Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: General

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – I

1

Aquestos dies d’estiu hem fet la troballa d’un altre santboià no gaire conegut per la nostra ciutat. Cal dir que no és una cosa estranya, tenint en compte que és un personatge de ficció. Es diu Martí Jordana, i potser fa referència al casal de Can Jordana… un cognom il.lustre. Aquest senyor Jordana encarna un logopeda i filòleg de reconegut prestigi, i per més pistes, us diré que té uns orígens anglesos. Per no fer ballar més el cap, que ja la tenim prou escalfat amb aquestes calors estiuenques, resulta que en Pere Quart, en la seva versió lliure de l’obra de teatre Pigmalió de l’escriptor Bernard Shaw, fa que el nostre Martí protagonista sigui originari del nostre poble, tot i que l’acció transcorre a Barcelona.

La popular obra de teatre de Bernard Shaw, que molts hem conegut per la versió cinèfila del musical My Fair Lady, va ser adaptada per Joan Oliver després de la Guerra dels Tres Anys a la societat catalana. Cal tenir present que l’acció es desenvolupa abans d’aquella època, situant-la al primer terç del segle XX, i en l’ambient barceloní. Una manera d’acostar-nos potser als temps d’una república catalana, que es debatia entre l’ambient burgès i les classes baixes, més aviat força baixes, en aquells ambients que tant bé van retratar els periodistes catalans d’aleshores pel que fa a la picaresca i la manera de viure dels que van quedar reclosos dintre de les muralles de Barcelona. Així ens trobem amb diferents contraposicions: dins de les muralles enfront de l’Eixample nou; entre una classe popular catalana i gairebé analfabeta i una classe burgesa que aspira a progressar, i que troba en el llenguatge una manera de vestir-se. Tant important és com ens vestim amb roba, o amb la llengua que parlem. Per això, cal recordar la gran tasca d’En Pompeu Fabra per trobar una llengua estandaritzada.

En fi, ja sabem el final de Pigmalió, quan el protagonista ha aconseguit fer una obra d’art, i això l’omple d’amor, tant per la persona que ha estat objecte i subjecte de la seva tasca. Ja podem recordar el gran poeta llatí Ovidi quan parla de Pigmalió en la seva poesia de les Metamorfosis. És clar, com tots nosaltres som alhora objectes i subjectes de l’amor, sigui per activa o per passiva. I com en el fons, la recerca de la felicitat ens fa viure, malgrat els desenganys i la mort. Com el desenllaç final de tota l’obra ja el sabem, el podrem gaudir igualment, malgrat que aquella Barcelona va desaparèixer amb la República, i com aquella burgesia catalana i les classes populars també van ser anorreades amb ella. Gaudim del nostre Pigmalió d’avui, i dels que trobarem cada dia, i si veieu el Martí Jordana per Sant Boi, el feliciteu pel seu èxit. Al proper article parlarem de la seva presència a la nostra ciutat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MANDONI O MANDRONI, O TOTS DOS ALHORA

1
Publicat el 10 de juny de 2018

Quan ens expliquen històries d’aquelles que ens fan aprendre, com si fossin axiomes o lemes determinats, podeu comprovar que amb el pas del temps el maquillatge que emmascara la veritat va caient. Es va esvaint fins que un fet determinat palesa la desfeta, i se’ns mostra com són les coses. Aleshores també veiem els qui i perquè van fer aquesta pintura esbiaixada. Ja sabem que els que manen avui dia controlen el passat, per poder continuar manant en el futur.

Així, gairebé ni ens adonem que davant de certes lliçons d’història apreses a l’escola, que pensem que no ens condicionen el pensament propi, ho fan per estalviar-nos els raonaments que molts vegades ens caldrien per redreçar la nostra vida present. Una d’aquelles coses explicades seria la lluita coratjosa dels ilergetes contra els romans. A Lleida es va aixecar un monument al seu heroisme, personificat en els cabdills Indíbil i Mandoni. Què podem dir d’ells que no ho hagin mirat i remirat un munt d’historiadors?. Doncs que hi ha coses que no quadren, i malgrat que el mètode científic accepta un marge d’error, aquest marge ens obre una escletxa per avançar el progrés i la recerca.

El cas que plantejo és la semblança entre el nom de Mandoni, i el de Mandroni. Aquest segon nom es troba recollit en una llegenda explicada per Joan Obiols al seu llibre titulat “La Gramola”. És un recull etnogràfic dels Pirineus, i recull la llegenda segons la qual Mandroni va resistir als romans a les valls altes. Se’l presenta com un guerrer gegant a Betlan que va contenir l’avenç de les legions, i que al final va morir lluitant. La llegenda recollida a la Vall d’Aran explica que quan Mandroni va morir, van agafar el seu cap i el van foradar amb un clau, i les seves restes descansen al poble de Garòs, a tocar de Vielha. Allà les hi guarden encara, i és digne de meravella que el guerrer de l’Aran tingui tanta semblança amb el nom del cabdill ilerget. No serien la mateixa persona, malgrat que un estigui a la banda del Noguera, i l’altre al vessant del Garona? I encara em meravella més que sent ilerget, la seva mort segueixi el costum celta, o gal, de foradar el crani amb un clau. Aquest seria un altre argument que reforçaria la teoria de què els iler-getes  són també iler-keltes?. El costum funerari dels cranis clavats ja s’ha trobat a Ullastret, a la banda indi-keta, però més recentment. I com sinó surt el nom d’Indi-Bilis, l’altre heroi?. Si la llegenda de Garòs s’explica des de fa segles, no deixa de ser un exemple de la connexió entre les dues poblacions, malgrat el pas del temps. Voldria dir que el costum compartit forma part des de fa segles de la història del nostre país, i del substracte que conformava el nostre poble. Caldria deixar de fer el “mandroni” com diuen en sard, i posar mans a la feina per desenterrar unes quantes històries sepultades per un munt de mentides interessades.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MARIA-MERCÈ MARÇAL, SENYALS DES DE SANT BOI

0
Publicat el 9 de juny de 2018

El passat 22 de maig es va celebrar a la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer de Sant Boi una taula rodona per tancar les activitats dedicades el 2018 a la poetessa Maria-Mercè Marçal, en el vintè any de la seva mort. L’acte va omplir la sala de públic, majoritàriament femení. No debades, Marçal va viure i treballar de professora força anys a l’Institut Rubió i Ors de la nostra ciutat. Els ponents van ser companyes d’aquella època, la seva primera parella, Ramon Balasch, i alguna alumna d’aleshores. Un homenatge merescut a una persona molt activa en tots els àmbits, tant privats com públics. Aquella professora que venia de Barcelona a treballar a l’extraradi, amb la seva vestimenta “hippie” com a signe de modernitat.

