Raül Romeva i Rueda


Arxiu de la categoria: Espai EUROMED (Euromed, Procés Barcelona, Unió Mediterrània, Sàhara Occidental, Marroc, Orient Mitjà...)

Alaa Abdel Fattah, o la revolució pendent a Egipte


Diversos mitjans es fan ressò aquests dies del calvari que està vivint el blocaire egipci Alaa Abdel Fattah.

«Mai vaig pensar que aquesta experiència es repetiria cinc anys després. Després de la revolució que va enderrocar el tirà, torno a la presó? ». Així comença la carta que, amb el títol ‘Retorn a les presons de Mubarak’, va enviar el popular blocaire al diari Al-Shoruk.

L’internauta va ser detingut el 30 d’octubre acusat d’«instigar als manifestants coptes a que ataquessin als soldats» el 9 d’octubre, un data fatídica en la història recent egípcia en què van morir 27 persones, la major part d’elles cristians atropellats o tirotejats per l’Exèrcit.

Abdel Fattah, que havia criticat fortament a les Forces Armades per la seva responsabilitat en la matança, va rebutjar ser interrogat per un tribunal militar i compleix una ordre de presó preventiva de 15 dies.

El seu cas ha enfurismat i mobilitzat els activistes del país, que han organitzat marxes en el seu suport. La seva mare, l’acadèmica Laila Sueif, va iniciar la setmana passada una vaga de fam per exigir que la junta militar retiri els càrrecs contra el seu fill i acabi amb els judicis militars, pels que més de 12.000 civils han passat ja des de la caiguda de Mubàrak.

El tema ha arribat també al parlament Europeu on alguns diputats i diputades estem impulsant una resolució a partir dels següents punts:


MOTION FOR A RESOLUTION on Egypt, notably the case of blogger Alaa Abdel Fattah, By Franziska Brantner, Frieda Brepoels, Hélène Flautre, Judith Sargentini, Raul Romeva i Rueda,…

A.         whereas on 30 October prominent Egyptian blogger and activist Alaa Abdel Fattah appeared before the military prosecutor in response to an official summons and was questioned about his involvement in the protests at Maspero; whereas Alaa Abdel Fattah refused to answer questions because of his opposition to civilians being tried before military courts and because the military itself was party to the violence which occurred during the Maspero protests while leading the investigation into the deaths of protesters;

B.         whereas on 2 November the Egyptian Shorouk newspaper and British Guardian newspaper published a letter written by Alaa Abdel Fattah at Bab el-Khalq jail with the title “After Egypt’s revolution, I never expected to be back in Mubarak’s jail”; whereas Abdel Fatah spoke about his 2006 imprisonment experience and the injustice of military trials;

C.         whereas on 3 November the military prosecutor charged Alaa Abdel Fatah with theft of a military weapon, the destruction of military property, incitement to the assault of military officers, illegally demonstrating as well as use of force against members of the armed forces and ordered his detention for 15 days which was renewed on 13 November for 15 days pending further investigation;

D.         whereas Egyptian human rights NGOs confirmed Alaa Abdel Fattah’s statements that he was not even present at the place of the Maspero protests, as he went to the Coptic Hospital on October 9 to see the victims of the attacks;

E.         whereas at least 28 other civilians are believed to have been detained and charged in connection with the demonstrations;

F.         whereas imprisoned blogger and prisoner of conscience Maikel Nabil Sanad, currently into his third month of a hunger strike, continues to refuse cooperation with the military tribunal as he did not recognize military’s authorities to try civilians ; whereas the military appeal court decided to annul his sentence of three years of imprisonment and ordered a re-trial on 11 October 2011; whereas, at the second hearing of this procedure which took place on 1 November 2011, his trial has been postponed to the 13th of November and further postponed at this date until the 27th of November;

G.         whereas human rights organizations have reported that, since the crackdown, more than 12 000 civilians have been tried before military courts which deprive defendants of fair trial and deny them the right to appeal; whereas the great majority of Egyptian human rights NGOs, lawyers associations and political figures from all political groups have insisted civilians must be tried in civilian courts to ensure due process;

H.         whereas according to international human rights organisations, the National Council for Human Rights, Egypt’s Government-appointed human rights commission, said members of the military were responsible for killing demonstrators; whereas Egypt’s military authorities must allow an independent investigation into the killings of the 9 October Maspero events if they are serious about bringing those responsible to justice;

I.          whereas social media have played an important role in Arab Spring events including in Egypt; whereas Alaa Abdel Fatah’s detention is only the latest example of the systematic targeting, harassment and intimidation against bloggers, journalists, political activists and human rights defenders in Egypt;


1.         Expresses once again its solidarity with the Egyptian people in this critical and difficult period of democratic transition in the country and reaffirms its support to their legitimate democratic aspirations; calls on the Egyptian authorities to ensure full respect of all fundamental rights, including freedom of expression and of internet, freedom of peaceful assembly and freedom of association;

2.         Strongly regrets that Egypt’s treatment of bloggers, human rights defenders and political activists seems to have changed little since the stepping down of the former president; urges the Egyptian authorities to put an end to the unjust and appalling persecution of Alaa Abdel Fattah and Maikel Nabil Sanad and calls for their immediate and unconditional release as well as of all other persons unduly imprisoned for having peacefully expressed their views in Egypt;

3.         Stresses the importance of civil society in any democratic society as well as of freedom of expression and media plurality;

4.         Points out that the widespread use of military courts contribute to increasing concerns regarding Egyptian authorities and represents an obstacle to the democratic transition of Egypt; calls for the lifting of the Emergency Law in accordance with the first demands of the January 25 revolution and with announcements made by the SCAF and the government before elections are held; urges the Egyptian authorities to end the referring of civilians to military courts and to guarantee them a just and fair trial;

5.         Stresses again the importance that an independent, thorough and transparent, investigations into the events of Maspero be conducted by an independent civil judiciary, in order to hold all those responsible to account;

6.         Instructs its President to forward this resolution to the Council, the Commission, the High Representative of the Union for Foreign Affairs and Security Policy/Vice President of the Commission, the governments and parliaments of the Member States, and the Government of the Arab Republic of Egypt;

Palestina a Nacions Unides


Un dels temes protagonistes d’aquesta setmana al Parlament Europeu, reunit en sessió plenària a Estrasburg, és evidentment la petició del President Abbas que es reconegui l’estat de Palestina i la seva incorporació a l’Assemblea General de Nacions Unides.

Els diferents grups hem presentat la nostra proposta de resolució. En la que hem consensuat el Grup Verds/ALE, on aquest tema és susceptible sovint d’apassionats debats, hem acordat, entre d’altres punts, els següents: 

(…) F. Whereas on 23 September 2011 President Abbas submitted Palestinian application for UN full membership at the UN General Assembly; whereas the 15-member UN Security Council, whose approval is needed for UN membership and full recognition of statehood, should begin discussion on 26 September to take up this application; (…)

1. Reiterates its strong support for the two-state solution, based on the 1967 borders and Jerusalem as capital of both states, with the State of Israel and an independent, democratic, contiguous and viable State of Palestine living side by side in peace and security; supports therefore the application submitted by President Abbas to UN Secretary-General Ban Ki-moon on 23 September 2011;

2. Calls on the EU and EU Member States to make all efforts so as to reach a common position in line with previous statements in support of the recognition of the State of Palestine on 1967 borders, including as regards Jerusalem, and its admission as full member in the UN;

3. Acknowledges and welcomes the success of state-building efforts of Palestinian President Mahmoud Abbas and Prime Minister Salam Fayyad, which have been strongly encouraged and supported by the EU and endorsed by various international actors, and considers this a solid and reliable basis of Palestine readiness for sovereign statehood;

4. Calls for the immediate resumption of direct and serious peace talks, based on the internationally recognised parameters, including the 1967 borders, and a timetable agreed by both parties, as only a negotiated agreement between the two sides can bring lasting peace and security to Israelis and Palestinians; reminds that settlements are illegal under international law and are an obstacle to peace and calls therefore for a complete stop of settlement activities; stresses that no changes to the pre-1967 borders, including with regard to Jerusalem, other than those agreed by the parties should be accepted;

5. Stresses that just as Israel should recognize a Palestinian state based on the 1967 borders, the new state should adopt the recognition of 1993 by the PLO of the state of Israel based on the 1967 borders and ensure its legitimate security concerns;

6. Takes note of the statement of 23 September 2011 of the Middle East Quartet which reiterates its urgent appeal to the parties to overcome the current obstacles and resume direct bilateral Israeli-Palestinian negotiations with the objective to reach an agreement within a timeline but not longer than the end of 2012; considers in this regard that the endorsement by all parties of its obligations under the Road Map and in particular, a complete stop of settlement activities by Israel is an indispensable step towards resuming effective and credible peace negotiations;


Foto: El president de l’Autoritat Palestina, Mahmoud Abbas, al costat del Secretari de l’ONU, Ban Ki-moon. Font: Jessica Rinaldi (REUTERS)


Perquè proposo que PE no doni consentiment a renovació Acord Lliure Comerç UE-Marroc per a productes agricoles i pesquers

Publicat el 31 d'agost de 2011

Aquest matí he presentat a la Comissió de Pesca (PECH) del Parlament Europeu la meva proposta d’Opinió (en tant que ponent nomenat per la mateixa Comissió) a l’informe que està fent la Comissió de Comerç Internacional (liderat per José Bové) en relació a l’acord de Lliure Canvi entre Marroc i la UE per als productes agricules i pesquers.

