Neurobiologia i ciència

Enguany hem baixat a Catalunya de vacances, a l’estiu. A fer camí pel Pirineu. I quin goig de trobar-nos immersos, de poder viure plenament la llengua materna, d’expressar-se, de sentir-se, de fer comunió amb qui parla, pensa i escriu en la meva llengua. A Ripoll, a Ribes de Freser, a Planoles, a Queralbs, a Toses, a Núria. Arreu ens trobàrem com a casa.

Estrany se’m feu, de tan estranger que sóc jo, ara, que de vegades els desconeguts se’m dirigissin en castellà. Avesats com hi estem (hi estava també jo) els catalans a canviar de llengua quan ens dirigim a hom fora del cercle de familiars i amics i coneguts. I sobretot a les autoritats, que no fa tants anys, havien multat a mon àvia per fer servir el català com a llengua vehicular a l’escola primària. Aleshores ningú el parlava, el castellà; bé, ningú a Blancafort, un poble petit de la Conca de Barberà. Vet-ho aquí que un ambiciós del poble, col·laboracionista, la denuncià. Aquest pocavergonya després es feu de CiU i entrà a l’ajuntament, que explica tot de coses això, però avui no es mereix la nostra atenció.

No, avui escric, esfereït, pel què vaig viure i les premonicions que en sorgiren. Vet-ho aquí que, en acabat de la muntanya baixàrem a ciutat a veure família. I els nens, els meus, parlen català: els hi he ensenyat, i junt i gràcies a les moltes visites perllongades dels avis, el parlen prou bé. Amb accent, però gramaticalment bé i amb un vocabulari clar i català.

Doncs heus aquí que la quitxalla catalana nascuda i crescuda a Catalunya, no. Parlen català, sí, i amb accent castellà, també, que no em fa res. Però quin català. Sense pronoms febles. Amb les construccions gramaticals directament calcades del castellà, canviant-ne només el vocabulari, i encara, que de vegades, paraules castellanes s’hi colaven, catalanitzades. I altres encara no, literals: “vale”, “buenu”, “pues”. Quina disbauxa.

Que les llengües evolucionen, i tant. Que les llengües s’enriqueixen amb préstecs lingüístics, també. Però com diu la cançó, no és això, companys, no és això. Una llengua que s’expressa talment com un calc d’un altra, gramaticalment, en l’ús de les expressions, en la selecció del vocabulari, en l’ordre i to, i fins i tot, en l’abraçament del significat subtilment diferent que algunes paraules tenen en la llengua veïna però no pas en la nostra. Això ja no. Perquè així és com se’n fa, d’una llengua, un patois. Un emprobriment tal, a colp de calc, que talment se’n fa, de la pròpria llengua, un dialecte d’una altra. I d’aquí, amb aquest pas decisiu cap a l’abandó, ve la mort, la fi de la nostra parla.

Què ha passat, als col·legis catalans? Què s’hi cou, cada dia, a casa, amb els pares, amb els avis, amb els germans i veïns i amics? Fa molts anys que no hi visc, a Catalunya, i m’he perdut aquest canvi. O potser, ja gran, lluny de la situació bilingüe, el meu català s’ha redimit i refinat, llegint, gaudint, d’una literatura tan propera i tan extraordinària que tenim. Descobrint les novel·les de na Maria Barbal (“Pedra de Tartera”, quin record del món rural que ja ens deixà i de la guerra civil que encara mata) i l’Empar Moliner (“Benvolguda”, deliciosa).

I què redimoni hi passa, a Catalunya Ràdio, que l’escoltava cada matí de camí a la fleca i em deixava garratibat? Quin gavadal de refilades desafinades, com qui diu. El catanyol avança, i el català mor.

El 1667 (fa 351 anys!) el científic Nicholas Steno, que estudiava la formació de les roques, formulà les bases de la estratigrafia: les capes més profundes són més antigues que les més superficials. La deposició de material, capa a capa (estrat a estrat), defineix un registre històric de la seqüència temporal d’esdeveniments. D’aquesta mena de dades se’n poden deduir, en aquest cas, algunes de les propietats de les muntanyes que, a l’erosionar-se, contribuïren matèria a cada estrat d’una roca.

La formació de sòlids capa per capa no es limita pas només a les roques i muntanyes del món natural. De fet, és exactament un dels procediments d’impressió tridimensional (“3D printing”), el laminat, que permet de manufacturar objectes de plàstic i d’altres materials a baix cost o que, d’altra manera, serien molt difícils de construir. La possibilitat d’imprimir objectes ha revolucionat molts camps de coneixement (Gross et al. 2014 Anal. Chem.) al permetre la personalització de dissenys industrials de peces de maquinària, per exemple per a microscopis experimentals (e.g. OpenSPIM) o casolans, i també de teixits humans en medicina (e.g. ossos, Bose et al. 2013 Materials Today).

