Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Arxiu de la categoria: Futbol, Espectacles i Cinema

Allò que no m’agrada de l’Espanyol

2
Publicat el 9 de gener de 2012
Avui els amics pericos estan contents perquè ahir van aconseguir empatar contra el Barça jugant a casa. Em “meravella” que algú pugui sentir-se feliç per no guanyar un partit. Això demostra poca ambició de l’equip, com la temporada passada que se la van passar dient que volien la permanència quan estaven en llocs europeus i al final se’n van quedar fora. Humilitat sí, prudència ésclar, però també una mica d’ambició si us plau. Clar que fa dues temporades van estar a punt de baixar a segona… però si l’equip va bé, si guanya i si ets dels sis millors a tres quarts de lliga no pots dir que l’objectiu és anar a Europa i no només la permanència?  Kameni ho va insinuar i ja no forma part del primer equip encara que teòricament sigui per un altre motiu.

Recordo fa dues temporades un Espanyol-Barça que van acabar empatant a zero i que quan va sonar el xiulet final van cridar com si haguéssin guanyat.  No ho puc entendre. A més aquell partit van córrer com mai els havia vist córrer, van fer faltes com mai i una agressivitat extrema. Sovint tinc la sensació que l’Espanyol només corre contra el Barça, si empata és una victòria i si guanya és Festa Major. La resta de temporada tan se val.

Ahir els hi va anar del canto d’un duro no perdre al darrer minut si hagués entrat el pal de Piqué o l’àrbitre hagués vist les mans dins l’àrea del que va fer de porter al xut de Pedro. El Barça no va fer un bon partit i tot i això l’Espanyol no va guanyar i estan contents… no ho puc entendre.

Rancúnia

0
Rancúnia: Sentiment inveterat d’odi, de malícia, envers algú.

És el que m’ha vingut al cap al llegir la notícia. Sandro Rosell apunta i La Vanguardia dispara. Així de fàcil.
Sandro diu que és molt feliç sent president del Barça, però, no serà el més gran president de la història del club; potser serà recordat com el que va voler destruir el president del millor Barça de la història i això, a la llarga, no el pot fer feliç. Ningú prou intel·ligent pot tenir rancúnia per ningú, i menys encara quan l’herència esportiva ha estat tan elevada. El que li caldria és generositat, és portar el Barça més amunt o almenys mantenir-lo on és el màxim possible i això el faria més gran, com a persona i com a president. Els sentiments negatius et fan més petit a tu i més grans als altres.

Hem passat d’un lideratge fort, extrovertit i valent a un d’introvertit i poruc. El Barça, de moment, encara funciona per la inercia dels anys precedents, veurem on anirem a parar d’aquí a cinc anys.

Encara em ressonen les paraules d’en Sandro la nit que va ser elegit president del Barça: “No us defraudaré. No us defraudaré”. Va repetir des del faristol. Volia que ens el creguéssim i jo li vaig donar un vot de confiança, però lamentablement els fets parlen per si sols: el primer viatge oficial del nou president va ser per anar a demanar disculpes al president d’Extremadura. Déu n’hi do! Quan va costar aquest viatge que no calia?

Una veritable llàstima.

“El que diu Guardiola va a missa”

1

“El que diu Guardiola va a missa”, així s’expressava un compromissari a l’assemblea de dissabte a can Barça en referència al patrocini de Qatar Foundation. És ben sabut que la votació va quedar clarament decantada a favor del patrocini. Em pregunto què pensaran ara aquests socis compromissaris quan dissabte en Guardiola va defensar la junta de Laporta: “La junta de Laporta va fer coses extraordinàries, estan patint molt i no s’ho mereixen”.
Per aquesta regla de tres caldria que la junta directiva actual s’hi repensés i retirés la demanda contra la junta de Laporta. Estic convençuda que els compromissaris dirien amén a les paraules de Guardiola, que té més seny que ningú.

S’ha creat un grup al Facebook: https://www.facebook.com/pages/Demanem-la-retirada-de-la-demanda-contra-lanterior-junta-de-Joan-Laporta/197239980349154

Un temps estrany…

0

Quins partits més estranys: Al Barça li fan un gol al primer minut i a l’últim. Al Madrid li han expulsat Marcelo després de simular un penal i cap company protesta. Ni ell. Què estrany! Potser no es creia que allò li podia estar passant a ell, un jugador del Madrid. Potser en anar de vermell (la roja?) l’àrbitre no sabia qui eren “els blancs”.

