Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: General

ENCARA HI HA COMBAT

1
Publicat el 23 de juny de 2016

Ebre2016Les gravacions de les converses entre dos funcionaris del més alt nivell de l’estat espanyol s’han fet públiques. Aquestes fan evident el  paper interventor de l’administració en la vida dels seus ciutadans. Ja ho deia Manuel de Pedrolo en el seu llibre titolat “Les Civilitzacions són Mortals”. L’escàndol ens recorda els fets de la història contemporània del president americà Richard Nixon, i la renúncia per la seva responsabilitat en activitats il.legals. Fet i fet, quan no existeix l’imperi de la llei, la paraula democràcia es buida de contingut. L’estat es transforma  en el gran germà orwellià, en el gegant Polifem, absolut i absolutista. I si Odisseu s’escapa, no per això, no deixa de pensar que encara hi ha combat. Tal com diu el vers de la cançó d’Abril 74, en el seu viatge cap a Itaca, sempre hi ha i, n’hi haurà, de combat. L’estat lliure només ho pot ser si els seus ciutadans són lliures per a defensar els seus drets. Això és el que els nord-americans, millor o pitjor, simbolitzen amb el dret a portar armes, tal com hi teníem tots els catalans.

Si la llibertat sempre es troba amenaçada, podem recordar l’obra de teatre “Estat de Setge”, d’Albert Camós. La seva acció esdevé precisament a l’estat espanyol. En una editorial seva del 1948, publicada a la revista “Combat”, titulada “Per què Espanya?” explicita el punt de reflexió principal: l’home pot justificar el crim en nom d’una ideologia totalitària, sigui de dretes o esquerres ?. I l’estat com a instrument d’aquesta dominació?. Han passat més de seixanta anys, i el marc filosòfic de Camós és plenament vigent quan hom llegeix alguns del escrits del seu llibre “La Nit de la Veritat”, editat per la Llar del Llibre el 1986, en una bona traducció de Joan Valls. La seva resposta personal la va donar en molts dels seus llibres, com aquell “Home Revoltat”, que anava més enllà d’un home indignat, en una presa de consciència vital més lliure i responsable.

Aquesta nit de lluna plena, i vetlla de Sant Joan, a les fogueres llençarem les fustes velles i les farem cremar, aquelles fustes podrides i corcades que podem fer malbé qualsevol cadiram, esperant que no s’hagin escampat per tot allò que hauria de néixer ingenu al món català.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CARMINARISA

1
Publicat el 12 de juny de 2016

Aquest divendres passat de juny, es va estrenar a les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat l’espectacle titulat Amor Roma. És una creació del músic i percussionista Santi Arisa, a qui acompanyen dos dels seus fills. Un bon espectacle, força treballat, tant a nivell músical, com teatral i cultural, amb excel.lents traduccions i posada al dia. Una bona selecció de textos literaris del món romà, i una percussió que els acompanya fins als temps actuals. Malgrat la manca de locals grans en condicions, Sant Boi té el privilegi d’estrenar, de tant en tant, diferents produccions culturals que sobresurten de les programacions habituals i més populistes.

El títol de l’obra. Amor-Roma,  fa un joc de paraules i significats, difós per l’enigmista Màrius Serra. Més que la contraposició entre Roma i l’Amor, i les seves variacions, jo mateix rebatejaria l’espectacle com a Carmina Arisa, on els cants i poesies romanes es recreen sota la visió artística i musical del gran percussionista català. Una base musical molt ben portada entre el veterà Santi i el seu fill Dan, amb un efecte estèreo on es nota l’encertada combinació de maduresa i joventut. Sobre aquesta base, el treball interpretatiu es recolza en la seva filla Iris, que ens ofereix un panorama força extens de la literatura romana, de manera molt expressiva, remarcant el context de cada escrit, des de la tragèdia fins a la comèdia, amb el fil conductor d’un Carpe Diem, viu al dia, que el temps fuig, agafa’t al dia…

Per això, el recull literari toca temes personals de tota mena: amor, sexe, diners, etc… i els ritmes marquen aquestos sentiments i raons de manera especial. Sigui amb tocs antics, o amb els referents més moderns, com el jazz, o els ritmes brasilers. Un magnífic duo entre pare i fill a la bateria, ens transmet tota la força i temperament d’una batucada brasilera, com no havia sentit des de feia anys una nit als carrers de Bahia, malgrat les populars còpies importades al nostre país.

Cal agrair, i així ho van fer abastament els responsables, la bona tasca dels tècnics, i sobretot, dels traductors del llatí al català, com el Ferran Aguilera que hi era present, entre d’altres que van cedir els textos per a poder ser declamats. Els trobareu al llibre de l’editorial Adesiara, l’Art d’Enamorar, l’Ars Amandi que titulava Ovidi. Un espectacle que esdevé un nou cant, un nou carmina, no tant fresc com ho eren els antics, ni com el Burana d’Orf, però sí d’una gran qualitat i modernitat com els que ens fa escoltar Santi Arisa. Connectant l’esperit d’aquells temps amb els actuals. És la millor classe de literatura llatina que podeu veure i escoltar actualment a Catalunya de bon grat. Us recomano que no us perdeu la gira que faran, segur que trobaran altres llocs del nostre país entre la Gàl.lia i la Hispània, amb la petjada romana encara prou fresca.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els Llegats de Víctor Balaguer

0
Publicat el 5 de juny de 2016

museuvbalaguer

Quan el president actual de la Generalitat de Catalunya es va passejar aquest juny del 2016 per la Rambla de Vilanova i la Geltrú, enmig del debat dels pressupostos i de la campanya electoral a l’estat espanyol, segurament es trobaria al capdavall amb el monument a Francesc Macià. Una escultura de Subirachs, amb una frase de l’antic president inscrita en el seu frontal. Si hagués tingut més temps, hauria estat bé que hagués anat més enllà visitant el Museu del Tren i el Museu de Víctor Balaguer. Tots dos es troben separats per una plaça, però un sense l’altre no s’entendrien. Víctor Balaguer va ser un dels promotors de l’arribada del ferrocarril a Vilanova al segle XIX. El gran patrici català, heroi amb molts clarobscurs, va deixar un enorme llegat, no només a la ciutat de Vilanova, sinó a tots els catalans. Malgrat que apareix en moltes plaques donant nom a carrers del nostre país, per conèixer el personatge cal anar a buscar-lo al fons del pou on les misèries culturals i polítiques catalanes el van llençar. Cal tenir ben present que la Generalitat moderna s’arrela en els plantejaments de redreçament espiritual i material que va projectar Víctor Balaguer.

