Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Arxiu de la categoria: EVENT-ARTS

Jo hi crec: Concentracions valencianes x Jaume Bonet

ACTUAL
Veig que a les Illes hi ha un bon toll de manifestacions preparant-se.
Veig tímidament -i ens ha costat Déu i ajuda- per a remoure consciències -i indignacions- a  BCN mitjançant les xarxes socials.
I ara que comencen alguns punts del hinterland barceloní a moure peça, ens cal també moure’ns a tots els habitants continentals a favor dels mallorquins.

LA LLEGENDA 
A València tenim una antiga llegenda que diu que quan fa el dia molt i molt clar, pots pujar al Miquelet i veure-hi Mallorca. Mai no hem pogut veure-hi Mallorca, perquè segurament és impossible. Perquè és llegenda. Però hi és. Però quan és diàfan – o no- que des de Xàbia, des del cap de la Nau, veus de segur Eivissa. I a la inversa. Avui he pujat al Miquelet amb els meus fills i vos dic que el dia era clar i hem vist Mallorca. Hem vist Jaume Bonet i els seus amics fent un esforç titànic per tots nosaltres. Per reestablir l’ordre humà al món. Des d’una estança lluminosa, voltada d’amics. Una llum que cal que arribe a les altes instàncies mundials. 

VOS PROPOSE

Crec que caldria fer simultàniament concentracions i marxes a les grans ciutats i municipis del continent recolzant l’esforç que fan els illencs. Pense en ACPV, Societat Coral el Micalet, Escola Valenciana, sindicats i entitats culturals de tota mena del valencianisme. Si antigament, i sense xarxes socials, érem capaços de coordinar-nos-en per portar a ccap qualsevol inciativa.
¿No ho hem de ser ara amb la nostra tecnologia de fer actes arreu del país de països?
Fóra bonic que el diumenge de manera premeditada poguerem perpetrar tal ACCIÓ COMUNA. Un dret humà. El viure i el deixar viure. Això és el que se’ns està concultant.

ELS CONTINENTALS SENSE ELS ILLENCS NO SOM QUASI RES.
Perquè cal recordar-nos que el país valencià actual no s’entèn sense la fèrtil aportació d’una bona munió de mallorquins, menorquins i eivissencs que van creuar la mar per a vindre a compartir la seua vida amb nosaltres, com ara:
Miquel Dolç, Vicenç Rosselló Verger, Nadal Batle Nicolau (professor meu a la ETSAV i director de la mateixa), etc. i les comarques de La Marina del sud del país pràcticament repoblades de mallorquins després de l’expulsió dels valenciano-moriscs en 1609. Com ens recordà Guimerà en la seua obra teatral Mar-i-Cel.  

PS.
Un dels problemes que tenim amb ells és la seua extremada discreció, de la manca de sa visibilitat, malgrat que fan molta faena sense fer ni pols ni remolí.

Aquells pallaSSos i aquests artistes.

En el món actual tot s’acaba sabent.
Dolors Folch Gibert, eres molt gran !
 

Luly Folch: Ante mi asombro el ministro Jorge Fernández, desmonta la campaña contra la policía de Valencia el jueves 15/03/2012 ante la comisión de interior del congreso diciendo:
“Un manifestante simulando una agresión”…

Me veo en la Obligación de desmentir lo que se dice en esta noticia, porque soy la persona que sale en la instantánea que muestra el ministro.

En ningún momento simulo una agresión. Lo que hice fue-es un Acto Teatral en una manifestación pacífica -en concreto hacia las 14:00 h del viernes 17 de febrero de 2012 entre la calle Colón y la calle Xátiva, curiosamente en un momento y en un lugar que no tiene nada que ver con las cargas policiales.

El Acto Teatral consistía en “morir” delante de la policía.

Estuve diez minutos, mirándoles a los ojos, llorando y cayendo al suelo de una manera claramente artística (aunque no llevara un vestuario llamativo).

Con esta Acción Teatral, quería expresar que el abuso del poder nos está matando, y quería hacerlo de una manera poética.

En ningún momento fui tocada, ni toqué a ningún policía, ni hice simulación de ello.
De esta acción artística aparecen tres segundos en el video que se ha mostrado. Si se viera el vídeo completo no habría duda de mis intenciones.
Un mes después, se utiliza esta Acción Teatral para decir que “simulé una agresión”.
Podrán entender mi indignación al ver que mi imagen se utiliza para mentir sin mi permiso.

Me dan ganas de ir a “morir” delante de todas sus “señorías” y mostrar mi dolor ante esta manipulación…

Me veo envuelta y dolida por esta atroz falacia.
Atentamente, Dolors Folch Gibert

P.d. : Teneis doblemente mi permiso para su difusión, como persona y como artista. Gracias.

