El bloc de Josep Mayans i Juncosa

Ens plau presentar-vos una de les tres il·lustracions que tenim en el Fons Mayans del dibuixant eivissenc Josep Costa Ferrer, Picarol. Als vint anys es va establir a Barcelona, on va començar a publicar caricatures i dibuixos polítics i socials d’un fort contingut irònic i satíric a les principals revistes il·lustrades: Cu-cut!, La Tomasa, El Rector de Vallfogona, La Rambla, i, especialment,  a L’Esquella de la Torratxa i a La Campana de Gràcia, en les quals va col·laborar durant més de trenta anys.

Recordem que aquestes revistes es poden consultar digitalment mitjançant el portal ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) de la Biblioteca de Catalunya.

Tot i que no hem pogut comprovar-ho, el dibuix que presentem segurament es va publicar a L’Esquella de la Torratxa en un moment de conflicte bèl·lic al Rif (un tema molt tractat per Picarol). Es tracta d’una vinyeta que forma part, sembla, d’un conjunt de 9, on fa sàtira de la guerra amb les cabiles.

Aquest dibuix, que data de març de 1907, és una peça molt interessant de Salvador Alarma i Tastàs (1870–1941), un artista barceloní que va ser un dels escenògrafs més importants del Modernisme i de l’època daurada del Gran Teatre del Liceu. Successor de l’escola de Francesc Soler i Rovirosa. Ambdós van ser uns referents constants en la tasca de Josep Mayans com a escenògraf. Per aquest motiu, estem especialment satisfets per haver pogut incorporar aquesta obra al nostre Fons.

Es tracta d’un dibuix acadèmic a llapis o carbonet sobre paper. Tot i ser un esbós per fer el decorat final, mostra el gran domini de la perspectiva i el volum propi d’un escenògraf.

Al marge esquerre  es pot llegir clarament, escrit a llapis amb una cal·ligrafia minuciosa, “Oriana” cuadro final – Març 1907.

Per situar aquest dibuix, cal mirar cap a la producció operística i teatral de principis del segle XX a Barcelona. Cal recordar que Salvador Alarma va ser un dels escenògrafs més prolífics del Gran Teatre del Liceu. Es refereix gairebé amb tota seguretat a l’òpera “Oriana”, de Jeroni Zanné  i Rodríguez (Barcelona, 1873- Buenos Aires, Argentina,  1934), que fou un poeta i escriptor català modernista. L’estrena d’aquesta òpera al Liceu va tenir lloc el 28 de març de 1907. La inscripció “Març 1907” coincideix, per tant, exactament amb el moment de la producció o lliurament dels dissenys finals per al muntatge. Aquest dibuix seria l’esbós o el projecte per a l’escenografia de l’última escena de l’òpera.

Josep Mayans sempre va considerar el Josep Costa i Solé (Capellades, 1923-2003) el seu primer, i més important, mestre i referent. L’amistat entre ambdós va durar tota la vida.

Per aquest motiu, ens plau moltíssim que algun dels dibuixos del Josep Costa formin part del nostre Fons. En aquest cas, reproduïm un magnífic apunt que, sens dubte, reflecteix perfectament el traç valent que va caracteritzar el dibuix d’aquest autor capelladí, més enllà de l’obra que va fer per al gran públic.

Després de passar per una casa de subhastes, hem adquirit per al nostre fons aquest dibuix de Valentí Castanys i Borràs (Barcelona, 1898–1965), un dels dibuixants, humoristes i caricaturistes catalans més emblemàtics del segle XX. Fou col·laborador d’un gran nombre de publicacions d’humor gràfic i informació general: En Patufet, El Senyor Canons, El Be Negre, La Veu de Catalunya, La Rambla, La Ciutat o La Piula. Fou el director de la mítica revista Xut!, diari esportiu d’humor escrit en català que es publicà entre 1922 i 1936.

Castanys també va ser molt popular com a humorista radiofònic, conferenciant i escriptor, en crear, per exemple, la popular família Sistachs.

