Joan-Carles Doval

Els que no som independentistes de darrera hora, sabem que la unitat independentista ha estat sempre encara més complicada que la unitat de l’esquerra, sempre tan significativament impossible. Ara, per enèsima vegada, l’esperit català de les capelletes ha tornat a sortir a flor de pell i les conseqüències poden ser històriques, però deixeu-me fer algunes reflexions al respecte.

Veig amb tristesa a través de les xarxes socials com conciutadans amics meus s’increpen i desqualifiquen gratuïtament quan tantes batalles hem lliurat junts, quan seguim tenint objectius compartits i jo em nego a culpabilitzar a ningú del que ha passat, doncs en tot cas tots en som responsables, som el que som i els resultats van ser conseqüència del que som, però traspassar tota la responsabilitat a una sola força política em sembla agosarat, interessat i mal intencionat.

Vaig votar Junts pel Si pel fet que crec que la independència és cosa de tots i si no es fa amb la màxima transversalitat ideològica possible no és imaginable l’objectiu. Mai a la vida havia votat una llista amb el senyor Mas ni de CDC, no m’il·lusiona el més mínim la seva trajectòria política, més quan penso amb la lleugeresa que va anar a vendre’ns pels seus interessos enfront Zapatero, però tampoc seria just si no valorés positivament que als darrers temps ha anat complint els seus compromisos i tampoc es pot negar que ha tingut coratge suficient per conduir el procés fins on estem i que és un actiu que no es pot menystenir i tenir-lo al front en aquests moments és rellevant. Per tan, no tinc cap dubte que s’hauria d’investir president a Mas per aquesta legislatura prevista de 18 mesos.

Un cop dit això, crec que es molt injust desqualificar a les CUP i més encara tractar-los de traïdors. Costa entendre aquests atacs a una gent honesta que no enganya a ningú, son transparents i això precisament ajuda a no votar-los en el meu cas. Si no els vaig votar ni els votaria és perquè sabem com son, com pensen i com fan les coses, no perquè siguin traïdors de res. La CUP era important que obtingués un bon resultat per tenir una majoria independentista àmplia i més transversal encara, però la mare dels ous estava amb la majoria suficient de Junts pel Si i això no va funcionar, però la insuficiència de vots no és culpa de cap altre partit.

Jo he votat la CUP a les municipals de Sabadell dins la coalició de la Crida i ho tornaria a fer, crec que son molt bons en política municipalista, son gent preparada, culta, amb vocació i amb ganes no els guanya ni déu, d’idees no els hi en falten. Estic content i orgullós de que formin part del Govern de la meva ciutat, però també crec que a la vida s’ha de ser conscient sempre dels límits de cadascú i la meva modesta opinió és que les CUP son una molt bona opció municipalista però que s’haurien de replantejar fer política nacional que és tota una altra cosa, doncs dir “Governem-nos” i no acceptar ni un lloc a la mesa del Parlament ja diu molt, però voler moure els fils d’un Govern sense mullar-se es excessiu i fer política nacional és tota una altra cosa i quan els reptes son els que son, l’altura de mira ha de ser una altra.

Però també cal dir que Junts pel Si no ha estat un encert, possiblement amb els dos partits per separat amb els independents afins de cada formació s’haurien obtingut els mateixos o millors resultats i segurament ja tindríem Govern. He dit abans que soc ferm partidari d’investir Mas com a president en aquests moments, crec que és el més convenient, però sempre m’han molestat els imprescindibles i sospito que el fet que Junts pel Si tanqui files amb el candidat Mas obeeix més a l’aritmètica dels 30 diputats de CDC (que en solitari no se si els tindria) que no pas al convenciment dels 62 diputats i no s’hi val a traspassar tota la responsabilitat del fracàs al grup dels 10 diputats i enrocar-se en no presentar un candidat de consens, més quan sembla ser que acceptarien abans un canvi de candidat que concessions programàtiques pel mandat de govern…

La sensació és que les CUP estan entre les cordes, que son víctimes de la seva coherència, però que tampoc poden seguir fent propostes folklòriques de presidències corals ni proposar per president al candidat número 71 per Barcelona, que a més no pot ser president perquè no és diputat (llei feta per Pujol per evitar que Tarradellas pugués ser President l’any 1980) ni humilià al President Mas donant-li una ambaixada i/o fent-lo comissari internacional. Aquestes propostes son in*dignes i el President Mas ho l’investim president o ha de tenir una sortida digna, i aquesta no podria ser altra que engegar-nos a tots plegats, facilitar formar Govern, però abandonant fins hi tot l’escó de diputat.

Un altre problema enorme és que Junts pel Si hagi de salvar CDC…  Tot sembla indicar que si Mas no surt investit el seu partit queda fet a miques i naturalment això tampoc ens convé al conjunt dels independentistes, fet que ajuda al desencís general.

