Els Ponts de Sant Boi

El llac de Banyoles i la seva comarca, el Pla de l’Estany, no es poden entendre com una illa isolada enmig del mar, malgrat les aparences. Sí com un ample esgraó que des de la comarca de la Garrotxa aboca les seves aigües a la conca del Terri i del Fluvià. Aquestos rius són els camins que connecten amb altres pobles i gents. Si la serra del Rocacorba encercla per un costat l’estany, per sota seu brolla l’aigua travessant la roca per camins invisibles. L’estany assoleix una aparent estabilitat, que la mà de l’home ha anat modelant. De tant en tant, la força de la natura es mostra en fenòmens esporàdics, com per exemple, la platja d’Espolla. Estant a més alçada que el nivell de Banyoles, i en determinades condicions, una zona del pla de Martís s’omple d’aigua, i aquesta ha estat canalitzada cap al famós saltant que aboca les aigües cap al Fluvià. Aquest 2017 molta gent va anar a veure aquest espectacle de la natura, els que ho coneixien deia que feia sis anys que no havia pujat tant, com la darrera vegada que s’havia esdevingut dos anys abans.

Aprofitant l’avinentesa vam anar cap a Banyoles, i ens vam allotjar a l’excel.lent hostal Can Xabanet. Ja era la segona vegada que sojornàvem a la ciutat, la primera va ser amb motiu de la fira de l’Aloja que ens va permetre descobrir no només el valors naturals de la regió, sinó també els seus valors culturals. El seu casc antic, per exemple, o el magnífic espai artístic de Can Ginebreda. Aquell cap de setmana vam ensopegar amb la presentació del nou disc de Vic Moliner, titulat Ara, a l’auditori de música. Una vetllada musical per descobrir sonoritats molt personals.

La comarca de Banyoles ens recorda en petit la del llac de Constança, als peus dels Alps. Transmet una calma misteriosa, una abundor d’aigua que de vegades es converteix en una cruel sequera, tal com ens mostra el bon llibre de “Llegendes del Pla de l’Estany” d’Àngel Vergès, publicat per l’Editorial Farell el 2008. Llegint-lo trobarem aquella simbiosi que l’home ha establert amb el seu espai geogràfic, creant una cosmovisió que l’acompanya durant tota la seva vida. Una manera d’explicar i entendre les coses inexplicables, com una manera d’entendre els antics pobladors prehistòrics, com acostar-nos a la gent que va viure a les seves coves, als palafits del parc de la Draga, semblants als que trobem al museu de Baden. Esperem que la propera exposició itinerant ens permeti conèixer millor aquestos avantpassats i els testimonis que ens han deixat.

Més propers ja se’ns presenten els celtes, els romans i els gots. La llegenda del drac de Banyoles ens porta a l’època dels francs, amb Carlemany.  Però sobretot a la de Sant Mer, o Emeri, nascut a Narbona, fill de Baldiri i de Càndida. Hi ha una ermita dedicada a Sant Boi al terme de Galliners. És també el nostre Sant Boi de Llobregat, o de Lluçanès, patró de Nimes. I a la fundació del monestir per part de Sant Martirià, dominant el turó fins que van poder baixar al pla. Una geografia rica, plena de topònims que el pas del temps ha esborrat un significat més acostat als gots que no pas als romans. Per exemple, tenim el topònim de Melianta, que s’escriu actualment amb e perquè es fa derivar del llatí “mel”, quan s’havia escrit sempre amb a. I és que amb Mal ianta ens adonem que “mahl” en germànic vol dir fita. Igual que Malavella, o Malhivern. També podem veure que el Matamors es refereix a més a una prada, de “matte”, i mors a “moors”, que vol dir aiguamoll. Un altre topònim seria el de les Estunes ens remeten a la paraula “ton”, com a la població de Tona, que ens parlen d’argiles.

Per acabar, més que d’argiles, m’agrada contemplar i tocar aquelles pedres tant belles fetes per l’aigua. Com pot ser que l’aigua faci pedres, us preguntareu? Només cal que visiteu el Museu Darder, on trobareu l’explicació. Als soterranis trobareu la col.lecció Darder, on us adonareu de com tot el concepte de la biologia ha anat canviant i millorant. A les plantes superiors del museu us ensenyaran com la força de l’aigua i el pas del temps han anat treballant per formar la pedra que coneixem com a travertí. I amb la qual els homes han pogut construir la major part de les cases de la comarca.

Aquesta setmana llegint un article en un diari català em va arribar una gran notícia. Parlant del riu Ter, un amic bretó explicava a un amic gironí que en la seva llengua, la paraula “ter” vol dir precisament riu. Aquest comentari va alegrar al nostre amic, però a mi m’ha fet descobrir l’origen etimològic de molts dels nostres rius catalans. Buscant per internet, encara s’ha engrandit més la troballa amb el fet que els bretons escriuen “ster”. Com podeu entendre, el bretó és una llengua cèltica del costat continental d’Europa, i que si busquem la paraula equivalent a riu en les altres llengües cèltiques de les illes britàniques, es correspon a “afon”.o “afhainn”. Aleshores ens enrecordem del conegut poble d’Stratford upon Avon, on se suposa que hi va néixer el famós escriptor William Shakespeare. El lloc vol dir que es refereix al poble del riu Avon, on Avon vol dir precisament riu. És com allò de la redundància de la Vall d’Aran, on Aran vol dir vall en eusquera.

Més enllà del fet literari al voltant de la paraula “avon”, ens dedicarem amb gran joia a parlar de la família al voltant de la paraula “ster” bretona. D’ella, nom femení, podem trobar diferents variacions i combinacions que ens fan adonar de les denominacions de molts rius catalans. Per una banda tenim totes les paraules que romandrien amb el “ter”: des de la Tet, la Tec, fins al Ter. Ben properes, entre elles, no només geogràficament sinó en aquest cas, etimològicament. També trobarem, és clar, totes les combinacions amb la paraula “ser”: Tenim des del “ser“, o el “set“, per exemple. També noms de rius catalans. El fet que trobem aquestos noms a la zona indi-geta, a l’est del Llobregat, ens pot fer pensar en el costat oest del Llobregat, a la zona iler-geta. I aquí quin riu ens trobem? El riu Segre. La presència de les lletres se-r, i la permanència de l’accentuació tònica, ens permet mantenir l’origen celta, o gal, del nom del riu. Tenint en compte que la seva llatinització per “Sicoris” s’allunya del nom fonètic. Podem parlar de la Segarra, com a terres sense riu ?

Aquesta gran troballa referma la tesi que la Gàl.lia Narbonesa arribava al Llobregat, fent l’arc de volta que es dreça fins a la serralada del Montsec. Cap al sud, desembocadura del Segre amb l’Ebre, ja s’estendrien les terres dels íbers, que el romans anomenarien Hispània. Cal al nord, els pobles celtes o gals, que s’estenien per tots els Pirineus, arribant fins a Galícia, a l’oest de tota la serralada. Allò que ha estat explicat com una cosa entre amics ens ha fet adonar de l’extraordinari significat que amagaven els noms d’uns quants rius catalans. L’equivalència entre “ster” i “ter” o “ser”, ens connecta amb els significats d’aquestos rius des de Catalunya fins a la Bretanya. D’una punta a una altra d’uns territoris que al seu dia van estar poblats per gent que els grecs van anomenar “keltes” i que ells mateixos s’anomenaven “gals”.

