Notices from nowhere

Guanyadors (Curiosament, cap no complia amb els requeriments establerts a les bases del concurs):

COMPOSICIÓ

Construcció d’una vivenda unifamiliar entre mitgeres desenvolupada en un volum. Així el volum dedicat a vivenda estarà compost de Planta Baixa, Planta 1a, 2a i 3a. D’acord amb el programa de necessitats, el present projecte és el resultat de la interacció dels criteris compositius bàsics sobre hàbitats urbans perifèrics de mitja densitat, les circumstàncies imposades per la propietat en la composició de les plantes i alçats, la realitat de l’entorn del barri de Torrefiel i l’observació de les ordenances.

PROGRAMA.

UBICACIÓ : c/ PEREZ PUJOL, 3
LOCALITAT : VALÈNCIA

Local per a sabateria icona del calcer i complements de disseny femení d’alta gamma del segle XX radicada a París.
Van convocar-nos a París per a fer la sucursal a València. Allà ens mostrarem els royalties i patents que els caracteritzaven. Veient que eren millorables des del punt de vista de mobles per la tradició ebenista valenciana i d’altres instal·lacions acceptaren les nostres modificacions ad hoc. Ricard Selfa, de Sueca, fou qui va portar a cap l’elaboració de tot el mobiliari que era mòbil, amb obertures molt complicades i conduccions d’instal·lacions camuflables. La instal·lació d’aire condicionat de Manolo Vivas que seria junt a Rafel Masip els pioners de l’aire condicionat a València, implementaria molt d’hora les avui usuals reglades evaporadora en cortina, aleshores pràcticament desconegudes a València, però sí al Regne Unit.

La dificultat radicava en com fer que els mobles que duien instal·lacions elèctriques pogueren desplaçar-se pel local sense ser vistes pels clients amb al qual cosa ens obligà a crear registres en el terra i parets i murs. Sent-hi implementades, per ells, en altres llocs del món. Van quedar-hi força satisfets pensem.
La redacció del projecte fou feta en llengua francesa i anglesa.
La idea i la partença del projecte era posar en valor el xamfrà i contornada com a punt d’atracció del futur client. Donada la petitesa del local com organitzar les zones d’exposició, la de venda i atenció al client, així com la zona posterior, amagada, com a magatzem en alçada.
Això es podia aconseguir mitjançant la fluïdesa de l’espai per la posició dels mobles que eren mòbils i “traslladables”, amb la qual cosa era redistribuïble l’espai segons les diverses estacions de l’any i corresponents exposicions de temporada.

De vegades els esdeveniments s’acceleren i el que era una parcel·la dedicada a càmping, d’ús dotacional, entre més d’una centena de copropietaris, s’ordenà des de la batlia que calia urbanitzar-ho. S’hi va fer un concurs restringit promogut pels copropietaris i calgué en un mes muntar tota una operació avalada per una empresa promotora, una constructora i una entitat bancària. Va caldre acontentar i fer convergir moltes sensibilitats i possibilitats crematístiques diverses que s’expressaren en la gran variabilitat tipològica que porta inserit el projecte. Vam quedar els segons dels cinc equips convidats. Malgrat que es tractava d’un exercici complex vam quedar descavalcats en l’oferta econòmica. Duros a quatre pessetes no existeixen des que va morir Santiago Rusiñol. 

1. PRESENTACIÓ DEL PROJECTE.
Construcció d’un conjunt residencial de tres blocs d’apartaments amb un total de 110 apartaments i un bloc de vivendes unifamiliars en filera de 22 vivendes en la parcel•la ocupada en l’actualitat pel càmping, situada en el sector 5B amb fatxada a la Av. Grau Vell, en la platja de Puçol.

PREMISSA: BENEFICI PER A TOTS, TANT PROPIETARIS COM PROMOTOR.
PROPIETARIS: Per mitjà d’un canvi d’obra, és a dir, l’entrega d’una edificabilitat per part del promotor que es pot traduir tant en una quantia econòmica com en espècie o part d’un bé immoble.
PROMOTOR: Per mitjà de l’obtenció de part de l’edificabilitat perquè el puga rendabilitzar per mitjà de la venda i qualssevol. Per tant, hi ha una retribució mútua, és a dir, d’anada i tornada.
Dins de tot açò el que s’ha intentat oferir per la nostra part, és un ventall ampli de diferents productes en els quals es dóna llibertat a cada un dels propietaris per a triar dins de les seues possibilitats tant econòmiques, com personals, familiars, necessitats físiques, etc. Tot això es tradueix en diverses possibilitats perquè cap dels 97 propietaris se senta discriminat, és a dir, que puguen eixir beneficiats el nombre més gran de propietaris possible, ja que pensem que vostés siguen els nostres clients, és a dir, el nostre promotor.

