Raül Romeva i Rueda

REFLEXIONS PERISCÒPIQUES

Arxiu de la categoria: Energia i canvi climàtic (nuclear, renovables, estalvi, transport, tràfec aeri,...)

Rio+20: Una crida a la responsabilitat, una crida a l?acció

1
Publicat el 6 de juny de 2012
Aquest és el títol d’un manifest del Fòrum Ubuntu que han signat personalitats com Adolfo Pérez Esquivel, Mário Soares, Federico Mayor Zaragoza, Noam Chomsky, Susan George o Arcadi Oliveres, entre molts altres, amb motiu de la Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible (Rio de Janeiro, 20?22 de juny de 2012). Crec que val la pena tenir-lo en compte. Us podeu adherir al manifest aquí.

RIO+20: una crida a la responsabilitat, una crida a l’acció

Comunicat del Fòrum UBUNTU amb motiu de la Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible Rio de Janeiro, 20-22 de juny de 2012

Vivim temps de gran confusió i d’enormes incerteses.

Per una banda, una part del món es veu ferotgement afectat per les conseqüències de l’estat de total submissió en què es troben els governs d’arreu respecte dels mercats financers. Uns mercats suposadament anònims que, en una situació de total descontrol fruit de les polítiques desreguladores de les últimes dècades, fins i tot se senten amb força per fer caure governs elegits democràticament i substituir-los per d’altres ‘tecnocràtics’.

D’altra banda, veiem com la naturalesa especulativa de gran part d’aquests mercats també s’acarnissa amb les matèries primeres, incloent les alimentàries, abocant a més milions de persones a la fam i la desnutrició. Aquest fet, afegit al crònic incompliment dels acords internacionals referents a la cooperació al desenvolupament, es veu agreujat per l’actual crisi econòmica i financera.

Paral·lelament, el món es troba immers en una altra crisi que amenaça la seva pròpia supervivència. Els desafiaments que plantegen el canvi climàtic i la degradació ambiental, agreujats per uns patrons de producció i consum insostenibles, creixen de manera alarmant, sense que les actuals estructures de governança mundial siguin capaces de fer-hi front, tal i com demostren els reiterats fracassos de les darreres reunions de la COP1.

És en aquest context que del 20 al 22 de juny es reunirà a Rio de Janeiro la Conferència de les Nacions Unides sobre Desenvolupament Sostenible, coneguda com Rio+20, vint anys després de la celebració de la Cimera de la Terra en aquesta mateixa ciutat. Es tracta d’un moment clau de l’agenda internacional, al que tots -també, sense dubte, la ciutadania- hi hem de prestar una atenció molt especial.

Són diversos els temes que formen part de l’agenda d’aquest encontre i que encara són objecte d’intenses negociacions; però des del Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil – UBUNTU volem destacar-ne els següents, i reclamar:

a) Respecte als dos temes centrals, economia verda i marc institucional

El concepte d’economia verda ha de referir-se, necessàriament, a un model de desenvolupament sostenible que incorpori una visió holística, amb una base profundament social i de respecte ambiental. No és acceptable, i rebutjarem, qualsevol promoció d’un model que, sota subterfugis, amagui una simple aposta per una major mercantilització de la natura.

La reforma del marc institucional és evident i més urgent que mai. Més enllà dels detalls organitzatius d’aquest nou marc -que també són importants-, el que és realment rellevant és assegurar que la nova estructura compti amb els recursos, independència i poders reals necessaris per garantir l’aplicació i el respecte dels acords medi ambientals, incloent la capacitat d’imposar sancions. I això ha de ser en paral·lel a la promoció d’un sistema de multilateralisme democràtic, l’única opció possible si realment creiem en el procés vers un model de veritable governança mundial democràtica, participativa i justa.

b) Respecte als altres temes de la Cimera:

Un dels elements claus és avançar en tot allò relatiu al concepte de justícia climàtica, sobre la base del principi de ‘responsabilitats comunes però diferenciades’. En aquest sentit, la qüestió del finançament és també cabdal, fet que evidencia -una vegada més- la necessitat de progressar en qüestions com els mecanismes innovadors de finançament per al desenvolupament, i en especial la proposta d’una Taxa a les Transaccions Financeres.

En el marc d’una proposta integral del concepte de desenvolupament humà sostenible, també és imperiós l’establiment d’un marc jurídic que eviti l’especulació que afecta els preus dels aliments.

Així mateix, el debat sobre noves fórmules de medició del desenvolupament i la sostenibilitat ens han d’ajudar a superar -en la línia del que planteja l’Índex de Desenvolupament Humà- l’actual model basat en el PIB, que deixa de banda elements bàsics com l’equitat, la sostenibilitat o el respecte als Drets Humans. En aquest sentit, la proposta dels Objectius de Desenvolupament Sostenible pot ser positiva sempre que vagi en la direcció esmentada i sigui complementària als Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, amb els quals, en cap cas, s’hi ha de plantejar competència.

També és d’extraordinària importància que la Cimera renovi i rellanci acords tan fonamentals com l’Agenda 21, que inclou temes d’especial significació com els compromisos de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, o les convencions sobre el canvi climàtic, la diversitat biològica o la desertificació.

Per tant, els sotasignats fem una crida a la mobilització de tots els actors implicats, però especialment de la ciutadania i de la societat civil -a tots els nivells: local, regional i mundial- per tal d’aconseguir que la nova ‘Cimera de la Terra’ estigui a l’alçada de les circumstàncies, tan serioses, que vivim.

El món no es pot permetre un altre fiasco a Rio. És temps de responsabilitat. I és temps, sobretot, d’acció.

Exportar residus a canvi de fer veure que reduim emissions de CO2

0
Publicat el 15 de maig de 2012

Hi ha evidències que, quan te les planten a la cara, són tan òbvies que no hi ha manera humana de fer veure que no les has entès. Just fa uns minuts he tingut ocasió de viure’n un nou exemple. Conjuntament amb GAIA (Global Alliance for Incinirator Alternatives) hem organitzat al Parlament Europeu una reunió en relació al tema ‘The EU Double Standards on Waste and Climate Policies’. Han intervingut Mariel Vilella i Dharmesh Shah (en nom de GAIA), Rebecca Kedari (en nom de les associacions de recicladors de base de la Índia), Damien Meadows (DG Clima), i diversos MEPs de diversos grups.

El missatge central ha quedat ben clar. Tal i com posa de manifest l’informe homònim, ens trobem immersos en una preocupant contradicció: la UE, a través de crèdits per a la captura de carboni, està finançant a països en desenvolupament (com la Índia o Brasil, entre d’altres) projectes municipals de gestió de residus (incineradores i abocadors) que a la UE serien, simplement, il·legals.

Aquesta conclusió es basa en una recerca en què s’han analitzat més de 300 projectes situats a 50 països. Malgrat que molts d’aquests projectes vulneren el principi de jerarquia en la gestió de recursos de la UE (establerta a Directiva Marc sobre Residus), la Directiva sobre Abocadors i la Directiva sobre Incineració, i a sobre emeten gasos efecte hivernacle i contaminants tòxics, el Mecanisme de Desenvolupament Net (CDM) els atorga crèdits de carboni que després són venuts a empreses de la UE que es neguen a reduir les seves pròpies emissions.

