Raül Romeva i Rueda

Ara fa unes setmanes vàrem aprovar al Parlament Europeu una nova resolució en la qual demanàvem l’alliberament del periodista de la BBC Alan Johnston, segrestat a Gaza per l’anomenat Exèrcit de l’Islam, des del passat 12 de març, i al qual havien amenaçat d’executar diverses vegades (veure apunt Urgències DDHH: Filipines, Zimbabwe, i segrest Alan Johnston (Gaza)). Acabo de saber a través de la mateixa BBC que finalment ha estat alliberat. La història del segrest ha estat especialment dura (la podeu consultar aquí), i val a dir que no ha ajudat gens a la causa palestina. Tot plegat una història que té un final feliç en un context on més aviat n’hi ha pocs. 
Font foto: BBC

Ahir, al Parlament Europeu, en el marc del debat sobre la situació actual d’Orient Mitjà, i just abans de la intervenció de l’Allt Representant de la Política Exterior de la UE, Javier Solana, 45 diputats i diputades del Parlament Europeu ens vàrem aixecar en solidaritat amb els 45 parlamentaris/es palestins/es detinguts sense justificació per part de les autoritats israelianes. Adjunto la nota i els noms dels qui vàrem participar en l’Acció:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Bruxelles, le 6 juin 2007, Action de solidarité des eurodéputés en soutien aux députés palestiniens emprisonnés par Israël

Dans le cadre du débat de ce mercredi 6 juin 2007 au Parlement européen sur le Proche-Orient avec le Monsieur Solana, des députés européens exprimeront leur solidarité avec les députés palestiniens emprisonnés par Israël.

“Nous, parlementaires européens, avons décidé d
‘exprimer notre solidarité (segueix…)

vis-à-vis de nos collègues palestiniens emprisonnés par Israël. Symboliquement, 45 députés européens manifestent ce soutien en parrainant collectivement les 45 députés palestiniens. En tant que représentants élus nous ne pouvons que condamner l
‘emprisonnement du Président et d
‘1/3 des membres du Conseil Législatif Palestinien. Nous demandons leur libération immédiate et inconditionnelle. Nous plaiderons en faveur de l
‘envoi d
‘une délégation du Parlement Européen ainsi que de toute initiative permettant d
‘atteindre cet objectif”.

“We, Members of the European Parliament, have decided to express our solidarity vis-à-vis our Palestinian colleagues imprisoned by Israel. Symbolically, 45 MEPs demonstrate this support by collectively sponsoring the 45 Palestinian Members of Parliament. As elected representatives we can not but condemn the imprisonment of the President and of 1/3 of the Members of the Palestinian Legislative Council. We ask for their immediate and unconditional release. We will plead in favour of sending an EP delegation as well as all necessary initiatives so as to achieve this aim”.

Adamou Adamos, Andria Alfonso, Aubert Marie-Hélène, Auken Margarete, Beer Angelika, Bourzai Bernadette, Brepoels Frieda, Carnero Gonzàlez Carlos, Cohn-Bendit Daniel, Davies Chris, De Brún Bairbre, De Keyser Véronique, Demetriou Panayiotis, De Rossa Proinsias, Evans Jill, Flautre Hélène, Gottardi Donata, Guerreiro Pedro, Hammerstein Mintz David, Isler-Béguin Marie-Anne, Kasoulides Ioannis, Kratsa-Tsagaropoulou Rodi, Locatelli Pia Elda, Lucas Caroline, Madeira Jamila, Matsakis Marios, McMillan-Scott Edward, Menendez Del Valle Emilio, Meyer Pleite Willy, Morgantini Luisa, Napoletano Pasqualina, Patrie Béatrice, Portas Miguel, Purvis John, Resetarits Karin, Romeva i Rueda Raül, Roure Martine, Saïfi Tokia, Savi Toomas, Sudre Margie, Svensson Eva-Britt, Toussas Georgios, Triantaphyllides Kyriacos, Wurtz Francis

Font foto: BBC/AP

Adjunto la Declaració que hem fet des del Grup Pau per al Poble Saharaui en relació als fets ocorreguts recentment en què diversos estudiants saharauis van ser apallissats en diverses Universitats marroquines:

"Los salvajes agentes formaron un círculo alrededor de mí y me molieron a palos con sus porras y sus pies. De un golpe me reventaron el ojo. Cuando les grité que mi ojo estaba tocado me atizaron a postas en él". Es el escalofriante testimonio de la estudiante saharaui, Saltana Khaya desde el hospital ?Al-antaki? de Marraquech, que aparece hoy en el periódico EL PAIS. (segueix…)

Sabemos que desde el 2 al 17 del presente mayo, los estudiantes saharauis de las universidades en el interior de Marruecos, se han manifestado pacíficamente contra las sistemáticas violaciones de derechos humanos perpetradas por el estado marroquí en los territorios ocupados del Sahara Occidental y en el sur de Marruecos, contra el supuesto ?plan de Autonomía? y reclamando la independencia de su territorio a través de un referéndum de  autodeterminación como lo estipula la comunidad internacional en su conjunto. A estas protestas, el estado marroquí, responde como nos tiene acostumbrados ya, con mano de hierro al estilo más dictatorial y antidemocrático que nos podemos imaginar, haciendo uso de métodos racistas, discriminatorios y sectarios al involucrar además de la policía y el ejército, a civiles marroquíes armados al estilo paramilitar, para acallar las mencionadas y legitimas protestas de los estudiantes saharauis.

La carga ?policial? contra los estudiantes tuvo como resultado una veintena de heridos graves y cerca de cincuenta detenidos entre estudiantes y defensores de derechos humanos, tanto en el Sahara Occidental como en las universidades de Agadir, Marraquech, Casa Blanca y Rabat en Marruecos. Ese tipo de comportamiento del estado marroquí, lejos de ayudar a una solución definitiva del conflicto del Sahara Occidental, demuestra la poca credibilidad y la nula voluntad política en sus intenciones propuestas a la comunidad internacional para solucionar el problema, justificando plenamente el rechazo categórico de los saharauis a aceptar tales propuestas.

Desde el Parlamento Europeo, exigimos la intervención urgente del Consejo y de la presidencia de la Unión Europea para proteger a los civiles y estudiantes saharauis de la represión marroquí, presionando con ello, al estado marroquí para que cumpla con los compromisos adquiridos con la Unión Europea condicionando todo tipo de relaciones mutuas con:

–      El cese de las hostilidades contra la población civil saharaui.

–      La liberación inmediata de todos los estudiantes y defensores de derechos humanos saharauis.

–      Respeto y protección de las instituciones civiles especialmente las universidades.

–      Respeto de los derechos humanos, de libertad de expresión, de asociación y de reunión.

–      La visita de representantes del Parlamento Europeo para observar in situ el cumplimiento de tales demandas.

