Raül Romeva i Rueda


Arxiu de la categoria: Energia i canvi climàtic (nuclear, renovables, estalvi, transport, tràfec aeri,...)

Concurs relats ‘Dones i canvi climàtic’ / Concurso relatos ‘Mujeres y cambio climático’ / Essay contest ‘Women and Climate Change’

Publicat el 10 de maig de 2011


Des del Grup Verds/ALE hem impulsat un concurs de relats sobre la temàtica Dones i Canvi Climàtic. Adjunto a continuació les bases del concurs per si algú hi està interessat/da.



Desde el Grupo Verdes/ALE hemos impulsado un concurso de relatos sobre la tematica Mujeres y Cambio Climatico. Adjunto a continuación las bases del concurso por si alguien está interessado/a.

Essay contest ‘Women and climate change’: Call for papers deadline 1 June

Deadline : 1st of June
Send in essays to : greens.essaycontest@europarl.europa.eu
See conditions below

The role of human activity in accelerating climate change is beyond doubt. The fourth assessment report (4AR) of the Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC), confirmed that overwhelming scientific evidence links the impact of human activity to climate change and unless action to significantly reduce emissions of greenhouse gases is taken, the world is on a path to runaway warming.

Why is it so important to integrate gender aspects into debates on climate change?

Climate change and climate impacts are not gender neutral. Gender equality is a critical component of responses to climate change at all levels ? it should be integrated in all aspects of climate change planning and decision making.

At first glance, it might seem unintuitive to link climate change and gender issues. However, since societies still largely rely on gendered roles and responsibilities, both sexes do not have the same impact on climate change, and perhaps more importantly, are differently affected by it.

Women are disproportionately affected

Gender aspects of climate change are a matter of justice, human rights, and human security. Women are the poorest people in the poorest areas. Moreover, several studies indicate that the death rate in natural disasters can be four times higher for women. We have compelling data on how women are more vulnerable to climate change. It is thus important to be committed to gender sensitive approaches. We must adapt the mechanisms in place so that they reduce, or at least do not increase the gender issues.

Women empowerment and women’s role

Women are change agents on both household and community levels with regard to natural resource management. Women are long?time leaders on poverty eradication and sustainability, and gender equality is a key issue in the climate change debate. If we do not implement gender?sensitive policies to fight climate change, it will have disastrous consequences on the gender balance.

On the other hand, if we include and empower women, who are often responsible for agriculture, food and water supply, as well as first education of the next generation, we will do a better job in addressing climate change and its consequences.

Mainstreaming the gender perspective is not only a sensible choice for our societies; it is a better, more efficient way to reach our goals.

Because this subject is at the very core of our preoccupations as members of the Green Party, we need to have better information and understanding on this subject, and answer these questions:

How can we counteract the disproportionate burden of climate change on women? How to empower women so that they become a key partner in reducing climate change?

How can gender equality be fully integrated into climate policies?

We encourage everyone to send us a paper with ideas and propositions on these issues.


By taking part in the contest, participants agree on … follow

… the terms of participation.

How and when to hand in my paper?
All papers have to be sent per e?mail to Greens.essaycontest@europarl.europa.eu before 1 June 2011, midnight. Papers sent after the deadline will not be accepted.

Who can apply?

Do I have to be a European citizen?
No, contributions from around the world are welcome.

About languages
Papers can be written in one of the four following languages: English, French, German and Spanish.

What kind of paper?
Papers should have the written form of an essay.

How long should the paper be?
Papers should be between 20.000 and 28.000 characters (with spaces) long.

How should it be presented?
Papers should be typed. No handwritten paper will be accepted.

What will happen next?
A jury made up of Green Members of the European Parliament, representatives of the European Green Party, the Federation of Young European Greens, Green Foundations, EGGO (European Green Gender Observatory) and NGOs will select the best essays.

Depending on the number of papers submitted, a pre?jury might do a pre?selection for the final jury.

What is the prize for the winner?
First of all, the best three essay writers will be invited to the Green Summer University in Frankfurt (Oder) and Slubice (1). This invitation includes transportation costs, hotel room for three nights and meals for the four days

The best essays will also be published in their original language and English, with a preface from Members of the Parliament and members of the jury. This book will be printed out and distributed during the University (to be confirmed depending on printing delays). The winners will get 10 copies each.

An event will be organised for the winners to read their essays to a selected audience, followed by a private dinner with members of the jury.

(1) The Summer University is a European event organized by the Greens in the European Parliament. Last time, it brought together almost 1000 people from all walks of life. Greens and non?Greens, NGO representatives, scientists, managers and trade unionists, intellectuals and artists, students and other young people attended 4 plenary sessions and 46 workshops, 10 cultural events and 10 excursions.

Foto: Dones i homes deixem una petjada ambiental molt diferent. Font: Nordic Gender Institute

Nuclear/UE: proves de risc poc arriscades

Publicat el 5 de maig de 2011

Avui s’acaba el termini per presentar comentaris a la propostes de proves d’estrès per a les centrals nuclears europees. En una primera lectura, però, ja podem veure com el principal problema de la proposta és que no té en compte potencialitats que si bé no són probables (per sort) en cap cas són impossibles, com són determinades accions de caràcter terrorista. Faig meves, per tant, les reflexions i inquietuds de la nostra co-presidenta i experta en matèria nuclear, Rebecca Harms.

Nuclear safety
EU nuclear stress tests set to fall short of thorough risk assessment, ignore terror threat

A decision on the proposed EU nuclear stress tests is expected as early as next week, with the draft stress test criteria already in circulation (1). The Greens are concerned that, based on current drafts, the stress tests would fail to thoroughly assess the risk of nuclear reactors, notably excluding assessment of the risk of terrorist attacks, such as the impact of a passenger airplane crash. Commenting on the draft nuclear stress tests, Greens/EFA co-president and nuclear expert Rebecca Harms said:

“Based on current drafts, the proposed EU nuclear stress tests look set to fall far short of rigorously assessing the potential risks and safety of Europe’s nuclear reactors. As currently constituted, the stress tests would fail to assess the risks or ‘stress’ posed to nuclear reactors from a host of potential scenarios. This only serves to underline fears that these stress tests are part of a strategy on the part of the nuclear industry to assuage growing public concerns about nuclear safety and lull the public back to a false sense of security on the risks of nuclear.