Jo, També Som Mallorquí !

Estava sopant i hi veia en la TVE-1, el programa AL LADRÓN!. LES BRIGADES ESPECIALS de la policia nacional española i les dels Mozos de Escuadra eren els protagonistes de les detencions i desarticulacions de xarxes de lladres del coure de xàrcies de distribució elèctrica i d’empreses diverses. D’aquests malfactors, uns, n’eren romanesos o hongaresos i d’altres magrebins i en molts pocs casos españols.
També del furt d’establiments d’alimentació i d’altres de poca quantia crematística, però també molta, en botigues d’abrics de pells naturals d’alt luxe madrilenyes. Allà tenies els serveis periodístics que hem vist a Canal 9 sobre aquesta mena de tele “d’Impacto” que van ensinistrant les ments sobre la manera de pensar tot acoblant-la a la manera de fer respectar la propietat privada.
IDÒ, ALS LLADRES !

Un model que deixa pas a les mesures de ‘protecció’ sudamericanes. Amb el gangsterisme pagat com a autodefensa de qui pot destinar un remanent a d’això.
I els murs de tancats de propietats segregades urbanament per a preservar la teua integrat física. ¿I què feien els ‘Mossus’ allà?, em demanava.

Supose que és degut a que Cataluña els és definitivament España. I els dirigents de la cosa aquella de la Plaça de sant Jaume ben pagats que estaran. Entremig de la crisi mundial que ens dura fa unes cinc dècades, on l’econòmica cíclica és sols una conseqüència em tornava a demanar: ¿On no hi ha ensolsida?. La resposta l’he vista en un parell d’ocasions avui.

1. Una llegint un rètol d’un estudiant que acaminava pels Vivers de València que feia així “L’educació és una arma de construcció massiva“.

2. I en altre lloc, en vista del desinterès que tenim al continent pel que passa mar endins. Fa tres dècades la resta d’aquesta societat va desentendre’s del que passava al país valencià. Parle dels anys vuitanta. Perquè aleshores també teníem els pujolistes españoleando, com a hores d’ara. Diguem-ho clarament que els dirigents del principat no han fet una altra cosa des del segle XIX. I els dirigents valencians i els illencs els envegen i envejaven de no saber-ho fer tan dissimuladament bé com aquells, tot mantenint un lleu distanciament imprescindible per a poder vendre’s el seu producte a bon preu. I en eixes he vist una altra volta els jubilats per Mallorca fer coses de manera desinteressadament com als mestres de Binissalem.
Avui vos ho dic de debò: JO, TAMBÉ SOM MALLORQUÍ !
PS. ací baix els vídeos que m’han fet content i que simbolitzen d’altres ‘construccions massives’ de la societat d’arreu del món.

  

*****************************************************

Sent molt l’estultícia d’aquells dits ‘nacionalistes’ tant illencs com conti-
nentals, que ni els hi va res ni els n’hi ve. Ser ‘nacionalista’ és perseverar en mantindre unes regles de joc de ser igual als ‘model’ dominant, però que no
ens iguala en drets sinó que ens subsumeix en la subsidiarietat, que ells
‘venen’. El dret a ser uns diferents és el que ens equipara amb la resta
d’humans. Tot i, sense oblidar-nos-hi, que:
Un patriota, un idiota, i un nacionalista, un narcisista.
*****************************************************
L’EDUCACIÓ, EIXA ARMA DE CONSTRUCCIÓ MASSIVA.
*****************************************************
CARPE DIEM. BE HAPPY !

L’ESPAÑOL, UN IDIOMA PER A LA NOSTRA INDEPENDÈNCIA.

Copie tot el text d’en Savalls: SIN QUE SIRVA DE PRECEDENTE.

Sin que sirva de precedente me dirijo a la audiencia en castellano. Quiero decir un par de cosas a esa caterva de inadaptados lingüísticos que han decidido vomitar su odio y sus complejos de inferioridad en forma de ataques legales a una cultura herida de muerte como la catalana. Hablo a ese batiburrillo de militantes del PP y de Ciudadanos, a esos conversos a demócratas, defensores por la mañana de las más vergonzosas interpretaciones de la Constitución del 78, y del nazi propietario de la librería Europa por la tarde.

Me dirijo a vosotros con la autoridad moral que me otorga el haber sobrevivido al intento de genocidio cultural que perpetró la gente de vuestra calaña durante trescientos años. Mis padres, burgueses de Barcelona, obligados a salir por patas de la ciudad en el triste verano del 36 a causa de los desmanes y paseos de una chusma que no hablaba precisamente catalán, decidieron hablar a sus hijos en castellano. La tragedia de la guerra civil, la prudencia del que tuvo que sobrevivir escondido tres años, o la cólera de las familias que solo pudieran volver a casa abriéndose paso a tiros contra sus compatriotas supongo que fueron razones suficientes para renegar de la transmisión del idioma familiar a sus vástagos. No me escondo de ello hipócritamente como hace la mayoría, con mis hermanos sigo hablando castellano, con mi esposa también porque hemos seguido la norma no escrita en esta tierra de seguirnos hablando en el idioma en el que nos enamoramos, algo que no deja de tener su parte de romanticismo.