A continuació argumento perquè penso que la Comissió de Pesca hauria de suggerir que el Parlament Europeu no donés el seu consentiment a aquest acord (que no és l’acord de epsca,d el qual en parlaré en un apunt posterior, i sobre el qual també hi ha interessants novetats a comentar):

PROYECTO DE OPINIÓN de la Comisión de Pesca para la Comisión de Comercio Internacional

sobre la propuesta de Decisión del Consejo relativa a la celebración del Acuerdo en forma de Canje de Notas entre la Unión Europea y el Reino de Marruecos sobre medidas recíprocas de liberalización del comercio de productos agrícolas, productos agrícolas transformados, pescado y productos de la pesca, sustitución de los Protocolos nos 1, 2 y 3 y los anexos de estos Protocolos, y modificación del Acuerdo Euromediterráneo por el que se crea una Asociación entre las Comunidades Europeas y sus Estados miembros, por una parte, y el Reino de Marruecos, por otra

(15975/2010 – C7?0432/2010 – 2010/0248(NLE)

Ponente de opinión: Raül Romeva i Rueda


De conformidad con las actuales disposiciones del Acuerdo de Asociación con Marruecos, se han eliminado los aranceles para algunos, pero no para todos, los pescados y productos de la pesca. La actual propuesta eliminaría los aranceles para todo el pescado y todos los productos de la pesca.

El Acuerdo propuesto permitirá a Marruecos liberalizar inmediatamente el 45 % (en valor) de las importaciones de la UE, mientras que —por parte de la Comunidad— las importaciones procedentes de Marruecos se liberalizarán en un 55 %.

Han surgido una serie de preocupaciones acerca de este acuerdo:

Especial preocupación existe ante la capacidad de la UE para controlar y hacer cumplir los plazos y las cuotas arancelarias, a menudo ignorados por los socios marroquíes, según han denunciado diferentes asociaciones profesionales en 2009 y 2010. En resumen, el resultado objetivo que se observa es el desequilibrio en cuanto a las reducciones arancelarias acordadas entre las dos partes.

Las normas estrictas de la UE sobre protección del medio ambiente, las condiciones de los trabajadores, la protección sindical, la legislación antidumping y de seguridad alimentaria no encuentran reciprocidad en los productos importados de Marruecos a la UE. Los productos marroquíes importados a la UE deben cumplir las mismas normas que los productos producidos en la UE. El artículo 8 cubre las normas sanitarias pero no se incluyen normas medioambientales ni sociales. El no respeto de dichas normas, permitiendo la importación de productos que cumplen normas menos estrictas que las que se aplican a los productores de la UE, puede llevar al dumping.

Muchas poblaciones de peces en aguas marroquíes están agotadas, según la propia evaluación del COM.  El mercado de la UE no debe estar abierto a pescado procedente de poblaciones agotadas, ya que ello sólo alentaría un agotamiento mayor. No debe fomentarse la entrada de dichos productos, ni exacerbar la situación, por la eliminación de los aranceles.

El Acuerdo propuesto no prevé la resolución de las cuestiones relativas a las indicaciones geográficas (IG), lo que se pospone hasta futuras negociaciones que se han de iniciar después de la entrada en vigor del Acuerdo. Una identificación clara y fiable del origen geográfico de los productos es esencial para que los consumidores puedan saber lo que eligen.

Sin duda el aspecto más controvertido del Acuerdo propuesto es la inclusión del Sahara Occidental. Cuando el Parlamento preguntó a la Comisión si se iba a incluir el Sahara Occidental en el ámbito de aplicación del acuerdo, la Comisión respondió que:

«En la medida en que las exportaciones de productos del Sahara Occidental se benefician de hecho de preferencias comerciales…»

El Servicio Jurídico del PE declara:

«No obstante, todas las actividades económicas del Sahara Occidental deben tomarse de acuerdo con los deseos e intereses de la población de esos territorios y deben beneficiar el desarrollo socioeconómico de esos territorios.»

Además, el Servicio Jurídico señala que carece de información sobre: 

  • «si el Acuerdo propuesto se aplicará a los territorios del Sahara Occidental y cómo»,
  • «cómo beneficiará en realidad a la población local»,
  • «si la mayor liberalización de estos productos es conforme con los deseos e intereses de la población del Sahara Occidental.»

Dado que la Comisión no parece dispuesta a preguntar si el Acuerdo es conforme con los deseos de la población del Sahara Occidental, me tomé la libertad de preguntar al Polisario su opinión. Su respuesta fue:

«El Acuerdo propuesto entre la Unión Europea y el Reino de Marruecos sobre medidas recíprocas de liberalización del comercio de productos agrícolas, productos agrícolas transformados, pescado y productos de la pesca consiste en enmiendas al Acuerdo de Asociación existente UE-Marruecos y sus Protocolos. Estos Acuerdos y sus Protocolos, incluyendo el Canje de Notas en cuestión, reafirman en diversos lugares que se aplican a productos originarios de Marruecos (1).

«Con arreglo al Derecho Internacional, un Acuerdo que se aplica a “productos originarios de Marruecos” no puede aplicarse a productos originarios del Sahara Occidental por la simple razón de que el Sahara Occidental no es parte de Marruecos Como hace notar el Servicio Jurídico del Parlamento Europeo, “el territorio del Sahara Occidental no puede considerarse con arreglo al Derecho Internacional que forme parte del territorio del Reino de Marruecos” (2). Al contrario, el Sahara Occidental es un Territorio no autónomo en el sentido de la Carta de las Naciones Unidas y ningún país del mundo reconoce la soberanía marroquí en el Sahara Occidental. (En situaciones similares, los Gobiernos de los Estados Unidos y de Noruega han indicado que el Tratado de Libre Comercio EE.UU.-Marruecos (3) y el Tratado de Libre Comercio Marruecos-AELC (4) respectivamente no se aplican a productos originarios del Sahara Occidental.

Si la Unión Europea desea liberalizar el comercio de productos originarios del Sahara Occidental, debe hacerlo mediante consulta directa con el pueblo del Sahara Occidental, preferiblemente a través de su representación política reconocida internacionalmente, el Frente POLISARIO (5). Cualquier intento de hacerlo de otra forma supondría una violación de la soberanía permanente del pueblo del Sahara Occidental sobre sus recursos naturales y la Unión Europea estaría infringiendo la exigencia del apartado 1 del artículo 21 del Tratado de la Unión Europea  de que «la acción de la Unión en la escena internacional se basará en el respeto de la Carta de las naciones Unidas y del Derecho internacional».

También cree que el Parlamento debe estar en condiciones —según lo previsto por el Tratado de Lisboa —de hacer una mayor contribución a la Comisión, fomentando la sinergia, la cooperación, la solución común de problemas y el intercambio de buenas prácticas en todo el proceso legislativo.

Así, el Acuerdo podría reequilibrarse, adaptándolo a la reforma del sistema de precios de entrada, la reducción de las diferencias en los ámbitos sanitario, fitosanitario y medioambiental, y con la inclusión de las debidas cláusulas sociales y antidumping.


La Comisión de Pesca pide a la Comisión de Comercio Internacional, competente para el fondo, que proponga al Parlamento la denegación del dictamen conforme.


