Ella, filla de valencià i castellana immigrada. Ell, dels de casa, de Mallorca.
A d’ella, perquè sé de la seua força; l’he coneguda de ben menuda amb un germanet amb moltes dificultats que no vénen al cas. Tot estudiant a muntó i ajudant molt a casa i desdoblant-se perquè les situacions ens vénen dades. Ells, la família d’Estefania, sí són capaços a capgirar-les amb molt d’amor i treball.

Ell, el gran professor emèrit, el bell i antic saber, sobre on s’assentem tots. Un dels professor que ha renovellat les disciplines i mètodes que s’havien emprat fins llavors. Amb ell  se’n creen de nous i els fa universals, tot fent-los madurar. Troballes seues, de rang internacional, que s’atansen fins a aplegar Alemanya. Avui no s’entén la Universitat de València  i els estudis de la nostra geografia, tant valenciana com illenca, sense la seua contribució.
 
Ella, és la il·lusió i el futur que ve, les ganes de fer-ho bé.

Una de les coses que ens han ensenyat els bells i vells professors, és que no s’explica la Gran Història sense les petites històries de cadascun; dels petits in-puts personals d’aquells que conformem cada societat.  

A d’ell, sempre disposat a ajudar, encara que, qui li demanava ajut era de la Universat germanastra de la Politècnica del  Camí de Vera. Fins a destorbar-lo a sa casa.

😉  Ja sabeu de la meua tossuda impresentabilitat.    

En sentir-los a cadascun se m’han entelat els ulls per raons acadèmiques i d’agraïment personal.

FURIÓ: Estefania Ferrer, estudiant de Filologia dona suport
Uploaded by misguebs. – Parties, dorm life, and other college videos.

FURIÓ: Vicent Roselló dona suport a Furió
Uploaded by misguebs. – Discover more college videos.

Benvolgudes companyes i companys arquitectes, en particular torne a insistir als qui us dediqueu a la docència de l’arquitectura i l’urbanisme.

Primer de tot perdó per la (reiterada) molèstia. Si us heu adherit, més perdò encara per mantenir-vos en la llista de correu però jo no estic assabentat de què ha fet cadascú. Ara es trata de fer l’última onada divulgativa per tal de posar un termini raonable a la iniciativa. El DIMECRES VINENT, just a les dues setmanes de començar la campanya d’adhesions, ES TANCARÀ LA PARADETA (lògicament això no impedirà que puguen afegir-se noves adhesions, però presentant-les directament al Col·legi d’Arquitectes i sense l’efecte de conjunt que se li pot donar a les que ara es presenten)

Així que fins el dimecres, inclòs, es manté la campanya. El text anirà encapçalat per dos emèrits, Juanjo Estellés i Emílio Giménez. Segons m’han dit, per ara s’han arreplegat quasi 200 signatures representatives de tots els àmbits professionals, d’exercici lliure, docent i de l’administractió (fins i tot ex-col·legiats que volen adherir-se). Aquesta important resposta no hauria de ser excusa personal si està en la nostra/vostra mà incrementar la llista.

Així que, com us deia en la comunicació precedent, SI PODEU I VOLEU CO-SIGNAR, feu-ho per favor, de manera immediata. Igualment, SI PODEU I VOLEU ANIMAR a altres companys del vostre entorn personal o professional, no ho deixeu per a més endavant.

La confirmació d’adhesions FINS DIMECRES vinent S’HA DE LLIURAR a Rafa Rivera (rivsig@ono.com), amb les dades:

– noms, cognoms

– número de col·legiació (o d’ex-col·legiació, deixant-ho clar, si és el

cas)

En pdfs adjunts teniu les versions valenciana i castellana del Manifest, així com la indigerible i vergonyant botifarra del CTAV-COACV.

Moltes gràcies i salut

Josep Maria Sancho i Carreres

Nota A/A d’En….. (posem-hi p.e. Josep Blesa):

Com deia la cançó del SISA ‘Qualsevol nit pot sortir el sol’, sols …

hi faltes tu!

Ací teniu el Pdf i el post fet a l’efecte.

En el “Vull llegir més….( + )vos deixe un bon article de Rafa Rivera al respecte:

València contra sí mateixa

Vota

Resultat 491 vots

 

Qualsevol que senti la història d’un passeig que va a arribar al mar pot pensar que és una bona notícia: la ciutat que es retroba amb el Mare Nostrum, el passeig assolellat que permet accedir a la platja. I fins i tot pot recordar l’operació urbanística de la Barcelona olímpica, sanejant teixits obsolets i generant espais públics, equipaments i àrees residencials. Un nou escenari per a un temps nou. Potser.

La notícia a altres webs

• webs en espanyol
• en altres idiomes

Una política municipal d’abandonament i demolicions pretén retre als veïns

Sense la ciutadania rebel, València no tindria els jardins del Túria ni el parc de l’Albufera

Però l’experiència urbana ens diu que una recepta no serveix per a totes les circumstàncies. Que una ciutat no és igual a una altra, ni ha de ser-ho, i que l’anàlisi de totes les dades resulta imprescindible per encertar en una intervenció sobre la ciutat. És el cas de València.

València va néixer i va créixer a la vora del Túria, no de la Mediterrània, encara que ara ho reclami. Ja veuen, el Túria, un riu al qual va trair i va enviar a les afores creient que així es salvava d’ell. Poques ciutats amb sentit han renunciat al seu origen sense parpellejar.

Mentre, al costat del mar, cap a l’any 1722, naixia un poblat mariner. Va créixer així, amb els seus carrers paral.leles a la vora generant un teixit singular i una construcció popular: primer de cabanes i després d’arquitectures modernistes, eclèctiques, també singulars. Les teories provinents de Bolonya ens van ajudar a valorar. No tenen interès només els monuments, deien els savis, també els conjunts. I això és el Cabanyal, un poblat que compon un conjunt d’interès reconegut el que van qualificar com a Bé d’Interès Cultural. Fins aquí, no hi ha conflicte. I fa poc més de cent anys aquell poblat va passar a ser un barri de València.

Però la ciutat fa olor el negoci i, de sobte, somia amb arribar al mar. No creguin que per això demana permís, s’informa, analitza el seu entorn. Res d’això; desempolsa un vell projecte del 1883 per prolongar un passeig, perpendicular al mar, que no pren en consideració les preexistències urbanes del Cabanyal, que també són ciutat.

Aquest passeig s’ha anat construint i ara, per arribar al mar, ha de travessar el barri mariner d’interès reconegut. I apareixen dubtes, debats, concursos. Fins que un Ajuntament-elegit democràticament, ho sé-decideix prolongar el passeig d’una manera lineal i brusca, afectant a 400 arquitectures i més de 1.600 habitatges. Els somnis d’una ciutat xoquen amb els somnis de la ciutat.

Comencen les batalles jurídiques, amb un penúltim episodi favorable al barri. D’una banda, l’afany de l’Ajuntament, d’un altre, un grup de veïns agrupats al voltant de la plataforma Salvem el Cabanyal que aguditza la imaginació i vincula l’art amb la mobilització ciutadana, la reivindicació amb els recursos legals. Així fins avui, onze anys de conflicte i amb un barri degradat pel bloqueig a què està sotmès.

