Demà hi ha superclàssic. Qui ho diria. Per la setmana que hem viscut sembla que ens visiti l’Albacete. En realitat seria una cosa normal si parléssim d’un líder que està a 11 punts del visitant i té coses més importants al cap com jugar la Champions. Però això no és normal: és un Barça-Madrid. I
És estrany però, tot i la derrota davant l’Osasuna, la setmana ha estat d’una placidesa absoluta. Només recordo una altra época on una derrota del Barça em deixés tant indiferent. Era quan Gaspar manava i, atrapat en la màxima profunditat del pou, vivia la trista sensació de tansemenfotisme davant d’un resultat advers. Ara és tot el contrari. Tinc tanta
Sovint és diu que el futbol treu el pitjor del individus. Gent "normal" que es desfoga a la grada cridant i insultant a l’àrbitre o a l’equip rival. Però quan el futbol treu el pitjor de la massa és quan realment fa por. Ahir a la matinada, arribaven a Barcelona amb cara de susto els que
Sap greu haver perdut però no és greu que hagi pasat. Sap greu pel rècord victòries, per perdre la imbatibilitat de 24 partits i per posar més difícil la eliminatòria. No és gens greu perquè era el millor partit per perdre i perquè al Camp Nou aconseguir el passi a les semifinals contra el Madrid.
Jo hi era. Vaig anar al Camp Nou a veure un Barça-Zamora. Va ser un fred dimecres de gener a la nit, amb l’eliminatòria decidida i mentre donaven el partit per TV3. Sé que no té un gran mèrit, al final resulta que estava acompanyat per més de 16.000 persones però, el cert és que aquesta xifra de
Quina mandra fa això del derbi. Els pericos piulen cada any igual. Temporada rere temporada repeteixen el mateix guió. Presentació: tota la setmana venent fum sobre si guanyaran al Barça, si ens fotran un 2-0 als culers, tot mentre en Sánchez Llibre escenifica el patètic paper de la víctima ofesa i desafiant. Però desenganyat Dani,
Pels culers, el derbi no és descafeïnat. És directament un desgraciat: un cafè descafeïnat de sobre i amb sacarina. El nivell d’excitació és nul. I amb això no vull dir que no em faci gràcia guanyar als periquitos però, la diferència de nivell és tant gran que em posa molt més un partit contra el
Hi ha gent que és d’un equip de futbol i hi ha gent als qui, a més a més, els agrada el futbol. En aquest sentit m’he considerat sempre un afortunat. Ser del Barça és ser d’una entitat que és més que un club i, alhora, et permet viure l’espectacle futbolístic més gran del món,
Cap de setmana surrealista el que ens ha tocat patir. En realitat res de nou: els àrbitres espanyols són molt dolents, les màrques esportives cada dia manen més, els brasilenys del Madrid escenifiquen per càpitols els vídeos del Félix Rodríguez de la Fuente i Etoo va tornar a demostrar que quan un jugador ensenya una
Valdano diu que l’àrbitre és l’únic protagonista del futbol que no té gent que vagi a animar-lo a l’estadi. És una afirmació ben certa i que continuarà essent així durant anys mentre els col·legiats mostrin la targeta vermella a aquells que els aplaudeixen. Aquest dissabte li va tocar a Oliveira, fa quinze dies a Rooney
Quatre partits de lliga: dos empats, una derrota i una victòria. 5 punts de 12 possibles. Arguments perquè aquells culers de xiulets, mocador i pessimisme pronostiquin la fí del món. En 4 dies, aquell equip destinat a fer història que tenia els millors jugadors i el millor bloc del món ara resulta ser una caqueta.
Sempre he pensat que al Camp Nou s’escolten molts xiulets i pocs ànims. Però aquest diumenge em vaig sentir orgullós d’escoltar una bronca de les bones quan a algú se li va acudir tallar Els Segadors. Em fa feliç veure que en diades on ens volen fer passar per un país normal quan patim una
El partit del segle d’aquest primer semestre del 2005 ha estat l’escenificació d’un mix blaugrana que ens situa entre ONG i Circ du Solei. Posem l’especatcle, el bon joc i alhora som bones persones i ens deixem guanyar. Si és una forma de posar emoció als partits que ens venen contra el Getafe i l’Albacete
"SuperDepor, supermierda es" canten les originals grades quan el equip gallec visita els camps de la lliga. Doncs mai tanta raó com aquesta temporada. Fa pena veure l’herència que n’ha quedat d’aquell conjunt liderat per Bebeto o pel més recent equip que va guanyar la lliga l’any 2000. Això sí, el poc que queda d’aquella