3-8-25 Ramon, la pregunta que vas fer en el grup l’altre diumenge obri moltes vies. Com és la vida després de tenir cura del teu familiar molts anys? En el cas teu té noranta-nou anys, en el cas de la meua mare 95,6. Intentaré parlar de les emocions cap a la mare. Va ser una
4-8-25 Intente descriure com va ser la pérdua de la mare i la sensació de buit: Apareix el silenci, present, no buscat, Sense comunicació de cap mena Sense espai d’encontre ni vida. Com una volta amb aire. Sense un horari. Sense objectiu vital. Sense retroalimentació. Desapareix la missió directa Sensacions i emocions de buit sense
M’he alçat hui amb moltes sensacions del que ha passat en aquests darrers quinze anys. Una primera sensació és la de vertígen, de que han passat moltes emocions sensibles, que han fet senyal en el meu cor. També que s’ha incorporat la por en la vida que ens espera, poreta per afrontar decisions, un poc
Tenir una finestra per mirar,per a què entre la vida, la llum. Veure des del balcó la vida. Veure com passa aquella persona, eixa amiga veïna, mirar com es menegen les flors dels balcons, la llum en la taula. A voltes la finestra verda en el balconet ens dona molta vida. Quan són majors miren
Hui ha sigut un dia bonic en la badia. Ha plogut suau inintermitent. Hem fet una asseguda en silenci, hem anat al caseriu de la germana del Pau, Paul. Ha vingut el Gerard, estava constipat. Hem xerrat amb la izeba i amb la parella Llum. El Pau estava content. Hem anat a dinar l’Oriotarra en
Torne a escriure, per fi he pogut tornar al silenci. He fet un temps ocupat amb les coses de la terra i de la vida. Ara que he acabat el silenci, és matí i fa una pluja suau en la Badia, he vist que la vida ens han fet un regal molt gran, a mi
En el viatge del dilluns a la Badia vaig notar prou el cansament en la conducció. Havíem eixit prou de matí a les 6 i a mesura que anaven fent paradetes vaig notar el cansament. Haurem de fer una altra estratègia en el viatge. Vam eixir de València per llevar kmts. No vam dormir tard,
Estem a València, la bonica València en el pis del meu amic. Hem xerrat una gran estona amb Elna, hem repassat moltes decisions, assumptes, situacions. Un poc esgotats per la intensa conversa. El Pau ara s’ha quedat trist però satisfet amb la conversa. Ara anirem a sopar a cal Gerard. La conversa no serà tan
Trobe que està clar quins són els personatges ficcionats La narradora i la solitud. Mercé Camí i la recerca. Pau amb el buit. Edurne Escortell i el brollador. Tomàs i la realitat. Elna explorant el món. Sergio desconegut. Gerard en el camí. Llum molt apanyada. Estrella brillant com la vida Filla Edurne Francesc acomboiat per
Les dues amigues fan una reflexió sobre la dependència en la seua amistat. Volen saber realment com és el vincle. Mercé és més major, hi ha una bona diferència, el seu cos està més marcat pel temps, intenta treballar la serenor i llevar les urgències, contemplar i mirar. Gaudir dels xicotets detalls de l’amistat. Sap
Les dues amigues s’estimen de tot cor. Estimen les seues parelles, en Pau i amb Tomàs. Estimar sense ferir el que més estimen amb goig.
Vam arribar el dilluns a la Bahia de Pasaia, a una casa en obres. Venim d’una estada setmanal en un càmping d’Atarratze, el Pirineu basc francés, la demarcació de Zuberoa. Tres persones en el càmping, verd amb els colors intensos del verd de primera. Hem xerrat coses important ants, allí és un remans de pau,
T’he esperat alguns dies. Hui t’he vist que venies contenta, desemboirada, sense el breu davantal de la tristor. Has obert la finestra del casup verd amb energia. Feia calor. Saps que casualment estava mirant. Estaves en una fosqueta clara. T’has canviat la roba. T’has llevat la camisa i t’has quedat amb l’esquena nua, visible, com
M’agrada veure’t arribar caminant com una artista en una passarel·la al bancalet. Sap que la teua amiga està mirant-te i esperant. Ven ambl teu paper de dona plena de tristors, com un personatge de novel·la. Sé que rius a gust en moments. Com trencant l’encanteri del teu paper. Obris la finestra ,entra la llum al
26-5-25 Per fi en Donostia. Darrera setmana tremebunda per gestió incidència ajudar Ame del Montgó. El meu cor se sent satisfeta essent útil. He de quadrar horaris i posar límits. Aquesta setmana no hi ha hagut quasi ni assegudes en silenci, ni quasi temps i llengua, quasi ni taitxí. Dedicada a l’ajuda a Ame el