Açò es tradueix en diferents vivendes i de diferents superfícies i situació dins del complex, com veurem posteriorment.

Aquest paper que he trobat remenant entre les carpetes condensa tot el que cal saber per desenvolupar l’ofici d’arquitecte. En la part superior treu la deformació d’una secció d’una biga de formigó armat amb la seua deformació en restar sotmesa a càrregues, així com els esforços i moments estructurals que s’hi produeixen. En la part inferior un disseny d’un bloc d’habitatges de protecció oficial fugat. Estàtica i estètica. Sols cal a més, saber com afectem les persones individuals i col·lectives (societat) amb el nostre treball de formigues ANÒNIMES.

Crec recordar que aquest darrer fou una pre-proposta per a presentar-nos al concurs del MuVIM. Quan he repassat he vist les traces de l’antic Hospital de l’època gòtica de València. El segon a construir-se a tot Europa.

El primer concurs a què em vaig presentar. Pocs mesos després de presentar el PFC.  En falta la perspectiva del conjunt i la secció constructiva per a definir quins eren els materials. Mai no em  van retornar del conjunt. I sols van publicar eixa fulla del conjunt de participants.

1. Una (o dos) vistes fusionades d’avinguda antic Regne de València. S’hi veu el Cine Martí encara en funcionament.

2. Mercat Central des de carrer d’en Palafox

3. Vista de la Seu i la Basílica des de Porta del palau Arquebisbal. La casa enderrocada de baix correspon a la casa natal de Manuel Sanchis Guaner a plaça de l’almoina.

4. Porta d’accés al Mercat Central per carrer de Ciutat de Bruges / carrer de Carabasses.

5. Llotgeta del Mercat

Tècnica mixta: tinta xinesa, aquarel·la, llapis, retolador, etc.  de diversos colors sobre paper de manila

.

Dibuixar des de fa trenta-set anys té això. Que els vam fixar-hi en una escena urbana que, ara, són història introbable.

“L’scalèxtric” que passava per damunt del pas d’accés a la Politècnica. Al fons el meu pavelló on dibuixàvem amb un fred que feia eixir prunyons en l’hivern, i una calor insofrible a l’estiu. Camps de correu d’hortalisses tant el que avui ocupa la rotonda d’enllaç al tercer cinturó com els camps a l’altra banda per on discorria el “trenet” amb alguna caseta, la torred el’aigua i algunes barraquetes per guardar estris agrícoles. Els cotxes aparcaven sota el pas elevat. Feia poc que se’na havia ensenyat a pintar amb aquarel·la, i a mi, defugint la manera casolana dels del Cercle de Belles Arts, m’agradava siluetejar els colors i ennegrir amb estilògraf fi de 0’1.

Vista del Col·legi Major Ausiàs March, des de la UPV.

Vista d’una alqueria encara en funcionament a finals dels 1970′ prop de la UPV.

Una de les problemàtiques més grosses des de la ciència és la seua divulgació senzilla per a major comprensió general. Per això cal prendre exemples simples que la ment de qualsevol ciutadà mitjà puga copsar, tot defugint dels grans nombres que ens allunyen del factor de proximitat. Amb tot, de no fer-ho, pot produir-nos sensació d’impotència davant de la incomprensibilitat dels meganombres. Per a revertir el cas pedagògicament us presente aquesta exemple.

Llegint un llibre de l’enginyer industrial En Carles Riba i Romeva, el nét del gran poeta,  he trobat aquesta meravella, tot enraonat sobre els efectes positius de la filosofia de les 3R (reduir/reciclar/re-utilitzar), en l’apartat del reciclatge per a estimular la nostra conducta cívica, hi diu:

Una llanda d’alumini de cervesa, per exemple, li calen 5’5 MJ (Megajouls) per a ser fabricada ex-novo. Si es recicla, se n’aprofiten 4’75 MJ, que és l’equivalent -en benzina- al que necessita un autobús per a recórrer 500 metres en línia recta carregat de passatgers. Això ens atrapa l’atenció per l’adquisició ràpida del concepte.

