Com mor ma llengua
Enguany hem baixat a Catalunya de vacances, a l’estiu. A fer camí pel Pirineu. I quin goig de trobar-nos immersos, de poder viure plenament la llengua materna, d’expressar-se, de sentir-se, de fer comunió amb qui parla, pensa i escriu en la meva llengua. A Ripoll, a Ribes de Freser, a Planoles, a Queralbs, a Toses, a Núria. Arreu ens trobàrem com a casa.
Estrany se’m feu, de tan estranger que sóc jo, ara, que de vegades els desconeguts se’m dirigissin en castellà. Avesats com hi estem (hi estava també jo) els catalans a canviar de llengua quan ens dirigim a hom fora del cercle de familiars i amics i coneguts. I sobretot a les autoritats, que no fa tants anys, havien multat a mon àvia per fer servir el català com a llengua vehicular a l’escola primària. Aleshores ningú el parlava, el castellà; bé, ningú a Blancafort, un poble petit de la Conca de Barberà. Vet-ho aquí que un ambiciós del poble, col·laboracionista, la denuncià. Aquest pocavergonya després es feu de CiU i entrà a l’ajuntament, que explica tot de coses això, però avui no es mereix la nostra atenció.
No, avui escric, esfereït, pel què vaig viure i les premonicions que en sorgiren. Vet-ho aquí que, en acabat de la muntanya baixàrem a ciutat a veure família. I els nens, els meus, parlen català: els hi he ensenyat, i junt i gràcies a les moltes visites perllongades dels avis, el parlen prou bé. Amb accent, però gramaticalment bé i amb un vocabulari clar i català.
Doncs heus aquí que la quitxalla catalana nascuda i crescuda a Catalunya, no. Parlen català, sí, i amb accent castellà, també, que no em fa res. Però quin català. Sense pronoms febles. Amb les construccions gramaticals directament calcades del castellà, canviant-ne només el vocabulari, i encara, que de vegades, paraules castellanes s’hi colaven, catalanitzades. I altres encara no, literals: “vale”, “buenu”, “pues”. Quina disbauxa.
Que les llengües evolucionen, i tant. Que les llengües s’enriqueixen amb préstecs lingüístics, també. Però com diu la cançó, no és això, companys, no és això. Una llengua que s’expressa talment com un calc d’un altra, gramaticalment, en l’ús de les expressions, en la selecció del vocabulari, en l’ordre i to, i fins i tot, en l’abraçament del significat subtilment diferent que algunes paraules tenen en la llengua veïna però no pas en la nostra. Això ja no. Perquè així és com se’n fa, d’una llengua, un patois. Un emprobriment tal, a colp de calc, que talment se’n fa, de la pròpria llengua, un dialecte d’una altra. I d’aquí, amb aquest pas decisiu cap a l’abandó, ve la mort, la fi de la nostra parla.
Què ha passat, als col·legis catalans? Què s’hi cou, cada dia, a casa, amb els pares, amb els avis, amb els germans i veïns i amics? Fa molts anys que no hi visc, a Catalunya, i m’he perdut aquest canvi. O potser, ja gran, lluny de la situació bilingüe, el meu català s’ha redimit i refinat, llegint, gaudint, d’una literatura tan propera i tan extraordinària que tenim. Descobrint les novel·les de na Maria Barbal (“Pedra de Tartera”, quin record del món rural que ja ens deixà i de la guerra civil que encara mata) i l’Empar Moliner (“Benvolguda”, deliciosa).
I què redimoni hi passa, a Catalunya Ràdio, que l’escoltava cada matí de camí a la fleca i em deixava garratibat? Quin gavadal de refilades desafinades, com qui diu. El catanyol avança, i el català mor.