Como veis, casi me tuvisteis, esta vez fue de un pelo y casi lo conseguís. Castellano en casa, dos canales de televisión en castellano, todas mis lecturas infantiles y juveniles en castellano, sesión de tarde y el cine en castellano, escuela privada en catalán –porque mis padres podían haberse cabreado con Companys, pero ocho apellidos catalanes al fin y al cabo pesan- pero un analfabeto en mi idioma hasta los catorce años. Casi, casi, ganasteis. Pero mis padres seguían hablándose en catalán, mi abuela y mi tía se dirigían a mi en la lengua de Fabra, en el patio jugábamos en catalán, el catalán estaba presente en el vecindario, en la panadería, en el colmado, en mis vacaciones, y en las conversaciones de mis padres con sus familiares y amigos. Siempre presente, porque os explico algo que me parece que se os ha escapado: el idioma de Cataluña es el catalán, y punto.

Yo no puedo odiar el castellano. Muchos amigos y muchos lectores de este blog lo hacen, cierto. Lo entiendo. Mi primer suegro explicaba que a los catorce años unos falangistas le habían corrido a ostias de la Plaza Cataluña a Colón por el mero hecho de dirigirse en catalán al cobrador del tranvía. Había perdido la guerra, además de un hermano en la batalla del Ebro defendiendo la República (Española, por cierto), que quede claro. Mi padre jamás tuvo problemas por hablar catalán en Bolsa, en el Ecuestre o en Liceo, a ver si os enteráis… había ganado la jodida guerra y los falangistas de medio pelo, los funcionarios del estado y los nuevos ricos producto del estraperlo le comían el nabo en la lengua de Cervantes o en la de Segarra, a discreción del usuario, con tal de que se dignara a dirigirles la palabra. Resulta curioso que él que me habló en castellano siempre, por otro lado considerase esta lengua como propia de paletas, chachas y funcionarios de hacienda, en el fondo no se si cabrearme.

Os decía que no puedo sentir animadversión al castellano –a vosotros os la tengo toda, no os pongáis palotes-. ¿Cómo puedo enfadarme con la lengua de Jardiel Poncela después de haberme partido el culo con “La tournée de Dios”? ¿Ofenderme con el idioma de monstruos literarios como Espronceda o Valle Inclán? ¿Tirar a la basura por motivos lingüísticos mi despertar a la poesía del siglo de oro a través del anticatalán de tendencias genocidas que fue Francisco de Quevedo? Afortunadamente, los únicos que confundís la velocidad con el tocino sois vosotros, e intuyo que vuestras lecturas apuntan más en la dirección de cernícalos con César Vidal o terroristas arrepentidos como Pío Moa.

A mi entender, Juan Marsé y Eduardo Mendoza constituyen un monumento en vida a la literatura universal y a contracorriente del sentimiento pequeño y provinciano de quienes les consideran traidores a la patria, la obra de estos señores me parece espectacular. ¿Sabéis quienes están consiguiendo que los catalanes abjuren del patrimonio cultural que significan siglos de contacto con el castellano? ¿Lo sabéis verdad? Gentuza miserable, traidora, desagradecida, rencorosa, mentirosa y ruin como vosotros. Cobardes que blandís vuestros hijos como si fuesen puñales con los que asesinar la cultura que os dio una oportunidad en esta tierra. Ratas que vinisteis a colonizarnos tratando de sustituirnos al compás del peso estadístico de trescientos millones de latinoamericanos –que no os hacen puto caso- y de una España irredenta y desleal hacia la Cataluña que inocentemente pensó que la democracia surtiría efecto y ablandaría su monolingüe corazón de solterona.

Os equivocáis. Y esta vez seremos muchos esperándoos en la esquina. Porque o cambiáis el discurso, o la independencia de Cataluña llevará la semilla del odio por la lengua. Y vosotros seréis los responsables y ya no habrá quien os defienda, por zafios y manipuladores, decidid de una vez si el trato que debe recibir el castellano en la República Catalana lo queréis discutir en el Parlament o en la Direcció General de Seguretat. Porque seremos independientes y lo sabéis, y por eso estáis preparando desde ya el conflicto civil, otra vez, separando unos catalanes de otros que esa es vuestra especialidad, armando ideológicamente la Kale Borroka futura de los descamisados del toro de Osborne y de la Roja.