La sort d’haver fet convergir qualsevol element material dins d’un sistema energètic únic -vegeu, p.e., que els productes alimentaris també duen incorporades les calories i/o joules que aporten a l’organisme humà en els crèdits dels envasos- és la conseqüència de creació d’un sistema universal de mesura basat en l’energia i les seues mesures.

L’explicació matemàtica i física:

L’energia de 4’75 MJ és l’equivalent de 0’13 litres de benzina d’autobús. Si l’autobús consum 26 litres per cada 100 quilòmetres, podem fer la regla de tres senzilla.

Si amb 26 litres de gasoil fem 100 Km en uj autobus, amb 0’26 litres s’hi farà un Km. I amb la meitat,  0’13 litres mig Km, açò és, 500 metres lineals que és l’equivalent de la recuperació i reciclatge d’una llanda de cervesa.

S’imagineu la quantitat de llandes de cervesa que es poden reciclar amb un sol concert musical o un partit de futbol?

Ací us presente un estudi que vaig realitzar fa uns dotze anys, al poc d’entrar a funcionar.  El bon quefer de Vázquez Consuegra és cada dia més evident. Els errors?…doncs els típics d’orientació per la climatologia obrats per qualsevol arquitecte estranger que edifica a València, excepte Norman Foster. L’encristal·lament superior de l’escala, malgrat l’orientació vers tramuntana la converteix en un autèntic micro-ones. 

Una mica d’història del MuVIM

[slideshare id=863194&doc=presentaci-muvim-1229880110727565-2]

https://www.flickr.com/photos/23833652@N02/sets/72157624950382630/show/

La seua obra em sembla d’una potència enorme. Que hi haguera pres de referències literàries al seu compatriota José(p) Martí — i quasi nostre, també– el converteix en un escultor “heterodox”. Subverteix -rabiosament- la forma amb la geometria retallada des del clàssic.

Les fotos del slider òbviament van ser preses d’amagatotis, doncs està prohibit fer-ne. Al remat la llum matisada rasant de capvespre hi ajudà a ressaltar els contrastos.

Con la cita textual de V. Gregotti “La tarea fundamental de la arquitectura en los noventa será construir sobre lo construido”, Víctor Pérez Escolano inauguró el pasado mes de septiembre en Cuenca –en el marco de la UIMP, con la colaboración de la Coput- la primera semana internacional de rehabilitación urbana, dentro del V curso sobre intervención arquitectónica y urbanística en la recuperación de los centros históricos donde se debatieron propuestas e intervenciones en ciudades del occidente europeo.

Esta problemática, que atañe actualmente a todas las ciudades de nuestro entorno cultural, es más acuciante, si cabe, en nuestra ciudad debido a la gran degradación a que está sometida la Ciutat Vella. De hecho, actualmente existe una propuesta ya aprobada inicialmente por el ayuntamiento (el Carme) y otra en proceso de elaboración (Velluters). Dichas propuestas deberían ser objeto de un profundo debate, tanto arquitectónico como ciudadano, hasta hoy enmascarado.

Tras la intervención del catedrático de Sevilla V. Pérez Escolano, que repasaba las intervenciones acaecidas durante la década de los ochenta, de una manera global, en distintas capitales europeas, toda vez que ampliaba el marco de intervención fuera de los cascos históricos y haciendo hincapié sobre el pragmatismo de estas actuaciones frente al excesivo utopismo de la anterior década, se procedió a la exposición de propuestas más concretas.

Bajo el título genérico de Ciudades monumentales: Nuevas formas de intervención se abordaron los siguientes planes:

1.-E. Bardají y J. L. Dalda expusieron el plan especial de Santiago de Compostela, un proyecto de protección e intervención en la ciudad histórica desde presupuestos actuales y sin renunciar a la modernidad.

La ciudad de Santiago, con su magnifico centro monumental –declarado conjunto histórico- monumental en 1940- construido en gran parte durante el periodo barroco, precisaba de un plan especial (PE) que contemplase: la protección de edificios singulares e imagen urbana, además de los necesarios mecanismos de renovación urbana.