1. Véase, por ejemplo, el título y el artículo 2 del nuevo Protocolo 1 relativo a los regímenes aplicables a la importación en la Unión Europea de productos agrícolas, productos agrícolas transformados, pescado y productos de la pesca originarios del Reino de Marruecos, disponible en:


2. Servicio Jurídico del Parlamento Europeo, Documento SJ/0699/10, apartado 19.

3. Mediante carta de 20 de julio de 2004, el Representante de Comercio de los EE.UU. Robert Zoellick clarificó que el Tratado de Libre Comercio EE.UU.-Marruecos no incluye el Sahara Occidental ya que los Estados Unidos  no reconocen la soberanía marroquí sobre el Sahara Occidental y que, por consiguiente, «los Estados Unidos tratan de manera diferente las importaciones del Sahara Occidental y de Marruecos.»  Véase: http://www.gpo.gov/fdsys/pkg/CREC-2004-07-22/html/CREC-2004-07-22-pt2-PgH6615-4.htm

4. En un discurso ante el Parlamento noruego del 11 de mayo de 2010, el Ministro noruego de asuntos Exteriores Jonas Store confirmó que el Acuerdo de Libre Comercio Marruecos-AELC no se aplica a productos originarios de Sahara Occidental. Véase: http://www.fishelsewhere.eu/index.php?cat=198&art=1130

5. De forma similar, la UE concluyó un acuerdo de libre comercio con la OLP para cubrir los productos originarios de los territorios ocupados de Gaza y Cisjordania, confirmado por los certificados de origen emitidos por las autoridades palestinas. Véase: http://europa.eu/rapid/pressReleasesAction.do?reference=IP/09/97&format=HTML&aged=0&language=EN&guiLanguage=en

Font foto: Lavieeco.com

L’acord de lliure comerç UE-Marroc no compta amb l’aval del PE


En una votació que ha tingut lloc encara no fa una hora, el Comitè d’Agricultura del Parlament Europeu ha decidit per àmplia majoria manifestar-se en contra de la ratificació dels tractats de lliure comerç en productes agrícoles i pesquers entre la Unió Europea i el Regne del Marroc (24 vots a favor del rebuig, per només 14 en contra).

Els acords negociats per la Comissió Europea i les autoritats marroquines suposen continuar amb la lògica d’una agricultura liberal, globalitzada i especialitzada que afavoreix els interessos de grans grups a costa dels agricultors.

Molts inversors europeus, anticipant-se a aquesta obertura, ja han traslladat la seva producció al Marroc.Tenen l’esperança que podran exportar fruites i verdures a preus inferiors als costos de producció dels productors europeus. A Espanya, la crisi de confiança causada pel bacteri E. Coli ha ennuvolat els productors de curt i mitjà termini. L’arribada de milers de tones addicionals de tomàquets, melons, maduixes o cítrics pot conduir a més fallides.

Aquest acord, a més, tindrà unes conseqüències ben negatives en l’agricultura familiar marroquina,  que haurá de fer front a una afluència massiva d’aliments bàsics com és la carn o els cereals. L’afluència de les importacions d’aliments processats, lliures d’impostos (excepte la pasta), hipotecarà la creació d’una indústria local d’aliments.

Després de la votació, José Bové, ponent d’aquest informe per a la Comissió INTA i vicepresident de la Comissió AGRI, i Raül Romeva i Rueda, ponent responsable per la seva banda per a aquest assumpte a la Comissió de Pesca i Afers Marins (PECH) i Vicepresident de Verds/ALE, han expressat el següent:

“Aquest acord es va negociar en la major de les opacitats per part dels serveis de la Comissió Europea i el Regne del Marroc. El considerem totalment desequilibrat, i lamentem que bàsicament serveixi als interessos de les grans empreses de l’agroindústria, deixant de banda als petits productors, ja siguin marroquís o europeus.

El vot del Comitè d’Agricultura del Parlament Europeu és un senyal important per a les Comissions de Comerç Internacional (INTA) i de PEsca i Afers marins (PECH) del Parlament Europeu, les quals hauran de votar en poques setmanes.

Així mateix, és un primer pas cap a la reobertura d’unes negociacions més justes que tinguin en compte els interessos socioeconòmics de la majoria. Els acords comercials han de ser instruments per a corregir les desigualtats, i no per servir els interessos dels més privilegiats.

Cal invertir temps i recursos a construir un espai de comerç basat en l’equitat entre les dues ribes mediterrànies. Només d’aquesta manera podrem contribuir a enfortir el desenvolupament democràtic essencial per a la creació d’una zona d’estabilitat i cooperació “.

Foto: tomàquets marroquís. Font: Le Soir (du Marroc)

‘Flotilla’ de la Llibertat, segona part / Freedom Flotilla II

Publicat el 12 de maig de 2011

Aquesta setmana han vingut a Estrasburg una delegació de la Freedom Flotilla Two (entre els quals Manuel Tapial), per reunir-se amb diversos Membres del Parlament Europeu i explicar-nos els seus plans.

Es tracta, segur que ho recordeu, de la Flota que ara fa un any va intentar dur ajut humanitari a Gaza, emparada per les Resolucions de Nacions Unides i trencant el bloqueig d’Israel. Va ser brutalment assaltada per soldats israelians provocant prop d’una desena de morts i desenes de ferits.

Les imatges de l’assalt són esgarrifoses. Les justificacions de les autoritats israelianes nefastes i sense cap fonament. La condemna internacional va contribuir a posar algunes coses al seu lloc, però no tantes com hauríem volgut. Encara recordo esparverat la intervenció de l’embaixador israelià davant la Comissió d’Afers Exteriors del Parlament Europeu, on no va convèncer ni tan sols els tradicionals aliats del règim israelià.

Els integrants de la Flotilla tenen previst tornar-ho a provar aquest mes de juny, i ens demanen tot el suport i visibilitat possible.

Encara avui, nombrosos governs europeus, entre ells l’espanyol, intenten dissuadir els representants espanyols que volen participar en aquesta segona edició de la Flotilla que ho facin.

L’Alta Representant, Ashton, va manifestar ahir durant la seva intervenció al Ple que no creia que aquesta fos una iniciativa positiva. Discrepo. No només és positiva, sinó que és a més altament necessària, i per això la recolzo. És més, estem treballant en una petició conjunta de diferents MEPs per instar la Comissió i el Consell que, contràriament al que han fet fins ara, manifestin públicament el seu suport a la iniciativa.

Confio que no haguem de lamentar, aquest cop, episodis com els que es poden veure en les imatges (veure video adjunt) que van donar la volta al món, ara fa un any.

Foto: Escoltant la intervenció de vangelis Pissias, un dels portaveus.  Font: Oliver Hansen

Libia: dudas, certezas y razones (de Raül Romeva, para Publico)


LIBIA: DUDAS, CERTEZAS Y RAZONES (por Raül Romeva i Rueda, eurodiputado por ICV y vicepresidente del Grupo Verdes/ALE)

Hay tres formas de situarse ante la decisión del Consejo de Seguridad de intervenir en Libia. Una es la de quienes consideran a Gadafi un revolucionario que representa, junto a sus amigos Ahmadineyad, Chavez, Putin o Hu Jiantao, la única esperanza que le queda al mundo para no sucumbir al imperialismo occidental. Es éste un razonamiento que considero arcaico y que no comparto ni por asomo. Baste decir que personalmente me sitúo en las antípodas de esta forma de entender el mundo, y que si la salvación de la izquierda pasa por seguir la estela de estos jinetes del Apocalipsis, conmigo que no cuenten.