Seguint el fil d’Ariadna, ens adonarem que el prohom va realitzar una tasca ingent en tots els àmbits. Al segle XIX va ser el màxim exponent de la generació progressista i liberal catalana, i un referent per a tots aquells amb qui, d’una manera o altra, s’hi va relacionar. Des de Frederic Mistral fins a Prim, Eduard Toda, o Valentí Almirall. Tots ells són homes de referència per a les coordenades culturals contemporànies d’en Balaguer: des de la Provença fins a les Espanyes d’aleshores, però també amb una projecció històrica que neix de les fonts medievals per fonamentar el progrés polític i cultural de la seva gent. Abans d’ell ja s’hi troben altres personatges com Bergnes de las Casas, degà de la Universitat de Barcelona.

Tot això ja es pot entendre més gràcies al llibre de Montserrat Comas, editat per l’Editorial Afers, “Víctor Balaguer i la Identitat Col.lectiva”. Fent honor a la tasca de directora del seu museu, el llibre ens mostra els encerts i els fracassos d’aquest prometeu modern. Tot i ser un home de lletres, Balaguer es destaca per ser un home d’acció, i mentre li queden forces lluita pel triomf del corrent il.lustrat. A nivell polític vol reformar l’estat-nació sobre la base del federalisme per als pobles llatins. A nivell material impulsa el progrés econòmic sobre el progrés tècnic, exemplificat en l’arribada del ferrocarril. A nivell cultural promou el renaixement històric català perquè se n’adona que és la base per a la llibertat i el seu progrés. No només a la Provença, per les Gàl.lies, sinó també a les Hispànies. Per desgràcia, un programa tant ambiciós i titànic no es va poder realitzar en vida, i com va passar amb els trens, aquestos van anar cap a una altra destinació, la de l’estat-nació absolutista i centralista. Si traslladem al segle XXI els elements destacats del segle XIX, com la biblioteca o el ferrocarril, ens adonem del baix nivell cultural de la societat contemporània, així com del dolent servei de la xarxa de ferrocarrils estatal. Tots escanyats, igual que les institucions polítiques, pels governants de Madrid i París, fusionats en un substantiu Madrís, que fa por.

La fi de la Primera República espanyola és paradigmàtic de lo que passarà amb els Borbons i la Tercera República que s’acosta. D’on no n’hi ha, no en raja. El progrés tècnic i material no serveix de res si no va acompanyat del progrés cultural de les persones. Es pot veure com, malgrat els obstacles de les guerres carlistes, allò que va consumir definitivament els ideals de progrés de la Primera República va ser el desastre de la bombolla econòmica del final de segle. El triomf de la Restauració Borbònica va carregar totes les culpes als defectes republicans, a manera d’epitafi, cosa que Narcís Oller va exposar a “La febre d’or”. Montserrat Comas s’adona de la comparança amb la Vilanova i la Geltrú d’aleshores. Una metàfora molt adient per contextualitzar l’obra d’Oller. I per entendre que Víctor Balaguer morís acompanyat només d’uns quants amics i familiars. És paradoxal que els seu llegats no fossin tant evidents com el de la Biblioteca Museu, i fins i tot, quan es va celebrar el seu 125 aniversari aquest va ser vist com un tràmit més que com una de les fites de la Catalunya actual. Potser el mateix Víctor Balaguer és el mirall incòmode en el qual es reflexen les virtuts i defectes del nostre poble.

Avui dia, qui pensi que les tecnologies de la informació i la comunicació salvaran per elles mateixes la societat actual, va força equivocat. Sense saber treure punta al llapis, un mòbil no serveix de gaire. Al darrera hi ha d’haver tot un projecte cultural, que fonamenti el progrés econòmic i material, i no al revés. Per això és tant important per als catalans projectar-nos a tot el món, de manera que entenguem quin és el nostre paper avui dia, i quin han de ser les nostres fites. I no ens podem queixar, ens van deixar uns bon llegats que hem de saber aprofitar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS CLAUSTRES DE SANTA MARIA DE L’ESTANY

1
Publicat el 8 de maig de 2016

L’Estany és un petit poble més amunt de Moià, que pertany a l’actual comarca del Moianès. En segles passats, els camins ramaders el creuaven i gràcies a l’estany natural que sobreixia al mig del camí, on podien abeurar sense gaires problemes. A partir del segle XX, amb els canvis productius i econòmics, el poble va fer desguassar l’estany i aquest ara està cobert de camps cultivats, oferint al visitant els pous de ventilació de la canalització. La petita vall presenta un poblament dispers, amb masies que treballen fort per fer productius els terrenys una mica pedregosos. Més enllà d’això, l’aire saludable ha fet que les segones residències estiguin força presents. Al poble trobareu pocs serveis, però tenen tot lo necessari per viure com cal. A més tenen una bona oferta de restauració, i és ideal per al turisme familiar.

De fet, Santa Maria de L’Estany és una destinació turística destacada en l’àmbit cultural pel seu monestir, i el claustre que es troba dins d’ell. Això fa que l’afluència de visitants sigui discreta però continua, gràcies a la disponibilitat del museu i de la sala de cultura. Molt atents i eficaços amb els mitjans de què disposen. L’entrada al museu és molt didàctica, i la visita al claustre, amb els magnífics capitells romànics aconsella disposar de prou temps per a contemplar-los. De vegades, la seva bellesa pot torbar als espectadors, com passa de vegades a la Florència stendheliana… Sempre tenim el recurs d’aconseguir el llibre d’art romànic que parla del monestir, o de tots aquells altres que s’hi han escrit.

