció.»

7. «Tota obra d’art neix de la necessitat d’expressar alguna cosa. Jo vaig escollir la poesia com a forma d’expressió perquè volia explicar que les coses no són blanques o negres, tenen molts matisos.»

8. «Les dones no som ni millors ni pitjors, som diferents. No tinc cap simpatia per les dones que diuen que no són feministes quan en realitat ho són. A la Rodoreda no li tinc simpatia perquè deia que no era feminista. I per què escrivia les novel·les que escrivia, doncs? I quin mal hi ha a ser feminista? Jo no és que vagi amb una bandera, però sóc feminista perquè amb cada cosa que faig em veig obligada a ser-ne.»

9. «M’estimo molt més ser dona que home. Em fan pena els homes, trobo que nosaltres tenim una riquesa interior molt més gran. Els homes ho tenen més difícil. Haver de considerar necessari que existeixi la prostitució fa una mica de llàstima.»

10. «No he esperat mai cap premi. Quan em van donar la Creu de Sant Jordi, em pensava que em trucaven perquè em volien encarregar una traducció. Els premis que he rebut m’honoren molt, però no m’han fet ni millor ni pitjor poeta. El meu gran premi ha estat poder publicar i sentir-me tan recolzada.»

11. «La informàtica és potser el que més ha fet canviar el món. El que per a mi és difícil, per als nens d’avui és bufar i fer ampolles. És una revolució similar a la de l’electricitat. D’ordinadors no hi entenc, però d’electricitat tampoc, i bé que endollo i desendollo, doncs amb els ordinadors faig el mateix. De tota manera, els ordinadors tampoc ens faran canviar tant, perquè els que canviem poc som nosaltres

12. «Estic convençuda que, en el moment que et mors, passes a saber allò que no sabies, se’ns revela el secret d’allò que ens semblava tan difícil d’entendre. Jo vaig veure morir el meu marit. En el moment de morir, em va mirar i va fer un somriure de felicitat tan profunda que em fou un gran consol… Per això estic tranquil·la. Les coses naturals no pot ser que siguin tan il·lògiques

13. «El meu món és aquest d’avui. El món de la gent gran no ha estat mai el meu món. Si penso en gent gran, penso en la meva mare, no pas en mi. Sempre he tingut amics joves. Ara fins i tot escric molts poemes d’amor, perquè el sentiment el tinc igual que abans. Fer-se gran no et fa veure les coses de manera diferent. Avui no aniré corrent pel carrer perquè no puc i tampoc no en tinc ganes, però en el fons sóc la mateixa de sempre.»

14. «El que és un miracle és viure. Viure és molt més inexplicable que morir

Declaracions extretes de l’entrevista feta per Eva Piquer i publicada en el llibre Catorze de cara al 2014.

llums i foscors del procés

El Pare Miquel Estradé deia sovint una frase que sempre més he recordat. Deia, no reneguis en moments de foscor, d’allò que has vist clar en moments de llum.

Aquests dies m’ha vingut al cap, m’hi han fet pensar aquestes persones, poques, que passen fàcilment de l’infern al nirvana.

Això passa amb el procés i també amb el Barça. També passa amb en Guardiola, amb l’escola i potser també amb els amics.

Hi ha gent que li costa saber ser feliç i de seguida renuncia a mantenir una fidelitat als sentiments que el fan estar a gust per poder avançar-se a una catàstrofe, tot per poder dir allò tan inútil de, jo ja ho havia dit que passaria.

Si els de la CUP i els de Junts pel sí tenen disparitat d’idees sobre un tema, no s’esperen pacientment i pacífica que el sentit comú els porti al terme mig . De seguida s’abraonen a la crítica i a més a més es fan les víctimes com si fossin els primers afectats. Tant que hem treballat i ara aquests ninyatus ho fotran tot enlaire! Tant d’esforç i ara aquests del peix al cove ho tornaran a rebentar!

Jo no hi entro en aquests alts i baixos, gaudeixo del procés, penso que som privilegiats, és un regal i no en renegaré.

S’ha de saber confiar en les persones que estiren el carro, hem de ser molt valents perquè si no ens arronsem, guanyarem!

Estic convençuda que aquests rondinaires de caire apocalíptic que he descrit, seran els que votaran sí en el seu moment i seran els primers de penjar-se la medalla d’haver treballat més que ningú per la República. Ja m’està bé!

Però ara que no em vinguin a tirar per terra la gran il·lusió que em fa estar a punt de ser ciutadana d’una Catalunya lliure!

absències

Avui un bell record.