I als culés, dos empats seguits ens fan tremolar? A mi no. No passa res, estem al
començament de les lligues (de l’una i de l’altra). Ara es poden
cometre errors i així t’obligues a polir-los. Més val ara que més
endavant. No són infal·libles, ells ho saben i en són conscients i ara,
nosaltres, també… però han guanyat els partits importants
d’aquesta temporada i han començat amb dos títols. Què més volem? Tenen crèdit. I tant!

…Fa calor de juliol a setembre, al Madrid li expulsen jugadors per fer teatre i ningú protesta, al Barça li marquen al primer i a l’últim minut de partit, portem dos empats seguits… definitivament és un temps estrany!

Passió Guardiola

1
“Si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora, no fem retrets, no hi ha excuses i penquem molt, som un país imparable”.

Pep Guardiola va rebre la medalla d’Honor del Parlament. Va ser un discurs emocionant i alliçonador, ple de passió per la seua professió. Té obsessió per fer bé la seua feina i ho demostra a cada mot, a cada expressió, amb l’energia que transmet. Diu que no vol ser exemple de res, però tots ho som d’una manera o altra i ell més perquè està al capdavant d’un equip i té el focus mediàtic a sobre dia sí dia també. Destil·la una manera de fer inconfusible i que ha impregnat un club, un vestidor i, tan de bo, un país. De fet, amb el Pep ens hi volem veure reflectits, volem que els nostres joves creixin en aquests valors que no deixen de ser universals, però potser havíem oblidat que existien i ha vingut ell a recordar-ho. L’esport fa bones les persones, “el Barça ens fa bons a nosaltres i no a l’inrevés” -diu-. Amb persones així tot és possible i vull pensar que al nostre país hi ha moltes més persones així i que podem ser un país imparable…
L’acte, preludi de la Diada, va ser molt emotiu, emocionant, rodó… Val la pena llegir-ne la crònica i escoltar les seues paraules.
Bona Diada!

Guardiola: ‘Si ens aixequem ben d’hora i penquem aquest és un país imparable’ from VilaWeb on Vimeo.

Mou toca fons…i el Barça torna a guanyar!

6
Publicat el 18 d'agost de 2011
Al final podem acabar prenent mal“, són paraules de Pep i també del mestre Puyal referint-se a la poca esportivitat que emana d’alguns jugadors del R. Madrid. Els nervis entre els jugadors estan cada cop més a flor de pell i la tangana final del partit ho ha demostrat. Mou ha fet un club a la seua mida. Ell mateix ha posat el dit a l’ull del segon entrenador del Barça i encara li ha fet un riure burleta, i a sobre diu que no sap qui és el Tito Vilanova a la roda de premsa, ha perdut el nord, s’ha emborratxat d’ell mateix. Això no és futbol. Tampoc les protestes reiterades. Les faltes al límit del reglament. El menyspreu pel rival. La cantarella victimista cada cop més poc creïble… Aquesta gent sap jugar bé al futbol com han demostrat aquests dos partits, per què no ho fan i es deixen de romanços?.

Un cop més un Barça-Madrid per a la memòria. Messi ha estat un crack estratosfèric, i això que encara no té la forma. Cesc ho recordarà com el debut oficial i també perquè ha estat arribar i moldre, primer títol al sac. El final ha estat per a oblidar amb els gestos, però potser pot marcar un punt d’inflexió. Quedarà impune l’agressió de Mou a Tito Vilanova? Els diaris de Madrid en parlen i hi ha molts comentaris en contra del fet, no sé si la massa madridista ho veu com un fet deplorable o encara es demanarà perquè no li ha ficat també l’altre dit a l’altre ull…

L’esport ha de ser noble. Ha de fomentar l’esperit de grup, d’equip, saber guanyar, saber perdre, respectar el rival… tenir el que en diuen “fair play” vaja. Tothom sap què és l’esportivitat, tothom hauria de practicar-la. No entenc que Casillas caigui en aquesta trampa i faci declaracions en to despectiu… o Ramos. Impresentable. Això, diguin el que diguin, no és esportiu i hauria de ser sancionat. No es pot continuar enganyant la gent o pretendre enganyar-la tergiversant els fets. A Madrid no poden estar tan cecs!

