Mails per a Hipàtia

Viatge d’anar i tornar a Berlín per una activitat del Centre Europeu de Periodisme. Pràcticament tot el dia tancat. Al vespre he eixit una estona a estirar les cames. El meu hotel era just uns passos per darrere del lloc on el mur s’alçava, en la banda oriental, davant per davant del riu. Era un dels llocs més perillosos de la ciutat. Si algú era capaç de superar el mur encara havia de nadar per arribar a l’altra banda, que de fet era un altre estat i gairebé un altre món. La República Democràtica, per evitar-ho, deixava una gran extensió de terreny buid a la seua banda. I allà ara han aparegut tot d’edificis impensables.  Passege per una plaça que porta per nom Mercedes Benz, supose que perquè està pagada per aquesta companyia. Hi ha al seu darrere un pavelló esportiu també esponsoritzat per ella i un centre comercial gegantesc. Faig un volt sense rumb fixe fins el que era l’antiga estació de trens de la zona oriental i queda desconcertat per quants edificis hi han aparegut com a bolets, grans estructures d’acer i cristall que no respecten per a res el passat dur i difícil que es va viure ací.

Jo me n’adone que el meu Berlín ha quedat ancorat en el passat i que la referència de la divisió continua viva dins més. Ho comprove encara més quan quede amb Can Dündar a fer un cafè a Pankow. Pankow és un barri de la capital que durant uns anys va figurar oficialment com la seu del govern de l’Alemanya Oriental. Tornar-hi m’ha impressionat perquè a diferència del que passa en altres parts de la ciutat ací l’arquitectura s’ha conservat tal i com era i reconec l’estil, la forma, dels edificis. Fins i tot resten encara les peculiars entrades que permetien el control dels seus habitants per la policia política, quan ho consideraven necessari.

Per un moment, parlant amb Can, m’ha vingut al cap aquesta conversa amb Nicola Crocetti en una vella taverna d’Atenes. També ací m’ha vingut al cap la torturada història de la nostra Europa: dos periodistes parlant en el Berlín lliure que encara té l’ossamenta del vell Berlin emmurallat, l’un exiliat d’una Turquia cada dia més instransigent, l’altre amb una llaç groc a la jaqueta perquè tornen a haver presos polítics a Espanya.

Hem intentat aprofitar bé les poques hores que tenim per a fer una mica de turisme ací a Mèxic. I la visita a la casa blava de Frida Kahlo estava al capdamunt de la llista, especialment pel gran interés que hi tenia la meua filla. La casa no defrauda gens i crec que això era difícil per les grans expectatives que desperta el personatge. Realment és un lloc molt especial però, a més, el projecte museístic és extraordinari. La combinació entre el respecte a la casa i l’explicació de l’activitat i la vida de Kahlo estava magníficament aconseguit.

L’hem passejat sense pressa. Aturant-nos a admirar el jardí i ens hem passat una bona estona a la sala on ella treballava, la Júlia absorta mirant cada detall dels estris de pintura i jo com espiant la biblioteca, mirant amb curiositat quin llibres llegia, sobretot quins d’inesperats. Realment impressiona la potència i la força d’aquesta persona encabida en un cos tan fràgil.

Hi ha un detall addicional que m’ha cridat l’atenció. És l’únic lloc on he vist la senyalització trilingüe, espanyol – anglès – nahuatl, un detall més que explica la cura amb que aquest indret és plantejat ja que Kahlo era una gran amant de la cultura popular de Mèxic i sempre va mostrar un gran interès per les cultures indígenes.

En aquesta foto la Júlia i jo apareixem reflexats en l’espill que la pintora feia servir per a poder fer els seus famosos autoretrats.

El Cafè La Habana és un dels establiments més emblemàtics de Mèxic. Per moltes raons. Entre altres perquè aquell era el punt de trobada dels exiliats de la segona república però també perquè allà conspiraven el Che i Fidel i d’on va neixer l’operació del Granma. Una placa ho explica a l’entrada mateix, de manera que he trobat oportú retratar-m’hi.

En aquest cafè, efectivament, Fidel, el Che i altres com Camilo Cienfuegos conspiraven per la invasió de l’illa. Conten que els primers plànols del que anava a passar, dels combats contra la dictadura de Batista que es van iniciar a la Sierra Maestra, els van dibuixar en les taules d’aquesta casa. Hi ha un llibre, que crec recordar que es deia ‘Guerrillero del tiempo’, on Fidel recorda les hores passades en aquest cafè i el fort impacte que li va provocar el Mèxic d’aleshores.