La hipocresia global és, per tant, de dimensió colossal, però, com sempre, hi ha alguns països campions en exercir-la, entre els quals hi trobem el Regne Unit, França, Espanya i Països Baixos.

He escoltat atentament les explicacions dels diferents ponents, i m’he compromès a elevar el tema a les diferents instàncies europees (PE, CE i CL). Ras i curt: el sistema de comerç d’Emissions de la UE (EU ETS) ha d’aturar immediatament l’ús de crèdits de carboni de projectes d’eliminació de residus.

I és que hi ha coses que, certament, clamen al cel.

Font foto: GAIA

Ni Repsol és Espanya ni Argentina és el Virregnat de la Plata

4
Publicat el 18 d'abril de 2012
(Comunicado de prensa, en ESP, más abajo)

El Parlament Europeu debatrà avui quin posicionament toca prendre davant la decisió del govern argentí d’expropiar les accions de Repsol i de declarar d’interès nacional l’explotació d’hidrocarburs. 

En relació a aquest debat voldria expressar el següent:

Primer: considero que ens trobem davant un exemple de neoliberalisme descarat, és a dir, empreses protegides per estats, que destrueixen els drets socials i mediambientals de la ciutadania argentina, i dos països enfrontats pel control del petroli en lloc de cooperar per fer front a l’enorme crisi climàtica global. Uns i altres farien molt millor invertint massivament tots els recursos econòmics, polítics i diplomàtics possibles en la promoció de les energies netes i renovables, i en una reducció de la dependència dels combustibles fòssils. En aquest debat, per tant, el problema de fons rau en quin és el model energètic i de desenvolupament econòmic que convé promoure.

Segon: Així mateix, ja és hora que el govern Espanyol s’adoni que fa temps que hem deixat enrere l’època colonial, i que ni Repsol és Espanya, ni Argentina és el Virregnat de la Plata. Argentina té el seu dret sobirà a decidir sobre els seus recursos naturals i la seva política energètica, i ha de poder fer-ho en base a un debat lliure de pressions mediàtiques i internacionals. Tot i això, convé recordar que, en el seu moment, l’actual presidenta argentina va donar suport a la privatització d’YPF, i a la seva venda a Repsol. Era llavors menys estratègic, aquest sector, per als interessos argentins?. Per altra banda, davant de les exaltades crides patriòtiques dels ministres espanyols, confonent els interessos d’una empresa amb l’interès general de la ciutadania, cal recordar que més del 50% del capital de Repsol es estranger, i que aquesta empresa només declara el 25% dels seus beneficis a l’estat.

I tercer: considero molt interessant que el Parlament Europeu debati sobre aquest assumpte, però encara em semblaria millor si el president Rajoy comparegués davant l’Eurocambra per explicar les mesures que està prenent darrerament, com per exemple retallar més de 10.000 milions d’euros en educació i sanitat, i que, aquestes sí, tenen un gran impacte en la vida dels ciutadans i ciutadanes del conjunt de l’Estat. Molt em temo que aquest afer li està anant de perles per, precisament, no afrontar com toca els grans problemes que actualment tenim sobre la taula.

COMUNICADO DE PRENSA – Estrasburgo, 18 de abril de 2011

Repsol-YPF

Ni Repsol es España ni Argentina es el Virreinato de la Plata.

Raül Romeva le pide a Rajoy que mire realmente por los intereses de la ciudadanía y que comparezca ante la Eurocámara para explicar los recortes.

El Parlamento Europeo debatirá hoy su posicionamiento ante la decisión del gobierno argentino de expropiar las acciones de Repsol y de declarar de interés nacional la explotación de hidrocarburos. El eurodiputado de ICV y vicepresidente de Verdes / ALE, Raül Romeva y Rueda se pronunció sobre este debate:

“Nos encontramos ante un ejemplo de neoliberalismo descarado, es decir, empresas protegidas por estados, que destruyen los derechos sociales y medioambientales de la ciudadanía argentina, y dos países enfrentados por el control del petróleo en lugar de cooperar para hacer frente a la enorme crisis climática global. Unos y otros harían mucho mejor invirtiendo masivamente todos los recursos económicos, políticos y diplomáticos posibles en la promoción de las energías limpias y renovables, y en una reducción de la dependencia de los combustibles fósiles. El problema de fondo radica, por tanto, en cuál es modelo energético y de desarrollo económico que conviene promover.


Ya es hora que el gobierno Español se dé cuenta que ya hemos dejado atrás la época colonial, y que ni Repsol es España, ni Argentina es el Virreinato de la Plata. Argentina tiene su derecho soberano a decidir sobre sus recursos naturales y su política energética, y debe poder hacer un debate libre de presiones mediáticas e internacionales, aunque hay que recordar que en su momento la actual presidenta argentina dio apoyo a la privatización de YPF, ya su venta en Repsol. Era entonces menos estratégico, este sector, para los intereses argentinos? Por otra parte, ante las exaltadas llamadas patrióticas de los ministros españoles, confundiendo los intereses de una empresa con el interés general de la ciudadanía, hay que recordar que más del 50% del capital de Repsol es extranjero, y que esta empresa sólo declara el 25% de sus beneficios al estado


Considero muy interesante que el Parlamento Europeo debata sobre este asunto, pero aún me parecería mejor si el presidente Rajoy compareciera ante la Eurocámara para explicar las medidas que está tomando últimamente, como por ejemplo recortar más de 10.000 millones de euros en educación y sanidad, y que, éstas sí, tienen un gran impacto en la vida de los ciudadanos y ciudadanas del conjunto del Estado. Mucho me temo que este asunto le está yendo de perlas para, precisamente, no afrontar como toca los grandes problemas que actualmente tenemos sobre la mesa”.

Fukushima: un any després. Què n’hem après?

1
Publicat el 7 de març de 2012
L’11 de març de l’any passat, un terratrèmol, primer, i un tsunami, després, van colpejar Japó, generant milers de morts i causant un desastre nuclear. Les conseqüències de la catàstrofe nuclear de Fukushima són encara presents. El grup Verds/ALE al PE hem organitzat un esdeveniment amb ciutadans Fukushima, per avaluar els desastres i les implicacions per Japó i Europa.

Un any després, la situació de Fukushima no està encara sota control. Els recents augments de temperatura mostren que les instal·lacions de Fukushima segueixen inestables. Els voltants de la zona afectada evidencien encara alts nivells d’exposició radioactiva i la seva població se sent abandonada.

Japó hauria considerar la necessitat de dotar-se d’un Grup de Treball Internacional millor equipat per solucionar de forma global les conseqüències de la catàstrofe: estabilitzant els reactors, protegint les comunitats locals, i descontaminant.

De moment, l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica, l’única que de moment ha tingut l’accés, està fent un flac servei a la recuperació en treure importància a les conseqüències de l’accident. L’AIEA planteja que aquesta catàstrofe és conseqüència de simples problemes de tecnologia i de cultura de seguretat, explicacions, aquestes, que van clarament en favor dels interessos de la indústria nuclear. L’AIEA hauria de preocupar-se molt més per la seguretat de la gent. Igual com la UE, que també hauria d’actuar en interès de la seguretat per a les persones, i no dels interessos crematístics de la indústria.

