BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Els cracks

Glòria Barrobés: la nena sempre surt del pou

Publicat el 11 de novembre de 2011 per aniol

Eren temps de balances i la Glòria va tenir la idea de fer-nos mútuament una entrevista estil La contra de la vanguardia.

En aquest apunt va la primera, l’entrevista a la nena de lo pou:

Tinc 38 anys (ja! Uf!). Vaig néixer a Barcelona i visc a Barcelona (accidentalment, de fet). Sóc filòloga anglesa i treballo de traductora. Estic soltera i no tinc fills -ni ganes.
Crec que totes les coses passen per una raó i que a la llarga és per millorar. Sóc creient, però de la doctrina bàsica cristiana, despullada fins l’essència, allò de sigues bo, deixa viure, respecta els altres, porta una vida senzilla i no materialista, etc… i que no té res a veure amb la institució de l’església, que em fa bastant de fàstic. També crec que tot et torna (allò que fas i allò que projectes).
– Penses en anglès? Ho fas sovint?
Sí, bastant. Moltes vegades em surten les expressions en anglès i he de pensar com dir-les en català o castellà.
-Què és el que t’apassiona de la cultura anglosaxona? Perquè mira que mengen fatal…
Potser mengen fatal, però els anglesos són els reis dels pastissos, hehe. Sempre m’ha atret la llengua, suposo que per la música. I és un país on es llegeix molt i es poden comprar llibres per 1 lliura. A la BBC són capaços de fer-te un programa de literatura en Prime Time i la gent el mira (I a més respecten gèneres que aquí no es tenen en compte, com la fantasia i la ciència ficció). I m’agrada l’humor anglès, sempre hi he tingut molta afinitat, no sé per què.


Hi ha més, seguiu llegint…

– Has viscut a Anglaterra i t’apassiona recórrer Escòcia de dalt a baix. Què passa amb el País de Gal·les?
També hi he estat, però poquet. A Cardiff vaig coincidir amb un festival de música a l’aire lliure, tipus BAM de la mercè, però la penya hi anava amb les famílies i s’apalancava a la gespa amb mantes de picnic. Hi vaig veure els Waterboys. http://www.youtube.com/watch?v=_VKouBHarIo

– I Irlanda? Hi aniràs o ja hi has estat?
A Irlanda hi vaig viure el 96-97, quan vaig acabar la carrera. Vaig estar fent d’Au-pair i treballant en un pub espectacular de Dublín, The Playwright Inn (encara conservo la faldilleta negra de pam de l’uniforme). L’altre dia em vaig sorprendre en veure una escena inicial de la pel·lícula Once (només en vaig veure 2 minuts, no t’espantis) i reconèixer que aquell metre i mig de cantonada que es veia era Graffton Street. M’agradaria tornar-hi algun dia, perquè déu haver canviat molt. Excepte aquell tros de Graffton Street, suposo. Va ser un flaix, 12 anys després. Dels irlandesos me’n quedo la música tradicional els diumenges a la tarda als pubs.
– Parlem de la feina de la traducció. Les noves tecnologies estan acabant amb l’art de la traducció?
Home, de moment, no pateixo, em sembla. Tu t’has parat a llegir un text traduït amb traductor automàtic? És fatal. Vull dir, fins i tot els més currats: el Periódico en català n’és un exemple vergonyós. Però per desgràcia hi ha gent a la qual ja li està bé la mediocritat, I guess (tornant a la teva pregunta sobre si penso en anglès). 
– Quin(s) llibre(s) de quin(s) autor(s) anglosaxons traduiries al català.
Evidentment, Prattchett i Gaiman. Entre molts d’altres. Ja saps que el nombre d’autors que ens arriben en català és ridícul, en realitat. Un exemple clar són els bestsellers de La Cançó de Gel i de Foc, de George RRR Martin: es va traduir al català el primer volum (el famós Game of Thrones convertit ara en exitosa sèrie) i ja no se n’ha traduït cap més. L’editorial et dirà que hi ha poc mercat. Quin mercat esperes tenir en català? Som pocs i mal avinguts, a sobre.
-Hi ha algun d’inèdit a Catalunya i que el portaries aquí sense dubtar-ne.
Sí, tots els Pratchetts, els Gaimans, el meu germà Marc va traduir al català un novel·la de l’escriptor nord-americà Sherman Alexie i s’ha quedat en un calaix. Ara la penja per lliuraments al seu bloc.
-Què en penses del llibres adaptats per a estudiants d’idiomes?
Com ja et vaig dir en una ocasió: Llegir qualsevol llibre adaptat a un nivell d’estudiants és un crim contra la literatura.  No entenc perquè no encarreguen a algú que escrigui coses o senzillament trien obres fàcils de llegir (literatura infantil, el que sigui).

