Mitja part de la Superbowl encara amb la ressaca d?una tarda que començava excitant (empat del Sevilla), continuava amb plaer del bo (derrota i mocadorada al Bernabeu) i acabava en interruptus al Sadar. I, mentre veig els Bears i els Colts, faig un mix i em pregunto a qui passaria la pilota Peyton Manning si
He viscut la setmana immers en una voràgine onanista gràcies a la crisi del Reial Madrid. Quan fullejava l?As em semblava estar mirant el Hustler, escoltar la SER i la COPE per la nit m?excitava més que un telèfon eròtic i, als esports d?Antena 3, el Manú Sánchez em posava més brut que la Celia
Per vacances bones les d’aquest bloc. Això del Ronaldinho és una tonteria comparat en l’estat d’hibernació que ha patit el Diari d’un Culer des que es va perdre el mundialet de clubs. I és que, sense futbol, el millor es tancar-se tot el nadal i emmagatzemar el màxim de torrons, escudella canelons i pilota ?de
A veure, com anava això?… Ah! Sí. Hem perdut el mundial-ET de clubs, una patxanga que organitza la FIFA per fer calés i que la foten al Japó perquè acabem jugant amb un jet lag horrorós. Per tant, cap problema. I és que ahir no va ser el millor dia pels culers: el Sevilla es
El conseller Huguet, què és un home preocupat per la productivitat i disposat a dinamitar els ponts i aqüeductes que ens regala el calendari, segur que proposarà prohibir que el Barça jugui el Mundial de Clubs. I es que a les 11 del matí, els catalans, tant treballadors com som, hem deixat d?aixecar el país
Dotze mil nou-cents i escaig. I jo era un d?ells. Anar al partit inútil anual ja s?ha convertit en una tradició i, entre els companys, passem llista dels que no ocupen el seu seient a la grada. És una espècie de prova d?amor adolescent que hem de superar any rere any. I cal reconèixer que
Notes que el sofà s?enfonsa i la cervesa té un gust molt més amargant. Fins i tot les patates i les olives costen d?empassar perquè se t?ha assecat la gola. Ha marcat el Madrid. Onegen les banderes amb el pollastre, salta Raul celebrant-ho i vola el coet d?algun desgraciat mentre tu t?enfonses. (continua) Em tapo
Xusma, terroristes i degenerats antiespanyols que llegiu aquest humil bloc, passat el partit de la selecció catalana, el meu cos ha començat a mostrar símptomes evidents de mono culer. Però el que em fa més por no és sobreviure a l?abstinència sinó enfrontar-me a la sobredosis d?emocions que ens espera: Sevilla, Chelsea i Madrid. Sincerament,
Tantes desgracies i fets paranormals en 90 minuts no s’alleugen amb un gol de Messi. Fets paranormals com que el millor defensa del món es foti un gol en pròpia porta o que el ?pilota d?or? no rasqui bola en tot el partit. I desgràcia per empatar, per patir tant i, sobretot, per perdre el millor
Quan un és soci abonat al Camp Nou, veure un Barça-València per la tele és molt dur. Si el veus a més de mil quilometres de l?estadi, el patiment augmenta. I si el veus de peu, en un indret ple de nordamericans pendents de pantalles on la ESPN retransmet els Bengals contra els Steeleers, l?escenari
L?autoanomenada Lliga de les estrelles té bodris com haver de jugar contra el Ràcing. Quina mandra. Quin tràmit més feixuc. Sort que sempre hi ha algun desgraciat a la grada que, a cop de crit racista o insults a l?Oleguer per ser independentista, acaba provocant que et vinguin ganes de veure una golejada al Sardinero.
Massa caviar. Els culers vivim el perill de patir una sobredosis de caviar futboler o, encara pitjor, d’acostumar-nos a ingerir delicatessen com si fossin galetes Maria. I algú pensarà que ja estic fent la famosa maniobra culer de tirar aigua al vi, però res més lluny de la meva voluntat. Senzillament em costa de creure
Oh Danny Boy, the pipes, the pipes are calling… no, no és que m?hagi aixecat especialment feliç per la derrota d?Espanya davant d?Irlanda de Nord. Fa uns estius, quan vaig visitar Belfast ja vaig veure que la selecció d?aquell trocet d?illa despertava forces antipaties entre els meus veïns republicans de Falls Road. En realitat aquesta ha
Aquesta nit, com molts catalans, he posat la tele per veure si perdia l’Espanyol. 4-1, mala llet. Ja sé que la riada del ‘políticament correcte’ que normalment empastifa l’esfera publica promou que els culers ens hagem d’alegrar dels èxits pericos però jo per aquest tub no hi passo. L’Espanyol i el Madrid han de perdre
El futbol és un esport irracional i il·lògic. El dissabte vam viure l’enèsim exemple en un dels Barça-Madrid més estranys que he viscut mai. Vam arribar al camp confiats, eufòrics, amb ganes de passar per sobre dels blancs i a la sortida la sensació era de derrota. I el cert és que vam empatar i