Karin SCHEELE, Presidenta del Intergrupo del Parlamento Europeo para el Sahara Occidental

Raül ROMEVA i RUEDA, Vice-Presidente del Intergrupo del Parlamento Europeo para el Sahara Occidental

Font foto: BBC          

Diversos membres del Parlament Europeu estem impulsant una iniciativa en favor del reconeixement del nou govern d’unitat nacional a Palestina. Aquest és el text de la crida:

Appeal by European Parliamentarians in favour of the recognition of the new Palestinian government of national unity

Following the January 2006 Palestinian legislative elections which brought Hamas to power, the international community decided to sanction the government despite the democratic nature of these elections, which were hailed as exemplary by the European Union. (segueix…)

The Quartet set three criteria as conditions for the resumption of direct aid to the Palestinian Authority: the renunciation of violence, respect for past agreements and recognition of
Israel. These conditions were set as prerequisites and without condition of reciprocity with regard to
Israel.

An international temporary mechanism was put in place with a view to guarding against the most serious consequences of the suspension of direct aid and to enable international aid to the Palestinian people to continue without passing through the government. However, this mechanism has not been able to remedy the deterioration of the economic, social and political situation. The tensions between Fatah and Hamas even gave rise to fears of a worst-case scenario: civil war.

It is in this context that the contribution and importance of the Mecca Agreement must be measured as it not only distanced the spectre of civil war, but also allowed for the creation of the Palestinian national unity government regrouping members from nearly all the political groups. In his inaugural speech, the Prime Minister has just committed himself to respecting international law and the agreements signed by the PLO. He expressed his willingness to work towards the consolidation of the ceasefire. He reaffirmed that the aim of the government is the creation of a Palestinian state “on the territories occupied in 1967” and recognised that the negotiations came under the competency of the PLO and the President of the Palestinian Authority. Finally, he committed himself to providing the necessary efforts to obtain the liberation of the Israeli soldier in the framework of an exchange of prisoners.

We consider that these – almost unexpected – commitments, which reflect the conditions laid down by the Quartet, constitute a major development which must be taken duly into account. We call therefore on the European Union to resume direct aid to the Palestinian Authority, to recognise the new government of national unity and to appeal within the Quartet in favour of this recognition.

We have the responsibility to seize this opportunity to promote a return to negotiations allowing the final resolution of the conflict on the basis of UN resolutions, notably through the creation of a
Palestinian
State existing in peace and security alongside the state of
Israel.

Foto: Mahmoud Abbas Font: Getty Images/BBC

En un moment especialment important pel què fa al futur del Sàhara Occidental, l’intergrup Pau pel Poble Saharaui del Parlament Europeu hem organitzat per demà a Brussel.les una conferència (audiència) per tal d’abordar dos aspectes: la qüestió dels recursos naturals (especialment la pesca), i la situació dels drets humans. ?Línies a la sorra: Protegint els drets humans i els recursos naturals al Sàhara Occidental?, i té per objectiu crear un debat ric des de les diferents perspectives presents a la conferència que permeti posar en comú línies estratègiques per al paper que ha de jugar la UE en la solució del conflicte, garantint la protecció dels Drets Humans i els recursos naturals del Sàhara Occidental. (segueix…)

La conferència comptarà amb la següent estructura:

9.30 – 10.45 Hs: Panel on natural resources

Chair: MEP Åsa Westlund

·         Prof. Jaume Saura-Estapa, University of Barcelone

·         Cecilia Malmström, Minister for European Affairs, Sweden

·         Representative of the European Commission

11.15 – 12.30 Hs: Panel on Human rights

Chair: MEP Raül Romeva

·         Ali Lmrabet, Morroccon journalist

·        Lars Björk, Swedish journalist

·         Representative of  a Human Rights NGO

·     Representative of the European Council

A més a més, adjunto també una nota sobre la situació de la pesca en el marc de l’Acord UE-Marroc, aixó com de les accions dutes a terme pel nostre grup, Verds/ALE, al respecte:

Note on the EU-Morocco Fisheries Agreement and the Inclusion of the Western Sahara. 

The new EU-Morocco fisheries partnership agreement has recently been ratified by Morocco and has now entered into force. It is the first agreement since 1999 and will run for a period of four years. Its adoption by the EU elicited a certain amount of controversy, especially in the Parliament and, to a lesser extent, the Council, and this note will provide a brief summary of what happened.

1.      Parliament

Interestingly, this is not the first time that the Western Sahara (WS) question has come up in the European Parliament in the context of an agreement. During the discussions of the agreement in 1992, the Development Committee noted the legal and other problems with the WS and called upon the Council and Commission to ensure that Morocco did not include the waters of the WS in the agreement until such time as the UN-supervised process of self-determination was concluded.

In 2006, when the new agreement was negotiated, discussions were lively in all three committees which considered the agreement.

Development Committee – Green MEPs asked for an opinion from the Parliament Legal Service on the legality of including WS waters in the agreement. That opinion was more nuanced than the legal opinions from Council or the Commission (see below), and concluded that the agreement as it stands is not against international law – rather, it depends on how Morocco implements the agreement with respect to its obligations to the people of Western Sahara. The opinion noted that there is a committee included in the agreement to monitor the implementation of the agreement and that this could be used to pressure Morocco or even to suspend the agreement (emphasis added). Nonetheless, a Green MEP (Aubert) tabled amendments in the Development Committee to specifically exclude the waters of the WS from the agreement (similar amendment was tabled by a PPE MEP, Wijkman). The Committee voted 12-12 on these amendments so they fell (PPE and ELDR against, others support).

Budgets Committee – Here the rapporteur was a Green (Trupel) and she used the opportunity to argue against the inclusion of the WS in the agreement and included the same two amendments as in the Development Committee. The text of the report is appended to this note. The amendments were defeated (but received support from some PSE and UEN MEPs) so the whole opinion fell.

Fisheries Committee – The rapporteur in Fisheries was a Spanish PPE (Varela) who, in his report, raised the WS issue. He concluded that it was up to the administering power (Morocco) to ensure that international law was upheld and that the economic benefits from fishing in WS waters should accrue to the people living in the territory. Several MEPs tabled amendments to exclude WS waters, including Green (same as in Development and Budgets Committees), GUE and PSE MEPs. They all fell, while softer amendments by ELDR were adopted – they essentially said that the agreement must be implemented "in accordance with international law".

Plenary – Green and GUE retabled their amendments in plenary, but they were defeated by about 190 for, 380 against, 65 abstentions. Consequently, the final vote was 409 for, 167 against, 79 abstentions. That is approximately double the number of MEPs who usually vote against fisheries agreements.

2.      Council

Discussions apparently followed a similar trend as in Parliament, with similar legal concerns being raised. The Council’s working group was given a technical note by the Commission and a legal opinion by the Council’s own Legal Service. Both concluded that including the WS was perfectly legal, as nothing in the agreement would prevent Morocco from living up to its international obligations (though no mention was made of the EU’s legal obligations). Initially, the Member States which expressed the most serious objections were Sweden, UK, Finland, and Germany, and there was even talk at one point about a blocking minority in Council unless it were clearly specified that the WS was not included. Things then settled down, though four MS continued to argue in favour of a declaration (Sweden, Ireland, Finland and the Netherlands) to the effect that the agreement does not prejudice the EU’s views on the dispute over the WS.

