BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Els cracks

La mare que em va parir!

Publicat el 28 de febrer de 2010 per aniol
La mare que em va parir es diu Carme Meix i aquesta setmana farà 73 anys que va néixer a Gandesa, capital de la Terra Alta. Vés per on l’any que jo faig 37 anys ella en fa 73 i aprofito aquesta casualitat capicuada per dedicar-li un post.
Gran defensora de la llengua catalana, des de sempre la seva passió ha estat la literatura. Tant és així que, quan va poder, va tenir temps, els fills mig criats i l’oportunitat, va aprofitar per acomplir el somni que la postguerra li havia negat: estudiar. I coherent amb les seves creences va triar la carrera de filologia catalana. Després van venir les oposicions i una plaça de professora d’institut a Santa Coloma de Gramenet.
I un cop acomplerta la primera missió de la seva vida, que era estendre la paraula catalana entre la població, es va centrar en la seva passió i es va posar a escriure; poesia (Palau d’absències, premi Caterina Albert i Paradís 1991), relats (Cercles, i participacions en els reculls El Brogit de l’Ebre i Terres d’aigua) i, evidentment, novel·la (La dansada, -finalista del premi Sant Joan 1993-, El crit de l’Esparver -premi de novel·la històrica de la universitat de Lleida 1995-, Paisatge amb boira, -finalista del premi Pere Calders 1998- i Collita de Foc, -premi Vila d’Ascó 2006).
També ha escrit articles pel diari l’Ebre i l’Avui.
I, no contenta amb això, ara ha descobert el món dels blocs i n’ha encetat un. Molt bé, mama.
El bloc de la Carme http://lacarmeta.blogspot.com/

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Rèquiem per Hans Beck

Publicat el 2 de febrer de 2009 per aniol
Divendres va morir aquest alemany, el creador de la millor joguina mai inventada –al meu parer- els clicks de playmobil. I en memòria dels meus amics de plàstic de la infantesa i en agraïment per tantes hores d’entreteniment, imaginació, pirates, hospitals, vaixells, indis, vaquers, caballers, etc, etc, etc… li dedico aquest post.
 

Afegeixo una petita llista de links frikis de frikis i per a frikis dels clicks.

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

L’hora dels estromatòlits

Publicat el 11 de juny de 2008 per aniol

Què dimonis són els estromatòlits? Us preguntareu. I per què els dedico un article al bloc? Els estromatòlits són uns cianobacteris que s’alimenten de llum solar. I què? Això no té res d’extraordinari. Fa dos bilions d’anys eren la forma de vida dominant al planeta. I què? També ho van ser els rèptils en el seu moment… Per què, doncs, he triat homenatjar aquesta simple forma de vida primigènia en particular, entre totes les possibles? Per pur frikisme, efectivament. I perquè s’ho mereixen.

Fa quatre mil milions d’anys, la terra era una bola volcànica amb una atmosfera verinosa de sulfur i diòxid de carboni. I enmig d’aquest panorama poc acollidor, vivien els estromatòlits. Eren feliços, duien una vida senzilla com tan sols es podien permetre certs organismes primitius, menjant llum solar i concentrant les seves energies en la divisió cel·lular. Però aquests bacteris a priori insignificants, ja fos per ambició, aspiracions, o perquè tenien una missió, van començar a fer una cosa extraordinària: en el seu procés de fotosíntesi van aprendre a trencar els enllaços químics de l’aigua, alliberant un element que canviaria el planeta per sempre; l’oxigen.

Estromatolits

L’oxigen, sí, que va omplir l’atmosfera i ens va permetre respirar, que va crear la capa d’ozó sense la qual no haguessin prosperat les formes complexes de vida… El gas més important. Per tant, els devem tot el que som… I més, encara. Perquè aquí no s’acaba tot. Perquè aquest oxigen que exhalaven els estromatòlits, abans de sortir del mar i omplir l’atmosfera, es va dedicar a una altra cosa. Va fer reacció amb les gran quantitats de ferro acumulades dins la mar i les va rovellar. I el ferro rovellat es va anar dipositant en capes al fons de l’oceà fins que no en va quedar gens a l’aigua. Quasi tot el ferro que s’extrau i que s’ha extret mai prové d’aquestes vetes que un cop van estar submergides sota l’aigua. Sense els estromatòlits no haguéssim fabricat mai eines. Els devem, no tan sols l’oxigen que respirem, sinó la tecnologia… L’Edad del Ferro no hagués arribat mai… És per això que proposo fundar l’església dels Estromatòlits. I muntar peregrinacions anuals fins a Shark Bay, Austràlia, un dels pocs indrets de la Terra on encara sobreviuen, per honrar-los com es mereixen. Dediquem-los un dia, si ho fem per una Constitució mal escrita, no ho farem per ells? Al capdavall, són la forma de vida més reeixida que ha existit mai al nostre planeta

twitter: @Boktoberfest73

Publicat dins de Els cracks i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Paisatges en moviment

Publicat el 14 de març de 2008 per aniol

Any 1913, Estats Units d’Amèrica. Un nen jueu de deu anys que tan sols parla yiddish i rus seu sol en un tren que l’ha de dur, creuant tot el país, des de Nova York fins a Portland, Oregon, on la seva família l’espera. Durant tot el trajecte no es treu el cartell que li han penjat al coll, un cartell escrit en anglès amb el seu destí i el seu nom: Markus Rothkowitz.

Sol i sense poder parlar amb ningú tan sols li queda un recurs per a entretenir-se: mirar per la finestra. I és el que fa. Kilòmetres i kilòmetres, hores i hores, dies i dies de paisatges transversals en moviment. Markus mira per la finestra del vagó: terres, cases, granges, pastures, camps de cultiu, rius, deserts, muntanyes… Les grans extensions del seu país d’adopció, de costa a costa. Els estats se succeeixen: Nova York, Pennsylvania, Ohio, Indiana, Illinois, Iowa, Nebraska, Wyoming, Idaho, Oregon… Potser és aquella interminable visió de moviment fixada en el seu cervell el que canviarà la seva manera de veure el món, potser aquell viatge solitari el marcarà per sempre. Potser és aquell paisatge canviant dins el seu inconscient el que trenta i pocs anys més tard durà aquell nen -ara un home submergit de ple en la cultura anglosaxona fins al punt de canviar el seu nom-, a convertir-se en un dels màxims exponents de l’expressionisme abstracte. Qui sap. Mark Rothko sempre deia que els seus quadres parlaven de la mort. Però ja que l’art modern, com la bellesa, es troba en la mirada de l’observador, com a observador ningú no em pot prohibir de pensar que totes aquelles franges de colors són un paisatge en moviment vist des d’un vagó de tren per un nen solitari amb un cartell penjat al coll.

http://www.artcyclopedia.com/artists/rothko_mark.html

http://cv.uoc.es/~991_04_005_01_web/fitxer/perc128a.html

http://www.nga.gov/feature/rothko/

Publicat dins de Els cracks i etiquetada amb , | Deixa un comentari