Han estat tantes i tant profundes les transformacions socials que hem viscut en aquesta part del món els darrers 100 anys que en alguns casos ni tan sols som conscients de la seva transcendència. Fa quatre die la homosexualitat estava perseguida i el matrimoni era per tota la vida i ara a tots (o a
No consta, entre les funcions del Comissionat pel Centre Històric, decidir com cal anomenar els carrers del Barri vell, d’això se’n carregarà una Comissió del Nomenclàtor aprovada en el darrer ple municipal en resposta a la proposta del Grup Municipal de la CUP de canviar el nom del carrer d’Alfons XII pel de República Catalana.
Amb la Patum passa com amb el futbol, la desproporció entre l’expectació generada i la previsibilitat d’un esdeveniment tant pautat és enorme. Per això sorgeixen polèmiques sobredimensionades i es destinen hores de conversa i producció periodística a qüestions que, vistes amb una certa distància, resulten anecdòtiques. No passa res. Malament aniríem si haguéssim de dedicar-nos
Manresa no fa olor de res, ni de bosc ni de boca de metro. Manresa sempre ha volgut ser Lleida, capital indiscutible d’una cosa que existeix tant als mapes com a l’imaginari col·lectiu, amb els cargols, els arbres fruiters i la e tònica. Però Manresa no és Lleida ni ho serà mai, perquè la Catalunya
Quan vens de Manresa i arribes a Berga al cap vespre, a l’hora de sopar, et sorprenen dues coses: que no corri ningú pel carrer i que l’aire faci olor de muntanya, de bosc i de núvols negres. Això és el primer que et sobte, quan t’instal·les a la capital catalana del Montain Running,
El Barça em pertany a mi, no és del Núñez ni de quatre tribuneros, deien els Pilseners versionant la contrvertida England belongs to me dels Cock Sparrer. A mi em passa una cosa semblant amb Europa, me la crec meva, i d’uns centenars de milions de persones més, evidentment, i m’emprenya que se n’omplin la
A la catòlica Itàlia només el 7% dels nens i nenes van a escoles catòliques concertades, a França menys del 14%, a Àustria el 6% i a l’encara més catòlica Irlanda no arriben a l’1%. Als països moderns i rics que sempre ens posen com a model els alumnes que van a l’escola privada (religiosa
Fa uns dies algú a qui preocupa el barri i la gent que hi viu em va cridar l’atenció sobre el perill de gentrificació que la transformació del centre històric que estem mirant d’impulsar podria suposar. És una preocupació comprensible, certament, però del tot injustificada. I m’explico: Això de la gentrificació és un concepte nascut
Més enllà de l’evident interès per posar en contradicció a la CUP, la força política que governa l’ajuntament de Berga, el cert és que la proposta que ha fet el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs per canviar una trentena de noms de carrers i places de la ciutat ha tingut, si més no, la virtut
Com que he detectat un cert interès pel meu futur laboral entre gent que em coneix poc o gens, em permetré aprofitar aquest espai per explicar com ha anat això del Comissionat del Centre Històric. No és cap secret que després de 30 anys d’actuacions i inversions públiques, i malgrat els èxits puntuals aconseguits,
L’altra dia en Xavier Domenech va tenir el detall de fer-me un retrat al diari Regió7 a partir de la informació que jo mateix -i no sempre de forma prou conscient- he anat penjant a internet al llarg dels anys. En una xarxa social concreta -infojobs- que alhora beu d’una altra –facebook- un servidor s’hi
Un dels grans herois de ficció del segle XX és un contrabandista que exigeix una important quantitat de diners a canvi d’ajudar a un grup d’insurgents a rescatar a la seva líder, presa en una fortalesa de la dictadura que els oprimeix. Finalment, no sabem si mogut per l’empatia amb la causa dels seus clients
Com que un 15% aproximat dels habitants de Catalunya estan exclosos del cens electoral perquè no tenen passaport espanyol, a les eleccions del 27 de setembre només tindran dret a vot 5.250.000 persones. D’aquests, i suposant que hi hagués una participació del 70’% -la més alta en unes eleccions al parlament de Catalunya
Si puc, no em perdo mai els articles d’en Josep Maria Oliva, etern col·laborador del Pou, activista cultural des de que tinc memòria i enemic del segle XXI i de tot el què ens ha portat de nou: el facebook, l’independentisme mainstream, el futbol modern o el multiculturalisme. No acostumo a estar d’acord amb el
Com que a molts indrets de l’Àfrica la violència i la misèria condemna a la gent que hi viu a un futur que no el voldríem per nosaltres, alguns dels seus habitants decideixen tocar el dos. La seva primera opció és la que prendríem vostè i jo: agafar un avió o un ferri i