Japó està gairebé lliure d’energia nuclear, actualment: només operen 2 dels seus 54 reactors nuclears. Això és una extraordinària oportunitat cap a un canvi envers un sistema energètic segur i sostenible. La UE podria donar assistència en base de la seva experiència.

A Europa hem d’aprendre de les conseqüències de Fukushima. Els tests nuclears de la UE no han fet res per reduir els riscos del poder nuclear, i és un fet que el risc zero no existeix. Tot plegat, a més, s’engloba en una estratègia per assegurar que la indústria nuclear continuï amb el seu negoci.

Només quan abandonem aquesta tecnologia tan perillosa podrem dir que no hi haurà més desastres com el de Fukushima.

 (1) La conferència és avui, 7 de març. Per veure’n més detalls: http://www.greens-efa.eu/one-year-after-311-5200.html

Un futur de renovables sense renovables, Sr. Rajoy?

17

Davant la preocupant ofensiva del govern del PP en contra de les energies renovables en un moment en què és més necessari que mai creure-hi i apostar-hi, he dirigit avui una pregunta a la Comissió Europea instant les institucions europees a que siguin coherents amb les seves pròpies exigències establertes en les múltiples estratègies sobre energía i demanin a Rajoy que rectifiqui:

 

CAT

Nota de Premsa – Brussel·les, 30 gener 2012
  
Moratòria del PP sobre les energies renovables

Raül Romeva i Rueda pregunta a la Comissió Europea si amb aquesta mesura Espanya pot complir l’objectiu del 20% de renovables per al 2020
 
Raül Romeva i Rueda ha presentat avui una pregunta escrita a la Comissió Europea on es qüestiona la decisió del govern espanyol de retallar despeses retallant el futur renovable del mercat energètic espanyol. L’Eurodiputat d’ICV i vicepresident de Verds / ALE es va sumar a les crítiques de Greenpeace i ha recordat que Espanya està obligada a assolir un objectiu del 20% d’energia d’origen renovable per al 2020, tal com estableix la Directiva 2009/28/CE.

Raül Romeva i Rueda ha dit:
 
“L’actual crisi econòmica no pot ser una excusa per continuar amb les energies obsoletes com el carbó i la nuclears. Al contrari, hauria de ser una oportunitat per donar un gir de 180 graus en la política energètica de l’Estat espanyol i apostar d’una vegada per totes per fonts d’energia neta, eliminant subvencions irracionals i creant un mercat elèctric que resolgui el problema del dèficit tarifària al mateix temps que s’augmenti la inversió en renovables. Cal recordar que la moratòria anunciada pel govern espanyol suposa condemnar a l’atur a desenes de milers de persones, paralitza un dels pocs sectors en què aquest país té perspectives de progrés i exportació i va en contra de Directives Europees.”

 

 

CAST

Nota de Prensa – Bruselas, 30 de enero de 2012

 

Moratoria del PP sobre las energías renovables

Raül Romeva i Rueda pregunta a la Comisión Europea si con está medida España podrá cumplir el objetivo de 20% de renovables para el 2020

 

Raül Romeva i Rueda presentó hoy una pregunta escrita a la Comisión Europea donde se cuestiona la decisión del gobierno español de recortar gastos recortando el futuro renovable del mercado energético español. El Eurodiputado de ICV y Vicepresidente de Verdes/ALE se sumó a las críticas de Greenpeace y recordó que España está obligada a alcanzar un objetivo del 20% de energía de origen renovable para 2020, tal como establece la Directiva 2009/28/CE.


Raül Romeva i Rueda ha dicho:

La actual crisis económica no puede ser una excusa para continuar con las energías obsoletas como el carbón y la nucleares. Al contrario, debería ser una oportunidad para dar un giro de 180 grados en la política energética de España y apostar de una vez por todas por fuentes de energía límpia, eliminando subvenciones irracionales y creando un mercado eléctrico que resuelva el problema del déficit tarifaria al mismo tiempo que se aumente la inversión en renovables. Hay que recordar que la moratoria anunciada por el gobierno español supone condenar al paro a decenas de miles de personas, paraliza uno de los pocos sectores en que este país tiene perspectivas de progreso y exportación y va en contra de Directivas Europeas.

 

Font foto: Greenpeace

Gas d’esquist: nova i arriscada enganyifa

1
Se’n parla massa poc, encara, però és un dels temes energètics que cal seguir amb més cura. Parlo del gas d’esquist.

A diferència del gas convencional, aquest gas no forma grans bosses sinó que està impregnat als porus de les roques. Per extreure’l, com que no flueix lliurement quan es perfora un pou, allò que cal fer és fracturar artificialment la roca, cosa que es fa injectant-hi a alta pressió una barreja d’aigua i sorra a la qual cal afegir diversos productes químics com antiescumants i anticorrossius entre d’altre (aquesta operació es coneix com hydraulic fracturing o fracking). Aquesta pràctica suposa una enorme amenaça per a les fonts d’abastament d’aigua, ja sigui subterrànies o superficials, ja que a més de suposar un elevat consum hídric molts d’aquests productes químics usats en el procés són coneguts carcinògens així com contaminants atmosfèrics altament nocius.
A França ja fa temps que aquest assumpte ha movilitzat força moviments i a alguns dels meus col.legues verds al Parlament europeu, com Michèle Rivasi. A l’Estat espanyol aquest tema és incipient, però ja hem tingut alguna situació que exigeix reaccionar. Aquest és el cas, per exemple, del projecte que té previst iniciar prospeccions a Euskadi.

 

El passat mes de novembre, el govern de l’Estat va adoptar una Resolució a proposta de la Secretaria d’Estat de Canvi Climàtic relativa a l’avaluació d’impacte ambiental del projecte de perforació d’un pou per a l’exploració d’hidrocarburs (sondeig ENAR-4, permís ENAR) al terme municipal de Vitoria-Gasteiz, Araba / Álava.

 

El text deia que no es preveia que la perforació d’un pou d’aquestes característiques, complint els requisits ambientals que es desprenien de l’esmentada resolució, hagués de produir impactes adversos significatius. Basant-se en aquesta percepció consideraven que no era necessària la tramitació prevista a la secció 1.ª de la Llei relativa al Reial Decret Legislatiu 1/2008, d’11 de gener, per la qual s’aprovava el text refós de la Llei d’Avaluació d’Impacte ambiental de projectes.

 

Dit en paraules més planeres: consideraven que un projecte que consisteix a construir un pou de 4864 metres de profunditat destinat a l’extracció d’hidrocarburs no necessitava cap estudi d’avaluació sobre possibles impactes ambientals.

 

En resposta a una pregunta que jo mateix vaig formular a la Comissió fa unes setmanes també referent als riscos que suposava l’explotació del gas d’esquist (pregunta E-007627/2011) aquesta afirmava que “els projectes de prospecció i explotació de gas d’esquist estan regulats per la Directiva d’Impacte Ambiental (EIA), la qual cosa obliga als Estats membres la responsabilitat de sotmetre aquest tipus de projectes (siguin públics o privats) a avaluació abans d’autoritzar la seva execució, aplicant, si és necessari, el principi de precaució”.      
 