L’Ajuntament mou peça i comença una política de demolicions puntuals dividint la posició dels veïns i perjudicant encara més el medi, amb l’esperança d’espantar als que s’oposen, un deteriorament induït que no es pot després utilitzar com a justificació de res.

Aquesta és la història resumida. No sempre voler arribar al mar és una bona notícia.

Dins del conflicte hi ha diverses coses objectives, que formen part de la informació.

Els valors del barri ningú els discuteix. És un barri d’interès singular, deteriorat, que necessita ser rehabilitat com a patrimoni dels seus habitants i d’una ciutat que no s’entén si es destrueix una part d’ella.

L’oposició ciutadana també és inqüestionable. Tots aquests anys de reivindicació ho demostren i la manifestació de fa uns dies va explicitar amb contundència el suport ciutadà que té el barri.

Hi ha un tercer dada: l’altíssim cost social del projecte resulta obvi. Afectar a 1.600 famílies, amb totes les conseqüències que això comporta, pot ser motiu suficient per a replantejar el projecte. La ciutat sempre és gent i no es pot marginar aquesta població precisament en nom de la ciutat.

I l’últim punt objectiu és la dificultat que tanca un finançament desproporcionada, arrossegada pel pes de les expropiacions, i que la hisenda pública municipal no pot abordar donada la seva poca solvència, hipotecada per esdeveniments repetits.

És a dir, estem davant d’un pla molt car, que afecta un barri d’interès reconegut, amb un cost social molt rellevant i que compta amb una oposició forta d’afectats i de ciutadans.

Però hi ha una altra versió, la del poder local, que es recolza en una teoria curiosa afirmant que la prolongació del passeig travessant el Cabanyal té poca afecció sobre el barri i no obstant això garanteix la seva revitalització. La connexió, diuen, eliminarà el seu deteriorament i li farà tornar a viure moments de glòria i esplendor. Fins i tot arriba a afirmar que aquesta avinguda, perpendicular al mar i amb una afecció de més de 100 metres d’ample, ja forma part del Cabanyal. Insòlit.

Aquesta teoria es recolza en la bondat de l’obertura de grans vies higienistes, vuitcentistes, vinculades a una altra manera de concebre la ciutat, i ens recorda Haussman, personatge que reivindica aquests dies l’alcaldessa de València, sense adonar-se que pertany al XIX i que avui en dia, en la manera de planificar, pesa més el respecte i la conversa que la imposició. D’altra banda, aquesta teoria l’urbanisme modern i desnonar fa anys per ineficaç, ja que destrueix però no revitalitza més que un entorn molt immediat i abandona la resta del barri fragmentant i deixant el seu interès per terra. Les passejades així són tots semblants, aquí o allà, però, el barri afectat és únic i forma part de la identitat urbana de València.

Quan hi ha raons objectives en contra, i només una teoria lligada i vuitcentista a favor, sembla que hauria de prevaler la cautela, la prevenció i el consens; evitar el risc de destruir el irrecuperable i buscar noves fórmules que permetin resoldre el conflicte.

Perquè hi ha altres alternatives per arribar al mar sense criteris esquemàtics i obsolets. Es tracta de fer prevaler l’escala humana, social, proporcionar els espais, aprofitar el que existeix, tractar el barri amb dolçor, preguntar. I donar-li al passeig el que és del passeig, un traçat acabat que comença als Jardins del Reial, un pulmó històric rellevant per a la ciutat, i acaba en el Cabanyal, un barri singular. No sé què més se li pot demanar a un passeig d’unir dues fites urbans de màxim nivell.

I, sobretot, rehabilitar el barri, recuperar la seva esplendor sense avingudes imposades; aquesta ja és una manera d’arribar al mar, de gaudir d’ell. Una manera més barata, sense cost social i que aplaudiria la majoria, fins i tot els veïns que avui defensen el passeig, que n’hi ha, més per resignació que per convicció. La ciutat ja arriba al Cabanyal ara, i el Cabanyal ja arriba al mar. No cal travessar-lo. València no pot lluitar contra ella mateixa.

Aquesta és una ciutat de dilemes, i, davant d’ells, han estat els seus homes i dones els que han posat seny i sentit comú salvació. Una ciutat que avui, si no fos per aquesta ciutadania rebel, tindria una autopista en lloc dels Jardins del Túria i una urbanització mediocre en lloc del Parc Natural de l’Albufera, seria una ciutat molt pitjor. Els ciutadans i ciutadanes d’aquesta ciutat donen lliçons d’urbanisme mentre el poder fa altres plans. Ara es repeteix la història.

Potser tot això soni estrany i quedin lectors incrèduls imaginant que són exageracions. Només cal acostar-se al Cabanyal per entendre la urgència de la rehabilitació i el despropòsit que suposa partir el barri en dos.

No creen, no és sentimentalisme ni pensaments romàntics, no és pensar en l’ahir amb nostàlgia. En realitat, és defensar el futur de veritat basat en la ciutadania, la sostenibilitat i la cultura col.lectiva.

Rafael Rivera és arquitecte.

L’OBRA D’ART ÉS LA VIDA MATEIXA DEL SEU PROTAGONISTA. I això no afecta la seua propietat. Tu m’has donat moltíssim i jo crec que també moltíssim a tu. I no per això tu em pertanys ni jo a tu. La cultura i l’art -com la vida- és corregir i augmentar. Qui eres tu, avui, no s’explica sense entendre que un servidor ha impregnat tots els teus porus durant set anys i la teua ment. Ni sóc explicable sense la inversa.

Existeix la paraula. No estem inventant res de nou. El món i la humanitat, amb ella, avança d’aquesta manera. Vaig prendre un poema i el vaig refer i sentir diferent. Amb afegitons i clucades d’ull. Estrafer dirien els entesos. No sols imitar, sinó sentir, i viure-ho profundament. Transmet allò que jo sent en un moment donat i prou. Per a mi és ben diferent, per a la seua autora no. Sorgeix de la meua ànima. De la meua connexió espiritual i íntima amb una altra persona. L’autora del primer així m’ho ha fet saber. L’he ocultat i amagat entre els esborranys per voluntat d’ella. No vull fer mal ni que es senta malament. Tampoc no he pretés ser original. Des del viatge a Japó tot això de l’originalitat que ens imposen en l’escola d’arquitectura caigué en picat. Una de les meues especialitats ha estat descobrir -i estudiar- com s’ho feien entre els mestres de l’arquitectura i d’on havien mamat i com s’ho havien remesclat. Sense anar més lluny: Frank Lloyd Wright es basava en postals japoneses de paisatges i les tècniques apreses al despatx de Louis Sullivan. Le Corbusier és multifill de Viollet-le-Duc, Perret, Matisse, etc. Guallart és una escopinada de Le Corbusier en la seua manera d’encarar les novetats tecnològiques. Joan Fuster de la rèplica teòrica a Unamuno, Maeztu i companyia; i sintàcticament d’Azorín. Res no naix del zero absolut. Walter Benjamin m’acompanya des de fa molt de temps. De vegades, ça i lla, ens trobem algun àngel. M’escama D’Ors i les seues collonades al respecte.
Sí. Sóc partidari d’obrir noves combinacions i camins. La metodologia de barrejar, de manera diferent, allò que ja existeix. El trencadís de Gaudí era producte dels viatges a València (El Cabanyal) i certes zones d’arquitectura popular del Maresme. Tots sentim, s’enamorem i estimem i ho expressem de la manera més convenient que podem. Manllevem estructures i decoració, però mai l’experiència que ens obliga, des de l’interior vital, a fer-ho. Heus ací on radica la seua originalitat. En la vida viscuda, que n’és intransferible. En el cas a cas. En una cultura minoritària, com aquesta, el que sempre caldria defensar és la reprografia sistemàtica per a tindre major pes quantitatiu dins del context mundial. Fins i tot d’altres cultures per a fugir de l’endogàmia. El qualitatiu ve a posteriori. Qui no llegeix en els portals d’internet o en una biblioteca llibres i percep que s’estant repetint més que un all-i-oli ?