M’agradaria parlar d’alguns aspectes no gaire comentats d’aquesta dona de caràcter que va fer del seu lema: “tres voltes rebel” un eix vital. Sant Boi per a ella no era massa estrany: un poble amb tradició pagesa, amb força gent treballadora, tant catalana com nouvinguda, i en un moment polític de canvi que oferia moltes possibilitats i esperances a la dècada dels anys setanta. Cal que tingueu  en compte que va passar la seva infància a Ivars d’Urgell, d’on era la seva família, i que traslladats a Barcelona, va ser conscient dels diferents valors de la societat agrícola com de la industrial. Remarco, a més, que com a ilergeta, parlant d’un català occidental, es trobava com una immigrant en un món d’indigetes, amb un català oriental. L’accent també la delatava anés on anés. Això no va ser cap obstacle, sinó un enriquiment en el coneixement i domini de la llengua que estimava. I aquest amor el va mostrar tant a l’ensenyament com a la literatura. Un fet il.lustratiu és la fundació de l’Editorial Llibres del Mall juntament amb destacades personalitats de l’època. Si ells eren el mall, l’enclusa era la societat que sortint de la foscor de la dictadura franquista, buscava una llum, i per això calia forjar moltes eines per redreçar la cultura i l’educació arrabassada pels genocides.

La feina era ingent, i aixecar una nova societat no va ser gens fàcil. Tot i l’esforç, sabem que moltes batalles es van perdre, moltes coses es van capitombar, com s’ha demostrat ara després de quaranta anys. Maria-Mercè Marçal va perdre gairebé totes les batalles: fos en l’àmbit polític, nacional, feminista, social i cultural, amb un preu alt a nivell personal. Era molt lluitadora, però no se’n va sortir. És ara després de la seva mort que ha estat reconeguda abastament, i considerada com es mereix, una d’aquells que es va enterrar en els fonaments, com va titular Manuel de Pedrolo una de les seves obres. La mort prematura no va llevar-li l’esperança d’un futur millor. Pensem que Maria-Mercè Marçal es considera com una escriptora moderna i renovadora, una de les fites de referència. Però si agafem perspectiva, entendrem que l’obra de Marçal beu d’una tradició antiga i profunda que entronca amb la poesia trobadoresca, la de les “trobairitz”, d’una font que raja pel broc del “trobar clos”.

Per això, podem entendre la petjada profunda que va deixar en persones, com la Montse Piquer que va llegir un emotiu escrit, i en altres camps socials i culturals. L’escriptora ens va llegar un tresor literari que no us podeu perdre, si teniu la gran sort d’haver-la trobat, sinó en vida, més enllà de la seva mort. Us recomano que llegiu l’excel.lent butlletí 4Ratlles editat per la Biblioteca Jordi Rubió i Balaguer, el seu número 70 està completament dedicat a la Maria-Mercè Marçal. Us servirà de guia per endinsar-vos en el món d’aquesta gran trobadora catalana. I si cal, encara podeu acudir a la seva fundació que va deixar-nos com a testimoni.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ANANT A PARAR A SANT BOI

1
Publicat el 1 d'abril de 2018

Aquesta expressió és força coneguda pels catalans, i els santboians la tenen força present en el dia a dia. És una manera de veure la bogeria, i com la considerem des de la mentalitat catalana. La frase també apareix a la novel.la que va escriure Narcís Oller al segle XIX, “La Bogeria”. Vaig trobar aquest llibre editat per Laia dintre de la col.lecció de Les Eines de Butxaca, amb un bon pròleg del Sergi Beser.

És una narració a mig camí entre el naturalisme imperant i la prospecció psicològica de les persones. L’aproximació al personatge està molt ben feta, la perspectiva exterior ofereix una panoràmica completa de la bogeria, i del protagonista, en aquest cas, del boig. Tant des del punt de vista social, com de les aproximacions mèdiques, i de les causes de la malaltia, que poden ser tant hereditàries com adquirides. Un llibre molt recomanable per a qualsevol que vulgui acostar-se a aquesta malaltia, que forma part de la nostra natura. Una aproximació panoràmica, que no és plana, sinó que ens envolta i ens interpel.la a tots. El boig neix, o se’n fa. Som bojos de naixement, o hem anat a parar a Sant Boi perquè la nostra vida ens hi ha empès, i les persones que ens envolten no ens han sabut donar un cop de mà.

Evidentment, aquesta novel.la no vol fer un elogi de la follia, però sí que vol acostar-nos a la gent que la pateix i com la societat la viu. A la tradició catalana del seny i la rauxa, s’hi exploren els límits del geni i de l’acostament perillós a la veritat, real o figurada. Observem com exposa l’afer de l’assassinat de Prim com a crim d’estat,  burlant una possible censura perquè en parla un boig. I si de vegades un hi toca, d’altres no hi toquem i veiem fantasmes on no n’hi han, com en el cas de sospita de l’adulteri de la dona.

I això ho fa des d’un punt de vista molt humà, on n’hi ha per riure i n’hi ha per plorar. També cal observar com la bogeria pot ser un esdeveniment, que la nostra vida ens hi pot portar, i que som com equilibristes sobre la corda fluixa. De fet, la malaltia seria com un accident més que ens pot passar a tots. Aquestes setmanes de març, ens ha tornat a visitar el Circ Raluy a Sant Boi, i això ens fa adonar de la meravella de l’home, i dels riscos que afrontem cada dia. Gairebé tots ens en sortim, millor o pitjor, però de vegades fins i tot els més capaços i preparats perdem el peu, i caiem. Fins i tot, un equilibrista magnífic del Circ del Sol ha ensopegat, i la mort se l’ha emportat. Tots i cadascun de nosaltres hauríem de tenir una bona xarxa sota els peus  per parar els cops.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS LLEONS DE BRABANT

0

Aquestos dies de febrer estem rebent un bon temporal de pluja i neu que s’ha escampat pel nostre país assedegat. Malgrat que hi ha hagut força complicacions, també ha permès viure aventures personals. Entre elles, la de l’autocar flamenc atrapat per la neu a la collada de Toses. Tots els estudiants que hi viatjaven estan ben aixoplugats a l’hotel. Per aquelles coincidències, el nostre president Puigdemont es troba arrecerat en un altre hotel de Brusel.les, i com no podia ser més simbòlic, a l’Hotel President. Mentres es debat com i de quina manera es pot fer una investidura, jo demanaria que se’l vestís amb una gramalla com pertoca.