3.      Commission

The Commission has been very reluctant to discuss the inclusion of the WS in the agreement. In public fora, they maintain that it is entirely up to Morocco to decide whether the licences issues to EU vessels to fish under the EU-Morocco agreement may be used to fish in WS or not, that it is none of the EU’s business. They do everything they can to avoid having to specify whether or not EU vessels operate in WS or not. For instance, two Green MEPs (Romeva, Lucas) have asked a series of written questions to get data on catches in the WS. The Commission refuses to answer the question directly, even to the point of saying that normal legal obligations do not apply to the Morocco agreement! The series of questions and non-answers is also appended to this note.

(autor informe, Michael Earle, Fisheries Advisor Greens in the European Parliament, 13 April 2007)

Així mateix, adjunto algunes de les ponències que ens han fet arribar els ponents, com la del Professor de la UB, Jaume Saura, relativa a l’Acord de Pesca entre UE i Marroc.

Foto: RR a la taula amb Jaume Saura, Asa Westlund i la Ministra d’afers Europeus i ex eurodiputada sueca, Cecilia Malsmtrom. Font: Dominique Hommel, Parlament Europeu 

L’Intergrup del Parlament Europeu per la Pau al Sahara hem fet públic avui la següent crida:

LLAMAMIENTO DEL INTERGRUPO DEL PARLAMENTO EUROPEO PARA EL SAHARA OCCIDENTAL

El Intergrupo del Parlamento Europeo para el Sahara Occidental, en el marco de su seguimiento continuo al desarrollo de los acontecimientos en la región, se encuentra sumamente alarmado por las últimas informaciones sobre la violación de los derechos humanos en el territorio ocupado por Marruecos, donde actualmente, hay 38 prisioneros políticos y defensores de derechos humanos (segueix…)

saharauis en huelga de hambre que su situación se agrava día a día especialmente por la decisión de las autoridades marroquíes de atrasar ilegalmente sus juicios; También se tuvo conocimiento del llamado ?plan de autonomía? que Marruecos esta exponiendo en varios países europeos; Así, como la reciente decisión del gobierno español de vender blindados y armamentos de alta tecnología al ejercito marroquí.

En este contexto, el Intergrupo del Parlamento Europeo, quiere hacer un llamamiento y un serio aviso al gobierno de Marruecos para que se suma a la legalidad internacional respetando, en su propuesta de solucionar el conflicto, el sagrado derecho del pueblo saharaui a la autodeterminación, respetando y considerando los derechos humanos en los territorios del Sahara Occidental, principios inviolables de la carta de las Naciones Unidas.

El Intergrupo pide al gobierno español que reconsidere su decisión de vender armamento a un gobierno en guerra como es el marroquí, máxime cuando la comunidad internacional conjuntamente con las partes en conflicto están esforzándose para encontrar una solución definitiva al conflicto que dura ya mas de 30 años y en el cual España tiene una gran responsabilidad, no solamente, para protagonizar dicha solución pacifica y definitiva acorde con la autodeterminación del pueblo saharaui, sino que también para evitar el retorno a las armas en dicha región que tanto necesita de paz y de desarrollo de la democracia.

Finalmente el Intergrupo del Parlamento europeo, exige la intervención inmediata de las Naciones Unidas y de la Unión Europea para proteger los derechos humanos en el territorio del Sahara occidental ocupado por Marruecos y para obligar a Marruecos y el F. POLISARIO, partes en conflicto, a alcanzar una solución pacifica y definitiva que permita al pueblo sahraui autodeterminarse. 

Font foto: BBC

Davant el fracàs de la passada sessió de l’Assamblea General de l’ONU en la qual no es va poder aprobar una proposta del govern algerià en relació a la situació del Sàhara Occidental, he impulsat una pregunta parlamentària al Consell. Adjunto la noticia sobre la decisió a l’Assemblea General i, seguidament, la pregunta que he presentat al Consell. (segueix…)

Noticia:

Libération (Casablanca), Publié sur le web le 17 Décembre 2006

Mohamed Jaabouk

Les deux tiers des membres de l’Assemblée générale de l’ONU ont rejeté un projet de résolution algérien concernant la question du Sahara. 31 pays n’ont pas participé à l’opération de vote et une forte majorité a opté pour l’abstention : 91 pays. Un chiffre qui est nettement supérieur à celui enregistré (72 en octobre dernier) lors des travaux de la quatrième commission des Nations unies.

Nombreuses sont, en effet, les délégations qui se sont abstenues. L’ensemble des Etats arabes ont tourné le dos au projet algérien. Idem pour une majorité de pays africains. Lors du vote à la quatrième commission, une minorité composée de 19 pays africains, sur plus de cinquante que compte l’UA, avaient soutenu la résolution algérienne. La participation d’une forte délégation marocaine aux travaux du Sommet Afrique-Amérique du Sud, tenu récemment au Nigeria a été accueillie favorablement par les délégations présentes à cette rencontre.

Un fait assez révélateur de la tendance qui commence à se dessiner et compte bien des partisans au sein de l’Union Africaine, appelant à un retour du Royaume dans les instances de l’UA. Logique, Rabat est un membre fondateur de l’Organisation de l’Unité Africaine.

A New York, des puissances mondiales ont également opté pour l’abstention. C’est le cas notamment de l’Espagne, la France et les Etats-Unis. Trois pays qui ont une influence déterminante sur l’évolution du dossier de la question du Sahara. La Chine, un autre membre permanent du Conseil de sécurité, l’Australie, l’Inde, l’Indonésie, les Philippines, le Brésil ainsi qu’un grand nombre de pays d’Amérique latine et d’Asie se sont aussi rangés du côté de la raison et refusé de cautionner le projet de résolution algérien qui s’écarte de l’esprit de la récente résolution 1720 du Conseil de sécurité, adoptée fin octobre par les Quinze, qui avaitappelé "les parties et les Etats de la région à continuer à coopérer pleinement avec l’Organisation des Nations unies pour mettre fin à l’impasse actuelle et aller de l’avant vers une solution politique". Ce nouveau vote de l’Assemblée générale de l’ONU est un échec cuisant de la diplomatie algérienne qui continue de s’accrocher au Plan Baker II.

De son côté le secrétaire général de l’ONU, Kofi Annan, dans son rapport du 16 octobre, avait appelé les parties "à entamer des négociations sans conditions préalables en vue de parvenir à une solution politique juste, durable et mutuellement acceptable".

Pregunta presentada a la Consell:

La question du règlement de la situation au Sahara Occidental demeure dans les feux de l´actualité et les refus persistants du Maroc d´appliquer les solutions proposées par la communauté internationale relancent la question du statut quo dans la région.