Pero esta vez nos encontraréis a todos en la calle, juntos como un solo pueblo que somos, los unos y los otros, no lo dudéis ni un puñetero segundo de vuestras asquerosas existencias, claro está… sin que sirva de precedente.
*************************************************************
En algunes ocasions ja ho vaig dir paradigmàticament també:

1. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/56541

2. EL PORQUÉ NOS HEMOS DE INDEPENDIZAR DE ESTA GENTUZA LO MÁS RÁPIDAMENTE POSIBLE:

TOT FENT AMICS:
Ho sent però he sentit molta vergonya del senyor Pujol en recordar-nos la seua història particularment esquarterada des d’en Feliu de la Penya ençà. Tenim clar que la llibertat del nostre poble no és, ni serà, mercès a la cúpula convergent unionista.

Aquests tenen de Jefferson o Franklin, el que de simfònica té la Banda de l’Empastre.
Tot i que quan ho aconseguim, es posaran en la primera renglera.

Recorde quan baixaven al País Valencià les Joventuts Nacionalistes de Convergència carregats de llibres de Montserrat i altres totxos impaïbles. Amb un posat de com qui ‘baixava al moro‘, i jo ja els deia fa més de vint-i-vuit que se deixaren de romanços que eixos vots ja eren assegurats i que se’n vingueren a les discoteques de Benidorm que allà és on teníem molta faena a fer si mai volíem ser lliures. I se’n vingueren, però no sabien ni ballar.
Avui, un d’aquells mareja els principatins en el nom del (seu) pare i un altre fa de conseller de territori i sostenibilitat. Tenen mentalitat d’administrador de finques. Res a pelar amb ells.

Acarona el dia.

You’re ruling the way that i move
and i breathe your air
You only can rescue me
this is my prayer

if you were mine
if you were mine
i wouldn’t want to go to heaven

 I cherish the day
 I won’t go astray
 I won’t be afraid
you won’t catch me running
you’re ruling the way that i move
you take my air

you show me how deep love can be

you’re ruling the way that i move
and i breathe your air
you only can rescue me
this is my prayer

i cherish the day
i won’t go astray
i won’t be afraid
you won’t catch me running
i cherish the day
i won’t go astray
i won’t be afraid
won’t run away

you show me how deep love can be
you show me how deep love can be
this is my prayer

i cherish the day
i won’t go astray
i won’t be afraid
won’t run away
won’t shy

i cherish the day
i won’t go astray

I cherish the day
I cherish the day
I cherish the day
I cherish the day
I cherish the day
………….

Lay down your arms and surrender to me.
oh lay down your arms and love me peacefully. yea.
use your arms for squezing and please i’m the one that loves you so.
oh there ain’t no reason for you to declare war on the one who loves you so.
so forget the other boys because my love is real.
come off your battlefield.
lay down your arms and surrender to me.
yea lay down your arms and love me peacefully. yea.
use your arms for squezing and please cuse that’s the way it has to be.
the weapons you’re using are hurting me bad.
but someday you’re going to retreat.
cause my love baby is the truest you’ve ever had.
a soldier of love that’s hard to beat.
lay down your arms and surrender to me.
lay down your arms and love me peacefully. yea.
use your arms to hold me tight. baby i don’t wanna fight no more. (x2)
oh baby, lay down your arms. (x7)
please baby lay down your arms.

PER UN TANCAMENT DE CAIXES DELS IMPOSTOS VALENCIANS CAP A MADRID:

Ho deia l’Honorable Conseller Vela. Un home certament prou moderat.
Els valencians hem estat pagant per damunt del que ens pertoca durant dècades. Tenim un deute a favor nostre que reclamar. Alguns ho han avaluat en uns 150.000 milions d’euros. El deute històric del què parlava l’Honorable Conseller amb veu baixa. Després de fer públiques les dades de balanços fiscals, cada any vénen a espoliar-nos uns 12.000 milions d’euros. Recordeu-vos quan Rodríguez Zapatero volia traure Espanya de la crisi estatal amb 11.000 milions de € solament. Aleshores, ens preguntem ¿per a què volem els valencians a Espanya?…per a que ens continuen espoliant per la doble via:

Continua en el ” Vull llegir més..”


1. La fiscal.
i 2. la de les seues xarxes mafioses adherides a un estat corrupte que tragina negocis paral·lels de tràfic d’influències com hem vist darrerament i que fa anys denunciàvem alguns.