“Crucially, the stress tests would fail to assess the ability of a reactor to withstand the impact of passenger plane crash, as well as other potential terrorist attacks. The foiled plot at Sellafield yesterday evening is a timely reminder of the very real threat of a terrorist attack on nuclear installations, which would have catastrophic consequences. That this would simply be omitted is scandalous.

“From the outset, we have been concerned that allowing the nuclear industry to set the parameters of the proposed nuclear stress tests was the wrong approach. It is now clear that this poacher-turned-gamekeeper approach to nuclear safety is flawed. The Commission and Council should instead be moving to immediately shut down the most dangerous reactors, where the threat is already widely known, and developing a comprehensive nuclear phase out strategy.”

(1) The deadline for comments on the draft stress criteria is tomorrow (5 May). The consultation and drafting process is being coordinated by the nuclear energy regulators authority (WENRA). http://www.wenra.org/extra/news/?module_instance=1&id=31

Draft: http://www.wenra.org/dynamaster/file_archive/110421/0ea2c97b35d658d73d1013f765e0c87d/StressTestsSpecifications2011-04-21.pdf

Font gràfic: Google maps

Fukushima només confirma l?enunciat declivi de la indústria nuclear

Publicat el 26 d'abril de 2011

La setmana passada el Grup dels Verds/ALE vàrem
acollir al Parlament Europeu la presentació d’un nou estudi independent relatiu
a l’estatus de la industria nuclear. Es tracta d’una versió preliminar del The
World Nuclear Industry Status Report 2010-11
. La versió
final està previst que sigui presentada avui pel Worldwatch Institute, a Washington.

En essència, l’estudi deixa clar que la
industria nuclear es trobava ja en clar declivi, fins i tot molt abans de l’accident
de Fukushima.

Un cop més reivindico el clam que molta gent portem
anys fent per tal que la UE adopti una estratègia energètica basada en l’abandonament
de la nuclear. En aqeust sentit, faig meves les paraules de la co-presidenta
del Grup Verds/ALE, Rebecca Harms, qui a la presenteació de l’estudi esmentat
deia el següent:

“This report makes clear that the world
nuclear industry is in far poorer shape than its aggressive PR campaign would
lead you to believe. Even before Fukushima and the renewed nuclear safety
concerns provoked by the accident, the decline of the nuclear industry was
evident. If one good thing can come from the nuclear accident in Japan, it is
that we have now reached the final chapter for nuclear power.

“With many of the existing nuclear plants
reaching the end of their lifespan, and rethinks on nuclear in a number of
countries since Fukushima (most recently yesterday in Italy), we can expect the
share of nuclear power to decline more noticeably in the coming years

Així mateix, un altre col·lega del Grup, en Bas
va afegir:

“25 years on from Chernobyl, we are starting to witness a decline in
the output of nuclear power, while, on the other hand, renewable energy is
booming, with renewable energy capacity ahead of nuclear power in terms of
installed capacity for the first time in 2010. Concerns about nuclear safety
clearly remain as relevant today as they were 25 years ago. What has changed is
that we now have a completely viable, safe and sustainable alternative for
power generation, namely renewable energy. All that is lacking is the political
will to finally ensure a safe and sustainable energy future for Europe and

NOTA:Podeu trobar el text de l’informe (en format PDF) aquí

Foto: carretera direcció Txernòbil. Font: Ecologistas en acción

Carbó, impostos i sentit comú (per a Crònica.cat)

Publicat el 14 d'abril de 2011

Carbó, impostos i sentit comú (de Raül Romeva i Rueda, per a Crònica.cat)

La Comissió Europea ha presentat les seves propostes per revisar la Directiva sobre impostos a l’energia. Es tracta de la normativa que estableix els nivells mínims de taxes a escala europea. La novetat és que es preveu que s’hi incorpori una taxa per al carbó.

Me’n felicito, per aquesta inclusió, tot i que lamento que la proposta es quedi curta tant pel que fa a l’àmbit d’actuació com pel que fa al tipus d’impost.

Revisar i actualitzar el sistema d’impostos sobre l’energia és una prioritat. Si es fa correctament, les normes impositives sobre la generació energètica podrien servir com a motor per a impulsar la innovació energètica i un consum més verd a més de desviar la pressió fiscal del treball cap al recurs, generant així més ocupació.

Tanmateix, tal i com està plantejada la proposta de Directiva, el problema és que permet que la pressió impositiva sobre algunes de les fonts energètiques més contaminants sigui inexplicablement baixa.

És per això que és necessari que la proposta inclogui impostos per al combustible basat en carbó, per exemple.

Buscar que els sectors més vulnerables de la societat no quedin afectats per un augment dels preus és més que raonable, però la manera com sembla voler fer-ho la Comissió, omplint la Directiva d’exepcions, és clarament equivocada i provocarà encara un problema més greu en termes de dumping ambiental a la UE.

Seria molt millor establir un sistema de compensacions. Així, per exemple, enlloc d’eximir tots els habitatges, allò que caldria és compensar financerament aquells més vulnerables, usant els ingresos via impostos per a finançar tasques de renovació d’habitatges.

El Consell i la Comissió han d’incrementar els seus esforços amb la mirada posada a assegurar que la revisió d’aquesta normativa es pugui fer de la manera més ràpida possible, però és evident que encara hi ha massa serrells per tractar.

Font gràfic: Eurocoal

Acció Verds/ALE al PE: l’única solució per a la nuclear és sortir-ne

Publicat el 6 d'abril de 2011

Demà, al PE, votem una resolució sobre seguretat nuclear a la UE després de Fukushima.

La proposta de la Comissió i dels governs europeus és, simplement, fer proves/tests se seguretat a les centrals europees.