La résolution 1720 (octobre 2006) du Conseil de Sécurité de l?ONU, valide aussi bien le Plan de règlement de 1990 que le plan de paix pour l?autodétermination du peuple du Sahara occidental initié par James Baker, et approuvé à l?unanimité par le Conseil de sécurité par la résolution 1495 (2003) comme étant la solution politique optimale pour le règlement de la question du Sahara occidental. La communauté internationale continue à considérer que toute solution qui ne garantirait pas le droit du peuple sahraoui à l?autodétermination contreviendrait aux principes de la Charte des Nations unies et à la résolution 1514 (1960). Le 14 décembre 2006, les deux tiers des membres de l´Assemblée générale de l´ONU ont rejeté un projet de résolution algérien concernant la question du Sahara (31 pays n´ont pas participé au vote et 91 ont opté pour l´abstention. L´AG NU a réaffirmé cependant la responsabilité de l´ONU vis à vis du peuple du Sahara Occidental (A/61/415).

En sachant que l?absence de progrès dans le règlement du différend sur la question continue de provoquer des souffrances pour le peuple du Sahara occidental, que ce différend demeure une source d?instabilité potentielle dans la région, qu´il fait obstacle au développement économique du Maghreb et qu?une solution politique est indispensable.

Quelle est la position du Conseil par rapport à la proposition de résolution déposée par l´Etat Algérien ?

Le Conseil soutient-il le plan Baker ?

Foto: James Baker. Font: BBC

El Marroc continua amb la seva persecució del periodista Ali Lmrabet. Segons el diari ‘Assabah’, les autoritats han aprofitat la seva absència del país per a emetre una ordre internacional de recerca i captura. Segons la informació que ens ha fet arribar el mateix Ali, la situació és la següent: MADRID.- Rabat vuelve a intentar acallar a Ali Lmrabet, corresponsal de EL MUNDO en Marruecos y ex preso político condenado a cuatro años de cárcel en 2003 por varios artículos de prensa. Según el diario marroquí Assabah, que se basa en fuentes policiales, las autoridades marroquíes han aprovechado (segueix…)

Demà dijous una delegació del Parlament Europeu havíem de marxar cap al Marroc (Rabat i Casablanca) i als territoris ocupats (El Aaiún). La maleta, però, tornarà a casa sense desfer. Avui mateix hem rebut una carta del President de la Cambra de Representants marroquina, Abdelwahad Radi (carta al final de l’apunt), cancel.lant al darrer minut el permís per a fer aquesta visita, la qual fa molts mesos que estem preparant amb ells, i havíem fins i tot consensuat diverses de les visites. L’argument que donen per cancel.lar la missió, però, és prou significatiu del tarannà de l’actual règim marroquí. Diu la carta que donat que la majoria de la delegació (tres dels cinc) formen (formem) part de l’intergrup Pau al Sàhara, l’informe  que en sortiria seria només un recull de les tesis del Polisario. A més a més, (segueix…)

gosen demanar que, per tal d’acceptar la delegació, cal que aquesta sigui més equilibrada (no especifiquen però què entenen per ‘equilibrada’).

Tot plegat és altament preocupant donat que, fins a data d’avui, la delegació no hem fet més que acceptar les peticions marroquines amb l’objectiu, precisament, de no donar arguments que impedissin la visita. De fet, la delegació ad hoc sobre el Sàhara Occidental va ser acordada a la resolució del Parlament Europeu el 27 d’octubre de 2005 després dels fets ocorreguts als territoris ocupats en què es van perseguir, detenir i torturar diverses persones defensores de drets humans. Ja llavors el règim marroquí, a través dels seus delegats a Brussel.les, va intentar que no s’aprovés la resolució, i gairebé ho aconsegueixen, sinó és perquè alguns/es dels/les diputats/des ens hi vàrem oposar en un llarg i tens estira i arronsa amb la presidència del Parlament. No cal dir que el fet que no s’hagués pogut debatre i votar una resolució d’urgència degut a les pressions del país mencionat (en aquest cas Marroc) hauria suposat un precedent alarmant.

Al llarg d’aquest any i mig la delegació no ha parat de rebre interferències de part dels delegats marroquins, pretenent definir el programa, la composició, el contingut dels debats o les persones convidades. Malgrat tot, donat que l’esperit de la delegació era en tot moment poder visitar les persones que viuen al Sàhara, vàrem acceptar moltes de les peticions que van fer fonts marroquines, inclosa la de comencar la delegació visitant Argèlia i els campaments de Tindouf, malgrat que en realitat aquestes visites no tenien res a veure amb el mandat de la delegació.  Cal reconèixer i agrair la bona disponibilitat tant del Polisario com del govern argelià en aquest afer que contrasta frontalment amb l’absolutisme mostrat pel règim marroquí. Així mateix, la delegació mai s’ha negat a rebre ningú, i encara menys s’ha impedit entrar al Parlament Europeu a cap de les persones amb les qui se’ns ha demanat veure’ns, indiferentement de si estàvem més o menys d’acord amb les seves argumentacions. Som en un Parlament, i la nostra funció és parlamentar, amb tothom. Sembla però que la Càmera de Representants marroquina té criteris diferents en quant a parlamentarisme. Per tot plegat, l’argument de ‘parcialitat’ no només és inacceptable, és a més a més, i perdoneu la franquesa, insultant.

Al llarg dels darrers anys he vist molts gestos de part tant del Polisario com d’Argèlia en favor d’una solució justa i duradora al sàhara occidental, i en canvi sóc incapaç de recordar un sol gest de la part marroquina en el mateix sentit. Ans al contrari.

Ja fa temps que penso que desde les institucions europees i dels Estats membres se li estan permetent massa coses a les autoritats marroquines en nom de mantenir bones relacions. És evident que cal mantenir bones relacions amb els veins, només faltaria. Però és precisament aquesta necessitat, mútua per altra banda, la que ha de servir per marcar ben clarament certes línees roges que cal evitar que es creuin. La relació UE-Marroc, no ho oblidem, és privilegiada, i en canvi ja fa temps que el Marroc vulnera una i altra vegada, i de manera impune, principis fonamentals clars que la UE i els seus Estats membres abanderen arreu del món. I així, és clar, es veuen legitimats per obviar-los tantes vegades com faci falta. 

Aquest darrer incident és segurament dels mes greus que he pogut viure darrerament, i lògicament les persones afectades i directament mencionades en la carta del President de la Cambra de Representants marroquina durem a terme les accions que considerem pertinents per tal que aquesta actitud de tall absolutista no quedi sense conseqüències. En tota relació privilegiada el respecte ha de ser mutu, i en aquest cas, és evident que el menyspreu marroquí cap a la les institucions europees mereix una reacció al més alt nivell.

Adjunto el contingut de la carta:

Monsieur le Député,

Dans le cadre des préparatifs de la visite de la délégation ad-hoc du Parlement Européen au Maroc prévue du 5 au 8 octobre 2006, et après avoir reçu la liste des membres de cette délégation, nous avons relevé qu’elle ne correspond pas à la liste initiale, et que la dernière liste est encore plus déséquilibré que sa précédente vu que la majorité de ses membres (trois sur cinq y compris le Président) appartiennent à l’intergroupe qui épouse sans réserve les thèses du polisario.