Les dimensions de la població ens van permetre conèixer l’escriptor José Luis Rodríguez Lara, d’origen andalús, que ha escrit i difós per tot arreu el nom de l’Estany, i dels seus personatges, com el poeta estanyenc Felip Graugés. Rodríguez Lara és un entre d’altres estudiosos que han ensenyat les joies d’aquest monestir agustinià. La seva trasbalsada història s’ha vist compensada amb la sort de tenir aquest claustre ple de capitells fantàstics, dels quals diríem que han estat reciclats d’altres temples i col.locats a mena de cofre dels tresors. Per adonar-se d’aquesta possibilitat, només cal donar un cop d’ull a la vall que envolta la població.

I si encara volem contemplar més meravelles a una altra escala, cal agafar el camí ben senyalitzat que ens portarà al cim del puig de la Caritat. Allà, en un dia clar es pot veure gairebé tot el paisatge en 360 graus, com si sobre l’escambell del Moianès, encara ens enfiléssim a un tamboret per aixecar el cap. La panoràmica és impressionant, com si des del mig de la font d’un claustre, poguéssim veure els capitells que la natura ha obrat, i que la mà de Déu ha treballat. Des de la Mola, al Montcau i Montserrat, cap a les serres de Lleida, el Solsonès i el Berguedà, continuant cap a la Cerdanya, i els extrems del Canigó, tombant a la dreta, cap al Far, i ja més aprop, el Montseny a tocar. En aquestos dies primaverals de paisatges verds, i cims encara de neu blancs, competint amb els núvols que el vent va arrossegant. Tant si aneu a l’Estany per passejar, per caminar seguint el camí de Sant Jaume, o per anar a un casament a l’església, no deixeu de passar l’oportunitat de contemplar tota la vall i els seus voltants, com si fossin les flors que conformen el ram que llueix la nòvia en desfilar.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El nostre Sant Jordi Alemany

1
Publicat el 24 d'abril de 2016

stegmannEn aquesta diada de Sant Jordi del 2016, entre els diferents escriptors que signaven llibres, es trobava Til Stegmann. L’editorial Pagès Editors de Lleida ha tingut l’encert de publicar-li el llibre titulat “Ambaixador de Catalunya a Alemanya”. Bàsicament explica la trajectòria vital i cultural del professor de lingüística de Frankfurt que tant ha fet per difondre la nostra llengua i cultura al seu país, i per tot Europa, per tot arreu per on ha anat passant, diria jo.

Nascut a Barcelona en plena post-guerra, de pares alemanys, va aprendre castellà i alemany aleshores. La seva educació cultural va ser cuidada gràcies a l’ambient familiar que hi respirava. Però el pas de la infantesa a la maduresa va fer que amb el temps descobrís un tresor. Aquest tresor amagat i enterrat era Catalunya. Aquest descobriment que se li va anar desvetllant ha fet que aquest home de camins, fent honor al seu cognom, hagi portat la nostra llengua i cultura al centre de la lingüística llatina i europea. Li ha retornat el lloc principal que sempre ha tingut i ha estat. Aquesta tasca titànica és un exemple per a tots els catalans que sovint hem menyspreat i oblidat la nostra llengua. La repressió que patim per part d’altres cultures i gent, d’altres estats i nacions, ens ha volgut convertir d’adults a infants, de savis a ignorants… Com en el conte de Hansel i Gretel, caldrà aprendre a sortir de la gàbia per esdevenir lliures i persones. Com deia Frederic Mistral: “Se ten sa lenga, ten sa clau…” que ell mateix esmenta.

Cal honorar Til Stegmann i valorar-lo com l’acompliment de la llegenda de Sant Jordi, que venint de fora, d’Alemanya, tot i néixer a Barcelona, ha lluitat per rescatar la princesa catalana dels dracs que se la volen menjar. Només de tradicions es pot viure pas de renda, de fet, la seva tasca cultural ha permès enriquir tot el panorama cultural europeu, permetent veure la seva continuïtat personal i territorial, millorant-la des d’una perspectiva global, des de la Weltanschaunng, o Cosmovisió que diríem nosaltres. Si per una banda tenim el projecte Kat, per l’altra tenim el desenvolupament de l’Eurocom. Projectes col.lectius en els quals el professor Stegmann ha tingut un gran protagonisme. Això va permetre que la presentació l’any passat d’aquest llibre fos a la seu d’Òmnium Cultural, amb un gran èxit per part del públic que omplia la sala d’actes.

En la seva trajectòria vital ha pogut aixecar fites culturals molt importants, gràcies al compromís personal i sobretot al suport que ha tingut a nivell familiar. Esmentar els diccionaris Alemany-Català, o la Biblioteca Catalana de Frankfurt, són de les més destacades. Entre molts altres savis, el Dr. Stegmann ha recuperat el lligam que existeix entre Catalunya i el món germànic, tenint en compte que els catalans som els més gòtics del món llatí. Per això, som els més capacitats per fer de pont entre el nord i el sud d’Europa, o més aviat entre el món llatí i el germànic. La meva recomanació editorial per al 2016, i per a tots els anys que vindran, és qualsevol dels llibres escrits pel Til Stegmann, tant en català com en alemany. Tots ells es mereixen la nostra consideració, i el seu autor el nostre reconeixement i el més sincer homenatge.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Àlvarez el Vencedor o els Miralls de Polònia