– Escolta, no has pensat mai de muntar una editorial petita i independent encara que això avui dia soni a clara utopia. LLibres en anglès traduïts al català…
Mm… No sé qui era que m’ho va proposar un dia… hehehe. És la teva idea, Sergi. No sé per què la gent em proposa de muntar coses, no crec que destil·li iniciativa empresarial.

– Quina seria la feina del teu somni…Existeix?
Sí, escriure. Novel·les, guies de viatge. I dedicar-me al cine també: pel·lis, documentals. Això em recorda que tenim un guió pendent…

– Podem explicar a la gent la teva puixant animadversió per la ciutat de Barcelona. Són irreproduïbles algunes crítiques, especialment les dedicades als teus conciutadans. Per què t’agrada viure fora de la gran ciutat?
M’agrada la natura, m’agraden els espais oberts i tinc “gentofobia”. No m’agrada gens viure a Barcelona, per moltes raons. La gent, el “pijerio”, les polítiques de l’ajuntament de Barna que l’han convertida en un parc temàtic per a guiris… I perquè hi sents més castellà que català. A Vic, els subsaharians parlen català millor que jo!

– No creus que els qui viuen fora de Barcelona i que s’omplen la boca amb allò dels pixapins o camacos o canfangues, no són uns ‘pueblerinos acabats, que tenen por de Barcelona i que sempre que hi venen diuen que els han atracat, o els han violat o no s’han adaptat?
Alguns potser, és clar, però igual que tu penses que els fora són “pueblerins inadaptats”. No sé si et sona la parella de Barna que va posar una demanda contra el pastor de Vallfogona de Ripollès perquè les esquelles de les vaques els molestaven diumenge al matí. Si això no és ser “pixapí”, no sé què ho és.
 

– Has viscut a Collsuspina, Vic, Ripoll…Adores Gandesa i les Terres de l’Ebre. Al nostre país, on et construiries una caseta si et toqués per a tu sola l’Euromilions?
El meu lloc preferit del món són els Ports de Beseït. Però de fet no em faria una casa enlloc. Tan sols de pensar d’establir-me en un lloc per sempre m’entra un atac d’asfíxia. Em fa sentir lligada a alguna cosa. Jo tinc un cicle vital de dos anys. Cada dos anys he de canviar (de casa, de feina, de vida, el que sigui, canviar).
 

– Som un poble oprimit, som un poble ocupat, Espanya ens ofega i ens té empresonats…No hi ha cap més bandera que la llibertat?
Efectivament. Adéu Espanya, i més ara amb la que ens espera.

-Què veurem abans la independència de Catalunya o com el Barça atrapa i passa el R. Madrid en nombre de Copes d’Europa guanyades?
Espero que la independència de Catalunya. Jo sóc culé a morir i m’empasso fins i tot partits del juvenil però de l’argument de “I si Catalunya fos independent, on jugaria el Barça?” me’n ric una estona. Si el Barça ha de ser un obstacle per a la independència…

-No creus que la independència és impossible amb segons quins lobbies ‘catalans’ totalment unionistes i fortíssims econòmicament i tots els llepaculs i mitjans que els hi fan la rosca? 
Crec que hi ha molta manipulació per part de tothom amb aquest tema i evidentment hi ha molts interessos perquè continuem mantenint Espanya i molt botifler entre l’alta burgesia catalana que es va passar ràpidament al castellà per mantenir l’status quo. I allà s’han quedat (mira el Dexeus, que li parla en castellà fins al gos.)