El programa Trinxeres de TV3 està tenint una bona acollida entre l’audiència. El seu format és molt bo per arribar al gran públic. Per una banda, el sentit excursionista dóna un aire de lleure i contrapunt alegre a la temàtica tant dura de la Guerra dels Tres Anys a Catalunya. Tot des d’un punt de vista personal que mostra la geografia real dels esdeveniments que van marcar les nostres generacions. Qui no en té un familiar ?

El programa es fonamenta en el llibre editat per Ara Llibres el 2012, precisament pel mateix Eloi Vila que apareix a la sèrie, amb el títol de “Cartes des del Front”.  A partir de les cartes escrites pels soldats, que van lluitar a la guerra aleshores, es poden reviure les seves experiències. El documental ha permès situar aquestes persones al lloc on hi van ser. D’aquesta manera es pot relligar el passat amb el nostre present d’una manera més ferma. Comptar amb testimonis actuals del mateix lloc és tot un luxe, i un homenatge als supervivents.

Aquestes cartes des del front anaven adreçades a les famílies que es trobaven a casa, fos per compartir els sentiments o encoratjar-les en el dia a dia. Si els protagonistes parlen des d’un front de guerra, aquest el consideraria com un front, mentre que, pel que fa a les cases seria un front interior. La comunicació amb les cartes personals era també la manera d’evitar que arribés el missatge fatal de la mort del soldat. Mentrestant la carta del dol no els pervingués, l’esperança era viva. Molts aconseguiren sobreviure al carnatge, d’altres no tingueren tanta sort.

Les repercussions per a les famílies desafortunades serien més greus per la desemparança, el cop dur, i la lluita per intentar superar-lo. Per això, ens podem meravellar quan assistim a l’obra teatral de Josep Maria de Sagarra, “La Fortuna de Sílvia”. Un esperit atent captarà les actituds que prenen els diferents protagonistes. Per als que s’adapten, i per als que no saben o no volen adaptar-se, a les noves circumstàncies que marquen els vencedors. Aquesta espectacle va fer la última representació de la seva gira aquest mes de febrer a Sant Boi de Llobregat, després de sortir del Teatre Nacional de Catalunya. El text s’emmarca en aquell període de postguerra, i malgrat situar-lo a Europa, més aviat reconeixeríem París, el seu espai és intemporal. L’autor vol fer un clàssic modern, una mena de testament vital per als que vindran darrera. La protagonista perd el fill a la guerra, i com se n’adona de la fortuna de la seva actitud de supervivència contraposada amb el sacrifici d’Abel. El seu nom ja és tota una declaració d’innocència, i per això ella proclama “la victòria d’Abel”. No en va, Sant Mateu amb els fets de la matança dels Sants Innocents ja exposa el nus central del drama: “Quins crits… quin plor tant amarg! És Raquel, que plora els seus fills i no vol que la consolin, perquè ja no hi són`”. És el dolor d’una mare. Per això no sobta que el fill d’en Sagarra apunti que l’obra la va escriure la seva mare, la Mercè Devesa.

Han passat els anys, els testimonis vius ens recorden els horrors de les guerres, i com les hem d’evitar a tota costa. Però l’home se n’oblida, per a bé i per a mal, i les noves generacions no ho tenen gaire present. Ja veurem si el futur ens retorna el passat, com ja s’esdevé en altres llocs d’aquest món nostre que s’ha fet tant petit.

Aquest any del 2017 després del naixement del Nostre Senyor, es complirà el cinc cents aniversari de la Reforma. Amb l’acció del monjo agustinià Martí Luter, es va encetar una nova branca del cristianisme. Aquesta va brotar amb força provocant un daltabaix religiós, que va afectar a tots els rangs de la societat d’aleshores. Fins i tot en aquest nou segle, i malgrat els esforços ecumènics, de vegades hi ha poca relació entre les diferents confessions religioses. Hem avançat a bon pas, i el futur en aquest sentit es fa més generós i ampli per a tothom. Ara mateix, el protestantisme no supera en nombre als catòlics o als ortodoxos, però els governants dels països més poderosos d’Occident fonamenten les seves creences en el protestantisme. En el cas d’Alemanya, veureu com els catòlics assentats a l’eix del Rin es veuen governats pels luterans de l’eix de l’Elba. El llibre de Martí Anglada, “La Via Alemanya”, parla amb admiració de la seva cosmovisió, i això, vist amb els ulls d’un català criat en el catolicisme. Afegiríem a nivell català el llibre de Carod-Rovira sobre la Història del Protestantisme als Països Catalans, molt oportú, i que fa força goig.

Estirant el fil de la història veurem com hem arribat fins aquí, per viaranys de tota mena. La mateixa denominació de “protestants” va ser feta des de la part catòlica. El Concili de Trento va engegar el període de la ContraReforma, amb tota mena de mesures: religioses, econòmiques i militars. Però si pensem en tots els concilis que s’han esdevingut, podem recordar precisament el Concili de Constança, un segle abans. Aquesta ciutat encara està celebrant l’efemèride amb un programa extens que s’allargarà fins al 2018.  Aquest concili va titllar d’heretges els seguidors de Jan Huss, i es va esclafar la dissidència, mentre que per l’altre costat intentava resoldre el Cisma d’Occident. El Cisma amb diferents Papes reconeguts alhora durant gairebé quaranta anys, implicant alhora el poder polític i el religiós.

Anant més enrera, ens trobarem amb les Croades, adreçades en principi als enemics religiosos exteriors, fossin musulmans, o fins i tot, ortodoxos. Però que també es va fer més cruel amb l’enemic interior. L’heretgia càtara va sorgir al segle XIII per respondre als mals de la societat d’aquella època medieval, promovent un puritanisme estricte abans de la Reforma. El cas és que a més, l’excusa religiosa també va permetre l’atac dels territoris occitans i catalans. De fet, aquells que s’anomenaven Bons Homes, van ser qualificats de “càtars” pels catòlics. Es discuteix l’origen del nom, però si agafem un diccionari grec, veurem que “càtar” vol dir precisament el qui protesta o insulta a un altre. Per això, càtar vol dir protestant. Ja ho deien les profecies que al cap de 700 anys el llorer reverdiria. Però no se sabia que serien tant segles després, fent volta triomfal per altres terres i gents, i que tornaria de rebot a Occitània i Catalunya, de la mà dels germànics.