Potser el fred que fa, i que ens anirà tant bé, és semblant al que feia pels volts de la Puríssima a Flandes. Segurament és la torna d’aleshores. Tanmateix, vam poder gaudir de l’escalf que vam trobar a Lovaina, la capital del comtat de Brabant. En flamenc es diu, Leuven, i vol dir Lió, és dir, Lleó amb la traducció. I com que parlem de traduccions, vam tenir l’oportunitat de trobar-nos amb l’exposició commemorativa del Col.legi Trilingüe d’Erasme de Rotterdam a la Biblioteca de la Universitat. Es titulava el “Somni d’Erasme”. El col.legi es va fundar l’any 1517, feia ja cinc cents anys, gràcies a l’herència benefactora de Hyeronimus van Busleyden, Jeroni de vés a saber qui i d’on era…

De fet, el col.legi estava vinculat a la universitat de la ciutat, però seguia uns estudis propis. La seva existència va ser fructífera, però no gaire plàcida. El seu objectiu principal era la coneixença dels textos sagrats en els idiomes originals, i per això, saber-ne bé l’hebreu, el grec i el llatí. Calia aprendre-les bé per poder recuperar el sentit original de les escriptures, que la jerarquia eclesiàstica s’havia reservat per a ells. Erasme volia desenvolupar un projecte cultural que reformés el cristianisme des de dins. Era un puritanisme cultural que retornés la fe als seus principis bàsics. El puritanisme de Luter va ser més polític i social, perquè va voler fer una separació de poders entre l’església i l’estat. D’aquesta manera es retornava a l’església com a comunitat de creients. La Contrareforma precisament mantindrà la Inquisició, instrument de l’estat per a controlar la religió. Erasme no va voler donar la raó ni als uns ni als altres, defensant la seva llibertat. Els Països Baixos eren un punt clau d’aquella època, i per això, allà es va produir una línia de la fractura d’Europa Occidental, entre catòlics i protestants. Bé, el cas és que Flandes va restar catòlica i Holanda protestant.

L’exposició estava força ben feta, se centrava en el “collegium”, i mostrava els llibres impecables que es van imprimir aleshores, tant els de text com els quaderns dels estudiants. Emocionava contemplar aquelles edicions, tal com ho fem avui dia a les nostres facultats, pensant en els professors i en els companys d’estudis que hem tingut. Aleshores cada alumne s’identificava amb l’escut de la seva casa. Cal que ens fixem en la ciutat de Lovaina, com capital del comtat de Brabant. Al seu escut llueix amb orgull un lleó, és clar. I vés per on, ben aprop trobem també l’escut de les quatre barres, que porten els prínceps de Merode. Aquesta feliç coincidència fa que els estudiosos burxin per les genealogies fins a trobar els seus orígens catalans. Fins i tot, diria que el nom de Merode derivaria d’ArmenRodes, la vall on es troba el monestir de Sant Pere de Rodes.

En tot cas, vull subratllar que Erasme personifica un moviment cultural de renovació que comptava amb el suport de gent destacada. Per exemple, aquestos dies podem gaudir de l’exposició al voltant d’En Miquel Mai, barceloní de nissaga pallaressa, que va ser doctor en drets, i un membre destacat de la Cancelleria Imperial de Carles V. La seva biblioteca incloïa nombrosos llibres erasmistes. Per desgràcia, la Inquisició i el paper de Felip II, nefast per als interessos catalans, van expulsar aquell alè reformador fora del seu imperi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA SAVIESA DELS ASES

0

Avui no parlarem de la cançó “Ya se murió el burro…”, ni del seu extraordinari contrapunt, la poesia de “Platero y Yo” de Juan Ramon Jiménez. Avui deixem terres estrangeres per tornar a parlar de nosaltres i dels nostres rucs, i encara dintre d’aquesta família, del més petit de tots, l’ase. Podem fer-nos amb la mula, o el matxo, però encara ens queda l’ase. Aquest mes de febrer del 2018 destaca precisament per als catalans, per assemblar-nos més que a Llàtzers qualsevols, a ser més aviat l’ase dels cops. Aquestos ens arriben de fora, per qualsevol motiu, i ens arriben de dins per les guitzes que ens fan els nostres mateixos veïns, i fins i tot, la nostra mateixa gent…

Deixarem de banda els valors com la paciència que s’associen a aquestos animals quadrúpedes, esmentats per un periodista d’anomenada actualitat. Una paciència que té el seu recorregut en el temps. Però si el temps del futur se’ns farà molt distant, miraré d’anar cap al passat per poder extreure algunes lliçons que ens serveixin per al camí.

El mes de gener vaig acabar de llegir el llibre “L’Ase d’Or” de l’autor clàssic Apuleu. És un llibre editat per Club Internacional del Libro, escrit en versió castellana per un tal Diego Lòpez de Cotegana, al segle XVI. Tot i que el text està en castellà, les catalanades abunden per tot arreu, i és molt fàcil de veure que l’original estava escrit en català, tal com ens han obert els ulls de la censura espanyola els historiadors catalans que estan refent tot de dalt a baix. El fons clàssic ens parla de les aventures i desventures d’una persona que per causa de la màgia és metamorfosat en un ase, i de totes les coses que li esdevenen fins que pot tornar a recuperar la condició humana. El paisatge i la ambientació són grecs, però entenent això com que parlen de l’Imperi Romà a la seva part oriental, i que els estudiosos els situen als segles II i III de la nostra era. En tot cas, allà trobarem les diferents llegendes mitològiques, incloent el mite de Psique i Cupido, entre d’altres… Al final, quan el personatge recupera la seva humanitat, abandona el camí del món, ple de vanitats, per consagrar-se al temple d’Isis i Osiris…El fet que el protagonista s’anomeni Luci ens fa adonar de la coincidència atzarosa, o no ho és pas?, amb els coneguts avantpassats, com el patrici romà de Barcelona, Luci Minici Natali. O el militar isonenc, Luci Emili Patern.