–Coincideixes amb mi que els jugadors del Barça són uns déus futbolístics, però tenen uns valors patètics com a persones que semblen realment subnormals? Moc! Moc!
No, gens, ja ho saps. Jo crec que tens una obsessió estranya amb els jugadors del Barça que no acabo d’entendre. Els has d’entendre, tenen 20 i pocs anys, juguen al millor equip del món, són rics i els reis del mambo. Tu no et comportaries així? Reconec que potser a mi em desperten la “quinzeanyera” interior però em cauen bé (fins i tot el Fàbregas que “no sap distingir” una estelada d’una senyera). A veure, suposo que se m’acabaria ràpid la conversa amb qualsevol d’ells (tot i que no es pot assegurar mai). Han tingut molta sort a la vida, millor per ells, no? Tampoc els hem d’exigir que siguin un exemple a seguir en tot, no sé, no cal.


– Ja acabem: anomena un adjectiu qualificatiu per referir-te a Pilar Rahola?
Al meu company de pis de Vic el feia vomitar. Fins i tot la imitació del Polònia el posava nerviós. La meva mare diu que és una arribista, potser és una bona definició. 

– L’última: El proper dia que vagis al FNAC i algú et menyspreï el català, no li parlis en castellà, parla-li en anglès, a veure si en sap o és definitivament un idiota unilingüe.
Ho he pensat més d’una vegada, començar a parlar en anglès amb la gent quan no m’entengui en català

Una profunda amistat perdurable

Na Glòria Barrobés és la meva única amistat que em resta del ‘cau’ i
l’única a qui veig regularment després que m’hagi allunyat força de qui
va ser durant molt de temps el meu àngel de la guarda particular, na
Montse Tarrida. Ves qui ho diria, que na Glòria i jo fóssim amics,
després d’aquella merda de campaments cruels que van acabar ben
cruelment per a mi (parlo de la ruta amb bici per la Catalunya Nord).
Formem una estranya parella que rep el nom de Balances Oktoberfest: AVUI
dia 11 del 11 del 11 FEM 4 anys i llarga vida. Admiro de la Glòria la
seva creativitat — sovint soterrada per la quotidianitat garrula que
ens amara –, la seva passió anglosaxona, el seu anglès meravellós i
fluïd i la seva catalanitat incondicional. Amb ella somio dos projectes
que un dia, segur, durem a terme: la pel·lícula de l’Obèlix i
l’editorial Barrobés & Borges, on portarem per fi a Terry Pratchett o
Neil Gaimann en català..

sergi borges

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Bankrobber: com créixer amb la passió per la música com a bandera

Publicat el 7 de novembre de 2011 per aniol

El dissabte em vaig comprar Romaní, semen i sang d‘Els Surfing Sirles i per una altra banda, quina cosa més tonta, me n’assabento que Bankrobber, la discogràfica dels Sirles, acaba de fer 10 anys. Com passa el temps, o**** p***!

Vaig veure (i sentir) néixer Bankrobber durant les xerrades d’abans i després d’uns mítics partits de futbol els dijous a la nit. A un dels fundadors, el senyor Jordi Pi, li brillaven els ulls de passió mentre ens contava el projecte que tenia entre mans.

Puc dir amb orgull que tinc el primer disc Wellcome to Holland Park dels Holland Park –em vaig quedar sense la també mítica samarreta taronja amb el 14 a l’esquena, ai!–, i l’últim (fins ara!) de la discogràfica, el guapíssim Romani, semen i sang del qual em quedo, així a raig, amb Watusi 65, Annunakis (Reprise), Taxista, i la grandiosa I feel love.