La relació entre colonitzadors i colonitzats sempre és la mateixa, ací i al Congo Belga: l’empobriment dels colonitzats. No sols dels pobres de mena sinó també de qualsevol que estiga radicat en el dit territori fiscal: classes baixes, mitjanes i professionals, funcionariat, autònoms, mitja alta i de les empreses, l’activitat de les quals pivoten carregades d’impostos sobre la benzina, mecàniques, alimentàries, els fàrmacs, l’activitat turística, l’ensenyament i la investigació que procuren sobreviure. Per tant de tot el gruix social. Ací no s’escapa ningú. 

De la crisi mundial actual podríem eixir reforçats si canviem el paradigma teològic de que cap govern de Madrid pot fer alguna cosa per nosaltres.
Quan som nosaltres els qui paguem la meitat de despesa del seu estat. Sols aplicant-hi la capacitat de resiliència (resistir i alhora autogenerar-se energia potencial, i eixir-ne reforçats).
A l’ex-president Camps li devem que fou el primer a denunciar-ho, encara que tenia la cua de palla, doncs, necessitava els diners que ens robaven per a les seues bogeries estrafolàries i feixistitzants, que per això li han botat foc els uns i els altres. Eixe és el seu únic llegat salvable.

Amb els socialistes mai podria haver-se’n dit. Quan, en ells, violentaven adés i ara, allò tan fals de que “todos los españoles somos iguales’….doncs, traïen els seus principis socialistes i, de passada, ens enganyaven als valencians sota el seu nacionalisme espanyolista enyoradís d’aquella suada solidaritat interregional colonial.

Quan, a sobre, som realment els més pobres relativament en renda per càpita de tot l’estat. I damunt els hi paguem les seues farres i màfies.

¿S’haveu adonat que la xarxa d’Urdangarín operava majoritàriament en les comuntitats autònomes productores de l’arc mediterrani?….això ens hi hauria de fer pensar molt. 

Però per a això cal que el M.H. President Fabra canviara la seua percepció que el lliga a Madrid: plantant-los cara.

Dipositant els diners d’IRPF,IVA, Seguretat Social, etc. que d’aquest mes de gener hem de pagar en una caixa que fóra propietat de la Generalitat Valenciana. De la crisi podrem eixir amb un esperit calvinista i estalviador típic d’ací, com el que hem practicat tota la vida. Però sempre, amb la premissa prèvia, de que tanquem el forat del robatori per on el nostre sacrifici esdevindria inútil.

M.H. PRESIDENT MAS, DIMITISCA JA !

Benvolgut i Molt Honorable President Artur Mas:

Li demane com a patriota d’aquesta nació que dimitisca. Certament no vaig deixar que passaren ni tres dies des de la seua elecció quan ja vaig demanar-la. Possiblement a la gent del Principat, Vós, la podeu menar cap a la ruïna, però un servidor, queda defora de les vostres visions tòpiques i típiques recurrents de com enredeu els habitants del hinterland barceloní. Vós sou un més d’aquesta tirallonga de governants que acabeu sacrificant els nostres ciutadans al llarg de la història. I la història sempre torna, però caricaturitzada. Com a català de València, mai no he mamat de les vostres enganyifes romàntiques d’antany. Les que feien els vostres homòlegs ací baix eren més dures i evidents. N’ajudava l’invasor per això el grau de ‘glamour’ era major si cap. Vós enganyeu sense l’ajuda visible de l’invasor. Al remat, tot és igual de col·laboracionista a dalt, avall i a la mar endins. 

Ací us mostre que vos seguisc la pista des del primer dia.

Certament com digué algun estadista de debò:

“Podreu enganyar unes gents durant un cert temps,
 però mai podreu enganyar tota la -nostra- gent tostemps.”

You can fool some of people some of the time, but
 you can’t fool all of the people all of the time.
                               
I Vós no teniu l’alçada d’estadista d’un Churchill ni d’un Lincoln, malauradament. 

1. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/193049

2. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/192478

3. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199095

4. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/211867

5. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/200934

Que li’n faça profit. I Adéu !

PS. Ací, President, estem creant un estat europeu i avançat en benestar.
Vós sols sou l’avanzadilla emulant dels altres presidents xiquets cagonets.
I dels presidents autonòmics d’Espanya. Sempre ha estat així històricament.
Aquest país meu, que inclou el vostre, li calen al capdavant persones amb coneixement i dignitat d’Estat. 
  

Veure’ns amb d’altres ulls i neurones.


AQUESTA ÉS UNA CRIDA A HISTORIADORS I ESTUDIOSOS DIVERSOS PER A “COMPREHENDRE’NS” MILLOR:
Crec que ens han estat estafant intencionadament o sense intenció des de fa un parell de segles en dosificar-nos una teoria encotillada que ens “explicava” com l’establishment d’ací i d’allí volia que fóra: com una “lleu vacuna” innòcua amb el pas del temps.


