"La luz se derramó
en los manteles limpios de la tarde."
(José Ángel Valente)
Ha plogut
i les oliveres del jardí destil·len plata.
Només un tirant
travessa l’infinit a la teva espatlla;
el dia s’ha aturat com el gat damunt la biga.
Ha plogut
i les oliveres del jardí destil·len plata.
Ens atrapen cristalls de temps sense espera
mentre les tardes de febrer s’esvaeixen.
Cau oblic un raig de sol ple d’insectes
i a un racó del jardí el groc es vessa.
De la mimosa s’inunda el congost dels teus pits,
les teves mans plenes, les llums primeres…
Callats ens estimem els dies de por i brogit.
Reposen sota un silenci de paraules quietes
la teva veu i la meva.
Les tardes ja tiben la llum.
Has netejat i endreçat el jardí
quan esclata al paisatge
l’ametller com una taca impúdica.
Tot és a punt per la primavera.
Has podat les branques d’alguns arbres
i recollit les fulles que tenyien la terra,
has retallat l’herba de l’hivern i l’heura.
Tot és a punt -dius-
mentre que com trens que travessen el paisatge
els pensaments t’allunyen.
Les tardes ja tiben la llum
i que encara no és demà
somies.
Aquest sol de gener, inesperat,
et fereix els ulls i tot ho banya,
gairebé tot s’atura i res no passa
mentre et mires el jardí i et preguntes
si la llum ha prenyat la tarda.
Podries creure que és déu qui t’abraça.
Descansa el cel
llunyà a tota forma de dolor,
la tarda densa i groga s’allargassa.
Ungits de soledat
estranys Ulisses bracegen a la cresta de la por.
A la terra flonja dels camps
els minuts cruixen breus,
baba de cristall, cargols de silenci.
A vegades, si tens sort, t’abraça
i tot ho atura i des de fora del món
veus el món i et veus des de l’altre,
petit déu que el món besa.
Però venç la data i la gana t’apressa
a tornar a ser l’home que ja eres.
I ara que una altra hora és morta,
sobtadament la vida comença.
En la desolació de l’hivern,
com l’anunci d’un fill
es desclouen els ametllers
i la vida flota impúdica.
El present s’alimenta de veritat
i toques amb la veu les coses
perquè tornin a tu com sagetes.
La sang flueix càlida i espessa
i els versos resten equidistants
mentre observes esglaiat el futur.
A les ferides del temps hi copulen les paraules.
A força d’exercici arribar a sentir
com no responen res els miratges
que de tu edificaves amb tanta cura.
Recórrer blanques superfícies de llum
i deserts que només habita la soledat;
desconstruir, ara, per saber què ets.
Apropa la destrucció a la veritat,
potser perquè la veritat sigui temps de retorn
i terra i aigua.
Que no havies de viure
va haver-hi vegades que ho vas sentir…
i la pell cremada del teu cos recorda
que eres un estrany Ulisses sol
que assajava braçades de neguit
en el buit de les ones que fugen,
que cercava en la incertesa dels camins
que enfilen les portes de la matinada.
Va haver-hi dies
que senties que no havies de viure,
nàufrag de tanta vida…
"Nunca las calles nuevas són caminos."
(Luis García Montero)
Res no torna mai a començar.
S’apila la runa dels dies que s’esfondren
i totes les coses que hem vist
com una crosta de carbonissa a la retina,
com les abraçades tristes i els besos,
més tristos encara.
Com els pecats que duem a les mans
la por s’estiba a les bodegues de la incertesa
on tot perdura i res no torna mai a començar.
Sota la manta, tapat i a les fosques,
no pots apagar aquests llampecs
que travessen el territori del pensament.
Veloces ràfegues feridores
trenquen la frontera de les parpelles
perquè puguis veure
com es dipositen a la paret
les capes de pols que fixen la història,
com els grumolls de la pintura continuen
allà on la mà maldestra ensopegava,
com al lloc més impensat
les esquerdes escrostonen el futur,
com la finestra fa més cruel, si és possible,
la mirada.
Com una mar esquitxada de llunes que s’aquieta,
peix adormit en la nit que només conté nit,
s’atura el món sobre la consciència de la platja.
Ningú d’aquells que vas ser és, per sort
o per desgràcia, del tot passatger.
Ni és ningú d’aquells qui vas ser el que ara ets,
aquest pes a les espatlles, qui sap quins horitzons,
la porta,…
I davant del paisatge, a l’aguait,
assages com desfer-te dels fantasmes
que perviuen en tu i de tu et sostreuen.
Davant la mar assages com desfer-te’n,
quan sobre l’horitzó s’allita la nit
i una lluna de caramel se’n desenten.
Ara que ja han mort les tardes
i trencadissos com cargolins, els records
roseguen les flors de la memòria
i omplen els camins de baba,
només la vida possible et queda.
Ja ho saps, la que aquí et vol home
i t’empaita i et delata
mentre la terra es rovella
i colga somnis la fullaraca.
Ara que ja no serveix esperar
i l’únic que en tu hi ha és vida gastada.
per què tanta pressa de viure
quan ja ha mort la tarda?
quan enganxada a la suor freda de l’esquena
s’ha ajagut la soledat,
i et masturbes
removent a la memòria
com un perfum vell
records amb un punt d’agre;
quan el sexe ja és quelcom tan absurd
com el plaer fals i artificiós
que neix de la carn trista
que la mà bressola
com la mort bressola, silent,
el camí que encara s’ha de fer
per què tanta pressa de viure
quan la tarda ja és morta?
No et travessa massa sovint
cap raig de llum i trepitges
els dies com qui vagareja
rera l’ombra dels seus peus.
Esgarrapes amb el llapis papers
per injectar-hi paraules que diguin
que alguns homes i dones estimes
entre totes les coses, que diguin
que quan t’hi acostes ho fas
per sembrar el goig a la seva carn
i recollir en la teva la llum,
perquè no oblides que eres carn
abans que qualsevol altra cosa
i la llum massa sovint no et travessa.