1
Publicat el 4 d'abril de 2016

Aquestos dies podríem parlar del senyor Àlvarez, com l’executiu que esdevindrà el cap de la companyia Telefònica, però m’estimo més parlar del nomenament del nou secretari general estatal del sindicat de la UGT, en Josep Maria Àlvarez, d’origen asturià i naturalitzat català. Suposo que per ell deu ser un triomf aconseguir aquest lloc de comandament. Realment la responsabilitat que comporta el càrrec, enmig de les circumstàncies econòmiques i polítiques, és gran. Pel que fa a Catalunya, deixarà una direcció compartida entre els dos corrents majoritaris, per si cal fer de mitjancer.
Sentir-se vencedor és una cosa semblant a la que va experimentar el protagonista polonès de l’obra escrita per Enric Sienkiewicz, “Bartek el Vencedor”. Forma part d’un llibre editat per l’Editorial Catalana, al voltant de la segona dècada del segle XX, titulat “Bartek el vencedor i altres contes”. La traducció catalana va anar a càrrec de Carles Riba, ben feta i de manera entenedora. Aquesta miscel.lània recull contes tràgics i còmics, tractats amb cruesa però també amb sensibilitat. La narració de la qual parlarem explica les vivències a la fi del segle dinou de Bartek, un pagès polonès que participa en la guerra franco-prussiana, i torna com un heroi. Al final, es revela que el seu triomf ha comportat la derrota per a la seva família, per al seu poble, i la dels seus camarades polonesos davant de la colonització prussiana.
Ja ens imaginem que Carles Riba, que no va arribar a veure un episodi de l’actual programa de televisió “Polònia”, podia adonar-se de la semblança entre la situació de Catalunya i la del país eslau. És clara la seva intenció pedagògica envers els lectors, i més per fer-los entendre el destí tràgic dels voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial al costat dels francesos i els seus aliats. Curt i ras, quan anem a lluitar pels interessos dels altres ho tenim molt malament. Fins i tot, algun refrany gallec vindria al cas ” Fun á casa allea e avergonceime, volvín á miña e goberneime”  si el Senhor Raxoy tingués res més al cap. Faula i moral, parlen de polonesos, però es refereix als catalans…Els miralls tràgics de la Polònia d’aleshores no enganyaven, com tampoc ho fan els miralls televisius d’ara, encara que sigui de manera còmica.
Desitgem sort al senyor Àlvarez, té molta experiència i capacitat de la qual no dubtem pas. Però també la tenia el general Prim, i els seus esforços van ser recompensats amb l’atemptat al carrer del Turco, mort a mans dels mamelucos, vés per on. Pel que fa al nostre escriptor Carles Riba, podem dir que el seu nét Pau Riba continua fent pedagogia artística i vital entre els catalans, amb un rar talent, que potser li ve del món polonès.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA TIETA LOLA

1
Publicat el 8 de març de 2016

mdconques

Dolores Gómez Saurina, pubilla de casa Jaumet, de Tremp, filla d’Encarnació i Mariano, de mare pallaresa i pare de Jabalí Viejo, a tocar de la ciutat de Múrcia, ens ha deixat aquest 28 de gener proppassat.  Els pares li devien posar aquest nom per la gran devoció a la Mare de Déu dels Dolors que tenen en aquesta regió. Per això, tota la família  l’anomenàvem Lola, però amb accent obert. Ha marxat una mica abans de saber-se que la talla de la Mare de Déu de Conques tornaria a la seva església, després d’anys que els veïns guardessin la imatge per evitar robatoris. Ja ho veieu, algunes se’n van i altres tornen. O potser és que en el fons, la nostra vida sempre torna cap algun lloc on ens estan esperant. Malgrat que potser com a primogènita hauria portat el nom de Flors per la Mare de Déu de Valldeflors, no per això va deixar de ser més catalana que alguns altres que se’n vanten tant. Aquestes paradoxes, que a voltes, que des de fora no es veuen perquè no se saben d’on venen, i per raó que cada casa és un món.

Sent la més gran, li va tocar salvaguardar l’herència familiar, tot allò que més bé o malament va saber defensar, a la seva manera, és clar. El fet d’estar sola no la va ajudar gaire, però també va ser una soledat volguda.  Amb una certa resignació pel seu destí, però amb aquell caràcter que prou sovint treia sense tenir gaires pèls a la llengua. Podríem escoltar la cançó tant maca del Serrat de “La Tieta”, però també hauríem de posar-hi el “My Way” del Frank Sinatra a la seva llista preferida. A més a més, tenia el do, com a bona “saurina” per saber el pit de la gent, de cadascú de nosaltres, i precisament per això, podia veure les debilitats humanes, i alhora, saber perdonar-les i ser indulgent. La seva vida tant austera amb ella mateixa, fins a la gasiveria, que tenia per finalitat defensar el patrimoni familiar i allunyar la fam i la misèria que van viure en altres èpoques, de tant en tant fruïa amb la nata muntada dels diumenges, amb una mica de sucre per poder fer festa grossa. Tant com en feia quan amb un parell de copes de xampany, les bombolles anaven enlairant-se pel vidre, com el riure franc s’escampava per la seva boca, gairebé plorant d’alegria.

Sempre que podia anava a la missa del dissabte al vespre, malgrat que la seva creença no li deixava cega davant dels pecats i misèries de la institució eclesial, conscient que també són homes de carn i ossos. Obedient sí, però d’aquella manera que no acceptava la imposició de cap tirania que vingués de fora, ni de la pròpia família. D’aquesta manera feia honor al sant familiar, Sant Antoni de Pàdua, que malgrat que se’l representi amb un lliri a la mà, tenia un geni que el feia topar contra les injustícies dels poderosos.

Potser tot això li ve d’haver nascut un 8 de març, dia de la dona treballadora, l’any 1932. Ella que era ama, i n’era conscient, també ho era de la seva responsabilitat, per la qual no va parar de treballar tota la seva vida per tirar endavant. La seva dedicació principal era la botiga de sota casa, fent cantonada al Mercadal, que era de “plats i olles”, és a dir, de tot allò que una casa pogués necessitar de parament.  I la resta es complementava amb els productes de l’hort, que ella mateixa conreava, i lo que donessin alguns trossos escampats pel terme, portats per masovers. Anava a visitar-los quan podia, i normalment, fent el passeig els diumenges a la tarda, després de la pel.lícula de la tele, que era la seva distracció principal. El món del cine li encantava, actors que representaven personatges forts. Potser hagués estat un bona actriu. Però per als nebots era més aviat la directora de la funció, que es desenvolupava durant l’estiu alegre i mogut al poble, de gairebé tres mesos de vacances, amunt i avall. També ajudant en lo que podíem, portant el cartró al Txoni, que feia de drapaire, a fer algun encàrrec o a buscar amb la garrafa aigua fresca a la font de la Creu o a la dels tres Caps.

