If I had to live my life without you near me
The days would all be empty
The nights would seem so long
With you I see forever oh, so clearly
I might have been in love before
But it never felt this strong

Our dreams are young and we both know
They’ll take us where we want to go
Hold me now, touch me now
I don’t want to live without you.

Chorus 1
Nothing’s gonna change my love for you
You oughta know by now how much I love you
One thing you can be sure of
I’ll never ask for more than your love.

Chorus 2
Nothing’s gonna change my love for you
You ought to know by now how much I love you
The world may change my whole life through but nothing’s gonna change my
love for you.

If the road ahead is not so easy
Our love will lead the way for us like a guiding star
I’ll be there for you if you should need me
You don’t have to change a thing
I love you just the way you are.

So come with me and share this view
I’ll help you see forever too
Hold me now, touch me now
I don’t want to live without you.

Chorus 1, Chorus2, and Chorus 1 again

INSTRUMENTAL

Chorus 2, Chorus 1, and Chorus 2 again

We need transparency and effective actions.

Last night I fell into these thoughts; of which, there were two ways to be delivered; the one historical, by description of the principal failures….the other logical, by picking up the rules and cautions of these social issues in some manner: whereof I have made my choice. Not the shortest list PPSOE. Yes indeed, but as THE SOUNDEST NOW.

There was like a silence that was very noisy. Or not? 
Unes poques fotos

ESPAÑA, UNA              (PERQUÈ SÓN LA MATEIXA COSA),
GRANDE (PERQUÈ EN CABEN 2:PPESPAÑA i PSOESPAÑA)
Y LIBRE            (PERQUÈ D’ELLS DOS ÉS LA SEUA COSA)

I LA TELEVISIÓ DE JORGE ALARTE FA BO CANAL “NUEBE”.
1. LES MAMELLES DE LA ‘PRESENTAORA‘ SÓN MADE ‘CANAL 9’
2. LES INFORMACIONS PARAL·LELES EN CONTINGUTS I FORMA.
3. AIXÒ, SÍ, S’EXPRESSA EN ESPAÑOL, COM TOCA.
4. LA DIVISIÓ DEL LOGO ÉS LA PROVINCIAL, ENC ONTRA DELS ACORDS DEL PSPV-COLONIAL.
5. UNA ESCOPINADA D’AQUELL CANALET DE PEPINHO BLANCO.

http://www.socialistesvalencians.tv/

UNES DECLARACIONS PRIMER:
http://www.youtube.com/watch?v=Jp9OowMAl3U&feature=related 

Erosfera

Ara l’amor me diu que és primavera
…just quan la neu me fa vinclar les branques.
Podrà aquest sol tornar les penes aigua?
I què en farem, llavors, de tanta llàgrima?

Ara la sang me diu que no té espera
just quan el cor gemega en impulsar-la.
Quin oli hi ha que li unti les frontisses?
Sense gemecs, i què en farem de l’ànima?

Ara la pols me diu que el fang enyora
just quan les mans ja m’han perdut el fènyer.
De bat a bat vols que obri les finestres?
I què en farem de tants ocells a lloure?

Ara l’amor me diu que és primavera
i jo m’ho crec. Me’n ric del calendari.

M’acostaré com l’aigua a la farina
i estovarem tots dos un pa novíssim.
Amb totes les esponges amarades
serà la llum qui en set colors ens xapi.

I serem pols vibràtil dins la flama
d’un raig de sol que a l’infinit apunta.
Sobre l’herbei, aquesta apoteosi
serà del nostre amor festa cloenda.

M’hauràs rebut com la tenassa l’ona,
de pla et llenagaré com una llengua;
cada clivell decantarà les algues,
bon convidat, te xuclaré les sabes.

I me donaré tot i seràs meva.
La sal i el sol trauran colors a l’aigua.

[…]
Ara ja dorms i, sense que em convidis,
vindré de passatger per dins ta boira.

[…]
Ara el teu ventre pren el bull, s’estova
per rebre des del coll una glopada
de lava que els teus pits aiden a fondre
i et regolfa per dins i t’assacia.