Els japonesos diuen que a força de reproduir vas traïnt el concepte original que està subsumit en la nit dels temps. Si una persona llegeix continuament Ferrater, Martí i Pol, Estellés, Gil de Biedma, Neruda, Hernández, Casassas, etc. és impossible que aquella atracció no faça manllevar estructures d’aquelles en els teus propis. Provatures que en diuen. Seran diferents. Segurament molts les faran pitjors però, amb el temps, algú les farà millors i diferents  i s’hi haurà evolucionat. Per als qui copíem i plagíem cada exemple és una aplicació diferent. Fins assolir el domini d’aquella tècnica. El que sents i com ho expresses no té còpia. Allò és únic. A qui no se li eriçona la pell ho té pelut en aquest cas. A qui no li tremola la veu també. Qui no se li accelera la veu davant del ser estimat és que està mort en vida.

De vegades detecte que em copien. Sóc el primer que alçà fins a 1’10 m les baranes dels balcons d’una manera minimalista, sense tocar paret, en rehabilitacions. Sóc el primer que les motlures les faig obscures perquè quan es copiaren les de tons clars a París, en el XIX, encara no hi havia societat industrial i no s’embrutaven com ara. Algú creu que em sent traït o menystingut perquè algú fa el mateix que jo en contra de la tradició dels edificis rehabilitats?

(+)

POEMA ESTRAFET, ESTRAFET, ESTRAFET, TOTS S’ENAMOREM, SENTIM, ACOBLEM LES  ÀNIMES EN UN NIU D’AMOR, ESTIMEM I S’EMBADALIM D’ALTRE…… MIREM PELS SEUS ULLS, SENTIM LLUNY DE PARAULES PERQUÈ NO ES POT EXPLICAR, CARDEM I AJUDEM A QUI ESTIMEM.

Qualsevol amb sensibilitat -i en un moment comprenhensiu– s’ho prendria com a present i homenatge.  

I should want to do this categorical item long time ago. It is a election collection of recent projects on Arts. The argument of EVENT-ARTS is fold for those praxis which open new ways. It is about praxis insofar as it documents or argues the elaboration of a conceptual process that inseparable from the actual making of art.
EVENT-ARTS  aims to be a “different’ kind to show the artistical human world.
While in the past few years theoritical texts on art have receveid proper in-depth treatment, accumulating into a body of serious discourse, the installations or performances of art have a generally been the object of glossy picture books, in which projects receive only a cursory treatment.
It is better to view them and the authors explain own jobs. 
The first is this:
Author: urs fisher for to understand better.

I wish sharing it with you.

Una de les cançons favorites quan era jovenet. Del gran LOU REED.

Holly came from Miami FLA
Hitch-hiked her way across the USA.
Plucked her eyebrows on the way
Shaved her leg and then he was a she
She said, hey babe, take a walk on the wild side,
Said, hey honey, take a walk on the wild side.

Candy came from out on the island,
In the backroom she was everybody’s darling,
But she never lost her head
Even when she was given head
She said, hey baby, take a walk on the wild side
She said, hey babe, take a walk on the wild side
And the coloured girls go, doo doo doo, doo …

Little Joe never once gave it away
Everybody had to pay and pay
A hustle here and a hustle there
New York city is the place where they said:
Hey babe, take a walk on the wild side
I Said hey Joe, take a walk on the wild side

Sugar Plum Fairy came and hit the streets
Lookin’ for soul food and a place to eat
Went to the Apollo
You should have seen him go go go
They said, hey Sugar, take a walk on the wild side
I said, hey honey, take a walk on the wild side

Jackie is just speeding away
Thought she was James Dean for a day
Then I guess she had to crash
Valium would have helped that dash
She said, hey babe, take a walk on the wild side
I said, hey honey, take a walk on the wild side
And the coloured girls say doo doo doo, doo …

Finally, we could act as revolutionaries by using our environmental knowledge
(meaning our understanding of cities and the mechanisms of architecture) in
order to be part of professional forces tryng to arrive at new social
and urban structures.
                                                                                                                     
Architecture and Disjunction. Autor:Bernard Tschumi. MIT. 1994.

Si fa escassament uns mesos vaig escriure sobre la petita escala entre peces de gran escala en un article, per a resituar aquell, cal reprendre l’altra galta de la qüestió.

La urbanística no és, sols, una ciència exacta, i hi ha molt més a afegir com és la prospectiva, la intuïció, la creativitat, l’edilícia, l’enginyeria, l’oceanografia, la biologia, la sociologia, l’economia, l’ecologia i la sostenibilitat, etc.; per això, no tot és vàlid -o rebutjable- d’entrada.

Ens caldria filar més prim i recórrer a una metodologia simultània de l’acupuntura del “cas a cas” i al territori, entès com a fragment d’una globalitat enxarxada. Heus ací la dificultat i el repte.

El tema de la gran escala no és precisament novell, si recordem  per exemple el tema judàïc de la torre de Babel, alguns dibuixos de Leonardo da Vinci, que apuntaven en aquesta direcció. És en esclatar la ciutat gran, remarquem, no la gran ciutat, al tombant dels segles XIX i el XX quan pren cos teòric repensar-les i actuar sobre elles. El plural no és banal.   

Faré una sèrie d’apunts sobre el tema, exposant-ne pros i contres sobre el tema. Ací dessota vos dese el primer tatx.

Una entrevista molt interessant…..m’agradaria saber i discutir què vos en sembla. Sobretot allò relacionat amb els comentaris sobre les perifèries urbanes.

http://www.tv3.cat/videos/139609

ENRIC RUIZ-GELI i el col·lectiu de Metapolis.

EL DEBAT MILANÈS

La llarga premissa anterior té una doble finalitat, d’un costat posa els contorns d’una interpretació que no accepta les esquematitzacions sobre les quals sí que és clara la historiografia de la restauració italiana fins recentment, en particular la idea de que la cultura de la restauració analògica siga simplement el fruit d’un impuls de tipus projectual i creatiu que prevarica de l’exigència de naturalesa històrica, de l’altre costat ens ajuda a aclarir la permanència de la cultura milanesa, professional i interna en l’escola d’Arquitectura del Politècnic de Milà, de les seues maneres llegades en la restauració analògica que no és el resultat d’una postura inculta, sinó de la continuació d’una tradició arrelada i fonamentada (en bona mesura exemplificable en la figura d’en Lucca Beltrami que en deixa petjada ampla en qui s’adiu amb el filologisme) i en cadascú dels casos d’una connexió d’aquesta tradició amb les noves tendències crítiques derivades del neoidealisme crocià.