Sus autores explicitaron la íntima relación del PE con el plan general (PG) vigente, toda vez que había una profundización en la voluntad de definición arquitectónica. Escala 1:500. El plan era concebido sobre cuatro aspectos fundamentales:

a) Mantenimiento del zócalo de la ciudad histórica, que separa la ciudad histórica del ensanche, situado a una cota inferior.

b) Preservación de la unidad ambiental. Conducida, entre otras cosas, por el empleo normativo del granito del lugar.

c) Mantenimiento de la estructura urbano-agrícola de los rueiros. Éstos son una especie de callejuelas que descienden del centro histórico a la parte baja de la ciudad, conformados por viviendas en hilera sobre antiguos caminos rurales, donde se pretende una preservación de la especulación manteniendo su uso y estructura conjuntamente al potenciado de su disfrute ciudadanos, incluso con la abertura de nuevas sendas.

d) Protección del Monte Pedroso, elemento geomorfológico conformador de la fachada paisajística de la ciudad.

Existen, por otro lado, intervenciones puntuales de prestigiosos arquitectos europeos, como el encargo de un museo a A. Siza, o una manzana de viviendas a J. P. Kleihues.

2.-Alcalá de Henares. La reconstrucción del centro monumental. Carlos Clemente, director de la oficina del convenio –entre MOPU, la Comunidad de Madrid y el ayuntamiento- explicó los rasgos fundamentales de la intervención.

Alcalá, situada sobre el corredor del Henares, constituye un caso atípico de ciudad, impulsada por el cardenal Cisneros con la fundación de la universidad, se encuentra asentada sobre terrazas en terreno pantanoso.

Con el declive de la universidad, la ciudad se despuebla, militarizándose en 1885, debido a su situación estratégica. De tal suerte que hasta recientemente no se tenía ni información planimétrica ni arquitectónica. En los años sesenta hay una fuerte inmigración que se asienta en su periferia, tomando carácter de ciudad-dormitorio y terciaria al socaire de la actividad militar y carcelaria.

Con la reciente desafectación de los cuarteles e instalaciones militares y la creación de la Universidad Carlos III ha surgido el problema de recuperar la ciudad monumental y la sutura a ésta de las siete unidades periféricas. Todo ello llevado a cabo por medio de un estudio de los edificios más representativos con los subsiguientes proyectos de rehabilitación que contemplan también ampliaciones de edificios a causa de la inserción de nuevos usos.

La formalización de conjuntos y la recuperación de espacios para uso público incide tanto en el esponjamiento de manzanas como en algunos casos en su completación. La estrategia de recuperación ha consistido en la asignación de un uso para cada edificio y la posterior cesión de éste a un organismo o entidad a cambio de su rehabilitación.

Por otra parte, bajo el título La recuperación del centro como ciudad pública se abordaron las intervenciones siguientes:

1.-Alcoi. El programa de rehabilitación. Después de una introducción de Fernando Ubeda, director general d’Arquitectura i Habitatge de la Generalitat, en la que repasó la política de su dirección general en los últimos años, poniendo el énfasis en la colaboración de las diversas administraciones. Así como en la relación entre documentos de planeamiento, programas de inversión y la ejecución.

Pasando seguidamente Gaspar Muñoz a la exposición del programa de rehabilitación de Alcoi, donde resaltó el carácter integral de la intervención que afecta tanto el casco histórico como a la periferia. Estableciendo matizaciones entre áreas de actuación preferente y áreas de renovación urbana sobre zonas consolidadas. La actuación en la periferia, que presenta una ausencia y/o desequilibrio de equipamientos que se pretende recualificar, se combina con actuaciones sobre zonas del casco histórico mediante proyectos específicos donde se busca la función de revulsivo que regenera zonas más amplias. Por ello se ha encargado a arquitectos de reconocida solvencia internacional: Siza, M. Solà Morales, F. Venecia, Miller, Aymonino, Moneo,… Es de destacar la estrategia llevada a cabo de compra de inmuebles y solares por parte del ayuntamiento para la posterior elaboración de planes especiales en estas zonas, recurso muy práctico, pero que debido a su carácter parcial, suscitó una controversia en cuanto a su metodología.