Ja no hi ha mar d’onades més senceres
per navegar vela alta i quilla fonda.

[…]
Tant sóc tu que estimar-me res no em costa
perquè sé bé que fer-ho és estimar-te.

Dóna’m paraules i entrunyellaria
l’hora que arriba i el dia que fuig.
Abasta’m fustes i trobaré l’eina,
pastaré un home si me dónes fang.

Dóna’m aurores, hi sembraré boscos.
Dóna’m vesprades, hi posaré un llac.
Dóna’m muntanyes, hi esquitxaré boires.
Dóna’m gavines, jo inventaré el blau.

Apropa’m els llavis, jo en faré fruita.
Dicta’m estrelles, jo escriuré la nit.
Alça’m el sol i jo te donaré albes.
Repunta’m crits i jo els faré de pell.

Fidel jo sols ho haig de ser a la vida.
Da’m calendaris, jo hi posaré festes.
                                  Guillem d’Efak.

És una miqueta dens però un camí que ens porta junts a trencar monopolis colonials, beneficiar l’usuari últim i la millora de l’ecosistema natural:

Vos aconselle sentir i veure el vídeo especialment en l’apartat en què parla el doctor d’enginyeria i membre d’Alternativa-Verda, en Pep Puig.
El ‘pasteleo’ socioespañolista amb les grans corporacions és d’escàndol com remarquen Strubell i Bertran. 
*************************
SI presenta una llei per anul·lar una subvenció de 6 milions d’euros a ENDESA

Divendres vint-i-vuit de gener 2011.
Auditori de Riba-Roja de Túria (Camp de Túria).

“Qui m’anava a dir a mi que estaria al pati de butaques aplaudint la teua filla” em va dir la Neus emocionada en encendre’s els llums de la sala. Sempre ha estat a l’inrevés, les xiquetes han aplaudit a la “mami Neus” en cadascuna de les funcions que ha fet i hem anat a veure. Només néixer hi havia tres activitats habituals: la lectura de nit, la cançoneta per dormir i el ball amb la mare. Tant fa que fóra Ella Fitzgerald com Juan Perro, Amparanoia com Eric Satie. La cadència de dos cossos junts -mare i filla- en silenci, comunicant només pel sentiment d’amor que els uneix és una de les sensacions més boniques que es poden experimentar quan es tenen fills i tot un bàlsam per a amansar-les. Han passat 16 anys d’aquells balls i, vés per on, ara és impossible fer que balle amb sa mare. Coses que té açò de criar… Tant fa, però, després de veure aquella nadona convertida en adolescent deixant-se la pell damunt d’un escenari. Una pell per adobar encara, amb poques nafres (poques però alguna important) però tota ella posada al servei de la dansa. I, com ella tot un nodrit grup de joves d’entre 16 i vint i un anys. L’estrena d’ahir no deixa de ser un exercici preciós d’un grup de professors “tarats” (perquè la sensibilitat o el anar més enllà del deure docent comença a ser una tara) que s’empenyen en tractar-los com a professionals i fer-los treballar com si ho foren, preparant-los per a xafar l’escenari i enfrontar-se al públic amb el rigor i la solemnitat que puguen tindre a qualsevol companyïa. A valorar la bona execució tècnica de la coreografia i, abans d’això, la capacitat dels diferents professors-òer saber posar damunt d’un mateix escenari ballarins i ballarines de diferents nivells i disciplines (cosa gens fàcil). Ens van fer somriure i riure, ens van fer volar en algún dels “pas de deux” i van fer que el temps s’esvaira en un tres i no res. Poc abans d’entrar a la classe d’escalfament els deia que havien d’oblidar tot el treball tècnic previ. A hores d’alçar el teló el treball està tot fet, i el que no s’ha fet ja no té remei. És l’hora d’oblidar-lo i pensar només en ballar i en anar a la recerca de la felicitat dins el quadrilàter de l’escenari, de gaudir d’eixe dur treball previ. I així ho van fer. Van ballar i van interpretar de valent. I gaudiren tant de la dansa que ens van fer creure que els fouettés, les pirouettes o qualsevol de les filigranes que ballaren, són exercicis d’allò més senzill i lleuger de fer. I la seua cerca de la felicitat i la joia ens la trasmeteren als asseguts al pati de butaques. Tant és així que hores deprés els donava les gràcies per fer-me feliç. Els vaig dir que devien parar atenció en allò més important: mentre el món es desfà en traïcions, punyalades per l’esquena, guerres, genocidis i altres odis més qüotidians, ells es deixaven la pell en fer feliç a la gent que acudia a veure’ls, que la materia amb la que treballen és la felicitat i això no és cap cosa banal. És la REVOLTA DE LA BELLESA. La seua, és la millor manera de “carregar-se” a tota la gent que menysprea la sensibilitat i la creació, a tots els qui creuen que ciències i lletres encara són mons separats, als convençuts que hi ha persones de primera i de segona categoria, als prepotents, als qui abusen de la seua minsa parcel·la de poder, als que miren per damunt del muscle, i així a tants i tantes… La xica avui està tot el dia dormisquejant, tot i ser silenciosa és ben esgotadora aquesta Revolta de la Bellesa. Arriba a esgotar-se, fins i tot, l’hèlix de DNA. Però vos assegure que la seua cara és d’una plenitud que fa enveja, igual com imagine la tindràn la resta de companys i companyes: Paloma, Lluís, Hugo, Adrià, Neus, Anna, Mònica, Esaül, Marta….. (i perdoneu que em quede sense noms).