Se’m feu present i recordo sovint quan explicàveu com fèieu les piles de carbó. Éreu un mestre a l’hora de fer relats de la vostra vida.

Un dels temes que ens apassionava era saber que de petit acompanyàveu al vostre pare a ‘fer carbó’.

Ara, amb el temps, el que més m’emociona és adonar-me que fèieu piles de carbó en aquells boscos de Montdois perduts pels mons de Déu i el que volíeu és que el carbó quedés perfecte. Ni cru, ni cremat.

El vostre pare us en va ensenyar i vau ser feliç passant les nits de vetlla a prop seu, amb una cabanya feta a mà, anant a caçar granotes i fent-ne un dels millors àpats.

Estimàveu molt al vostre pare, molt. Dèieu que sempre cantava quan feinejava al camp, cançons tradicionals catalanes, us emocionava tant sentir-les!

Us agradava molt la música! Els vostres néts n’han fet ofici i, com vos quan fèieu la pila de carbó, ells també ajusten l’art amb l’emoció per transmetre bondat i bellesa. Són artistes, ho han heretat de vos i us en fan homenatge.

Sabeu? Demà la Judit presentaran el seu segon disc al Casino http://gerhardquartet.com/ i en Joel aviat també presentarà el seu primer disc.

Ja sé que ‘hi sou’… però encara que avui faci 11 anys de la vostra mort, us segueixo enyorant igualment…

Un nou curs

Després d’11 cursos a la direcció, he tornat a la tutoria.

És un goig fer de tutora i la classe de 4t és especial. Els nens i nenes estan a l’edat de ser prou grans per saber-se autònoms i prou petits per demostrar que t’estimen.

Els vaig donar tres normes bàsiques:

>> hem d’estar tranquils

>> han de ser bons companys

>> han de ser ordenats

I els vaig dir que si fem això, ens menjarem el món 😉

Diada 2016

Aquest any hi érem tots!

Quina alegria que fa això d’empènyer el país cap a la independència.

Persistirem fins que ho tinguem tot, Catalunya bé s’ho mereix!

 

el referèndum sobre la independència

He estat escoltant al president de l’ANC Jordi Sànchez parlant del ‘referèndum d’independència’ i m’ha fascinat.

Perquè aquest referèndum no va en contra de ningú dels nostres i no l’utilitzarem per fer soroll o marcar múscul.

L’ANC ens hem adonat que en aquest moment toca reorientar parcialment el rumb del procés.

El ‘full de ruta’ no és un llibre revelat, és un instrument. N’hi ha diversos de fulls de ruta (el de l’ANC, el de JxS, Òmnium…).

El que hem de fer ara és asseure’ns tots els actors socials i polítics i fixar un nou full de ruta que sigui vàlid per a tots. El que aportarà l’ANC (si ho aprovem els socis) serà aquesta proposta de referèndum sobre la independència de Catalunya.

Simplement, on diu “eleccions constituents” ha de dir “referèndum”. Aquesta és potser la única modificació necessària del full de ruta.

Molts no independentistes votarien Sí en un referèndum, per sobre el 55% segons la Vanguardia!

La bandera del Sí ens aglutina molt, molt més que cap partit polític!

L’ANC va evitar unes noves eleccions el gener QUAN TOT ESTAVA PERDUT. Cap noves eleccions ens donarà un resultat millor que el del 27s.

Tenim un parlament i un govern que donaran certesa i seguretat jurídica a la nova República que naixerà aquest proper 2017.

‘Endavant República’

Ahir va ser un dia important a Vic.

L’ANC_Vic vam organitzar l’acte “Endavant República” i la resposta de la gent va ser impressionant.

Els ponents van estar ‘imponents’ i a tothom ens va quedar la sensació agradable de que serem capaços de persistir sense abaixar els braços, amb el cap ben alt i amb un somriure als llavis fins que arribi el moment (no gaire llunyà) de proclamar la independència.

La bona conversa, tot sopant al Caliu, va confirmar-nos les bones sensacions.

Ho farem! Endavant República!

 

L’escola (Portes Obertes 2015)

Abans de començar, us vull dir el que ens sembla més important: Els vostres fills estaran bé a l’escola.

Els nens i nenes estan bé a l’escola perquè intueixen de seguida que l’escola té sentit. S’adonen que els límits poden ser possibilitats. Es tranquil·litzen i se senten segurs.

L’escola és la institució de l’ensenyament i es fonamenta sobre els quatre grans pilars de l’educació que va formular Delors: Aprendre a fer, aprendre a ser, aprendre a conèixer i aprendre a viure junts.