Em sembla un enfocament molt pobre, donades les circumstàncies. De fet, tenint en compte que ha quedat més que demostrat que en quant a energia nuclear no existeix el Risc Zero, cal un replantejament global del debat energètic. Cap on?

1. Cap a una aposta per l’Estalvi i l’Ecoeficència.
2. Cap a una aposta clara (política i econòmica) en favor de les renovables
3. Cap a abandonar progressivament la nuclear (no construint noves centrals, no ampliant la vida a les actuals, i garantint que en cas que algunes centrals no superin els tests/proves, siguin tancades immediatament)

A la foto podeu veure l’acció que hem protagonitzat els Verds/ALE, avui, al PE, a l’inici del debat amb el Consell i el Comissari Öttinger.

Més enllà de Fukushima: seguretat nuclear a Europa


El Grup Verds/ALE fa temps que treballem intensament per construir una Europa que, primer, consumeixi menys energia (en malgastem molta) i segon pugui abastir-se energeticament a través de fonts no contaminants i renovables.

Ho fèiem força sols, val a dir, i molt abans que tingués lloc el dramàtic accident de Fukushima.

Sigui com sigui és evident que el context sociomediàtic ha canviat, i que d’una manera o una altra comporta, almenys, que alguns dels postulats defensats pels pro-nuclears trontollin, especialment els que tenen a veure amb la seguretat.

És cert que Europa no és Japó, ni en termes d’activitat sísmica ni pel risc de tsunamis, però de cap manera estem absents de riscos i perills. Per tot això els Verds hem el·laborat una sèrie de recomanacions que esperem contribueixin a que el debat, més enllà d’estar a favor o en contra, derivi cap a una seriosa reflexió sobre la necessitat de canviar de model i de mesurar el riscos de manera molt més responsable.

safety in Europe

following the Japanese nuclear accident

In the aftermath of the massive earthquake and
resulting tsunami, the people in Japan are experiencing a tragic and
devastating disaster that is constantly evolving.

The damage caused by the earthquake and
tsunami to the nuclear power plant in Fukushima (as well as others) has meant that
the Japanese people are now also confronted with the threat of a potential
nuclear catastrophe.

These tragic events cast renewed doubt about
the reassurances of the nuclear industry on the safety of nuclear reactors and
underline that it is impossible to be ‘in control’ of nuclear safety. The construction
of nuclear reactors in seismically active regions has long been criticised as being
irresponsible. The safety of older reactors, which are based on decades old technology and
outdated safety standards, must also now be reassessed. This is clearly
relevant in Europe in the context of the current debates on extending nuclear power
plant life in several member states. Several measures have to be taken in the EU as
a consequence to the disaster in Japan.

1. The EU and its member states have to
abandon their commitment to the high risk technology of nuclear power and start
a phase-out now.

2. In the process of the nuclear phase out,
reactors posing heightened risks must be given priority, including:

— All reactors in seismic regions (e.g. Krsko in Slovenia, Fessenheim in
France, Cofrentes in Spain)

— All reactors without a secondary – or full pressure – containment
(e.g. Mochovce 1+2 in Slovakia, Paks in Hungary,
Bohunice in Slovakia)

— All boiling water reactors with a single cooling system and storage of
spent fuel outside of the containment (e.g.
Brunsbüttel, Krümmel, Isar 1, Philippsburg 1, Gundremmingen in Germany)

— All reactors built before 1980 and ‘generation 1’ reactors, as well as
those that have had serious safety problems in the past
(e.g. Biblis A and B, Neckarwestheim 1, Unterweser in Germany,
Wylfa, Oldury and Sellafield in the UK, Blayais, Bugey, Dampierre, Fessenheim,
St Laurent in France, Doel and Tihange in Belgium, Borssele in the
Netherlands, Forsmark and Ringhals in Sweden)

3. An immediate freeze of all new reactors,
either planned or under construction (e.g. Flamanville in France, Mochovce in Slovakia, Belene in Bulgaria, Okiluoto 3 in Finland).

4. Updating safety standards and
implementing the highest standards: Binding and effective safety standards at the
highest level must be implemented across the EU for those reactors that will still
operate in the medium term. The nuclear safety directive that was adopted in 2009 is
merely an empty shell and should be completely revised. Full liability of
nuclear operators in case of incidents or accidents must be guaranteed.

5. No further EU public money should be
spent on nuclear. Currently almost 5 times as much EU funds are set to be
allocated to nuclear research as compared to research for renewables and efficiency


Several recent energy scenarios show that
ambitious energy efficiency and renewables strategies, combined with a
modernisation of the energy infrastructure, make a phase out of nuclear as well as coal
possible by 2025-2030 (2). We agree with Commissioner Oettinger that the energy
strategies of the EU urgently have to be revisited. We therefore urge the Commissioner
to push for an EU wide nuclear phase out and to start the energy revolution in


For this he urgently has to:

binding energy saving targets

out the goal of a 100% renewable energy based economy by 2050 in the forthcoming EU energy roadmap.


(1) Euratom Framework Programme including the
extra €1.3 billion for ITER (as proposed by the European Commission in the
Framework Programme Euratom for nuclear research and training activities
2012-13 on 7 March 2011) could reach €5.51 billion for the period 2007-13, while only 50%
of the Energy FP7 are devoted to renewables and energy efficiency, amounting to
1.225 billion


(2) Set out in a number of energy scenarios
including the ‘Vision Scenario’ by the ÖkoInstitut, commissioned by the Greens/EFA
group: http://www.greens-efa.org/cms/topics/dokbin/368/368667.the_vision_scenario_for_the_european_uni@en.pdf 

Foto: central nuclear de Cofrents. Font: AFP

Twitter, nuclears i Verds


Un missatge rebut fa dos dies via Twitter em va deixar glaçat. Literalment deia: “@raulromeva suposo que te n’alegres de l’explosió de la central nuclear de Fukushima?‘ . Reconec que no vaig saber com reaccionar llavors, i després em va semblar fora de lloc. Però m’ha fet pensar.

Pot algú creure realment que pel fet de defensar una opció energètica alternativa a la nuclear, convençut com estic dels riscos d’aquesta, m’alegraria davant d’una tragèdia de tal magnitud? Si no fos tràgic, i perdoneu-me l’expressió, n’hi hauria per vomitar. 

