Afegeixo una petita llista de links frikis de frikis i per a frikis dels clicks.
Què dimonis són els estromatòlits? Us preguntareu. I per què els dedico un article al bloc? Els estromatòlits són uns cianobacteris que s’alimenten de llum solar. I què? Això no té res d’extraordinari. Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al planeta. I què? També ho van ser els rèptils en el seu moment… Per què, doncs, he triat homenatjar aquesta simple forma de vida primigènia en particular, entre totes les possibles? Per pur frikisme, efectivament. I perquè s’ho mereixen.
Fa quatre mil milions d’anys, la terra era una bola volcànica amb una atmosfera verinosa de sulfur i diòxid de carboni. I enmig d’aquest panorama poc acollidor, vivien els estromatòlits. Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la divisió cel·lular. Però aquests bacteris a priori insignificants, ja fos per ambició, aspiracions, o perquè tenien una missió, van començar a fer una cosa extraordinària: en el seu procés de fotosíntesi van aprendre a trencar els enllaços químics de l’aigua, alliberant un element que canviaria el planeta per sempre; l’oxigen.
L’oxigen, sí, que va omplir l’atmosfera i ens va permetre respirar, que va crear la capa d’ozó sense la qual no haguessin prosperat les formes complexes de vida… El gas més important. Per tant, els devem tot el que som… I més, encara. Perquè aquí no s’acaba tot. Perquè aquest oxigen que exhalaven els estromatòlits, abans de sortir del mar i omplir l’atmosfera, es va dedicar a una altra cosa. Va fer reacció amb les gran quantitats de ferro acumulades dins la mar i les va rovellar. I el ferro rovellat es va anar dipositant en capes al fons de l’oceà fins que no en va quedar gens a l’aigua. Quasi tot el ferro que s’extrau i que s’ha extret mai prové d’aquestes vetes que un cop van estar submergides sota l’aigua. Sense els estromatòlits no haguéssim fabricat mai eines. Els devem, no tan sols l’oxigen que respirem, sinó la tecnologia… L’Edad del Ferro no hagués arribat mai… És per això que proposo fundar l’església dels Estromatòlits. I muntar peregrinacions anuals fins a Shark Bay, Austràlia, un dels pocs indrets de la Terra on encara sobreviuen, per honrar-los com es mereixen. Dediquem-los un dia, si ho fem per una Constitució mal escrita, no ho farem per ells? Al capdavall, són la forma de vida més reeixida que ha existit mai al nostre planeta
Any 1913, Estats Units d’Amèrica. Un nen jueu de deu anys que tan sols parla yiddish i rus seu sol en un tren que l’ha de dur, creuant tot el país, des de Nova York fins a Portland, Oregon, on la seva família l’espera. Durant tot el trajecte no es treu el cartell que li han penjat al coll, un cartell escrit en anglès amb el seu destí i el seu nom: Markus Rothkowitz.
http://www.artcyclopedia.com/artists/rothko_mark.html