Arxiu de la categoria: Dia a dia

1. Palamós – Salt (uns 45 km)

Sortim tots tres cap a Platja d’Aro per la carretera de la costa, per St. Antoni i Torre Valentina, i quan som a Platja d’Aro ens desviem cap a Castell per agafar la via verda direcció Girona. He fet aquest recorregut milers de vegades, em sembla que ho podria fer a ulls clucs. En Pau ens deixarà a Salt perquè s’estima més estar-se al Vendrell amb els seus amics i les gosses. A més, el dia 15 començarà a treballar per fer les pràctiques de monitor.

Deixem les bicis a casa meva però anem a dormir a ca la mare perquè tenim la casa “ocupada” per en Vasek i la R. Aquest estiu també fem intercanvi de casa però de manera informal, o no oficial, sense papers, perquè no és pas ben bé com els de Green Theme que faig a vegades. En Vasek i jo som amics i ens deixem casa nostra de tant en tant. Fa 15 dies la Ma i jo vam estar una setmana a Praga i ell ens va deixar estar al seu pis. De fet, potser li va anar bé perquè ell se’n va anar a passar la setmana amb la R (experiència prematrimonial…???).

 

De can Ninetes a la Crosa

Avui he quedat amb una colla de ciclistes. O de desvagats amb bicicletes incorporades, no ho sé ben bé. La Ma ha vençut la meva reticència a barrejar-me amb grups nombrosos d’humans i l’ajudo a menar un simpàtic ramat de ciclistes d’estar per casa cap al volcà de la Crosa.

El començament de la ruta l’he fet mil vegades: es tracta d’anar en direcció sud; hi podem anar per Salt via camí dels Carlins i direcció St Roc (sense arribar-hi) o des de Sta Eugènia pel carril bici del Güell. Avui, com que sortim de can Ninetes, anirem cap al pont del Dimoni, seguirem Güell amunt i anirem a parar al Perelló. Un cop allà podem seguir la carretera de Sta Coloma o passar per un carrer paral·lel a dins del poble, tots dos ens van bé. Si el que agafem és el carrer del Perelló trobarem alguna botiga i passarem per davant de l’Ajuntament; al final d’aquest carrer, però, també anirem a parar a la carretera de Sta Coloma, que haurem de seguir uns pocs centenars de metres.

Ja som, doncs, a la carretera de Sta Coloma. Quan s’acaben les cases i abans de travessar el pont de l’autopista, agafem un trencant a mà esquerra, pràcticament l’últim abans del pont (a finals de 2019 s’ha construït un giratori en aquest punt). Els primers metres estan enquitranats però de seguida s’acaba l’asfalt i seguim pel mateix camí sobre terra, amb arbres fruiters a dreta i esquerra (perers). La ruta ens acosta cada cop més a l’autopista (que tenim a la dreta, primer a uns centenars de metres i després més a prop), fins que acabem pedalant-hi paral·lelament.

El camí ens porta a travessar l’autopista per sota. Immediatament trobem dos camins a mà dreta: agafem el segon i pugem cap a un veïnat proper; són quatre cases velles.

Deixem les cases enrere i continuem entre camps de cereals i boscos, a prop del Mas Cantalosella; quan ens hi apropem i li girem l’esquena només d’entrellucar-lo per agafar un trencant a mà esquerra. Seguim la pista principal fins que trobem una carretera asfaltada, la que va d’Aiguaviva a l’aeroport; hi entrem cap a la dreta però només durant uns centenars de metres fins que a mà esquerra veiem un cartellet que ens indica “La Crosa”. La pista ens portarà entremig de boscos i puja-i-baixes enfangats fins a una altra carretera asfaltada que travessarem: cap a l’esquerra aniríem a Salitja i cap a la dreta a Estanyol, però nosaltres mirem de seguir recte per un corriol que ara ja ens porta al volcà de la Crosa.