Advertir dels riscos de l’aposta nuclear abans del desastre era titllat per no pocs mitjans, opinadors i formacions polítiques de  fer alarmisme, catastrofisme o practicar el ‘bonisme’.

Recordar que aquests riscos existien un cop ha tingut lloc la tragèdia és titllat ara, per part dels mateixos, d’oportunisme. ‘No és el moment de precipitar conclusions’, ens diuen alguns. ‘Japó no és comparable a d’altres llocs’.

Mentre a Alemanya, Merkel posposa la prorroga a l’allargament de la vida de les nuclears, a l’Estat PSOE, PP i CiU eviten el debat nuclear pocs dies després d’acordar, aquí sí, allargar la vida de les nuclears a l’Estat (6 centrals, 21% de l’energia).

Encara que a algú li costi creure, molta gent defensem aplicar en política el Principi de Precaució, especialment en alguns temes, i això no és ni bonisme, ni ingenuìtat, ni sectarisme ni cap altre d’aquests ‘ismes’ que a determinats sectors els agrada tan usar per desqualificar persones o sigles quan no disposen d’arguments per afrontar el debat polític. Per a mi, i per a tanta d’altra gent, d’això se’n diu ‘voler aplicar el sentit comú’.

Confio que el desastre nuclear ens faci reflexionar més enllà dels tòpics fàcils i desqualificadors i anem a l’arrel del problema, que, em temo, és greu i de dimensions ara com ara imprevisibles. 

Finalment, m’ha sorprès també avui veure com un dels diaris que ha defensat més, darrerament, l’opció nuclear, i que més ha silenciat aquests darrers anys les crítiques i els arguments contraris, com és El País, tregui avui dues peces dedicades als verds Alemanys en el marc de la reflexió nuclear: una entrevista a Claudia Roth, i un article del qui durant cinc anys va ser el meu company d’escó, i recentemnt ha estat escollit Secretari General dels Verds Alemanys, Cem Özdemir

Per la importància que considero que tenen els arguments que fa aquest darrer en relació a la situació dels Verds a Europa, i especialment a Alemanya, l’adjunto a continuació.

Verdes: la princesa del futuro (per Cem Özdemir , El Pais, 15/03/2011)

Ser verde no es tan sencillo”, cantó una vez la rana Gustavo. Es verdad, los conservadores tienen la tradición, los socialdemócratas el Estado de bienestar y los liberales el individualismo sin límites. Los Verdes, por su parte, tienen poco más que ofrecer que diálogo, presión y responsabilidad.

Así que, ¿qué está pasando en Alemania? En las elecciones nacionales de 2009, el Partido Verde logró un resultado récord del 10,7%. En la actualidad, el partido alcanza entre un 15% y un 25% en los sondeos. Tradicionalmente un mero compañero de coalición, Los Verdes ahora compiten por el primer puesto en Estados tan completamente diferentes como la capital, Berlín, en el noreste y tradicionalmente izquierdista (y en quiebra), y Baden-Württemberg, en el suroeste, tradicionalmente conservador y centro neurálgico de la economía.

La situación en Japón es devastadora y la población tiene todo nuestro apoyo. La amenaza de un desastre nuclear en Japón ha trasladado el debate sobre la energía nuclear a un primer plano. Incluso Angela Merkel ha admitido que la catástrofe en Fukushima “es un punto de inflexión para el mundo”. La ejecutoria de la política nuclear de su Gobierno es nefasta: el Gobierno de Merkel decidió retrasar la eliminación progresiva de la energía nuclear, que había sido negociada con Los Verdes, para llenar los bolsillos de los cuatro grandes proveedores de energía. Nos oponemos a esta “eliminación de la eliminación” porque está en nuestro ADN la oposición a la energía nuclear.

Pero el creciente éxito del partido Verde alemán es el resultado de un cambio más amplio en la mentalidad alemana. Durante los últimos años, Alemania se ha ido despojando moderadamente de su miedo al cambio. Ya desapareció la creencia de que, al final, todo lo harán el marco alemán, Helmuth Kohl y la Iglesia, o lo harán mejor. La confianza en los partidos políticos y en las instituciones democráticas ha ido disminuyendo, y la participación en las elecciones, aunque todavía alta en comparación con otras democracias, se va reduciendo. A ese respecto, Europa se mueve en la misma dirección.

Pero eso no significa que la gente desconozca las cosas. Al contrario, quieren involucrarse en ellas. Reclaman una participación directa, especialmente cuando se trata de inversiones públicas en proyectos de grandes infraestructuras, como el de Stuttgart 21, la vieja estación detren de la ciudad que se va a transformar en metro y que costará 8.000 millones de euros. Les conceden a Los Verdes credibilidad para una política de abajo arriba, de transparencia y de inmunidad frente el amiguismo. Los datos demuestran que LosVerdes son el único partido apoyado por gente que antes no votaba.

Bajo el tecnocrático Gobierno de la canciller Angela Merkel el partido conservador alemán, mientras mantenía su solidez entre su antiguo electorado, no ha logrado convertirse en un partido moderno, urbano y más feminista. Los Verdes llenan el hueco y atraen a votantes que probablemente no hubieran apoyado a “Los Verdes de Birkenstock” de hace 20 años. Donde Los Verdes han aprendido a equilibrar ideales y pragmatismo, la CDU de Merkel ha descuidado sus propios valores y no ha logrado formular la respuesta de adónde conducir al país. Sí, Merkel puede que sea la reina de los pequeños pasos, pero Los Verdes son la princesa del futuro.

