Hem faig ressò de l’espectacle “Les dones i els dies”, sobre l’obra de Gabriel Ferrater, que avui a 1/4 d’11h de la nit, es podrà veure al Teatre el Centre d’Arbúcies.
L’espectacle podrà veure’s també a Barcelona el proper diumenge dia 25, a les 7 de la tarda l’Orfeó Gracienc (c/ Astúries, 83).
No cal dir que diumenge procurarem no faltar-hi. Molta merda companys!
Hi ha dos menes de gaudi davant de qualsevol manifestació artística: la primera, la que et desvetlla la descoberta: el primer apropament del tot nuu; la desintegració del teu jo davant davant aquella primera contemplació, allò que et somou amb totes les armes que l’art és capaç de fer anar. L’altra, el retrobament amb la mateix objecte passat el temps. La lenta decantació de la vida transvassada en aquella nova trobada. Una relectura personal que és també impersonal.
Ahir, aquesta dualitat, se’m va tornar a fer visible mentre escoltava com Pere Arquillué desgranava Gabriel Ferrater al Teatre Lliure de Barcelona. La lectura del seu poema més famós “In Memoriam”, em féu viatjar. Commogut, desfet, en la foscor del teatre, repassava cada vers establint enllaços virtuals. Proves tangibles que el poema -sublim cadència la d’Ariquillué- anava recorrent-me com un mirall, com un íntim eco que em tornés, en deixar-lo jo entrar a la rebotiga personal de l’emoció, un mapa sublim on rescatar moltes impressions que creia perdudes del tot.
La poesia de Ferrater no admet disgregacions inútils. La seva solidesa formal i conceptual és imponent, i amb tot, els minúsculs forats lírics per on treure el cap, saben obligar-te a no caure en la vulgaritat de llençar la tovallola per un excés d’intel·lectualització.
Ho diu Dolors Oller: Precisa i brillant, la poesia de Gabriel Ferrater ens proposa un diàleg amb la realitat complexa i enigmàtica de les relacions humanes. Una poesia profundament subjectiva, personal i patètica que aconsegueix teixir una intriga que implica el lector i el porta cap a uns nivells morals i sentimentals difícils d’oblidar.
Incommensurable regal el que ens brindà la gent del Lliure en rescatar aquest bell espectacle. La veu d’Arquillué al servei de la paraula. El piano de l’Eugeni Roig perfumant tènuament el poema “Cambra de la tardor”, moment àlgid de la nit:
(…)Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Des d’aquí un prec als senyors del Lliure o a qui ho vulgui tenir en consideració: que no hagi de passar uns altres deu anys per fer-nos avinents com n’estem de necessitats de la poesia de Ferrater.
Començo amb aquesta entrada, un seguit d’articles al voltant de la figura de Gabriel Ferrater. Trobo que en dos anys de bloc, no n’he parlat gaire, per no dir gens. D’aquesta manera m’obligarà si no a fer una relectura de l’abundant bibliografia, si almenys de desenteranyinar material que pot ser interessant de mostrar.
Pesarà més la voluntat de ser didàctic que no pas altra cosa. No garanteixo una continuïtat estricte, però si que intentaré donar-ne una visió el més àmplia possible per tal que tothom se’l pugui fer seu, que és del que es tracta amb els grans poetes.
Per anar obrint la gana, no us podeu perdre dilluns que ve al Teatre Lliure, a Barcelona, la lectura que en fa Pere Arquillué. Vaig veure l’espectacle ja fa anys al teatre Fortuny de Reus i la veritat és que seria una llàstima, per aquells que hagin sentit el cuquet rosegar-los de qui era aquest tal Ferrater, de perdre’s aquest recital. Jo no me’l penso perdre.
Us enllaço la ressenya que la gent de Le Cool em va demanar per a la seva publicació.
Des d’Arbúcies, els amics de Versons, em fan arribar informació sobre l’espectacle que han confegit a partir també dels textos de Ferrater. “Les dones i els dies”. L’espectacle va ser estrenat aquest desembre a Arbúcies mateix. Adjunto el pdf amb la proposta per si algú s’anima a contractar-los.
De vegades, a la vida, et trobes agradables sorpreses que prorroguen un xic aquelles ganes impetuoses d’engegar-ho tot a rodar . Ja sé que sona a tòpic i a introducció suada, però aquest matí, he gaudit un d’aquests motius per creure que no tot està perdut.