Estarem junts durant 9 anys de les nostres vides, no els passeu de pla. Sigueu-ne protagonistes, impliqueu-vos, estimeu l’escola i confieu en nosaltres.

Aquests poden ser els millors anys de les vostres vides, gaudim-los!

_Carme Vilaró Rovira (Directora)

aquella nevada del 30 de gener de 1986

El 30 de gener tenies 17 dies. Eres una miniatura. Havies nascut amb 36 setmanes i quatre dies.

Érem a casa dels teus avis materns, penjades doncs al Santuari de Puiglagulla.

Va començar a nevar sense parar, el teu pare era fora, tenia un concert amb la ‘Camerata de Cançó Tradicional’.

La neu era molt feixuga, de seguida ens vam quedar sense llum i la nostra comunicació amb el món exterior es va tallar quan es van acabar les piles de la nostra emissora, la que l’avi feia servir per anar a caçar el senglar. El teu avi Josep va intentar baixar a peu fins a Vilalleons però va haver de recular, els arbres queien pel pes de la neu i tallaven la carretera i ell corria perill.

Nosaltres estàvem bé, amb ciris encesos i a la vora del foc.

Però passàvem ànsia, no sabíem res del teu papa. Vam engegar la ràdio, Catalunya Ràdio i de sobte vam sentir un missatge: <<els membres de la Camerata de Cançó Tradicional estan bé i s’han quedat a passar la nit a Centelles>>. Als teus avis i a mi ens van saltar les llàgrimes a tots tres, no dèiem res, miràvem el foc, en silenci, donant gràcies a Déu…

Vam passar les nits arraulides una al costat de l’altra per fer-nos escalfor, quina sensació tan inexpressable…

Avui he pensat que entenc perquè tens aquest coratge, aquesta força i aquesta intrepidesa.

Aquelles nits blanques i lluminoses, isolades al cim que em va veure créixer, em van oferir la certesa que l’amor ho pot tot.

VICCC 2016

Avui, la Plaça major de Vic, ha lluit esplendorosa amb l’espectacle inaugural tan encertat, tan visual i tan bell. Avui a les 19.00 era el tret de sortida de la ciutat de Vic com a Capital de la Cultura Catalana 2016.

La plaça estava plena i es respirava aquell aire un xic solemne de les diades importants. Feia un fred que pelava! Però, com deia el meu pare, no existeix el fred, existeixen els que no se saben abrigar!

Us esperem aquí, veniu-nos a veure. Mireu la programació, val la pena!

Ah! I nosaltres passarem el relleu a Reus! Justament! : )

els dies ‘de cada dia’

Avui ha sigut un ‘dia de cada dia’, últimament a Catalunya van escassos aquests dies!

Dies com el d’avui són aquells que més enyores quan tens un contratemps que no et deixa fer vida normal.

Normalment no hi caus i per tant no els gaudeixes, però avui me n’he adonat i per això ho destaco en el meu apunt.

La feina a l’escola és per a mi un goig, sempre, sempre, em meravella aquesta expressió dels nens quan t’expliquen qualsevol cosa i aquest gest que fem tant sovint els mestres de mirar-los, d’escoltar-los, d’ajupir-nos per posar-nos a l’altura dels seus ulls. En llenguatge no verbal els diem: m’agrades, m’importes, et cuido, t’animo i confio en tu.

També hi ha, en un dia normal, la tardes a casa i pedalar una mica, alguns vespres a la Coral que qui canta els seus mals espanta i la nit per poder mirar el 324 i comentar amb la família com tenim el govern i en quina fase de desconnexió passem.

Bona nit!

aniversari

Avui és una data ben rodona i s’ha d’accentuar.

L’amor envers els fills és l’amor en majúscules, el veritable, el que és ple de sentit. Els fills ens obren les portes del futur i sempre ens hi trobem còmodes perquè som nosaltres, som els mateixos des de l’inici i ens reconeixem sense veure’ns.

A casa ens diem que tenim un radar que detecta com estem encara que siguem a milers de quilòmetres. És sorprenent però és així.

I per molts anys! : ))

la revolució dels somriures

Vam fer una piulada ahir des de l’ @ANC_Vic que deia:

“I de sobte tot torna a ser fàcil. Dibuixem el somriure revolucionari i esborrem el partidisme. Tornem a sentir-nos més que mai @assemblea”

I després he vist que els que ahir no somreien, els que avui no somriuen encara, o bé són unionistes o bé són massa partidistes!

És l’hora de pacificar l’independentisme, és l’hora de deixar-hi la pell amb aquell somriure dels generosos, dels que no tenen res a perdre individualment i molt a guanyar col·lectivament.

Som-hi! Endavant República!