La segunda es la hipócrita actitud de quienes habiendo sido durante años los aliados de Gadafi, vendiéndole armas, comprándole petróleo, callando ante las atrocidades que cometía contra su pueblo y recibiéndole con alfombra roja, ahora pretenden liderar la voz crítica con el dictador y aparecer como los ángeles liberadores. Todavía resuena en mi cabeza el debate que tuvimos en el Parlamento Europeo a principios de enero en relación al acuerdo marco UE-Libia. Fuimos los Verdes quienes, casi en solitario, lideramos la oposición a ese acuerdo argumentando que el régimen de Gadafi llevaba décadas violando sistemáticamente los derechos humanos de su pueblo y de los inmigrantes que llegaban a ése país. Acusamos entonces de irresponsables a la UE y a aquellos Estados Miembros que deseaban profundizar en dicha cooperación, y advertimos que esta política de sostener a dictadores porque convenía a nuestros intereses económicos (Business as usual) no sólo era contraria a los valores fundamentales y los principios legales de la UE, sino que con el tiempo se acabaría descontrolando, como así ha sido. Y eso vale para quienes han acogido, aplaudido y ayudado a Gadafi, pero también para quienes han hecho lo propio con Ben Ali, Mubarak, Mohamed VI, Bashar al-Assad, …

El tercer grupo es el de los desconcertados, pero sobre todo enojados por que, de nuevo, se nos haya llevado al extremo de tener que afrontar el eterno dilema de cómo, cuando y dónde usar la fuerza para evitar más sangre, más dolor y más impunidad. En este grupo estamos quienes, dadas las circunstancias, conociendo el currículo del personaje, valorando las consecuencias del seguir sin hacer nada, negándonos a asistir pasivos a otra matanza como las de Sarajevo, Srebrenica o Gorazde, hemos optado por apelar a Naciones Unidas para que cumpla con su “Responsabilidad de proteger” (mandato que ostenta desde 2005 y 2009).

Es una de las pocas veces, pienso, que el criterio de legalidad es inobjetable tal y como argumentaba de forma excelente en estas páginas hace unos días el catedrático Pere Vilanova (La ONU y Libia, un punto de vista, 26.03.11): “la resolución 1973 del CS es explícita, es previa a la acción, define claramente el mandato, y además fija también los límites que el mandato no debe traspasar. En este caso, el criterio de legalidad viene reforzado por el criterio de legitimidad. Los casos en los que en el pasado no se intervino, o se hizo tarde (como en la ex-Yugoslavia entre el 91 y el 95, bajo misión de Naciones Unidas), han pesado mucho en la decisión de los miembros del CS. Incluso los que tenían reservas –por motivos varios y que les corresponde a ellos explicar– se han abstenido, no ha habido votos en contra”.

Procede decir, sin embargo, que en este tercer grupo están también quienes resuelven el dilema oponiéndose a la intervención. Comprendo este argumento, aunque no lo comparta, siempre que se acepte que esta opción conlleva costes y se asuma moral y éticamente sus consecuencias fatales. Porque eso también debe estar presente en la balanza a la hora de tomar partido.

En otras palabras, cada cual es libre de asumir, en situaciones críticas como ésta, de qué lado está, si bien ninguna de las opciones que se tome, digámoslo también, está exenta de un cierto grado de incertidumbre y de cierto coste moral y ético. ¿Intervenir tiene riesgos? Por supuesto. Pero no hacerlo también. ¿El Consejo de Transición (rebeldes) no son garantía de nada? También es cierto, pero presumo que una victoria de Gadafi tendrá consecuencias nefastas a corto, medio y largo plazo. Por eso soy de los que piensa que, ante todo, Gadafi no puede ganar.

Igual como el Director de la Escuela de Cultura de Paz de la UAB, Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia, El Pais, 22.03.2011) estoy porque existan unas fuerzas armadas reducidas y entrenadas especialmente para actuar en operaciones de mantenimiento de la paz, en coordinación con Naciones Unidas, así como que los ejércitos nacionales sean remplazados por unas fuerzas militares de Naciones Unidas suficientemente dotadas para emergencias (como es ahora la de Libia), aunque se que esto va para largo.

Pero es que es precisamente en momentos así cuando es más necesario que nunca recordar lo nefastos que son los gastos militares excesivos y no justificados, la política de fomento del comercio de armas hacia países que violan los derechos humanos o que están en crisis, la glorificación del armamento, el fomento de la investigación militar frente a los recortes en la investigación no militar, o el empeño en introducir la cultura de la defensa militar en el ámbito escolar. Todas estas manifestaciones del militarismo son rechazables de plano. En esto último, espero, estaremos muchas y muchos de acuerdo, a pesar de Libia.
Foto: Gadafi i Chavez. Font: AP.

Esquerra, pacifisme i intervenció militar a Líbia


En el cas de Líbia estem repetint en el si de les sensibilitats d’esquerres i pacifistes, files a les quals m’adscric, el debat que ja vàrem viure en relació a si calia intervenir o no a Bòsnia a principis dels ’90.

Recordo bé aquell debat, que va ser dur, com tots els que fan aflorar dubtes i contradiccions. El vaig viure en primera persona en molts fronts. Però com totes les situacions conflictives, aquell debat ens va fer madurar, individualment i col.lectiva.

Respecto, entenc i fins i tot comparteixo els dubtes i les inquietuds en relació a la intervenció a Líbia. Però també assumeixo les limitacions de certs discursos i posicionaments davant de situacions que reclamen respostes no desitjades. I precisament per això és més urgent que mai treballar per no haver-nos de trobar en aquesta mena de dilemes. Ho vàrem dir llavors a Bòsnia, i l’argument segueix essent vàlid. 

He tingut la sort de treballar molts anys al costat de Vicenç Fisas, Director de l’Escola de Cultura de Pau. Amb ell vaig aprendre que el meu pacifisme, com tot pacifisme, també té límits. Ho vaig aprendre a base de molts anys de llegir, parlar, escoltar, analitzar, dubtar, estudiar, dir i contradir al voltant de com construir la pau.

Defenso amb fermesa la reducció de la despesa militar, l’adopció d’un Tractat Internacional d’Armament (ATT), l’augment de la inversió en promoció i educació de la pau, que s’ataqui les veritables causes de les guerres (sobre tot la competència per uns recursos que s’esgoten i el respecte per unes identitats cada cop més multidimensionals). 

Tanmateix, tot això, que és necessari i urgent per poder controlar i gestionar la latència dels conflictes actuals i evitar-ne així la deriva armada, no pot resoldre totes les situacions conflictives. Per exemple, no serveix per aturar, en la seva fase actual, la brutal i criminal repressió amb què Gadafi està responent als més que legítims clams per la llibertat i la democràcia al seu país. En situacions com aquesta, la prioritat és aturar Gadafi, de la manera més ràpida que sigui possible.

Tinc dubtes? És clar. Però quan aquests m’assetgen em retornen a la ment Srebrenica, Sarajevo, Gorazde,… i els dubtes es converteixen en una certesa: hi ha moments en què no intervenir pot resultar fatal.

Per tot plegat recomano llegir avui l’article a El País del Professor Vicenç Fisas (La izquierda y la intervención militar en Libia), i en faig meus cada coma, cada punt, cada dubte i cada certesa expressada en el mateix, a més de reiterar, un cop més, la ràbia i la frustració que em genera el fet que els actuals dirigents mundials ens hagin arrossegat, novament, a aquest debat. 


La izquierda y la intervención militar en Libia, por Vicenç Fisas, Director de la Escuela de Cultura de Paz de la UAB (El Pais, 22/03/2011

Como es bien sabido, a la izquierda tradicional no le gustan las intervenciones militares ni, en general, las actividades militares. Creo que es una herencia del nefasto militarismo que vivimos en nuestro país durante el franquismo, que ha provocado un total distanciamiento hacia cualquier actividad militar. Esa actitud se traduce en un rechazo frontal hacia los gastos militares, las exportaciones de armas, las paradas militares, las políticas de defensa nacional, y lógicamente, las intervenciones en el exterior.

Desde mi opinión, sin embargo, existe una actitud no discriminatoria que conduce a contradicciones de fondo, pues de esta forma no se da respuesta a qué hacer con las poblaciones que están en peligro y se escurre el bulto en momentos en que hay que activar el “derecho a proteger”.

Comparto con esa izquierda el rechazo a las patologías de lo militar, es decir, todo lo que tenga que ver con el militarismo. Eso se expresa, por ejemplo, en una crítica clara hacia los gastos militares excesivos y no justificados, hacia la política de fomento del comercio de armas hacia países que violan los derechos humanos o que están en crisis, hacia la glorificación del armamento, el fomento de la investigación militar frente a los recortes en la investigación no militar, o el empeño en introducir la cultura de la defensa militar en el ámbito escolar. Todo ello me parece rechazable, pues son manifestaciones del militarismo.