Par ailleurs, et d’après nos informations, la délégation ayant visité l’Algérie ne comprenait que la présidente de l’intergroupe qui se trouve aujourd’hui renforcée par deux autres membres de la même tendance.

Dans ce contexte, tout rapport de cette délégation ne serait qu’un plaidoyer des thèses de l’intergroupe. Pour toutes ces raisons nous vous demandons de bien vouloir reporter cette visite à une date ultérieure afin de nous mettre d’accord sur une composition équilibrée de cette délégation.

Je vous prie de croire, Monsieur le Député, en l’assurance de ma haute considération.

Le Président de la Chambre des Représentants

Abdelwahed Radi

cc: le Président du Parlement Européen

Le Président de la Commission des Affaires Etrangères au P.E.

Font foto: AFP

Aquest matí s
‘ha reunit la Comissio d
‘Afers Exteriors (AFET) del Parlament Europeu per avaluar, conjuntament amb la Presidencia del Consell (ambaixador finlandès Tanner), el Representant Especial pel Procés de Pau al Pròxim Orient (Marc Otte), i la Comissió (Christian Leffler, Director General per a la regió del Pròxim Orient), la situació actual al Pròxim Orient, i especialment al Líban. La primera constatació a fer és que resulta molt lamentable que l
‘esmentada Comissió AFET no hagi estat convocada abans, i l
‘argument del President de la mateixa, Elmar Brok, de que no calia fer-ho per què ja s
‘havia reunit la Conferència de Presidents no és, al meu parer, prou sòlid. Sigui com sigui, l
‘intercanvi d
‘impressions d
‘aquest matí ha permès, entre d
‘altres coses, deixar palès el gran descontentament per part de la majoria de grups respecte a la lentitud en respondre per part de la comunitat internacional, i de la UE en particular. Per altra banda, (segueix…)

alguns hem reiterat també el fet que la manera com els governs han gestionat la crisi ha mostrat novament la manca de voluntat política intergovernamental d’avançar cap a una politica exterior europea àgil i coherent que no quedi continuament presonera pels interessos particulars de cada Estat membre (veure per exemple aquest article de Paul Reynolds, per a la BBC ). A més a més, les propostes fetes fins ara s’han basat, gairebé exclusivament, en com afrontar, organitzar i actualitzar el mandat de la FINUL cosa que, com hem dit en altres ocasions, és necessària, però no suficient.

La setmana vinent, durant la sessió plenària a Estrasburg, està previst que l’Eurocambra adopti una resolució al respecte de la qüestió. En aquest sentit, els diferents grups ens hem reunit ahir i avui per elaborar cadascú la nostra proposta de text de resolucio. Pel que fa al grup Verds/ALE, alguns dels aspectes que considerem clau que sigui presents en aquesta resolució inclouen, entre d’altres, els següents:

§ cal lamentar que la descoordinació entre els Estats membres a l’origen de la crisi ha dificultat que el Consell dugués a terme una resposta més ràpida i eficient, i posa de manifest les mancances pel què fa a la política exterior europea;

§ cal constatar que no existeix solució militar al conflicte regional i que, en tot cas, les accions bèl.liques d’una i altra part només han servit per alimentar i enfortir les opcions més radicalitzades;

§ cal afrontar de manera immediata i efectiva la rehabilitació postbèl.lica del Líban, per la qual cosa cal també exigir a Israel que assumeixi la seva responsabilitat en la destrucció en base al principi de ‘qui destrueix, que pagui la reconstrucció’;

§ cal aplicar d’una vegada la clàusula democràtica de l’Acord d’Associació UE-Israel

§ la rehabilitació només serà efectiva si s’enfoca des d’una perspectiva holística, i plantejada amb objectius i mitjans a curt, mig i llarg termini;

§ cal que Israel aixequi el bloqueig per mar i aire al qual sotmet el Líban;

§ Hezbolla ha d’acceptar que la responsabilitat militar de controlar el territori correspon al govern libanès, i ha de procedir al desarmament de les seves milicies;

§ constatem que aquestes accions han enfortit les posicions dels enemics de la pau de totes bandes, la qual cosa pot suposar que tingui lloc una nova cursa armamentística a la regió, cosa que cal impedir prohibint de manera immediata l’enviament d’armes i equipaments militars tant a Israel com a Hezbollah, en base al Codi de Conducta de la UE sobre Exportacions d’Armament

§ cal clarificar el mandat de la missió internacional, especialment pel què fa als criteris sobre com procedir al desarmament de la zona;

§ cal que Iran i Siria respectin la sobirania del Líban i no interferexin en el procés;

§ cal que Israel garanteixi la llibertat d’accés i de moviments a Gaza, que aturi la destrucció de les infraestructures d’aquella zona, i que estableixi relacions/diàleg amb l’Autoritat Nacional Palestina;

§ la presència de forces de manteniment de la pau a la zona s’han d’extendre també a la Franja de Gaza i al West Bank;

§ cal que es procedeixi inmediatament a l’alliberament dels integrants del govern de l’ANP i del Parlament, així com dos soldats israelians detinguts per Hezbollah i del que es troba retingut a la franja de Gaza;

§ la gestió del Quartet s’ha d’enfocar cap a l’organització d’una conferència regional per tal d’afrontar la qüestió en la seva globalitat, i seria oportú que el Quartet s’ampliés ara amb la Lliga Àrab;

§ cal que el contingent de la FINUL (que incrementa de 2.000 a 15.000 efectius) compti també amb integrants de països Arabs i Islàmics;

§ cal que comenci de manera immediata una investigació internacional sobre les violacions del dret humanitari, l’assassinat de cuatre membres de la FINUL, la massacre de Qana i l’ús d’armes químiques, bombes de raïm i d’urani empobrit per part de l’exèrcit israelià;

§ cal continuar amb els esforços (ja iniciats per part de la Comissió) de netejar el litoral libanès del vessament de petroli, així com disposar tots els efectius necessaris per tal de netejar el territori de mines, restes de bombes de raïm i explosiu no esclatats;

(Foto: dona libanesa. Font: BBC)

Finalment sembla que serà la UE qui assumirà la responsabilitat principal en la missió que NNUU preveu dur a terme al Líban. Portem molts dies seguint aquest culebrot sobre quants soldats cal aportar-hi, amb quin mandat, i sota el comandament de qui. A hores d’ara l’acord preveu: augmentar de 2.000 a 15.000 els efectius de la missió internacional, dels quals entre 5.600 i 6.900 provindrien d’Estats de
la UE; el comandament recaurà sobre França primer (fins el febrer de 2007), i Itàlia després; i l’objectiu de la missió consistirà en tres fases i començarà amb el desplegament d’una avançadeta d’efectius que permeti a l’exèrcit libanès continuar amb el seu replegament cap al sud del país. La resta d’efectius anirà arribant els dos o tres mesos següents, en la mesura que es donin les condicions establertes en
la Resolució 1701, entre les quals hi ha l’obligació que el govern israelià aixequi l’embargament marítim i aeri sobre el Líban.