El segon llibre de Samuel, (2Sa 5,1-3) parla de l’elecció de David com a rei d’Israel. L’escena ens mostra com les tribus d’Israel l’anaren a buscar per fer-lo rei, el seu governador, el reconeixen com a sobirà del seu poble, tal com Déu li digué. Aleshores David va fer un pacte amb les tribus davant del Senyor, i l’ungiren rei. Fixeu-vos com ells especifiquen que van fer un pacte davant de Déu, i sobre aquest pacte sagrat va poder governar. També que el màxim sobirà és el Senyor, i que ells pacten d’igual a igual com a homes lliures. Més enllà de la fórmula jurídica del rei sagrat, gràcies a Déu, que ha fonamentat la monarquia i els estats-nació, existeix la fórmula jurídica del pacte sagrat. Aquest pacte és el fonament polític de les repúbliques, i de la sobirania compartida dels homes.
D’aquest pacte neix la justícia, que és font del dret. I la teoria política que fonamenta la legislació es sosté en el pacte dels homes davant de Déu. Per això, als evangelis, Jesucrist planteja el dilema de si l’home està fet per a la llei o la llei per a l’home. Com que no existeix una divisió real entre religió i política, se’l va considerar un revolucionari perquè atacava les bases polítiques. Jesucrist, com a rei de tot lo Món, pren partit per la supremacia del pacte entre homes, més que per la subordinació a la llei estricta.
A Catalunya, aquest 2016 després de la mort de nostre Senyor, hem pogut llegir el llibre de l’Eumo Editorial “Els Juristes i la Defensa de les Constitucions” Joan Pere Fontanella, escrit per Joan Lluís Palos, l’any 1997. En ell podem contemplar la situació de la justícia catalana durant el segle XVII, tant pel que fa als seus procediments com als agents. Un excel.lent llibre que exposa el dilema que viuen els juristes: cal lluitar a favor de la monarquia o cal lluitar a favor del pacte que estava recollit en els Drets i Constitucions del país. En aquest cas, la família Fontanella és capdavantera d’un dels bàndols, els defensors dels drets, els quals salva pels pèls a costa de l’exili al Rosselló. Aquestos dies de Nadal recordarem la crida al so metent que Pau Claris, en nom de la Generalitat, durant la Guerra dels Segadors, un mes després de les matances de Cambrils. No hi havia marxa enrera, i el resultat va ser la mort per enverinament de Pau Claris, amb el lliurament dels comtats del Rosselló i Conflent a la monarquia francesa.
En aquest llibre podem observar les lluites i els interessos a nivell general, sobretot. Per això destacaria el contrapunt amb una altra lectura. La de les “Estampes Santboianes del Segle XVII” de Carles Martí Vila, editat el 1956 per Biblioteca Popular de Sant Boi de Llobregat. Aquest ens permetrà creuar la història del camp jurídic català i amb la història local del mateix segle. En aquest llibre podem veure com es desenvolupa el judici de prohoms, amb la sentència a mort dels dos santboians acusats d’homicidi. També s’explica l’assassinat del doctor en drets, Francesc d’Aguiló, en el camí de Castelldefels, sabent com havia fet costat a Pau Claris. S’esmenten altres fets destacats de la guerra amb la presència de Monsieur de la Motte, com a virrei de Catalunya, en representació de Lluís XIII. Les seves tropes s’allotjaren al Baix Llobregat, sobretot a Sant Boi, esperant d’entrar a la ciutat de Barcelona assetjada pels espanyols. Aquí també ens trobem amb les desventures de l’arxiver Diego de Monfar, que a Santa Coloma de Cervelló s’hi estava amb el mateix “regent Fontanella”.  Malalt, el van portar cap a Terrassa, on hi va morir.
Tornant al llibre dels juristes, des d’una altra perspectiva, seguint amunt i avall, veurem els lligams familiars, jurídics, i també artístics dels Fontanella.  Posteriorment els fills, sobretot Francesc, amb Jacint Rigalt, o un altre de la Motte. Destaquem que Francesc Fontanella titula el seu primer poema ““De la que el Llobregat verda ribera”, seguint l’estil barroc de l’època.
Què podem dir sobre les circumstàncies d’aleshores i les de l’actual segle XXI? Doncs que encara podem sentir discursos de dinasties reials perjures, on sobreposen la defensa de la seva llei a la defensa dels homes. El món continua sotmès a moviments globals, que a cada lloc i moment, es plantegen de manera diferent, però que en el fons continuem vivint les mateixes lluites personals per la defensa dels drets universals. Pel que fa als catalans, sobretot, en la lluita pels nostres Drets i Constitucions com a poble lliure.

Aquest cap de setmana, remenant llibres vells, he trobat un petit tresor. Amb tapa dura de color vermell, es titula “Lliçons de Català”, editat l’any 1934. La meva sorpresa ha estat veure que no era la gramàtica normal que tenen totes les llengües. Tampoc un recull de lliçons de classe a l’escola. Són les transcripcions radiofòniques que va fer Ràdio Barcelona aleshores, amb els famosos personatges Miliu i Toresky. Si us penseu que els mediàtics actuals no van tenir antecessors, potser més moderns que ara, és que pensem que el món ha nascut amb nosaltres. Després de més de vuitanta anys, encara ressonen les veus d’aquells personatges en la memòria dels nostres pares i avis. Els programes radiofònics com a mitjà de progrés social, amb una clara finalitat pedagògica. Tant com les paraules i la llengua que parlaven, diferent de la nostra contemporània però amb més força i vitalitat. També tenien problemes, és clar, i es plantejaven diferents solucions.

A principis del segle XX, amb el Congrés de la Llengua Catalana, ja es va voler solucionar la necessitat d’un estàndard per al català. Aleshores, les postures es polaritzaven entre modernistes i noucentistes, i es van traduir en un marc més liberal i d’altre més acadèmic. La personificació d’aquestes perspectives amb Mossèn Alcover i Pompeu Fabra era la seva conseqüència natural. Malgrat que no es va arribar a un acord, cadascú va continuar treballant en el seu camp. D’aquesta manera, la bona tasca de Pompeu Fabra va ser recollida per la burgesia barcelonina, a la recerca de l’ideal,  amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, l’IEC.  I de l’altra, l’elaboració del Diccionari Català-Valencià-Balear va permetre cimentar els fonaments d’una llengua força sotraguejada pels idiomes imperials castellans i francesos. La Guerra dels Tres Anys va acabar amb la burgesia barcelonina, i la proposta fabriana va quedar orfe de pare. Després de la dictadura, la llengua continuava lluitant per reviscolar-se, però el model rígid ja no tenia massa sentit. Trencat el sostre, les humitats van escolar-se per les parets.