(segueix…una miqueta, és àrid….però ens serveix per a observar que podem plantejar debats d’alçada universal des d’ací)

PS: La foto és l’església de Sant Agustí. Una putapènica restauració durant els anys del franquisme. Zeitgeist d’aquella època. El gòtic català s’abunyola amb les agulles i campanar pseudogermànics de mitjans del segle XX. Tot lliga.

Camillo Boito hi havia desaparegut el 1914, en el 1883 hi havia formulades les tesis unànimement acollides en un congrés dels enginyers i arquitectes italians força representatiu, que seran punt de referència per a generacions d’arquitectes, confirmades a Atenes en 1931, reafirmades a Venècia en 1964, després d’un breu període de prevalença de la restauració neoidealista. Tanmateix l’examen de la praxis de la intervenció, sia professional com la tutelada institucionalment, en aquell primer trienni, demostra que mai els principis així acollits aparellaren altra cosa més que traïcions i postures interessades. El pensament de Boito es torna un lloc cultural qui es concedeix un reverent tribut moral per a després donar curs a tota mena de lliure expressió. No es tracta encara de la presència del dubte que turmenta la pràctica de la restauració filològica, més aviat d’una indiferència que mostra quan els criteris integratius foren arrelats i acollits, quasi com un fet del tot natural. El personatge emblemàtic d’aquesta postura és Lucca Beltrami(1845-1933), l’activitat restauradora del qual s’inicià quasi en coincidència amb l’enunciació de Boito, en 1884; figura de llarga i gran preeminència fins els anys que precediren la 1ª guerra mundial, i per tant fins la mort de Boito, deixa Milà en 1924, per a establir-se a Roma, on té grans encàrrecs fins els primers trentes, i doncs, en coincidència amb l’enunciació de la Carta d’Atenes.

Beltrami teoritzà massa poc i els seus escrits són més prompte dedicats als problemes de l’organització de la tutela o a la il·lustració de restauracions pròpies o d’altri: d’elles encara s’hi dedueix una complerta i coherent teoria de la restauració que afronta els problemes més debatuts de la disciplina. Ell té un posicionament original en l’àmbit de la restauració analògica que recupera part del missatge de Viollet-Le-Duc, en part, conseqüència de l’aprenatatge a París, a l’ajuntament, immediatament després de concloure els estudis a Itàlia, però sobretot per un posicionament mental fortament racional. En la base de la seua obra, hi ha la crítica esbrinadora d’una recerca rigorosa de les dades de la història, siga en el sentit de la individualització dels ambients culturals en què l’origen del monument s’hi col.loca, sia del fet que li són propis, fins als més petits detalls. Aquesta base cognoscitiva és sempre acompanyada d’un estudi atent de les intencions projectuals de l’autor, de la manera com ell ha respost a les exigències pràctiques requerides en la seua obra, del “concepte arquitectònic”  que ell ha realitzat. La fase cognoscitiva no comporta com a necessària conseqüència a la repristinació de la forma originària, que hi resta de tota manera com a un objectiu possible, però més aviat a acollir cada transformació que no hi havia llegit  l’organicitat conjunta de l’estructura. Una organicitat que s’assembla  a la racionalitat demanada per Viollet-Le-Duc no s’hi mesura més aviat respecte a un esquema abstracte o a una lògica intrínseca, sinó en confrontació a les dades històriques. És molt fort en Beltrami el sentit de la conseqüència històrica, d’una idea de la història com a resultat del passat, d’una continuïtat estratificada que ha de respondre a una lògica conjunta. La successió dels fets, llur presència a la materialitat dels documents, tenen sentit, si responen al concepte de progrés, a un creixement del conèixer, de la complexitat de l’experiència. En els pocs escrits en què Beltrami afronta el problema de la restauració en sentit teòric, en particular en 1901, (2) el seu blanc principal són les tesis ruskinianes amb la disfressa que d’elles tenien a França amb els escrits d’Anatole France. Ell reivindica el paper positiu de  la restauració, la seua funció de reduir els danys del temps, en particular refuta la idea de que el deteriorament provocat pel transcórrer del temps pot ésser en qualsevol manera una aportació dels valors sobre la matèria, un acumular-se’n de significats. La restauració esdevé el mitjà primer per a la conservació del conjunt arquitectònic, i de llurs valors. 

Entre eixos i aquells privilegiats, com a testimonien desenes d’escrits, molt explícits, són aquells del reconeixement  de la cultura de la nació, fins a l’afirmació de que l’art, la seua coneixença, la seua divulgació, la restauració en quant útil per a aconseguir aquest objectiu, en són el mitjà més potent de socialització, de reconeixement de la identitat cultural nacional, unitària. El procés de ressorgiment, que hi havia trobat el seu primer acompliment político-institucional però no n’havia realment implicades totes les consciències, és el veritable objectiu que respon en cada acte professional, d’estudi, d’activitat política de Beltrami. Però també en aquest cas és bo de recordar que és el sentit de la història, com a moment de la diferenciació dels pobles, de les cultures , de la creació de la singularitat nacional, la seua idea central, amb rellevants i coherents coseqüències també sobre el pla de les concessions exterior, ja que front al dilema del nacionalisme i de l’internacionalisme que el conduïa a la ideologia liberal, elabora una idea de solidaridat internacionalista sobre la base material, de defensa de la nacionalitat sobre allò cultural. Aquesta visió nega la validesa de la idea corrent de la restauració filològica, a l’indicar la multiplicitat de les referències disciplinars en les confrontacions de les quals es “mesura” el relleu històric del document que hi havia sostret la restauració a l’estretor d’una visió purament arquitectònica, perquè en realitat les referències a l’analogia, en la interpretació de Beltrami, que n’és model per a molts, és encara més ampla, també si, certament el testimoni de la història de tan vasta acceptació té dret de permanència quan és constituïda amb arquitectura, orgànicament amb l’objecte, el lloc, l’ambient sobre el qual s’hi incloïa en el cas de que es tracta d’una aportació successiva al moment originari. És un capteniment que exalta la projectualitat que -tinquem-ho ben present- no pot ésser idènticament valorada en l’àmbit de la modernitat arquitectònica, doncs el restaurador opera alhora amb les maneres de l’historicisme arquitectònic, amb formes que ell creu, que garantisquen de reproduir el document en la seua plena veritat, ans el contrari de revel.lar o potenciar el seu missatge : ell te fe en el caràcter verificador de la seua obra, no es priva de prevaricar o de conduir-lo a una sensibilitat actual del moment i llurs valors formals, la realitat actual de la història no està en una interpretació sinó en la seua objectiva presentació.

Beltrami mai no va afrontar una polèmica directament amb Boito, però, ultra no de no haver-lo citat jamai com a restaurador o enunciador dels principis de la restauració, ja n’és una dada rellevant, que ho fa indirectament implícita.

Aquests dies fa quinze anys que vaig publicar l’article que ara us dese. Un dels fracassos urbanístics més evidents que hem comés en aquest anys és el resultat de l’Avgda. de Corts Valencianes. El mateix director del PGOU (Alejandro Escribano) en el programa Encontres de Punt2 fa unes setmanes ho reconeixia.