Una de les coses que li va impressionar més va ser com Mèxic havia defensat i defensava la república espanyola i els seus exiliats. Però curiosament entre les anècdotes que m’han explicat hi ha una que fereix i demostra què poc que hem après sobre algunes coses. Diuen que els republicans dels anys quaranta acudien tots a aquest cafè però seien per separat. Uns en unes taules i uns altres en el taulell. Es veien però no es parlaven. Ve de lluny això…

Evidentment el cafè, com tots aquests cafès antics que tenen el regust d’anys, m’ha recordat el vell Ca Montes i m’ha transportat a casa per un moment. Les taules, la forma en que es comporten els cambrers, la llum, els ventiladors, la cafetera…

He participat per segona vegada en una iniciativa que la Fundació Arrels fa quan hi ha eleccions. Consisteix en que persones més o menys conegudes deixem el nostre compte de twitter durant dues hores a persones sense llar per tal que aquestes puguen adreçar-se als partits polítics i als candidats, fent-los avinents de la seua situació. La iniciativa em sembla encertadíssima però, a més, permet entrar en contacte i viure durant un parell d’hores amb una d’aquestes persones, coneixent de primera mà la seua filosofia, la seua manera de viure i la situació per la qual està passant. En el meu cas ha estat amb el Gabriel Pérez Barrachina.

Trobareu més informació sobre aquesta iniciativa en aquesta pàgina de la Fundació Arrels.  També podeu seguir el hashtag #VotInvisible

La directiva de l’European Journalism Center ens reunim com a mínim tres voltes l’any. Som sis periodistes d’arreu d’Europa que, per desgràcia, tenim unes agendes impossibles cadascú. Per això hem de pactar amb molta antelació quin dia ens trobem. I és molt difícil canviar-ho.

En aquesta ocasió havíem quedat de fer la reunió dissabte 27 d’abril a Maastricht. Normalment ens reunim en diverndres, Però dilluns 29 el Centre organitzava el primer dels debats dels candidats a la presidència de la Comissió Europea a Maastricht mateix. Així que tenia sentit fer la reunió dissabte, descansar diumenge i acudir a l’acte de dilluns. Però a Pedro Sánchez se li va ocórrer convocar eleccions!

I això em va força a un autèntic cap de setmana a l’aeroport. Divendres vaig volar a Brussel·les i d’allà vaig anar en tren a Maastricht per arribar a temps del sopar que sempre fem la nit abans de la reunió. Dissabte matí vam fer la reunió i en acabat, a les sis, em van portar en cotxe a l’aeroport de Brussel·les on vaig agafar l’avió que m’anava a deixar passades les onze de la nit a Barcelona. Diumenge vaig estar treballant tot el dia en les eleccions i vaig anar-me’n de la redacció a les tres del matí. I a les sis del matí ja m’esperava un altre avió per a tornar a Brussel·les i cotxe cap a Maastricht. Debat a la vesprada, (ací hi ha la crònica que vaig escriure del mateix) dormir a Maastricht i a l’endemà de nou cap a Barcelona, via Brussel·les. Com que estem parlant d’uns 1.400 quilòmetres per trajecte resulta que em vaig posar entre pit i esquena 5.600 quilòmetres, quatre avions, un tren i tres cotxes en quatre dies. Pas mal…

Presentació a la llibreria Fan 7 del quart volum de les biografies parcials de Xavier Serra. Parlem ell, Vicent Olmos i jo mateix. Entre el públic hi ha els meus pares i potser per això m’impressiona més encara la descripció que fa Serra del que érem al final de la guerra de Franco. Diu que érem Somàlia. Una terra desfeta, reduida a miquetes, que els nostres avis i els nostres pares van haver de refer a base de treballar.

Mentre el Xavier ho explicava jo mirava els meus pares en primer fila i pensava quanta veritat hi ha en la definició. A ells els he conegut sempre treballant, dia i nit. Sense dies de festa i pràcticament sense vacances. Fent tot el que podien per a que nosaltres poguérem aspirar a la normalitat que es retrata en aquesta biografies. Vivint en el lloc de treball i confonent la feina amb la vida.

Somàlia. Això és el que es varen trobar. I el lloc d¡on ens varen treure.