La decisió adoptada per l’executiu espanyol vulnera de totes totes aquesta premisa, de manera que m’he vist obligat a portar novament l’assumpte davant la Comissió Europea, en forma de pregunta.

 

Veurem com responen ara uns (Comissió) i altres (govern espanyol).

Font: El lehendekari Patxi López va ser fa uns mesos a Dallas estudiant algunes explotacions d’aquestes caracterìstiques. Font: Público.

ITER no és el camí

0
La majoria del Parlament Europeu acaba de votar a favor de l’Acord entre aquest i el Consell segons el qual es garanteixen 1300 milions d’Euros del pressupost prorrogat al projecte de fusió nuclear ITER (es finançarà amb les partides de 2012-13) (1).

Els Verds hem votat en contra bàsicament perquè ho entenem com una despesa completament injustificada, i per què entenem que aquests diners es podrien posar en altres partides, també de caràcter investigador, però amb uns condicionaments de sostenibilitat, seguretat i rendibilitat molt millors que els de la fusió nuclear. En altres paraules, en termes generals ens oposem a continuar posant diners públics a ITER.

Les raons les ha exposat perfectament la nostra ponent a la Comissió de Pressupostos Helga Trüpel qui ha afirmat després de la votació:

“The EP has today rubberstamped, what is, a bad deal for European taxpayers. Nuclear fusion is a technology that will not be commercially-viable before 2050, if at all. Instead of wasting more public funds on the runaway ITER budget, the EU should pull the plug and focus on funding safe and sustainable energy technologies that can deliver a return in the short-term, like efficiency and renewables.

“Under this deal, ITER will remain a ticking budgetary time bomb, with a decision on how the €360 million should be funded under the 2013 budget having been postponed. There is a real risk that Council will again push for this funding to be included under the EU’s research budget, which would come at the expense of green technologies like renewables and energy efficiency. The Greens believe that no more public funding should be wasted on this project.”

(1) L’acord estableix que els 1300 milions d’Euros adicionals es finançaran amb els pressupostos de 2012 i 2013. 100 milions d’Euros estan ja planificats pel 2012, més 840 milions que s’hi afegirien de les partides no gastades de 2011. Els 360 milions extra es finançaran amb el pressupost de 2013.

O aquests altres dels meus col·legues francesos d’Europe Ecologie, Rivasi i Alfonsi:

COMMUNIQUÉ DE PRESSE – Strasbourg, le 13 décembre 2011

 

ITER Fusion nucléaire

C’est sans réfléchir que le PE donne son accord pour un financement supplémentaire à ITER

  

Le Parlement européen vient d’approuver un accord entre le PE et le Conseil qui autorise un fond supplémentaire de 1,3 milliard d’euros au projet de fusion nucléaire ITER. Ce fond sera prélevé sur le budget de l’UE pour la période 2012-2013. Ce compromis a été rejeté par le Groupe des Verts/ALE qui considère qu’aucun financement public ne devrait être consacré au projet ITER.

Réagissant à l’issue du vote, Michèle RIVASI, membre de la commission de la Recherche et de l’industrie a estimé que:

“Le projet ITER fait partie de ces éléphants blancs qui font rêver les politiciens: ils refusent dès lors tout esprit critique qui remettrait en cause des technologies dont ils n’ont aucune connaissance. Pourtant, de nombreuses thèses de chercheurs spécialisés dans la fusion par confinement magnétique alertent sur les dangereux phénomènes de disruption (explosion) qui pourraient avoir lieu dans les tokamaks, depuis des décennies.

 

Mais personne au Parlement européen ne sait ce qu’est un tokamak ou même une disruption, et ne souhaite pour autant s’y intéresser. Pourtant ce prototype fonctionnera avec des substances radioactives dangereuses qui représentent un risque non négligeable en cas d’accident. Autre révélation troublante: ce projet international à 15 milliards ne bénéficie d’aucune assurance. Qui paiera en cas de catastrophe? Cette irresponsabilité est grave d’autant plus que le site de Cadarache cumule les risques: qu’on arrête de répéter que les leçons de Fukushima ont été intégrées!”

 

François ALFONSI, membre de la commission du budget a pour sa part souligné que:

“Aujourd’hui, la droite et les socialistes européens ont décidé de poursuivre avec le financement du programme ITER pour 1,3 milliards euros pour 2012 et 2013 dont 360 millions qui devront être trouvés dans le budget 2013. Les programmes de recherche et de développement, notamment dans le secteur des énergies vertes, sont en grand danger pour l’année prochaine et le vote d’une résolution unilatérale par 6 Etats membres, dont la France, ne préfigure rien de bon.

 

L’orgueil des Etats qui s’obstinent à financer ITER est simplement inacceptable. Il empêche ces derniers, et en premier lieu Paris, de penser une autre politique énergétique en Europe après la catastrophe Fukushima.”

COP 17: Encara el Clima, sí, i també la justícia climàtica i social

4
Comença avui, a Durban, una nova reunió de la Cimera del Clima, la COP 17, i ho fa a la baixa. Les grans potències emissores de CO2 continuen sense voler adoptar compromisos globals per aturar l’escalfament.

Els líders polítics mundials estan molt preocupats en tornar la tranquil·litat als mercats i que la economia “creixi”. Es reuneixen al G20 i pretenen solucionar els problemes del món, però se’n obliden de la pobresa i fam al món, dels desastres mediambientals, de la desigualtat entre homes i dones i també de les injustícies mundials.


La conferència de les Nacions Unides sobre canvi climàtic es celebrarà a Durban del 28 de novembre al 9 de desembre de 2011. Allà es reunirà a representants dels governs del món, d’organitzacions internacionals i de la societat civil. La conferència tractarà d’avançar en l’aplicació de la Convenció, el Protocol de Kioto, el Pla d’Acció de Bali i els Acords de Cancún.


El canvi climàtic no és un fet ecològic aïllat. El canvi climàtic és la conseqüència d’un model econòmic que destrueix el nostre planeta. Lluitar en contra del canvi climàtic, implica reivindicar els nostres béns comuns: aigua, atmosfera, biodiversitat, boscos, oceans i espais públics.  Això vol dir garantir que els que menys tenen també tinguin accés a aquests recursos i que no paguin les conseqüències de la contaminació d’uns pocs. És, per tant, una qüestió de justícia climàtica i social.


El COP-17 és el fòrum central de negacions sobre política climàtiques. Entendre el canvi climàtic en el context de la crisi ecològica i social en que vivim és crucial per exigir una conferència real que arribi a un acord ambiciós, legalment vinculant i just per reduir la contaminació de C02. És a dir, necessitem canviar el centre d’anàlisi de l’actual crisi: el model productiu i social que destrueix les generacions presents i futures i el nostre planeta és el que necessitem canviar. No hi ha temps per perdre!