Avui dia, a principis del segle XXI, la llengua catalana continua amenaçada, ara també per la influència de l’idioma imperial americà. Però el model flexible de Mossèn Alcover s’ha revelat com més natural. Era el més semblant al de les canyes que es vinclen sota la força del vent, però aguanten la tempesta. Això no vol dir que hàgim de confondre la flexibilitat amb la debilitat. La flexibilitat ha de respondre a la polidesa de la llengua, i si cal, de tant en tant, picar al cul d’algú. Per més mediàtic que sigui. O més centralista. L’estàndard no es pot imposar sobre els dialectes, perquè de fet és un dialecte. Potser el principal, però “primer entre iguals”. Com el comte de Barcelona, Cerdanya i Conflent és el príncep, així ho ha de ser en el cas de la llengua, perquè tots són mereixedors de respecte i cortesia. Fet i fet, ja ens ho deia Ramon Muntaner, que calia que fóssim com una mata de joncs. Per a que no ens arrenquin la llengua, la qual ens mena el cap i el cor alhora. Aquest tresor és el que ens obrirà una de les portes de la llibertat. Com deia Frederic Mistral: “qui ten sa lenga, ten sa libertat”. Ja sabeu que qualsevol nit pot sortir el sol, com deia la cançó.

Aquest 2016 hem pogut comprar el llibre de l’activista i escriptor Emili Ferrando titulat “Executada”. És una biografia sobre Carme Claramunt Barot, badalonina afusellada al Camp de la Bota nascuda a Roda de Berà. Aquesta militant d’esquerres la van matar els franquistes amb 28 anys. No se sap ben bé els motius, revenja personal o política. El cas és que em va sobtar el cognom il.lustre que portava, malgrat els seus orígens humils. Els Claramunt van ser una poderosa nissaga catalana que a partir dels feus de l’Anoia van estendre’s per molts llocs, tenint en compte que a més van estar vinculats a la família del Cardona. Fins i tot, un dels seus membres va emigrar a Itàlia, i un dels descendents hi va fer carrera eclesiàstica, amb la traducció del cognom a Chiaramonti. L’avantpassat en reivindicava la seva catalanitat. Per aquelles ironies del destí, gosaríem imaginar-nos que algun aviador italià de cognom Chiaramonti bombardegés la terra catalana?

Sigui com sigui, el temps s’emporta molts records. De vegades és bo fer-ho així, de l’altre banda, no hauríem de perdre les lliçons que ens ensenya la vida, i la història de la nostra gent. Ben aprop de Barcelona vam poder anar a visitar el castell dels Claramunt, a la Pobla. Baixant del tren dels Ferrocarrils, una amable senyora ens va indicar el camí per poder enfilar-nos per la pista que mena a dalt del turó alterós. A dalt el castell ben visible, i a mida que vas pujant, podem contemplar el congost, i les muntanyes no gaire altes, però esquerpes. El riu Anoia i el Carme han gravat les pedres el seu pas. El castell pertany actualment a la Generalitat, que va fer-ne la restauració. No és gaire gran, però és un model de castell amb tots els seus elements principals. La vista panoràmica és molt maca, fa la volta dels quatre punts cardinals, i es veu el sud en direcció a Capellades, cap a l’est sobresortint la serra es veuen algunes agulles de Montserrat i els Mollons, més enllà apareixen les boques dels túnels del Bruc, i la plana de l’Anoia, amb Igualada esplaiant-se a tocar del poble d’Òdena.

Un paisatge divers, de frontera, i que aboca les seves migrades aigües a la riba dreta del Llobregat. Els seus habitants, des de temps immemorials, han hagut de lluitar durament i esmolar l’enginy per tirar endavant. La gent ha anat posant nom a cada racó com a símbol de coneixença i respecte a la natura. Això es pot observar en els mapes exposats al castell, i en els llibres especialitzats, com el de “Feudalisme i Toponímia de la Pobla de Claramunt” de Josep Riba i Gabarró, prou ben editat per l’ajuntament. A més de l’evolució històrica des del feudalisme, amb la nissaga dels Claramunt, es fa un recull dels noms del territori. Molts d’ells són prou antics per a establir una etimologia amb precisió, però si apliquem l’enfocament de l’origen god, és a dir, germànic, veurem com recuperen el seu significat.

Per començar, el mateix nom d’Anoia, derivat de noi o noia, que en català vol dir jove, petit o nou, i que en la seva correspondència a l’alemany s’escriu amb -eu, amb la paraula “neu”, que vol dir abastar el mateix significat. Referint-nos al riu Noia, però què podem dir del significat de Carme? Malgrat la coincidència, no derivaria del llatí “carmina”, sinó de l’alemany “karg-mahl” que vol dir petit, esquifit, escàs com el cabal de la seva riera. Encara trobarem més topònims germànics, com el de “Grau”, que vol dir gris, i es referiria al color de la pedra gris blavosa de la zona. O els Plans d’Araus, quan en alemany tenim “darauf”, referint-se als plans de dalt o superiors. També trobem “obenan” que vol dir dalt de tot, o més aviat potser “oed-” per erm o eixut, pel que fa al topònim d’Òdena. I respecte a l’Espelt, del qual conservem el nom antic d’Speuto, que marca l’ast de la llança com a paraula germànica.

Aquest cap de setmana se celebra el festival del Rec a Igualada, i cal veure com malgrat l’escassesa de l’aigua, els homes han lluitat per fer rutllar el tèxtil, les adoberies i les papereres en aquesta comarca. Una terra de frontera que mereix una visita d’altura, com les vistes des del castell dels Claramunt. Malgrat els efectes secundaris d’algunes indústries en aquesta comarca, la seva naturalesa dura i eixuta fa que es valorin molt més els seus racons fluvials. Enfileu-vos al terrat del castell i contempleu el pas del temps i la gent que ha lluitat per aquestes contrades. Quan baixeu a la Pobla, després de dinar a l’Hotel Robert, podeu fer una volta per descobrir els seus racons i les històries amagades.

Els resultats electorals de les eleccions autonòmiques de Galícia el 2016 posaven de manifest l’èxit de l’imperi gallec. No se’n parla gaire d’aquest imperi, que domina l’estat espanyol des de fa molts anys, fins i tot diria que des de fa alguns segles. Aleshores de l’entronització de la dinastia borbònica al regne d’Espanya, els gallecs van anar incrementant la seva expansió dintre de les seves institucions. En el segle XVIII ens trobem amb l’edificació de l’emblemàtic Pazo de Raxoi a la mateixa capital, Sant Jaume de Galícia, com a símbol d’aquest fenomen.

Quedava lluny la repressió de la revolta dels Irmandinhos, a mans d’Isabel de Castella. Tal com faria després amb la noblesa gallega. Tot i que de fet, qui va executar l’esclafament de la revolta agermanada es deia Berenguer, és a dir, d’origen català. Per aquest motiu, la catedral de Sant Jaume va batejar una de les seves campanes, la Berenguela, amb aquest nom, recordant que el seu batall el formaven els caps dels ajusticiats. La vida dóna moltes voltes. Qui no ho compararia amb la torna de l’entrada de l’exèrcit de Franco per la Diagonal, segles més tard, on molts gallecs van fer carnatge dels catalans?