Aparte del de su propio bastión, Los Verdes siguen obteniendo un considerable apoyo de la antigua base de votantes del SPD. La desastrosa estrategia de los socialdemócratas de aferrarse a la “política de la tercera vía” propia de Schröder, reformando el Estado de bienestar y maldiciéndolo al mismo tiempo, ha llevado a millones de votantes a desertar del partido. Como resultado de ello, los socialreformistas estatistas se unieron al partido sucesor del SED de la Alemania del Este, el PDS, y luego fundaron el nuevo partido izquierdista Die Linke (La Izquierda). Los jóvenes y progresistas acabaron por votar o a Los Verdes o a nadie. En definitiva, Los Verdes se benefician del cambio demográfico: su base de votantes de mayor edad acaba justo de cumplir 70 años en tanto que la de los jóvenes siempre ha sido su fortaleza. SPD, CDU y Die Linke están perdiendo votantes debido a que envejecen más que otros partidos.

Nuestro tiempo está a favor de lo verde. La conciencia medioambiental está creciendo y mucha gente está dispuesta a preferir impertinencias verdes a utilitarismo materialista. El verde se ha convertido en un estilo de vida concienciado, que se alimenta de comida orgánica, que utiliza el transporte público, que consume energías renovables, que compra en pequeños comercios del centro de la ciudad y que es cliente de bancos éticos.

El año pasado Los Verdes alemanes han celebrado su 30º cumpleaños. Los jóvenes casi nunca miran atrás. Pero una mirada retrospectiva pone en evidencia que Los Verdes han influido y han contribuido al cambio de la opinión pública en Alemania, en ocasiones incluso generando un nuevo consenso a propósito de la igualdad de género, de la democracia interna en los partidos, de la oposición a la energía nuclear y a favor de las renovables, contra los alimentos genéticamente modificados, a favor de más derechos para los consumidores y de los nuevos modelos de familia. Por supuesto que también Los Verdes han cambiado. Lo que en sus comienzos era un heterogéneo puñado de idealistas extraparlamentarios, con el tiempo se ha convertido en una fuerza sólida en las Cámaras y en un socio responsable en los gobiernos de coalición.

Las encuestas dejan ver que a mucha gente siempre le han gustado Los Verdes por ser quienes fueron, pero que no votaba a ese partido porque pensaba que en realidad no tendría el cerebro y el músculo necesarios para gobernar el país. Esa percepción ha cambiado en estos últimos años. Una razón para ello, independiente del enfoque medioambiental, es la de que Los Verdes han ampliado su espectro de competencias en áreas importantes, como son las de la economía y la educación. La clave para comprender nuestro crecimiento es lo que sir Nicholas Stern planteaba como un simple fundamento lógico: adoptar una política verde será costoso, pero no hacerlo provocará un colapso.

Los Verdes alemanes se han dado cuenta pronto de que la economía es, al mismo tiempo, el problema y la solución, y que por lo tanto la economía puede ser verde y crecer. Stern, el premio Nobel Paul Krugman y otros han dejado claro que incluso hay que volverse verde para crecer. Esa es la razón de que Los Verdes alemanes apelen a un “Nuevo Pacto Verde” en pro de la transformación del sector financiero, la economía, el mercado de trabajo y la sostenibilidad. Para Los Verdes todavía “lo pequeño es bello”, como escribió E. F. Schumacher en los años setenta. Pero no queda tiempo para esperar a que todo el mundo anteponga lo que es cantidad suficiente a lo que es consumismo. Los Verdes abren los brazos a nuevas alianzas porque son necesarias para solventar problemas reales tales como el cambio climático y la pobreza global. A modo de lema, el columnista de The New York Times Thomas Friedman afirmó: “Verde es el nuevo rojo, blanco y azul”. Los valores y conceptos básicos se han hecho tan poderosos que pueden aplastar a partidos verdes menores, como sucede en Estados Unidos. Sin embargo, aquí, en Alemania, Los Verdes están en condiciones de asumir más responsabilidades.


Smoke rises from the Fukushima nuclear plant after the explosion on 12 March. Font: Reuters

Furgonetes menys contaminants? No encara.


Escoltant algunes declaracions de la Comissió i d’altres grups polítics, semblaria que la votació avui al Parlament Europeu sobre la nova legislació europea relativa a la limitació d’emissions de CO2 per als vehicles comercials lleugers. Aparentment és una bona noticia, i així ho estan venent portaveus comunitaris i representants dels grups polítics més nombrosos (veure aquesta nota).

Però, tothom pensa igual? No! Un grup de verds irreductibles resisteix ara i sempre la temptació.

I és que la votació d’avui ha servit sobretot per posar de manifest l’enorme pes que han tingut alguns lobbies que defensen la indústria automobilística europea. Per què? Doncs bàsicament per què l’acord d’avui és extraordinàriament dèbil, fluix, poc ambiciós,… i la conseqüència serà que no motivarà ni estimularà gens ni mica que els fabricants apostin econòmicament i tècnicament per innovar en la fabricació de cotxes menys contaminants. Precisament ara que és tan important apostar-hi en el marc de la lluita contra l’escalfament global!

Una nova oportunitat fallida, per tant, tal i com apuntava després de la votació la nostra co-presidenta, Rebecca Harms:

“This vote represents a missed opportunity for
innovation and climate protection in Europe. The ostensible aim of the
legislation was to promote cleaner and more efficient cars but the rules agreed
by the European Parliament and Council will do little to stimulate green
innovation from car makers beyond what was already expected.

“An already weak Commission proposal on CO2
emissions limits was further weakened by the Parliament and Council, with the
full implementation of the initial binding limits delayed until 2017. To add
insult to injury, the longer term emission limits for 2020 were also weakened
by MEPs and governments from the big car producing countries (1).

“The evidence shows that more ambitious
emissions limits are not only technically feasible but would also help
stimulate innovation towards more efficient vehicles. By capitulating to the
demands of auto-industry laggards, this legislation will fail to serve the
interests of consumers and small businesses, as well falling far short of what
is possible and necessary as part of EU efforts to prevent climate


(1) The European Commission had proposed a
limit of 135g CO2/km in 2020 but, under the final legislative agreement reached
by the EP and Council, the 2020 limit will now be 147g CO2/km.