2.-Cádiz. Las actuaciones públicas en el frente marítimo. José Manuel Vera, concejal de Urbanismo de la ciudad, y el arquitecto municipal Fernando Domínguez expusieron las intervenciones en Cádiz.

Cádiz constituye una ciudad terminal debido a su situación geográfica, cuyo único crecimiento posible es la conurbación con otros municipios. La ciudad, edificada en los siglos XVIII y XIX, donde la actividad edificatoria sólo es posible por medio de rehabilitaciones o sustituciones.

El casco antiguo posee una gran densidad poblacional y constituye la zona habitada por las gentes con menos recursos económicos, pues las clases más favorecidas lo abandonaron trasladándose fuera del recinto de la ciudad (Puerto de Santa María).

Los edificios del casco han sufrido un proceso de subdivisión y su estado material es de gran deterioro. La estrategia del ayuntamiento ha consistido en la compra de edificios bajo amenaza de expropiación, que estaba consensuada por todos los grupos del consistorio atendiendo a la urgencia de la situación. Tras su compra el ayuntamiento se encarga de la rehabilitación del edificio.

Existe, por otro lado, una serie de actuaciones urbanísticas y arquitectónicas a lo largo de la fachada marítima que repercuten óptimamente en la imagen de la ciudad, como paseos marítimos en la playa de la Victoria; tratamiento de la Caleta; remodelación del Campo del Sur; rehabilitación del baluarte de la Candelaria, destinado a museo marítimo, o la rehabilitación puntual, como la casa de las Cadenas, como archivo histórico provincial, a cargo de Cruz y Ortiz.

3. La última jornada del curso se dio bajo el epígrafe “Las situaciones catastróficas como oportunidad de laboratorios urbanos: El incendio del Chiado en Lisboa y el terremoto de Nápoles”. Con la exposición de estos dos casos se procedió al análisis y procesos de recuperación de partes de la ciudad afectados por desastres. El tema del Chiado será desarrollado en un artículo posterior.

La recuperación y nueva arquitectura en el programa de reconstrucción de Nápoles: Exposición que desarrolló el director técnico de la comisión del programa especial de Nápoles, Roberto Gianní.

La ciudad poseía un planeamiento aprobado en el que se contemplaba la recuperación del casco histórico así como la integración de barrios periféricos con una personalidad muy acentuada que habían estado absorbidos por la expansión urbana, y que se denominan casali. A los dos meses de la aprobación del PG aconteció el terremoto de 1980. Paradójicamente, este hecho brindó una dramática oportunidad de actuación sobre el conjunto de la ciudad.

Nápoles, debido a sus circunstancias históricas y a su peculiar composición social, constituye un caso específico que la diferencia del resto de ciudades italianas: a pesar de la expansión de los años cincuenta y sesenta los grandes problemas de falta de vivienda y deterioro de las existentes provoca una protesta social masiva, incluida huelga general, lo que produjo una reflexión y el inicio de un proceso en la década de los setenta que elabora un plan que pretendía bloquear la especulación, y que resultó ineficaz, con lo que la protesta social continúa hasta finales de los setenta dando lugar al plan de este estudio.

Tras el terremoto, el ayuntamiento se conforma como una estructura administrativa de emergencia de carácter fuerte y poderes especiales. Con ello se aplica taxativamente la filosofía del plan vigente, que supone una doble directriz: la creación de gran cantidad de nuevos alojamientos y la actuación sobre las áreas consolidadas más degradadas –centro y casali.

Este plan establecía una distinción entre público y privado a base de áreas medias imbricadas que suponen un salto cualitativo en la vida de esta ciudad.

Por otro lado, las actuaciones sobre los casali –de estructura romana y construcción del XVIII- es relevante, puesto que su degradación no era tan sólo urbanística, sino también edilicia, pues con el transcurso del tiempo se había añadido elementos extraños que desfiguraban su tipología. Consistiendo estas intervenciones en su restitución tipo morfológica.

En la actualidad, el plan se encuentra práctica y totalmente ejecutado, porque ha resultado eficaz en esta coyuntura.

Para concluir el curso, y bajo el epígrafe de “El proyecto urbano en la recuperación de centros históricos medios”, se abordaron las intervenciones en Brescia y Oviedo.

Brescia: Del plan urbanístico a la intervención arquitectónica. Giorgio Lombarda, profesor del Instituto Universitario de Arquitectura de Venecia, expuso las principales características de las actuaciones en la ciudad.

