PRETEXTURES:

Aquest solar era un dels últims reducte que quedava al barri de Carrús per a continuar el procés regeneratiu de la ciutat.

L’entorn edilici és brutalment heterogeni. Els llenços de les alineacions van realitzant escalonaments i alguns esgarros verticals. Es passa de cinc a nou plantes. Els trams llargs són perforats sense cap cadència que ens servisca per a reconéixer cap ADN urbà -més enllà de la trama- que no siga una altra cosa que l’atzar de cada moment immobiliari. Resten naus industrials d’alçària semblant a dos plantes. L’alçària de l’auditori no hauria de sobreeixir del seu entorn per a sotmetre’s a l’escala del buit creat pels seus veïns. No ser prepotent però sí significant. Punt d’atracció. Nova polaritat social.

 
EMPLAÇAMENT

L’opció del concurs encerta a retirar-nos a la manera clàssica de la via urbana principal. Herència mediterrània bé inserix en la ciutat. Però ens provoca un perjuí en l’organització de la plaça. L’accés a l’edifici, tant de vianants com rodat, es realitza estudiant la zona, l’accessibilitat, els desnivells, facilitant l’arribada a l’edifici, tenint en compte que ha de continuar com a entorn urbà propi dels seus veïns immediats. Del seu ús i gaudi. Punts que realcen la urbanitat menyspreada.

 
Aprofitem la zona de jocs com a accés canalitzat verd que encamina cap a l’accés principal del mateix.  La dita canalització juga amb els desnivells entre carrers i serveix simultàniament de coberta de les plantes d’aparcament. Els diferents nivells se salven amb esgraonat -irregular i lúdic- que ens conduïx amb trecalls fins a qualsevol nivell del descens on vulguem desplaçar-nos. Vorejant l’eixida d’emergència d’aparcament i les dos rampes de vehicles d’aquest.

 
JOC DE VOLUMS

Hem concebut l’auditori com un joc de tres volums: un volum central que alberga el nucli principal de la sala, i dos volums laterals que llisquen al llarg dels eixos laterals d’este nucli central, que alberguen els servicis necessaris per al funcionament de l’edifici.

En els volums laterals hem volgut generar un joc de buits, aconseguint diferents zones verdes que doten de major qualitat a l’espai interior de l’auditori i que interrelacionen espai interior-exterior.

Per mitjà d’esta desintegració del bloc volem integrar-nos en un entorn disgregat, amb gran heterogeneïtat d’alçàries i volums, jugant nosaltres també el mateix joc.

El vídeo a la part final continua sonant el tema musical i podeu aprofitar per a llegir el contingut que us hem adjuntat ací.

Paga la pena de visionar la construcció d’aquesta mega-estructura.
Des de la solució de la creació de l’illa artificial a la realització dels fonaments que descendeixen uns vint-i-sis pisos de profunditat, el disseny de la protecció de l’acció al desgast del mar amb unes peces iteratives de formigó que elimina l’acció. Així com la construcció de l’estructura oberta en L i tancada amb un enorme “envelat” que impideix l’accés del vent i l’arena a l’interior  amb un pati de seixanta-sis nivells. La solució dels balcons amb visió obliqua que elimina el vertígen. Així com el restaurant com a biga de seixanta metres volada des del centre en els dos csentits amb un tancament de vidre estructural. Així com el càlcul de l’acció dinàmica dels vents sobre l’estructura en forma de vela, que han d’estar absorbides pels dos arcs travats per les enormes creus de Sant Andreu en gelosies. 

En una estructura d’aquestes característiques el procés constructiu del COM ? és tan important  com el QUÈ?

Durant sis mesos tancaren l’interior del pati per a poder projectar aire fred per a poder treballar i que no poduïra una atmosfera artificial que no es convertira en boira. Espere que el fruïu…cada nit a l’hotel val la mòdica quantitat de 5000 $ per a qui vulga exprimentar la sensació nova.

Gran exercici sobre sostenibilitat: So here nowadays does not exist anymore !

   

D’avui a un mes han de començar els treballs de modificació i adaptació del PEPRI (Projecte Especial de Protecció i Reforma Interior) d’El Cabanyal.

http://www.docv.gva.es/datos/2014/01/07/pdf/2014_20.pdf

En ell seran les mesures de revitalització i preservació les que hi haurien de marcar les línies de força del nou planejament. Consensuades amb les organitzacions veïnals.
Possiblement fóra el moment de replantejar les regles de joc urbanístic. Quan es tinguen tots els documents traslladats a LA MEMÒRIA i les anàlisis d’estructures històriques, evolucions pautades, xarxes viàries, catalogació individual d’edificis, relacions tipològiques. Caldria introduir-hi un apartat on les propostes a portar a terme no foren tancades en si mateixes sinó que pogueren acumular la possibilitat d’incidència ciutadana. 