En el tracte social era de pocs amics, anava a la recerca del talent personal que pogués descobrir en algun conegut, o en qualsevol comprador passavolant. No suportava els “llepons”.  Igualment era molt crítica amb la gent que, com polls ressuscitats, venint de baix vinguessin amb exigències i molts fums, a viure a les esquenes dels altres. Per a ella representava “l’acabose”, quan passava de taca d’oli. També era exigent amb els que no tenien prou caràcter per defensar els seus drets. No li agradava que li fessin el paper de “víctim”.  Ella que sabia la història de la família, d’una nissaga de la qual sabia que hi havia una partida de bateig a Sant Salvador de Toló, aprop de Conques, arrel de la guerra de Successió, d’una parella emigrada per la guerra al Pallars. S’admirava del General Moragues, i de la tenacitat i fidelitat per defensar la seva causa, malgrat que li costés el cap. La tieta tenia en ment la dita de “O Cèsar o res” de Cèsar Borja. Aquestos serien els dos pols entre els quals es va desenvolupar la seva vida, entre un cantó i altre del voler i del poder. Com ens manava, no va ser cap “litri”, i es va menjar tot allò que hi havia posat al plat de la seva vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La darrera Catedral Catalana

0

P1310111-1

Aquesta setmana s’ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d’Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s’afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d’altres, al voltant d’aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L’exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l’home i la seva vida, per ensenyar que l’home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc… és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l’església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s’ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d’això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l’art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s’allibera l’esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s’aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.

Cop d’Ull al Comtat de Besalú

1

20151004_103312-1A principis d’octubre es va celebrar la Fira LiberLiberis a Besalú. Malgrat el temps de tardor amb pluja i cel tapat, l’esdeveniment va comptar amb força participació de públic i d’editors.  L’organització dels diferents actes va ser senzilla, però eficaç, combinant les presentacions amb música i debats. El dissabte vam poder gaudir dels autors d’assaig com el Martí Anglada, i d’altres, que exposant la seva obra la feien perillosament atractiva, era molt fàcil caure en la temptació de comprar un exemplar dels seus llibres. Per no parlar dels poetes, i de l’escaramussa poètica del vespre, que van mantenir l’atenció del públic, tant per la personalitat dels autors, com per la qualitat de les seves obres.

Aquesta fira porta uns quants anys desenvolupant-se en el marc acollidor de l’antiga capital del comtat de Besalú. Les pedres dels seus edificis són el testimoni de la força creativa dels avantpassats, i encara més important, dels contemporanis. Les formes de la literatura han canviat: potser als monestirs escrivien els llibres a mà al seu moment, i fixaven els textos de la rica literatura de trobadors que s’escoltaven per boca dels joglars als carrers i places, als camps i als palaus. Avui dia els editors lliures tornen a valorar-se com a artesans, gairebé, davant de les grans indústries editorials. I la lectura es torna una aventura personal, o si de cas, en cercles reduïts. Potser sempre ha estat així, que els lletraferits no deixen de ser una minoria, i que ens debatem entre el trobar pla i el trobar clos. La sort és que, fins i tot a la Fonda Siqués on ens vam allotjar, hi havia llibres escrits i editats pel seu amo.

Les lletres són com les aigües que van baixant pels rius, igual que el Fluvià al seu pas per Besalú. Per sobre del riu, els homes hem construït els magnífics ponts que els creuen, així com la literatura creua per sobre de les paraules. De vegades el torrent s’asseca, d’altres bé la riuada, amb la seva força abassegadora que omple totes les ribes, o sobreeixís les rieres i estanys, com el de Banyoles. Les seves aigües tranquil:les, que s’endevinen fondes, encara tenen el ressò del monestir de Sant Esteve, dels ecos dels porxos la plaça Major. El cap de setmana passat la fira medieval de l’Aloja era una proposta més lúdica que no pas literària, estirant el fil de l’herència medieval de la ciutat. No gaires trobadors ni joglars, més aviat contistes per a tots els públics. Que s’adaptaven als temps moderns fent un divertiment al voltant de la pel.lícula de la Guerra de les Galàxies i de la Independència, amb una Estel.lada Wars…

Fos com fos, els temps moderns ens fan enyorar altres èpoques, pensant que eren més senzilles que no pas aquestes societats complexes. Per sort, encara som capaços de sentir aquella il.lusió i aquella màgia que l’home crea amb sa paraula, i amb la seva mà. De copsar la força dels alfabets de pedra que prenen la forma dels capitells de Santa Maria de Porqueres, o dels vitralls de Santa Maria dels Turers, o comparar-los amb les escultures “gòtiques” que trobem modernament a Can Ginebreda.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Desconsol de la Xina

0

desconsol1

Unes setmanes després de passar una gran crisi borsària provocada pels símptomes d’esgotament econòmic a la Xina, en ple mes d’agost, i veient que de moment ha tornat una certa calma a les aigües agitades, podem fer memòria i recordar una anècdota que vaig presenciar en una estació de metro de la Línia I. Davant de l’andana on m’hi estava, a la del mig, es trobava asseguda en un banc una parella xinesa d’esquena. Els veia d’esquena, l’home era de complexió robusta i alta, però estava vinclat cap endavant, tapant-se la cara amb les mans, i recolzant els braços en els genolls. A la seva esquerra, mig girada, una dona menuda, anava parlant a l’home tota l’estona, la seva cara apareixia emocionada, entre pàl.lida i galtes enceses, i tota l’estona anava repicant l’esquena de l’home amb el punt tancat. Picava als costats de la columna sense tocar-la, com volent espavilar l’home, que sense aixecar el cap, no feia cap gest de resposta, només de tant en tant, es passava l’avantbraç per les galtes, semblant que eixugava unes llàgrimes poc visibles en el  seu recolliment. Al costat de tots dos, una noia jove, que suposaríem la seva filla, es passejava sense intervenir, fins que es va posar al costat dret de l’home, sense dir ni piu. L’escena es va acabar quan van arribar gairebé alhora els dos combois, vaig agafar el meu, i ja no els vaig poder veure més. Ni tant sols sé si van agafar el metro en sentit contrari, no els vaig veure aixecar-se. I per això, no sé si encara van quedar-se més estona en aquell banc desconsolats….