Si mai munto una editorial –el somni de la meva vida — serà com Bankrobber.

Felicitats, nois!

 
sergi borges

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Jaume Borges i Rebullida in memoriam (Record de la mort d’un pare el 19 / 9 / 91)

Publicat el 19 de setembre de 2011 per aniol

Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va morir el 19/9/91, una data capicua, no sé si terriblement diabòlica o entranyablement romàntica.

Desconec si traspassar en una data així et dóna algun tipus de privilegi extra, un descans etern més palindròmic, és a dir, un descans etern total.

Fou fill d’El Prat del Llobregat, poble del qual n’estava orgullós i sempre en parlava amb un deix d’emoció. Li agradava apropar-shi amb els seus fills — és a dir amb mi i amb ma germana — i ens mostrava, ufanós, on va néixer, on va viure de menut, a quines cases s’havia mudat…

Gran amant de l’atletisme, contava una vegada i una altra que ell havia vist néixer els campions de marxa pratencs com en Jordi Llopart i en Josep Marin. Fins i tot havia tingut com a entrenador el pare d’en Marin, Moisès Marin.

(continua…)

Jaume Borges i Rebulllida era un home de mitjana alçada, tirant cap a baix, però fort gràcies a la seva passió per l’exercici físic. Els seus gestos, mirades i caràcter el convertien en un gran seductor, amic dels seus amics i persona despresa allà on necessitessin del seu ajut.

Fou un dels joves i incipients comercials que treballant com animals guanyaren molts diners en la incipient democràcia dins un ram en auge aleshores: l’àudio i el vídeo. És a dir equips d’alta fidelitat, reproductors de vídeo, nous televisors en color, equips de so, etc. Parlo de mitjan anys 70: jo havia nascut el 73, ma germana Laia ho faria el 79. I dic que treballava com un animal perquè és ben veritat: de dilluns a divendres jo quasi mai el veia; corria o bé per Euskadi i nord de l’estat espanyol ( Bilbao, Santander, Donosti, Iruñea, Gasteiz, Logroño i Saragossa) o bé pel País Valencià (València, Alacant). Hi estava enamorat de les dues àrees que li tocava treballar. Si jo vaig néixer a Pamplona (Iruñea) és perquè els meus pares viven a Bilbao.

Aquesta família petitburgesa de classe mitjana alta vivia ben feliç. Matrimoni i la parelleta. He de dir en honor de la veritat que no teníem xalets –com els uns –, ni BMWs ni Mercedes –com els altres –, però el meu pare Jaume Borges i Rebullida es deixava tots els diners en la família: estades a la neu per nadal i setmana santa, vacances de tot l’agost a la costa brava, bones escoles per als seus fills, i grans i pantagruèlics menjars allà on fes falta.

La meva primera gran complicitat amb el meu pare va ser la neu. Esquiar. Per a ell era la seva passió i me la va transmetre no sense sang suor i llàgrimes. Impulsiu i poc pacient, a vegades volia que les coses entressin perquè sí i jo, allà perdut enmig d’un pendent de pista vermella, no podia de cap de les maneres encaixar la bota amb l’esquí. Quins crits, quins plors, quin desesper! Aquesta anècdota de dolor és només un puntet en les grans excursions de caps de setmana sencers que ens fèiem els dos per Cerler, Formigal, Setcases i Camprodon, alguna que altra escapada a la sempre pija Baqueira Beret i al final de tot, a Andorra. I només érem ell i jo perquè ni ma mare –un parell d’ensurts que li van costar la trencadissa d’ una tíbia i un peroné– ni ma germana –quan un dia se la van endur pendent avall– van seguir la tradició de la  neu. Tornant d’un cap de setmana d’esquiar, vam sentir els dos, ben emocionats, un senyor que cridava: Urruti, t’estimo; Urruti, t’estimo; T’estimo Urruti. Si alguna cosa he trobat a faltar és poder haver anat més a esquiar amb ell.