Amb diversitat i poder d’elecció entre vàries opcions i llur adaptació mitjançant referèndums puntuals a l’estil helvètic.

En una quinzena d’anys han anat apareguent solucions de persones implicades en el mateix microespai. Cal ressaltar les iniciatives fetes pels meus companys i amics  David Estal, Tato Herrero, Carles Dolç, Vicent Gallart, Joan Olmos Llorens (enginyer), Ferran Gaja, etc. així com de tants i tants artistes plàstics assentat al Poble Nou de la Mar i del veïnat arrelat. 
 

Cal recordar també la notícia en Canal 9 explicada a la manera servei del partit únic valencià i el vídeo del dia que repartiren “estopa” els xics de Ricardo Peralta (PSOE), delegat del gobierno español a València. La “tenalla española” contra el poble valencià. Així ens ajuda a entendre com hem arribat al punt dolç on ens trobem. Un punt que ha anat travant la societat cabanyalera. Les lluites socials ajuden a establir nexes d’unió fundacionals d’allò nou.

Sense recança pels temps passats però ben bé paga la pena d’obrir nous camins de participació directa. Amb 15 anys de lluita han guanyat una batalla que dóna esperança per implementar regles no concebudes a l’àrea mediterrània on tot ens ve caigut des del despotisme, il·lustrat i sense il·lustrar.

Per això, creiem que caldria obrir l’oportunitat d’inaugurar una “manera” diferent de practicar l’urbanisme introduint la variable temporal de la “recerca de la felicitat” i del tipus de relació humana que hom desitja el ciutadà-usuari. Tim Jackson amb la seua proposta de PROSPERITAT SENSE CREIXEMENT.

“Qui ens ensenya que la sensació de felicitat ve donada per les relacions familiars, de parella i amistat (un 47%) per les de salurt ( 24 %), per l’hàbitat (un 8%) i les de finances econòmiques ( un 7%) perquè la relació directa entre més quantitat de coses i felicitat no existeixen a partir de cobrir-ne les bàsiques.
Llavors, és quan el BENESTAR REAL s’assoleix per la intensitat de les relacions i la nostra confiança en la comunitat humana dins la què vivim.”
 

Entrevista a Tim Jackson from agenda21bcn on Vimeo.

Humilment, una aportació personal a l’indret en aquest vídeo que he inserit manta vegades és, al meu parer, una actitud consensuada amb un jove promotor que des d’un petit habitatge situat al costat de l’Església dels Àngels d’El Cabanyal suposa una restauració ambiental correcta i una rehabilitació interior que situa la vivenda en uns nivells de confort material ben actuals. Amb una inserció de mesures de consum baix i de generació d’energia que reequilibra la petjada de CO_2. I amb un preu total d’inversió bastant assequible amb un retorn i amortització global de quinze anys propi dels habitatges de protecció oficial actuals. Hom pot suposar quwe aquesta intervenció pot ser paradigmàtica i puntual de totes aquelles micro-intervencions que generen un nínxol de treball individual i col·lectiu amb rèditss inimaginables fa uns anys.

 

The library is designed for the Delft University of Technology (also known as TU Delft). It is the central library for the campus and is located across from an auditorium that was built in 1966 by Van Den Broek & Bakema. The design of the auditorium was considered a brutalist style, because it is an awkward looking building that resembles a giant frog according to Mecanoo.

Lip Dub d’Alacant – Casal Popular Tio Cuc.

Resulta interessant la visió personal d’Israel Melero sobre fragments de la nostra ciutat en moviment recreats amb la junció de seqüències immòbils de càmera amb el lapsat condensat del moviment urbà. Ve a sintetitzar allò exposat per Virilio sobre condensació del temps que escurça l’espai. 

Cap al final fa un repàs d’indrets poc “visitats” pels urbanites. Crec reconèixer “El salt de la núvia” a Altura (Alt Palància), la Devesa del Saler visionant la platja de dunes i la mar bressolada d’hivern. Les escenes finals nocturnes són d’una bellesa pantaixant.  Destacaria aquella feta des de la terrassa de l’hotel Melià, que redibuixen el trànsit del nuc de l’escalèxtric (encreuament) que produeix l’entroncament entre Corts valencianes a carretera de Llíria on s’aguaita Beniferri, Terramelar, Canal 9, La Coma, el Mas del Rosari, i al fons les llums de Godella, Camp-Olivar, Sant Antoni i del Camp de Túria, L’Eliana, Bétera, etc. 