Podría tomarse como un caso paradigmático a aplicar a Ciutat Vella de València, entendida ésta como unidad autónoma, tanto para su gestión como por su constancia en el tiempo dentro de una situación económica del consistorio no boyante.

Es una experiencia que empieza a principios de los setenta, dentro de una política unitaria del ayuntamiento tratando de llevar a cabo una gestión global. Como consultor para la arquitectura y el urbanismo, el ayuntamiento ha contado desde los inicios del plan, con L. Benévolo.

El plan se estructuró por etapas: En una primera etapa se organizó un grupo de técnicos dependientes del ayuntamiento, cuyo cometido era la elaboración de un plan general, junto con unos análisis tipológicos que orientasen las intervenciones de los particulares. Como resultado de ello, todo el centro histórico quedó bajo control tipológico.

En el centro histórico se observaba una mezcla de dos tipologías que son frecuentes en el norte de Italia: la de cuadrícula romana, que produce la casa con patio (cortile), ocupada por residentes con más recursos, y la de origen germánico, que es la casa entre medianeras con frente más estrecho, en régimen de alquiler, que se deteriora mucho más por falta de mantenimiento de sus moradores -más humildes.

En el año 75 empieza una segunda etapa, con intervención pública directa sobre las áreas de centro históricos más degradadas. Para ello ponen en marcha el traslado de gentes a viviendas provisionales. Consideran 50 el número de unidades para llevar a cabo esta acción con capacidad económica, técnica de proyectos y de seguimiento. Finalmente, después de la rehabilitación, el realojo de sus habitantes primitivos. De tal manera que el ayuntamiento se encarga de comprar, ubicar, restaurar y realojar.

Existe también una entente entre ayuntamiento y consejos de barrio que evita el afloramiento de conflictos sociales. De esta manera se ha intervenido en unas mil viviendas con sus servicios públicos, ubicándose, por ejemplo, archivo y sede vecinal en una iglesia en desuso, como en el barrio del Carmen, cambio de mobiliario urbano.

Una tercera etapa consiste en conseguir los mismos objetivos hacia la primera periferia de ensanche obrero del XIX mediante intervenciones más flexibles a base de infraestructura y equipamientos, así como pequeñas intervenciones en elementos comunes de edificios.

Paralelamente, un segundo objetivo consistía en resolver el problema de espacios abiertos y públicos del centro histórico, potenciando el uso social de los mismos así como la accesibilidad a la totalidad de área restringiendo el tráfico rodado y potenciando la peatonalización. Todo ello asumido económicamente con los recursos del ayuntamiento y las ayudas del Estado italiano a las ciudades medias.

(*) Actualmente existe un debate público de un proyecto de V. Gregotti y G. Lombardi en una zona industrial obsoleta de la ciudad.

Josep Blesa i Morante, arquitecte.

L’article anterior de la directora de la revista NAT, Mª Josep Picó, que va publicar fa uns dies em recordà un altre que vaig publicar el 13 d’octubre de 1988. Llavors treballava d’aparellador d’una subcontracta de Dragados y Construcciones. Empresa contractista de l’execució de l’IVAM. Vaig pencar uns vuit mesos en les seues obres, tot coordinant els treballs de pedra natural. Per tant, em coneixia l’obra com el palmell de la meua mà. Simultàniament era estudiant dels darrers cursos d’arquitectura. Vaig fer amistat amb Carles Salvadores, arquitecte de l’obra, que encara perdura. L’article és el fruit d’un parell de vesprades de conversa amb ell al seu despatx de la Conselleria.

Si un hom es llig els dos articles comprovarà la desviació existent entre els propòsits de partida i el seu assoliment. I també el contrast amb la intervenció de l’amplació que es pretén fer en l’actualitat. Esperonada en l’època de l’ínclit director Kosme de Barañano. Certament s’està produint una renovació museística per ampliacions, entre tots els capdavanters, com ara el Tate-modern (Londres), MoMA novaiorqués, Reina Sofia (Madrid), Denver (Colorado) etc. Sempre de la mà de signatures de prestigi. Malauradament, l’IVAM, ja és fora del circuit dels quatre o cinc museus de referència a escala mundial. Ho fou, però, ara ja no. Treballarem per retornar-lo al lloc que tenia. Calen nous gestors. No provincians. Amb mentalitats globals i -pregonament- locals, ensems i alhora.