Tot plegat correspon a la gestió immediata de la situació. Tanmateix, ja sabem de fa temps que malgrat que aturar la guerra és imprescindible, no és suficient, ni de bon tros. La construcció de la pau, començant per engegar un procés de pau i continuant pel desenvolupament d’un programa a curt, mig i llarg termini de rehabilitació postbèl·lica, requereix d’una voluntat política que transcendeixi el curtterminisme (i moltes vegades oportunisme) que caracteritza alguns governs, i sobretot d’una inversió econòmica i en personal molt superior a la que en aquests moments caracteritza els pressupostos dels Estats membres i de
la UE. (segueix…)

El debat que s’ha obert amb la situació del Líban -i els problemes que planteja- no és nou, com tampoc ho són per altra banda les solucions (veure per exemple l’excel·lent informe de l’International Crisi Group titulat Israel/Palestine/Lebanon: Climbing Out of the Abyss).

La UE avança a batzegades i, almenys pel què fa Política Exterior, clarament esbiaixada. De la crisi dels Balcans, resolta tardanament i de manera precària, en va quedar, si més no, la convicció que calia un ‘telèfon únic’ pel què fa a la política exterior europea, i d’aquí en va sortir la figura de l’Alt Representant. Això sí, condicionat clarament al Consell, i per tant als Governs dels llavors 15 i avui 25.

Potser aquesta nova crisi servirà per afrontar un altre dels temes pendents, la racionalització dels efectius militars de

la UE. Recordem, per exemple, que si sumem els efectius militars dels 25 estats membres comptem amb gairebé gairebé 1 milió de professionals (que costen plegats més de 160.000 milions d’euros). Només el 2% d’aquests efectius, però, participa en operacions de manteniment de la pau arreu del món. La resta es dedica a prioritzar els interessos dels Estats membres a l’exterior (vegi’s, per exemple, la recent estratègia alemanya i francesa al Congo, o els desplegaments a l’Iraq) o, en el cas espanyol, a garantir la unitat de l’Estat i evitar-ne el desmembrament, si aquest s’arribés a produir, tal i com s’ensenya a l’Acadèmia Militar.

Mentrestant escoltem contínuament (és un clàssic en
la Subcomissió de Seguretat i Defensa del Parlament Europeu) que ens calen més diners per poder dotar Europa d’un exèrcit propi, amb l’objectiu de ser més autònoms dels Estats Units, i més eficients en la promoció de l’estabilitat mundial.

Davant d’aquesta situació he de dir que no m’oposo a la creació i ampliació d’un exèrcit europeu sempre i quan es donin, simultàniament, les següents circumstàncies: que aquest exèrcit no suposi un 26è exèrcit, sinó una substitució progressiva dels 25 existents en l’actualitat; que tingui per objectiu donar suport a les operacions de manteniment de la pau impulsades en el marc de Nacions Unides; que aquesta sigui l’única via per la qual als governs dels Estats europeus se’ls permeti enviar tropes a l’estranger; que s’incrementi substancialment els recursos destinats a promoure esforços diplomàtics o paradiplomàtics (inclosa la diplomàcia paral·lela no governamental); que es doti el Parlament Europeu de plena capacitat legislativa i de control pel què fa a

la Política Exterior de manera que sigui aquesta institució europea -la única directament elegida per la ciutadania-, la que exerceixi el control sobre les operacions militars exteriors; o que es garantís una coherència de polítiques de tal manera que mentre es procura fer avançar un procés de pau en un moment i lloc determinats, no s’estigui alimentant simultàniament conflictes en altres llocs (en aquest sentit, per exemple, el desarmament nuclear ha de ser un requisit universal, així com l’establiment d’un Acord Internacional sobre Transferències d’Armament).

Ara com ara cal resoldre la dimensió immediata de la crisi al Pròxim Orient però, al mateix temps, seria bo també que veiéssim també l’oportunitat de dur a terme alguns canvis estructurals en el si de
la UE per tal de resoldre aquells aspectes que han dificultat, per exemple, una millor política preventiva i una resposta més eficaç davant dels fets viscuts a aquella zona (i a d’altres) aquest estiu.

Malgrat que aquests dies el Parlament Europeu és formalment tancat, l’activitat política no s’atura, i són molts els motius que obliguen a mantenir actives les alertes. D’entre les moltes qüestions que caldria comentar em vull aturar en dues: per una banda la situació al Pròxim Orient i la resposta de
la UE (recordeu, aquest vespre, concentració a
la Plaça St. Jaume, a les 19.30), i per altra la situació que estan vivint en aquests moments el col·lectiu LGBT a Letònia, la vigília de la celebració de la gay Pride, prohibida a hores d’ara per les autoritats letones (demà viatjo a Riga per donar suport als col·lectius LGBT d’aquell país, veure aqu?).
Pel què fa a la primera qüestió, la situació al Pròxim Orient, vull fer esment de la declaració conjunta que aquest matí han fet els presidents de grup del Parlament Europeu i que podeu trobar aquí. Així mateix, és obligat comentar el cas del ‘mocador’ palestí al coll de Rodríguez Zapatero, i la contundent resposta del Ministre Moratinos al representant de la comunitat sefardita quan aquest ha acusat el govern espanyol d’antisemita per criticar l’escalada de violència protagonitzada per Israel. (segueix…)

És cert que el conflicte al Pròxim Orient no és senzill d’afrontar, i que el risc de caure en un cert maniqueisme a l’hora d’analitzar-lo és alt. No obstant, el xantatge moral que habitualment utilitzen determinades veus acusant d’antisemita qualsevol que gosi criticar la política del govern israelià és certament preocupant, quan no insultant. Es tracta d’una reacció similar a la que mostren algunes persones davant d’una crítica a la política governamental nordamericana, quan n’acusen la font d’antiamericana o de patir estatsunitsfòbia. Defensar-se contraatacant i insultant és la manera fàcil, però equivocada, de justificar l’injustificable. I difícilment farà que les relacions entre Israel i
la UE millorin.

Personalment celebro les declaracions de condemna a les accions del govern israelià que han fet des del govern espanyol, i en tot cas trobo que arriben tard. És més, penso que en la situació actual caldria, com a mínim, congelar l’Acord d’Associació UE-Israel, ja que aquesta és una de les poques mesures de força que podem dur a terme des de

la UE. Coincideixo amb els qui pensen que hem estat massa indulgents amb l’actitud prepotent d’Israel, i és evident que qui n’ha patit les conseqüències ha estat la població civil, tant a Palestina, com ara al Líban, com també a Israel mateix, ja que, finalment, l’escalada de la violència també repercuteix en una major tensió i augmenta el radicalisme de totes les parts.

Condemnar l’actitud d’Israel, per altra banda, no vol dir de cap manera acceptar que les accions terroristes contra població israeliana siguin justificables. Però callar de manera sumisa, sovint per por a ser titllats d’antisemites, tampoc em sembla la millor manera de contribuir a trobar una solució justa i duradora al conflicte.