Abans d’aquest llibre trobat, vaig poder gaudir de l’excel.lent  reedició en català feta per l’editorial Barcino del text d’Anselm Turmeda: “La Disputa de l’Ase”. Si a l’Ase d’Or ens trobem les aventures d’un personatge, amb Turmeda ens aboquem al combat filosòfic entre el mateix autor i un ase per determinar si l’home és superior o no a la resta d’animals. L’ambient és plenament medieval: davant de la cort d’animals, es produeix aquest debat dialèctic, com si fos un torneig. Hi arribem pel camí dels somnis en que cau l’autor, i serveix d’excusa a Turmeda per posar l’home davant del mirall. A cada argument de l’escriptor, l’ase contraataca amb més fortuna i enteniment, que si fos un combat ajustat, l’home ja estaria arrossegat per terra i descavalcat a cada trompada. Només pot guanyar al final de tot fent servir un argument religiós, l’exemple de l’encarnació de Déu com a Jesús. Entremig, s’hi narren moltes faules i aventures, com la conquesta de la ciutat italiana de Pertusa. Tot amanit amb un to burleta i desenfadat que domina per sobre de les històries més tràgiques, a l’inrevés del que passa amb “L’Ase d’Or”.

Aquestos dos llibres formen part de la tradició fabulística catalana, on seguint el corrent del “Llibre de les Bèsties” de Ramon Llull, que veu d’altres fonts més antigues, podem trobar un retrat humà i personal de les grandeses i misèries de la nostra vida terrenal. Certament, en bell català, els ases “coneixents” tenen més enteniment que la majoria de la gent. Si del ruc català n’hem fet un tòtem, de l’ase encara podem posar-lo en l’esgraó més alt. Dels valors com la paciència i la humilitat que personifica en podem treure una lliçó de vida, i encara més, aprendre que de tot, hom se’n surt.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

NADALS D’AHIR I D’AVUI

0
Publicat el 9 de gener de 2018

Ja han passat les festes de Nadal del 2017. Força entretingudes diria jo, perquè sota el mantell de neu, les aigües nervioses van fent via. Amb l’entrada oficial a un hivern temperat en forma d’eleccions democràtiques, el solstici ens ha portat tota una sèrie d’actes paral.lels que ens donaran la perspectiva de l’any 2018 que acabem d’encetar. Un d’aquestos actes emotius va ser la cantada de Nadales que es va fer davant de la presó Model per donar suport als polítics “presoners polítics”. Per dir-ho amb pleonasme, figura literària que és més amiga de la barroca llengua castellana, per no dir-ho amb sarcasme.

El fet que l’acte es desenvolupés davant d’una presó Model tancada feia pocs mesos, després de tants anys, em va produir aquella sensació de viure l’Aleph, aquell moment on s’ajunta el passat, el present i el futur. Recordava la història de la presó, i del sistema penitenciari espanyol, que va tenir el seu exponent més tràgic al castell de Montjuïc durant tot el segle XX. També la Model va tenir el seu protagonisme, quan avui dia recordem la sentada del Lluís Maria Xirinacs davant de la porta principal. El cartell de l’exposició ho explicita: “La Model ens Parla”.

Molts érem petits i no ens vam enterar gairebé de res, i després quan llegeixes els llibres de memòries, comences a fer-te una idea de tot allò que t’explicaven, o no, la nostra gent gran, i com ho havien viscut. Ens pensàvem que tot allò ja havia passat, i te n’adones que no. Xirinacs ens fa cinc cèntims amb el títol: “Entrem en el Gran Buit”. Allà trobem que hi ha una petita diferència entre les persones que es troben a dintre i les que estan fora, només depèn del costat de la paret on te trobis. I això que altres ja ens han dit abans, ara ho estem vivint nosaltres.

Encarem el Nadal amb la màscara de l’alegria consumista, amb el desig de celebrar amb els estimats una veritable festa, i sabent que la nit es torna cada dia més fosca i amenaçadora pels quatre costats. Sentint amb tristesa com alguns pastors de l’Església fan costat al rei Herodes. Com els corders anem d’un costat a l’altre, cercant un rabadà i un majoral de confiança, com si fossin els dels Pastorets innocents. I desitjant que aquella estrella que es mou en el cel, ens faci arribar al nostre destí, tal com va encaminar als Reis Mags. Ens caldrà molta màgia, encara que sigui com la del Mag Hausson o com la del Lari. Des del fons del cor, desitgem que tots arribem a veure-la una altra vegada el Nadal del 2018.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ELS ARENYS CULTURALS

0

Després de les festes de Sant Martí, encara vam trobar força activitats a Arenys el cap de setmana. Més enllà del record perenne de Salvador Espriu, el 2017 també és temps d’aniversari literari per l’Any Bertrana, al voltant de Prudenci Bertrana, als 150 anys del seu naixement i als 125 dels de la seva filla, l’Aurora Bertrana. Si la literatura és important, encara més valorada està a la Biblioteca del Pare Fidel Fita, d’Arenys de Mar. El divendres 17, l’atzar va fer que encara poguéssim arribar a la Mostra de Cinema Occità que es passava a la Sala d’Actes. No hi havia massa gent, però vam gaudir de la projecció al voltant del Carnaval de Llimós

A l’endemà, dissabte, dia de mercat, agafàvem l’autobús per enfilar-nos cap a Arenys de Munt. Allà vam assistir al 17è Simposi de l’Institut Nova Història, amb el lema “La Història Censurada de Catalunya”. L’acte va aplegar un públic amatent que va omplir la sala tot el dia. A l’entrada, les taules paraven llibres, publicacions i novetats al voltant de la recerca històrica catalana, en el camp que ha obert l’historiador Jordi Bilbeny. Més enllà dels discurs institucionalitzat, gent preparada o aficionada estan cercant pistes per trobar el tresor dels catalans. Amb tant de material, el temps es quedava curt per als ponents. Sort que els col.laboradors de l’INH van saber portar l’acte de manera senzilla, però eficaç. Van tenir el detall de lliurar un vas de vidre gravat com a record, i potser com a símbol de la claredat i transparència que voldríem trobar per tot arreu.