Ens acostem a la carena del cràter i la pista ens duu (si deixem el cràter a la dreta) cap a l’ermita de St Llop, un bon lloc per baixar de la bici i explorar a peu dret. Després, continuem més o menys carenant per la pista que ens porta a la carretera de Sta Coloma; l’agafem cap a la dreta i ens porta en pocs minuts a Aiguaviva i d’aquí cap al Perelló, Can Gibert, Sta Eugènia i tornada a can Ninetes.

Salt decideix

Hem estat una setmana amb reunions amunt i avall, al Vallvera, a la rectoria, a casa, St Jordi pel mig, bustiades… Però finalment avui ciutadania i entitats units a Salt Decideix convoquem a Salt el referèndum per a l’autodeterminació que volem a Catalunya. Avui mateix també se celebra a Girona i a Sarrià de Ter. Si el govern no es veu amb cor de fer-ho, hem de ser la gent del carrer que l’obliguem a tirar endavant.

Els resultats han estat molt satisfactoris: hi han votat més de 3.500 persones, el 95% de les quals hem votat afirmativament.

Salt – Celrà – Salt

Una de les meves combinades preferides, que dec fer tres o quatre diumenges a l’any.

Pedalo per les hortes de Salt i Santa Eugènia, travesso la Devesa de Girona i tiro cap a Sant Daniel. Lligo la bici al costat del cementiri i pujo a peu cap al castell de Sant Miquel; hi ha el camí principal i tot de pistes i corriols que permeten variar l’itinerari cada vegada que hi pujo. Després baixo a Celrà per alguna de les dues pistes que conec (cadascuna amb dreceres i marrades per corriols que fan una veritable teranyina) i faig un cafè a la plaça o a l’Ateneu de Celrà.

Sempre he fet la tornada tot combinant a peu i en bici, però algun dia provaré de deixar la bicicleta a l’estació de tren de Girona, i a Celrà agafaré el tren per tornar.

He d’escriure un article d’opinió

Com a usuari de la Seguretat Social, escriviu un article d’opinió en una revista del vostre barri o ciutat en què opineu sobre una vaga de personal sanitari que va començar fa dues setmanes. Inteneu valorar el dret a fer vaga que té el personal sanitari i tenint en compte els drets dels usuaris.

Descens natalitat

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

Ja fa anys que la població catalana compta amb un dels índexs de natalitat més baixos del planeta. Les raons del descens progressiu i continuat del número de naixements cal buscar-les a molts llocs i pot ser difícil de determinar clarament, però suposo que estarem d’acord que la confluència de certes dificultats econòmiques i un biaix social a favor de l’individualisme són a l’origen de tot plegat.

Per una banda, l’increment del preu de l’habitatge ha fet un salt tan espectacular que unit a un augment progressiu i constant del cost de la vida ha fet que molts catalans s’ho repensin a l’hora d’augmentar la família. A més a més, l’explosió de llibertat que va tenir lloc en acabar-se el franquisme va coincidir en els anys següents amb una onada mundial de liberalisme cultural i econòmic que comportava, entre moltes altres coses, un enaltiment de l’individualisme que deixa de banda qualsevol implicació en el futur dels nostres conciutadans, del nostre país, inclús del nostre planeta. Si cada cop és més difícil mantenir una família i, per altra banda, contínuament rebem missatges que ens diuen que aprofitem el present i deixem de banda el que pugui passar en el futur, no és pas estrany que cada cop siguin més les parelles que no tenen descendència.

El ritual de la mort

He recuperat aquesta redacció d’una carpeta sense data. Em penso que és un exercici de quan em vaig treure el nivell D de català.

El decés d’una persona propera ens trasbalsa fortament i perdura en el temps malgrat l’esforç que fem per superar-ho. És impossible superar la mort d’algú per dues raons. En primer lloc, la impossibilitat de comprendre un fet, la mort, que està més enllà de cap explicació raonable; és el buit, el zero, el final, el no-res; jo, al menys, em vaig incapaç d’entendre aquesta buidor. En segon lloc, l’experiència personal és tan íntima que cap sistema de creences pot ajudar-nos decisivament a acceptar la mort.