Gran Barça al Bernabeu

1
Publicat el 15 d'agost de 2011

Tenia bones sensacions abans del partit, amb aquest barça no es pot ser pessimista. El Madrid portava més temps de preparació, una pretemporada espectacular i tot el Bernabeu pensava que avui seria la gran nit somiada, la nit que els donaria l’alegria de guanyar a l’etern rival… i per golejada! Sortosament no ha estat així. No sé quants astres s’han alineat (i s’han aliat) amb el Barça aquesta nit, però ha estat un partit espectacular. Un esforç titànic dels jugadors. Un deu de compromís, de lluita…i de sort! El Barça ha tingut avui la sort dels campions, perquè tenia bastants números la primera mitja hora de sortir golejat a la primera part. La sort també compta, el futbol és un joc, a vegades ens n’oblidem, però partits com el d’avui ens ajuden a recordar-ho.

Pel que fa al Madrid, poc ha canviat del curs passat. Continuen fent faltes a dojo, continuen tenint impunitat arbitral i molta mala bava per protestar-ho tot, absolutament tot. Un estil de joc impropi del que és un dels millors equips del món. Més que ràbia, que també, fa llàstima.

Ara cal esperar la tornada. Espero que el Camp Nou s’ompli a vessar. Cal animar a l’equip. Aquest equip, cada cop més, sembla irrepetible i fa coses espectaculars i inimaginables: el gol de Villa, una filigrana, i el de Messi l’ha tornat a posar, per si encara havia algun dubte, al capdavant dels millors jugadors del món.

Ah, i Cesc ja és aquí. A veure si és veritat el que diu en Pep i és la cirereta del pastís.

Cal donar la cara

1

Sandro Rosell ha volgut desmarcar-se tant del seu antecessor en el càrrec que ha optat per una presidència col·legiada on hi participen altres membres de la junta. És una opció de risc perquè sempre és necessari que hi hagi un líder visible, que doni la cara i que protegeixi el club. Algú a qui puguis identificar com el president visible, no només perquè t’han votat sinó perquè exerceixes com a tal. Sandro Rosell ha estat desaparegut bona part de la temporada, no ha donat la cara en els moments difícils i ha sortit a la palestra només quan les coses han anat prou bé i per llençar una pedreta al Madrid que ha tornat a girar-se-li en contra. Per això són oportunes les paraules de Joan Laporta: “Un president ha de donar la cara en els mals moments”. I tant que sí! Un president o qualsevol persona que se senti i vulgui ser líder de qualsevol grup, sigui gran o petit. A les bones ja n’hi ha de líders, quan les coses van mal dades és quan es descobreix l’autèntic lideratge i si el president sap estar a l’alçada. La direcció del club pot ser col·legiada, però és a ell a qui han triat president i va reiterar la nit que va ser elegit:”No-us-defraudaré. No-us-defraudaré”. De moment encara estic esperant.
En la particular lliga de quin president dels dos ha donat la cara i quin no, el Sandro perd per golejada.

Sandro ‘el feliç’

2
Publicat el 22 de juny de 2011
Sandro Rosell ja fa un any que va arribar a la presidència del Barça. Per si no ho sabíeu “A Qatar tothom és feliç, és una monarquia, les dones van normals pel carrer i els homosexuals no estan perseguits”. O almenys això diu Sandro Rosell en una entrevista a l’Agora aquesta setmana. Contrasta una mica amb el que es troba per la xarxa sobre Qatar: Wikipèdia (en català), Amnistia Internacional. Una monarquia on no hi ha mai eleccions ni cap partit polític és una dictadura, es miri com es miri. Ell ho mira amb bons ulls i és feliç que la Qatar Foundation patrocini al Barça.

