Solcades

Bé, aquí s’acaba la sèrie de fotografíese que he anomenat La màgia del celobert. Ha estat una fotografia diària molt breument comentada al llarg d’aquest agost del 2024. Espero que us hagi entretingut. No tenia més interès que aquest.

Acabem amb una fotografia de la Lia amb jo a Ares del Maestrat, aquest bell poble del Maestrat on viu el pastor Juli Bayot. En Juli, a banda de ramader, és una persona molt coneguda en el món dels concursos amb gos d’atura, tant català com amb border collie. Mos vam conèixer, precisament, en un concurs promogut pel Club de Gos d’Atura Català, a la fira de sant Martirià, a Banyoles. Jo hi vaig participar amb la Lia, la meua gossa d’atura que veieu a la imatge. La meua estimada Lia, nascuda a Les i enduta des de Montenartró a Ulldecona quan encara era un cadell.

Seguim.

El darrer pastor de la serra del Montsià. Paco, d’Amposta. Aquesta fotografia té forces anys. Paco, d’esquenes, davant dels seus Quatre Mollons. Paco, un gran coneixedor de la geografia de la serra. Havia treballat amb bous i després amb cabres celtibèriques i xais. Sempre pendent del ramat, del benestar del ramat, en un indret poc agraït per a la ramaderia extensiva, aquesta que poc a poc va desapareixent al llarg del país.

La meua presa a la séquia mare. Nell 56: ‘Duatis’. La passarel·la és de fusta. L’aigua fa un llarg recorregut fins arribar a l’hort: des de la Pobla de Benifassà fins a Ulldecona. Fins a la Foia. Tot això ve d’antic. Tot pleat és d’una rusticitat que espatarra. Per això, potser, quan veig l’aigua de la séquia em sento feliç. Fer hort i regar en divendres em dóna moltes satisfaccions, entre elles el fet de collir uns melons i unes hortalisses que fan contenta a ma mare. I jo, si veig a ma mare contenta, ja en tinc prou i massa. Per molts anys que poguem tenir aigua de la séquia i que els gripaus arriben a tot arreu.

Una dolorosa realitat per a molts: la diàspora ebrenca nord enllà.

Una cabra celtibèrica de Castelló. Mai he vist uns animals més rústics que aquests a la serra del Montsià. Aquesta fotografia té uns set o vuit anys.

Això mos salva i mos alegra. Gaudiu-ne.

Per a veure-hi de lluny i de prop. Més de prop que de lluny.

Allà on Picaso ho aprengué tot.

‘La mar va tornar els morts que tenia, i també els retornaren la Mort i l’Hades, el seu reialme, i tots van ser jutjats segons les seves obres.’

(Apocalipsi 20,13)

Per a encanyar les tomateres, les bajoqueres i les faveres.

Aturar-se i pensar: Ferreries. Principalment, Ferreries, per mi, és això i el dia que m’operaren del nas a causa d’una deformació congènita que m’impedia respirar amb normalitat. Tanmateix, sé que Ferreries és més que això: és l’Ebre, és lo barri, és la pluja de la tardor xopant los carrers.

Jo també m’alimento d’emocions, com tothom. M’agrada voltar pel país i descobrir els seus racons més antics i les cases antigues. Hi cerco la llum i el seu encant. I la calma. Tot i haver-me criat a Les Corts i Sants, jo no sóc una persona de ciutat. Les ciutats em disgusten. Són, per a mi, una gàbia, un absurd. En canvi, m’abelleixen el pobles i com més solitaris, més m’alegren.

Tardoreja i vespreja a la bassa del Montsià. No us emociona? Us parlo com a xamà, us parlo des de l’emoció de ser poble que mira a l’Ermita.

Quin goig vore les valls de la serra del Montsià ocupades pels ramats de cabres. Hi ha futur.

Ací tancava el tio Laureano el seu ramat d’ovelles sense pagar un ral.