Aquest dies -tristament- ha reviscolat el tema per la reubicació del NOU MESTALLA. Enllà de que la ubicació em sembla d’un caos previsible. ¿Què fem amb un camp de futbol dins de la ciutat en ple segle XXI?

¿ No hi havia la ciutat esportiva a Paterna on a hores d’ara entrena el València, a més de que la seua reubicació fora de València haguera regenerat les zones “en terra de ningú” com és el degradat barri de la Coma, que el PAI del Mas del Rosari no podrà fer. O ubicacions properes per aquests rodals -entre l’Horta i el Camp de Túria ? 

Amb un avantatge evident: la proximitat del By-Pass. El València CF, ja no és sols l’equip de la ciutat, és quelcom més !

Malgrat ésser una societat anònima, bàsicament, de mitja dotzena de senyors.

Enllà de la  transparència que necessitem per a qualsevol operació urbanística, d’una Societat Anònima que és el club. No un club en el sentit clàssic, és a dir, una societat esportiva. Que dissenya un complex tot invadint els vials i terrenys de domini públic dels habitants de la ciutat.

Al respecte, he de dir diversos punts polèmics que em bullien al cap, en el moment de redactar el referit article i el que continue pensant 15 anys després:

1. En aquesta dècada i mitja hem continuat pensat la nostra ciutat en format petit i sense articulació. Com quan el vaig escriure.

2. D’entrada haig de dir que sóc dels que creu que València cal que es col·loque dintre de les ciutats de la segona corona. I ara, m’hi reaferme. Per això cal que la població augmentem mig milió d’habitants.

3. L’avinguda la vaig imaginar (somniar),- quan sols eren camps de cebes, alfals i encissams- que esdevindria com l’eix parisenc que uneix que va des de  Louvre- Tulleries- Plaça de l’Étoile- Camps Elisis-fins la Défense. Bàsicament aquest darrer tram, en el qual tot el trànsit va soterrat per a eixir-se’n de París.

¿Què fem, a València, amb aquesta successió -interminable- de rotondes que tots els dies generen multitud d’accidents i col·lapses?

¿Sabieu, i ara veiem que el Palau de CONGRESSOS de Norman Foster fou l’esquer per a fer tota tota l’operació? Un bell edifici baix, propi d’un dels grans arquitectes del segle XX, tot ofegat entre gratacels anodins; que a hores d’ara Foster ni trau als seus RECULLS d’obra completa?

Ací, en contra de l’article les grans promotores hi han fet una renglera de bunyols que sols alguna indivualitat és capaç d’esquivar. Ací  és on rau l’actualitat de l’article. No sabem aunar art i negoci com diu l’article. Encara no hem arribat a eixe punt de civilització. Promoció lliure massiva (sense concurs) front a promoció acurada i pública. Si més no, mixta. Com a l’Europa nòrdica.

A tomb d’això ja faré uns articles, més endavant, parlant sobre els següents punts: A) ¿Què fa un aeroport a quatre quilòmetres d’una ciutat de 800.000 hab. i anys i panys a tocar i a la vora dels magatzems del Gas Butà? Quasi hi hauríem d’agrair que  l’aeroport de l’OTAN  pense ubicar-s’hi. Sarcàsticament. Amb el PSOE a Manises ara (aeroport), i adés a Bétera (base) amb el PP.? Comencen a oldre a colònia moderna (Brussel i Straβburg)

S’imagineu Orly o el Ch. De Gaulle a qualsevol Banlieu parisenca com per exemple Bôis de Boulogne, Saint Denis, etc?

¿Què tal ubicar-lo a la zona d’Algar del Palància, a uns 50 km de València i prop del pol en què es convirtirà el Camp de MORVEDRE, especialment Sagunt?

B) La façana marítima i l’avinguda de França al mar-PORT-ZAL-Natzaret.

Ja en parlarem, de moment us dese l’article aquell. N’és curt, deixeu algun comentari per a la construcció del debat mirant el futur pròxim a l’estil “d’Hipàtia”.

UNA IDEA. Per a l’avinguda de les Corts Valencianes.

Fa alguns mesos algú comentava que ”… a València ja fa molts segles que no traiem bones notes en arquitectura…..”

La qual cosa és evident. Tan sols cal passejar per València i d’altres ciutats valencianes i hi observem pocs llocs de qualitat que ens produesquen una certa emoció i/o evocació. Això s’esdevé, entre d’altres molts factors, pel decalatge que patim en aquesta societat en general –i en particular- respecte dels corrents europeus, americans i japonesos. Fruit de l’autosatisfacció, manca d’autocrítica que possibilità i possibilita el continu aïllament amb el subsegüent i inevitable colonialisme a través de revistes i mitjans audiovisuals. 

Tanmateix l’escletxa s’ha obert amb l’operació ARA d’Alcoi, pionera de bell nou, com en tantes d’altres ocasions. Caldria, però, aprofundir en l’experiència d’una manera més global i que comboiara parcel·les col·laterals al fet edificatori. Ja fa unes setmanes l’administració central donà viabilitat al Pla d’Habitatge amb l’objectiu d’afavorir la construcció d’HPO, mitjançant la posada en el mercat de sòl barat. Aprofitant aquesta avinentesa, caldria dedicar una zona per tal d’organitzar una mostra que conjuminés tant la construcció de vivenda social, que fou el punt de vista de la IBA’87 a Berlín, com l’espai públic ho fou a Barcelona al llarg de la dècada anterior. 

Una magnífica oportunitat per tal de que professionals d’ací col·laboren i s’enfronten polèmicament amb d’altres de reputació internacional.

Òbviament, aquesta mostra quedaria coixa si no duguera conjuntament una exposició ue involucrara la indústria a través d’una presentació de construcció, industrialització, nous materials i productes, etc. A la Fira de Mostres; així i tot com la possibilitat d’equipar i moblar alguns pisos pilots, tal com s’esdevingué en 1927 amb la WEISSENHOFSIEDLUG de Stuttgart que duia l’embrió de l’exposició del Werbund a Berlín (1931) : L’enorme BAUAUSTELLUNG.

En definitiva s’hi obtindria:

1)      Intentar de minorar el decalatge adés esmentat.

2)      Que la indústria –en especial la d’ací- consideràs l’art com una força econòmica. I el seu corol·lari: que aquest racó d’Europa, amb el temps, tinga un pes específic a la Nova Europa.

3)      Tindre un tros de ciutat en la perifèria (¿) prototípic i monumentalitzat, enfront del procés de ralentització en què ha entrat la regeneració de Ciutat Vella. A més a més, d’una contribució a l’arquitectura de l’intercanvi.

Article publicat en el suplement Territorio y Vivienda (Levante-EMV) diumenge 10 de novembre de 1991.

Un dels avantatges més grans de la bloquesfera consisteix a anar bastint un discurs complex, on a partir d’un apunt apareixen els comentaris rèpliques i matisacions, nous punts de vista i enlluernar punts foscos del discurs original que ens ajude(m) a millorar la manera de construir mentalment.

