Solitud No ho trenquis, ja sé que fa mal. Pot semblar que hem anat molt lluny, però tant sols, hem començat el camí. Ja sé com enceta la carn, el foc del dubte. Només l’amor, el cec, l’invisible i tenaç tel de seda que junts hem teixit en fugisseres hores de
Hivern fecund L’hivern és camí, llum i transparència, duu assossec a la seva pregona quietud. Sota cada núvol, es cova una paraula i la terra nua, les conrea.
La nit de Nadal Immensa nau de veles inflades la nit de Nadal, milers d’estrelles que són esguard de la lluna blanca, que vetlla el son dels infants. A mitjanit, el gall canta i eriça la pell dels qui foren pastors d’un manyac ramat d’ovelles, i ara són pares de fills d’ulls ben oberts, amb
Nadavid La molsa molsosa és moltsa na. Nadal i nabaix. Neules i canelons. Galets i vermut. Taques als pantalons. Pilota i carn d’olla. Api i indiot. Òsculs i musclos. Nadales i cançons. Cava, fum i vesc. Sant Josep i ase. Bou, verge i angelet. Pastors, dimoni i torrons Tieta i avis. Nebots i rots.
Ara A voltes no sé si he de romandre en aquest present tan curt o tornar a ser vailet i anar a pescar a la riera, o jugar a fet i amagar amb els companys, al casino. Aquest present cansós és l’ofrena de la meva passió per la vida en la seva totalitat,
El roure de l’hort Davant la tristesa que ve amb ulls d’aigua inventarem un punt roig fet de sang com l’amor i l’anomenarem sol, i cada vespre l’anirem a acomiadar al vell roure de l’hort, al costat de la tàpia enrunada i allà, abraçats, compartirem el celatge rogenc i gris, fins que la fosca
Nadal 2021 Per a la Bati El desembre cada cop més mut segueix guardant, encara, una finestra oberta a la infantesa. És el Nadal, Ja no tenim temps de dibuixar pessebres i nàufrags dels nostres somnis, inventem la taula de tovalles blanques i grèvols madurs de perles roges amb menges cada cop més
Desembre 2021 I des d’aquesta tardor tan crua, que acumula tants silencis, tant desassossec, que només la imbecil·litat explica, no s’esborren setanta anys de tantes confidències que sé segur que es guarden a la calaixera de la tieta i que el temps on no hi seré, explicarà. En l’entretant, planyeu-vos de la vostra
Terra i mar La mirada llegeix roques i onades, i estén la mar seguint el gavià damunt les netes tovalles d’escuma que esperen els àvids comensals de tanta delicada primavera que tenim ara covant-se al rebost. Ve el fred i el seu silenci perlat, calla la merla, galleja el pit-roig, al jardí pasturen centaures
Galop Ara, el riu d’ardents flors inassolibles empeny la claror aigües amunt. L’octubre roman adormit en braços de plom ancorats en un llagut de veles primes i sotsobren les edats dels mariners i, enllà, la mort dansa a la platja de la marina, nodrida d’esperança. Se n’és o no se n’és lliure, no hi ha
Tènue Existeixen hores somiades si la pintura li fa l’amor a la poesia, despullant-la de mots traient-li els colors. Maridatge de sentiments quan rellisca el pinzell d’emocions, quan pujades i baixades fa explicant mil històries sense parar, quan els colors s’ennueguen en un mot. Somiades hores, són. Quan pintura i poesia són. —
L’hoste mut He rebut un hoste a casa, que no té nom mentre buscava paraules en el dur cercle infinit de la memòria que retorna, el sento belluguejar per les dependències, com escriu incomprensibles locucions i entrada la fosca, si hom les desxifra, esdevindran nou llenguatge que farem nostre Aquest vespre estès, l’aniré a
La casa oberta En tornar del passeig entre les barques del petit port que arrecera el meu hivern, he trobat la casa amb les portes obertes de bat a bat, i les finestres badades al vent. És quasi de nit i l’aire del capvespre, quiet respir que acompanya una claror de lluna minvant,
Paisanatge Som ben diferents, l’únic nexe que tenim en comú, és que vivim xopats en la llum de cada dia. Alternem inequívocament sol i llunes, i com elles creixem, decreixem o ens acluquem, això sí, sense ordre ni lleis preestablertes. Tu, blanc llagut de perfils blaus, llasses les aigües somes, properes i netes, del
Decadència Quan del saüc decau la flor, l’espígol flaireja els pètals. Així l’home quan llangueix, omple el seu buit el silenci. Maig 2021