Entremig de les ponències vam tenir temps de fer una passejada riera dels Sobirans amunt, fins a l’ermita de Lurdes, on es troba una rèplica ben aconseguida de la cova, amb una imatge de la Immaculada Concepció. La riera estava seca, i la sorra s’escampava sota els nostres peus, a tocar de canyissars que de seguida s’aixecaven apuntant les muntanyes de la vall, dintre de la serra del Montnegre. Cap al tard, vam avançar-nos a la clausura per agafar l’autobús de tornada cap a l’hostal. Si n’haguéssim tingut ganes, encara hauríem escoltat el concert del Felix Cuc.

L’endemà diumenge vam anar a caminar. Vam adreçar-nos al cementiri d’Arenys de Mar, seguint els murals pintats a la paret en record del poeta de Sinera. A dalt del turó, de cara al mar, fèiem l’esforç de contemplar el paisatge amb el seus ulls. Des d’allà, per la banda de Montplana, vam acabar dalt del turó, per tornar a baixar, seguint el rial que resseguia el camí de Can Jalpí. Així va ser fins que vam atansar-nos a l’autopista, que com un gran tall a la vall, fa sentir-te enmig d’un escaléxtric. Vam arribar fins a Arenys de Munt, fins a l’avinguda de grans plataners que s’enfila turó amunt. Al capdamunt, es troba un gran roure en record de l’arbre de Guernica. Uns indicadors a la intersecció marcaven els Rucs del Far, i també el castell de Can Jalpí. Els colors de tardor embolcallaven el castell, i reflectien les seves torres i muralles de postal damunt del llac. Al costat, el xivarri dels nens que jugaven a la zona de Jalpí Aventura omplien tot el bosc. Cap al migdia, a peu vam passar com vam poder la barrera motoritzada riera avall. Just a temps d’escoltar les cançons de Les Filomenes, que actuaven per l’aniversari de la biblioteca, situada al Rial de Sa Clavella, de nom tant suggerent. Després de dinar, una estona de descans a la platja d’Arenys abans de tornar cap a casa.

Pensant després en tot això, em vaig adonar que on vam veure més gent va ser a Can Jalpí, un espai fantàstic i les seves activitats d’aventura. També els diferents concerts que vam trobar estaven plens de gom a gom. Per als que gaudim de la cultura, de vegades ens oblidem que cal transmetre-la de manera alegre, fent-la viva, i animada. Ara que és temps de sequera, necessitem molta pluja i aigua que remulli la sorra, i es filtri per sota per omplir les fonts i les rieres del nostre cos. Necessitem ser tant porosos com la sorra, per amarar-nos de la cultura que per una banda o altra, sobreeixirà, fins arribar al mar. Potser la riera seria com una artèria per als arenys culturals, que es contraposa a les presses, a l’autopista que ens dóna comoditat, rapidesa, i ens torna cecs al paisatge i al nostre viure. L’asfalt dur, com si fossin les veritats oficialistes, que s’imposen sobre la sorra de la riera, amagant els tresors de la nostra història. Cal tornar a ser sorra, i encara més, aigua, per tornar a viure la nostra cultura. .

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VIUREM AMB PORS

1

Avui celebrem el dia de Tots Sants, i demà el dels Difunts. D’aquesta vida que té dues grans veritats, que naixem i que morim, podem dir que necessitem celebrar aquesta festivitat de record. Per tots aquells qui hem conegut durant tots aquestos anys i que ja no ens els trobem en aquest món. sigui per bé o per mal. La mort se’ns emportarà també a nosaltres, no sabem a on, dependrà potser de la nostra fe, però tots hi passarem. La mort se’ns apareix com a companya inseparable de la vida, i ens la fa valorar més. Però tots en tenim por, i per tant, o fugim, ens estem quiets, o l’encarem. De vegades, més que la mort, temem les nostres pròpies pors. Són un mecanisme de defensa i protecció davant dels riscos de la vida, però quan les pors ens dominen no podem viure la vida amb goig.

No és que tinguem nostàlgia, o enyorança de temps millors, sinó que no podem afrontar pas el temps que ens queda amb joia i goig de viure. Com diu aquella cançó portuguesa: “O que mais me prem da vida, nao é a morte de ninguém, é que a morte, d’esquezida, deixa o mal e leva o bem”. Però aquesta mort no és només una qüestió personal, també és una qüestió social. Per això celebrem aquestes festes tots junts: sigui el Halloween celta, tant com les castanyes o els panellets, etc… Tots junts ens fem costat per lluitar contra les nostres pors. I per això, vaig trobar molt interessant el llibre de José Gil, editat per Relógio d’Água, l’any 2004 : “Portugal, Hoje” amb el subtítol tant actual “O Medo de Existir”. És un recull d’articles al voltant de les pors socials i el control de les societats modernes, del pas d’un segle XX al XXI. És molt interessant perquè aquest filòsof exposa la difusió de la por dintre de la dictadura de l’estat portuguès al segle XX, i com per capil.laritat s’estenia per tota la societat. A més a més, exposa el paper dels mitjans de comunicació de masses com a noves eines de control i difusió de la por dins de la societat del segle XXI. De la por de viure de manera més evident dins d’una dictadura, que comporta un exili exterior, a passar a la por de viure dins d’una societat de dictatova. L’amenaça es fa per la invisibilitat televisiva, per l’allunyament de les persones de la realitat, de la seva responsabilitat. La no identificació amb els referents acceptats, que col.loca les persones fora d’aquest marc o norma social dintre d’un exili interior.

Si Umberto Eco ens parlava de la dicotomia entre apocalíptics i integrats, José Gil ens parla més d’aquest ús de la por per a controlar la gent. A la societat simbòlica del segle XXI les lluites també són simbòliques, però no deixa d’haver un recurs a la violència física i institucional de l’estat sobre les persones o altres pobles. L’evolució ha superposat una capa de “democràcia” damunt d’altres mitjans de coerció que no han desaparegut. Per això, la nostra experiència a Catalunya ens serveix per fer paleses les semblances amb els processos que descriu José Gil. Fins i tot en el cas de fer-ne una traducció, és clar.