Si el Barça fos una empresa i no un club esportiu potser Sandro seria recordat com el que va aconseguir reduir el deute per fer funcionar millor el club, reduint despeses fins a límits a vegades ridículs (ridículs pel que suposa un gran pressupost per un club com el Barça) (per cert, si ell no porta guardaespatlles és perquè no ha estat amenaçat de mort pels violents), però el Barça és un club esportiu, no està fet per a guanyar diners, sinó per a la pràctica de l’esport en moltes disciplines on la més important és, sí, el futbol, però hi ha moltes altres seccions que donen prestigi al club i que són un reflex de la societat catalana. El Barça és el màxim exponent de la catalanitat esportiva i és ambaixador de Catalunya al món (li agradi o no li agradi al Sandro que diu en canvi: Sovint es confon al Barça amb el Ministeri d’esports de Catalunya).

Sandro ha tingut la sort de trobar-se una gestió esportiva impecable feta per l’anterior junta, per molt que ara tregui a Núñez i la Masia de fa 25 anys, sap que tenir planter propi no és sinònim d’èxit (com bé saben molts clubs esportius arreu del món), a banda de tenir-lo cal apostar-hi i tenir un estil propi. Si bé és cert que la Masia va nàixer en època de Núñez, també és cert que sense Cruyff no s’entendria la filosofia de l’equip d’avui que l’han fet admirat arreu del món. Guardiola n’és el màxim exponent i deixeble seu. No és casualitat que sigui sota el mandat de Laporta que el planter tingui molt més protagonisme a l’equip de futbol, però també a les seccions prenen més força entrenadors formats en l’esport català on alguns ja han estat vinculats a la casa com a jugadors. El Club en fa bandera i és “més que un club”.

La grandesa d’un club no es mira pels diners que guanya a final d’any, sinó pels títols que té. Enguany el Barça ha aconseguit més títols que mai, però no gràcies a Sandro el feliç, sinó per l’extraordinària gestió esportiva heretada del que ell va decidir declarar enemic número 1, amb una assemblea de socis dividida mentre ell s’ho mirava per sobre del bé i del mal i fent de Ponç Pilat. Ara Sandro li haurà d’entregar la “due dilligence” sencera a Laporta per a què aquest es pugui defensar. No sé si el Barça es pot permetre voler esclafar al president que ha fet que el club sigui, ara com ara, el més admirat al món…

Li agradi o no a Sandro Rosell, el primer any del seu mandat ha estat molt millorable. Té la sort que no li ha calgut fer massa a la part esportiva, tot estava fet, només calia mantenir-ho i no espatllar-ho, però quan ha calgut tenir un president al davant per defensar al Barça ell no hi era, i ara surt a des-temps en unes declaracions institucionals fent repàs i resposta al Madrid (que ja li ha contestat, per cert). Guardiola ha hagut de sortir sovint fent declaracions que no li pertocaven. El president del Barça no és només un gestor que procura guanyar diners a finals d’any, sinó que és la persona que representa al club i la que ha d’estar al capdavant per defensar-lo si cal i saber-ne estar a l’alçada.

Com que va guanyar unes eleccions sense fer campanya, ara vol fer de president sense presidir. Veurem com acaba tot plegat. Per si de cas els altres candidats han tornat a aparèixer en escena demanant-li que continuï amb les seccions (ho portava al programa electoral), i que declari a Florentino com a persona non grata a la llotja del Camp Nou. Però Rosell és massa amic de Florentino i té una nul·la capacitat de resposta, s’ho haurà de pensar durant tot l’estiu com a mínim i esperarà que el temps jugui al seu favor per a què ningú se’n recordi del què va passar la temporada 2010-2011. Llàstima que hi ha diaris i internet ajuda molt a la memòria.

Foto

Bojan se’n va

3
Publicat el 22 de juny de 2011

Bojan Krkic és un bon jugador i m’hagués agradat molt veure’l triomfar al Barça, però no ha pogut ser. Encara recordo quan va debutar a les ordres de Rijkaard. De seguida va ser conegut per “el noi de Linyola” o “lo petit Bojan”, em va caure sempre simpàtic des de l’inici, però no n’hi ha prou per triomfar en el futbol. Al Barça no s’ha consolidat en els quatre anys que porta al primer equip. No sé si la negativa d’anar a la selecció absoluta l’any que van guanyar l’Europeu va jugar en contra seu. S’havia d’entendre, venia d’uns estius i uns hiverns molt complicats i volia descansar. Encara recordo que va ser titular al camp del R. Madrid quan se’ls hi havia de fer el passadís per haver guanyat i altres davanters més veterans havien provocat la cinquena groga per no ser-hi (Eto’o). Crec que ell va jugar infiltrat i tot. Coratge i valentia d’un jove davanter que té molt temps encara per millorar més i tornar al Barça per la porta gran.

Segurament a la Roma tindrà les oportunitats que no pot tenir ara com ara al Barça, jugar només la Copa del Rei és poc i ser etern suplent i eterna promesa pot acabar frustrant un jove jugador que ho té tot per triomfar. A vegades triomfar no és només qüestió de talent, sinó també de sort. Tan de bo li vagi molt bé allà i tingui tota la sort que aquí no ha pogut tenir.

Bojan, arreveure, espero que triomfis a Itàlia i tornis aviat.

La Quarta! El món es rendeix al joc dels catalans!

2
Publicat el 29 de maig de 2011

El Barça és el millor ambaixador de Catalunya, això ja ho sabem, i aquesta nit la projecció de Barcelona i del país ha estat estratosfèrica. Han fet un partidàs i Sir Alex Ferguson no pot més que rendir-se a l’evidència. De fet, quan he vist entrar els jugadors del ManU amb els seus vestits i la rosa (massa gran), penjada a la solapa, he vist que guanyàvem la final, almenys en elegància, semblava que vinguéssin d’un casament i no que anéssin a jugar un partit de Champions, les flors estaven mal col·locades i s’han anat pansint a mesura que passaven els minuts…

Mentre els càntics ressonen, els coets s’enfilen i els cotxes botzinen, faig un repàs per alguna premsa esportiva i generalista i observo, sense sorpresa, que el món es rendeix al joc del Barça i que “els catalans conquereixen Europa”: “Un Barça de ensueño“, “Barcelona’s Messi masterclass carves Manchester United open“, “Le Barça sur une autre planète“,  “Barça Show: campione“, “Messi y el Barcelona llegan a lo más alto en Wembley con un juego exquisito“, “Champions Barça, “IR-RÉ-SIS-TIBLE”, “Nos devían una… y no han fallado!”… No n’hi ha per menys! Ha estat un GRAN partit i un GRAN BARÇA.

GRÀCIES GUARDIOLA i GRÀCIES BARÇA per donar-nos nits tan màgiques com aquesta!

De Wembley a Wembley

0
Publicat el 28 de maig de 2011

Ja han passat 19 anys i encara em sembla ahir. Recordo perfectament on, com i amb qui vaig veure la final del 92; un TV en blanc i negre i la ràdio amb en Puyal era tot el que teníem i ja n’hi havia prou. La tècnica farà que avui la puguem veure en HD en colors blau i grana. Wembley és màgic per al barcelonisme, ens evoca a aquell equip que per primera vegada ens va fer treure l’orgull de ser catalans i admirats arreu; va obrir el camí que Pep ha sabut seguir meravellosament… però a Wembley pot passar de tot. El Manchester és molt més bo ara que fa dos anys, la marxa de Cristiano Ronaldo els ha fet millorar com a grup. Sir Alex Ferguson té raó, potser veurem la millor final de la dècada… això els que la puguin veure sencera i no s’hagin d’amagar en algun racó…

El 20 de maig del 92 (impossible oblidar la data), va ser la primera, sí, amb un estil de joc que va marcar una època i va ser admirat arreu, però ara tenim el mateix esperit (corregit i augmentat) amb un planter meravellós i un entrenador estratosfèric, que ha fet més i més gran la llegenda de la Masia del barça.

Tenim molta sort de poder veure un equip com aquest jugar al futbol i espero que ho puguem veure molts i molts anys. M’agradaria que aquesta final fos un excel·lent partit, un gran espectacle a l’alçada dels dos grans equips que hi haurà en unes hores sobre la verda, ben regada i ben tallada, gespa de Wembley… i que guanyi el millor! (el Barça, naturalment).

