Connexions des de #Badalona

Tots els colors del roig… son els que trobem en arribar a Beijing, avui una metròpoli palpitant, on les grues s’estenen fins on arriba la mirada, i on el caos circulatori -els cotxes estan guanyant la batalla a la bicicleta, aquí- es quasi tan omnipresent com l’espès smog que acompanya les nostres primeres hores a la capital xinesa. El roig el veiem en la mateixa bandera comunista que ens dóna la benvinguda a l’aeroport, i, atenuat en un reconeixible grana, en les parets de la impressionant ciutat prohibida. Però el vermell ens assalta també en les desenes, centenars, milers de tanques publicitàries: Kentucky Fried Chicken, McDonald’s, Coca Cola, Canon, Ricoh, Lexus… Diríem que veiem tants vermells com contradiccions ens sembla detectar en aquest país. [Post publicat, amb la Laura Garcia, el 10 d’agost de 2006 en el bloc col·lectiu de la redacció de Vilaweb Badalona, accessible aquí]

Foto: Louie Palu for the New York Times.

Així es podria titular l’última conferència de Noam Chomsky, però resulta que és un dels apartats del web oficial de l’agència d’intel·ligència nordamericana. La CIA és la gran casa dels espies, el lloc on s’articulen les polítiques més inconfessables. Però aquesta temuda agència és, tanmateix, un servei públic. I com a servei públic té la seva estratègia de comunicació institucional, i també les seves obligacions de transparència. El web s’anuncia com un producte més en mitjans de referència com el New York Times, i ho fa amb un regi però ben visible banner. L’eslògan és rotund: l’obra d’una nació, the work of a nation. Un cop dins la pàgina, trobem moltíssima informació, que va de les unitats clandestines (literalment) a les ofertes de feina. És en l’apartat dedicat als nens i joves on s’ofereixen diferents jocs en línia. Aquests són, en efecte, els jocs de la CIA. N’hi ha un de ben entretingut que es titula ‘desxifra un codi’ i un altre que t’ensenya a detectar pistes de situació en una fotografia aèria. Tot plegat està presentat amb civilitzada elegància… i un cinisme tan formidable que de tan gran, de tan immens… sembla inexistent.

Aquesta fotografia és la meva preferida de les exposades al CCCB de Barcelona dins la mostra del World Press Photo d’aquest any. Mostra un moment molt especial: el seu autor sembla voler demostra-hi que la fotografia no sempre ha de ser l’avorrit notari de la realitat. I és que, de fet, la captura exposada revela una atmosfera del tot irreal, entre la serena contemplació i la violència latent. Un soldat nordamericà vigila els vilatans d’un poble d’Afganistan mentre els seus companys, armats fins a les dents, registren les cases del llogarret. La fotografia de l’hongarès Balazs Gardi, una de les guanyadores del certamen mundial, em va absorbir. És enorme la força d’aquestes  quatre figures d’elegant misticisme, gelosos guardians del bosc de la fe. El soldat representa la nostra mirada, entre la meravella… i l’horror.

La gent feliç no mira la tele. Ho diu un d’aquells estudis universitaris el principal objectiu del qual sembla ser convertir-se en titular de la secció de societat d’un diari o en peça ‘divertida’ en l’escaleta de l’informatiu del vespre. En aquest cas, descobreixo la notícia en l’edició digital del New York Times. L’informe es basa en un treball publicat a la revista Social Indicators Research i hi participen dues universitats de pes… Nota al marge: hi ha revistes que sembla que la seva raó de ser sigui aconseguir una cita en aquesta mena de notícies… i hi ha universitats que, amb un finançament sempre incert, decideixen donar als plans de comunicació la mateixa importància que als plans d’estudi. Però parlàvem d’un informe… Doncs bé, resulta que a partir de l’anàlisi de l’enquesta sobre temes socials que la Universitat de Chicago dirigeix des de fa 35 anys, els sociòlegs de la Universitat de Maryland mostren com la gent que fa activitats socials és més feliç, i que els que veuen un major hores de televisió són els que es consideren més infeliços. Vaja, que a tots ens hauria de tocar una mica més l’aire, i que el sol i el vent són tònic i vitamina, autèntica raó i excusa perfecta per somriure i saltar, ara i aquí… i que potser no calia un estudi per dir això. Però mira, aquesta mena de recordatoris tampoc fan cap mal. La gent feliç no mira la tele, que corri la bonanova.