En el fons sura allò que podríem dir l’ETEREÏTAT de l’arquitectura.
 
Concepte que no he trobat en diccionaris de català, però sí, aproximativament, en anglès “ETHEREALNESS” que redefiniria com d’una substància pregnant suau ingràvida que ocupa tota l’atmosfera que no atén a criteris físico-estètics sinó psíquics de bonança espiritual transformadora holística.
********************************************************************
Fins Prompte València és un projecte audiovisual d’Israel Melero realitzat mitjançant la tècnica de time lapses fotogràfics. La videocreació s’aproxima a paisatges naturals i urbans de València interpretant alguns llocs característics de la ciutat. L’apartat sonor és obra del compositor nord-americà Trystan Tyrcha.

Hi ha una polèmica oberta entre l’ajuntament de la capital de la Safor i l’oposició a propòsit de l’escultura de l’artista alcoià Antoni Miró col·locada a la plaça del 25 d’abril.

Qui faena no en té, polèmiques banals encèn.

Gandia quitará la obra de Antoni Miró ´25 d´Abril´

El alcalde Torró (PP) dice que la reubicará donde diga la oposición – Colocará una escultura que identifique a la ciudad y no a la batalla de Almansa

Aquesta és una bona mostra del nivell intel·lectual d’urbanisme dels batles que arriben al poder. Pensen que una escultura dissenyada en un àmbit urbà pot traslladar-se sense més a un altre.

No tenen assessors assenyats o senzillament és la simbologia representada o les ganes de crear una baralla inexistent ? 

Vos convide a veure el vídeo i observar l’entorn i les rasgadures que emmarquen els eixos visuals. Aquesta és una obra feta ad hoc.

 

I van…un fotimer. Segurament és el barri d’Europa més premiat mundialment.

Aquest post li’l dedique a l’arquitecte en Víctor Gosàlvez i Gòmez, (1888-1965) qui més contribuí a la consecució del que tenim a hores d’ara.

En Gosàlvez, l’arquitecte independentista, era fill d’un mestre de cases del Poble-Nou de la Mar, nascut al dit barri fou qui més el caracteritzà junt a n’Àngel Romaní i Verdeguer. Antoni Gaudí, l’arquitecte reussenc de projecció internacional, independentista també, n’extrafeu el “trencadís” de les construccions cabanyaleres com a  solució anònima i econòmica fonamental de la decoració del nostre Modernisme.

 

I una petita explicació de l’estudi d’arquitectura arran d’una de les tres intervencions al dit barri, on expliquem una rehabilitació amb modernització d’un habitatge en cantonada.

CABANYAL’S PARADIGM from Josep Blesa on Vimeo.

I unes paraules d’exègesi del gran José Luis Sampedro sobre El Cabanyal.

Una xarxa de repostadors per a cotxes elèctrics (i/o híbrids) a l’Índia.
Com apunta el vídeo el repte és la creació d’una xarxa de distribució i l’abaratiment del cost per quilòmetre.

 

I un senyor particular que viu a Washintong també s’ho va plantejar reconvertint un petit Volks-Wagen a electricitat i instal·lant a un vessant de la teulada un camp de panells col·lectors fotovoltàics. 

En una entrevista feta per VilaWeb fa uns anys a Jeremy Rifkin ja ens insinuava per on podria anar l’autosuficiència energètica individual i col·lectiva. 

http://www.vilaweb.tv/jeremy-rifkin-tots-els-edificis-seran-petites-plantes-denergia

Sobre la base de la composició manllevada del vídeo d’Anna Olmo a partir d’un poema d’Emily Dickinson, he afegit la resposta per a que s’unesca a la d’ella amb nova addició compositiva.

Buongiorno Mezzanotte / Bona nit princesa de l’art.
sono quasi arrivata a casa / portes el cansament amagat
il giorno si è stancato di me / la nit obre els teus sentits
Come potevo io stancarmi di lui? / estimant-se amb imatges..

Il sole era dolce
stavo così bene

Ma il mattino non mi voleva più

Così… Buonanotte, giorno!

Posso guardare quando è rosso ad oriente?

Le colline hanno un aspetto

Che fa traboccare il cuore

Tu non sei così bella Notte

Io ho scelto il Giorno

Ma ti prego Notte, prendi una bambina
Che lui ha mandato via…