Segueix en el “Vull llegir…més“
 Dilluns tornaran a compaginar estudis o treball amb les classes al conservatori com si no res, de nou cinc hores de voler buscar l’equilibri just, la suspensió en l’aire, el gest exacte d’una mà… Abans, però, uns seràn reconeguts pels seus professors d’Institut, que a bon segur els o les felicitaran, d’altres seguiran sent criatures que s’escaquegen dels estudis per anar a “perdre el temps alçant la cama al Conservatori” i als quals cal assetjar fins al punt d’obrir-los expedient disciplinari, com és el cas de la meua filla. Però tant fa, ahir divendres Aitana va saber (perquè ho va viure a nivell quasi mitocondrial) quin és el camí de la recerca de la felicitat. Crec que ja és tota una revolucionaria de la bellesa i, amb un poc de sort, li importarà menys el fet que cap analfabeta emocional no li reconega el seu esforç. Com no crec en cap Déu no puc posar-li ciris a ningú. Sí puc, però, concentrar la meua energia per a que aquest grup revolucionari no deixe mai aquesta revolta. Hi ha d’ells que seran ballarins, pot ser alguna o algún més o menys conegut. D’altres ensenyaran dansa, d’altres no se’n dedicaran. Vés a saber. No passa res. Tots i totes han tastat la mel de la revolta. Tant de bo no l’abandonen mai.
Gràcies a tots i a totes pels minuts de felicitat que em donareu anit!!
                                                                                                        R.J.

History recalls how great the fall can be
While everybody’s sleeping,
the boats put out to sea.
Borne on the wings of time

It seemed the answers were so easy to find
“Too late”; the prophets cry
The island’s sinking, let’s take to the sky

Called the man a fool, stripped him of his pride
Everyone was laughing up until the day he died
And though the wound went deep
Still he’s calling us out of our sleep

My friends, we’re not alone
He waits in silence to lead us all home

So you tell me that you find it hard to grow
Well, I know, I know, I know….

Chorus:
“Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie”;

And you tell me that you’ve many seeds to sow

Well, I know, I know, I know
“Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie”;

Can you hear what I’m saying?
Can you see the parts that I’m playing?
“Holy Man, Rocker Man, Come on Queenie,
Joker Man, Spider Man, Blue Eyed Meanie”;
So you found your solution
What will be your last contribution?
“Live it up, rip it up, why so lazy?
Give it out, dish it out, let’s go crazy,
Yeah!”

La Història ens recorda,
com pot ser de grossa la caiguda 
Mentri-mentres tothom dorm,
els vaixells són eixits a la mar.
Solcant sobre les ales del temps. 
Semblaven les respostes tan fàcils a trobar…
“Massa tard“, els profetes ploren. 
L’illa s’està enfonsant, prenguem el cel. 

Dient-li home XIMPLET, 
arrabatant-li son orgull 
Tothom rigué fins el dia de la seua mort
Tot i ser fonda la ferida.
Encara ens crida a eixir-nos-en de la somnolència

Amics meus, no estem sols!
Aguarda silent per a conduir-nos tot a casa.
 

Tant, per dir-me, troba-ho ràpid per a crèixer. 
Bé, ho sé, ho sé, ho sé…! 
I em diu que hi ha moltes llavors encara per sembrar.
Bé, ho sé, ho sé, ho sé… 

Pots sentir allò que t’estic dient? 
¿Pots veure les peces que m’hi estic jugant? 
Ministre, rocós home, anem-hi Reineta, home burleta,
home comodí, home aranya, Maleït dolent d’ulls blaus”
Així, vas trobar la teua solució. 
Quina en serà sa darrera contribució? 
“Viviu, estripeu-ho, perquè no,”pereòs”? 
avant, som-hi, ANEM-HI, BOIG!, 
” Sí! “

PS 20:03 pm: traducció dedicada a Anna Portell. M’encanten els moments de flauta travessera des de sempre. Supertramp fou un dels grups preferits i continua sent-ho.
Anna, òbviament en parla de W. Churchill i la segona guerra mundial. 
En el concert de París -i en alguns You Tube antics- mesclaven algunes frases originals d’en Winston Churchill amb la música de Supertramp i els falsets d’en Hodgson. Avui també ens serveix aquesta postura de dignitat, tant com aleshores. Cal que hi haja gent digna de dreta, de centre i esquerra, doncs però certs límits humans no poden ser mai travessats. Churchill era un home ‘tory’ però com trobem a faltar sa dita dignitat entre nosaltres a la colònia, a tot l’arc ideològic.
Dels veïns de ponent, és tan poca la tendència democràtica històrica que atresoren, que ja no cal ni plantejar-s’ho. Allò és un cas perdut en tot l’arc parlamentari per això poden passar sense solució de continuïtat des de l’extrema derecha  a la extrema izquierda pasando por el centro extremo. 

Així com cell qui ama e no.s amatz
JORDI DE SANT JORDI

Jo sóc el presoner
d’eternes primaveres
que orfe d’uns ulls bruns
s’alleta de cadenes.

Jo sóc l’amant sobtat
que cerca entre les selves
un cau d’amor furtiu
un niu de foc i heures.

Jo sóc el diamant,
la mel i l’esmaragda,
dolç com l’alè diví,
trist quan la nit s’atansa.

Jo sóc el crim nefand,
una llàgrima amarga,
presoner d’un desig
que m´omple de recança.

I visc per Tu, sens Tu,
mirada de carn fina,
captiu en viva mort
d’una alba encesa i grisa.

I espere pietat
dels teus ulls de sang viva,
que inflamen el dolor
del meu cos mort que et crida,

puix muir per tu, sens tu,
somriure de carn tendra,
olor de romaní,
vertigen d´amor erma.

I espere llibertat,
estiu, rosella i perla,
perfum de sexe encès,
suor de pols i terra.

from Hugo Mas, released 31 January 2009
(Música: Hugo Mas. Lletra: Josep Ribera)

VERTIGEN.

Parafrasejant Descartes: “Je pense, donc je suis”

“Pensem, doncs encara som vius”

EL GAT HA PUJAT LA PALMERA PER A QUEDAR-S’HI
 

Per a poder repetir un moment històric en el camí de la llibertat dels humans, passeu al vull llegir (+)
Com aquest:

UN TEXT DEL PROFESSOR ALBERT FERRER i ORTS a ELPUNT+AVUI:

Avui tindrà lloc la manifestació a Madrid per l’autodeterminació del poble sahrauí, una més de les nombroses accions humanitàries i reivindicatives que —des d’aquell agre-dolç 1975— la ciutadania espanyola reclama insistentment a pesar de l’acció deshonesta dels diversos partits que han tingut responsabilitats de govern des de la Transició.