Ahir vaig fer una intervenció a Russia Today parlant sobre la detenció de Julian Assange, en la qual vaig defensar que aquesta és una gran agressió a la llibertat de premsa arreu del món. Si us interessa és en aquest vídeo:

Remenant papers he trobat un grapat de fotografies velles i me n’he adonat que algunes d’elles encapsulen, crec jo, bona part de la meua vida professional.

Aquesta  fotografia és feta a la redacció d’El Temps, a València, segurament al 1984 o 1985. Ignore l’autor però evidentment devia ser un dels fotògrafs de la casa, La fotografia original és una diapositiva, (en la foto en tinc sobre la taula en la caixeta roja) i no deu correspondre als primers mesos perquè jo al principi seia en una taula diferent d’aquesta. La posició, diguem-ne acrobàtica era habitual en mi, tirant endavant les dues potes davanteres de la cadira i posant els peus sobre la màquina d’escriure mentre llegia. Escrivíem, sí, amb màquina d’escriure i paper pautat amb paper de còpia entremig –una tecnologia que vista des d’avui sembla prehistòrica. Em fa gràcia ‘llegir’ la meua estanteria i veure que algunes de les manies que mantinc ja les tenia aleshores.

Aquesta, evidentment, és una fotografia feta a Pequín, a la plaça de Tian Anmen durant la revolta dels estudiants i deu correspondre per tant al maig o juny del 1989. Jo aleshores treballava per a Televisió Espanyola i el càmera que apareix en la fotografia, que també ignore qui la devia fer, és José Luis Márquez, un dels més grans periodistes que he conegut mai. La foto la devia fer algun altre membre de l’equip i correspon als dies anteriors a la proclamació de la llei marcial i al tall de les comunicacions amb l’exterior. Després d’aquests dos fets, i les conseqüències que varen tenir pels periodistes que hi treballàvem, crec que ja no vàrem fer més entradetes com aquesta.

Aquesta és una foto curiosa. De finals dels anys vuitanta en una llibreria de Chicago. Deu ser del 1987 perquè el llibre destacat és ‘Veil’ de Bob Woodward, que es va posar a la venda aquell any i va ser el primer llibre seu que vaig llegir –després ho he llegit pràcticament tot i fins i tot a casa tinc una estanteria dedicada a ell. Alguns llibres, aquest n’és un, han tingut una enorme influència en mi.

Una foto divertida dels inicis d’internet. No sé de quan és però devem estar parlant del 1995 o 1996. Jo duc una melena enorme (!) i entre els companys hi ha dos dels noms més importants de la xarxa, el Lluís Reales i el Luis Angel Fernández Hermana.

Amb l’Assumpció rebent el Premi Nacional de Periodisme 2004, de mans del president Pasqual Maragall. A primers de segle es varen succeïr diversos reconeixements a la feina pionera que havíem començat a fer amb VilaWeb el 1995.

El treball constant amb col·legues de tot Europea ha estat per a mi un estímul intel·lectual i professional especialment significatiu. Aquesta fotografia, al davant de l’edifici de la Unió Europea, deu ser també d’algun any al voltant del canvi de segle i en ella hi ha dos del meus millors amics: en el centre amb corbata blava el Giuseppe Zaffuto i al seu costat el Hugh Stephenson. El que hi ha al darrere és el Wilfried Rueutten.

Amb tot, la persona que segurament més em va influir va ser el Wayne MacPhail. D’ell vaig aprendre les claus del periodisme a Internet, el em va portar al seu diari a Toronto, a Hamilton, l’Spectator, on vaig aprendre tantes coses i amb ell he mantingut una amistat de dècades que encara avui m’enriqueix. La foto crec recordar que és d’un cap de setmana que vam anar a una granja a passar el dia tots junts amb les famílies i a comprar pomes o alguna cosa així.

Les xerrades i els conferències han estat sempre una part important de la meua activitat periodística. En aquest cas estic en un debat a Andorra, l’any 2011, amb Dominique Voynet, ex-ministra i líder dels Verds francesos.

I una final, de fa poc, a la redacció del diari. Han canviat moltes coses des de la primera. En comptes de màquina d’escriure hi ha un portàtil, és evident que ja no sóc capaç de seure amb les dues potes de davant de la cadira posades en l’aire i, per desgràcia, hem de tornar a reclamar la llibertat dels presos polítics.

Ahir vaig participar en un acte convocat pel col·lectiu Laude d’ex-rectors de les universitats catalanes. L’acte, una jornada més aviat, tenia dues parts, una sobre la defensa per les universitats dels drets civils en l’època franquista i l’altra ara.