Tanmateix, a les cerimònies funeràries es posa de manifest que l’única cosa que no queda fora de lloc davant el traspàs d’algú és la paraula, ja que la parla és el tret més característic dels humans i és quan deixem de ser-ho que això es fa més palès. És per aquesta raó que caldria disposar de rituals funeraris civils i no deixar l’experiència d’aquest darrer adéu exclusivament a mans de la religió.

Salt – El Perelló – Quart – Fornells – Grn – Salt

Divendres de sotragada emocional, sentida considerable. Què cal fer per passar pàgina? Sense haver dormit gaire, dissabte al matí decideixo agafar la bici i fer una bona suada. Demà serà un altre dia i ja hi pensarem més fredament, o al menys sense xarbotament hormono-neuronal.

Surto de Salt pel camí del Sitjar i just abans d’arribar a la carretera d’accés a l’autopista trenco a l’esquerra fins que trobo la riera del Mas Roc, o Marroc, o Mas Marroc, moment en què he de girar altre cop a l’esquerra fins que arribo a l’avinguda de la Pau i tiro cap a la dreta fins al polígon de Mas Gri. Una marrada considerable per no gaire res, ja ho veieu, però aquest bloc va justament d’això, de marrades.

Tanmateix, el dia m’acompanya: és un matí plàcid d’hivern, fred però lluminós.

Quan ensopego la carretera de Santa Coloma, cap a la dreta i al Perelló. Només d’acabar-se les cases del poble i les naus del polígon agafo l’ultima pista asfaltada a mà esquerra (vull dir l’última abans del pont de l’autopista).

Giro un moment el cap enrere i veig que el Pirineu m’acompanya de lluny, nevat, imponent. Tot ha d’anar bé, avui. La pista esdevé de seguida de terra mentre pedalo entre arbres fruiters, sobretot perers. Endavant paralel·lament a l’autopista, en sentit sud. Aquesta pista forma part de l’itinerari número 7 del Centre BTT de Quart, de manera que de tant en tant anem trobant cartellets indicadors. És un recorregut fàcil, de color blau (o verd? sóc daltònic!), i encara que jo en sortiré ben aviat, el meu recorregut també serà de poca dificultat.

Hi ha un moment en què em trobo en una cruïlla característica (vegeu-ne el croquis). Per cert, hi estan fent obres i potser el croquis ja no servirà d’aquí a poc. De moment, ens hi acostem amb l’autopista a la nostra dreta i hi entrem tot girant precisament cap a la dreta i tot seguit a l’esquerra dues vegades, de manera que ens n’allunyem tot deixant cruïlla i autopista a la nostra esquena. De seguida ensopego amb les obres del TGV dels collons, quina pena! De fet, no crec pas que triguem gaire a tenir completament asfaltada tota la plana de Salt i el que queda al sud de Girona. I si no hi fem res, els espais no asfaltats estaran ocupats per les cicatrius que deixen MOPU i PTOP. No ens hi resignem!

Procuro afanyar-me perquè aquestes obres em porten mal rotllo i tiro recte. Tot seguint per la pista arribo ben aviat a la zona de l’Altamira, on travesso la N-II (encara es diu “Nacional-II”? no m’ho puc creure) per un semàfor que queda ben bé al nostre davant. Ara tenim el camí asfaltat (de fet, és un carrer!) i baixem avall avall fins que entrem a Fornells de la Selva. Fa molts anys que no hi vinc i no reconec gaire bé els carrers (la bombolla immobiliària ha fet estralls en aquest paisatge!), però el campanar de l’església de sant Cugat em guia i vaig a parar on volia anar a parar: a la plaça de l’església. De l’espai que hi ha entre l’església i el local social del poble (no goso dir-ne plaça) surt una carretera que porta cap a l’Onyar; som-hi. Un descens curt però vertiginós em porta fins al riu, que travesso pel pont nou, i a l’altre costat segueixo la carretera fins que al cap de dos o tres-cents metres agafo un trencant a mà esquerra que indica “Quart”.