Fa uns tres anys quan sorgí la idea, amb plànols, diagrames i perspectives infogràfiques i tot estava dat i beneit. Sortosament es produí una visita i exposició del projecte per part d’un dels arquitectes japonesos autors (SANAA), en la sala d’actes de la politècnica. El conferenciant i coautor era R. Nishizama. El pobre home venia directament de Chicago. L’exposició del projecte feia força incidència en el caràcter suau i subtil de la intervenció d’ampliació dels japonesos. L’art de l’espectacle i de l’encantador de serps: els mots van per un cantó i les imatges i plànols pel contrari. Emilio Giménez, coautor de l’IVAM, aparegué a pegar cabotades i dir-hi les excel·lències del projecte japonés.  

L’auditori estudiantil -acrític- totalment entregat a l’estrella -supose que alliçonat per cert sector professoral que tots coneixem pel seu provincianisme- es rebel·là contra un servidor amb xiulits i cridòria quan li vaig etzibar totes aquelles reflexions que comente a l’article. Malgrat que, des del principi de la meua intervenció diguí que trobava encertada una ampliació de caire contemporani. I que no s’hi havien esforçat suficientement en una inserció més amable i eficaç. Estudiants i professorat cridaven amb insults de “carca i reaccionari”.

Encara brandaren més quan, acabant el meu interrogatori i exposició, li vaig acusar de que a València, amb aquesta intervenció s’obria el camí de la mort de l’arquitectura i l’urbanisme a Ciutat Vella.

Carca i reaccionari?. Precisament a mi, que els duia a bescollades, quan eixe mateix professorat meu eren uns postmoderns-buits-copiadors de ca l’ample n l’època d’estudiant. Cal dir que n’hi ha un altre, de post-modern, molt respectable i amb bases elaborades. Amb idees pròpies, però no a la València d’aleshores. Segument hi havia “espietes” a la sala i restà deturada la iniciativa. A l’espera de temps millors, que ja hi han arribat.

PS: l’article per una broma -sense gota de gràcia, per cert- de Nacho Blanco, coordinador de DIAREMA, l’intitulà IVAM EL TERRIBLE.

IVAM, CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA. 

L’urbanisme és una disciplina lligada estretament a la política -a una política-, com demostra el període democràtic actual. L’intent de rehabilitació de Ciutat Vella a València passa, al nostre parer, per dos eixos fonamentals:

a)      La redefinició com a centre històric i representatiu de la ciutat,fins fa poc de temps desdibuixat, per mitjà de la reconstrucció d?edificis antics i de construcció de nous, amb caràcter significatiu, a més de cercar una accessibilitat intel·ligent (eficaç i respectuosa).

b)      La revitalització del conjunt que (re)genere l?habitabilitat d?aquest espai.

En el primer punt hi ha unes actuacions evidents, com ara, els palaus de Benicarló, de l? Scala, de Belveder (Museu de la Ciutat), etc; el convent dels pares camils, la Casa del ?Punt de Ganxo? (carrer de l?almoina, 4), etc; i la peatonalització de diversos carrers, alguns de dubtosa eficàcia. En el segon punt, de moment, continuem  en el buit absolut, és a dir, la revitalització no ha passat de rentar-li la cara a alguna façana, continuant el mateix estat de deteriorament i degradació higiènica on la densitat poblacional segueix baixant, emigrant cap a zones menys definides dins de la ciutat, però més habitables. Aquest punt mereix un tractament més profund a fer en un altre moment.

Dins de la redefinició com a centre històric, l’únic edifici de nova planta de caràcter potent és l’IVAM (Institut Valencià d’Art Modern). Aquesta institució, impulsada per l?anterior director general de la Conselleria d?Educació i Cultura, en Tomàs Llorens i Serra,  vol fer el paper de catalitzador del moviment plàstic alhora que d?element d?esbargiment. Situat a la cruïlla dels carrers d’En Guillem de Castro i Na Jordana, ocupa un lloc a la xarnera del casc antic amb el barri d’Extramurs; un lloc de gran dificultat per a l?assentament d’un edifici de les dimensions d?aquest a un solar de forma trapezoïdal. Hi ha hagut dos projectes, el primer realitzat pels arquitectes E.Giménez, C. Salvadores, J. Múrcia i X. Sanchis; el segon i definitiu, per Carles Salvadores.