Més enllà dels components ideològics, existeix també una lluita entre els diferents pobles. Ha estat moltes vegades així que sota un vernís cultural s’ha fet una crítica dels altres. Què podríem dir sinó del nostre famós Cuixot de la Manxa ? La prova més recent de tot això ha estat la recent investidura del president del Gobierno del Estado a Madrid. El triomf de Mariano Raxoi és l’últim exemple de com els gallecs controlen l’imperi espanyol. I com els diferents partits polítics responen als interessos majoritaris dels diferents pobles. Com el partit que representa els interessos andalusos ha deixat abandonats als seus emigrants catalans, o com el que representa als castellans està subordinat als gallecs.

No debades, els gallecs han col.locat els seus homes a tots els dos partits majoritaris de la segona restauració borbònica, i en tots els organismes públics, o privats que han pogut. No hi ha cap administració pública que no tingui el seu contacte gallec, cap ni una. Per exemple, fins i tot a una ciutat com Sant Boi de Llobregat. L’escàndol de les facilitats per instalar Azkar a l’aeroport del Prat és simptomàtic. En aquest cas s’esmentava José Blanco, Pepinho, del PSOE. Però en l’àmbit econòmic, sobretot financer, es veu més, com el destacat de Rodrigo Rato, ratolí en català, o de José Gonzalez, al capdavant del BBVA. O com Mario Conde va fer carrera a l’empara dels seus orígens. Pel que fa a l’economia, què me’n diran d’Inditex?. El comportament clànic dels gallecs, és a dir, celtes, forma part de la seva personalitat.

Però tota aquesta gent que ha triomfat, ho han fet deixant enrera la seva ànima. S’han convertit en “lobishomes”, és a dir, homes llop, que per on van parlen castellà i no toleren que a Catalunya els parlis en català. És la mentalitat imperialista, que ha arraconat tot allò que als ulls dels estranys era motiu de mofa i burla, com aquells acudits de “gallecs” que corrien molt de temps, sobretot per part dels castellans. I ara, vés-los a explicar? . És clar, l’idioma gallec que a l’edat mitjana s’esplaiava per les corts com a símbol de cultura i gentilesa, seguint el model occitano-català, ja no és una referència per als “lobishomes”. Ara entrarem una altra vegada en aquella “longa noite da pedra” que deia el poeta, esperant que algun dia torni a sortir el sol per a tothom. I que la llum del nou dia esvaeixi la “santa companha”; ara ja no la formen pas les ànimes en pena dels difunts, sinó les ànimes perdudes dels vius que han conquerit el seus mons. De què serveix guanyar el món, diu la Bíblia ? Esperem la resurrecció dels esperits, i la vida nova, però abans caldrà lluitar molt. Nosaltres, des de Catalunya, recordarem aquells gallecs “bos e generosos” que ens han fet costat, fent honor a la seva terra. Des d’aquí, restarem en l’esperança d’aquell “Sempre en Galiza”.

Fa força anys vaig patir una experiència sexual desafortunada. Al voltant del 1980 estava acabant el segon curs de batxillerat, i un dissabte a la tarda vaig sortir amb dos companys més pel centre de Barcelona. Després de fer una volta per les Rambles, ells dos van anar a veure què feia una companya que havien vist comprant en uns magatzems, aquells esveraments en plena adolescència. Jo vaig preferir quedar-me a veure la cercavila d’uns grups de ball, que passaven just per la vorera del carrer Rivadeneyra, amb ocasió del Festival Folklòric Internacional d’aleshores.
El cas és que estava recolzat contra la barana d’entrada al parking soterrat, com en una segona fila, doncs hi havia molta gent contemplant l’espectacle. Estava girat d’esquena, i no li vaig donar gaire importància a la pregunta que em va fer un desconegut sobre l’espectacle de ball, ni al fet que innocent de mi, li contestés tranquil.lament. Per mi era una pregunta rutinària, però per aquest senyor més gran volia dir una altra cosa. Era més aviat una resposta de consentiment per posar-se al darrera a grapejar-me el cul. Va ser una cosa què, quan em vaig adonar, era massa tard. Les emocions em dominaven i no sabia què passava realment. En aquell moment la meva formació sexual, més aviat teòrica que pràctica, em queia a sobre multiplicant dubtes i pors. L’ambigüitat es va acabar quan al final aquell home em va preguntar si volia anar a prendre alguna cosa. Aleshores es va adonar per la meva cara que s’havia equivocat. Vaig dir que no, i vaig marxar corrents per anar a buscar els companys tal com havíem quedat a l’entrada del metro. No vaig explicar res a ningú, fins que van passar molts anys, quan alguna vegada ho he comentat a algun amic proper o a la meva dona.
L’homosexualitat aleshores estava encara, si no perseguida, molt mal vista. I molta gent se n’amagava. Per això, entenc que allò que vaig patir, més enllà d’una agressió sexual, havia estat un accident sexual. Un malentès, si es pot dir d’aquesta manera. Tenint en compte que a mida que ens fem grans ens adonem que la sexualitat és una cosa molt personal, de cadascú. El problema d’amagar les coses és que algun dia te les trobes i no saps què ha passat, ni com pots superar aquells fets que ens han ferit, i que han provocat un terrabastall a les nostres vides.
De fet, podem comparar aquest esdeveniment amb un accident de trànsit. Per una banda tenim aquells de tipus involuntari, i per l’altra aquells que han estat provocats per un conductor que anava massa ràpid, begut o drogat, o en contradirecció per apostes il.legals. D’aquesta última mena ja podem parlar com a violència viària, en el qual existeix una responsabilitat personal. Que va molt més enllà del deficient tractament que fa la legislació espanyola aprovada a Madrís.
Per sort, avui dia les persones poden parlar de la seva sexualitat amb més llibertat, i en aquest àmbit, s’està més avançat en el respecte a cadascú. Es continuen donant casos de violència, però hom pot donar la cara, com aquest àrbitre de futbol, i es tenen més mitjans per defensar-se. Tanmateix, cal tenir present que no tothom és una víctima ni és un sant. La sexualitat no hauria de tenir, o fomentar, els apriorismes.  Ni els prejudicis que abans s’estenien per la societat ni els que ho fan ara. Cal lluitar contra la violència, però no pot ser que ens carreguem la presumpció d’innocència en el camp sexual, de manera que els homes estiguin culpabilitzats d’entrada.
A la premsa es publiquen les coses amplificant-les, és el seu ofici, però no poden ser tant parcials que no s’escolti l’altra part. Aquestos dies es diu en una entrevista que una dona va preguntar a les companyes de feina si havien patit alguna agressió sexual, i totes van dir que sí, que alguna vegada n’havien patit. Aleshores em faig la pregunta, hi ha homes que no n’ hagin patit pas alguna agressió sexual a la seva vida ? Com a home em faig aquesta reflexió, per poder veure la diferència entre un accident i una agressió condemnable. Si no ho fem així, ens estem carregant la sexualitat, com a part important de les relacions entre les persones.