La segona gran complicitat va ser el FC Barcelona, el Barça. Què és ser del Barça? O qui et fa del Barça? Sens dubte a mi m’hi va fer el meu pare i cada cop que podia (li deixaven uns carnets, aconseguia entrades, etc.) em portava a l’Estadi. Us ben juro que els tres primers partits que vaig assistir a l’Estadi van tenir el mateix marcador: 6-0. També va ser una època que em portava al Gamper, el torneig de l’estiu, i deuria ser quan el FC Barcelona va fitxar Diego Armando Maradona que el meu pare em va dir: Si aproves les assignatures del setembre, et faig soci del Barça. No m’ho podia creure. Evidentment vaig aprovar i ara sé que havies de demanar-ho molt de temps abans poder tenir seient a Can Barça.  Va ser una època molt feliç malgrat que com tothom sap l’equip no hi va ajudar gens.

Jaume Borges i Rebullida, el meu pare, va ser un home que un dia va trepitjar merda i va perdre tota la bona sort o potser diríem va guanyar tots els trumfos de la desgràcia. Ho situaria a mitjan anys 80 quan un seguit d’esdeveniments li van caure al damunt empastifant tota una vida i marcant sinistrament tots els actes futurs.

Anys nefastos que començarien amb una estranya, estranyíssima pulmonia que quasi el duu a la mort. Ben estrany aquest fenomen en un home ben sa com ell.

Després vindria la crisi del sector audiovisual que a les darreries dels 80 –us en recordeu quan l’elapé desapareixia i s’iniciava el CD?– es va estancar d’una manera quasi inerta en una espècie d’hivernació que va durar anys i que esclataria amb una revolució del sector audiovisual que ja inclouria molts dels elements d’avui dia: des de reproductors de compact disc fins als dvds, per no parlar de la revolució en aparells de música lligada amb ordinadors i per no esmentar el boom que encara s’espandeix dels mòbils. Tot això el meu pare ja no ho veuria. Es va consumir cagant-se amb les botigues com Miró i maleint-se els ossos de no haver-ne posat ell una.

Un seguit de morts ben properes el van colpir deixant-lo exhaust. La seva mare –la meva àvia — va morir en una infausta nit de cap d’any quan tota la família érem a França, havent de tornar el mateix dia 1, rodejats d’uns cotxes enormes i potentíssims que feien un soroll del dimoni i anaven cap a l’Àfrica a córrer una cursa. Bona manera de començar l’any 1989.

Poc després moria el seu millor amic, Echarte de Pamplona, el qual li havia donat tot al meu pare quan jo estava a punt de néixer. El senyor Echarte els havia deixat als meus pares un pis a Pamplona per tal d’instal·lar-se allà amb tota la calma i tranquil·litat mentre un servidor arribava al món. Doncs bé, una altra mort cruel que tombava el meu pare d’un cop de puny.

Va passar els últims mesos de la seva vida arrossegant-se per la capital de l’estat espanyol, Madrid. S’havien acabat els luxes i havia d’anar a veure els representants amb metro. Un dia em va contar com gràcies a un representant havien dinat plegats amb el cèlebre periodista José Maria Garcia. Eren els temps de Pablo, Pablito, Pablete i sembla ser que el dinar va ser una diatriba continua contra tots els xupopters i “abrazafarolas” que consumien l’esport dels veïns.

Una llarga i cruel malaltia va acabar amb ell, no sense abans haver passat per Madrid i per Sevilla per veure com el FC Barcelona perdia la mateixa temporada una copa del Rei i una Copa d’Europa en dos partits que serien l’antitesi del que és el Barça avui dia. El vaig abraçar com un boig el dia següent de la final de Sevilla. Pobre home.

Ni cal que digui que la seva mala sort pel que fa al Barça és ben palpable. Podríem dir que va veure in situ la primera lliga del dream team i la primera copa d’Europa d’handbol del club. I a més a més en un estat físic deplorable. Quina pena.