De fet, a la vida acostumem a bellugar-nos entre una perspectiva o una altra, tenint en compte que vivim, que anem per entremig, de vegades més cap a l’apocalipsis, d’altres més cap a la integració. Però anem navegant, i com tot Ulisses, per passar entre Scil.la i Caribdis fem tapar les orelles als nostres companys. I fins i tot, la vista i altres sentits, per poder gestionar les nostres pors.

Sabem que morirem, però arribar a Ítaca, acomplir el nostre destí és la màxima aspiració que tots podem tenir, com a persones i com a poble. Potser no quedi pedra sobre pedra, però allò que els catalans tornarem a aixecar com l’au Fènix serà la senyera que portarà la llum a tot el món.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

APLEGANT ELS JONCS

0

Aquestes setmanes vam trobar-nos amb el llibre de poesia del Lluís-Miquel Muntané titulat “L’Esperança del Jonc”. Una troballa afortunada i adient per als temps que corren, i que ens permeten descobrir aquest autor. Fora d’una coneixença popular, descobrim una rica trajectòria literària gràcies a una de les seves primeres obres editades l’any 1980. Un pròleg curt, però entenedor, ens fa de guia per una poesia que relliga un món interior amb l’exterior, com un mirall on es reflexen les forces i les febleses de la persona.

Un món exterior que ens pot recordar la duresa de la natura a la pel.lícula Dersu Uzala, amb aquella escena tant intensa quan han d’aplegar tots els joncs que poden. Les garbes els serviran per construir una petita cabana i poder resistir el vent fred siberià que els congelaria durant la nit. Però també ens enrecordem de l’exemple de Ramon Muntaner, quan explica la metàfora de la mata de jonc, no només per lluitar en el dia a dia, sinó també de cara al món interior.

No sabem fins quan ens haurem d’arrecerar, com ens declama en el seu poema: “No sé fins quan descobrirem pomeres/ en els revolts insòlits del desert,….” per acabar “al brindis nou amb nèctar de la vida”. Perquè també sabem que nou pometes té el pomer… i sabem d’on bufa el vent… en aquest cas de ponent… Per això, haurem d’aplegar els joncs, i anar a buscar les canyes que necessitem per fer una tanca que protegeixi l’hort que hem plantat. O com diu el poeta en un altre vers: “El jorn de la llum no serà un miracle, sinó temps i temps de lluita angoixada”.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CONTES FANTÀSTICS DE MAR I MUNTANYA

0

El dimecres 18 d’octubre, al vespre, es va fer a Cal Ninyo la presentació del llibre “Cròniques de Kaneai”, de Voliana Edicions. L’acte va comptar amb la presentació de la santboiana Maite Moreno i la presència de la pròpia autora, la Raquel Picolo, agombolats per la Llibreria Isart. Malgrat la pluja que va caure, el vestíbul de la planta baixa de Cal Ninyo va acollir un públic amatent. Una aigua esperada i benvinguda, acompanyada de llamps i trons, que espetegava sobre els carrers amb força. El temps recreava una atmosfera molt adient per poder escoltar els contes fantàstics d’aquesta autora originària de les muntanyes del Pallars, que actualment viu arran de mar.

Les “Cròniques de Kaneai” es un recull de contes fantàstics, on es barregen elements fantàstics, del món dels somnis, enmig d’un paisatge o medi natural que emmarca i on s’arrela aquest món. Kaneai és una paraula japonesa que vol dir equilibri, en cert sentit, una mica paradoxal amb aquestos contes que apleguen experiències literàries acostades més aviat a una mostra com el Festival de Sitges. Amb sentiments on es barregen pors, dolors, i el coratge de viure i tirar endavant malgrat tot. I que ens remeten, per exemple, també al  llibre de “La Pell Freda”, de Sànchez-Piñol. La Maite Moreno va recalcar la importància de la banda sonora, és a dir, de la música que embolcallen els contes, tant pel silenci com per la seva re-percussió. Per això, aquestos contes són molt adients per rodar un film de cinema fantàstic.

De fet, la Raquel Picolo va expressar que un dels seus referents és l’escriptor Pere Calders. Es va referir també al seu primer llibre editat “La Nit dels Armaris”. Aquest li va servir per explicitar una transició personal des del món de la muntanya i rural cap a un món més urbà i marítim. Sobre això, va fer esment de Maria Barbal i la seva “Pedra de Tartera”, i de Pep Coll, i el seu llibre “Les Muntanyes Maleïdes”. L’autora va exposar la seva voluntat de llibertat creativa, que reposa sobre un paisatge real conegut, com seria el del seu poble de Cerbi, aprop d’Esterri d’Àneu, al Pallars.

L’autora distingeix entre els escriptors que ho tenen tot al cap, i els surt el text a raig, d’aquells, que com ella, van aixecant el text literari pedra a pedra, polint i repassant com quedarà. Us recomano aquest llibre i tota la seva varietat de contes, que rauen en temes diferents: des de la màgia, al somni, o la ciència-ficció, i en un altre pla, els sentiments i emocions personals al voltant de la família, les relacions de parella, l’amor i l’odi, les pors i els coratges de la nostra vida.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DELS GARDINGS A LA GARDUNYA

0
Publicat el 28 d'agost de 2017

La història ens ofereix una panoràmica apassionant sobre l’eix del temps, especialment de l’home. I aquesta seqüència no és linial, sinó també hel.licoidal, per això, hi ha moments del futur que es sobreposen als del passat més arraconat. De vegades trobem aquestos lligams, quan davant d’un nom o d’un lloc del qual desconeixem el seu significat, fem una recerca sobre aquest punt d’interès. Avui parlarem de la plaça de la Gardunya, que es troba darrera del mercat de la Boqueria. Anant senzillament a consultar el diccionari de la Enciclopèdia Catalana ens trobem que la gardunya antigament volia dir la presó.

Unes línies més avall, encara ens sorprèn més trobar el mot “garding“, que es referia a la guàrdia més propera al governant got. És a dir, és la contracció de les paraules “gard” i “ring” on ring és el cercle en germànic. Aquella gent més propera al monarca, més poderosa i fidel. Aleshores ens preguntem com es pot relligar aquestos dos mots. A més de l’anglès, on es refereix a la manera d’ajustar un anell. Com hem anat a parar des de l’Alta Edat Mitjana, amb els gots i aquella mena de guàrdia “pretoriana” dels gardings?  Les semblances són massa evidents per veure que aquesta guàrdia d’honor va seguir la decadència de la noblesa goda, entremig del país nou que neixia amb el nom de Catalunya.