Sempre s’ha parlat en els llibres d’història de què l’Imperi Romà va caure quan els gots d’Alaric van entrar a Roma. I es diu que només quedava l’Imperi Bizantí, a l’altra punta del Mediterrani. Com si fos una cosa aliena, d’un altre món. Això ha estat una construcció de la historiografia dels estats-nació, que com a fills, van celebrar la mort del pare quan els turcs van conquerir Constantinopolis, al segle XV. Això va permetre a l’Europa Occidental que el Renaixement clàssic fonamentés un sistema jurídic nou que reproduïa a una altra escala, el sistema romà.

L’antiga Bizanci, situada en una latitud semblant a la de Roma, o Tarragona, esdevingué la capital per ser la residència d’aquells que s’anomenaven a si mateixos Emperadors Romans. I no van deixar de dir-s’ho conscients de tot lo que implicava. L’Imperi Romà podia ser d’Orient o Occident, però el concepte jurídic era indivisible. Sobre aquest concepte jurídic van crear el sistema del “foedus”. Quan els gots van entrar a l’imperi per Orient, i van derrotar l’emperador, el seu successor va buscar una sortida al problema que es creava. No podia deixar passar pobles amb un altre dret, els gots, els quals tampoc no podien ni volien accedir a la ciutadania romana. Per això, es va fer un pacte que es va anomenar “foedus”, i del qual deriva la paraula de “feudalisme”. Es passava d’un sistema de ciutats amb estatuts diferents, a un altre sistema amb persones que tenien un estatut diferent. El concepte jurídic no es fonamentava en un territori, sinó en els lligams personals. El poble federat, el qual no tenia cap ciutat, es posava sota el servei de l’Imperi Romà, és a dir, es consideraven vassalls de l’emperador. D’aquesta manera es mantenia la ciutadania romana per una banda, i per l’altra s’establia un règim jurídic especial. L’excepcionalitat del “foedus” es va convertir en norma per la seva eficàcia a resoldre els conflictes interns dintre de l’imperi romà.

Per això, els conceptes “apriorístics” que parlen d’una Europa Occidental al seu aire, amb una Roma, on el senat es va metamorfosar en una església, i on l’autoritat religiosa era autònoma  respecte a Constantinopolis no quadren gaire. El cisma entre Orient i Occident no apareix fins a l’any mil, i més tenint en compte que va ser iniciativa de Roma. Abans, al segle IX, Carlemany es va fer coronar emperador pel bisbe de Roma. El títol era d’Emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic. Aquesta dualitat en el títol fa evident la dualitat jurídica que existia. Carlemany podia ser emperador germànic, però per nomenar-se emperador va haver de demanar autorització per dos cops a l’Emperador Romà, és a dir, a Constantinoble. Per tant, Carlemany es va convertir en vassall de l’Emperador. El paper de l’ambaixada dels monjos de Reichenau va ser decisiva.

El feudalisme no neix del no res, de l’anarquia tal qual, sinó que mitjançant el reconeixement d’una realitat que s’adapta a un sistema jurídic, es produeix una evolució i una innovació en la societat. D’aquesta manera, de dalt a baix, es va estendre el feudalisme per tota la societat a l’Europa Occidental. La prova que demostra que va ser així és que precisament el feudalisme es va anant morint a partir de la desaparició de l’Imperi Romà al segle XV.

Per això, podem dir que el llibre de Tirant Lo Blanc és importantíssim per entendre la mentalitat d’aquella societat medieval, i quins eren els mites que la van fonamentar. No pot haver cap historiador europeu que sigui prou bo, si no s’ha llegit abans el llibre de Joanot Martorell. Encara que siguin els grans estudiosos Georges Duby o Le Goff, perquè pertanyen a un altre corrent historiogràfic, nacionalista en el fons. I Tirant lo Blanc ens ajudarà a entendre d’on sortim els catalans, i com els gots vencedors a la batalla d’Adrianopolis van esdevenir amb els segles mereixedors del nom de catalans.

El dissabte anterior tornàvem de passar uns dies de vacances a la ciutat de Bonn, l’antiga capital de la República Federal Alemanya, que amb la reunificació va transferir aquest títol a Berlin. La comissió d’agermanament entre les dues ciutats és més aviat una comissió de transferències entre la regió o land de Nord-Rhein Westfalia cap a Brandenburg, tenint en compte que Berlin mateixa ja gaudia de l’estatut de ciutat-estat.

A la vora del Rin, el barri administratiu de Bonn mostra els moderns edificis aixecats després de la Segona Guerra Mundial, que aniran buidant-se a poc a poc. Encara es busca mantenir la seva rellevància impulsant el paper de ciutat universitària, i seu europea de les Nacions Unides. En plena bombolla immobiliària, s’aixequen residències d’estudiants a costa dels espais verds de la ciutat. La ciutat no és gaire gran, però sí que té una llarga història. Des de la fundació del castra Bonna durant l’imperi romà per controlar la frontera del Rin, no deixen d’aparèixer testimonis arqueològics al barri de Castell Bonn, així com en català, és clar. I la ciutat, a més d’ensenyar aquestes troballes als seus museus,  els mostra enmig dels carrers amb una certa indiferència ciutadana, acostumats a formar part dels elements urbans.

El seu paper fronterer entre Colònia i Trier, l’antiga Treveris, s’ha mantingut durant segles. Al davant els germànics van esperar per recuperar l’altra riba del Rin guaitant des de la muntanya del drac, el Drachenfels, que forma part de la regió dels set turons. A sang i foc, els francs merovingis van desfer la ciutat romana i la van traslladar una mica més al sud. Ben aprop, es troba l’antiga capital d’Aquisgrà, Aachen, durant l’imperi franc carolingi, com a mostra de la situació estratègica de la regió a nivell europeu. Al segle XXI Bonn es troba en un moment de transició, a la recerca d’un nou paper dintre de l’actual Alemanya.

De moment, encara allotja el departament d’Interior de l’estat. La façana de la seva seu lluïa una cinta negra superposada a la corda que fermava la bandera alemanya l’endemà de l’atemptat sagnant de Munic. En aquest cas, un jove nascut al país, d’origen iranià, és a dir, persa, va matar al centre comercial del parc olímpic unes persones en defensa d’un ideal de puresa de l’estat-nació alemany. El fanatisme de la defensa del caràcter sagrat de l’estat es va adreçar especialment contra turcs i àrabs. És molt significativa la conversa on s’afirmava com a més alemany que els bavaresos amb qui va parlar. La radicalització de dreta s’afermava en l’alt alemany, el hoch deutsch, enfront de la gent del país que parlen el dialecte germànic del bavarès, encara defensat i estès entre ells. L’ideal sacralitzava  l’estat-nació, igual que en altres atemptats com el de Noruega. Anant més enllà, es fa pensar en els tirotejos mortals als Estats Units. El fet que els assassins van actuar moguts per haver estat marginats i assetjats anteriorment, només és la justificació d’una superioritat moral que busca el sacrifici personal. Es consideren soldats en una guerra contra una societat que consideren corrompuda, i que està en bona part sotmesa al poder econòmic. No busquen pas una recompensa material, sinó espiritual. El fet que la ideologia nacional-socialista governés Alemanya i fracassés, no vol dir pas que el concepte d’estat com a religió hagi quedat fora de la societat.