En un altre ordre de coses, aprofito també per comentar un nou cas de discriminació envers el col·lectiu LGBT a Letònia. De fet, aquest cap de setmana estava previst que tingués lloc una manifestació en el marc del dia de l’Orgull Gay i Lesbià, que a hores d’ara encara no compta amb l’autorització pertinent de part de les autoritats letones. Alguns diputats i diputades d’arreu de
la UE serem des de demà fins diumenge a Riga per donar suport a la normal celebració dels actes previstos. Entre d’altres, hi serem la companya Sophie Int’l Veldt i jo mateix, ambdós vicepresidents de l’Intergrup de suport al col·lectiu LGBT al Parlament Europeu, o la portaveu del Partit Verd Europeu, la diputada austríaca Ulrike Lunacek.

Aquí podeu seguir el dia a dia dels esdeveniments. En qualsevol cas, l’actitud manifestament contrària a les llibertats sexuals posada de manifest per part de les autoritats letones ha motivat que els membres de l’Intergrup pro drets LGBT al Parlament Europeu hàgim presentat la següent pregunta escrita a
la Comissió:

Since becoming a member of the European Union in 2004, for two years
Latvia ignored its obligations to fully implement and transpose the requirement of the EU Employment Equality Directive (2000/78/EC) to explicitly ban discrimination on the grounds of sexual orientation in employment. Moreover, on 19th of July, the Riga city council denied Latvian human rights militants and sexual minorities their basic rights of freedom of expression and assembly by not giving permission for a peaceful demonstration supposed to take place on 22 of July.

– What urgent action will the Commission take towards the Latvian authorities to ensure that the demonstration is immediately authorized, since the ban on a peaceful demonstration for equal rights clearly represents discrimination based on sexual orientation and a violation of the basic democratic rights to freedom of expression and of assembly, as guaranteed by the European Convention on Human Rights and the related jurisprudence, and as enshrined in the Treaties through articles 6 and 7 TUE?

-Will the Commission start infringement proceedings against
Latvia for the failure to implement Employment Equality Directive (2000/78/EC)?

Aquest matí els copresidents del Grup Verd/ALE, Daniel Cohn Bendit i Monica Frassoni, han proposat formalment l’ex ministre d’Afers Exteriors alemany, Joschka Fischer, com a mediador en el conflicte a l’Orient Mitjà. Fischer és una persona ben valorada tant per Israel com per l’autoritat palestina, i podria comptar també amb l’aprovació de Hezbollah.

La complexitat del tema fa imprescindible que es nomeni una persona amb experiència, sensibilitat i credibilitat a escala internacional. Fischer compta amb totes tres característiques, i seria molt oportú que la cancellera alemanya, Angela Merkel, el proposés com enviat especial de
la UE per aconseguir un alto el foc, la reactivació d’una iniciativa dins el marc del full de ruta d’EUA, Rússia, UE i
la ONU i la preparació d’una conferència internacional per aconseguir un acord de pau a la regió. Podeu llegir una de les darreres entrevistes que li han fet a El Pais aquí.

L’escalada de violència que està duent a terme Israel no només no s’atura sinó que puja diàriament graons cap al desastre absolut. Als atacs sobre Gaza d’aquests darrers dies cal afegir ara l’ofensiva sobre el Líban. Tímidament,
la UE, a través del seu Alt Responsable en Política Exterior, Javier Solana, comença a alçar la veu, mentre que al Parlament Europeu el debat sobre la situació a l’Orient Mitjà és un dels que més polarització genera, si bé la correlació de forces segueix essent clarament favorable al reconeixement del dret a Israel a la seva autodefensa. Ara com ara som clarament minoritaris els qui reclamem la cancelació de l’Acord d’Associació entre
la UE i Israel en virtut de l’Article 2 de la clàusula democràtica.

Pel què fa als atacs sobre Gaza, l’argument sota el qual s’ampara Israel és la detenció d’un soldat israelià. Tanmateix, la desproporció de la resposta (la qual inclou la detenció de 100 membres de Hamàs, inclosos ministres i parlamentaris) suposa en ella mateixa una flagrant vulneració del dret internacional. Així, tal i com posen de manifest Marta Mendiola i Núria Tomàs, de l’Escola de Cultura de Pau de la UAB: (segueix…)

?eEn primer lugar, los ataques contra objetivos civiles, como son las infraestructuras destruidas en Gaza, no pueden ser justificados desde el punto de vista militar, por lo que suponen una violación del derecho internacional humanitario, en particular de
la IV Convención de Ginebra. Esta Convención, ratificada por Israel, prohíbe además los castigos colectivos y medidas de intimidación contra la población civil. En segundo lugar, la destrucción de las infraestructuras vulnera el derecho al agua y el acceso a la electricidad, elementos indispensables para el goce de un nivel de vida adecuado, derecho humano recogido en el Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC), del que Israel es también Estado parte. En este sentido, en virtud del derecho internacional de los derechos humanos, y según lo confirma el Comité DESC de
la ONU, las obligaciones que incumben a Israel en virtud del PIDESC se deben aplicar a todos los territorios y poblaciones bajo su control efectivo.”

A més a més, ?erespecto a las detenciones realizadas por Israel a los miembros de Hamas, podrían constituir una ‘toma de rehenes’ prohibida por la citada Convención, en palabras del Relator Especial de
la ONU sobre
la Situación de los Derechos Humanos en los Territorios Ocupados Palestinos. Asimismo, Israel debe garantizar el derecho al debido proceso de dichas personas, derecho recogido en
la IV Convención de Ginebra y en el Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, ratificado por Israel. Por otra parte, cabe añadir que la captura del soldado israelí y el asesinato de un colono a manos de grupos armados palestinos también constituyen una violación del derecho humanitario y de las normas internacionales de los derechos humanos. Al mismo tiempo, la suspensión de las ayudas por parte de la comunidad internacional y el bloqueo económico impuesto por Israel a los territorios ocupados como resultado del triunfo de Hamas en las pasadas elecciones está ocasionando una catástrofe humanitaria de alarmantes proporciones, particularmente en Gaza, calificada de ‘mortal’ por el Secretario General Adjunto para Asuntos Humanitarios de
la ONU”.

Davant d’aquesta situació, Solana confirma el seu suport a la missió de Nacions Unides que té per objectiu que s’estableixi un alto el foc, i ell mateix es compromet a visitar la regió després de la reunió del G8. Tanmateix, la resposta internacional és certament preocupant tal i com ho demostra el fet que quan fa dos díes el Consell de Drets Humans de l’ONU va votar una Resolució en la qual es demanava a Israel que posés fi als atacs, que alliberés els presos i que complís amb els compromisos adoptats en el marc del dret internacional, països com Canadà, Japó i els mateixos països europeus hi van votar en contra, a la qual cosa cal afegir la constant negativa dels Estats Units per tal que el Consell de Seguretat de l’ONU condemni aquests fets.

