Solcades

La vida comporta sofriment. Ací no hi ha discussió possible. És un sofriment que contrasta amb la bonesa de la majoria de les persones. Vivim amb el soroll, convivim a tothora amb les desgràcies. No és gens guai això del capitalisme. Jo penso que no estem preparats per a tanta violència, malgrat esta sigue inherent a l’espècie. Que sigue un tabú parlar de la primera causa de mort dels joves dels nostres dies no fa més que reforçar la idea que una gran injustícia atenalla tots els àmbits de les nostres vides. Arreu. Arreu la por que només beneficia este sistema violent i pervers. Això no té res a vore amb el missatge de Jesús, però sí que té a vore amb la seua vigència i la convicció que si cadascú de natros, de forma individual, s’acosta a Ell i renuncia al mal d’acord amb els Manaments, la humanitat seguirà tenint futur. I l’individu trobarà aquell benestar que es mereix. Cal renunciar, sense por, a moltes coses del nostre dia a dia. La por no serveix per a res.

Avui acaba aquesta secció que he anomenat ‘La clartat es una jòia’ i que ens ha acompanyat cada dia d’aquest agost. Si voleu recuperar la mateixa experiència de l’any passat, que vaig anomenar ‘La màgia del celobert’, podeu fer-ho ací. I si voleu vore un recull d’altres imatges meues en relació a este capítol del Solcades, podeu fer-ho ací.

Salut i amor.

Aquest paratge és un dels meus refugis. Algunes amigues coneixen que un altre dels meus refugis és la soca d’una gran alzina -o carrasca- del Montsià. Tanmateix, la vall del Madriu, a Encamp (Andorra), és un indret que m’estimo perquè m’aporta la calma que necessito per a un bon recés. La claror del Madriu és tènue, gasosa, evanescent, a l’agost. No és pas rar que fins i tot arribe a nevar. Per ací passen homes i dones que venen a peu de lluny, d’Euskal Herria o indrets més allunyats, amb la intenció d’arribar a vore la mar. Gent amb un esperit aventurer, no cal dir-ho, i jo diria que lliure, també.

Els Ports és la comarca més bonica del País Valencià. Els Ports, seguit del Maestrat. Això és precís dir-ho perquè aquells principatins que coneixem força el país germà del sud, ens meravella que sigue en el seu conjunt tant ric en bellesa, gent i paisatges. En rei en Jaume va posar la frontera al riu Sénia. Ulldecona (Ull-de-Quna), en referència al castell de Quna, que és el de Cervera del Maestrat, té un castell únicament cristià. Ull-de-Quna, doncs, és el topònim que assenyala el castell d’Ulldecona com aquell que es podia divisar des del castell àrab de Quna. I el que els dos castells compartien no era pas únicament el riu Sénia, sinó un pas ancestral dominat pels Ports: la Foia d’Ulldecona i el Pla de la Galera (o els Secans d’Ulldecona). No ens podem pas queixar de la nació que ens han llegat els nostres avantpassats.

La veritat, quan surt a la superfície, és incòmoda. Perquè la veritat té més potència que qualsevol sentència de qualsevol jutge. És insubornable, és una manifestació inapel·lable. Absoluta. En aquests dies la veritat conten que és relativa, que no hi ha una sola veritat, que tot depèn dels ulls amb que ho observes. Tanmateix, la remor de la ciència sempre està present i hom sospita que una certesa amaga una realitat més senzilla. La realitat. 

El silenci és llarg. El bar Javi. Miquel Artal, en pau descanse. Allò del 36 i la retirada del 39. Aquella passarel·la que no surt als llibres de la Batalla. I ara, la calma. Un altre silenci. El camí de la Figuera. O allò que en queda. Cirerers. Vent. Una idea d’esperança.

Heus ací la presència eixorca. La claror s’escampa si fas silenci. La claror deixa veure les ombres.

Si no escrius perquè somnies, si el bosc espera quelcom que li pugues oferir abans del migdia. Si ets feliç caminant descalça sobre la fullaraca. Però arribes a l’estany. Quina sort. Mai haguéssis pensat que això seria possible de viure ací, a la ciutat cremada. La claror del sol entra vermella. No sé si t’envejo o t’estimo. Tampoc sé si m’atreviria a trencar esta joia de saber que existeixes per preguntar-te si vols fer l’amor amb mi i que m’expliques alguns dels motius del misteri de la teua ànima.