The end of night proclama l’últim número de National Geographic sobre una vista àrea impactant de Chicago: la trama urbana hi palpita en milers de llums, com un immens riu de lava. Sembla el títol d’un poema, ‘El final de la nit’. Un vers potent, reforçat per un subtítol que ens convida a preguntar-nos: why we need darkness. Al final de la nit, descobrirem perquè necessitem la foscor. Serà massa tard? És massa tard? Les primeres preguntes de la humanitat es van adreçar a aquelles llumetes distants, les estrelles. Els cels de les nostres ciutats brillen amb el color de l’or, però són cecs, són orfes d’estels: nosaltres dibuixem els interrogants en pantalles d’ordinador. Bé, això ja no ho explica el National Geographic, però a mi tot plegat m’ha fet pensar en una cançó de Paul Simon, Under the African Skies, que el novaiorquès cantava amb Miriam Makeba. ‘Aquesta és la història de com tornem a recordar’, cantava el novaiorquès. Potser caldrà tornar a l’Àfrica, el lloc on podem confrontar-nos amb les estrelles de la nit. A l’Àfrica, ve a dir la cançó, podem reconèixer la immensitat de la nostra història en mirar aquelles llumetes distants.

Míriam Makeba va morir la setmana passada a prop de Nàpols, als 76 anys, ben lluny dels cels africans. Ara és, segur!, una d’aquelles estrelles a les quals cantava. Vegeu aquest vídeo del 1987, a Harare. Serveixi de (modest) homenatge a Mama Africa…

El canvi climàtic no ha estat un dels protagonistes de l’actual campanya per a les eleccions a la presidència dels Estats Units. Barack Obama ha revolucionat moltes coses, en els últims temps, però ‘sa santedat’ sembla que encara ostenta algunes flaqueses… Les qüestions ambientals, però, han estat més que uns rígids convidats de pedra i, per sort, sembla que han pogut superar la marginalitat on semblaven confinats en l’agenda política. Els valors i, finalment, els efectes de la crisi han jugat les millors mans de la partida, és innegable. Però les idees sostenibilistes s’han infiltrat, imparables, en d’altres debats. En parlar d’innovació, d’economia mutada, d’independència energètica, de llocs de treball… s’ha parlat, també, del repte energètic… del canvi climàtic: l’aspecte que articula una part significativa de l’anomenat repte ambiental. (..continua..) [PUBLICAT A SOSTENIBLE.CAT]

Demà posats a taula oblidarem els pobres, -i tan pobres com som!-, Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora dels postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar. Joan Salvat-Papasseit va fer en el seu poema una precisa definició de la pobresa. La pobresa és una realitat, i a la vegada un mirall. La nostra alegria és fugaç i inconsistent si l’endemà no es converteix en decisions concretes. El poeta va ser lúcid, en el seu poema: sempre hi ha un ‘demà’ en el qual tendim a aprimar tots els abrandats compromisos. Segurament també els que corresponen a aquest Blog Action Day 2008 dedicat a denunciar la pobresa al món.

“Es podria dir que el secessionisme està en el mateix ADN de la cosmovisió dels nordamericans, i que és una opció tan antiga com el naixement dels mateixos estats. Al capdavall, els fundadors del nostre país van aixecar la bandera de la secessió l’any 1776 contra la tirania d’Anglaterra. En altres paraules, els secessionistes poden argumentar que, encara que puguin ser anti-Estats Units d’Amèrica, són, certament, pro-americans”. Aquest és un fragment d’un article de Los Angeles Times, escrit per Christopher Ketcham, col·laborador habitual de Vanity Fair o Harper’s, i que a hores d’ara treballa en un llibre sobre el secessionisme als EUA (vegeu l’excel·lent notícia feta per Vilaweb a principis de mes). Els moviments independentistes nordamericans es basen en l’atàvica desconfiança que els colons/ciutadans senten vers l’estat, no pas en factors culturals, lingüístics o històrics. Tanmateix, un i altre independentisme, el ‘seu’ i el ‘nostre’, comparteixen alguns valors. L’independentisme no és una amenaça, és una oportunitat. No és un final, és un principi.

A Nova York, on, sinó?, ja parlen dels ‘anti-restaurants’, la nova sensació. Són locals quasi furtius, amb un tracte familiar i despreocupat, on es busca disfrutar amb una nova cuina. Una nova cuina? És que toca reinventar-nos l’etiqueta? Una altra vegada? Tic-tac. La màquina de titulars és insaciable. Nova York té aquestes coses! El públic d’aquests establiments situats en granges o pisos particulars està a la trentena i forma una mena de nova bohèmia: busca l’autenticitat més enllà de les pàgines de paper couché del dominical de torn, on, d’altra banda, potser escriuen de dilluns a divendres. Les xiruques són benvingudes, sempre que siguin North Face o Timberland. Però cal saber a quina porta trucar. La informació val més que els diners, al segle XXI! Exclusiva informalitat, la d’aquests antirestaurants. 
Foto: Jennifer May for The New York Times.