Pel que fa al dibuix que presentem, L’accident, es posterior a la Guerra del 36, com es pot veure en la llengua del text. En aquella època publicà a  Destino, al diari esportiu El Mundo Deportivo, a El Correo Catalán, on feia un acudit diari, a més de crear El Once, amb el que va voler reeditar l’èxit del Xut! .

És una mostra del seu humor blanc i amable, sovint centrat en la vida quotidiana i en les peripècies de la classe mitjana catalana de després de la Guerra.

Dibuix d’Antoni Vila Arrufat

Considerat un dels artistes més importants, versàtils i prolífics del segle passat de la ciutat de Sabadell, aquest antic membre de la Colla de Sabadell fou un artista de projecció internacional que destacà especialment en la pintura mural. El seu pare, Joan Vila Cinca, també pintor i fundador de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, en fou el primer mestre. Antoni Vila Arrufat fou pare del pintor i vitraller Joan Vila Grau.

En podeu llegir una biografia completa a: Antoni Vila Arrufat (1894-1989), pintor, muralista, gravador i pedagog

Segurament, es tracta de la peça amb un valor històric més important del Fons Mayans d’Art Català, a més de tenir un valor documental molt rellevant.

Es tracta d’un  quadre de grans dimensions del pintor capelladí Joan Bernadet i Aguilar,  nascut a Capellades el 1861  i mort a Xalapa (Mèxic) el 1932, país on s’establí a la dècada darrera del segle XIX. El quadre que us mostrem fou fet abans de la seva anada a Amèrica (1896): primer residí a l’Havana i després, i ja definitivament a Mèxic. Com es veu reflecteix una indústria (paperera?) amb la seva bassa al davant, una imatge certament idealitzada de la Capellades industrial del moment.

Per adonar-nos de la importància d’aquest capelladí, paga molt la pena llegir: https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Bernadet_i_Aguilar

Provinent de la família Montés Armengol de Mataró, hem incorporat al nostre fons aquesta obra de Jordi Arenas i Clavell. Considerat un dels autors de referència de la capital del Maresme (Mataró 1920-1998), fou pintor, dibuixant, escultor, activista cultural i músic. En el món de la pintura la seva obra cal adscriure-la al realisme, tal com podem veure en l’obra que presentem.

És de destacar que el fons d’art de l’artista i del seu germà Jaume Arenas s’ha integrat a les col·leccions del Museu de Mataró i la Casa Arenas, d’acord amb la voluntat de l’artista, s’ha rehabilitat per convertir-la en centre d’art, conegut amb el nom de Ca l’Arenas. Centre d’Art del Museu de Mataró. 

Tant de bo que l’obra de tants artistes catalans de qualitat acabin com l’obra dels germans Arenas i no escampades, sense criteri, en mercats, virtuals o físics, de segona mà, com passà, per exemple, amb part del llegat d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. De fet, el dibuix de Maria Girona que tenim en el nostre fons procedeix d’un mercat virtual i el vam adquirir per un preu irrisori. La Fundació Ràfols-Girona havia d’obrir-se a Capellades (a la magnífica Casa Bas), però fa 25 anys que espera per falta de finançament.

Casualment, ens ha arribat l’original d’aquest magnífic dibuix del 1947 de Josep Francesc Ràfols i Fontanals (Vilanova i la Geltrú, 1889 – Barcelona, 1965), publicat a la Revista Ariel. A la imatge el dibuix reproduït a la revista.

Arquitecte, pintor i historiador de l’art català, publicà l’obra de referència Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña (1951–1954), en tres volums, reeditat, posteriorment, amb el nom de Diccionario Ràfols de artistas de Cataluña, Baleares y Valencia. En aquest recull exhaustiu d’artistes catalans té entrada pròpia Josep Mayans i Juncosa.

Exposició. Inauguració dissabte 16 de novembre a les 12:00. Saló Rosa. Exposició fins al 29 de desembre. Horaris de cafeteria de 9:00 a 21:00.