El que els nostres governants mai no s’atreviren, ni adés ni ara tampoc, a solucionar per la via diplomàtica donant prioritat a l’autodeterminació del Sàhara Occidental, és el que el poble no deixa de demanar amb vehemència responsable i coherència solidària.

No pocs activistes anònims i associats donen el millor de si mateixos per tornar-los d’alguna manera als abans compatriotes africans el càlid recolzament que denega, sistemàticament, el govern de torn. No fa falta recordar ara i ací els seus desvels per acudir als camps de Tindouf, a l’Algèria profunda, a traure’s als xiquets malalts, a facilitar-los una educació normalitzada, a acollir-los i adoptar-los si escau, a ser respectuosos amb qui ho ha perdut quasi tot menys la dignitat.

Personalment, he tingut al llarg de la meua labor docent alguns alumnes sahrauís, adolescents que venien a Mislata de la mà d’AHuIM per allò de tractar les seues malalties en els hospitals valencians. Xiquets sense estat, que no apàtrides, que havien nascut i crescut als camps de refugiats de l’inhòspit altiplà del Dráa. Una experiència gratificant, sobretot en comprovar que la seua naturalitat els feia integrar-se entre la jovenalla del col·legi, dissipant les diferències evidents entre la vida i la criança d’uns i altres.

Ara per ara, tinc un alumne universitari (Mustapha) que és un goig de maduresa i sensibilitat, un jove emigrat de la seua nació que té un pensament clarivident no només de la seua realitat (i la nostra desídia) sinó del que suposa l’almoina nècia d’occident vers altres realitats com la seua, per exemple. Ell tampoc va nàixer a l’Aaiún, d’on prové la seua família, sinó a l’estranger. Durant anys s’ha anat formant a casa nostra i, ara, estudia Filologia Hispànica. Assisteix interessat a la meua matèria, hi parlem de la situació del Tercer Món, del Sàhara, d’Espanya, del País Valencià i, darrerament, de la repressió del Marroc i de la lògica preocupació pels seus parents.

Aquesta setmana el veig naturalment absent, mentre que faig classe d’Història de l’Art ell no fa més que pensar. Està en joc, una vegada més, la integritat del seu poble, la seua lluita en solitari i el seu crit per la injustícia que mai no cessa ni s’apaga.

Avui vull ser Mustapha i els altres exalumnes que per mi han passat, els que han perseverat per conservar intactes en la memòria els nostres deures i obligacions, aquells que obrin de bat a bat les seues portes generoses per remeiar l’anhel de tornar a la seua pàtria, a la seua llar.

Avui, una vegada més, som ells.

Fins ací, el lliri entre les mans de l’Albert, en el vull llegir més, l’As de bastos del Josep… 

Independentment del text del meu amic Albert Ferrer, em demane vàries preguntes:
01. Què van pactar Franco i Hassan II?
02. Què han mantingut J.C. Borbón i Muhamad VI?
03. Llegiu aquest conegut escrit: http://www.larepublica.es/spip.php?article17728
04. Territoris i gents per “no-bel·ligerància” marroquina?
05. Els saharuís, llavors, a tots els efectes eren españols. Un estat que se’l té per a protegir els seus ciutadans. Podia desar en mans d’un exèrcit estranger la seua població?
06. Per què cada vegada que hi ha ‘moguda’ entre els governs apareixen més pasteres a les costes andaluses? 
07. Què pinta el poble saharauí en tot açò?
08. Què pintem nosaltres, “alter” colònia hispana, en tot això?
09. Què pintava el meu besavi en les guerres del Rif, per cert?
10. Li queda alguna raó de pes a algú per a continuar  sotmesos a estats que van en contra de la seua població?
11. Sabíeu que investigant hem pogut detectar que les empreses ‘españoles’ que exploten les mines de fosfats saharauïnes són valencianes i principatines?

La gandienca Eva Dénia té aquesta cançó basada en un romanç de Banyeres de Mariola, que ho explicava fa molts anys -un segle- senzillament.