Sempre l’he portat al cor, el meu pare, i quan algú pregunta si la mort d’un pare és fàcil de superar, sempre responc el mateix: la mort d’un pare no es supera. O com a mínim jo i a la meva edat quan va morir: 17 anys.

Hem tirat endavant tota la família i ens n’hem sortit prou bé. Per recordar-lo, cada any anem a La Molina i passem un dia junts, on fem un gran àpat i estem a prop seu.

Vint anys sense Jaume Borges i Rebullida, el meu pare.

Aquest escrit in memoriam.

sergi borges

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

‘Llum de guàrdia’ de Julio Manrique (#elputoamo)

Publicat el 13 de setembre de 2011 per aniol

Fa temps que segueixo la feina que fa aquest senyor: Julio Manrique.

Actor, dramaturg i director teatral, qui no el conegui potser el recorda de la sèrie de TV Porca Misèria.

A mi se’m va ficar a la butxaca per la seva feina d’actor de teatre en obres com 2666 dirigida per l’Àlex Rigola, La forma de les coses de Neil Labute –on dirigia i actuava– o la magistral La tragèdia de Hamlet d’Oriol Broggi, on feia un paper descomunal, difícil de definir-lo amb paraules…

L’any passat va debutar al Teatre Romea com a director amb una adaptació marca de la casa de L’hort dels cirerers d’Anton Txejov. Aquesta marca de la casa a què després m’hi referiré segur que ha estat decisiva per ser nomenat director artístic del Teatre Romea per a la temporada 2011/2012.

I ‘Llum de guàrdia’ demostra el per què de l’aposta.

‘Ghostlight’, una obra de teatre dinàmica, original, i fresca. 

Boníssima.

El segell marca de la casa de Manrique és la seva exquisida selecció musical que sovint fa de trànsit entre escenes.

A més a més incorpora els elements propis del món audiovisual (imatges filmades, subtítols, referències televisives i cinematogràfiques).

Música més imatge componen l’adn teatral de Manrique que assoleix l’equació final gràcies al treball dels actors i actrius, el seu nucli dur, perquè tal i com ha repetit moltes vegades, els actors i actrius que dirigeix són amics seus als quals admira profundament.

Manrique sap treure el millor d’ells –com Josep Guardiola, l’altre #putoamo, sap treure el millor dels seus futbolistes — i aconsegueix fer-los fer el mateix personatge, però en registres ben diferents segons l’evolucio de l’obra (estats d’ànim, oficis, situacions que els rodegen, estats extrems, etc.).

Per què és dinàmica?

Perquè està estructurada en cercles que tot ho enllacen. Són petits ‘short cuts‘ que fan progressar i avançar la història. És dinàmica pels seus canvis de decorats, pels canvis de música –harmoniosos i deliciosos–, pels canvis d’ambient, pels canvis de vestuari, pels canvis constants d’escenes diversificades…

Per què és original?

És una obra dramàtica emplenada d’una gran comicitat. És transcendent en els continguts, i traspua conya, mofa i befa. És una barreja perfecta i alhora inquietant. Té escenes que fan recordar Big Lebowski, la pel·ícula de culte dels Cohen.

És original perquè és un gran retrat de molts temes que amoïnen l’ésser humà d’avui i que afecten a tothom. Solitud, por, terror, fracàs, autoconeixement, els sentits de la vida, de l’amor. I de la superstició. I també com diuen tots dos autors –Julio Manrique i Sergi Pompermayer–, dels
fantasmes i dels monstres que viuen en nosaltres i els altres.

L’originalitat rau en com, de quina manera, aborda aquest gran retrat de temes.

Per què és fresca?

Per la naturalitat de la feina dels actors i actrius, pels diàlegs contemporanis que podem sentir cada dia en la nostra quotidianitat (un llenguatge proper que ens connecta amb l’obra), per la gran fusió entre música i imatge, i pel seus constants homenatges a tots els mons als quals els espectadors hi acudim dia rere dia (ràdio, llibres, cinema, teatre).