En els primers moments de l’atemptat de Baviera es va témer que fos obra dels fanàtics musulmans, tal com havia passat tot just a Niça, feia pocs dies. En aquest cas, la radicalització inverteix els termes, l’estat està subordinat a la religió. És allò de l’estat confessional, del qual tenim recent memòria a Catalunya. L’Isis, el Daeix, etc… posen el nucli del poder en la puresa de la religió. Tal com van fer al seu dia les guerres carlistes al segle XIX, més enllà de qüestions dinàstics i defensa d’antics drets forals.

En el fons, aquestos fanatismes volen donar resposta als problemes del món cercant el triomf d’un model ideal que han d’aplicar a la gent. Sigui un ideal occidental o oriental, no deixa de ser la implantació d’un concepte totalitari. I per tant, la perversió de la religió i de l’estat-nació. En l’àmbit sagrat ho consideraríem una blasfèmia, un pecat contra Déu, i en l’àmbit profà, un pecat contra els homes.

Perquè els humans som imperfectes, la pregunta què ens fem continua sent la mateixa de l’Evangeli: “si el dissabte està fet per a l’home, o l’home per al dissabte?”. Jesús, Déu per a uns, i profeta per a d’altres, no deixa d’explicar-nos que l’home forma part de la Creació, i que el fonament del dret, al qual hauria d’estar subordinada la religió i l’estat, és la gent. I aquest és el combat al qual estem sotmesos, tal com esmentava Albert Camós, o Lluís Mª Xirinacs. No existeix una jihad ni una croada contra els altres, sinó contra un mateix.

Enguany es celebren els 500 anys de la llei de puresa en l’elaboració de la cervesa a Alemanya. El seu mètode ha permès oferir als consumidors unes garanties de qualitat durant segles, i per això ha perdurat, perquè estava feta per a les persones, per evitar adulteracions del producte en mans d’especuladors. Si algú vol, pot prendre cerveses que no segueixin aquest mètode, però és bo tenir una referència o norma, que no és sagrada. És la llibertat de cadascú, la llibertat de creure-hi o no, perquè som persones lliures. Aquells dies a Bonn, vam anar a sopar al vespre a un restaurant cèntric, i la cambrera que ens va atendre molt bé, era una jove nascuda a Alemanya d’origen iranià també. Per casualitats de la vida, potser seria el revers del destí d’aquell desgraciat xicot de Baviera. Costa molt al cor saber on posar-se al servei dels altres.

En llatí es recorden les paraules “Alea jacta est”, que més aviat traduiríem per la tirada està feta. Aquestes les deien els jugadors quan llençaven els daus en el joc, i es van posar en boca de Juli Cèsar quan va creuar el riu Rubicó. Aquest és un riu que marcava la frontera de dues regions de l’imperi en el camí que portava a Roma. Els soldats no podien travessar aquesta línia sense desarmar-se, perquè aleshores s’entenia que volien atacar la república i la seva capital. Abans de convertir-se en Cèsar, Juli va esdevenir enemic de Roma. El destí el va fer triomfador, però al capdavall l’esperava la mort en el cim del seu poder. La república romana agonitzava, i amb Octavi August, nebot de Juli, s’encetava l’època de l’imperi.

La biografia de Juli Cèsar ha estat prou ben explicada tant en els aspectes públics, com en els personals. Malgrat tot, hi ha parts fosques en punts importants, com la seva relació amb la província de la Gàl.lia Narbonesa. Cal saber que a més de la família per part del pare, estava lligat per part de mare amb Narbona, i vinculat a la casa Martius, tal com ens diu ell mateix en els discurs que esmenta Suetoni a la Vida de Cèsar.

La província de la Gàl.lia Cisalpina, i la Transalpina, feia un segle que es van conquerir durant les guerres púniques. La Narbonesa també era molt important perquè controlava l’accés terrestre a Roma pel camí de l’oest, i es situava entre el sud de les Gàl.lies i el nord de les Hispànies. En els nombrosos viatges Juli la va travessar força vegades, tant per anar a les guerres contra Pompeu, com per visitar la família i els companys d’armes que colonitzaven el territori. De fet, els Pirineus van ser decisius en la seva trajectòria professional de guerrer. Al vessant banda sud de la serralada, el triomf al riu Segre contra les legions pompeianes va garantir el triomf final contra el seu rival.

Amb aquestos esdeveniments prou difosos, voldria centrar-me en el concepte de frontera que tenien els romans. Com sabem, ells parlaven de “limes” com a límits, però moltes vegades el traçat d’un territori estava vinculat al concepte de província o regió, depenent de la gent o del poble que hi vivia, i quin espai ocupaven. Per als romans, regió es referia al territori governat per un magistrat romà, depenent del senat o de l’imperi. La regió estava delimitada des del punt de vista geogràfic pel centre de l’imperi, és a dir, Roma. Tots els camins portaven a Roma, però sobretot començaven a la ciutat i des d’aquest centre es veia tota la resta. Aquesta cosmovisió es fa palesa canviant les coordenades. Només cal que girem el mapa geogràfic d’Europa posant Roma al centre i encarant els Pirineus enlloc de l’oest, cap al nord, per entendre quina perspectiva tenien de l’aleshores per a ells, “Far West”.

El domini dels coneixements geomètrics, i sobretot, la seva aplicació, van permetre centrar-se en l’administració dels seus territoris des de la base de la construcció d’una xarxa de camins, que com a venes i artèries del cos, portaven vida a l’imperi. L’altre element determinant era el domini de l’aigua, no només per al proveïment i salut de la gent, com per determinar els vessants de la muntanya cap on baixava l’aigua, i establir una frontera territorial. La frontera del riu Rin, o del Danubi, estaven assenyalades pels cursos de l’aigua. Així com va fer Juli Cèsar travessant el Rubicó.

L’arrel llatina “rubri”, de “ruber”, voldria dir vermell, roig, i es referiria a la sang, com hem recordat amb el paper de les artèries viàries. Cal explicitar aquest significat per recordar que a l’actual Catalunya el nom del riu Llobregat deriva de Rubricatus. En tenim el que neix al Bergadà, n’hi ha un de més petit a l’Empordà. L’homofonia de la ciutat de Rubí es confon amb la ciutat de Rubricata esmentada als textos. Però és molt més adient per a Rubí fer-la derivar de la paraula plana “rupinat” que es refereix precisament a una riera, en aquest cas, la de Sant Llorenç, que davalla de la Mola per arribar al riu Llobregat. Faig aquesta reflexió al voltant del significat de “rubricatus” perquè assenyala que el riu és un limes o frontera. La pregunta què ens faríem seria de quines regions o províncies fa frontera?

Doncs el Llobregat feia frontera entre la Gàl.lia Narbonesa i la Hispània Citerior. La frontera no estava a la Jonquera, ni al Portús, estava al costat de Barcino. Això explica que tant Barcino, colònia Iulia Augusta, com Llívia, Iulia Líbica, portin al nom llatí la paraula Iulia, i en canvi, Tarragona s’esmenti només com colònia Augusta, per ser província imperial. Recordem que la Narbonesa era província senatorial, institució a la qual pertanyia Cèsar.