Tal com estan les coses no hi veig cap altra sortida que les noves eleccions i la llàstima és haver d’esperar tant de temps, doncs si s’ha de fer, quan abans millor. Tenir un govern provisional fins el maig és delirant. Ara bé, si finalment és així i celebrem noves eleccions, espero que els d’ERC no tornin a caure a la trampa de la llista conjunta. La refundació de CDC que se la facin solets i els hi desitjo que els hi surti bé, doncs un partit liberal nacionalment desacomplexat és tan imprescindible com un de social demòcrata que és ERC o l’esquerra alternativa de les CUP.

Com ho deien els espanyols?  “entre todos la mataron y ella sola se murió…” Doncs no ho hauríem de permetre.

Darrerament estic vivint quasi al 50% entre el Vallès i l’Empordà i si bé cada any trobo diferències entre la temporada d’estiu i la l’hivern, aquest any crec que s’ha accentuat d’una manera alarmant, i parlo del gremi de la restauració. Un exemple clar és el restaurant El Racó de l’Era de Palau-Sator, on l’hivern tenen un menú degustació molt equilibrat, i sempre una cuina de qualitat amb bona matèria prima, i que aquest estiu ofereixen una decebedora  carta a preus alts i plats de menú vulgar i corrent, amb peixos de piscifactoria de qualitat dubtosa, olis refregits etc., etc. Un restaurant mediocre a preu de gurmets.

Això que explico del restaurant de Palau-Sator, m’ha passat amb altres de Palamós, l’Escala etc. però qui s’emporta el premi i en vull deixar constància en aquest bloc és el que ens va passar divendres 28 d’agost al Restaurant El Pati de Peratallada, d’on he estat client habitual les darreres dècades. Aquí podem anotar que al marge de l’accentuada baixada de qualitat culinària envers l’hivern, el servei, lent i farragós, deixa molt a desitjar, però el “colmo” va ser que des d’una taula, uns senyors es van disposar a no deixar-nos parlar a les nostres taules i a destrossar-nos l’oïda amb una suposada interpretació musical desastrosa i desafinada que hauríem pagat perquè paressin… Li pregunto al cambrer si es una atracció del restaurant i em respon que no, que son clients amics de la mestressa. La cosa va seguir amb un repertori a base de “La cucaracha” i altres cançons típiques i tòpiques, però la cirereta va ser quan ens van obsequiar diverses vegades amb el “Viva España” i això ja ens va resultar excessivament desagradable, amb la qual cosa, a l’anar a pagar i acomiadar-nos vàrem suggerir a la mestressa que faria un gran bé per la nostra salut física i mental no torturar-nos amb els seus amics pretensiosament “músics”, però la senyora mestressa amb cara de pocs amics, ens va dir que allò era casa seva i que els seus amics hi seguirien tocant sempre que volguessin… Arribats en aquest punt, jo li dic que mínimament no ens castiguin amb el “Viva España” i la resposta de la energumen mestressa va ser “Això es casa meva i això es Espanya i aquí sempre hi hauran vives a Espanya i si no li agrada no torni”…  En deixo constància, doncs evidentment a mi no m’hi veuran mai més.

Com deia en Joan Capri “abraci’m, abraci’m que vos i jo no ens hem de veure mai més…”.

Amb la Teresa ens vàrem conèixer els anys 70, quan jo organitzava concerts i treballava a la ràdio local de Sabadell. La Teresa em va captivar des del primer dia, de tal manera que vaig acabar portant-li el management. Ella va parlar de mi a en Claudi Martí, director general d’EDIGSA i aquest em va fitxar pel món discogràfic, amb la Teresa és fàcil que et canviï la vida.

Va néixer el dia de la Mercè de l’any 1919, curiosament el mateix dia que la meva mare, amb la qual es coneixien, tot i que varen portar vides molt diferents. Amb la Teresa hem viscut moltes històries, moltes anècdotes que mai oblidaré, com la del concert a l’Auditori de la Caixa de Sabadell quan es volia prendre un rovell d’ou abans de cantar (deia que li afinava les cordes vocals) i li va caure i va sortir per sota la cortina amb els focus seguint la trajectòria o la gens divertida persecució amb cotxe que ens varen sotmetre uns feixistes armats amb cadenes pels carrers de Barcelona, fins que ens vàrem poder refugiar al Zeleste.

La Teresa era talent i era força, sempre al servei de l’art, de la cultura, i del país, amb una passió a flor de pell en defensa de la llengua. Encara en aquests darrers mesos li va enviar una carta prou dura al primer ministre francès Manuel Valls de qui sempre deia que era el més fervent detractor de la nostra llengua… Un jacobí del qui el seu pare en sentiria vergonya, deia la Teresa…

La seva militància al POUM la va marcar per sempre i el catalanisme d’esquerres era el seu nord. Perseguida pel franquisme i per l’estalinisme va patir dos exilis, després va militar al PSC fins que l’espanyolització del partit la va fer trencar amb la seva militància, tot i conservar bones amistats i complicitats amb la família Maragall, Anna Pagans, entre molts d’altres.