Em causa certa perplexitat veure-hi apunts que romanen sense construcció posterior. Potser perquè el seu autor no vol que hi hagen comentaris, potser perquè els internautes no donem la importància, o bé, no sabem escandellar la profunditat, moltes voltes amagada darrere d’una bajanada.

Aquesta situació psíquica recorda la de l’escriptor Manuel de Pedrolo, que, em sembla, que darrere d’un bon lletraferit li tocava fer les ressenyes de les seues obres, les de les seues traduccions, la crítica i contracrítica….i més.

Ací mateix, al Vilaweb, veiem com dia rere dia, Miquel López Crespí, va desant testimoniatge de la seua obra. Explicant la seua postura contra els noucentismes antics i actuals. És dura la condemna, des de Nova York, quan aparegueren les psicopàtiques estadístiques comentà que “la tenia petita”  front als All Stars del lloc. El fenòmen no és exclusiu d’ací, ans que passa a d’altres llocs de la bloquesfera. Un bloc absolutament imprescindible en la seua lectura és el de Trencavèl, amb un nivell que depassa el comú dels mortals i que ens arrossega a un punt de vista dur i realista, sense màscara. Dura realitat en un món on la prestigitadició endolcida és comuna.

(Segueix……..)

Excreció: f. Acció d’excretar. Allò que és excretat.

Excretar: v. tr. Separar i eliminar de la sang o dels teixits del cos (substàncies supèrflues com l’orina , la suor); eliminar per desassimilació.

Quan es féu la primera Biennal de València, un dels comissaris fou el cineasta Peter Greenaway. Aquesta tenia com a tema principal EL COS HUMÀ.

Quan accedies al Convent del Carme gaudies de la Llibreria retorçada de fusta petrificada d’en Manolo Valdés. Ja penetrant al claustre et trobaves amb tot de recipients amb excretes humanes que hom puga imaginar: sang, orina, semen, aigües diverses, etc. i  material de rebuig, com ara, condoms, guantsde làtex, compresses femenines, etc. Aquesta part fou comissariada pel propi cineasta. Una dècada anteriorment el dit director hi havia dirigit “El ventre d’un arquitecte” , un al·legat postmodern sobre les vicissituds d’un arquitecte de Chicago ( Stourley Kracklite) -a partir d’ara K. vingut a Roma per a comissariar una exposició d’un arquitecte francés (Étienne-L. Boullée). El film està farcit de referències i concomitàncies entre tots dos personatges -malgrat el lapse temporal- i diria que amb el mateix director d’alguna manera.

També es troba farcit de referències amb la situació de la creativitat i els escenaris potents de la Roma dels romans i del Fascio. Uns arquitectes que no hi han construït gairebé res a les seues vides. Símbols de la impotència. Per tant queda anul·lada la possibilitat de la crítica. Una impossibilitat manifesta de sotmetre a tensió llurs realitzacions. Kracklite (K.) és un personatge prepotent i fanfarra, vingut del centre del món econòmic que topeta amb el centre antic -2500 anys abans- germen d’aquest món actual: La Roma imperial. K. no troba interlocutor vàlid per a les seues fantasies oníriques. La manera de comportar-se de K. és abrupta i arrogant ja que és incapaç d’interpretar els signes actuals i europeus, menystenint certs convencionalismes que, al final, fa que siga víctima del seu propi entusiasme. Es troba malament, després d’un àpat, i es posa en mans del metge que li diagnostica un càncer fulminant d’estòmac. El desig de transcedència el porta, davant de la malenconia i pèrdua de referents, a suïcidar-se el dia de la inauguració de l’exposició al monument feixista a Vittorio Emmanuele “La maquina d’escriure” obra d’altre arquitecte -Sacconi- que també es suïcidà.

Potser que el relat siga tràgic i llòbrec, però intenta simbolitzar la reflexió sobre la manca d’interacció constructiva en internet.

He omès ex professo que la seua muller, molt més jove, està embarassada: és l’altre ventre, el de l’esperança.

Aquest darrer ventre és el que vol defugir de l’autisme al que sotmetem a certs personatges que conformen les fronteres del coneixement i la creativitat.

També vull, –fugint d’estudi, potser- relacionar i contraposar front els anteriors -situats a les antípodes i immersos en l’hedonisme imperant- les darreres exposicions  “Som el que mengem” . A Barna i València.

Puntualitzant:Tot l’esforç a nodrir-nos té la seua contraprestació.

Excretar no sols immundícies sinó la reelaboració creativa. Enllandada com els Achromes  de Manzoni o les performances del gran humorista, compromès i profund, que és en Leo Bassi.

Al meu darrer apunt vaig desar una obra que havíem finalitzat, possiblement la foto no és gaire bona, ni hi ha cap explicació.

L’esquer era una insignificant explicació dels especuladors que doblen llurs beneficis sols “assenyalant” els habitatges i guanyant en l’operació més d’uns 60.000 euros que ni tan sols passen per hisenda. I això que tinc dos posting al respecte i un altre -molt bo- en que el Bloc Botxí donava una visió clara i economicista de l’augment del preu de l’habitatge i aquest, el dels passes era el punt que vaig obviar volgudament. Que és en la majoria dels casos els que provoquen l inflació vàcua del matix bé, interdint en manta vegades, l’accés a gent sense gaires recursos. Sent-ne com és la despesa més forta que hom fa una persona i la seua família al llarg de la vida. 

A ningú dels vilawebians i d’altres internautes se li ha acudit relacionar-ho. A ningú a la vista de la foto ha sabut relacionar el minso pressupost amb l’architettura povera. 

Uns preus d’eixida en la segona ciutat més important del país amb una arquitectura correcta- i perdó per la bufa- destinada -sobretot- a gent jove. Que ja agradaria tenir-ne sols a Girona, per posar un exemple. Quan ja, tot volta a ciutat, entre 200.000 i 300.000 pessetes metre quadrat. 

Quin lloc ocupa l’edifici?, què ocupa i què subjecta urbanídsticment? i què conforma en un barri que es destrava i desarticula i inconnecta amb d’altres centralitats?.

Hi viurà bé la gent al seu interior?. Hi entra el sol?. Quins conceptes s’hi han posat en marxa?.

On nassos està la contemporaneïtat de què parla el saltamarges aquest?

¿Com una intervenció de caràcter privat té una repercussió en un àmbit de l’esfera pública?. Això , ¿ No és possible i contradictori. alhora?

Som tan educats, que ni sotmetem a qüestió res. Som tan correctes al capdavall, que ja s’ho farà!.

Em pense, a hores d’ara, que àdhuc interessa més allò tan de paper couxé. Obres amb molt de pressupost. Amb diners, torrons. Fins i tot aquells que s’omplen la boca de ser avançats i esmenten esquerres, etc. i d’altres etiquetes i llufes que fan quedar tan bé davant d’auditoris “de molts bocinets i poques puntes” . 

Quan Lecorbusier, pel ’32, vingué a Barna i els del Gatcpac li demanaren consell sobre uns barris obrers a fer, ell dibuixa un quadrat i un pal. Un ideograma. El significat era senzill: una finestra i un arbre, i així, ad infinitum. Torneu a guaitar la malíssima foto.

O hi ha sinèrgies i “hipàties” o estem immersos dins del ventre de KRACKLITE. Sols podridura i deixalles.