Especialment després del COP-15, a Copenhaguen, les negociacions han avançant a un ritme lent i de manera irresponsable, generant un sentiment de frustració important, especialment pel que fa a la manca de lideratge de la UE en les conferències. No obstant això, vull (de fet necessito) creure que el COP-17 serà un punt d’inflexió.

A molta gent, i especialment a la gent d’ICV i del Grup Verds/ALE al Parlament Europeu, ens agradaria veure que en la Conferència es contemplen els següents aspectes:


• Reconeixement de l’any 2015 com l’any pic d’emissions.


• Objectiu d’increment de 1,5 º C sobre la temperatura de 1990, és a dir una concentració de 350ppm de CO2e a l’atmosfera[1]. I per tant, demanem l’aplicació de totes les mesures de mitigació indispensable per aconseguir-ho.


• Objectiu de reducció del 80% d’emissions de CO2 i per al 2050.


• Formalització el segon període d’aplicació del Protocol de Kioto (2012-2017), eliminant els mecanismes de off-setting injustos, regulant estrictament els mecanismes de flexibilitat[2] i altres que tenen greus efectes sobre la biodiversitat, els ecosistemes i les comunitats locals.


• Un acord legal vinculant dins de la Convenció perquè sigui implementat a partir de 2015, involucrant als països emergents i industrialitzats.


• Implementació dels acords de Copenhaguen i Cancún: garantir el finançament a llarg termini de 100 mil milions de dòlars per al 2020 per a mesures d’adaptació en els països en vies de desenvolupament o emergents. Obtenir aquest finançament a partir d’impostos a transaccions financeres i sobre el transport marítim i aeri.

 

La Unió Europea, els seus països membres i la comissària de Canvi Climàtic, la Sra Connie Hedegaard, han de mantenir un compromís unilateral de lluita contra el canvi climàtic. Això implica incrementar a 30% les reduccions per al 2020 en base al 1990.

La UE ha també ha de vetllar per un finançament ràpida a partir de nous fons via Ajuda Oficial al Desenvolupament i que els beneficis obtinguts del Règim de Comerç d’Emissions (ETS-per les seves sigles en anglès) siguin destinat a aquest fons. Aquest és el primer pas per a una adaptació real dels països en vies en desenvolupament.

Finalment, la UE ha de liderar la Cimera a Durban, ha de ser una veu aliada amb els països de les petites illes (AOSIS), amb els països menys desenvolupats (LDCs) i amb alguns països llatinoamericans com Equador i Bolívia, que tenen la voluntat política i extrema necessitat d’aconseguir un acord legal vinculant per revertir aquesta situació i aconseguir una mica de justícia, de justícia climàtica i social. Això implica exercir pressió davant dels Estats Units i la Xina principalment.


Però la pressió diplomàtica no es pot exercir exclusivament a Durban, per això exigim que els acords de canvi climàtic siguin part de l’agenda d’altres focus com el G20, per donar una visió integral de la realitat.


Aquest acord és part imprescindible per sortir realment de la crisi, per deixar de veure realitats parcialitzades i poder atorgar una solució complexa a la crisi mundial que vivim.


Per això, i perquè creiem en la justícia climàtica i social, en el principi de responsabilitat històrica, en el de qui contamina paga i en el de precaució, és que exigim al Govern Espanyol i a la Unió Europea que vagin a Durban i obtinguin les nostres demandes, que no són més que les indispensables per evitar més catàstrofes globals.


També, fem una crida a la població civil, als moviments socials, a les persones indignades. Tots i totes hem d’incorporar la lluita contra el canvi climàtic com a eix fonamental a les nostres demandes. Necessitem que tothom es sumi a ICV i a la família verda europea per reivindicar que el poder sobre els nostres béns comuns, per un món just i democràtic.

Lluitar contra el canvi climàtic és lluitar per més justícia social.


[1]Actualment la concentració de CO2 és de 390ppm, la qual cosa suposa un nivell extrem i és la causa que les glaceres es fonguin, les sequeres augmentin, els boscos es consumeixin. Per reduir aquesta xifra, necessitem una transició ràpida a una economia que no depengui dels carburants

[2]El mecanisme de desenvolupament net- CDM-i el de Implementació Conjunta- JI- no poden anar en detriment del desenvolupament socioeconòmic dels països receptors en nom de l’eficiència econòmica ..


 

 

 

 

Clima: què podem (i hem) d’esperar de Durban?

0

Tot i que el tema del canvi climàtic està
rebent molta menys atenció política
i mediàtica que en el passat, el
problema de l’escalfament global segueix
essent altament urgent: 2010, per exemple, va ser l’any
més càlid registrat.

Queden dies per a la conferència
sobre el Clima, a Durban (desembre). Per tot arreu escoltem que Durban només
serà un petit pas
en el procés d’acordar un tractat sobre el
clima global.

Certament la reunió no pinta que pugui concloure
amb un acord sobre
un tractat jurídicament vinculant que inclogui tant
els EUA i la
Xina i resoldre els nostres
problemes climàtics d’una vegada per totes.

No obstant això, seria un error obviar
el fet que la propera reunió del COP serà, com totes,
determinant per establir alguns dels pilars que han de permetre’ns allunyar-nos
dels pitjors impactes de la crisi climàtica.

Els Verds creiem
que Durban mereix més atenció de la que està
rebent. I és que, per exemple, l’element central de les negociacions serà
el futur del Protocol de Kyoto. Així, si la UE continua obsedida a negar un segon període
de compromís del Protocol de Kyoto, llavors les negociacions
climàtiques podrien retrocedir deu anys.

El primer període de Kyoto acabarà l’any vinent.
El temps s’està acabant i els
països en desenvolupament confien (de fet necessiten) que a la UE actuï com un
líder global del clima.

Els Verds portem anys demanant a la UE que es comprometi a un segon període abans de la
reunió, encara que sigui un gest unilateral (d’això va el lideratge). Així mateix,
els Verds tenim grans expectatives, en particular en la mitigació
i el finançament.

Aquestes són les nostres demandes als líders
governamentals i negociadors europeus:

The Greens/EFA,

Considers that Durban climate
conference
must make up for lost time in international climate negotiations
and agree on

  • global peak year of 2015 and 2050 reduction target of 80% and
    establishing  a process to address gigatonne gap in current
    mitigation pledges based on these parameters and the 2°C/1,5°C objectives;
  • second commitment period for Kyoto Protocol 2013-2017 closing forest management accounting and
    hot air loopholes to ensure environmental effectiveness of the reduction
    targets;
  • mandate with
    timetable for a legally binding outcome
    under Convention track to be implemented by 2015

Considers that in Durban
concrete decisions are required
regarding financing for climate action in developing countries, namely :

  • implementation of Copenhagen and Cancun
    agreements regarding long term
    financing
    (annual USD 100 bn by 2020) including on sources of public
    finance (financial transaction tax, shipping/aviation levies) and scaling up from fast start finance levels starting 2013;
  • modalities regarding transparency of delivery and additionality of fast start
    finance for 2010-2012  

Calls on the EU and its Member
States
in particular to

  • step up at
    least to EU target to a 30%
    domestic reductions by 2020
    compared to 1990 and ensure EU foreign policy is
    directed to achieving binding international agreement which is in line with the
    objective of limiting climate change to 2°C,
  • ensure fast start financing is fully delivered with funds that are new and
    additional to ODA and that ETS revenues are earmarked for financing of climate action
    in developing countries from 2013;

Insists that in Durban EU is responsible
for ensuring that

  • an agreement is reached on Kyoto Protocol second commitment period without a gap in
    implementation.
  • Kyoto Protocol forest accounting and hot air loopholes
    are tackled, taking environmental
    integrity of Annex I targets as a basis, namely through agreement on forest management accounting rules with reference to historical baselines
    and no carry forward of overachiement
    of KP first commitment period targets.