Una altra lliga al sac

1
Publicat el 11 de maig de 2011

Des que Guardiola entrena el primer equip del Barça que sembla fàcil el que fa i no ho és gens. Aconseguir tres lligues consecutives és una fita important a l’abast de molt pocs. L’admirat, recordat i idolatrat Dream Team en va aconseguir quatre de consecutives i ens van saber a poc per com ens meravellava el seu joc. El talent d’aquell equip era enorme, però va semblar que tot era fàcil i que les lligues i els títols anirien caient eternament. Vam pujar al núvol fins que va arribar un punt en què semblava que s’haguessin cansat de guanyar títols i va ser el principi de la fi.
Pep Guardiola és un home intel·ligent que toca de peus a terra. Ha tingut la sort de viure el Dream Team des de dins com a jugador i ara el reviu com a entrenador. Com va dir ell, l’equip actual és hereu d’aquell gran equip, sense el Dream Team no s’enten el Barça de Guardiola ni tampoc hagués estat possible. En Pep sap les virtuts i els defectes d’aquell equip de llegenda i estic convençuda que sabrà gestionar-ho per continuar en aquest nivell d’excel·lència fins que ell voldrà (que esperem que sigui molt temps), i nosaltres, mentrestant, a gaudir-ho…
FELICITATS CAMPIONS!

Un altre cop a Wembley! Barça 1-Madrid 1. El quart de la série.

1
Publicat el 4 de maig de 2011

El 20 de maig del 1992 vaig veure només els primers 100 minuts de la final de la Champions, a la primera part de la pròrroga no podia aguantar més els nervis i vaig marxar en metro cap a canaletes, pensava que quan hi arribés sabria irremeiablement si havíem guanyat o no i ho preferia així. Durant el trajecte no hi havia cap senyal que indiqués cap victòria del Barça, ni tampoc la derrota, hi havia poca gent, però en trepitjar les escales de plaça Catalunya de sobte es va sentir un bram monumental que va retrunyir per tot arreu… Koeman havia fet el gol!… I vam guanyar la primera Champions… Havíem quedat els companys del Cor de la Universitat per sopar alguna
cosa i sortir de gresca… no vam poder triar millor dia. Els estrangers
que formaven part del grup, especialment els alemanys, estaven del tot
al·lucinats per la dimensió de la festa, van dir que era més grossa que
quan havia caigut el mur de Berlin! Els diaris esportius llençaven
edicions especials gratuïtes poc després del partit, una eufòria
incontenible va escampar-se per tot arreu…

La primera Champions costa d’oblidar, no sé si aquest cop guanyarem o no, però de segur el Barça és l’equip que ha merescut arribar a la final, per joc i per oportunitats, un equip que fa espectacle i vol jugar a futbol. No sé si serà el Manchester qui arribi a la final, però sigui qui sigui el rival espero veure un gran partit de futbol, un gran espectacle… i que guanyi el millor!

Herois: Madrid 0- Barça 2. El tercer Barça-Madrid.

2
Publicat el 27 d'abril de 2011

No sé si de manera premonitòria TV3 va programar “Herois“, una gran pel·lícula catalana que em va tocar la fibra… tant com els dos gols de Messi avui al Bernabeu. I és que de vegades els bons guanyen (com deia Iu Forn a la TDP poc després d’acabar el partit). Els nostres HEROIS juguem molt bé al futbol, com advertia Guardiola: “parlarem sobre la gespa”. No sé quines excuses inventarà ara Mou, però un àrbitre internacional, neutral, ha expulsat un jugador del Madrid altre cop, l’entrada fa por de veure, li hagués pogut fer molt mal. Mourinho juga a no jugar ni deixar fer-ho, el Madrid no ha regat la gespa una hora abans tal com havien acordat amb la UEFA i el Barça, i aquest darrer presenta una reclamació. Ni amb gespa alta i seca poden contra el Barça, l’únic equip amb idees i joc avui al Bernabeu… De tant en tant el Barça hauria d’anar a jugar a Madrid per a què vegin què és jugar a futbol…

L’última: La CNN compara la el Barça amb “la lluita de Catalunya per la independència” respecte el “règim nacionalista” de Madrid. Em pregunto: si la CNN és capaç d’entendre això perquè no és capaç d’entendre-ho el flamant (i desaparegut) president del Barça? Sempre haurà de ser Guardiola qui faci d’entrenador, de president, de defensor de la catalanitat del club i del sistema de joc? (s’ha escolat alguna estel·lada al Bernabeu, tot i la prohibició a l’entrada). El català també s’ha pogut sentir, tot i els temors del Madrid i la UEFA per la seguretat (en quin país volen que visquem?).