Influenciada per en Raimon i amb l’empenta d’en Lluís Llach, va començar a compondre cançons i a pujar als escenaris als 50 anys, li deien “la iaia de la cançó” però tenia més força que ningú, va cantar a l’amor, a la tendresa, va interpretar sàviament a Salvat-Papasseit al disc “Mestier d’amor” que fou premiat per l’acadèmia Charles Cros de França, també va posar música al poema de Gual i Llobera que parlava de la batalla de l’Ebre i que fou per sempre més el seu èxit “Paisatge de l’Ebre”. Cançons de lluita com “1er de maig de 1976”, “Camp del Besós”, “Camí de la fàbrica” amb text d’en Josep Marimón. També va interpretar a Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol entre d’altres i encara va tenir temps per exercir de “iaia de la cançó” fent un treball esplèndid pels infants, treballant per les bressoles i deixant discos com “Papallones… i més”.

L’any 2006, juntament amb l’Enric Frigola i en Lluís Llach, i sota el paraigua d’Òmnium, vàrem organitzar una festa d’homenatge a la Teresa al Palau de la Música, del qual ha quedat un bon testimoni en format de CD i DVD. Una nit màgica, plena d’emocions, que va ser possible gràcies a la Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Blues de Picolat, Mariona Segarra, Josep Tero, Joan Isaac, Relk, Túrnez i Sesé, Baetúria, Gerard Jacquet, Muhel, Gisela Bellsolà, Toni Xuclà, Ferran Madico, Lluís Brunet… i molts més.

Aprofitant aquest homenatge i amb la col·laboració de l’Institut de la Dona, vàrem poder reeditar el llibre inicialment editat per Columna “Tot cantant”, un llibre biogràfic que valdria la pena que formés part de totes les biblioteques escolars.

La Teresa també era una gran amant de les sardanes, sempre recordava “el pla de l’amor” de Can Feu (Sabadell) i quan ho recordava, no perdia l’oportunitat de renyar als polítics per la destrossa del bosc i del barri. Era amiga del compositor de la Catalunya Nord Max Havart, el qual es va inspirar en la cançó “Paisatge de l’Ebre” per compondre una bonica sardana que no havia estat enregistrada i tots sabíem que li feia il·lusió, i finalment la Cobla Contemporània la va enregistrar l’any 2012 i la va incloure al CD “Èxits 2.0”.

Sabadellenca com era, venia sempre que podia a la ciutat, una de les darreres, el 23 de febrer de 2012 fou per la presentació del llibre  “Jaume Viladoms i Valls 1913-1976”, i de forma sorprenent (per mi) tant l’Alcalde Bustos com el que era 1er Tinent d’Alcalde i regidor de cultura Juan Carlos Sánchez es van mostrar molt “carinyosos” i propers a la Teresa, tant, que fins i tot l’Alcalde va dir en públic que volia que tornés ven aviat per atorgar-li la medalla de la ciutat, proposta que va acollir amb entusiasme el Sr. Sánchez.

Desgraciadament només eren paraules, paraules, paraules com cantava la Mina en italià i la Núria Feliu en català… paraules buides de contingut, doncs el Sr. Bustos evidentment no li interessava el més mínim un personatge ple de dignitat en el més ampli sentit de la paraula, ell que d’això no n’ha gastat mai. L’únic que realment li interessava era quedar bé i fer-se la foto.

Jo vaig fer un seguiment personal de la proposta de l’Alcalde i vaig parlar diverses vegades amb el regidor Sánchez, tant a l’època de regidor com a la posterior d’Alcalde, però amb un estil diferent del seu predecessor, ni una mala paraula i cap bona acció… El dia 5 de març de 2013 m’escrivia “Per cert tenim pendent la medalla a la Teresa Rebull, avui l’he mencionat al discurs d’investidura…” però com bé s’ha vist, res de res….

També és cert que per tal que l’Ajuntament atorgui la medalla de la ciutat ho han de sol·licitar les entitats, i moltes d’elles es mostraven entusiasmades en la proposta, però a l’hora de la veritat i per vergonya sabadellenca, sembla ser que no va ser així, i des de l’Ajuntament l’Alcalde que la va mencionar en el seu discurs d’investidura tampoc va moure un dit. Suposo que més preocupat pel cas Mercuri i per com el seu predecessor li movia la cadira i li feia el llit des del seu retir milionari, no li ha quedat temps per coses que per ell deuen ser irrellevants.

Els homenatges han de ser en vida i més encara a persones tan vitalistes com la Teresa, però ja que no ha pogut ser, espero que de forma pòstuma la ciutat li faci el reconeixement públic que es mereix i ja des d’aquí demano que ven aviat se li dediqui un carrer.

No espero res de l’actual Govern municipal, només desitjo que acabi aviat i que no destrossin gaire més la ciutat i esperem que el nou consistori que surti escollit el proper mes, faci net amb aquest obscur passat i que entri gent preparada i amb la sensibilitat cultural necessària com per valorar el que és important i rellevant, i d’aquesta manera reivindicar la figura d’una dona irrepetible que hauria de ser exemple per a tots i donar-la a conèixer a les noves generacions.