És més, amb els canvis de llinatge dels Bel.lònides cap els Trastàmara, aquesta guàrdia reial es transformaria en una mena d’agència d’espionatge a partir del segle XV, i durant uns quants segles, en una mena de societat secreta al servei de la monarquia hispànica. El nom de la Garduña és conegut en castellà com a marta o fagina, aquell animal mustèl.lid que caça de nit. Al final, com que els extrems es toquen, ens retrobem que en català vol dir presó.

Aprofitant que la plaça de la Gardunya es troba al darrera de la Boqueria, m’he adonat ara que el seu significat també m’era desconegut. M’ha agradat trobar que derivaria del lloc on es venien els bocs o mascles cabrons, deien que aquest comerç ho menaven els jueus. Pel nom sembla prou ben ajustat al mercat. I per això, no deixa de ser una ironia amarga de la nostra actualitat dolorosa més recent, que el musulmà fugitiu de l’atemptat de les Rambles s’hagi escapat pel mercat dels bocs, i a sobre entremig dels jueus. Només ha faltat que imaginem que va sortir per la plaça de la Gardunya cap al barri del Raval. Apuntava sense voler, de forma misteriosa, a l’antiga societat secreta? Qui ho sap…

Cercant al mateix diccionari català, més amunt ens trobem amb la paraula “gardeny”. El seu significat encara és més sorprenent. Resulta que és la paraula per anomenar el grunyit de les truges, doncs una gardenya és una truja. Com que el gardenyer és un lloc molt brut, tal com diu el Diccionari Alcover-Moll. Una combinació surrealista, per la qual aquest jove musulmà va travessar per un lloc ple de truges; semblaria aleshores que les berres l’estarien empaitant i contaminant en el seu camí cap al paradís. Fins i tot, en els moments més difícils i dolorosos, encara podem trobar espai per a la diversió i la ironia. Perquè en el fons som humans i necessitem respirar a fons, i continuar vivint enmig de gardings, de gardunyes, de bocs i de porcs.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FENT CUA PER L’ART A KASSEL

0
Publicat el 16 d'agost de 2017


Avui dia és normal fer cues a molts llocs, fins i tot als aeroports. Ens rèiem d’altres països quan la gent feia cua només per anar a comprar a la botiga, però aquí també ens les fan fer. El motiu sempre és la manca de treballadors. Una de les paradoxes del món capitalista del segle XXI A.D. on sobren capitalistes i falten operaris. Si no fos una cosa surrealista, podríem pensar en la quantitat de turistes que visiten els museus de la ciutat de Barcelona. En aquest cas, els museus d’art són molt importants, i més enllà de les col.leccions temporals, els fons permanents encara són millors. Tot i així, és difícil que tinguin les cues tant llargues com les que hem pogut trobar a la Documenta 14 de Kassel enguany.

I això que aquesta fira d’art contemporani es perllonga uns quants mesos, fins a setembre. Una fira que s’estén per una bona part d’aquesta ciutat de Hessen, aprofitant les seus i els palaus que van aixecar els seus reis al segle XVIII, època de més esplendor polític i cultural. A la majoria d’aquestes seus calia fer una bona estona de cua, cosa que a l’estiu i en període de vacances, malgrat la pluja intermitent, no suposava cap inconvenient per als pacients visitants. Una altra cosa era quan les sales interiors no permetien gaudir de la contemplació de les obres d’art degut al nombrós públic, del qual formàvem part. Us recomano el reportatge escrit per Rocio de la Villa del suplement nº 790 de Cultures de L’Avantguarda que en parla.

Aquest 2017 també es volia homenatjar l’art clàssic amb una seu a Atenes oberta fins al mes de juliol. A més d’afavorir l’intercanvi entre els dos països, es volia posar l’accent en l’art com a expressió reivindicativa, en el compromís i el realisme social. Aquestes bones intencions no han aixecat el llistó de les obres artístiques presentades, la majoria reprodueixen les tendències dominants en l’art globalitzat i costa trobar artistes que destaquin per la seva personalitat. Certament, amb un dia no n’hi ha prou per veure tota la fira, i això que el passi més adient, l’abonament diari ja costa 20€. Aquesta visió parcial, malgrat tot, ens permet trobar sempre alguna cosa bona enmig de tanta palla.

Crec que per internet podeu veure també moltes coses, i vosaltres mateixos jutjareu. Pel que fa a mi, vaig trobar que els artistes més destacats van ser els que manifestaven una personalitat més lligada a la seva gent i el seu poble: fossin grecs, lapons o de Senegal. Aquells que exposen l’Etnopolisme com a concepte cultural i artístic emergent, com a reacció a un art modern que ha perdut les seves arrels de vista. Aquesta modernitat s’ha tancat en el laberint d’Ariadna, i no sap com sortir-se’n. Una modernitat que s’ha enlairat tant com el nostre mite d’Ícar. Per això, l’edició d’enguany no ha estat tant celebrada com les anteriors, però no crec que sigui un problema només dels organitzadors. És un reflex de l’art contemporani que vol tornar al món clàssic, però aquesta font ja està molt explotada, i en raja molt poca aigua.

Precisament la resposta artística la trobareu en mans d’artistes locals, que expressen el nervi de les seves creacions. Particularment, hi ha dos artistes santboians que destacaria per sobre dels que s’exposaven a Kassel: un seria l’Albert Llobet, i l’altre el Francesc Baiget. Tots dos a un gran nivell. Quan podrà organitzar-se una mostra catalana a la Documenta, més enllà dels artistes convidats, que no sempre hàgim d’anar a parar a la Biennal de Venècia? Com deia Joseph Beauys, tot és art, però ens cal personalitat per mostrar-lo i comunicar-lo.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

RANDA D’ALEMANYA

0
Publicat el 10 d'agost de 2017

Aquest estiu uns quants esdeveniments han trasbalsat l’Alemanya. Un d’ells ha estat el temps contrastat entre el nord plujós i un sud acalorat. Aquest fenomen meteorològic sembla que s’hagi exposat més clarament durant la reunió dels G20 a la ciutat hanseàtica d’Hamburg. Sí de dia les reunions dels dirigents dels països més importants del món seguien un curs diplomàtic, arribat el vespre els barris anaven plens d‘enfrontaments, amb incendis i destrosses. Sembla que tot estigui orquestrat per contrapuntar les  manifestacions pacífiques del dia, amb els llamps i trons que se sentien pels passadissos i despatxos dels G20. Ha estat un esdeveniment mundial que hagués plagut a la president Merkel com a perfecta amfitriona, però pel que fa a la seva imatge interior no ha estat gaire positiva.