Les societats nacionals són una creació humana inconscient individualment, no pas obra de reis, governs i exèrcits; encara que sí els condicionen. Ni Guifré ni els Berenguers ni els Ramons ni Jaume I ni successors diversos ens en van fer.

En haver començat a conèixer la “microhistòria”, l’ús de registres d’arxiu més capaços i el creuament de dades de la gent “real” d’altres temps, sembla que això ens ajuda a tenir una percepció actual més afinada. Dic que som aquella pobra gent que baixa amb les tropes feudals, que escarneix els “moros” autòctons i els desplaça i que repobla posteriorment el territori. Sabem que han eixit del seu lloc d’origen i que són els qui “fan” Catalunya i els catalans. Els comtats mítics no es tenien a ells mateixos ni tan sols com a catalans. És després, ja assentats als nous territoris, que la Renaixença convingué a denominar l’àmbit com la “Nova Catalunya”, és a dir, quan s’implementa el gentilici extensible a tothom.

Sé que tota la historiografia de la Renaixença ençà està en contra meu; i jo, en contra d’ells. No és que tu, lector, vages amb el rebuf espanyolista, sinó que ella, la Renaixença, anava al seu rebuf per tal d’intentar acoblar-se al poder central “d’allà”; i més fort aleshores,  per les motivacions econòmiques d’un mercat tancat. És per això que són tan especials Borriana i Reus –per llur marcat caràcter lliurecanvista– com a idiosincràsia d’ambdues poblacions. Els altres l’usaven de rereguarda i coartada, perquè era la manera de tindre un petit badall per on alenar la nostra ascendent burgesia; ja siga d’Alcoi, ja sia de Terrassa i Sabadell; així com serà després la industrial dels Güell, A. López, Milà, etc. O damunt i a sota els Carbonell, Miró, Payà, Borràs…

Crec que, en aquest sentit, el “fusterianisme” també és seguidor d’una Renaixença borda i a rebuf del nacionalisme identitari espanyol, però obre l’aixeta per tal de poder olorar altres cosmovisions.

Si tinguera temps i fóra historiador, provaria d’esbrinar que aquelles pobres gents que anaven baixant des dels Pirineus i repoblant terres des del Segrià fins a Múrcia fan esdevenir catalans el conjunt d’”habitadors” entre Salses i Oriola. Anteriorment, ni tan sols se’ls passava pel cap i, a més a més, el seu món era ben menut, tret d’anècdotes venjatives com aquella de la rèplica a Al Mansur.

El colp de gràcia “causal” va ser convertir i crear dos regnes proto-estats: un de peninsular i un altre a cavall de la mar i la llesca septentrional. És a dir, els “principatins” dels comtats esdevenen catalans precisament perquè els mallorquins i els valencians existim. Faré un paral·lelisme: els castellans esdevenen espanyols, precisament, quan van a Amèrica; no pas abans. Som els “nous” mallorquins i valencians els qui inventem i fem circular el gentilici cathalà o cathalans –i  llurs derivats– per tota la Mediterrània. El lexicògraf Francesc Ferrer i Pastor em deia que la primera vegada que apareix l’expressió llengua cathalana amb  tots els ets i els uts actuals és en l’escriptura de compra-venda d’un terreny al seu poble, La Font d’en Carròs (La Safor), entre un parcer i un notari; i d’una manera contundent i mai abans, perquè la resta són reelaboracions renaixentistes. Abans usaven expressions dubitatives com ara “romanç, parlar pla…”. contemporàniament a les invasions almogàvers dels Rogers de Llúria, Roger de Flor, els Entença, etc. per Sicília, el sud de la “bota” itàlica i Sardenya és quan pren cos això de ser “català políticament”.

Mireu, si més no, l’explicació bastant plausible que fa Pere Maria Orts i Bosch sobre la “mallorquinitat-valencianitat” de la bandera de les quatre barres com a identificació entre població i un tros de drap al final del post. Un habitant dels comtats mai no hauria pogut fer-ho abans. Pertanyien a diferents senyors, no pas al Senyor rei, de qui és el seu penó o estendard en exclusiva.

És complex revisar tota la documentació historiogràfica i la seua valuosa aportació del segle XIX ençà, però caldria veure-la amb “uns altres ulls i unes altres neurones”.

Crec que hi ha dues línies d’estudi complementàries per a comprendre’ns actualment:


segueix més avall en el “Vull llegir més…”

1.    D’una banda, caldria esbrinar la torrentera que uneix els urgellistes que, passant pels Colom, Cristòfol, els agermanats de Joanot Colom a Mallorca i València, els angelets de la terra, els remences, els maulets, el general Basset, els Llorenç de Tortosa, els bandolers de la costera, la Vall d’Albaida, l’Horta i Serranllonga, feien contra el poder; així com el romanticisme d’en Tomàs de Villarroya, Galiana, Carles Ros, els federalistes “piimargallians”, els revolucionaris enderrocadors de muralles i ciutadelles de Constantí Llombart, M. Aguiló, À. Guimerà, etc. desemboca en l’Estat Català, l’Estat Valencià, les Esquerres territorials del segle XX, Palestra, etc. fins a Fuster, Max Cahner, Cirici, Ciurana, Ballester i Canals, Borràs, Martínez Vendrell, Època… fins a nosaltres, llurs hereus contemporanis, que jo anomene la “generació López” pels Tena, Bofill, Crespí, etc.

2.    De l’altra banda, els “Trastamaristes”, els Cardones, els Català de Valeriola, la tercera generació dels Borja, els Requesens, les “Academias de Nocturnos”, els aragonesos i “principatins” que esclafen les germanies, els Rocabertí de Peralada, els Pau Claris que sols feien que canviar d’amo, les branques valencianes i principatines dels marquesos de Cerdenyola, els intel·lectuals com ara la Penya, els A. de Montblanc, els Maians, els Finestres i els Balmes, les burgesies protoindustrials d’Alcoi, Terrassa i Sabadell, els carlistes, les renaixences col·laboracionistes dels Aribau, Pitarra, Milà i Fontanals, Llorente i Querol, i els mil i un capellans de les Illes, les Lligues, les Cedes, els franquistes, els Cambons, els Marchs, els Villalonga, els Barceló, els Esquerré, els Lladró, els blaveros, els gonelles, els blasquistes, els lerrouxistes, els Ciudadanos i una bona part del socialisme i convergisme unionista actual.???

 

PS: Massa feina per a un xic que no és historiador.??

 

DUES ANÈCDOTES SUCOSES:??

1.     Fa una semana, a la llibreria París-València, trobí un d’aquells facsímils que edita Olivert a les seues llibreries. Era un Diccionari Llatí-Valencià/ València-llatí fet per un mossèn anomenat Sempere i publicat el 1737.

Però: no havíem quedat que, segons els renaixents i els historiadors, des d’Almansa i la caiguda de Barcelona no hi havia res i que tothom reculava? Aleshores, per a què voldrien editar un llibre així? On era eixe públic, segons ells? Ah, la decadència que els fa a ells herois…! Els salvadors de la pàtria a oblidar…!?A mi em passa com a Lluís-Vicent Aracil, que pensa que, des de la Renaixença ençà, ens han estat “venent” una cronologia “encaixista” truncada intencionadament.??

I molta gent fa “seguidisme” a causa d’allò que fa uns anys criticaven els sociòlegs americans, el “FACILISME”, i no enfrontar-se a l’statu quo. No ens ha d’estranyar que Aracil fóra expulsat fa més d’una dècada de la Universitat de Barcelona malgrat ser una de les persones excel·lent universalment amb qui comptem després d’haver confegit els estris fundacionals d’una disciplina nova anomenada “Sociolingüística”.??

2.     LA BANDERA adés esmentada: Possiblement tan sols sembla ser una qüestió estètica, però crec que hi ha molta sociologia econòmica darrere d’aquest afer de “valencians i mallorquins”. La Senyera, com a bandera, tampoc no existia als Comtats.?

Si m’ho permeteu, explicaré el que vaig entendre de Pere Mª Orts i Bosch sobre la Senyera al País Valèncià. Les quatre barres eren el distintiu de l’estendard del Casal de Barcelona. Per això l’usa exclusivament el rei en Jaume. En la conquesta dels Regnes musulmans, baixant de Lleida a València i Mallorca, el rei anava donant viles i ciutat als senyor feudals que l’acompanyaven en la ràzzia i la invasió de les terres al sud dels Pirineus i les Illes. Les viles i ciutats que ell es quedava són aquelles que retenen el seu estendard. El màxim a què aspirava un lloc, una vila o una ciutat era a ser “REIAL”, i no pas d’un senyor feudal que encara n’“espremia” més els habitants pagant delmes i tributs, a senyor o a Rei. Quan algun senyor feudal intentava assetjar i quedar-se amb alguna vila o ciutat, els habitants treien l’emblema reial a les muralles per tal de demanar ajut a les tropes del rei contra el senyor feudal. Heus ací que, per primer vegada en la història de la humanitat, s’identifica població amb un tros de drap. Cinc segles abans que la Revolució Francesa identifiqués “semiòticament” la tricolor drapeau amb el poble francés.?

Mireu, sinó, les viles i ciutats reials: València, Xàtiva, Poblet, Oriola, Sagunt, Tarragona, Tortosa… Per això, de Lleida fins a Oriola, hi ha més senyeres quadribarrades que en la resta de la Corona. Barcelona, per exemple, té la Creu de sant Jordi.

Podeu per això concloure que la Senyera (la de les quatre barres), si és alguna cosa, és “valenciana”, però de “valencianitat i mallorquinitat”, repetesc, de Lleida fins al sud valencià passant per Ciutadella. És a dir, “occidental” i no pas “oriental”.

És, en haver revolució al Principat, quan la noblesa dels antics comtats fuig cap a València i s’hi instal·la. Durant els segles XIV i XV, en què València esdevé capital de la Corona i Cap i Casal de tota la Confederació catalana.

I per als qui no ho sàpiguen, l’emblema de la primitiva Corona d’Aragó era blanca i blava, no pas la de les quatre barres. Com la historiografia espanyola i “catalanera” categòricament i falsament diu.

Darrer diumenge d’octubre

LA MUIXERANGA. (amb lletra d’AL TALL)
 
Des de la nit brolla la llum,

que ens crida a despertar.

Som a l’albada i la terra es manifesta,

un país precís,

que es fa ben cert,

des del somni secular.

Som a l’albada,

i la terra es va fent clara,

un antic país que hem d’endreçar,

i portar a l’avenir.

Des de l’hivern,

mouen els brots que l’arbre cobriran de flor.

Des de les serres a la mar,

i a les estreles,

un país ardent,

engendrarà l’enyorada llibertat

Des de la història,

ens aguaita la memòria,

un antic país,

que hem d’endreçar,

i portar a l’avenir.

Poble menut, harca i juí,

que el dia està arribant,

són els nostres fills,

qui gestaran una terra en llibertat.

L’aire està moguent per la llibertat,

i el vent de ponent girarà en llevant.

<script type=”text/javascript” src=”http://videconcurreno.perception.es/players/Q9IDyk4q-6celBWr3.js”></script>

I’m also feeling

Jo també ‘sent’ això. Vos convide a “sentir-ho” junts…

WHEN THE NIGHT HAS COME
AND THE LAND IS DARK
AND THE MOON IS THE ONLY LIGHT WE SEE
NO I WON´T BE AFRAID
NO I WON´T BE AFRAID
JUST AS LONG AS YOU STAND, STAND BY ME

AND DARLING, DARLING STAND BY ME
OH, NOW, NOW, STAND BY ME
STAND BY ME, STAND BY ME

IF THE SKY THAT WE LOOK UPON
SHOULD TUMBLE AND FALL
AND THE MOUNTAIN SHOULD CRUMBLE TO THE SEA.

I WON´T CRY, I WON´T CRY
NO I WON´T SHED A TEAR
JUST AS LONG AS YOU STAND, STAND BY ME

AND DARLING, DARLING STAND BY ME
OH, STAND BY ME
STAND BY ME, STAND BY ME, STAND BY ME

WHENEVER YOU´RE IN TROUBLE WON´T YOU STAND BY ME
OH, NOW, NOW, STAND BY ME
OH, STAND BY ME, STAND BY ME, STAND BY ME

DARLING, DARLING STAND BY ME
STAND BY ME
OH STAND BY ME, STAND BY ME, STAND BY ME

LES ILLES de Vicent Andrés Estellés.


Les illes

(Dedicat a la nostra gent de Ses Illes: la que encara està i la que va marxar de vacances). I una d’ací, prop del meu cor, que ella va descobrint lentament.

(Vicent Andrés Estellés Maria del Mar Bonet)

Teuladins de la plaça de Sant Eulari
adéu, adéu, adéu
me’n vaig i no sé quan podré tornar a l’illa.

He estimat molt una illa
ella volia ser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.

El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debò que Eivissa s’ha casat?

Totes les illes de la mar
s’agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure, oh! Cuba.

Illes de cap al tard…
com us enyore llimes i taronges
volaven les parres.

Menorca la bella
damunt Maó la lluna
i el sol dorm a Ciutadella.

Anit vaig somiar
que em naixia una illa
uns homes la trossejaven
ai! Dragonera petita.

Si passeu al “vull llegir més…” en trobareu una sorpresa agradable
A TV3 dedicaren el número 2 del programa “Tons poesia x cantar” a Vicent Andrés Estellés. Hi comptaren amb la col·laboració de l’actor alcoià Pau Durà (Plats Bruts, Ventdelplà), el metge n’Eduard Estivill, el músic Toti Soler, la cantant mallorquina Maria del Mar Bonet que li dóna una fragància especial i l’alcoià que creix cada any que passa des de la seua mort, l’Ovidi Montllor. seleccionaren el poema “Les illes” per il·lustrar l’obra del poeta valencià (si vols veure, pots prémer els següents vídeos: vídeo 1, vídeo 2 i vídeo 3).