Vorejo el camp de golf, que queda a la meva dreta, i vinga pujadeta! Sort que és curta. Em giro un moment i a la meva esquena veig el Montseny nevat que observa atentament els golfistes.

Una mica més endavant entro en un bosc. Déu n’hi do els arbres que va esqueixar la tempesta de la setmana passada. N’hi ha uns quants per terra, i sobretot moltes branques.

Al cap de poc ja arribo a una urbanització dels afores de Quart. Sense perill de perdre’m, el camí principal, que estic seguint, em porta a un altre descens vertiginós (i també curtet), que em du per sota la carretera de la costa fins al centre de Quart i el Centre BTT.

Aquí agafo la via verda i cap a Girona i Salt. Per cert, no sé si valia la pena “construir” el carril bici que és la via verda en aquest tram. Les voreres-bici com aquesta només serveixen per crear conflictes entre ciclistes i vianants. Ni tan sols hi havia necessitat de fer un carril bici aquí tenint en compte que és un carrer pacificat al trànsit, on els vehicles a motor circulen tan a poc a poc. I si volien fer-hi carril-bici, doncs que haguessin fet un carril-bici, i no pas robat espai de la vorera per encabir-hi bicicletes.

Després de Quart, cap a Girona i després a Salt. Per cert, no se us acudeixi pas anar per aquesta via verda un diumenge al matí: riu-te’n dels embussos de Girona a les hores punta!

Pedalada fins a l’aeroport

Aquesta nit m’han robat la senyera que tenia penjada al balcó. Encara hi ha els cordills a la barana, de manera que està clar que l’han estirada des de baix. He trucat la policia perquè en quedi constància en algun lloc, però qui sap on para l’estelada. Es veu que la victòria d’Espanya d’ahir (4-0 contra Bòsnia) va escalfar alguns caps més del compte.

Una mica per esbargir-me i perquè em passi l’emprenyada, intento començar el dia d’una altra manera; agafo la bici i decideixo fer camí, per exemple fins a l’aeroport. Cal sortir de Salt pel camí dels Carlins en direcció a Sant Roc, però just abans d’arribar al trencant que cap a la dreta ens duria a St Menna i el cementiri trenquem a l’esquerra com si anéssim cap al Perelló. No cal pas que hi arribem: passem de llarg el següent trencant que ens hi portaria i continuem (per la GI-V-5332) fins al polígon Mas Aliu, que està a tocar de la carretera de Santa Coloma.

Ens incorporem a la carretera (GI-533) cap a la dreta i de seguida, al cap d’uns 200 metres, trobem un giratori. Aquí tenim dues opcions; si agafem la primera sortida, la carretera ens portarà a Aiguaviva, on podem agafar una carretera secundària amb poc de trànsit (GI-V-5331) que també ens durà a la terminal.

Jo m’estimo més no trobar cap cotxe, i per això agafo la segona sortida de la rotonda que dèiem, que és un camí que està asfaltat només els primers metres i que de seguida es fa de terra. Cal anar-lo seguint paral·lelament a l’autopista, que ens queda a l’esquerra (sempre direcció sud).

En un moment donat ens trobem en una cruïlla una mica particular. Hem de travessar l’autopista per sota i un cop a l’altre costat tirar cap a la dreta de seguida que puguem, de manera que continuem altre cop paral·lels a l’autopista però ara la tenim a la dreta (vegeu croquis).