Font foto: Heraldo de aragón

El triangle del petroli: Mèxic-Tarragona-Àrtic


Amb el record encara fresc de la catàstrofe provocada per BP al Golf de Mèxic, i veient les conseqüències del vigent vessament provocat per Repsol a les costes de Tarragona, molt em temo que seguim sense aprendre la lliçó. La propera gran taca de fuel podria pintar una de les magnífiques i, de moment, verges parts del planeta: l’Àrtic.  

BP ja fa temps que explora la possibilitats d’explotar-ne els jaciments, aprofitant, entre d’altres, que allà poca oposició local hi trobaran. Amb prou feines hi ha ossos i balenes, però aquests rai, que no es manifestaran, deuen pensar alguns.  

El cas és que mentre el petroli segueix empastifant la costa del Golf de Mèxic, i ara les de Tarragona, aquells qui han fet el negoci de l’any (i de la dècada) en un cas i altre, segueixen buscant nous filons. El problema segueix essent que hi ha una immensa distància entre l’avaluació dels riscos que aquesta mena d’explotacions suposa, i els mitjans que s’hi destinen per prevenir-los i atacar-los.

Ja és públic l’informe que demostra que, en el cas de BP, va primar la recerca de la maximització de beneficis que la seguretat. El mateix es podria aplicar a Repsol, a Tarragona. En un cas i altre, però, hi ha institucions que d’una manera o altra s’arremanguen i miren de fer front a la catàstrofe. I malgrat tot, que ningú ho oblidi, en el cas del Golf de Mèxic van trigar 73 dies! a aturar el vessament, i el problema persisteix (i ho farà durant dècades. Veurem què passa en el cas de Tarragona. Però qui s’arremangarà en el cas de l’Àrtic?

És cert que el Consell de l’Àrtic acaba de revisar les directrius per a l’extracció de gas i petroli al continent de gel, però aquesta revisió segueix essent del tot insuficient tenint en compte la magnitud de la possible tragèdia que suposaria un vessament com el del Golf de Mèxic, i fins i tot com el de Tarragona, menor en tamany, però igualment devastador en termes socials i ambientals.

Diverses organitzacions van instar el Grup de Treball reunit a Vorkuta des del passat 16 de gener a aturar qualsevol intent de seguir endavant amb l’explotació dels pous de petroli de l’Àrtic ( enguany està previst, per exemple, que comencin les prospeccions a Groenlàndia i a Rússia estan previstes perforacions d’exploració al Mar de Kara i als estuaris del Riu OB, ben a prop de la Yamal Peninsula.

També sobre aquesta qüestió he demanat la postura de la Comissió i el Consell.  

Font foto: Departament conservació mediambiental de l’Estat d’Alaska.

Ministre Sebastián i Romeva sobre carbó


El Ministre Sebastián ha abordat avui el tema del carbó al Congrés de Diputats. El Ministre responsable d’Indústria, Turisme i Comerç s’ha mostrat confiat en què la Comissió Europea doni llum verda la setmana vinent al Real Decreto del Carbón, si bé ha advertit que no pensa cedir davant el xantatge de les empreses mineres Victorino Alonso i Lamelas Viloria, que no han pagat dues nòmines als seus treballadors malgrat haver rebut 367 milions en ajuts públics (141.000 euros per miner). Sebastián ha recordat que ha obert un expedient a ambdues empreses i va assegurar que l’Executiu “actuarà amb contundència” contra elles, això sí dins de la legalitat vigent.

Així mateix ha destacat les mesures de suport del govern al sector miner i la redacció del nou Pla a partir de 2012, i ha avançat que convocarà a les forces polítiques i els agents socials per què donin suport a una posició comuna sobre el carbó davant les autoritats comunitàries. En concret, el Ministre Sebastián ha tingut a bé enrecordar-se d’un servidor quan li ha dit a Llamazares el següent: “Espero que también se sume su compañero Raül Romeva“, en clara referència a les postures clarament crítiques en relació al tema del carbó que fa mesos defenso.

Una prèvia: recordo que no sóc d’IU, sinó d’ICV, i que si bé al Congrés de Diputats les dues formacions polítiques comparteixen grup, junt amb ERC, aquest no és al cas al Parlament Europeu, on formo part del Grup dels Verds, del qual sóc un dels vicepresidents.

En quant a l’aspecte de fons, això és, el carbó, voldria deixar constància de la meva postura, un cop més, tal i com ja he fet anteriorment (en al.locució directa a Rodriguez Zapateroen la clausura de la presidència rotatòria espanyola al Parlament Europeu, o ahir mateix, en un programa gravat de TVE sobre la situació del carbó a l’Estat i que emetran d’ací a pocs dies).

1. Sebastián té raó en demanar responsabilitats als empresaris que, havent cobrat ajuts públics, segueixen sense pagar les nómines als seus treballadors.
Un cop més són els més dèbils els qui acaben pagant els plats trencats.

2. Tal i com ens recordava fa uns dies en Ramon Folch en un Article a El Periódico,
una directiva de la Unió Europea prohibirà que els estats subvencionin el carbó a partir del 2014. L’hulla de qualitat encara és apreciada pel mercat, però ningú ja no vol els lignits i altres carbons contaminants o de baix poder calorífic. El carbó de mala qualitat no té espai en l’economia del segle XXI. A Catalunya n’hi ha poc i ja no s’explota des de fa anys. A Espanya queden una quinzena de companyies carboneres, a Castella-Lleó, Terol, Ciudad Real, Còrdova i sobretot Astúries. Encara en viuen uns 8.000 miners. Fa trenta anys eren 60.000.

3.Enlloc de seguir posant diners públics per mantenir activa una activitat cara, ineficient i altament contaminant, sóc dels que pensa que aquests diners caldria invertir-los en reconvertir aquesta residual mineria del carbó en d’altres activitats molt més adequades socialment, ambientalment i territorialment.

En resum, crec necessari, i compatible, respondre als més que legítims clams de les prop de 8000 famílies que reclamen que se’ls pagui allò que se3ls deu, amb el fet de promoure la transformació d’una activitat econòmica pròpia del segle XX en una més adequada al segle XXI i als reptes que ens planteja la crisi energètica i ecològica.