Si aixequem així el teló per començar la temporada, la temporada promet i molt.

sergi borges

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Lo demás era muerte y sólo muerte…

Publicat el 17 d'agost de 2011 per aniol

LA COGIDA Y LA MUERTE

A las cinco de la tarde.
Eran las cinco en punto de la tarde. 

Un niño trajo la blanca sábana a las cinco de la tarde. 

Una espuerta de cal ya prevenida 
a las cinco de la tarde. 

Lo demás era muerte y sólo muerte 
a las cinco de la tarde.

El viento se llevó los algodones 
a las cinco de la tarde. 

Y el óxido sembró cristal y níquel 
a las cinco de la tarde. 

Ya luchan la paloma y el leopardo 
a las cinco de la tarde. 

Y un muslo con un asta desolada 
a las cinco de la tarde. 
Comenzaron los sones de bordón 
a las cinco de la tarde. 

Las campanas de arsénico y el humo 
a las cinco de la tarde. 

En las esquinas grupos de silencio 
a las cinco de la tarde. 

¡Y el toro solo corazón arriba! 
a las cinco de la tarde. 

Cuando el sudor de nieve fue llegando 
a las cinco de la tarde
cuando la plaza se cubrió de yodo 
a las cinco de la tarde, 

la muerte puso huevos en la herida 
a las cinco de la tarde. 
A las cinco de la tarde. 
A las cinco en Punto de la tarde.

Un ataúd con ruedas es la cama 
a las cinco de la tarde. 

Huesos y flautas suenan en su oído 
a las cinco de la tarde. 

El toro ya mugía por su frente 
a las cinco de la tarde. 

El cuarto se irisaba de agonía 
a las cinco de la tarde. 

A lo lejos ya viene la gangrena 
a las cinco de la tarde.
Trompa de lirio por las verdes ingles 
a las cinco de la tarde. 

Las heridas quemaban como soles 
a las cinco de la tarde, 

y el gentío rompía las ventanas 
a las cinco de la tarde. 

A las cinco de la tarde. 
¡Ay, qué terribles cinco de la tarde! 

¡Eran las cinco en todos los relojes! 

¡Eran las cinco en sombra de la tarde!

Federico García Lorca (5 de juny de 1898 – 18/19 d’agost de 1936)

 

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

Club maleït (dels 27)

Publicat el 25 de juliol de 2011 per aniol

Persones joves plenes d’un gran talent que se’n van amb els peus pel davant quan encara no toca.

Quina societat hem creat que no és capaç d’oferir una mà a aquells que profereixen crits sords d’auxili?

Els morts, la van refusar?

Gaudien amb l’autodestrucció?

Era autodestrucció o un crit encara més sord de pànic i solitud?

Totalment incompresos, enlluernats i enlluernant-nos amb la fama, els diners i l’èxit. Enlluernats, ells, que cridaven; enlluernats, nosaltres, que no oïem.

Els xiulets que rebé Amy a Belgrad fa un mes i escaig, era l’avís a l’enterramorts?

Ja no sonarà més aquella veu ‘negra’en el cos d’una ‘blanca’, la veu del soul del present i –ai!– ja no del futur. Una veu arrelada a la terra, una veu increïble.

He gaudit amb la teva veu i la (et) ploro.

Descansa com vulguis (o com puguis), Amy Winehouse.

I benvinguda al club maleït (dels 27)

Aquí podeu veure el vídeo d’una cançó profèticament funesta: Rehab

sergi borges

Sergi,  si em permets, afegiré un altre vídeo. També la trobo molt significativa, aquesta cançó: gairebé sempre escribia sobre els seus desenganys amb l’amor, el joc que segons ella sempre es perd. Us deixo amb la versió acústica de “You know I’m no Good”. Tot i que la meva preferida és Back to Black (n’he deixat un enllaç als comentaris). 
 