Enguany, l’any xinès de la cabra porta de tot, i com els tifons que colpegen la costa, un darrera l’altra, amplificats per l’efecte climàtic del Nen al Pacífic, amb una bonança actual que ens recorda la lletra de la cançó: “no et fiïs mai de la calma, que és filla del temporal”, la mar de fons presenta uns forts corrents de recessió, i més quan han de sortir caps de grans companyies i d’estats a donar la cara, assegurant que no n’hi ha per tant. Més destacable que un president espanyol d’origen gallec, que no diu mai res clar, surti per la seva televisió explicant que no fem cas dels “cuentos chinos” que corren avui dia…

Avui, ja al mes de setembre, m’he assabentat que un bar portat per uns xinesos està a punt de tancar, el llogater li ha dit al propietari que la cosa està molt fluixa, i que ja no surt pas a compte mantenir el seu negoci. Després dels basars, els xinesos van començar a obrir botigues de roba, i després cap a la restauració. Però fins i tot això, no en dóna prou per algunes famílies. Fa mesos que el volum de les transferències a la Xina ha anat baixant en nombre i en import. Veurem com ens afectarà el tsunami a partir de l’any vinent, després de convocar-se oportunament les eleccions d’aquest 2015. Hi ha pressa per saber qui portarà el timó de cada estat davant de les onades que s’acosten.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els Àngels Sobrerealistes

0
Publicat el 31 d'agost de 2015

P1280782-1

Aquesta setmana passada s’ha celebrat a Perpinyà l’aniversari dels 50 anys de la proclamació de l’estació de tren de Perpinyà com a centre del món, per part de Dalí…i Gala….La celebració ha estat més aviat discreta, comparada amb el gran esdeveniment de la primera vegada. Suposem que hi hauria més gent al centre comercial batejat amb el nom de Centre del Món, que està situat just al costat, i a tocar de les andanes del TGV i de l’estació d’autobusos. En tot cas, sempre celebrarem aquestos actes de bogeria, entre l’excentricitat i la ridiculesa. De fet, es tractava de que Dalí i Gala fossin la parella estrella de l’espectacle. Els artistes com a centre del xou, de l’esdeveniment. L’obra d’art deixava de ser un subjecte per ella mateixa, i esdevenia objecte en mans del seu creador. Els corrents artístics moderns del segle XX retornaven l’art a les mans del personatge que recreava la seva realitat. Una realitat que l’home superava, i d’aquell corrent esdevenia el “surrealisme”, el sobrerealisme, la capacitat d’anar més enllà de la realitat sensible per donar ales a les capacitats immaterials de l’home. L’alemany Joseph  Beauys, en un altre sentit, exposava que tot és susceptible d’esdevenir art, qualsevol creació conté aquest component, per damunt de la nostra ment. Un altre gran teòric de l’art com Antoni Tàpies té una de les seves obres exposada al castell de Moiland.

Tornant a Dalí i Gala, i sobre el seu “surrealisme”, recordaré el seu casament a l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels... Aquella punta des de la qual s’estén el paisatge de l’Empordà, i cap a l’est, el Mediterrani, on les aigües s’ajunten amb el cel sobre l’horitzó, com si Gala pogués veure les estepes terrenals del seu país. No en va, en l’escala de la vida de Francesc Pujols, els àngels estan a dalt de tot. Aquesta aspiració de l’home per acostar-se a Déu, quan com a humans no som capaços de superar el nostre món limitat i imperfecte, com ho som tots nosaltres. Els àngels, com a màxim concepte surrealista, per sobre de la realitat dels homes, com a missatgers i mitjancers, davant de les mancances i febleses humanes, més enllà de la pregària, i dels desitjos terrenals… Un altre pintor com Marc Chagall ens vol mostrar aquesta dimensió espacial, que està entre la terra i el cel. En èpoques de gran dolor i misèria humana, quan ja les nostres supersticions fallen davant de pedres, plantes, animals o sants, encara recorrem als àngels en les nostres neguits. Encara podem anar a veure les restes del convent dels Àngels a Barcelona, i recordar el seu paper durant el setge del 1714 a la ciutat.  Quan els moments són tant difícils que cerquem pertot arreu senyals per sobre de la nostra realitat, de la difícil existència que nosaltres mateixos hem creat al món.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El Llibre dels Grans Comiats

0
Publicat el 16 de juny de 2015

P1150575-1

Continuant amb la tradició d’anar a la font occitana per buscar una gran literatura, cosina germana del català, tenim el goig de poder trobar una nova traducció de l’escriptor Joan Bodon: “Lo Libre dels grands Jorns”. L’edició que tinc disponible és del 1996, d’Edicions de Roergue. La traducció catalana s’ha titulat “El llibre dels grans finals”, feta pel Club Editor i el bon escriptor i traductor nord-català Joan-Lluís Lluís. Les diferents crítiques publicades, del llibre i dels actes de presentació, han seguit una línia de malenconia més aviat circumstancial. Com el dol que manifestem quan coneixem el difunt per segones persones, i que en un acte de solidaritat humana, acompanyem ritualment. Però Joan Bodon es mereix molt més que tot això. Ple d’una humanitat que sorprèn quan la descobrim.

Personalment, hauria posat com a títol “El Llibre dels Grans Comiats”. És un tríptic personal, com un retaule religiós que mostra, més que explica, la mort. En aquest cas, la mort com l’aventura que emprèn un home sabent que li queden pocs dies. Sabent que el temps que li queda serà un regal per gaudir i per fer net amb ell mateix. El primer comiat és la seva llengua, d’oc, i molts crítics no han passat d’aquest tros. El segon és el comiat amb la seva història, amb el rerafons religiós del catarisme protestant, del cura de Foncotut. I el tercer comiat, el metafòric de Marxilhat, amb l’ideal del progrés humà, a la fallida del marxisme tal com el coneixíem, i en l’infern que suposa l’artifici d’una vida eterna, que ens recorda la pel.lícula “Zardoz”. En el fons, el protagonista vol ser persona abans que cosa, i s’estima més una mort digna que una vida artificial.