Altres observacions donarien suport a aquest plantejament. Com a petit exemple, el model d’espases dels pobles conquerits. Si els ibers dominaven la falcata, una espasa curta i combada com arma de combat. Els gals portaven espases més llargues i rectes, com la que es va trobar al jaciment de les Lloses de Tona. Un altre exemple més determinant seria el cas de la denominació grega dels gals, que sempre feia més dificultosa la tasca de classificar les poblacions. Els grecs els anomenaven “keltoi”, i sabien que aquesta gent a ella mateixa s’anomenaven “gals”. Aleshores quan els grecs descriuen en els seus viatges, i després recullen els romans, aquesta gent diuen que es divideixen en el grup dels “indi-ketes” i dels “iler-ketes”, amb la qual cosa ens estan dient que són “keltes”, és a dir, celtes, per la banda d’orient, a l’est, l’indi, i per la banda de l’occident, a l’oest, per “iler”. A l’orient del riu Llobregat i al seu occident.

No m’estendré gaire més, conscient de que aquest plantejament desmunta moltes teories històriques acceptades durant segles. Implicaria que la Via Domitia arribava fins a Barcino, i des d’aquí en començaria la Via Augusta, cap a Tarraco. Teories interessades, crec jo, com la desaparició de la primera taula dels camins romans, que es va “recrear” de manera artificial. En el fons, el fet que el Llobregat fos la frontera de la Gàl.lia Narbonesa ens respon moltes més preguntes que no les teories acceptades actualment, i aquí rau la fortalesa del meu raonament, fonament del mètode científic, per sobre dels interessos polítics. Aquesta és la meva sort.

Les gravacions de les converses entre dos funcionaris del més alt nivell de l’estat espanyol s’han fet públiques. Aquestes fan evident el  paper interventor de l’administració en la vida dels seus ciutadans. Ja ho deia Manuel de Pedrolo en el seu llibre titolat “Les Civilitzacions són Mortals”. L’escàndol ens recorda els fets de la història contemporània del president americà Richard Nixon, i la renúncia per la seva responsabilitat en activitats il.legals. Fet i fet, quan no existeix l’imperi de la llei, la paraula democràcia es buida de contingut. L’estat es transforma  en el gran germà orwellià, en el gegant Polifem, absolut i absolutista. I si Odisseu s’escapa, no per això, no deixa de pensar que encara hi ha combat. Tal com diu el vers de la cançó d’Abril 74, en el seu viatge cap a Itaca, sempre hi ha i, n’hi haurà, de combat. L’estat lliure només ho pot ser si els seus ciutadans són lliures per a defensar els seus drets. Això és el que els nord-americans, millor o pitjor, simbolitzen amb el dret a portar armes, tal com hi teníem tots els catalans.

Si la llibertat sempre es troba amenaçada, podem recordar l’obra de teatre “Estat de Setge”, d’Albert Camós. La seva acció esdevé precisament a l’estat espanyol. En una editorial seva del 1948, publicada a la revista “Combat”, titulada “Per què Espanya?” explicita el punt de reflexió principal: l’home pot justificar el crim en nom d’una ideologia totalitària, sigui de dretes o esquerres ?. I l’estat com a instrument d’aquesta dominació?. Han passat més de seixanta anys, i el marc filosòfic de Camós és plenament vigent quan hom llegeix alguns del escrits del seu llibre “La Nit de la Veritat”, editat per la Llar del Llibre el 1986, en una bona traducció de Joan Valls. La seva resposta personal la va donar en molts dels seus llibres, com aquell “Home Revoltat”, que anava més enllà d’un home indignat, en una presa de consciència vital més lliure i responsable.

Aquesta nit de lluna plena, i vetlla de Sant Joan, a les fogueres llençarem les fustes velles i les farem cremar, aquelles fustes podrides i corcades que podem fer malbé qualsevol cadiram, esperant que no s’hagin escampat per tot allò que hauria de néixer ingenu al món català.

Aquest divendres passat de juny, es va estrenar a les Termes Romanes de Sant Boi de Llobregat l’espectacle titulat Amor Roma. És una creació del músic i percussionista Santi Arisa, a qui acompanyen dos dels seus fills. Un bon espectacle, força treballat, tant a nivell músical, com teatral i cultural, amb excel.lents traduccions i posada al dia. Una bona selecció de textos literaris del món romà, i una percussió que els acompanya fins als temps actuals. Malgrat la manca de locals grans en condicions, Sant Boi té el privilegi d’estrenar, de tant en tant, diferents produccions culturals que sobresurten de les programacions habituals i més populistes.

El títol de l’obra. Amor-Roma,  fa un joc de paraules i significats, difós per l’enigmista Màrius Serra. Més que la contraposició entre Roma i l’Amor, i les seves variacions, jo mateix rebatejaria l’espectacle com a Carmina Arisa, on els cants i poesies romanes es recreen sota la visió artística i musical del gran percussionista català. Una base musical molt ben portada entre el veterà Santi i el seu fill Dan, amb un efecte estèreo on es nota l’encertada combinació de maduresa i joventut. Sobre aquesta base, el treball interpretatiu es recolza en la seva filla Iris, que ens ofereix un panorama força extens de la literatura romana, de manera molt expressiva, remarcant el context de cada escrit, des de la tragèdia fins a la comèdia, amb el fil conductor d’un Carpe Diem, viu al dia, que el temps fuig, agafa’t al dia…

Per això, el recull literari toca temes personals de tota mena: amor, sexe, diners, etc… i els ritmes marquen aquestos sentiments i raons de manera especial. Sigui amb tocs antics, o amb els referents més moderns, com el jazz, o els ritmes brasilers. Un magnífic duo entre pare i fill a la bateria, ens transmet tota la força i temperament d’una batucada brasilera, com no havia sentit des de feia anys una nit als carrers de Bahia, malgrat les populars còpies importades al nostre país.

Cal agrair, i així ho van fer abastament els responsables, la bona tasca dels tècnics, i sobretot, dels traductors del llatí al català, com el Ferran Aguilera que hi era present, entre d’altres que van cedir els textos per a poder ser declamats. Els trobareu al llibre de l’editorial Adesiara, l’Art d’Enamorar, l’Ars Amandi que titulava Ovidi. Un espectacle que esdevé un nou cant, un nou carmina, no tant fresc com ho eren els antics, ni com el Burana d’Orf, però sí d’una gran qualitat i modernitat com els que ens fa escoltar Santi Arisa. Connectant l’esperit d’aquells temps amb els actuals. És la millor classe de literatura llatina que podeu veure i escoltar actualment a Catalunya de bon grat. Us recomano que no us perdeu la gira que faran, segur que trobaran altres llocs del nostre país entre la Gàl.lia i la Hispània, amb la petjada romana encara prou fresca.