En quant als atacs sobre el Líban, també motivats segons Israel per la detenció de dos soldats israelians per part de Hezbollah, han donat peu a respostes més contundents que les accions sobre Gaza. Per part de Vaticà, per exemple, es tracta d’una agressió sobre un Estat sobirà, mentre que el mateix president francès, Jaques Chirac, la resposta és totalment desproporcionada. El Líban ha reclamat una Resolució condemnatòria de part del Consell de Seguretat de l’ONU i, en aquest cas, George Bush s’ha compromès, segons el primer ministre libanès, a pressionar Israel per tal que aturi l’ofensiva. El Consell de Seguretat de l’ONU ha de deliberar divendres per la tarda sobre si adopta o no aquesta resolució condemnatòria.

Tenint en compte que Israel considera responsables col·lectius l’eix format per Iran-Síria-Hamas-Hezbollah, el risc d’una escalada d’incommensurables dimensions és cada cop més preocupant.

Tot plegat ens permet arribar a la conclusió que la política de dobles mesures duta a terme per part d’alguns països sobre la regió no només no ha ajudat a pacificar la zona sinó que, més aviat al contrari, ha servit per polaritzar encara més les tensions i fins i tot per alimentar les veus més extremistes de tots els bàndols. No podem armar econòmicament, militarment i políticament Israel mentre al mateix temps assenyalem amb el dit acusador a Hamàs, Hezbollah, el mateix Iran o Síria, acusant-los de tots els mals de la regió, i esperar que la tensió es redueixi.

El gran problema que tenim en aquests moments és la manca de coherència i credibilitat a l’hora de criticar i condemnar la violència d’uns, als quals acusem de terroristes (per bé que moltes de les accions que cometen són necessàriament condemnables), mentre alimentem la d’altres qui, amparant-se en el dret a l’autodefensa, duen a terme accions clarament considerables com a crims de guerra i totalment contràries al dret internacional, sota l’ampara de la impunitat internacional.

Hi ha dies en què obrir els diaris és sinònim de malcafè. Avui és un d’aquests. Com cada matí quan sóc a Brussel.les he comprat els diaris de camí cap al Parlament, i els he fullejat tot caminant. En portada, lògicament, la massacre de Bombai (Mumbai segons la versió). Ja a la cafeteria del Parlament m’he detingut a llegir les pàgines d’internacional. No m’ha donat temps a entrar en política estatal i nacional ja que amb prou feines he aconseguit llegir tot allò referent a Guantanamo, Afganistà, Somàlia, Gaza, i, com sempre, l’Iraq.

Aprenem geografia a base de desastres. El problema, però, és que els desastres que he mencionat no són desastres naturals. Són tots provocats pels éssers humans. I per tant evitables.

De vegades tenim la sensació que el món mundial ens queda lluny del nostre món local, o potser és que, ben al contrari, la seva proximitat és tal que ens incomoda, i ens fa abaixar la mirada, tímidament, com quan ens trobem amb un veí a l’ascensor, (segueix…)

… i és que ens agradi o no, el món és cada vegada més petit, i per tant som cada vegada més responsables de les conseqüències mundials dels actes (o dels no actes) que duem a terme en el nostre entorn quotidià i inmediat.

En altres paraules, malgrat el risc de frustració, decepció i desmovilització que de vegades pot comportar la lectura del diari en dies com avui, no podem abandonar el nostre compromís universal. Els progressos que hem pogut constatar al llarg de la història en favor de la defensa dels drets humans i de la convivència universal, i dels quals és evident que avui ens en beneficiem una bona part de la humanitat, han estat el resultat de l
‘inconformisme, la tenacitat, el coratge, la convicció i la lluita constant contra l
‘adversitat i, sobretot, contra la inmensitat del repte, de les generacions passades. No tenim cap dret a frustrar nosaltres les expectatives i les esperances de les generacions venideres. Ningú diu que sigui fàcil, simplement és que no hi ha alternativa.

És cert que la magnitud del problema global ens pot fer creure que és impossible modificar les grans tendències mundials, però personalment penso que no podem permetre
‘ns el luxe de rendir-nos. Ni tant sols davant del fracàs de la darrera conferència sobre armes lleugeres ens podem permetre renunciar al compromís universal. I és que, tal i posa de manifest el nou gir que ha adoptat la situació de Guantánamo, o el debat sobre els vols de

la CIA, o la creixent solitud de l’administració Bush en el vergonyós afer iraquià (entre d’altres), encara que sembli que allò que es pot fer i dir és poca cosa, cal fer-ho i cal dir-ho, cadascú al seu àmbit d’influència, perquè es la suma de totes aquestes petites denuncies la que al final actúa de catalitzador dels grans canvis.

Tot plegat em ratifica en la meva convicció que cada cop més la
‘nostra
‘ seguretat com a país i com a regió del món està directament relacionada amb afrontar de manera seriosa i responsable la dimensió global, universal. No és una qüestió estrictament de tenir una mentalitat altruista, pròpia de gent benpensant o fins i tot un punt utòpica (tot i que aquesta motivació em sembla més que respectable i jo mateix m
‘hi identifico), sinó que fins i tot des d’una lògica clarament egoista ens convé invertir econòmicament i política en la promoció de la pau i l
‘estabilitat mundials, i sobretot en la desactivació de conflictes vigents o potencials.

Aquest matí, per altra banda, hem abordat la convulsa agenda internacional amb el president de torn del Consell, el Ministre d
‘Afers Exteriors finlandès, Erkii Tuomioja, qui ha presentat la seva agenda semestral. Entre d
‘altres qüestions hem avaluat la propera reunió del G8 (Durao Barroso afirmava ahir que amb Rússia no es canviaria energia per drets humans, afirmació que celebro), les recents accions israelianes sobre Gaza i el drama humanitari que estan provocant (recolzo la petició d
‘alliberament del soldat israelià retingut, però no considero coherent el silenci i la poca contundència amb que s
‘afronta l
‘escalada de la violència que està duent a terme Israel, i insisteixo que en el present context és incomprensible mantenir l
‘Acord d’Associació amb aquell país), la situació a l
‘Iraq, el procés de pau al Sudan, o les tensions nuclears relacionades amb Iran i Corea del Nord.

Ahir mateix, per exemple, vàrem poder parlar, primer a

la Comissió AFET i després en privat, amb el Ministre d
‘Exteriors afganès, Rangin Dadfer Spanta, qui de fet va viure molts anys a Alemanya on militava al Partit Verd i fins i tot va ser regidor d
‘un ajuntament per aquest partit. No amaga mai aquest fet, i fins i tot en fa bandera, malgrat que en el seu país els sectors més fonamentalistes l
‘utilitzen en contra seva. L
‘acusen, per exemple, de ser massa sensible amb la qüestió de gènere. La situació a l
‘Afganistà és ben lluny de ser satisfactòria. Dadfer assenyala tres grans reptes: seguretat per permetre la rehabilitació, narcotràfic i terrorisme, i conclou que la millor manera de combatre el terrorisme a la regió es estabilitzant el país, però es lamenta que ni la policia ni l
‘exèrcit locals disposen de les capacitats ni la formació necessària. En resum, Dadfer defensa que l
‘Afganistà suposa l
‘oportunitat de fer possible la democràcia en un país musulmà.