Amy Winehouse – You Know Im No Good (acoustic per

La nena del pou 

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

1350 dies de Balances Oktoberfest: 100.161 visites

Publicat el 21 de juliol de 2011 per aniol

Durant algun moment indeterminat del dia d’ahir els Balances Oktoberfest vam rebre la visita 100.000.

Són 1350 dies exactes des d’aquell llunyà 11 de novembre de 2007 que aquest bloc va néixer en dos apunts històrics: aquest i aquell.

O si ho preferiu 3 anys, 8 mesos i 12 dies.

Encantats de la vida de pertànyer en aquesta comunitat fantàstica, seguirem amb els nostres apunts sui generis: criticant, enamorant-nos, fent cultura, descobrint, elogiant, recordant, emmirallant-nos, esbravant-nos, indignant-nos, cridant i per damunt de tot: gaudint.

Gràcies a totes les persones que algun cop han fet possible arribar a aquest marcador.

Balances Oktoberfest som:

Glòria Barrobés

sergi borges twitter: @BorgesSergi

Us deixo amb els 10 apunts més visitats per la gent, on no deixa de sorprendre’ns l’apunt que ocupa la posició número 1: un apunt ben idiota per cert, però de títol suggestiu que hi fa caure la gent de manera enjogassada.

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

‘You know that it would be untrue, You know that I would be a liar…’

Publicat el 3 de juliol de 2011 per aniol

 

…If I was to say to you

Girl, we couldn’t get much higher

Come on baby, light my fire

Come on baby, light my fire

Try to set the night on fire’.

Quasi se’m passa.

Fa quaranta anys que va morir el senyor James Douglas Morrison en una banyera al barri dels Marais de París.

Als meus 20 anys, Jim Morrison i The Doors van ser tot un fenomen per a mi –jo que sóc mitòman de mena–.

En el seu record deixo aquest vídeo, un vídeo que també ens serveix d’homenatge a la Glòria i a mi per una nit inoblidable d’uns campaments oblidables (i d’alta tensió):

La menor i fa sostenido…

sergi borges

Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari

IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica

Publicat el 19 de juny de 2011 per aniol

 IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica, una impressionant botiga al centre de la ciutat de Barcelona que farà les delícies a tots els amants de la decoració aquàtica.

Si busquem al DIEC la paraula ‘paisatgisme’ ens diu això: “Especialitat de la ciència, de la tècnica i de l’art que estudia i dissenya l’ordenació dels espais del paisatge”. El ‘paisatgisme’ d’Iwagumi és un art japonès que té el seu punt de partida en ‘l’Iwagumi’ que en japonès vol dir “formació rocosa”.

L’Iwagumi, doncs, és la formació rocosa que presideix la disposició decorativa de tot l’aquari i al seu voltant aniran apareixent –o millor dit, disposant en perfecta tècnica harmònica — la resta d’éssers vius que componen un aquari: peixos, plantes, etc. A més a més, hi ha aspectes bàsics que són decisius en aquest art com són la il·luminació, la temperatura de l’aigua, la ‘producció’ d’onatge en els aquaris…

El concepte Iwagumi és molt més ampli i molt complex. Hi ha regles d’or al voltant d’aquest tipus d’estil decoratiu que no es poden saltar i mil conceptes i subconceptes adjacents que s’hi afegeixen. Només us diré que l’Iwagumi ha d’estar disposat en un nombre imparell (tres, cinc, set) i mai parell. Tot un món per descobrir.

Heu d’anar a la botiga: més de 300 metres quadrats dedicats al fascinant món dels aquaris, especialment orientats en l’Iwagumi style. Aquesta és una botiga pionera a l’estat espanyol.

IWAGUMI Paisatgisme i decoració aquàtica està ubicada al carrer Roger de Llúria 31, local 1, de Barcelona, entre la Gran via i el carrer de la Diputació.

Us deixo amb un vídeo en forma de tastet:


Publicat dins de Els cracks | Deixa un comentari