Un casualitat. Una cerca. Les dues coses alhora, d’alguna manera enllaçades amb una sospitosa coherència. Una manera divertida de deixar que totes les ombres grogues es precipiten sobre la terra. I que la raó no tingue patrons, ni actitud, ni un soroll on ancorar. Deixa’m o abandona’m i aferra’t al temps. No caigues amb mi.

Esta fotografia és ben parida. No té filtres ni res d’això. La vaig fer amb iPhone X. Hom pot pensar que jo penjo les fotografies a estall, sense pensar-ho gaire. No és cert. Si una imatge no em diu res, l’esborro i adéu. Jo no en sé un borrall de fer fotografies. Jo sóc arqueòleg i tinc este bloc per passar el ratet. Però esta fotografia és ben parida.

Quan els ulls dels morts deixin de soriejar per mi potser notaré que és l’hora de començar a escriure sobre natros durant una nit completa. Haurem vençut el món de les ombres fent bombolles de sabó perquè sense adonar-nos-en hem après a sabotejar l’enveja dels covards. Caminem cap a la nit, correm cap a l’alba. Estimem la llibertat perquè en vivim. Si ens maten, no morirem. Si ens atenallen, no romandran mai en pau. Vam triar leș muntanyes i la mar i estimar la terra, perquè en ella hi ha la vida i sabem, com hi ha Déu, que és bella.

El juny mos porta un canvi de llum, un altre cel. Cada estació té el seu propi cel, el seu sostre, i és bonic tenir aquells pobles i aquells racons del país per a gaudir-ne joiosament. Jo, a la tardor, torno a la Terra Alta per a gaudir de la verema, de la seua gent, i certs verals que conec bé. I al juny, m’agrada romandre -si no treballo lluny- a Ulldecona, a la vora de les meues oliveres i els camps de cereals, ja ben daurats pel sol primaveral. Arriba l’estiu i esclata l’estació més folla de la roda l’any. Aria!

A voltes em pregunto si la història realment té una transferència real cap a la societat. No estic convençut que així sigue. Si fos així, el País Valencià no viuria un exili interior tant potent. Per exemple. O la memòria del republicanisme català seria present en la política principatina, ara. Perquè no hi està. Perquè els tripartits van sentenciar models de projectar la memòria que, des del meu punt de vista, han resultat massa opacs.

La nostra història és una brutalitat. Colpidora en tots els casos. Si hom s’hi aproxima objectivament s’esgarrifa. És així, no cal discurtir-ho gaire, malgrat existeixi una bibliografia excel•lent.

La història dels Països Catalans és allò que ens projecta a l’exterior. La història, la voluntat persistent d’emancipació nacional i la llengua. Jo no cal que digue res perquè tothom ho sap, però això no eximeix que la por no estigue present. El trauma permanent. Cal dir-ho? Per què no?

Per què no es parla obertament dels intents de genocidis? Perquè existeix una frontera psicològica ferotge? Jo penso que sí. Aquesta frontera existeix i caldria maldar per posar-hi un remei.

Tanmateix, existim perquè som una nació i perquè els avantpassats s’hi han deixat la pell i l’ànima en la seua defensa al llarg dels segles. L’estat espanyol mai ha concedit res en favor de la seua colonia. Mai ho farà.

Sempre he pensat que amb l’imperi espanyol no hi ha reconciliació possible, ni marge per al pactisme. Som dues nacions a banda. L’única sortida és la concreció de l’estat català dins el marc territorial dels Països Catalans. Aquesta és l’única via justa i fiable de cara a la supervivència de la nostra cultura. La resta, més repressió, malabarismes i exilis de tota mena.

La lluita per l’emancipació mai ha estat ni serà un camí de flors, però sense unitat política de l’independentisme no arribarem mai enlloc. Cal ser-hi i cal exercir la solidaritat i la companyonia sempre. Si alguna cosa he après del llegat del Primer d’octubre és aquesta. Si la cimentació d’aquest pilar no és prou sòlida mai podrem arribar a concretar una declaració d’independència.

Cal superar les diferències partidistes en benefici de la unitat per l’alliberament i en favor dels que lluiten, sempre pacíficament.