I si algú està temptat de suïcidi, que viatge. Som més perillosos vius que morts. 

PS:Acotació: Algun dia haig d’aprendre allò tan francés com és: subjecte-verb-predicat. De moment disculpeu. Però el meu cervell brolla sens ordre aparent.

Remenant llibres a la llibreria París-València del c/ Pelayo he trobat un facsímil dels que editen d’un tal Sempere. Un diccionari Valencià-Llatí de 1747.

Quan fa uns apunts deia que el període de l’anomenada DECADÈNCIA  era una falsedat…….cada volta estic més convençut. Aneu-hi a comprar-lo. Sols en quedava un a la prestatgeria.

Una joia i una troballa. Penseu qu llavors ja anaven interdint l’ús a cor que vols.

Destinat, sobretot, per als que vos dediqueu a les llengües.

Com ara també som a una Decadència pregona, vos deixem una altra poesia. Per a festejar que Lola ha tret l’oposició. La 3ª de “xeixanta-dues”  aspirants.
L’autora és ella mateixa. I, n’és a més, una poetessa considerable com demostra el preciós seu poema.

POEMA: AL BELL MIG

                                     Al bell mig.

Al bell mig dels nostres llavis

hi ha cadenes de paraules

infinites.

Al bell mig dels nostres ulls

s’alcen torres de terra

i gesmil.

Al bell mig dels nostres cors

habiten milers de llunes

plenes.

Al bell mig de la nostra pell

s’escolen instants d’intimitat

líquida.

Al bell mig de les nostres ànimes

emergeixen dos universos

propers,

el teu i el meu.

LAC.

Albert Ferrer i Orts (Meliana, 1965), és un historiador de l’art. Premi Extraordinari de la Universitat-Estudi General de València per la seua tesi doctoral. Ha aplegat una seixantena d’articles publicats en mitjans com ara El Cresol, La Roda del temps, Levante-EMV, Saó, etc.que properament publicarà en format de llibre.

Hi haurà un pròleg d’en Toni Mollà i unes deu col·laboracions d’amics i gents amb què ha col·laborat o hem col·laborat, entre les que es troba el professor Ximo Company, màxim expert en pintura del XIV i XV i exdirector del Museu Sant Pius V (segona pinacoteca de l’estat) i a hores d’ara imparteix classes a l’Estudi general de Lleida.

James Hogg, màxim especialista europeu sobre l’orde del cartoixans.Director de l’Analecta Cartusiana. i de l’INSTITUT F?oeR ANGLISTK UND AMERIKANISTIK. UNIVERSITÄT SALZBURG.

Amadeu Serra i Desfilis, historiador i professor tot-terreny de l’Estudi General de València, especialista en el gòtic Català, de la Basílica-monestir de sant Vicent de la Roqueta, del Grau de València i darrerament de l’Art Decó, a la ciutat de València.

Josep-Marí Gòmez i Lozano, pintor excepcional i maleït (com tants altres d’aquest país), i especialista de la reconstrucció virtual de la cartoixa de Vall de Crist a Altura i de l’anastilosi del Cortile   de l’Ambaixador Vich  del Convent del Carme. La primera peça verament reinaxentista a tota la península ibèrica. Ànima de l’Associació de la cartoixa de Vall de Crist. En

Daniel Benito i Goerlich. Enorme erúdit de l’art i l’arquitectura. Tutor de la tesi doctoral d’Albert Ferrer.

En Luís Arcienaga, historiador.

Josep-Lluís Cebrian, mitja ànima del Centre d’Estudis de l’Horta Nord, CEHN(vegeu sinó, el web que n’hi ha).Centre d’Estudis de l’Horta Nord
Centre d’Estudis de l’Horta Nord

Na Maria-José Lòpez, historiadora de l’art, molta faena de formigueta a llur espatles. En Miquel Ruiz, company de faenas amb n’Albert en la integració d’immigrants a l’escolarització des d’un punt de vista glocal.

En Ferran Olucha i Montins, expert historiador de Castelló de la Plana.

Josep-Vicent Frechina, l’altra mitja ànima del CEHN, i del bloc La caseta del plater . Bloc de referència on n’hi haja. 

La bibliografia ja publicada per l’Albert és ja prolixa:

El templo de los Santos Juanes de Meliana. Su arquitectura y documentación; Meliana, 1998 (reed. 1999),

La Reial Cartoixa de Nostra Senyora d´Ara Christi. Una aproximació a la seua història i art (segles XVI i XVII); El Puig, 1999.

Fundación y progressos de Ara Christi, convento de religiosos cartuxos, de Dom Juan B. Giner (ed. crítica i transcripció); Institut für Anglistik und Amerikanistik (Universität Salzburg), 2003.

Les cartoixes valencianes. Guia (coordinador i coautor).; Congrés Internacional sobre els cartoixes valencianes, ed. trilingüe, 2003. Primer llibre publicat en català a Aústria i costejat pel dit institut.

 L´esplendor de la decoració esgrafiada valenciana (1642-1710) i la seua presència en l´arquitectura religiosa de Xirivella (premi Ramon Muntaner); Xirivella, 2003.

La cartoixa d´Ara Christi (1585-1660).; Institut für Anglistik und Amerikanistik (Universität Salzburg), 2 vols., 2004.

I també m’ha demanat una col·laboració a mi, que sóc el més “marcià”. La botja és una planta que es gasta a l’Horta de València, per tasques menors. Que en té poc de valor. Tanmateix n’Albert ha volgut rescatar-la per a títol, com a sentiment i expressió d'(in)eficàcia social que tenen els seus escrits.

Jo, diferesc del seu plantejament. Hi ha carrer de la botja a Meliana, hi havia la plaça de la botja, a l’actual plaça de Marià Benlliure, junt a c./ de sant Vicent , prop de la parròquia de st. Martí, no seria tan menyspreada quan hi havien vies públiques que se’n dedicaven.

Albert- i tants d’altres- són aquells muscles de gegant sobre els que estem asseguts els altres mediocres i que, tanmateix, podem veure-hi més enllà.

Us recomane-encaridament- la seua lectura i relectura a l’hora de la seua publicació. La temàtica recorre des d’artistes orientals actuals, a fets artístics propers, però d’abast general, i a més d’alguns de caire pseudopolític. No se’n penedireu, paraula. Tot seguit vos penge la meua contribució a l’event.

L’HISTORIADOR DE L’ART A L’ERA D’INTERNET.

L’historiador de l’art actual no és, sols, aquell erudit del segle XIX i del XX que coneix fil per randa tots els entrevitricolls d’una peça remarcable, llur tècnica, composició, provinences i desenvolupaments, etc. És aquell, que sabent tot l’anterior, és capaç d’indicar-nos on es pot trobar la dita informació. És el cartògraf que ens indica i descobreix on, quan i perquè  estigué i/o està passant i on és la dita informació. N’és també el crític. Ens relliga el passat amb el present. Ací hi ha un salt qualitatiu (forma) i quantitatiu (xarxa). Establint una interacció i sinergia entre contemporani/actual i passat (diacrònica) i amb un coneixement periodístic de l’entorn (sincrònic) amb l’obra feta pels humans. Una obra d’art – en sentit lax-, n’és la de l’historiador contemporani. Tasca quasi detectivesca.