Estic segur, de fet ja ho he patit, que en aqeusts tema sorgiran veus demagogues que ens acusaran als qui així opinem d’estar en contra dels miners, etcètera etcètera. Tanmateix, igual que ha calgut reestructurar sectors històricament claus, com per exemple la construcció, en el moment en què hem constat que es tractava d’una activitat econòmica obsoleta i contraproduent, igual cal fer-ho amb d’altres.

I quan abans ho fem, millor ho farem, i menys llarga i dura serà l’agonia.

Foto: Minas de carbón a cielo abierto de León. Font: Los Verdes.

La Comissió de Peticions del PE accepta a tràmit denuncia sobre cementiri nuclear


Em faig ressò d’una magnífica notícia: El
Comitè de Peticions del Parlament Europeu accepta tramitar la queixa sobre el
procés del cementiri nuclear presentada per Ecologistes en Acció, Greenpeace i
Tanquem les Nuclears.

Les entitats promotores de la iniciativa, Tanquem
les Nuclears, Ecologistes en Acció de Catalunya i Greenpeace, van expressar a
finals de setmana passada la seva satisfacció per la decisió del Comité de
Peticions del Parlament Europeu d’admetre a tràmit la queixa presentada el mes
d’abril d’enguany en relació a la resolució del 23 de desembre del 2009 per la
qual el Ministeri d’Indústria va efectuar la convocatòria pública per trobar un
municipi que allotgi el cementiri nuclear (eufemísticament anomenat Magatzem
Temporal Centralitzat, MTC, de residus radioactius d’alta activitat, i el seu
centre tecnològic associat.

Faig meva aquesta felicitació i m’afegeixo a
la felicitació cap a les entitats promotores de la iniciativa.

Els arguments de les organitzacions
ecologistes van ser (1) que la convocatòria es feia pública en plena revisió de
la proposta modificada de directiva (Euratom) COM (2004) 526, que proposa
augmentar els nivells exigits d’informació i participación als
ciutadans respecte als residus nuclears, de manera que s’evitéssin els efectes
d’una revisió d’aquesta directiva a l’alça, i (2) que el procés contravé el
Conveni sobre l’accés a la informació, la participació del públic a la presa de
decisions i l’accés a la justícia en matèria de medi ambient (conegut com a
Conveni Aarhus), elaborat a Aarhus (Dinamarca) el 25 de juny de 1998, ratificat
per Espanya mitjançant instrument de 15 de desembre de 2004 i en vigor en el
nostre país des del 29 de març de 2005.

En acceptar a tràmit la queixa i demanar a la
Comissió Europea que iniciï una investigación preliminar sobre els diferents
aspectes del problema, el Comité de Peticions se suma a les institucions que
han estat públicament critiques amb el procediment amb què Miguel Sebastian,
ministre d’Indústria, ha rellançat el projecte iniciat pel seu antecesor en el
càrrec, José Montilla. Així, i com a conseqüència del recurs contra la
ressolució del 23 de desembre que, amb similars arguments, van presentar
Greenpeace i Ecologistes en Acció davant l’Audiència Nacional, aquest tribunal
ha obligat al Ministeri d’Indústria a lliurar informes clau sobre el cementiri
nuclear. D’altra banda, la violació de l’est Convenio ja ha estat reconeguda
explícitament pel Parlament de Catalunya, en la seva Resolució contrària a la
instal·lació del cementiri nuclear a Catalunya aprovada el passat 11 de març,
amb els vots a favor de PSC-PSOE, CiU, ERC i ICV, i cap vot en contra. En el
punt 2 de l’esmentada Resolució el Parlament reconeixia que la candidatura
d’Ascó (l’única de Catalunya) no ha complert amb els requisits d’informació i
participació pública establerts al Conveni d’Aarhus.

Per a Greenpace, Ecologistes en Acció i
Tanquem les Nuclears, les triomfalistes declaracions del ministre d’Indústria,
Miguel Sebastián, ahir al senat per contestar la interpel·lació del senador de
l’Entesa Catalana de Progrés, Pere Muñoz, denoten que el ministre creu comptar
amb la complicitat del PP per portar endavant una iniciativa que no s’ajusta a
la llei.

Font foto: Greenpeace

Embussos, transport i prioritats europees (converses amb el meu sogre)


Diumenge passat ens vàrem quedar atrapats el meu sogre, la meva parella, els meus dos fills (de dos i quatre anys) i servidor, en un dels habituals embussos de diumenge vespre a l’Autopista AP7. Tothom qui tingui criatures és certament conscient que un embús no és el millor dels escenaris possibles per a elles, i menys a certes hores, quan, de tan cansades com estan, no poden ni dormir. Per altra banda, la sensació de frustració en trobar-se en una situació com aquesta és força elevada, i malgrat que hi ha qui ho porta millor i qui pitjor, no crec que ningú s’ho passi bé.

Durant el viatge vàrem estar parlant amb el meu sogre, un gran aficionat als trens, sobre com podia ser que avui dia encara ens trobéssim en situacions com les que estàvem vivint llavors, és a dir, aturats durant tanta estona en una autopista saturada.

La meva tesi és simple, de fet, no es tracta tant de fer més carreteres (o autopistes) sinó de treure cotxes d’aquestes. Com? Doncs apostant políticament i econòmica per víes de transport alternatives. Això, però, no és només un afer català, sinó que cada cop més esdevé una qüestió europea i, com tot, és un tema de prioritats i de correlacions de forces polítiques i parlamentàries: per exemple, actualment el 60% dels fons europeus destinats a transport van a inversions en carreteres, només el 20% al ferrocarril, i menys de l’1% a millora circuits per a bicicleta.