De seguida veurem a la nostra dreta una àrea de descans. Si els espanyols no haguessin guanyat la Guerra del Francès hi hauria una porta a la tanca que separa el nostre camí de l’àrea de descans, però les coses van anar com van anar i per això tenim el que tenim: algú ha esbotzat la tanca per poder passar de costat a costat. Avui veig que hi ha un parell de camions i una senyora que ha sortit del cotxe per aguantar un nen que fa pipí. D’acord, els francesos tampoc no porten gaire bé la qüestió de lavabos.

De cop, el nostre camí se separa de l’autopista, però no cal patir perquè hi torna al cap de molt poc, fins al punt que un pont ens permet passar a l’altra banda. Només de travessar tenim dues pistes a mà esquerra i una a mà dreta. Nosaltres agafem la primera cap a l’esquerra i tornem a anar paral·lelament a la nostra estimada mare de totes les carreteres (que tornem a tenir a la nostra esquerra) fins que trobem una carretereta asfaltada que agafem cap a la dreta. Uns pocs centenars de metres i ens trobem la carretera que ve d’Aiguaviva i va cap a l’aeroport (la GI-V-5331). L’agafem cap a l’esquerra tot recuperant la direcció general que portàvem i al cap de poc ja tindrem la pista d’aterratge a la vista. Passem per davant de l’entranyable restaurant Cal General (queda a l’esquerra) i continuem endavant fins a la terminal.

Total de la plaça de les Llúdrigues a la terminal: vint-i-cinc minuts mal comptats.

En arribar-hi volia saber si les obres que s’hi estan fent per ampliar l’aparcament (de cotxes) inclouran algun espai per guardar-hi bicicletes, però sempre he estat respectuós amb la llei i per això no entro quan veig el cartell que dóna la benvinguda a ciclistes i altres despistats:

11. Besiers – Salt

Tornada en tren fins a Girona (Besiers-Grn, SNCF + RENFE, 23’8 €) i en bici fins a Salt. Normalment no hi ha problema per carregar bicis, ni als regionals francesos (TER) ni als de Renfe (els Catalunya Exprés tenen un departament per a bicicletes, i en els Regionals les bicis es poden deixar a la plataforma, al costat de la porta que -normalment- no s’obre perquè s’obriria a la via, no a l’andana).

Les dues fotos són de dos TER que vaig agafar. Ja veieu que l’espai per desar-hi la bici és el mateix, només que en un devien oblidar els ganxos. D’espai, però, n’hi ha, encara que en altres trens pugui ser diferent. De fet, ja veieu a la primera foto que el “condicionament” del compartiment per guardar-hi bicis es limita a un parell de ganxos que pengen del sostre. El sistema dels TER més moderns és millor perquè tenen més d’espai i és més fàcil col·locar-hi les bicicletes.

El que em feia patir era el remolc perquè és bastant més gran que una maleta, però a l’hora de la veritat tampoc no vaig tenir cap problema per encabir-lo als vagons.

10. Mirepeïsset – Besiers – Marselhan (75 km, i n’he fet 643 de mar a mar)

Avui he punxat quatre vegades i ja estic ben tip de tot plegat, la veritat. Per sort, poc abans de Besiers trobo el que diuen que és una de les meravelles del canal du Midi: el túnel de Malpas, i contemplar-lo em puja una mica la moral. Déu-n’hi-do pels mitjans que devien tenir al segle XVI.

Al mateix Besiers, una altra meravella de l’enginyeria: les Nou Rescloses, totes seguides una després de l’altra, que salven un desnivell considerable (21 metres) només d’arribar a la ciutat de l’impulsor del Canal, el baró de Riquet.

Mallgrat tot, a Besiers ja estic molt cremat (pel sol i per les punxades), i decideixo fer un canvi en el plànning: per comptes de continuar com havia previst (anar fins a Marselhan amb tot l’equipatge per agafar el tren a Agde) busco hotel a Besiers, hi deixo el remolc i me’n vaig més lleuger al far de la punta de Los Onglós (Pointe des Onglous). Com que estic cansat, trio l’hotel més proper a l’estació que puc i no em fixo gaire en el preu: el Terminus (dues estrelles i servei correcte però 41’50 €).