Amb motiu dels 25 anys del traspàs del pintor, escenògraf i, sobretot, dibuixant capelladí Josep Mayans i Juncosa (1931-1999), la Societat la Lliga i la família Mayans es plauen de presentar-vos una mostra antològica de la seva obra. Hi podreu redescobrir maquetes de decorats, així com quadres que ens mostraran el domini de les diverses tècniques pictòriques que tenia.

Us hi esperem.

Joan Campoy (1907-1990) fou un altre dels grans pintors (en aquest cas, bàsicament d’olis) del segle XX d’aquella Capellades que vivia l’art. No és per casualitat que el premi de pintura ràpida de Capellades (que ja arriba a la 34a edició) porti el nom d’aquest autor capelladí. Josep Mayans havia estat jurat del premi en les primeres edicions.

Recentment, hem tingut la sort de poder incorporar l’obra que us presentem a la nostra col·lecció d’autors capelladins.

Fa pocs dies vam conèixer la mort del dibuixant català Toni Batllori  (Barcelona, 1951 – Teià, 7 de gener de 2023).  Va ser un autor de traç segur i espontani, amb un humor sense embuts i coherent, que va saber afrontar sense por els temes, a voltes molt complicats, de la societat catalana. En els darrers anys va gestionar a la localitat maresmenca de Teià  l’anomenat Fons Batllori, format amb la donació dels dibuixos, llibres i peces de la col·lecció del seu pare, Antoni Batllori Jofré. El 2016, Toni Batllori va publicar el llibre A. Batllori Jofré en 100 (+1) dibuixos, una obra magníficament editada per Enciclopèdia Catalana.

I, justament, del seu pare, Antoni Batllori Jofré, hem pogut adquirir per al nostre fons el dibuix que us presentem en aquesta entrada. Com es pot veure, tot i que per edat (Barcelona, 1915-1999) no es pot considerar de l’època de la gran il·lustració catalana liderada per Junceda (un altre dels grans referents de l’obra de Josep Mayans), la influència d’aquest autor és més que evident (de fet, Joan G. Junceda (1881-1948) va fer possible que Antoni Batllori publiqués, amb quinze anys!, un primer dibuix a En Patufet el 1931. Possiblement, no és balder dir que ens trobem davant del darrer “juncedista” d’aquest país.

El dibuix que publiquem és fet sobre paper amb tinta xinesa i és un testimoni gràfic de la vida a pagès realitzat en un moment en què aquest món ja s’havia esvaït (dècada dels 80 del segle XX). Ens consta que en aquella dècada feu diversos dibuixos d’aquesta temàtica.

Content d’ampliar la col·lecció de dibuixants catalans del segle XX. En aquest cas, un dibuix magnífic d’Avel·lí Artís-Gener (1912-2000), el nostre recordat Tísner. Persona polifacètic que va viure les vicissituds de la nostra llengua i de la nostra cultura durant bona part del segle passat: periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector.  El 1990, va ser un dels impulsors de l’edició en català del joc de taula Scrabble.

Obrim una nova carpeta en el Bloc de Josep Mayans, que porta com a títol Fons Mayans-Juncosa. Hi recollirem imatges de les obres que el fill i el net de l’artista capelladí
han anat adquirint en els 30 anys darrers, i que han volgut que dialoguin amb els quadres i dibuixos de Mayans.

La col·lecció inclou principalment dibuixos i il·lustracions d’autors catalans de les primeres dècades del segle XX.

Comencem amb un magnífic dibuix (tinta sobre paper) de Feliu Elias i Bracons (que signava com a Apa en els dibuixos humorístics i les caricatures). El dibuix tenia com a títol “La llei del català contra els tentacles del poder central” (el 1916 el diputat Morera i Galícia va defensar al Congrés dels Diputats una proposició per garantir el lliure ús del català en tots els àmbits. El comte de Romanones va respondre  que la cooficialitat era inacceptable i la proposta del diputat català va ser derrotada per 120 vots contra 13).