Enguany (2018), els científics han trobat que és precisament mitjançant un procés de laminat continuat com es formen les pedres del ronyó (Sivaguru et al. 2018 Scientific Reports). Aquestes pedres, també anomenades càlculs renals, retenen en la composició de les seves capes tota una història de la fisiologia del ronyó de la persona. Quina troballa! Tot un tresor d’informació que, fins avui, es continua llençant a la brossa sense miraments. (Vegeu també la notícia sobre la troballa al New York Times.) Una de les troballes més interessants és que les capes es fan i es desfan de forma natural, indicant que, en un futur, hauria de ser possible de descobrir la manera de desfer les pedres dels ronyons per evitar el dolor i les ferides internes que poden causar. Com llegir acuradament la composició de les capes d’aquestes pedres, i com interpretar-la de manera profitosa, encara no és clar.

En neurobiologia, l’experiment ideal de molts investigadors passa per observar al llarg del temps l’activitat neuronal de totes i cadascuna de les neurones del sistema nerviós. Aquesta tasca, a priori impossible, comença a semblar-ho menys. Com es podria fer l’equivalent de les capes de les pedres del ronyó, que acumulen minut a minut un registre sobre la situació fisiològica? Penseu que, fins fa uns 10 anys, la principal forma d’observar l’activitat d’una o dues neurones era amb l’electrofisiologia, consistent en insertar o adherir un electrode al cos cel.lular d’una neurona d’interès–una tècnica que requereix un llarg aprenentatge i que té molt d’art, i que encara avui en dia es considera la tècnica més precisa i detallada. Els darrers anys han ofert un gran desenvolupament de l’optofisiologia–la observació de senyals nervioses mitjançant sensors moleculars fluorescents–que ha permès d’observar l’activitat de més d’una neurona alhora, fins i tot–molt recentment–de desenes de milers (Stringer et al. 2018) gràcies als avenços espectaculars en microscopia òptica (Sofroniew et al. 2018 eLife).

Un problema greu que sorgeix d’observar l’activitat neuronal de l’animal mentre aquest roman capficat executant accions és la interferència en la seva llibertat de moviments, que n’alteren el resultat. Per exemple, l’observació de l’activitat neuronal del cervell requereix la immobilització de l’animal, o com a mínim del cap. Com es podria, doncs, guardar-se el pastís però també menjar-se’l, com diuen els angloparlants?

El 2015, investigadors del Howard Hughes Medical Institute a Janelia (on jo porto un grup de recerca) s’inventaren la CaMPARI (Fosque et al. 2015 Science), una proteïna la fluorescència de la qual depèn de les concentracions de calci a les quals ha estat exposada. En les neurones, l’activitat neuronal es correlaciona amb el calci que n’entra i en surt, i fent un seguiment de la concentració del calci es pot revel.lar l’activitat neuronal (e.g. amb GCaMP, una proteïna amb fluorescència que depen del calci). Amb CaMPARI, hom pot esbrinar a posteriori quines neurones foren activades, i si molt o poc, mentre l’animal duia a terme una tasca en concret. Amb aquest mètode, doncs, l’animal roman lliure, i amb l’anàlisi subseqüent, es poden descobrir neurones implicades en, per exemple, quines neurones participen de la coordinació de moviments incompatibles (anar endavant i anar endarrere) a les larves de la mosca Drosophila (Carreira-Rosario, Arzan Zarin, Clark et al. 2018 eLife), entre moltes altres. Tot un avenç!

Els neurobiòlegs, però, no restem satisfets. Volem realment poder llegir el registre de l’activitat de totes les neurones d’un animal, de la mateixa manera que un geòleg llegeix els eons en mirar els estrats d’una muntanya tallada. Una tècnica que ho permeti encara no existeix–o com a mínim, no s’ha publicat–, però sí que se n’ha proposada una que promet molt: el “molecular ticker tape”, és a dir, la cinta registradora molecular (Glaser et al. 2013). En què consisteix? Doncs resulta que hi ha unes proteïnes, que són un tipus de polimerases d’ADN com les que copien els cromosomes, que fan errors en l’elecció del nucleòtid (la lletra, entre A, T, C, G) en funció de les condicions al citoplasma cel.lular, com per exemple les concentracions de calci–que indiquen activitat neuronal. Hom podria, doncs, induir l’escriptura al propi genoma de cada neurona de la seqüència d’esdeveniments moleculars que n’indiquin si la neurona s’activà o no en un moment determinat de la seva vida. Per llegir-ne l’historial s’emprarien les tècniques modernes de seqüenciació d’ADN, que funcionen molt bé, ben ràpid i a baix cost, fins i tot per a una munió de cèl.lules individuals–com les neurones. Tot un somni que ja s’entreveu dins de l’horitzó d’allò possible.