El camí continua sent molt bonic, però més feréstec com més cap al final. El carril bici que sortia de Besiers esdevé pista, després camí de carros i al cap de poc corriol, a vegades perillosament proper a l’aigua.

Al cap d’uns pocs quilòmetres més, però, el far dels Onglós, dins l’estany de Taur (Bassin de Thau), a Marselhan (entre Agde i Seta), ens espera al final del camí.

Veig moltes algues a l’aigua de l’estany i em fa cosa banyar-m’hi, de manera que torno a Agde i em capbusso al Mediterrani, que de fet aquest era l’objectiu del viatge: banyar-me primer a l’oceà i després al mar tot anant de platja a platja en bicicleta! Quan acabo és fosc, i no sé si més contents o més cansats, la bici i jo agafem un TER i arribem a Besiers. Per cert, l’estació d’Agde ja havia tancat, i com que en el tren no ha passat cap revisor, el viatget m’ha sortit de franc.

9. Carcassona – Mirepeïsset (75 km, i ja en porto 568)

Començo animat el dia, potser perquè penso que si tot va bé avui acabaré de fer el recorregut que ja conec, és a dir, el tram que vaig fer fa dos estius quan vaig pedalar de Tolosa a Narbona. A l’alçada del Somail, que és a una setantena de quilòmetres abans del final del Canal du Midi i és més o menys on penso acabar avui, neix un canal que es diu de la Robina i porta fins a Narbona; hi vaig passar tot preparant el viatge que després vam fer amb en Pau i l’Adrià.

De moment, contemplo vinyes i més vinyes a banda i banda del Canal, a la zona del Menerbès (Minervois en francès).

Segueixo el canal tota l’estona fins que arribo a l’alçada de Lesinhan (Lézignan-Corbières), en què decideixo sortir i anar a dinar a aquesta població. Hi conec una noia molt simpàtica i agradable en un bar, però el fet que trobo més remarcable d’aquest poble és que vaig sentir dos senyors que parlaven entre ells en català amb accent francès. Primer vaig pensar que no fos occità, però no, no, era català i quan un d’ells em va explicar com tornar al Canal ho vaig sentir ben clar. Eren gitanos però em va estranyar perquè Lesinhan és al nord de les Corberes i per tant fora del domini lingüístic català. Després m’han confirmat, un cop a casa, que en aquesta població (i també a Carcassona i a Narbona) hi ha comunitats gitanes de parla catalana.

Altra vegada a prop del canal vaig pedalant fins arribar al Somail, on hi ha una petita oficina de turisme. Una senyora m’hi indica com arribar a un càmping proper, a Mirepeïsset. El Somail és un poblet que va ser fundat pel baró de Riquet per als obrers que treballaven al Canal i actualment és un poble de vacances. Té un cert encant i un parell d’atraccions curioses (que no he visitat): una gran botiga de llibres de vell (30.000 volums, diuen) i un Museu del Barret.

El càmping el porta una senyora gran, molt atenta, que també s’encarrega de la petita botiga de queviures que hi ha a recepció. Em va cobrar 4 euros per acampar.

8. Tolosa – Carcassona (105 km, i en van 493)

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes, especialment karaoke a l’aire lliure, i la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.


Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet.

7. Tolosa, parada i fonda

Tolosa és una ciutat que m’agrada molt i he aprofitat la parada tècnica per passejar-m’hi tot el dia, fer un cafè tranquil·lament a prop de la plaça del Capitoli (a prop, no pas a la plaça, que el pressupost no m’arriba a tant), remenar per unes quantes llibreries… i rentar roba! La postal havia de ser una cosa així:

La bugaderia l’he trobada a la Place Dupuy, just al costat de l’auditori que hi ha a la mateixa plaça. Es troba entre carrers molt transitats però l’aire de la plaça fa pensar en el d’una ciutat petiteta.