Sin embargo, puedo defender que existan unas fuerzas armadas reducidas y entrenadas especialmente para actuar en operaciones de mantenimiento de la paz, en coordinación con Naciones Unidas. Esto vale para acciones como las de Libia. Cierto es que desde parte de la izquierda y del movimiento por la paz existe un debate clásico sobre si sería conveniente la desaparición de los ejércitos nacionales a cambio de unas fuerzas militares de Naciones Unidas suficientemente dotadas para estas emergencias. Pero esto va para largo, y de momento hay que convivir con una realidad menos idealista.

Creo que desde la pésima intervención en Somalia, la inacción en Ruanda y el retraso en Bosnia, hemos aprendido bastante en este periodo de transición en cuanto a acciones militares que tienen un componente de apoyo humanitario. Al menos existe un debate de fondo para diferenciar lo que es estrictamente humanitario de lo militar. En Libia, por ejemplo, no es la distribución de ayuda humanitaria lo que es causa de controversia, sino una acción propiamente militar destinada a frenar el avance de las tropas de Muamar el Gadafi y reducir su capacidad de ataque aéreo.

Lo paradójico es que no podríamos proporcionar seguridad (y apoyo humanitario) a la población de Bengasi, para poner un ejemplo, sin antes reducir la capacidad militar de Gadafi, y eso no se consigue con inacción, ni con medios diplomáticos, ni con fuerzas no violentas de interposición, al menos tal como están las cosas. Guste o no, hay que emplear una fuerza, limitada a lo estrictamente necesario, eso sí, que solo pueden ofrecer las fuerzas militares. Y como viejo objetor de conciencia asumo las contradicciones de plantear salidas realistas.

Lo que no obstante se puede exigir, y lo hago sin reservas, es que esta intervención no se convierta, como otras veces, en un circo mediático de glorificación de los sistemas de armas que se vayan a utilizar, ni como lanzadera para promocionar las exportaciones de armas en un mundo demasiado rearmado, ni como loa de la cultura de la violencia.

Ahí están los riesgos de la intervención, y sobre dichos riesgos la izquierda debería ser sensible, vigilante y exigente, para que un acto desgraciadamente necesario de carácter militar no se convierta en un refuerzo del militarismo existente. No todas las intervenciones militares son defendibles, pero algunas tienen razón de ser. Y ahora lo que toca es apoyar a todas las revueltas populares de los países árabes, con medios políticos, sociales y económicos, y si alguna de estas revueltas es ahogada por las armas de un tirano, es menester darle respuesta con otros medios, para frenar la embestida y crear una situación donde luego sean los medios políticos los que discurran. Es la doctrina del mal menor lo que justifico, siempre y cuando no sea convertido en exponente de todas las virtudes, porque la guerra, siempre, es lo contrario de la virtud. No se olvide.

Pero tampoco podemos dejar de ver que Gadafi ya realiza una guerra contra sus ciudadanos, y eso hay que pararlo como sea y con rapidez, aunque nos crea contradicciones y malestar interno

Font foto: AFP / Getty images

Líbia, i ara què, UE?

Publicat el 9 de març de 2011

Avui des de primera hora (8.30) debatem al
Parlament Europeu la situació a Libia, amb la presència de l’Alta Representant
de la UE, Ashton. En el meu twitter he anat fent algunes valoracions del mateix. Per altra banda, els Verds/ALE hem proposat un text de resolució que haurem de votar aquest migdia. La podeu
trobar en aquest vincle. Inclou, entre d’altres, els següents punts:

1.            Expresses
deep concern at the situation in Libya and strongly condemns the brutal
repression of peaceful demonstrations, including indiscriminate armed attacks
against civilians, which has resulted in the death of thousands of civilians
and a high number of injured people; denounces the incitement to hostility
against civilian population expressed at the highest level of the regime by
Muammar al-Gaddafi and his son Saif al-Islam;

2.        Fully
endorses the UN Security Council resolution 1970 which condemns the gross and
systematic human rights violations in Libya and decides to refer the situation
to the International Criminal Court while imposing an arms embargo on the
country and a travel ban and assets freeze on the family of Muammar al-Gaddafi;
strongly supports the launching by the Prosecutor of the ICC of an
investigation into the alleged crimes against humanity committed by Muammar
al-Gaddafi and members of his regime;

3.        Calls
on the HR/VP and the Council to consider within the framework of UNSC
resolution 1970 and UNSC resolution 1674 regarding the responsibility to
protect the population, the establishment of a no-fly zone, at the request of
the Transitional National Council in cooperation with the Arab League and the
African Union, aimed at preventing the regime from targeting population;

4.            Expresses
its firm support to the struggle of the Libyan people for freedom, democratic
reforms and the end to the authoritarian regime; calls on the EU to establish
direct relations with the Interim Transitional National Council and to support
them in the liberated area so as to relieve the population and to meet its
basic humanitarian needs, including medical assistance;

5.        Fully
supports the decision of the UNHRC to dispatch an independent international
commission of inquiry to Libya to investigate violations of international human
rights law and the UNGA decision of 2 March 2011 to suspend Libya’s membership
to the UNHCR;


6.            Regrets
the lack of a prompt reaction by the Council to the Libyan violent repression
with regard in particular to the coordination of the evacuation of EU residents
and the urgent need for humanitarian assistance to the Libyan population as
well as to the adoption of appropriate targeted sanctions; notes in this
respect the recent measures and initiatives taken by some EU Member States to
contribute to the evacuation of Egyptian migrant workers to Egypt; stresses the
urgency to provide medical assistance in the Benghazi region;

7.        Is
deeply concerned by the growing humanitarian crisis as more than 170 000
foreigners are fleeing violence from Libya, many of them remaining stuck at the
border between Libya and Tunisia and others being stranded in transit centres
in Tunisia, Egypt and Niger; urges the EU Institutions and EU Member States to
mobilize the appropriate means to face this emergency situation and to give a
correct answer to support those escaping death and persecution and those
fighting for freedom and democracy in Libya;

8.        Calls
in this regard on the Commission and EU Member States to provide all necessary
means to support Tunisian and Egyptian authorities in order to overcome the
current humanitarian crisis faced particularly by the population fleeing Libya
towards Egyptian and Tunisian borders; urges in this respect the Commission to
further deploy ECHO funding and EU Emergency fund aid to support international
and civil organisations in their humanitarian action;

9.            Strongly
criticizes the approach endorsed by some EU Member States to overplay the risk
of a massive influx of migrants instead of adopting a genuine European
comprehensive plan in response to this humanitarian crisis; calls on the HR/VP
and the Council to step up the coordination with the Member States so as to
streamline the European action vis-à-vis Libya;

10.      Urges
in this regard EU Members States to proceed to the evacuation and reception
into the EU of those who can’t return to their own country with particular
attention to the most vulnerable persons such as Sub-Saharan migrants and
refugees; therefore calls on the EU Member States to list their reception
capacities in order to activate the Temporary Protection Directive 2001/55/EC
and to share responsibility for the relocation of persons protected under this
scheme to other EU Member States and calls on Council to adopt the Joint EU
resettlement programme without further delay, to put into action to the
foreseen resettlement scheme; reminds that the common policy on asylum,
immigration and external border control shall be governed by the principle of
solidarity and fair sharing of responsibility, including its financial
implications, between the Members States;

11.      Urges
the EU Member States to guarantee that Frontex operations, including national
operations, carried out at sea cannot result in persons being returned to Libya
or to another country where their life is at risk according to the principle of
non-refoulement enshrined in the Article 19(2) of the Charter of Fundamental
Rights; insists on the right for everyone to claim asylum and to have access to
a priority procedure in full cooperation with the UNHCR and relevant

12.            Welcomes
the decision of the Council of 28 February 2011 to ban the supply to Libya of
arms, ammunitions and related material; points out that according to
independent sources in 2009 light weapons amounting to 79 million euro were
delivered by Italy to the Libyan government and that these weapons have been
daily used by the Libyan police and army to repress the peaceful demonstrations
of the Libyan population; stresses that Belgium, Bulgaria, Portugal, France,
Germany and the UK also sold weapons to Libya, from small and light weapons to
aircrafts and electronic jamming equipment, and that these supplies contradict
some of the criteria of the EU Code of Conduct on arms export;

13.      Calls
in this respect on the Council to verify whether there have been breaches in
the EU Code of Conduct on arms export and to adopt stringent measures so that
this code is fully respected by all the Member States;