En la conversa sobre la defensa dels drets civils sota el franquisme, entre altres, va participar l’ex-rector de la UPC i la UOC, Gabriel Ferraté.

Ferraté va fer una intervenció fantàstica mostrant diversos cartells que ell guarda a casa d’aquella època. Els típics cartells que es penjaven a primers dels anys setanta a les facultats. En va ensenyar quatre o cinc d’ells, amb històries diferents i amb protestes diferents com a motiu.

La dada més sorprenent va arribar, però, al final. Ferraté va explicar que un dia algú va penjar una bandera de la república espanyola en un edifici de la universitat. La bandera la van despenjar els bombers i ell, per evitar problemes, se la va quedar i la va guardar en el seu despatx.

Aleshores el dia que es mor Franco arriba una notificació urgent reclamant que es penge la bandera espanyola a mig pal. Però no era habital tenir aquesta bandera penjada. La cosa és que, sense saber-ho Ferraté, el gerent va recordar haver vist la bandera plegada en el despatx i va ordenar un bidell que anés a buscar-la  i la posés a mig pal. Sense ser conscient que no era la bandera monàrquica sinó la republicana.

I això és el que va fer el bidell –que era un guàrdia civil jubilat!

Feia temps que em demanaven si podia anar a xerrar a l’Institut de Xàtiva. Em feia il·lusió i finalment ho he pogut fer. Xàtiva és especial per a mi, per la meua família, i el viatge en tren des de València ja ha estat un regal ell mateix. Ara passes per l’autovia i els pobles per on passava de xiquet amb el cotxe ni els veus. El tren és més humà. Ha de fer parades i les ha de fer prop d’on habita el personal. Així que un rere l’altre he anat recuperant trossos de memòria conforme el matí s’anava obrint pas: La Pobla Llarga, Manuel, l’Ènova, Novetlè…

A l’estació m’esperaven ja per anar a l’institut. No és el vell que jo havia conegut però és un edifici impressionant, encara que m’han fet veure que poc pràctic. He estat una estona parlant amb els professors i de seguida he tirat cap a l’auditori on era previst que parlarem …de periodisme.

Parlar de periodisme per a mi sempre és agradable, no em cansaria mai. Fer-ho amb xiquets, amb joves hauria de dir, ho és encara més. M’agrada molt desmuntar mites i portar-los cap a terrenys desconeguts. I m’emociona quan, com ha acabat passant, algú ve després a demanar-me la referència del llibre de Puixkin que els he dit que han de llegir per força si volen entendre Rússia.

El debat ha durat hores i ha estat políticament dur. L’irrupció de l’extrema dreta, impulsada pel Borbó, fa estralls i hi ha conceptes a solidificar que són importants. M’ha agradat molt que el debat fos franc i directe, com han de ser les coses. I he escoltat arguments que em faran reflexionar uns quants dies, segur. Matí rodó, doncs.

A ‘Judicis finals’, Joan Fuster va deixar escrita una frase que m’ha servit de guia totstemps: ‘Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics.’

Ahir la vaig recordar especialment arran un episodi, diguem-ne curiós, esdevingut amb l’editorial ‘Operació Fubelt‘. L’article relata de quina manera la CIA va crear el manual per a desestabilitzar governs democràtics, arran la victòria d’Allende a Xile. I jo volia remarcar que moltes de les coses que estem vivint avui ací es remeten al mateix. Una de ben òbvia és la voluntat deliberada de dividir el camp independentista, aprofitant qualsevol petita baralla.

En el text jo vaig caure en una contradicció quan, pel mig i explicant com funcionava aquell mètode, vaig atacar el president del parlament Roger Torrent per no haver investit el president Puigdemont. Per twitter Isaac Garcia, al qual no tinc el gust de conèixer personalment, em va recriminar que jo caigués en el mateix parany, apuntant a Torrent directament, en comptes d’apuntar a Llarena. I em va semblar i em sembla que té raó. Així que vaig rectificar i li ho vaig agrair.

Avui he rebut una bona lliçó a mans de @kasmasnou . Gràcies a la seua encertada crítica he rectificat l’editorial en la referència a @rogertorrent . Lamente el meu error. pic.twitter.com/ikLFeAZ7My

— Vicent Partal (@vpartal) 14 de gener de 2019

https://platform.twitter.com/widgets.js
La rectificació em va semblar especialment adequada pel context del que jo estava explicant. Jo pensava i pense que Roger Torrent va fer malament en no tirar endavant la investidura quan ja estava acordada, però és evident que criticar això sense deixar clar que ho va fer sota la pressió de Llarena no era correcte. Insistisc: en el context del que estava explicant, és a dir de les maniobres de l’estat per a aprofitar qualsevol discrepància per dividir l’independentisme.

