La victòria de François Hollande al segon tomb de les eleccions presidencials obre una nova etapa política per a la República francesa i també pel conjunt d’Europa. El triomf del PSF s’explica no solament pel desgast de Sarkozy, un president que va començar el seu mandat l’any 2007 amb molts projectes de reformes que
Demà diumenge els ciutadans de la República francesa, nord-catalans inclosos, són convocats al primer tomb de les eleccions a la presidència en uns comicis que poden significar l’inici d’una etapa d’accelerat declivi de l’altre estat que exerceix la seva dominació sobre el poble català. Les enquestes coincideixen a assenyalar com a favorit al candidat del
Édouard Daladier fou el cap de govern francès que al 1938 -conjuntament amb el premier britànic Neville Chamberlain- va cedir a les pretensions d’Hitler i signà el pacte de Munic confiant que així evitava una nova guerra mundial. Sarkozy no es troba confrontat a una amenaça totalitària provinent d’Alemanya però si que és conscient de la feblesa
Jean Marie Le Pen, president honorari del Front National, en una intervenció a un acte electoral de campanya de la seva filla Marine (aspirant a la presidència de la República francesa) ha rellegit -amb voluntat de provocar un escàndol– uns poemes de Robert Brasillach (un racista que lloà el genocidi dels jueus afusellat per col·laboracionista amb l’ocupació alemanya).
Manuel Valls i Galfetti, alcalde d’Evry (una ciutat de la rodalia de París) i dirigent del PSF, acaba de publicar un llibre titulat “Sécurité: la gauche peut tout changer” (Éditions du Moment, París, 2011) sobre l’estat de la seguretat pública a França. Tot i que està preferentment orientat a intervenir a la campanya de les eleccions
L’evolució política de la República francesa no és pas seguida amb la mateixa atenció que la del Regne d’Espanya però hauria d’ésser-ho. Per diversos motius. En primer lloc la política espanyola històricament fa seguidisme de la francesa en tots els camps, des de l’organització territorial a la diplomàcia, passant pels debats sobre la immigració, la
Durant molts anys vaig tenir com a referència la informació política analitzada a les pàgines de Le Monde Diplomatique. Ara, quan rellegeixo els exemplars que en conservo o els que esporàdicament n’adquireixo d’actuals, discrepo radicalment dels seus continguts. El suport constant a l’antiglobalització liberal no és altra cosa que antiamericanisme ja que l’actuació de les
Les protestes dels sindicats francesos contra la política econòmica del president Sarkozy són una de les expressions del declivi del sistema polític francès, però no permeten albirar un horitzó de justícia i llibertat. Aquesta opinió em transmeten els amics francesos que conservo d’altres èpoques i que em transmeten impressions subjectives i quotidianes respecte del deteriorament de
Avui mateix, el Senat (www.senat.fr) ha aprovat definitivament el projecte de llei que prohibeix la dissimulació del rostre a l’espai públic enmig d’un clima enrarit i dubitatiu. Els juristes aconsellaven prudència, proporcionalitat i tracte equitatiu davant problemàtiques similars, evitant especialment estigmatitzar col·lectius sencers, els musulmans en aquests cas. Tot i el títol genèric d’aquesta llei, resulta manifest que ha
Avui, 4 d’abril, fa seixanta-cinc anys que Daniel Cohn-Bendit va néixer a Montalban (Occitània), fill de pares jueus alemanys que s’hi havien refugiat fugint dels nazis. Daniel Cohn-Bendit, fou conegut com “el roig” (pel color dels seus cabells) durant la revolta universitària parisenca del Maig del 1968. De tots els protagonistes d’aquells esdeveniments, Cohn-Bendit és el
“Le meilleur des mondes” fou una revista de pensament polític, nascuda l’any 2006 a França, impulsada per una colla d’intel·lectuals com Mohamed Abdi, Pascal Bruckner, André Gluksmann o Pierre-André Taguieff que publicà un total de 9 números abans de desaparèixer, dissortadament, l’any 2008. Els eixos ideològics eren la denúncia dels totalitarismes, passats i presents, especialment
A la República francesa el debat sobre la identitat nacional és permanent, però des de fa unes quantes setmanes ha agafat volada impulsat pel mateix president , Nicolas Sarkozy. Sarkozy en els dos anys que duu al càrrec ha iniciat diversos debats que afecten a qüestions estratègiques i toquen aspectes estructurals de l’organització administrativa
Eduard Balladur ha lliurat a Nicolas Sarkozy l’informe que aquest li havia demanat, ara fa sis mesos, sobre la reforma de l’administració territorial francesa. En l’edició d’ahir el diari Le Monde (www.lemonde.fr) avançava els principals continguts del document: reduir el nombre de regions, crear onze gran àrees metropolitanes, reforçar les estructures intermunicipals, mantenir els departaments
No hi ha cap motiu especial pel qual Sarkozy s’hagi de preocupar dels catalans i les nostres abstractes reivindicacions nacionals, però sí que des d’un punt de vista nacional català caldria seguir amb atenció les evolucions del president de la República francesa. A la cimera de Washington Sarkozy ha tingut un paper destacat a
El proppassat 14 d’octubre la majoria d’assistents al matx França-Tunísia de futbol van xiular “La Marsellesa”, eren francesos descendents d’immigrants tunisians que demostraven així la seva manca d’identificació amb tot allò que, ells interpreten, simbolitza l’himne francès. No era un fet nou: l’octubre del 2001, en presència de Jacques Chirac, president de la República francesa