14.            Welcomes
at the same time the decision to freeze the assets of Libyan dictator Muammar
al-Gaddafi and 5 of his family members as well as of other 20 individuals
responsible for the violent crackdown on the civilian population since 15
February; calls for a quick and precise search and accurate screening of these
assets; urges EU Member States to make sure that no European company continuous
to import oil and gas from Libya and to immediately stop all payments;

15.      Notes
the EU decision to suspend negotiations with Libya on a framework agreement,
which includes cooperation in the field of migration and asylum; deplores that
some EU governments had very close relations with Muammar Gaddafi and strongly
criticises the fact that some of them have opposed the quick adoption of
sanctions against the Libyan regime; deplores the statement by Commissioner
Dalli that weakens the EU position;

16.            Condemns
the recent capture of three Dutch soldiers by Gaddafi’s military forces who
were taken as hostages, while they were attempting to evacuate a Dutch citizen
and calls for their immediate release;

17.      Calls
on the Commission and EU Member States to develop a completely renewed dialogue
with Mediterranean partner countries on migration in order to adopt a
euro-Mediterranean Mobility Pact, including an ambitious approach which goes
beyond a targeted visa facilitation, taking into account that European
migration policy can no longer rely on cooperation with authoritarian regimes;
emphasises that such a revised policy could enhance further the EU support for
the ongoing transition process towards democracy;

18.      Notes
that the ‘Friendship Agreement’, concluded between Libya and Italy in 2008
inter alia for the purpose of cooperation in the field of migration was
declared as suspended by the Italian government on 26 February 2011; calls into
question this agreement and stresses that it constitutes a breach of international
conventions with regard, in particular, to the respect for asylum seeking

19.      Takes
the view that once the provisional government is in control of the situation
the HR/VP and the Commission should assist the Libyan authorities in setting up
a trust fund where to put all the revenues from the sales of oil and gas laying
down clear and transparent rules for its management with a view to benefitting
the whole population;

20.    Calls on the
Council and the Commission in view of the Strategic Review of the ENP to adopt
the necessary measures and funding so that Libya can be fully included in the
European Neighbourhood Policy and share the values, founding principles and
objectives of the Euro-Mediterranean process;

Foto: Pro-Gaddafi forces used air strikes, helicopter gunships and heavy armaments in the offensives. Font: Reuters.

Líbia: la (des)responsabilitat europea


Malgrat que en aquest espai (el bloc) no
acostumo a parlar massa dies seguits del mateix fet, em veig obligat a fer-ho
en relació a la fins ara galdosa i preocupant actitud europea envers les
revoltes al món àrab, i concretament davant del bany de sang que aquests
darrers dies està tenint lloc a Líbia a mans d’un cafre a qui, fa només quatre
dies, rebíem a la UE amb catifa vermella i li veníem tota mena d’armes.

Ahir, l’Alta Representant per a la UE,
Catherine Ashton, va enunciar una aturada de les negociacions entre la UE i
Líbia pel què fa a un Acord Marc. Molt bé, la pregunta és, per què s´hi estava
negociant? I encara més, per què, malgrat tot el que està passant seguim
negociant amb d’altres règims igualment deplorables com, per exemple, el
marroquí? Són preguntes aquestes les respostes a les quals fan tremolar.

Ashton va enunciar també una convocatòria
urgent dels embaixadors de la UE per tal de discutir-hi quines mesures
emprendre. D’acord també, ja que és un pas que calia fer de manera immediata.

Per altra banda, considero també necessari que
sigui el Consell de Seguretat qui asseguri i coordini l’establiment de l’ajuda
humanitària. Entre les mesures concretes que toca emprendre, és evident que és
urgent organitzar ja sigui via mar o via aire, l’ajuda mèdica a les víctimes de
la violència. I especialment important és cada cop més l’atenció a les persones
desplaçades i refugiades.

És per això que sumo la meva veu a aquelles
que demanen a la Comissària per a Afers Interiors, Cecilia Malmström que, tal i
com vàrem fer a la UE en el cas de Bòsnia- coordini l’ajuda i l’acollida de
persones refugiades i que invoqui la clàusula de protecció temporal.

Així mateix, és de vital urgència que el Consell de Seguretat de la UE
declari un embargament total de transferències d’armes a Líbia i imposi
sancions al règim de Gaddafi.

Font foto: EFE

Gaddafi: amic, xantatgista o problema?


En relació amb la trobada, ahir, dels
ministres dels Afers Exteriors de la UE (veure conclusions en document adjunt), voldria fer la següent valoració:

La UE aporta 50 milions d’Euros per la protecció de les fronteres líbies (el
gener hi va anar una delegació de la Comissió que va recomanar proporcionar els
diners i formar el personal policial libi en tasques de control de fronteres),
diners que, no en tinguem cap dubte han estat utilitzats er Gaddaffi per
finançar la repressió de la població líbia. Ahir mateix, diversos diputats,
entre els quals la nostra companya de grup, Franziska Brantner (dels Verds
alemanys), ponent al Parlament Europeu pel què fa a l’instrument instrument
d’estabilitat (és a dir, tot allò que té a veure amb els ajuts econòmics i
financers cap a països tercers), vàrem insistir a l’Alta Representant Catherine
, a la Comissió, i als Estats-membres que aturessin immediatament
aquestes ajudes, petició, per altra banda, que ja havíem fet en anteriors

El pitjor de tot, però, és que la UE està
negociant un acord-marc amb Líbia, que contempla la dimensió migratòria i,
sobretot, un acord de readmissió i d’obertura dels mercats. A la vista del què
està succeint, reitero la meva perplexitat i lamento que la UE continuï, en aquest
cas com en tants d’altres, aplicant la màxima del ‘business as usual’.

Gaddaffi (igual que Mohamed VI, per altra banda) porta anys fent xantatge
amb l’assumpte del control de la immigració i amenaça, literalment, amb ‘deixar
passar tothom cap a Europa’ si la UE no dona suport al seu règim. El problema,
però, és que la UE cau en aquest xantatge, víctima de la seva nefasta visió en
relació a la gestió de la immigració, la qual redueix, exclusivament, a una qüestió
de control de fronteres.

Foto: Gaddaffi i Berlusconi. Font: EPA

Marroc/acord comercial: sahara occidental i competència deslleial


dies de tanta convulsió al món àrab, i malgrat haver-se demostrat del tot
equivocat promoure una política de relacions basades en establir relacions
comercials al marge de les situacions sociopolítiques de les contraparts, la
UE, impulsada pel Govern espanyol, seguéis insistint en la renovació de dos
acords amb el Marroc, el de Pesca (que finalitza aquest mes de febrer) i l’Acord
comercial relatius a productes agrícoles i de la pesca.

amb el Tractat de Lisboa els acords amb països tercers han de comptar amb l’aval
del Parlament Europeu, o el que és el mateix, si el Parlament Europeu no
autoritzem (no consentim) una proposta d’acord o de renovació, aquest no es pot

La Comissió
de Pesca m’ha nomenat ponent per a elaborar l’opinió que aquesta Comissió ha d’emetre
al respecte de l’Acord Comercial, raó per la qual m’he reunit, tant a
Brussel.les com a Catalunya, amb diversos representants dels sectors de
productors agrícolas i pesquers, per conèixer el seu punt de vista. I la meva
conclusió, ara com ara, és que no es donen les condicions per a renovar l’esmentat
acord per, almenys, dos motius: el primer, l’acord no exclou el territori del
Sàhara Occidental, i a dreta llei el Marroc no pot signar un acord que l’inclogui
si la població administrada no hi està d’acord. A través dels representants legítims
del Saharauis sabem que no hi estan però que gens, d’acord. El segon motiu és
que l’acord suposa una competència deslleial per part de productes (per exemple
el tomàquet) el·laborats i importats del Marroc, envers els que es produeixen a
la UE, ja que, primer, no tenim garanties que aquests productes importats  es produeixin sota les mateixes condicions sòciolaborals
i fitosanitàries que les que exigim al producte fet a Europa, i segon, malgrat
existir un preu pactat, sovint els importats es distribueixen per sota d’aquest

A tot plegat cal afegir el fet que cada cop són més les grans empreses europees (sobretot espanyoles) que desmantellen les seves estructures a la UE, deixant milers de persones a l’atur, i se’n van al Marroc per produir des d’allà i exportar després a la UE sense tenir en compte les condicions sòciolaborals i de producció ambiental que exigim a la UE.

amb les organitzacions sindicals agràries en què, no es tracta d’aplicar polítiques
proteccionistes, sinó d’aplicar un intercanvi basat en la igual de drets, però
també d’obligacions.