Considers that European countries face critical choices to preserve
their future prosperity and security, whereas moving to a domestic greenhouse
gas reduction target which is in line with the EU’s climate objectives can be
combined with healthier economy, increase in green jobs and innovation;

Reminds that cumulative emissions are decisive for the climate system
and even when meeting the targets with the pathway set out in the European Commission
2050 Roadmap (domestic 25% for 2020, 40% for 2030, 60% for 2040 and 80% for
2050) the EU would still be responsible for approximately double its per capita
share of the global 2°C compatible carbon budget, and that delaying emissions
reductions increases the cumulative share significantly;

Stresses that the design of REDD+ mechanism should ensure significant
benefits for biodiversity and vital ecosystem services beyond climate change
mitigation and should contribute to strengthening the rights and improving the
livelihood of forest dependent people, particularly of indigenous and local
communities;

Underlines the
need to speed up public financing for performance based REDD+ action rewarding
reducing deforestation compared to national baselines to halt gross tropical
deforestation by 2020 at the latest;

Considers that sectoral
mechanisms for economically more advanced developing countries should be agreed
for the period beyond 2012 while CDM should be limited to LDCs, and calls for
any new international sectoral offset crediting mechanisms to ensure
environmental integrity and incorporate climate benefit beyond the 15-30%
deviation from business as usual;

Calls for the
introduction of international market based instruments to curb climate impact
of international aviation and maritime transport and to generate revenues for
supporting climate action in developing countries;

Foto: cartell de la Conferència ‘The Green Race to Durban, and beyond’.

Accident nuclear a Marcoule: un nou toc d’alerta

0

En conèixer l’accident d’ahir a Marcoule, al sud de França, em vaig posar en contacte amb la nostra col.lega Michèle Rivasi, eurodiputada per Europe Ecologie i fundadora del Criirad, un laboratori independent que s’encarrega de mesurar la radioactivitat i que va crear després del desastre de Txernòbil, un cas que, juntament amb Fukushima, ha seguit de ben aprop.

Es tracta, per tant, d’una de les opinions més qualificades, no només dins del Parlament Europeu, sinó en el debat mateix de la qüestió nuclear.

La Michèle ens ha volgut tranquil.litzar des del punt de vista de les conseqüències d’aquest accident en concret (si bé, un cop més, convé reiterar la postura convençuda dels diputats i diputades delGrup Verds/ALE en favor d’abandonar la nuclear, sense excuses).

Ens diu que, segons les Autoritats Franceses de Seguretat Nuclear (ASN), no hi ha, de moment, restes radioactives, dada que l’esmentat Criirad sembla que confirma.

Segons sembla, es tracta d’una trista conseqüència de les lamentables condicions laborals que afecten tota la indústria nuclear a França, i del fet que molts dels qui hi treballen, en situació de subcontractació, no estan adequadament formats.

Tanmateix, adverteix que hi ha encara moltes incògnites obertes en relació a què és el que realment a succeït. Convé no oblidar, reitera, que el factor humà és un dels molts factors que condueixen a desastres de molta diversa índole en el marc de l’energia nuclear. I és precisament aquesta aproximació multirisc la que cal tenir present en el marc dels tests nuclears que estan tenint lloc actualment arreu d’Europa.

Per a més informació, adjunto la nota que la col.lega Rivasi va enviar ahir als mitjans, en què, per descomptat, cal començar enviant el suport a les persones ferides i el condol a la família de la víctima mortal.
 

Explosion sur le site de Marcoule: la transparence la plus totale et la plus immédiate est attendue de l’ASN et d’EDF

Aujourd’hui, en fin de matinée, est survenue une explosion sur le site de Marcoule qui accueille plusieurs types d’installations nucléaires: Phénix, Atalante, Melox et le Centre de traitement et de conditionnement des déchets radioactifs (Centraco). Cette explosion a provoqué la mort regrettable d’un des employés, d’autres sont gravement blessés.

C’est au sein de Centraco, géré par Socodei (une filiale d’EDF), qu’est survenu l’accident: un four permettant le traitement par fusion de déchets métalliques faiblement ou très faiblement radioactifs (issus du démantèlement de centrales nucléaires) a explosé, sans provoquer de rejets de substances radioactives selon l’ASN.

Alors que la communication autour de cet accident est laborieuse (la préfecture du Gard étant injoignable tout comme l’ASN), Michèle RIVASI députée européenne EELV et fondatrice de la Criirad fait le point et lance un appel aux autorités:

” Tout d’abord, je m’associe aux familles des victimes dans leur deuil et espère que les blessés se remettront durablement de cette terrible épreuve. Cet accident rappelle encore une fois que la précarisation des conditions de travail des ouvriers du nucléaire et les négligences des exploitants en matière de maintenance les expose à des risques considérables.

Ce qui s’est passé ce matin n’est malheureusement pas une surprise puisque l’ASN avait déjà épinglé en 2010 la mauvaise gestion du site, victime de lacunes dans la culture de sûreté au sein de l’installation Centraco. En mars dernier, un incident de niveau 2 avait aussi eu lieu sur le site de Marcoule mais dans l’usine de fabrication de MOX.

En attendant que plus de lumière soit faite sur les circonstances exactes de l’accident (défaillance technique? erreur humaine?) j’appelle les autorités du Gard et l’ASN a transmettre en toute transparence et en temps réel les informations dont elles disposent afin de rassurer ou non les riverains. Aussi j’appelle Nicolas Sarkozy à intégrer cet évènement dans la batterie de tests de résistance que nous devons faire subir au parc électronucléaire français ET aux installations nucléaires de base.

De son côté, la Criirad a effectué un relevé des donnés concernant une éventuelle fuite radioactive: jusqu’ici tout semble en ordre.”

 Pour plus d’informations sur les balises de la Criirad: http://balisescriirad.free.fr/

 

 

Font foto: EFE.

És urgent ultrapassar objectiu 20% reducció d’emissions (malgrat els MEPS Tories)

0
Publicat el 22 de juny de 2011

Demà
votem a Brussel·les un informe que ha impulsat el meu col·lega dels verds neerlandesos, Bas Eickhout (Groenlinks),
intitulat “Sobre l’anàlisi de les opcions per a ultrapassar l’objectiu
del 20 % de reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i l’avaluació
del risc de fugues de carboni
(2011/2012(INI))

L’informe ha fet que fins i tot els MEPS Tories s’hagin
enfrontat amb el seu líder
, David Cameron, ja que s’oposen a que arribem al 30% tal i com sí s’ha compromès a fer el Premier britànic (ho explica The Guardian).