I no ha estat la única notícia que ha sobresaltat l’esperit alemany. La detenció d’un activista alemany pels drets humans a Turquia ha tensat les relacions al màxim. Per sota mà, es parla dels acords d’Erdogan per comprar armament als russos. També s’ha destacat la continuació de l’escàndol sobre els cotxes dièsel, amb la implicació de la casa Daimler-Mercedes, la qual cosa fa veure que tots els grans fabricants estaven fent lo mateix. De retruc, a la ciutat d’Stuttgart, seu d’aquesta reconeguda marca, es lluita per aturar la circulació dels dièsels els dies de més contaminació. El contrapunt amable ha estat la visita en so de pau dels prínceps d’Anglaterra, per continuar negociant el tema del Brexit. O el casament de l’hereu dels Hannover amb una model russa, amb l’oposició del seu pare, conegut home de món, que va preferir marxar cap a Eivissa.

Si el príncep de Hannover va voler tocar el dos, també ho van voler fer molts hamburguesos. Els que no van poder fugir, els va tocar ballar durant tots els saraus. Per cert, els esvalotadors es diuen en alemany “randalieren”, i pensant pensant,  em vaig enrecordar del grup de música folk del Ripollès, els Randellaires.  Anant cap a l’arrel, al diccionari alemany trobem la paraula “rand” que vol dir marginal, o vora. I en la nostra llengua, ja tenim la paraula “randa” que es refereix a la vora que afegim a la roba. No cal arribar a l’estat d’il.luminació del mestre Llull per veure que a Randa ens hi trobem tots plegats.

Com ens hi trobarem tots plegats al setembre que s’acosta, amb un temps potser d’octubre, i un octubre que semblarà la revolució de novembre, d’acord amb el calendari julià. El cas és que la president Merkel es trobarà amb unes eleccions una mica complicades, malgrat que les anteriors fossin un passeig per a ella, cosa que em va sorprendre aleshores. Potser hi haurà un punt d’inflexió que permetrà a la guineu Schultz fer-se el seu cau a Berlin. Aleshores potser haurem de cridar al famós metge il.lustrat, el Doctor Eisenbarth. Un metge que al segle XVIII era reclamat per totes les corts de l’època. Un personatge molt interessant que a més d’entendre en medicina, es portava amb ell tot un circ ambulant, per poder fer representacions i distreure la població als llocs on hi anava. Fins i tot li van dedicar una cançó molt coneguda. Com sempre, un bon metge cura el cos, però també l’ànima. I això també ho haurem d’aplicar a la nostra Europa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA IDENTITAT REFORMADA

2

Enguany se celebren els cinc cents anys de la Reforma Protestant. Especialment a Alemanya, on va triomfar després de molts anys de lluites i guerres. Entre la Baixa Saxònia i Hesse, a l’espai central germànic on es va produir un punt d’inflexió. El lema d’aquest 500 aniversari és “Reformation geht weiter” La Reforma continua. És un moment de commemoració. De record per tant, i d’acolliment a molts immigrants, refugiats o no. La guerres de religió al segle XVII van portar molts hugonots francesos i occitans cap a Alemanya com a exiliats, i van ser acollits als territoris on va predominar el protestantisme, d’acord amb la Pau de Westfàlia. Molts d’ells encara portarien una creu occitana a sobre, potser. El cas és que si els càtars, que vol dir protestants en grec, van ser vençuts al segle XIII, ens n’adonem que van poder triomfar en un altre espai i un altre temps gràcies als grans corrents de la Història.

Avui dia, a Alemanya es viu la fe protestant amb un cert estancament, degut a la prosperitat general del país. És una bonança fonamentada en una bombolla immobiliària i uns tipus baixos d’interès, combinats amb una indústria i una distribució dels seus productes força eficient. Aquest relaxament fa que comparteixi uns símptomes semblants als del catolicisme, més enllà dels escàndols econòmics o de pederàstia que s’han exposat a la premsa aquestos dies, com en el cas del bisbat de Ratisbona. Si anem a una de les causes d’aquest relaxament, més aviat diria que es fonamenten en l’oblit. Ja no existeix una lluita aferrissada entre dos rivals religiosos, que s’han d’enfrontar a l’expansió de l’Islam, a una indiferència religiosa, o un cert retorn a un paganisme idealitzat.

La revolució protestant va reivindicar la llibertat de la persona, desvinculant l’església com a comunitat, de l’església com a institució jerarquitzada. Així com també es va produir el cisma religiós entre els bisbes de Roma i Constantinoble, entre les esglésies orientals i occidentals, per raons de llibertat religiosa, en aquest cas per part de Roma. Aquests trencaments es viuen com un acte de traïció per una de les parts, i no com un acte d’alliberament i amor envers l’altre. Un exemple d’això és que l’opinió a Alemanya entre la població és que Espanya i Catalunya han de continuar plegats. “Millor junts”.

Això ho pensaven respecte a l’Alemanya reunificada, però no se n’adonen que els països de l’est necessitaven la seva llibertat per tirar endavant, per a bé o per a mal. De fet, és un pensament egoista molt natural, no volen problemes en un dels seus destins turístics preferits. Aleshores és el moment de posar-los a prova quan els preguntes, doncs, per què van fer la reforma protestant i es van separar de Roma i del catolicisme? Ja no recorden pas que la seva llibertat va tenir un preu i un cost molt alt.

Avui dia, en el segle XXI, el problema del protestantisme és que hauria de commemorar també que molts càtars ja van morir segles abans per defensar tot això. Ja no es reconeixen hereus d’una tradició, d’una història d’esforç, d’allò que pot simbolitzar una creu occitana enmig dels països protestants. I els catalans ja sabem que qui perd els orígens per la identitat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari