Apoteosi del xiscle. Zenit de l’automatisme. Cervells enganxats al popís del dit gros de la mà menga que escriu sense aturall i amb coneixement, sobretot de causa: la dels derrotats, dels acervellats, dels acunetats. Per a ells no hi ha asil ni refugi. Ni antigens. Per a ells són fets els úters de la misèria,
L’atzar és entremaliat de mena i quan es posa a jugar et fa tornar boiet. Just ahir, cap a les tres, em lliuraren per agència de transports el volum 13 de la col·lecció “Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans” (L’inici del nou mil·lenni, 1998-2007) i un volum suplementari sobre Cartografia Històrica. Dirigida per
Entra a la finca quan encara no són les set i mitja del matí i els accessos a Ciutat es comencen a col·lapsar, com cada dia. No pot evitar topar-se amb les vuit grues que aixequen espantosament l’hospital de la vergonya su-vora la Real. El bon dia que li dóna en Vicenç no pot ser
La crisi econòmica serà dolorosa, diuen els experts. Vol dir que socialitzarem el dol? I encara no ha tocat fons, insisteixen. Doncs que tremolin els de baix, que si cauen els qui toquen el cel amb un dit, voldran fer-se lloc entre les runes i els abocadors. I s’ha acabarà la serenor de la indigència.
Es fa dir Nico i tot d’una adverteix que aquest nom seu de carrer no prové de Nicolau, com tothom creu, sinó de Nicodemus. Tot ve de quan feia el batxillerat a La Salle. Un “hermano” que el prengué com a fill de l’ànima, en veure’l tan tímid i que el feia de veure quan
Can Gazà va rebre ahir un dels Premis a la Solidaritat que enguany ha instituït el Consell de Mallorca per reconèixer i destacar ’esforç del treball social i la solidaritat que persones i entitats, públiques o privades, duen a terme a Mallorca amb col·lectius vulnerables o des de l’illa amb països en vies de desenvolupament.
Cal advertir que em not molt pesat i morbós –vull dir xacrós- el discórrer, avui dematí, i les dosis elevades de cafeïna amb què pretenc combatre l’endropiment cap efecte no em fan. Llegesc que el Banc Mundial ha recomptat els pobres del món i, basant-se en les dades de l’any 2005, conclou que n’hi ha
La pobresa és un conill apocalíptic a qui l’acabalat de torn ha empegat la cua i l’hi ha encesa perquè cali foc a les rotes tot deixant els roters en la misèria. I des dels posts de comandament repartits estratègicament per tots els dominis de la humanitat, els rics i afortunats contemplen privilegiadament els estralls
Jo, Zacaries Irresmés, manc, camacoix i altre temps bonvivant. Cinquanta-cinc anys. Exmariner. Vaig estar embarcat en el iot d’un milionari alemany amb el qual vaig fer dues voltes senceres al món. Fa vint-i-vuit anys, en la flor de la vida, nedant a una platja mallorquina el nom de la qual no diré perquè just pensar-lo
El responsable ja se n’anava quan la Júlia el parà per demanar-li si volia dedicar-li un momentet. Naturalment, li respongué interessat. Miri, els serveis socials no em fan ni punyeter cas i ca meva, la que fa vint anys vaig llogar, em cau damunt. El propietari no hi ha posat mai cap palada de ciment
A l’hora de tancar la botiga gran de fruites i verdures,una parella –dona i home- de trets andins seuen a l’escaló de l’entrada del banc que fa cantonada. La dona porta en banderola una bossa enorme i l’home juga amb un bastó –probablement el pal d’una granera desballestada- sense perdre de vista un carretó de
Quart dia de vacances. S’aixeca a les vuit perquè a les nou ha de fer una gestió que li ocuparà poc temps, però que no pot ajornar. En trepitjar carrer s’adona que no passa un alè d’aire; serà pesat, aquest dilluns, pensa, ja ho anunciaren els homes –i les dones- del temps. No ha fet
Can Gazà és una finca de Palma que, en règim d’autogestió, acull i atén homes malalts de distint grau a causa de la seva addicció perllongada a l’alcohol o a altres substàncies tòxiques. A més de malalts, els atesos i acollits han de ser abstinents en el moment de l’ingrés i no han de comptar
En Maurici és un poliomielític epilèptic, fill de pare pegador, que ben prest prengué el rost de l’alcohol i altres esclavituds. No cal detallar la seva vida perquè només amb aquestes dades s’endevina ben mòlta pel complex i la ràbia. Fa sis anys, en el ple de la seva follia, en una nit gata i
A Mallorca, els dies de sol feixuc, a les platges se sent l’olor de bronzejadors, en els carrers i carrerons dels enclavaments turístics la ferum de pixats de cervesa i en els suburbis de Ciutat, la sentor de la misèria. Com per tot, és clar. En els marges dels espais que ocupam els que trampejam