Vaig pensar que et trobaria a faltar. Camí d’Andorra, només una barrera, la frontera ens separa i ja no vull més ni de tu ni del teu cor. Un 2016 net i renet. Passejo pels carrers de l’eixample pensant que ho podríem haver fet, ho podríem haver tingut tot. I ara estic sola. Volo en
Un sol dia sense sol. Un nadal amb un fum fum esmunyit. Un trencaclosques que no saps obrir. La taula segueix parada. Una espelma t’observa mentre una bola de nadal cau de l’arbre. La copa de vi no l’acabes. Veus passar un altre 25 d i ja no sents aquelles pessigolles i menys olores l’hivern.
Un abril mullat i escarxofat. S’omple la finestra d’una primavera hivernada. Enmig del nadal sento com el sol m’escampa i m’espanta. Una llibreta robada. Un llapis que no té punta. I un t’estimo que no avança. Un novembre maleit. Una llàgrima que no es casa amb tu ni amb ell. Miquel esborrat. Laura apaga’t. Barcelona
Un bon final mai es va escriure. Agafes aquella avió que et portava lluny de tot. De tot i de mi. La Laura agafa la bossa, només li queden unes sabates i un vestit que mai va estrenar amb tu. Un final. un principi. És el ritme de la vida. De la teva, de la
Pots trencar tots els teus miralls de l’habitació. No et servirà de res . Mentre t’ofegues, la serp s’ha colat en els llençols secs. Una núvol es planta davant teu. I et preguntes quina és la gràcia de la vida. La felicitat una ratlla i un punt en blanc. Pots pretendre que ningú et murmuri
Podria comptar 1, 2, 3 i una cançó explícita dins de la meva implicitat. Senyors, avui ni canto, ni recito. Un sofà que mai es va immutar. Dos cossos. Un Empordà massa lluny. Dues entrades d’un concert que mai vam anar. Una Barcelona buida es presenta sense futur. Amelie se’n va i jo li dic
Un corb em sospira que la creu s’ha fos. Una llàgrima sempre perduda rebota contra el meu mur. Un mur que no se fondre ni amb els meus dits ni amb els teus. Podríem haver tingut pau i glòria i només veig ratlles que esquincen les rajoles de la cuina. Un llit abandonat sense lletra
I em topu amb tu, i només amb tu… Podries dir-me que et vas equivocar. Que no em vas perdonar mai. Que el ressó del mar te’l vas endur en aquella platja a cau de sorra. Podries dir-me que ja no em veus preciosa o que els teus ulls s’han feixuc d’estimar massa. Però no
.. Em podria haver quedat asseguda esperant un altre hivern. Mirar de deixar d’escriure. I vet aquí, que us vinc a buscar, a una l’he trobat asseguda en mig del Putxet i l’altre s’ha plantat davant meu enmig d’aquell bar on la música no es deixava escoltar. Podria fer un salt i marxar. Però l’hivern
.. Em van dir que em deia Amelie. I sí sóc jo. Jo aquí. En una Barcelona que s’aixeca calorosa, xafogosa, però el meu cor es fred com un mort recent. No puc caminar pels carrers. No puc menjar. No puc escriure. No puc ballar. No puc vestir-me. Has marxat. I jo he marxat. I
… Vuit del matí. Un desert a la costa. Un cafè que encén els teus òrgans. Tot per descobrir. Una costa Brava que t’abraça i ets clandestina de les seves roques. El vent t’embafa. I tot s’escau per uns ulls. I et preguntes amb quants…Un concert que no està definit, una cançó que descobreixes…i ratlles
… Pot esmentar-se una paraula sense sentit sobre els teus llavis. Jo mai vaig estimar-te suficient. Suficient? Sí, la paraula és suficient. Una platja fosca que mai he pogut oblidar. Un jo que vaig ser i es va quedar en aquella petxina. Una petxina que dins d’ella vas guardar els teus records amb els meus.
tres en un… No puc pensa si Joyce ho va fer o ho va deixar de fer. No puc comprendre tanta literatura, sense saber escriure un boci del que tothom veu. Una mirada falsa. Els meus ulls, avui, ocupen el teu lloc. Puc recordar les cartes que ens vam estripar a la cara, no puc
… La vida t’encercla. No saps per què vas dir-li sí, ni saps si algun dia la vas estimar. Pots definir-te com a home quotidià, però aquesta quotidianitat t’està ofegant, entre parets mullades per les seves llàgrimes. Saps que algun dia, dins del teu passat, la vas veure bonica. Però, com et va dir fa
… Una sublimitat urbana amaga les pulsions que et fan girar el volt de la teva faldilla. Rosa i amarga. Mires el cel blau, i t’adones que l’hivern ja s’ ha embolicat entre barricades i bombes d’amor. Unes braves per donar un benvingut estiu, la primavera ja no existeix, s’ha casat amb la tardor i