A la llibreria Gibert Joseph (19 Rue du Taur) he comprat un altre llibre d’en Maigret de segona mà, i a la Castéla (20 Place du Capitole) un regal. També he passat per l’Ombres Blanches (50 Rue Gambetta) perquè és l’única que conec a Tolosa on sé que venen una guia del Canal de Midi molt bona (escrita per en Jerôme Savary i editada per una associació ciclista tolosana), però se’ls havia esgotat. Ja que aquest paràgraf va de llibreries, deixeu-me comentar que també he passat per l’Arcade (16 Place du Capitole), la llibreria especialitzada en còmics més vella de França, però no hi he gosat comprar res perquè ja vaig prou carregat, i el que procuro és precisament treure coses del remolc perquè em fa l’efecte que en qualsevol moment pot trencar-se una altra peça.

Ah, una recomanació per fer un cafè: Bar la Concorde, al 17 rue de la Concorde.

6. Valença d’Agen – Tolosa (85 km, i en porto 388)

Surto del càmping a tres quarts de nou (un rècord matiner) i vaig a buscar la piste cyclable, que és a uns centenars de metres. M’hi poso i vinga pedalar, que avui vaig embalat. Encara hi ha bromes escampades una mica pertot arreu, però més lleugeres que ahir, i el sol s’esforça per sortir.

Pel camí em trobo una bona colla de pelegrins, gent que fa el Camí de Sant Jaume. Ja m’havia fixat aquests darrers dies que bona part del meu recorregut coincidia amb una ruta que està marcada per arribar a Santiago de Compostel·la.

La via verda no està acabada del tot; hi ha un tram d’una vintena de quilòmetres, entre Montech i Pompignan que en realitat és un camí de carros. Com que hi he trobat moltes pedretes i el camí no està en gaire bones condicions, el remolc em fa patir i decideixo sortir de la pista. Agafo la carretera D-110 fins a Finhan, i aquí la N-113 (o D813, segons el mapa) fins a Grisolles, on he dinat. O ho he intentat, perquè ja no recordava que avui som diumenge i ho trobo tot tancat! Al final he trobat una épicerie oberta i hi he arreplegat tomates i formatge per acompanyar els panets que tenia d’ahir. La via verda torna a ser com cal 3 o 4 km després de Grisolles.

Però poc després d’aquest poble, primer episodi desagradable de debò. Tots dos devíem anar badant, o potser és que cap dels dos no ha tingut prou reflexos per esquivar l’altre, però la qüestió es que no sé si una abella o un tàvec o algun altre insecte proveït de fibló ha xocat amb mi, de manera que per un moment he perdut l’equilibri i he fet esses sincopàtiques (semblaven zetes) fins que l’he recuperat. En aquell moment un ciclista impresentable s’ha creuat amb mi, de manera que ha vist perfectament que jo tenia problemes i lluitava per treure l’insecte que s’havia quedat entre l’ull esquerre i les ulleres, ziga-zaguejant desesperadament sense control, però ni tan sols s’ha aturat per ajudar-me si jo queia. La picada ha estat brutal, i l’he sentida dolorosament dos o tres dies.

Amb tot això se m’ha fet llarg fins a Tolosa. Quan hi he arribat estava cansat; feia calor, havia pedalat força i l’episodi del bitxo m’havia deixat tocat, de manera que he parat a gairebé el primer hotel que he trobat: Etap Hotel Centre (al 27 Boulevard des Minimes, 43€ la nit per habitació fins a tres persones). No és barat, i menys si ho comparo amb els càmpings dels darrers dies, però precisament com que havia estalviat en allotjament, doncs una cosa va per l’altra. A més, avui m’ho mereixo, què collons!