Casualment ahir mateix vàrem votar l’informe del Parlament Europeu sobre Un Futur sostenible per al transport. En les meves reaccions posteriors a la votació expreso satisfacció per la votació d’avui, però també preocupació pel fet que seguim subsidiant amb diners dels contribuents (30.000 milions d’euros anuals) un dels principals responsables de l’escalfament global, el tràfic aeri, i que no hàgim comptat, novament, amb el suport de la majoria de la cambra per garantir un futur molt més responsable apostant de manera prioritària, per exemple, pel ferrocarril europeu:

Commenting on today’s vote in the European Parliament on the report for a sustainable transport, Raül Romeva, MEP and vicepresident of the Greens/EFA group said:

“By voting in favour of the report on the future of transport today, we have managed to put the question of how to achieve a modal shift towards more sustainable modes of transport back on the agenda of EU transport politics. Due to the incorporation of a few amendments from the Greens/EFA, the report is now more balanced and in a few aspects even positive.

“However, the following still holds true: Unsustainable forms of transport in the EU are too cheap, only the environmentally friendly modes of transport are expensive and this is politically intentional. Currently, there is a mandatory and financially unlimited toll on every kilometre of rail, while at the same time road tolls are voluntary and capped.

Additionally, the great climate villain, air traffic, is subsidised to the tune of €30 billion every year by the European tax payer. This unfair competition has to change if we are serious about the sustainable future of the transport sector!

Therefore we Greens cannot comprehend that we could not win a majority for our proposal to reduce the CO2-emissions in the entire transport sector by 30% by 2020 (compared to 1990 levels). The report calls for a 20% reduction, but only for air and road traffic. Compared to other sectors which have achieved a 10% reduction since 1990, such as industry and housing, where heat insulation has improved, the emissions in the transport sector have risen by 35%!

Unfortunately the majority of the Parliament rejected our proposal to invest at least 40% in the more environmentally friendly railways, a maximum of 20% into roads and at least 15% into pedestrian and bicycle traffic in the area of EU co-financing. Instead, the EU continues to back environmentally detrimental transport: 60% of the funds go into roads, only 20% into railways and 0.9% into bicycle transport. This really has to change!”

Foto: cues kilomètriques a l’AP7. Font: EFE

30%, com a mínim i sense excuses

Publicat el 27 de maig de 2010

Faig meves les paraules del meu company de grup, Yannick Jadot, en relació al compromís de la Comissió Europea d’augmentar fins a 30% l’objectiu de reducció d’emissions de CO2.

Climat: La Commission
européenne justifie de porter à 30% l’objectif de réduction des émissions de
gaz à effet de serre d’ici 2020 – La France et l’Allemagne moins ambitieuses
que jamais!

La Commission européenne a
présenté aujourd’hui une communication plaidant en faveur d’une révision de 20
à 30% de l’objectif européen de réduction de gaz à effet de serre d’ici 2020
(1). L’Allemagne et la France affichaient hier leur opposition par la voie de
leurs ministres de l’Industrie. A propos de cette communication, l’eurodéputé Europe Ecologie, Yannick Jadot
déclare :

“Cette prise de position courageuse de la
Commission arrive à point nommé dans le débat climatique européen et
international. En effet, l’échec de Copenhague et la crise économique servent
de prétextes à certains Etats membres, France et Allemagne en tête, poussés
par  certains secteurs industriels, pour défendre le statu quo, voire
réviser à la baisse les objectifs européens.

Après la crise
grecque et celle de l’euro, la France et l’Allemagne ont démontré hier leur
incapacité à traiter la crise climatique. Angela Merkel et Nicolas Sarkozy
doivent démentir les propos mal informés de leurs ministres de l’Industrie
respectifs. C’est d’abord l’échec de l’intergouvernemental européen qui se
résume ici à l’égoïsme des Etats membres, contre l’intérêt général européen.

justifieront-ils leur inaction quand, dans quelques mois, les Européens seront
de nouveau confrontés à une crise énergétique en plus d’une crise sociale, que
les délocalisations d’industries qui refusent d’évoluer se poursuivront, et que
les rapports scientifiques confirmeront l’absolue urgence climatique?

Font foto: Greens/EFA

100% de renovables és possible, de Raül Romeva i Rueda (per a Crònica.cat)

Publicat el 14 d'abril de 2010

100% de renovables és possible, de Raül Romeva i Rueda (per a Crònica.cat)

Un estudi que vàrem presentar ahir el Grup Verds/ALE juntament amb la European Clima Foundation, i en col.laboració amb nombrosos economistes, científics i persones de la indústria, mostrava l’enorme potencialitat d’apostar per un 100% d’energia provinent de les renovables pel 2050, i eliminava els nombrosos i sovint falsos, dubtes existents en relació als suposats costos que comporta aquesta mena de generació energètica.

Cal concedir un enorme crèdit al nostre col.lega, Claude Turmes, dels Verds Luxemburguesos, i President de la Xarxa Europa de Parlamentaris/es per a les energies renovables qui ens recordava com fins i tot les consultories conservadores com McKinsey i KEMA han arribat a la conclusió que un sistema de generació energètica basat en un 80% en les renovables no només és perfectament possible, sinó que de cap manera és més costós que d’altres opcions com la captura i emmagatzematge de carboni o les nuclears.
Així doncs, és absolutament urgent establir ja les prioritats de la UE en aquest sentit abans no sigui massa tard.

L’estudi esvaeix molts dels mites al voltant de les energies renovables i demostra com el fet d’avançar cap a un 80%-100% de renovables en l’àmbit de la generació energètica no comportaria de cap manera un increment dels preus a nivells elevats per als consumidors/es. Així, mentre apostar per a les renovables no suposaria de cap manera un cost afegit, el cost de fer-ho per a opcions com la captura i emmagatzematge del carboni o les nuclears resulta, de fet, incalculable o, de ben segur, molt superior al que va vinculat a les renovables.

La Comissió Europea ha de presentar en un mes el seu pla d’acció sobre energia. En aquest context, l’estudi presentat ahir suposa una clara advertència i un recordatori que una economia basada en renovables no suposa de cap manera una quimera utòpica sinó una aposta més que realista que comportaria, de fer-se realitat, enormes beneficis socials, ambientals i econòmics essencials per a la UE.

És hora doncs que la Comissió Europea i els Governs de la UE posin l’energia renovable i l’eficiència energètica en el centre de política d’energia de UE de tal manera que en puguem gaudir quan abans dels beneficis que això comportarà.

Font Foto: European Climate Foundation