Això és el
que, per exemple, vaig poder constatar novament ahir, després de reunir-me amb
representants d’Unió de Pagesos.

En seguirem

Foto: Reunió amb representants de la Unió de Pagesos.

Egipte: la UE ha d’acompanyar el procés de transició democràtica


Els darrers esdeveniments a Egipte i Tunísia m’enganxen a Lisboa, on té lloc una nova reunió de l’Assemblea Interparlamentària APEM, de la qual formem part càrrecs electes de les dues ribes mediterrànies. Falten, precisament, les delegacions tunisianes i egípcia, cosa que no estranya a ningú.

Per altra banda, són constants les referències a les transicions cap a la democràcia portuguesa i grega (1974) i espanyola (1975), i els símils amb la situació que actualment estan vivint els veïns del sud són inevitables.

Un dels més clars en aquest sentit es Sampaio, actualment Alt Representant de l’ONU per a l’Aliança de Civilitzacions i antic President portugès.

No obstant, no puc evitar sentir una enorme mala consciència per la poca visió i la manca de responsabilitat històrica que ha demostrat la UE els darrers anys. La seva resposta, tardana i excessivament tímida, posa de manifest les enormes i preocupants hipoteques econòmiques i polítiques d’alguns països de la UE en relació als règims dictatorials que actualment trontollen.

Si la setmana passada era Tunisia qui protagonitzava les meves reflexions, avui hi afegeixo també Egipte. I és que la UE ha de condemnar de manera inequívoca la violència aquell país i s’ha de comprometre a acompanyar el procés cap a la transició democràtica.

En l’actual context de violenta repressió de les pacífiques protestes dels moviments opositors i de restriccions democràtiques imposades pel règim de Mubarak. La resposta del Consell de la UE d’avui és decebedora, i subscric per tant les paraules del meu co-president de Grup, Dany Cohn-Bendit, quan afirmava dolgut que: “Once again we are witnessing the violent
repression of peaceful democratic protests by an untenable dictatorship and
once again the EU is dragging its heels with its response. The EU needs to
unequivocally condemn the violent response by the Mubarak regime and move
swiftly to support a democratic transition in Egypt.This is the latest case underlining how
EU foreign policy is at odds with the democratic values the Union purports to
defend. As was the case in Tunisia, the EU has continually turned a blind eye
to political repression and the absence of basic democratic rights in its
eagerness to establish closer economic relations with Egypt. The failure by the
EU to criticise the recent parliamentary elections in Egypt, which were
fundamentally flawed and rigged by the Mubarak regime, is a case in

Per altra banda, les meves col·legues de grup, Franziska Brantner, Hélène Flautre i Judith Sargentini han presentat una pregunta a la CE demanant pels beneficiaris de l’ajuda financera europea a Egipte i Tunísia, i demanant que aquesta ajuda es reorienti cap a donar suport als grups que reclamen un gir democràtica i en favor dels drets humans que els permeti enterrar els règims dictatorials sota els quals viuen. La pregunta la podeu trobar a: http://greens-efa.eu/cms/topics/dokbin/369/369238.eu_financial_support_to_tunisia_and_egyp@de.pdf

Font foto: The Telegraph

Iran i els drets humans: Nasrin Sotoudeh


Iran va ser objecte de debat novament, ahir, al Parlament Europeu. Un cop més vàrem haver d’abordar la situació dels defensors de drets humans d’aquell país. Vaig poder intervenir en el ple, en nom del meu grup, Verds/Ale, i vaig presentar la resolució que havíem preparat.

18.1.2011                                                                                                          B7?0071/2011


with request for
inclusion in the agenda for the debate on cases of breaches of human rights,
democracy and the rule of law pursuant to Rule 122 of
the Rules of Procedure

on human rights in Iran
– in particular the case of Nasrin Sotoudeh

Barbara Lochbihler, Isabelle
Durant, Emilie Turunen, Raül Romeva i Rueda, Heidi Hautala
on behalf of the Verts/ALE Group


Parliament resolution on human rights in Iran – in
particular the case of Nasrin Sotoudeh

European Parliament

A. Whereas over one year after the Ashura
demonstrations in December 2009 still hundreds of Iranian citizens who had been
arrested linger in prison.

B. Whereas the authorities have continued to
make arrests throughout the year, notably at the occasion of Students’ Day of 7
December 2010 and whereas according to reports by Amnesty International I over
70 students are still detained

C. Whereas human rights defenders in Iran have
to live under constant threat of persecution as the most recent case of the
prominent lawyer Nasrin Sotoudeh demonstrates

D. Whereas Ms  Sotoudeh has been sentenced to 11 years in jail and been banned
from working as a lawyer or leaving Iran for 20 years on  charges of being a member of the Centre
for the Defence of Human  Rights,
headed by Nobel Peace Laureate Shirin Ebadi; whereas in connection with the centre two other lawywers,
Mohammad Seifzadeh and Mohammad Ali Dadkhah have as well been condemned to
prison sentences

E. Whereas journalists and bloggers equally
continue to be targeted, with reportedly over 30 journalists behind bars at the

F. Whereas even acclaimed and award winning
representatives of Iranian culture such as Film director Jafar Panahi are
denied the freedom of expression, who in December 2010 was banned from film-
making for 20 years as well as sentenced to 6 years of prison

G. Whereas instead of investigating against
extrajudicial murderers, it can even happen that the mourning relatives of the
killed are being arrested as was the case of Mahdi Ramazani  who was taken into custody at the
gravesite of his son in December 2010 and confronted with such exorbitant bail
conditions he is in no capacity to fulfil

H. Whereas on 15 December a suicide bomber in the
city of Chabahar in Sistan-Baluchestan killed 39 people and wounded dozens more

1. Reiterates its call for the release of all
prisoners of conscience including all those who have been detained over the
last year in connection with their peaceful political and human rights

2. Calls on the Iranian authorities to respect
the internationally recognized rights to freedom of expression and assembly

3. Strongly condemns the extraordinarily harsh
sentence against Nasrin Sotoudeh and comments her for her courage and her

4. Considers Ms Sotoudeh as well as her fellow
human rights defenders prisoners of conscience and demand their immediate

5. Expresses its concern over the more and
more frequently imposed sentence of a ban to leave Iran which can lead to the
logical conclusion that staying in Iran is considered a punishment by the

6. Calls on the authorities to combat the
impunity of human rights violators within the security forces; Re-iterates its
demand for an independent investigation into allegations of extrajudicial
executions since the disputed June presidential elections and for alleged
violators to be brought to justice.

7. Strongly condemns the bomb attack in
Chabahar and expresses its condolences to the victims’ families and the injured

8. Is seriously concerned about the
persecution of certain religious and ethnic groups in Iran; Expresses its
conviction supported by the more recent European history that a peaceful and
balanced social and political development can only be achieved in taking the
cultural and social aspirations of different regions into account

9. Calls on
the Government to guarantee the human rights of minorities laid down in the
Constitution and the Universal Declaration of Human Rights, notably Art. 18
which provides that “everyone has the right to freedom of thought,
conscience and religion”;

10. Believes that the highest execution rate
per capita in the world is a disgrace for Iran with its ancient sophisticated
culture and calls on the Supreme Leader Khamenei to declare an immediate
moratorium on capital punishment

11. Welcomes the International Cities of
Refugee Network and calls on the Commission and the Member states to develop
further initiatives in favour of providing shelter for Iranian writers and
human rights defenders who have to flee Iran to avoid persecution

Instructs its President to forward this resolution to the High Representative
of the Union for Foreign Affairs and Security Policy, the Council, the
Commission, the governments and parliaments of the Member States, and the
Government and Parliament of the Islamic Republic of Iran.