Els historiadors de l’art que perden el seu sentit d’ésser avui, són aquells que ens relataven el què (dates i noms: mecenes, protectors i monarques, etc), sense el què, com i el quan hi havia passat. Sense correlació amb l’actualitat. Sense connectar-la amb la resta del món. Aquestes eren les historietes de l’Art del gran capità. Teníem un toll d’informacions inconnexes, amb sotracs, esvorancs, discontinuïtats i genialitats aparegudes per art de màgia. Fet i fet, adobades, això sí, amb el corresponent component ideològico-polític de l’historiador amb tarannà de mèdium.

L’historiador de l’art del segle XXI ha perdut, o cal que perda, el feixuc llast dels tots noventayochocistas  (meduelejpaña), els Mein Kamf , noucentistes, etc. escampats pel món, que usen llur sentiment de frustració, per a projectar-lo sobre les societats que tenen tancades a dintre del seu Estat, i que diuen defensar. Paradoxalment, o no, aquest sentiment o/i oportunisme, fou rescatat i incorporat al sí del pensament d’arrel marxista dels ’60 i ’70 i encara perdura en cert ambients dits progressistes. Amb llur corresponent Estat i usat, com a arma llancívola, contra les societats que hi conviuen.

L’obra d’art cal connectar-la, per a millor aprehendre-la i comprendre-la. Amb dades. Quan al món real, gairebé, tot és un continuum. En són el producte d’una societat. L’historiador actual ens ha de presentar els fets, amb intencionalitat, doncs éstà fent –of course– una altra obra d’art. Amb la presentació de llurs connexions. Els receptors -individus pressumptament pensants, com som- farem la síntesi pròpia. Contrastant tot allò que ens en donen. Cal que hi existisca una hipàtia entre l’historiador i els consumidors de llurs productes.

Sanchis Guarner, en els ’70, ens indicava que cada generació havia de repensar-s’hi tota la història del seu poble. Mentre ell ens contextualitzava dins del món occidental. Avui ens repensem contextualitzant-nos globalment.

L’historiador de l’art contemporani ha de tenir clar, que el món (l’obra d’art) del què hom parla s’està o pot estar-se produint, simultàniament també, a les antípodes, sols que ho desconeixem, encara. És a dir, la visió local, ja no existeix. ¿Quantes voltes descobrim que una recerca està produint-se en llocs molt allunyats i sincrònicament?. Manta vegades. La visió actual és glocal (global i local, simultàniament).

Renato de Fusco, l’historiador de l’arquitectura en el seu llibre Architettura come mass medium  en algun passatge ens explica que la Florència del XV, tan localista i tancada com era, es quedaria tota astorada en saber que sis segles després és, encara, subjecte d’estudi i que els artesans i uffici que menyspreaven, llavors, són artistes mítics de culte.

La col·laboració interdisciplinària -lleial i franca- entre les diverses activitats i professions immerses en l’actuació patrimonial i l’actual (o en l’actualitat, ¿no fem art i història?) és l’única  sortida reeixida que ens resta. I és la manera més eficaç d’engolir molt de coneixement i llur aplicació.

La recança dels historiadors envers els arquitectes és totalment justificada i fruit de la supèrbia que atresorem, per ignorància, els arquitectes. Ara bé, no en som pas els únics.

La xarxa ens ha posat en contacte a molts éssers humans. On veiem els nostres dilemes, dubtes i circumstàncies paral·lelament representats en d’altres llocs del planeta. Realment les societats s’organitzen per cultures, llengües, etc. que s’entrecreuen i mesclen, el qual ens enriqueix i contamina positivament i mútua. Assumim la posició de l’altri. Escoltem i contraopinem. El resultat és la innovació. La barreja sorprenent i aleatòria d’una nova via. 

En la segona meitat del XX els valencians ens inventàrem allò dels Països Catalans i convencerem catalunyesos i illencs, en un exercici de pervivència. Al capdavall, érem els més avesat a desaparèixer. Després ens inventàrem el corònim Nació catalana. Ara, amb un sentit  més operatiu i economicista, estem amb l’EURAM (Eurorregió de l’arc mediterrani). Aquest és el concepte de fluidesa i territori (sense fronteres) en què emmarquem les troballes patrimonials i noves propostes en l’actualitat, com a fruit novell del quefer present. Talment i paradoxal com a l’època de sant Vicent Ferrer, però a un nivell molt superior i desenvolupat. La xarxa s’agrupa per interessos amb llengües, cultures i societats. Nosaltres hem marcat la nostra, sense fronteres artificials, ni negligir els contactes amb totes les altres. La grandària d’internàutes, en aquest cas, sí importa, i és qui ens assegura la  presència i projecció d’avui i la dels nostres descendents a l’esdevenir. Desacomplexadament.    

 Albert Ferrer, al país de les meravelles.

Albert, gran professional i persona,  en aquest llibre que teniu a les mans ens fa la crònica d’una dècada, connectant-nos el passat amb el present. Fa una tria per l’Ètica, per la Moral, com a rent que faça pujar la massa social. Blasma els responsables de l’Administració subalterna, que creu governar-nos, amb perseverança, amb dades, dates….. fets, estrafets, actuacions i omissions  controvertits, etc.

A tall d’això cal finalitzar amb un conte molt estimat que em contaren, per tal de que cadascú faça la seua tria entre ésser governador (marmessor) o indígena del patrimoni heretat i del nou:

Conten que un antic governador espanyol d’una província americana, durant l’època daurada de l’imperi, volgué complimentar un parent seu, volent fer-li arribar una dotzena de magnífics melons, collits als seus camps. Encarregà un parell d’indígenes que els en dugueren amb una carta, i els hi digué : “No vos en mengeu cap, perquè si ho féu, la carta ho veurà i sereu castigats”. Els portadors dels melons van fer la meitat del camí sense entrebancs; però al 3^r dia, l’olor dels melons, la set i la gana van poder més que l’amenaça. Tanmateix, llestos i prudents, aturant-se al peu  d’un mur, agafaren la carta i la taparen amb pedres darrere d’ell. Aleshores, segurs de no ser vistos se’n menjaren un cadascú. En acabant , recuperant la carta prosseguiren el camí. A l’endemà feren la mateixa operació. Arribant al dia següent a casa del parent del governador entregaren la carta i 8 melons. Aquest, els hi féu esperar mentre llegia la carta, per si requeria resposta immediata. En llegir que li enviaven una dotzena, els hi pregunta ¿ On són els 4 melons que falten ?. En oir açò els indígenes fugiren esperitats contant a tot arreu que les cartes podien veure a través de murs i pedres.

Ells no van entendre què era una carta, com funcionava, per a què servia. Sobre l’ús, recuperació, actualització, potenciació i rendibilitat social i econòmica (perquè no?) de l’herència patrimonial els hi passa el mateix. Bona part dels responsables de l’Administració, Universitats, Fundacions, Jerarquia eclesiàstica i empresariat valencians, em sembla, tenen la mateixa sagacitat i finor interpretativa davant del patrimoni i el fet artístic que els indígenes protagonistes del conte.

                                                           Josep Blesa i Morante, arquitecte.