Fa pocs dies ha esclatat una altra guerra. Una més de les moltes que, desgraciadament, assoten el món sencer. Aquest cop, però, pel que fa als contendents, és més a prop nostre, més a prop del que significa la nostra vella Europa. De seguida que ho vaig saber, vaig pensar en un meu amic periodista
Els darrers dies hem sentit opinions de tota mena sobre el conflicte entre Israel i Palestina, la majoria de les quals sense gaire sentit, atès que a molts dels qui les formulen —igual que ens passa a nosaltres—, han llegit molt sobre el tema, però no en saben res, com deia la periodista Neus Tomàs
En l’era digital en què vivim, les xarxes socials han esdevingut una part integral de les nostres vides, permetent-nos compartir moments especials, expressar les nostres opinions i connectar amb altres persones d’arreu del món. No obstant això, com tota tecnologia, poden ser utilitzades de manera inadequada, especialment quan es tracta de menors i es posen
Rellegint un llibre que tenia oblidat de feia anys, m’he transportat mentalment a una època passada, als temps que tots érem més joves i creiem en més coses. Aquells temps de militància política a la clandestinitat, amb aquells companys, amb aquells “camarades”, amb qui vaig viure alguns dels moments de més plenitud de la meva
Aquest estiu he estat a Grècia. No era la primera vegada que hi anava, però aquest cop m’hi he acostat amb una mirada diferent. Amb una mirada més metafísica que no pas turística. I, contemplant el que queda de l’Àgora de la vella —i també bella, malgrat els estralls causats per la crisi del 2008,
En aquestes darreres eleccions (juliol 2023), els analistes polítics han fet servir a bastament el terme molt vot dual i aquest fet m’ha tornat a la memòria el terme poder dual —que em sembla molt més interessant—, del qual parla la professora Kristin Ross en el seu recorregut històric des de la Comuna de París
Vivim en una era d’enganys en la qual el que és banal s’imposa com a imperatiu estètic. L’esforç es veu com un vici obsolet, passat de moda, com una antigalla dels nostres avis. I la tècnica, columna vertebral de qualsevol art o habilitat, com una pesada càrrega de la qual cal deslliurar-se. Ja no és
Permeteu-me d’entrada una llicència: el centralisme és consubstancial al poder. Ja sé que això no és una veritat absoluta, però se li assembla força. Quan parlo de centralisme i poder no ho faig només des del vessant polític, on habitualment s’aplica el terme, sinó des de qualsevol parcel·la o lloc de la vida on hom
Ara que tornem a estar plenament immersos en una nova campanya electoral, és un bon moment per recordar que hem d’estar molt atents al que ens diuen, per poder destriar el gra de la palla, i hem de ser conscients que les paraules mai són innocents. En termes generals, les paraules tenen un gran poder.
Ahir, en el marc de “Els Debats del Casino“, vaig mantenir una llarga conversa sobre ciberseguretat i altres qüestions derivades de les tecnologies modernes, amb el perit judicial informàtic forense Bruno Pérez Juncà. A redós del que vam parlar, vaig recordar l’apagada general que es va produir, durant unes hores, (ja fa un temps), a
Fa un temps, l’amic Alfons Durán-Pich desgranava com a simples enunciats —o “flaixos provocatius per despertar la nostra avorrida candidesa”, com en diu ell— tota una sèrie de reflexions respecte al futur pròxim, els quals em van cridar l’atenció, tant per la senzillesa del plantejament, com pel fet del punyent que esdevé cadascuna, quan les
Doncs, fem-ho. Però fem-ho de veritat, com diu el títol. I la primera veritat és que la cara és l’espill de l’ànima. Si tens una mica de perspicàcia, t’adonaràs que, de seguida, amb la cara d’algú, pots saber si és un fill de puta o simplement és un beneït. Pot ser una bona persona algú
Un dels grans pensadors contemporanis, el filòsof Jose Antonio Marina, assenyalava l’absència de pensament crític (l’absoluta claudicació del pensament crític, deia ell) com un dels principals esculls amb el que topa la societat dels nostres dies. En uns temps de “societat liquida”, com la definia un altre dels grans, en Zygmunt Bauman, sembla que bona