El nord d’Àfrica convulsiona mentre la UE segueix buscant-hi el negoci


Hi va haver una època en què UE era sinònim de drets humans, respecte per les llibertats i garantia d’oportunitats democràtiques a l’exterior. No gosaria dir que aquesta època s’ha acabat definitivament, però sí que està si més no, en entredit. Mentre les societats nordafricanes convulsionen, sobretot per la manca d’oportunitats per a la gent més jove, des de la UE prima el mantenir bones relacions econòmiques amb règims de dubtosa legitimitat democràtica i de qüestionable actitud davant els drets civils, polítics, culturals i humans en general. Els beneficis d’aquestes relacions, però, no repercuteixen positivament allà, sinó sobretot aquí, i omplen algunes butxaques (més aviat poques) que viuen a Europa. L’article que publica avui a el País en Jordi Vaquer, Director del CIDOB, ajuda a entendre la preocupant deriva que estan prenent els països de la riba sud del Mediterrani, i encara més, permet calibrar la preocupant deriva política de la UE al respecte.

Días de ira en el norte de África (de  JORDI VAQUER, Director del CIDOB, per a El País, 13/01/2011)

En las últimas semanas, la agitación en el norte de África parece no tener fin. Existen paralelismos entre los disturbios en Túnez y los de Argelia, sucesos que llegan apenas un mes después de la revuelta en El Aaiún, y coinciden en el tiempo con las protestas de los cristianos egipcios. Cada país tiene sus especificidades, pero todos estos acontecimientos tienen en común remover temas altamente sensibles para sus Estados: la falta de oportunidades laborales para los jóvenes, la persistencia de favoritismos y graves discriminaciones y el hartazgo ante unos regímenes ineficientes, faltos de legitimidad.

El nivel de violencia en las protestas llama la atención. En distintas ciudades de África del Norte se repite el mismo patrón: manifestantes jóvenes y exasperados se lanzan a la calle y ejercen una violencia desproporcionada e irracional contra la policía. Esta opta por la vía dura y causa víctimas mortales. La situación se envenena y el Estado pone en marcha sus engrasados mecanismos represivos: apagón informativo, desapariciones, palizas, registros casa por casa, cierre de webs, etcétera. Esta vez los Gobiernos norteafricanos no podrán escudarse en el tradicional argumento de contención del radicalismo islámico. Ante este escenario, Europa -y en particular Francia, España e Italia- se encuentra en una posición incómoda. Grandes defensoras de la mejora sin condiciones de las relaciones con los Estados norteafricanos, las tres evitan toda crítica propia o de la UE y se cuentan entre los apoyos más sólidos de estos regímenes escleróticos. La cooperación es especialmente fluida en el ámbito de las políticas de seguridad interior: a cambio de hacer el trabajo difícil para Europa (controlar la llegada de inmigrantes, reprimir a los islamistas, proteger a los turistas), los países norteafricanos tienen carta blanca para aplicar políticas de Interior destinadas a garantizar la seguridad del régimen, no la de los ciudadanos. En tiempos de protestas, estas políticas se vuelven con particular virulencia contra la población. Habida cuenta del alto grado de cooperación existente entre el sur de Europa y el norte de África, mantenerse al margen nos convierte en poco menos que cómplices de la represión.

Las revueltas no son el único elemento de incertidumbre. Los líderes de Argelia (Abdelaziz Buteflika, de 73 años), Egipto (Hosni Mubarak, 81) y Túnez (Zine el Abidine Ben Ali, 74) pasan largas temporadas en clínicas europeas por su delicada salud y, sin embargo, siguen aferrados al poder mientras buscan entre bambalinas la mejor fórmula para dejar todo “atado y bien atado”. Los líderes de Libia (Muamar el Gadafi, 68 años) y el Polisario (Mohamed Abdelaziz, 62) gozan quizás de mejor salud, pero llevan ya en el poder 41 y 34 años, respectivamente. La sombra de su sucesión planea sobre el horizonte político de sus Estados, y preocupa a sus compañeros de generación que copan los puestos de importancia. Reducir la expectativa de cambio político a una constelación de partes médicos, luchas entre clanes para establecer dinastías republicanas (como Siria, Azerbaiyán, Cuba o Corea del Norte), ruido de sables y conspiraciones de poderes fácticos puede desembocar en una explosión social de consecuencias imprevisibles. Los ciudadanos, en especial los jóvenes, hartos de ver sus expectativas truncadas, parecen dispuestos a reclamar su papel. El principal problema con el que se encuentran es que los regímenes existentes han cortado canales y debilitado, cooptado o sencillamente eliminado cualquier estructura intermedia que pudiese jugar un papel catalizador: partidos, sindicatos, asociaciones, etcétera. Aquí es donde los países europeos, sobre todo los del sur, pueden rectificar su posición y jugar un papel importante. Hablar más alto y claro. Poner a nuestras embajadas a respaldar, incluso proteger, a los interlocutores políticos y sociales que poco a poco se atreven a plantarle cara al régimen desde la sociedad civil. Presionar a los Gobiernos norteafricanos para que respeten los derechos humanos y la libertad de expresión, reforzar a través de fundaciones y colaboración directa a las organizaciones opositoras, acoger a los exiliados: Europa puede ayudar a que esta energía se canalice en unos procesos de transición que eviten un estallido peor.

Bruselas se contiene, Madrid sigue muda y Roma y París se afanan en justificar lo indefendible, y así Europa se queda por detrás no solo de Washington, sino incluso de los propios gobernantes norteafricanos que, ante la magnitud de los eventos, rectifican y van más allá de lo que los europeos se atreven a pedir, liberando a presos y anunciando reformas, como hacía ayer mismo el pétreo dictador tunecino.Europa llega tarde, pero todavía puede contribuir a rehacer los canales políticos que permitan al norte de África convertir este invierno de rabia en una primavera de esperanza. Por demasiado tiempo se ha optado por equiparar statu quo a estabilidad y dar preferencia a los negocios, la tranquilidad a corto plazo y el apoyo a los Gobiernos sobre la base del miedo al radicalismo islámico, a la inmigración o, simplemente, a lo desconocido.

Ahora que los jóvenes norteafricanos han roto esta calma opresiva, Europa corre el riesgo de encontrarse del lado de los que reprimen a unos manifestantes que piden para sus países exactamente lo que la UE considera sus valores fundamentales.

Foto: Imatge revoltes a Tunis. Font: EFE

Tunísia des del prisma europeu


M’alarmen cada cop més les notícies que ens
arriben de Tunísia, i sobretot la resposta del govern. Les autoritats de
Tunísia han dut a terme detencions generalitzades i batudes nocturnes, i com a
resultat, desenes de persones  han
estat detingudes durant les protestes, entre elles advocats, periodistes,
estudiants i blocaires. Les autoritats tunisenques han intentat crear una
apagada informativa sobre les protestes bloquejant l’accés a Internet i tancant
els comptes de correu electrònic de ciberactivistes, la qual cosa lamento i

Acabo de registrar una bateria de preguntes
dirigides a la Comissió Europea i al Consell de la UE demanant-los que pressionin
Tunísia perquè respecti les normatives internacionals, especialment en quant a
l’ús d’armes de foc. A més, he demanat que la Comissió faci alguna cosa perquè
s’alliberi immediatament a les persones detingudes exclusivament per intentar
expressar la seva opinió, inclosos els “blocaires” i perquè les
autoritats obrin immediatament investigacions exhaustives i imparcials sobre
les morts ocorregudes i obligar a respondre dels seus actes als responsables de
cometre o ordenar l’ús excessiu de la força.

L’onada de repressió governamental que les
autoritats estan duent a terme en aquest país, requereix que la comunitat internacional
garanteixi la seguretat dels manifestants, per la qual cosa faig una crida a la
Comissió Europea a posicionar-se al respecte després que diversos informes
concloguin que almenys 23 persones haurien mort a les ciutats de Thales,
Kasserine i Regueb, en una campanya de repressió cada vegada més violenta
contra uns manifestants indignats per les condicions de vida existents, l’atur
i la corrupció.

Malgrat no hi podré assistir personalment, dono suport a la concentració
convocada per demà per diverses ONG’s per exigir al Govern català, a l’Estat
espanyol i a la Unió Europea “una condemna unànime i efectiva d’aquesta
repressió” i demanen que “es revisin les relacions econòmiques, polítiques i
diplomàtiques amb aquests règims autoritaris, fent efectiu l’article 2 de
respecte dels drets humans i llibertats a què es comprometeren en el marc dels
Acords Associació UE-Tunísia i UE-Algèria”.

Em consta que moltes companyes i
companys d’ICV sí que hi seran.

Foto: Tunísia estableix un toc de queda. Font: AFP/BBC