A continuació adjunto l’exposició de motius (en
cast) tal i com la va presentar en Bas (la negreta és meva).

Introducción


La amenaza que supone para
la humanidad el cambio climático no disminuye y los efectos de un calentamiento
de 2° C son bastante peores de lo que se creía anteriormente
. Aunque no es
posible achacar los fenómenos meteorológicos extremos al calentamiento global,
es muy probable que el cambio climático agudice la frecuencia y la intensidad
de fenómenos extremos.


La incapacidad de la
comunidad internacional para alcanzar un acuerdo internacional amplio y
vinculante sobre el clima en Copenhague no significa que los países no estén
actuando. Los resultados de la reunión de Cancún demuestran que los países
están actuando y que las negociaciones han tomado un nuevo impulso. Las
emisiones de carbono en Europa son en este momento un 17,3 % inferiores a
las de 1990.
La Agencia Europea de Medio Ambiente prevé que las emisiones se estabilicen por
debajo de los niveles de 2008, incluso con la recuperación económica, y sin
medidas adicionales
.


Los países europeos tienen
que adoptar decisiones cruciales para preservar su prosperidad y seguridad
futuras. El paso a un objetivo de reducción de las emisiones de gases de efecto
invernadero a nivel interno, en consonancia con los objetivos de la UE en
materia de cambio climático, es compatible con una economía más saludable y un
aumento de los puestos de trabajo ecológicos y la innovación.


Eficacia del RDCE de la
UE


Sin una reducción
significativa del límite máximo, el régimen de comercio de derechos de emisión
de la UE (RDCE UE) puede ser superfluo a la hora de impulsar las inversiones en
tecnologías ecológicas y en innovación.
El análisis de la Comisión
muestra que, con el objetivo de reducción del 20 % de emisiones, el
excedente de derechos de emisión en el RCDE estará en torno a unos 2 400
millones de derechos acumulados y créditos internacionales no utilizados en
2020
. Este excedente da lugar a unas señales de precios ineficaces y reducirá
significativamente los ingresos procedentes de las subastas, que podrían
utilizarse para fomentar las tecnologías destinadas a luchar contra el cambio
climático y las inversiones en ahorro de energía, creando de esa forma millones
de puestos de trabajo adicionales.


La propuesta del
ponente


A la vista de lo anterior,
el ponente pide a la Comisión que presente cuanto antes, y a más tardar antes
de finales de 2011, propuestas para establecer un objetivo ambicioso, de
reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero en un 30 % en
2020
.


En opinión del ponente, el
enfoque propuesto es más bien moderado. El ponente considera que el paso a un
objetivo de reducción de las emisiones de gases de efecto invernadero de un
40 % sería más apropiado desde el punto de vista de la ciencia y del
objetivo de limitar el cambio climático a 2° C, cuando no a 1,5° C,
objetivo también reconocido por la CMNUCC. El ponente se ha abstenido también
de pedir una consecución totalmente interna del objetivo de la UE en materia de
cambio climático, aunque ello aumentaría los beneficios para los ciudadanos
europeos gracias a una mejora de la calidad del aire europeo y al impulso de
las inversiones en la economía de la UE.

Font foto:
Murdo
Macleod/The Guardian

Amici italiani: se sete contro il nucleare, sabato e domenica dovete votare sí

0
Publicat el 8 de juny de 2011

Introduzione in catalano:
dissabte i diumenge tindrà lloc el pol·lèmic referendum a Itàlia en què, entre
d’altres coses sobre la privatització de la gestió de l’aigua o el retorn a l’energia
nuclear. A Itàlia els referendums són derogatius, és a dir, quan hi ha una llei
aprovada, es pregunta si es vol que s’abrogui aquesta llei. És per això que
enlloc del famós No a la nuclear que acostumem a veure en els moviments
antinuclears, a Itàlia la campanya és pel Sí (que implica abrogar la llei que
proposa retornar a la Nuclear). Als antinuclears, a Itàlia, per tant, han de
votar SÍ. Així ho explica en Mario Tozzi, a La Stampa, en un article de fa dos
dies.

 

CHI CI GUADAGNA DAI REFERENDUM

Mario Tozzi da La Stampa
del 6 giugno 2011

Sappiamo veramente su cosa
andiamo a votare fra sette giorni? Al di là dello specifico giuridico dei
quesiti referendari, e prima di dividerci in favorevoli e contrari, la
questione è se sappiamo valutarne esattamente contenuti e conseguenze.
Cominciamo dall’acqua. Andiamo davvero a votare per stabilire se l’acqua
italica perderà il suo carattere pubblico e potrà essere mercificata come altri
beni? La risposta è no, quello che invece succederà è che la gestione dei
servizi idrici avrà una corsia preferenziale per i privati. Ma è invece giusto
domandarsi se questo porterà vantaggi per i cittadini, per l’ambiente e,
infine, per la risorsa acqua in sé.

Oggi l’acqua in Italia
costa circa un euro ogni mille litri, una cifra davvero irrisoria, e viene
garantita alla stragrande maggioranza della popolazione pulita e abbondante,
tanto che, se lasciassimo aperti tutti i rubinetti di casa 24 ore su 24,
l’acqua continuerebbe a esserci servita per tutto il tempo. Per questa ragione
sembra difficile migliorare il servizio idrico: escluso che si possa fornire
acqua colorata o profumata o gassata al rubinetto, per l’utente non ci può
essere alcun vantaggio. I fautori del no sostengono che così si riparerà la
rete degli acquedotti italiani, ridotta a perdere circa 40 litri ogni 100, ma
sembrano ignorare tre fatti: che quell’acqua in gran parte ritorna in falda (e
dunque agli acquedotti), che il vero spreco dell’acqua è nell’agricoltura
(circa il 60% dell’uso, contro meno del 20% di quello potabile) e che nessun
privato si sobbarcherà una spesa che viene valutata cautelativamente attorno a
60-80 miliardi di euro. Sostanzialmente il servizio idrico domestico non può
essere migliorato ed è difficile individuare altri motivi a questa
privatizzazione forzata che non quelli del mero profitto per le imprese, non
del vantaggio per i cittadini: un piccolo guadagno, però costante per decenni,
come la rendita di un affitto. La controprova sta nel fatto che, dovunque in
Italia, la gestione privata ha sollevato le critiche dei cittadini e ha, di
contro, sempre portato un aumento delle tariffe (basta confrontare Agrigento o
Lucca, private, con Milano o Roma, pubbliche; mentre Parigi torna al pubblico
dopo anni di privatizzazione).

Il referendum sull’energia
nucleare può essere letto in questa stessa chiave: il ritorno all’atomo porterà
un vantaggio per i cittadini, per l’ambiente o per il fabbisogno energetico
nazionale? L’incidente di Fukushima dimostra che l’energia nucleare non è
sicura intrinsecamente: dopo tre mesi le perdite radioattive non sono state
ancora fermate e sarà difficile tornare ad abitare in quei luoghi per almeno mezzo
secolo. È vero che anche gli altri impianti di produzione di energia sono
dannosi per la salute e per l’ambiente, ma quando avviene un incidente in una
centrale nucleare sono guai per tutto il pianeta per generazioni (le mutazioni
indotte dall’incidente di Cernobil si trasmettono geneticamente, cosa che non
accadde nemmeno per le bombe atomiche sganciate sul Giappone).