Sembla que la tria de Clermont Ferrant sigui atzarosa, però, no gaire lluny d’aquí, recordarem el viatge de Robert Louis Stevenson per l’Alvèrnia al segle XIX, i el camí que va fer porta avui son nom. Certament, l’escriptor escocès malalt de tuberculosi, es va estimar més trepitjar la terra occitana per comprendre també les seves arrels.

Arrels nostres també, dels catalans que compartim amb l’occità i el provençal, el tron comú de l’arbre de la llengua, crescuda en diferents branques que ombregen i omplen d’aire els nostres pulmons. Benvinguda sigui la traducció de Joan-Lluís Lluís, però si podeu, goseu aventurar-vos a tastar la font original, i el bon prefaci de Pèire Canivenc. Per sort, podem recolzar-nos en el nou Diccionari Occità Provençal-Català de Joan-Daniel Bezsonoff editat per Llibres de l’Índex just acabat de sortir.

Sigui com sigui, afrontar la mort no és gens fàcil, cal tenir molt fe, i molta esperança en la resurrecció. Sabem que ens morim, i que altres persones naixeran en un món diferent. Aquest és el testimoni personal que vol transmetre’ns el llibre de Joan Bodon. Perquè tal com diu la profecia: “Als set-cents anys lo llorer reverdirà”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant Boi i son Lloc a la Història Clàssica

0
Publicat el 20 de maig de 2015

En el progrés d’un poble i de la seva gent és important conèixer la seva història per ser conscients de qui són, i d’allò que els fa ser persones. Actualment el paper de Sant Boi queda difuminat com un de tants satèl.lits a l’òrbita de Barcelona. Però tot i tenir aquest paper de secundari, realment és un dels que més destaquen en les pel.lícules clàssiques. Avui, és festivitat de Sant Baldiri, o Baudilium en llatí, 20 de maig, conegut amb el nom popular i germànic de Boi, que vol dir jove, igual que el de Boy anglosaxó. El sant, que va ser martiritzat a Nimes, la ciutat que termeneja l’antiga Gal.lia Narbonesa, és un testimoni del  paper de frontera que ha tingut la nostra població. Certament, encara que la majoria d’historiadors diguin que la frontera estava a la Jonquera, jo dic que Sant Boi, tant com el Llobregat, era la frontera de la Gàl.lia, i que de Berà enllà, entràvem a Hispània.
Altres elements confirmarien aquesta tesi, com la presència en el camí del nom romà Ad Fines, al final, als confins del territori de la província romana que tenia la capital a Narbona. O el fet que des de Roma es va considerar la importància de la narbonesa pel fet de pertànyer al rang de les províncies senatorials. Les vicissituds viscudes des de la invasió romana durant les guerres púniques,  les lluites durant les guerres sertorianes, i entre Pompeu i Iuli Cèsar, ens assenyalen una frontera que mil.lenis abans ja anava des del Pallars formant un arc que es tancava al Llobregat, i que amb l’Andalus es va reproduir.
Per això, Sant Boi té un paper molt important documentat ja des de l’època ibera, des del segle V aC, amb les excavacions realitzades al nucli antic, on destaquen la mina de ferro, i les troballes de les termes romanes posteriors. La presència del mar a tocar del poble, el paper com a centre vitivinícola, i el fet de ser punt obligat de pas del riu Llobregat, pel camí entre Barcino i el Penedès, per anar cap a Hispània, ens ofereixen un tríptic explicatiu de la seva importància.
A nivell acadèmic tot això planteja més preguntes que respostes, i moltes vegades quan la resposta no agrada, es deixa el paper en blanc. Així ho he observat, i és fa més palès quan llegeixes amb atenció el bon treball de Victor Hurtado, Atlas Manual d’Història de Catalunya, de Rafael Dalmau Editor del 2014.
Tot i que els resultats de les excavacions es van fer públics el 2007, Sant Boi no figura en el mapa de les explotacions mineres de ferro d’aleshores. Ni es fa valer que s’hagin documentat tres termes en el mateix lloc, quan poques poblacions romanes les van tenir, ni que fos, successivament.
L’Atlas fa unes observacions molt interessants, com per exemple, que les divisions provincials estaven orientades d’est a oest, cosa comprensible si mirem el mapa des del punt de vista de la capital, que era Roma, el centre del món. Esperem que el meu al.legat com a advocat de Sant Boi sigui tant escoltat com ho va ser el testimoni de l’Amadeu Hurtado, per entendre que Sant Boi també té un paper central en la història dels catalans.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les Garrigues de la Llengua

1
Publicat el 15 d'abril de 2015
Paisatge de Primavera a les Garrigues

Aquestos dies de primavera són la millor època per visitar les planes centrals del Principat de Catalunya. Són terres de secà, en gran part, que reben l’aigua com un regal. De la natura les aigües de la pluja i dels rius, i dels homes, les aigües dels canals de reg. Ja ha passat el boirós hivern, i encara no es pateixen les calors dures de l’estiu. La terra es vesteix del verd dels camps, de les flors aromàtiques i dels arbres fruiters. Se sent a les Garrigues el piular dels ocells, i el vent de marinada que arriba endins.

