Blava i grisa,
i com un tel la pluja en la profunditat del paisatge.
Fosques i compactes i erectes al marc de la finestra
les figures dels xiprers es claven desafiadores en el temps.
L’amenaça de l’estrip a la boca de l’estómac,
al vèrtex precís de l’estèrnum,
xiprer invers que perfora la mort
quan a l’habitació prenen cos les ombres.
S’adorm sobre la tarda l’últim sol
i en oblíqua lentitud cau la llum entre les alzines
que garbellen l’aire dels déus vells.
Mires de reconstruir el lloc i els records
mentre la humitat de la tempesta que s’acosta
t’impregna la pell amb nous silencis
i setembre s’anuncia
i l’estiu s’acaba.
S’aboca el sol als arrossars quan la llum hi ensopega.
Descansen, sense veu encara, a les mans les paraules.
Amb una lluïssor de paradís rovellada estranyes aus se m’atansen.
Breu com una alenada la felicitat ocupa els obscurs àmbits de la meva estança.
En silenci hi reposa la mirada.
els dies
com incomptables línies
sobre el paviment
dels estius
ballesta turgent
bes de llet
la corba del pit
De mel i de cotó i de llum quieta
s’omple l’aire que respiro
quan per besar-te el pit
hi acosto els llavis…
salvatge
i despreocupada
a dos pams justos de mi
dorms a la sorra
l’instant més quiet de la tarda
només he de tombar el cap
i m’empasso l’horitzó dels teus pits
com un glop de llet blanquíssima
l’instant més ple de la tarda
engrapo la platja
a dos pams justos de tu
despreocupada
i salvatge
somio
quietud de la terra
imatges desbocades
xoquen amb les parpelles
per ser
la frescor que es prodiga
en les paràboles del teu cos
exactitud de la bellesa
sines verges
Ungit amb l’olor i el tacte del que era teu
vaig deixar sobre la teva l’empremta dels meus dits,
resseguia amb les mans el rastre de les teves
acariciant les estelles del teu ésser,
cercava la teva presència en tot i vaig saber,
de sobte i amb quanta força, com et desitjava.
Vaig oferir-te les cames i els braços i el pit
a la teva habitació austera i clara,
i llesta i tremenda va saltar la gasela
i tu eres qui em cenyia la cintura
i m’empenyia a viure’t en la veu recuperada
dels avencs més profunds de l’ànima.
Amb tremolor vaig dir les teves paraules,
i com la mossegada d’un home et sentia
als llavis primer, i a la boca i al coll…
la tarda d’un 24 d’abril a la Huerta de San Vicente
quan vas obrir-me, Federico, aquestes ferides…
mai com qui dóna un cos
i davallar des de la nuesa
al pou de silencis que m’alimenta la veu,
paraules que llanço de mi a tu
i en elles estimar-te
perquè en elles et tinc
i em dono i t’anomeno i callo…
ja ho saps, sóc silencis
que engendren tot el que dic,
paraules, amor
i mai com qui dóna un cos
donar-te-les
"Nos duele envejecer, pero resulta
más difícil aún
comprender que se ama solamente
aquello que envejece."
(Luis García Montero)
Que no hi ha veritats em sembla haver après,
que el que sentim no té preu,
que les equivocacions són la vida,
que el més inflamable dels combustibles
és el diner. Que com diu el poeta
estimo només el que amb mi es fa vell.
Que al teu ventre vull donar la llavor
i sentir com s’omplen de pluja els solcs de la terra
abans d’enfilar, a l’ombra dels xiprers,
el més antic dels camins…
per què estranyes veus
ens allunyen de les veritats senzilles?
Pa, llavi, pedra,…
"…en manos del Ser que es Palabra"
(José María Valverde)
Fugir de les lluentors
que poblen els carrers.
Tornar a la terra
dels camins que et porten.
Sembrar-hi les paraules
que en ella et fan viatger.
"Abandonar el espejo de la fascinación…"
(Manuel Vicent)
Avui aspiro a la bellesa
i aprenc,
mestrestant,
a odiar els miralls
que tot ho magnifiquen falsament.
Sóc els dies que humilien les meves carns.
Raja la llum de les coses
l’endemà de la pluja
des del sofre humit del matí
als ulls babaus dels caçadors
mentre fugen les noies,
gaseles infinites…