Es tracta d’una arquitectura que podem emmarcar dins del corrent del neo-racionalisme d’arrel italiana, però que pren elements d?altres tendències. Hi hagut una pregona preocupació per tal de lliurar l?edifici a la ciutat d’una manera suau, sense estridències ni prepotència, la qual cosa era força difícil degut a les dimensions (87 x 45 x 17 metres aproximadament) i a la diferència d’escala urbana dels dos carrers. Sobre un pòdium s’assenta una mola paral·lelepipèdica perfectament explicitada, aquell recobert de pedra de marés (arenisca) de Sant Vicenç dels Horts que domina la plataforma d’accés i que s’estén a tota la planta baixa; la caixa-contenidor revestida amb aplacat de pedra Vinaixa.

Els paviments de les altres plantes són de calcària Capri, aquesta decidida més per imperatius pressupostaris que per desig de l’arquitecte.

Les façanes conformen un perímetre aclaparadorament compacte donant lloc a una volumetria clara i, fins i tot, platoniana; on tan sols és retallat el llenç de mur en zones molt localitzades com la galeria d?escultures i, abassegadorament, a l’entrada on el pany de paret es trenca penetrant, de dalt a baix, l’exterior dintre de la capsa, tot establint un espai de filtre cobert per dalt amb una llosa armada flotant. Les altres obertures sdón una mena d’esquinçalls amb traça de fénêtre en longueur en cafeteria i escales a més d’uns ulls de bou. 

L’austeritat decorativa fa prevaldre el mur per sobre de qualsevol distracció, de to menor, excepció feta d’un subtil galze que fa de goteró (o obscur) entre les filades de Vinaixa superposades a l?ensems de remarca de l?horitzontalitat dominant.

Observem sobre els plànols una clara ordenació per mitjà de dos eixos paral·lels a Guillem de Castro que fan d’espai servidor que lliguen i encadenen els espais servits que aniran repetint-se al llarg de les plantes principals on apareix una de les constants (invariants) de la nostra arquitectura: LA UNITAT D’ESPAI.

 L’arquitecte basant-se en l’element sala -com a element primari de conformació de l?espai-, encadena una sala darrere d’una altra fins a aconseguir la unicitat del conjunt que comença i acaba al vestíbul de marcada polidireccionalitat i dramatisme plàstic. Hi ha també una inclinació a la inclusió d’espais de doble i triple alçada de regustos lecorbusierans i remembradors de “l’espai del fum” anglosaxó.

Una estructura clara i mallada , sobre el plàol, on els suports són embotits dins dels gruixuts murs, tret d’algunes sales on es manifesten amb la secció redona i de feliç execució. A remarcar també que la llosa armada del vestíbul sobreïx, en voladís, deu (10) metres, posseint les bigues invertides, ço és, a la part superior d’ella.

 Ens trobem davant d’un edifici de vocació clàssica però d’implantació anti-clàssica. Clàssic en la seua concepció i ordenament, lluny dels mercaders de columnes i frontons post-moderns, més atents al màrqueting que de l’obra pensada i ben feta. I anticlàssic en quant a que si l’arquitectura clàssica s’implanta de manera hostil i minusvalorant l?entorn, amb prepotència, ací s’insereix en el context de la ciutat fins i tot com amagant-se en enretirar-se de la línia de façana del carrer creant-hi una mena de plaça, contràriament a com, tradicionalment, s?encabeixen les esglésies. Aquesta pseudoplaça serà enquadrada en una filera de frondosos plàtans. 

Hi ha un respecte total de cara a les vivendes veïnes on els patis interiors que donen al museu no són cegats, sinó que el mur de tanca és calat, permetent almenys la comunicació visual. S?evidencia un estudi per tal d’aconseguir acords harmoniosos del museu amb les cornises confrontants. Destacar-hi per una altra banda la delicadesa dels detalls, en especial els aplacats i en la resolució industrial dels acabats.  

Publicat el dia 13 d’octubre de 1988 en el suplement de disseny, arquitectura, energia i medi ambient DIAREMA de LEVANTE-EMV.