Ara no recordo com, però havia arribat a les meves orelles que a Sant Cugat del Vallès s’havia preparat una exposició sobre Gabriel Ferrater. Concretament a la Casa de Cultura, al cosat del monestir. He treballat una mica en el món de la gestió cultural i sé per experiència que de tot en diuen exposició, però tractant-se de Ferrater i aprofitant que tenia el matí lliure, he agafat els Ferrocarrils de la Generalitat i a Sant Cugat s’ha dit; encara que fossin quatre plafons mal posats i quatre fotocòpies, sempre és un plaer retrobar-se amb el poeta.
La meva sorpresa, ja us dic, ha estat majúscula en trobar-me, ja d’entrada, un penell amb una fotografia inèdita del poeta reusenc feta per Roberto Ruberta al seu pis de Sant Cugat el 1969 i que obria l’exposició que han titulat els responsables de cultura de la població vallesana amb l’ajut de la ILC “Gabriel Ferrater, pintura, poesia, lingüística” i que clou l’any del llibre. Res de tronades vitrines, res de testimoniatges esgrogueïts, doncs.
Com indica el títol, la mostra repassa aquestes tres passions ferraterianes per aquest ordre. Al primer espai, dibuixos del propi autor homenatjat i retrats de J. M. Martín, de l’època de quan Ferrater feia de crític d’art a “Laye” -res de còpies, dibuixos originals!.
Al segon, la poesia; tema estrella: originals seus retocats per la censura, els primers temptejos poètics a Cuadernos Hispanoamericanos (1959) i als Papeles de Son Armadans (1960), entre d’altre material i poemes que Ferrater dedicà a Isabel Rocha, Helena Valentí, Jill Jarrell, Marta Pessarrodona i Júlia Samaranch. Els poemes estan emmarcats en plafons diferents amb les respectives fotos de cadascuna de les dames. Elegant manera i única en tota l’exposició d’al·ludir al component mític que a vegades ha fet tant de mal a la memòria de Ferrater.
Clou la proposta l’apartat dedicat a la lingüística amb nombroses cartes de Carles Riba, Josep Pla, J. V. Foix, Borges o Vinyoli, entre d’altres. Agendes plenes, amb aquella lletra pulcre de dés com canyes de pescar a punt de ser llançades a l’embat dels peixos amb tot d’anotacions sobre fonologia i gramàtica.
Als esquemàtics apunts que dono, cal dir que tot plegat es complementa amb abundantíssim material gràfic extret directament de l’arxiu familiar -Jordi Cornudella, marmessor literari del poeta, n’és el comissari- una disposició espacial àgil, directe i sòbria, amb l’afegit de la possibilitat de veure digitalitzada les galerades dels seus llibres, escoltar la veu del propi Ferrater recitant el “Poema Inacabat” o la possibilitat de rememorar l’edició de “Trossos” (TV3) dedicat al gran intel·lectual, fa la resta. El catàleg també és d’una gran factura.
Per qualsevol que admiri o li interessi la figura de Gabriel Ferrater, sisplau, sisplau, sisplau, ha de fer camí a Sant Cugat del Vallès i perdre-hi un parell d’hores, no gaire més i gaudir d’aquest exposició tan ben posada. Hi ha temps fins el dia 28 de febrer.
Fa anys que des de Sant Cugat del Vallès, la figura de Gabriel Ferrater ha près una especial significació. El premi de poesia que porta el seu nom i ara aquesta exposició que no pot considerar-se d’altre manera que no sigui com a un bell acte d’amor, són dignes d’elogi. Jo que sóc reusenc, no puc fer altra cosa que rendir-me davant l’evidència a la ciutat on va néixer, ara el nom de Gabriel Ferrater, tret dels heroics esforços de la gent d’Òmnium Cultural del Baix Camp, tan sols és el nom d’un institut de batxillerat i d’una plaça i poca cosa més.
Des d’aquest humil bloc, que al capdavall té títol ferraterià, em proposo que la gent s’assabenti de l’existència d’aquesta magnífica exposició i que no se la perdi i de retop que serveixi perquè no només la puguin gaudir la gent de Sant Cugat, sinó que viatgi, almenys, a Reus i a Barcelona perquè rebi la difusió que es mereix la proposta i la figura de Gabriel Ferrater.