El cas, però, és que alguna gent no ho va entendre. Això no em fa ni fred ni calor, sempre hi ha algú que no t’entèn, però em va cridar molt l’atenció que alguns, i encara més alguns que em coneixen des de fa molts anys, en comptes de pensar que rectificava perquè havent escoltat l’Isaac Garcia, el seu punt de vista em semblava encertat, preferien fabular amb maniobres fosques.

I tan senzill com és tot: ‘Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió’.

Avui fa anys de la mort de l’almirall Carrero Blanco, l’home a qui Franco havia encarregat de perpetuar la seua dictadura. El va matar ETA en una acció espectacular a Madrid que, avui tothom ho negarà això, va ser fonamental i decisiva per a tot el que vindria després. Causant, això molta ho negarà encara, una alegria difícil de reprimir entre els anti-franquistes.

En aquella època jo feia el que en deien Batxillerat Superior a l’institut de Montcada de l’Horta –a Bétera no en teníem d’institut. La notícia la vàrem saber cap al migdia. I a primera hora de la vesprada teníem classe de filosofia.

A l’institut vaig tenir la sort enorme, impagable, de tenir dos grans professors de filosofia i de literatura. Dos professors que em van obrir els ulls com poca gent ho havia fet mai. Un d’ells. Julian Marrades de filosofia, era precisament el primer professor que teníem a la vesprada.

Julian era un professor clarament progressista, que portava el que podia dir fins el límit del que era raonable en plena dictadura. Així que esperàvem amb molt d’interés la seua opinió, més encara aquell dia.

En aquella època era legalment obligatori resar a l’inici de cada classe però ell no ho feia mai, per exemple. Excepte aquell dia concret. Aquell dia va entrar a classe i va dir ‘vosaltres ja sabeu que no resse mai però crec que avui, pel que puga passar, més val que ho fem.’

I jo vaig sentir, de sobte, una por, política, com crec que mai més he sentit després.

L’altre dia vaig participar en un debat amb la resta d’autors del catàleg de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’, que es pot veure al Centre d’Art Santa Mònica de Barcelona. Hi havia David Fernàndez, Joan Becat, Xavier Antich, Joan M. Minguet Batllori i jo mateix.

L’acte es feia l’endemà del trencament al parlament així que vaig fer una actuació, diguem-ne, bastant enfadada. La podeu veure en aquest vídeo.

Recorde quan vaig descobrir Kavafis. Em van impressionar d’una manera enorme un parell de poemes en els quals l’home d’aquella Alexandria que fou i que no existeix parlava dels cossos joves, com si ell fos un vell. Mirant-se’ls amb una distància que aleshores, quan ho llegia de jove, se’m feia difícil d’entendre. Amb el cos, en aquella edat, comptes sempre, com si fos una cosa que tens i que no canviarà mai.

Ara mentre escric aquestes ratlles veig en el meu colze esquerra una gran taca morada. És com el mapa d’una illa amb un fil de terra que la lliga a una més petita. De fet, és curiós que em recorda Itaca, amb Vati a un costat i Kioni a l’altre. Més avall, prop de la munyica, tinc dues taques morades més allargades, més petites en tamany però també vistoses. I entre el dit menut i l’anul·lar com dues taques minúscules, solidificades, de sang. Els ossos de la mà se’m marquen com mai no me’ls havia vist i una vena blava fa un arc.

Són les restes de les punxades, de tot els aparells que em van voltar i foradar a l’hospital durant tants dies, abans i després de l’operació. Ho sé, sé perfectament el moment en que me’ls van posar i el moment en el que me’ls van treure. Però ara me’ls mire de prop i veig el pas del temps. I em sent cansat. Molt cansat. Potser com no me n’havia sentit mai en la meua vida.

He buscat Kavafis, sempre tinc a mà els seus llibres, i he llegit un a estona. Un poema a l’atzar recorda quan la pell semblava de llessamí. La d’ell i la de l’altre, fos qui fos. Per desgràcia no recorde haver tingut mai una sensació semblant, i tant com m’hauria agradat si hagués estat capaç d’imaginar-la, però ara, des d’aquesta edat que tinc ja i mirant-me el braç ple de ferides, la se compartir-la i l’entenc. Estranyament.