Ma anche il vantaggio per
i cittadini sembra dubbio: già oggi l’energia nucleare è la più cara di tutte,
come dimostrano i dati del dipartimento dell’Energia degli Usa (Doe, 11,15
cent/kWh contro i 9,61 dell’eolico e gli 8,03 del gas, con previsioni di
divaricazione di quelle forbici al 2020: 14,37 contro 11,32 e 8,05
rispettivamente). Inoltre un impianto nucleare Epr 1600 III plus costa fra 8 e
10 miliardi di euro (stima Areva) e non si considerano qui tutti quei costi
che, chissà perché, ci ostiniamo a chiamare «esterni» e che, invece, sono
intrinsecamente connessi ai combustibili geologici (anche il nucleare lo è):
eventuali incidenti, smantellamento (decommissioning) e inertizzazione delle
scorie verranno necessariamente addossati alla collettività (come dimostra il
caso giapponese). In queste condizioni la bolletta costerà di più, non di meno,
soprattutto in un Paese che dovrebbe impiantare ex novo le centrali. Inoltre
l’Italia dovrà importare l’uranio, che prima o poi finirà, esattamente come il
petrolio. E anche per l’ambiente non si vedono vantaggi, perché è vero che si
riducono le emissioni clima alteranti, ma non esiste ancora al mondo nemmeno un
sito per lo stoccaggio definitivo delle scorie. Anche in questo caso il
vantaggio è tutto dei gruppi che costruiranno e gestiranno le centrali, che,
non a caso, si oppongono fieramente al referendum, perché perdono l’occasione
di contrarre un mutuo molto vantaggioso: introiti privatizzati e «perdite» a
carico dello Stato. Al di là dei distinguo ideologici, le questioni acqua e
energia su cui si voterà si riducono a logiche molto più semplici ed è su
quella base che i cittadini possono riappropriarsi di una consapevolezza troppe
volte lasciata in altre mani.

 

Marcel Coderch: ‘Alemanya és un exemple i caldrà seguir el seu camí’

0
Publicat el 1 de juny de 2011

Transcric (i subscric) a continuació el comentari recollit via telefònica per la redacció de VilaWeb que va fer Marcel Coderch, enginyer expert en energia nuclear, en relació a la decisió del govern alemany d’avançar el tancament de les nuclears.

“L’expert en energia nuclear valora l’anunci del govern alemany i diu que si se’n surt, països amb més hores de sol com el nostre encara ho tenen més fàci.

La decisió d’Alemanya és molt transcendent: que la primera potència econòmica d’Europa i una de les primeres del món decideixi prescindir de l’energia nuclear tindrà conseqüències. És una decisió encertada, valenta, i, a la vegada, agosarada, perquè no és fàcil d’implementar. Hem de pensar que el 25% de la seva energia elèctrica prové de l’energia nuclear. I substituir el 25% del consum elèctric en deu anys no és pas senzill.

En qualsevol cas és una decisió raonada i queda justificada a la vista  de les conseqüències que se succeeixen de l’accident de la central de Fukushima, a banda de la problemàtica mateixa que té tota energia nuclear.

Si Alemanya se’n surt i compleix aquest compromís, marcarà un camí molt clar. Com ho farà? Home, ells diuen que d’aquest 25% d’energia nuclear que consumeixen, un 10% provindrà directament de l’estalvi: més eficiència en els edificis, els electrodomèstics, etc. Per tant, restarà un 15% que haurà de venir de renovables, perquè si ho substituïssin amb carbó, passaríem d’un mal a l’altre i podria ser pitjor el remei. Necessiten fer una bona combinació d’eficiència, estalvi i renovables. I n’estan convençuts. És a dir, no sembla que sigui un anunci que hagi d’acabar amb paper mullat, sinó que s’ha fet amb contundència i no tenim perquè no creure’ns-el.

I repeteixo: si ells ho aconsegueixen, els països que som més al sud i que tenim més hores de sol, ho tenim encara més fàcil. Alemanya és, per tant, un exemple i caldrà seguir el seu camí.

I sí, Alemanya, per la seva importància, pot arrossegar altres països. Suïssa ja ha fet alguns passos en la mateixa direcció i és previst que anul·li el programa de noves construccions; Itàlia també ha suspès els plans de noves construccions durant un any o dos. I no seria estrany que d’aquí a uns pocs anys Europa estigués dividida en dos blocs en aquest àmbit. El dels països que segueixin Alemanya i apostin clarament per les renovables; i els dels països que decideixin continuar i fins i tot augmentar els programes nuclears, com França i sembla ser que també el Regne Unit. Caldrà veure, llavors, quin dels dos blocs s’imposa a llarg termini.”

 

En altres paraules, si Alemanya ho ha fet, amb molts més motius ho hauríem de poder fer nosaltres (a Catalunya) i a la resta de l’Estat, ja que, a més, tenim una major potencialitat derivada de les renovables. I és que al cap i a la fi, tot és qüestió de voluntat política. Doncs això, que ho subscric tot.

És més, recomano també que llegiu l’entrevista amb Marcel Coderch arran de l’accident de Fukushima: ‘La tragèdia del Japó és el final de l’energia nuclear al món‘ (15/03/2011)

Font foto: Reuters/Greenpeace/Frauke Huber

Verds/Ale lideren reducció emissions al 30% pel 2020

8
Publicat el 26 de maig de 2011

La
Comissió de Medi Ambient del PE ha votat aquesta setmana a favor de reduir fins
a un 30% les emissions de gasos efecte hivernacle pel 2020 (actualment l’objectiu
és el 20%). La proposta la va fer el meu col·lega dels Verds Holandesos
(GroenLinks), Bas Eickhout, en el marc de l’informe
que ell mateix va liderar en relació a la Política Europea sobre Canvi Climàtic.

Adjunto
a continuació les declaracions d’en Bas:

“Today’s vote sends a timely and important signal
to European governments that stepping up to a higher emissions target is not
only essential for tackling the climate crisis, but would also give a boost to
the economy and innovation. We welcome the support of a large majority of MEPs
on the environment committee to this end (1) and expect that this will be
endorsed by the whole of the EP.

“Different research has underlined that the EU’s
current 20% emissions target for 2020 is completely obsolete. It is acting as a
barrier to proactive emissions reductions efforts and investments in green
technologies, and hence job creation. Stepping up to a 30% emissions reduction
target will create millions of extra jobs and boost public revenues, as well as
bringing major health benefits for our citizens.

“The inertia with the EU’s emissions target is
also a stumbling block in international efforts to tackle climate change in the
UNFCCC. Various countries have now pledged more ambitious climate change
actions than the EU and the EU’s refusal to increase from its outdated 20%
target means it is now a laggard rather than a leader in the area of
international climate diplomacy. EU governments should end their perpetual
prevarication and step up to a 30% target without delay.”

(1) 44 in favour, 14 against, 1 abstention.

Font foto: Stockxpert