A les Borges Blanques vam trobar moltes d’aquestes flors que tant agradaven a la mestra Dolors Sistac, com podem observar en el recull d’articles periodístics amb el títol de “Foc d’Encenalls”. Una afició compartida amb la Mercè Rodoreda, i amb d’altres escriptors i docents, dels quals ens parla a consciència. Tant com ho fa sobre la situació de la llengua catalana, malgrat que no estem per gaires jocs florals.
Donant un cop d’ull al panorama cultural de les Garrigues, te n’adones que és semblant a la seva cuina: pocs productes, com l’oli, però molt bons. A la vora, Arbeca i Puiggròs, amb l’escriptor Josep Vallverdú. També aprop, de Juneda, la cantant Meritxell Gené. Poblacions entrellaçades pel canal d’Urgell. Una part dels Tresors del Canal d’Urgell, que podeu resseguir a peu o en bicicleta. I ben acompanyats pels tudons, ben dibuixats a la Guia Pràctica de la Natura editada per Ipcena. Una recomanació excel.lent per al Sant Jordi que s’acosta, i que trobareu a la Llibreria Quaderns, a la plaça dels porxos de les Borges. No us oblideu de comprar el periòdic Som Garrigues per estar al cas dels esdeveniments comarcals. Un disseny actual, i uns continguts informatius ben explicats.
Més troballes, com la del text de la Passió de Crist, redactat per Cinto Verdaguer, a l’església de Juneda. Son mossèn també porta altres parròquies, com la de les Borges. El seu campanar s’aixeca emulant el de la Seu, per ser punt de referència de la comarca. Ja es veu que l’edifici barroc va patir els estralls de la Guerra dels Tres Anys, i va quedar despullat al seu dia. Tant despullat com, sense sostre, es van quedar els borgencs quan l’aviació feixista va bombardejar el poble, fins a enderrocar el 60 per cent dels seus edificis, en represàlia pel seu suport a Francesc Macià. Una altra passió, que es pot recordar en l’itinerari de les bombes. Així com en l’Espai Macià, dedicat al diputat i president de la Generalitat de Catalunya. Corprèn que els ocupants van preferir enderrocar la biblioteca del Terrall, abans que arranjar-la. Avui dia, trobareu la nova a un dels laterals. El genocidi espanyol es va voler fer extensiu a la cultura, i sobretot a la llengua catalana.
Tenint en compte els efectes causats en el poble, encara arrosseguem les cicatrius físiques de l’esclavatge. Com són d’evidents les marques psíquiques. Aquestos dies el diari Ara ha plantejat en l’edició dominical el debat sobre el futur del català, i quin tipus d’estandard hauríem de fer servir. Un reportatge amb una àmplia perspectiva. És bo que se’n parli de la llengua, doncs s’ha de fer amb totes les llengües vives. Des del meu punt de vista personal, els temps que vindran, sense menystenir el gran llegat de Fabra, ens acostaran més al paradigma de l’Alcover-Moll. I encara més, goso dir que el català occidental, considerat una branca lateral, esdevindrà el tronc principal del català, i el que més gent usarà. Com a dialecte, presenta la influència del sud i de ponent, que reflexarà les aportacions de la immigració dels anys seixanta i setanta al Principat. Decennis més endavant, la influència de l’anglès i d’altres llengües del món, bascularà després cap al català oriental.
La llengua catalana avui és pot comparar al paisatge de les Garrigues, amb sequera, amb plantes sofertes, però resistents. A la vora dels rius i dels canals principals, com poden ser l’escola, els mitjans de comunicació, etc… creix esponerosa i amb escreix. No em faig il.lusions, a la Floresta trobareu un castell, un magnífic pou de gel i el museu de la pedra. Haurem de tallar els blocs de gel, i n’haurem de picar pedra, molta. Caldrà tornar a aixecar els castells. Fins i tot, veurem que el santuari de l’església ha estat cremat, però sempre tenim la possibilitat, com els deixebles d’Emaús,de trobar Jesús abans pel camí que no pas dins de les cases.

Moià, Moi Land

0

P1300129

Aquest divendres, 13 de març, comença el festival de cinema Moià Fantàstic. Un festival adjectivat com a internacional, la data recorda aquella malastrugança anglosaxona,  i exposa els seus objectius clarament. Evidentment, no sabem si arribarà als nivells del de Sitges, però la població de Moià no vol quedar-se mirant el melic.  No es digui que sent un festival de terra endins, no vulgui tenir un bon horitzó per davant, sobretot aprofitant el replà des del qual pot contemplar de fit a fit l’altre pol, Castellterçol. De nord a sud, acomboiada per les serres s’estén la conca de la comarca, la qual apareix normalment coberta per les boires matinals. Serà aquesta boira, autòctona, no tant famosa com la de les planes de Lleida, la que envoltarà aquest festival de cinema fantàstic. L’altre padrina serà la tradició més moderna: de la mà de la Fura dels Baus potser, però també la d’en Picanyol, amb l’Ot el Bruixot i els seus encanteris màgics.

Després d’anys de bonança, d’endormiscament en una falsa prosperitat, el Moianès s’haurà d’espavilar per tirar endavant. Els dèficits municipals, tant de Moià com de Castellterçol, fan que la necessitat esdevingui virtut, i calgui treballar plegats en la creació de la comarca del Moianès, per poder aprovar el referèndum prescrit per la llei actual. Sinó, els plans per eixugar deutes en quinze anys, que casualment coincideix amb el 2029 i la profecia d’Alexandre Deulofeu, seran més feixucs que una làpida del cementiri. Per sort, podrem fer un bon seguiment dels fets gràcies a la revista La Tosca, i més a fons en la publicació cultural Modilianum, que porta el nom llatinitzat.

Reculant en la tradició més antiga, potser el famós tenor Francesc Vinyes escoltaria amb atenció la banda sonora dels films a concurs. O fins i tot, el nostre Rafael Casanova tornaria a aixecar la bandera de Santa Eulàlia en el moments èpics. Escena operística, especialment en la seva branca wagneriana, de gust més gòtic per les nostres contrades. No debades, diuen que Moià és un dels pobles més bonics del país. L’etimologia del nom ens porta a la paraula Moi que en alemany vol dir bell… i no ens hauria d’estranyar que hi hagués lligams insospitats amb el Baix Rin o amb el Limburg. De cop i volta, apareixeríem transportats al museu de Joseph Beuys, situat al bonic castell de Moiland. Per cert, allà trobareu l’escultura d’un artista català, l’Antoni Tàpies, vés qui ho diria.