La “gibrelleta” és un recipient la modèstia del qual es copsa en el seu nom, un mot de gènere femení i derivat diminutiu de gibrell, d’eufonia contundent. Definitivament un mot humil, diminutiu i femení que ha estat substituït pel masculí rotund “orinal” que resisteix en la seva forma clàssica malgrat l’existència generalitzada del
En el transcurs del Judici vaig escoltar el fiscal Moreno demanant visionar “un trozo de la carta…” i en altre moment el jutge Marchena va fer referència a “un fragmento del documento…”. El “trozo” de la carta em sorprengué perquè es podia entendre com el tros d’una carta escrita esquinçada, en canvi el “fragmento” em
Llueix uns audiòfons platejats, preguntada pel preu ha respost “m’han costat un potosí!”. “Un potosí? “, l’ha mirada amb estranyesa, “no ho he sentit mai”. “Una fortuna, un munt de diners”. “Ah!, una pasta!”. Escolta, sense voler-ho, la conversa. Se n’adona que fa anys que ha abandonat l’expressió coneguda, apresa de petita a casa. “La
Per la carretera que volta la costa passa un grup de ciclistes fimbrant el cos damunt de la màquina; ella s’atura per a mirar-los i com un ritual après de petita, crida al noi que esforçat va l’últim “ale!, Cañardo!”. Des de finals dels anys 20, al mes de juny, els pares amb les criatures
La nena deia “velles” i “abelles”però deia (ho aprengué dels grans) “ceies”. La “ceia”era la part amb pèls que seguia l’arc superior de l’ull; hi havia celles de gruix desordenat i considerable i n’hi havia de línia fina. Hi havia homes que no tenien dues celles sinó una de sola que donava ombra als
L’habitatge és la invenció constructiva que delimita un espai propi amb unes parets (de material vegetal, tèxtil, de pell ), un sostre i un forat per on entrar-hi. Quan les parets són de material sòlid, el constructor hi obre un petit forat per on hi penetri la llum, la primera finestra, obertura petita perquè
“Atxís!…Jesús!”. La nena no conegué altra resposta a l’esternut que el sagrat nom, un acte reflex heretat. Cal entendre que en aquell temps el nacionalcatolicisme imperava i la breu jaculatòria era l’única esperada. La mare li havia explicat que segles enrere sobrevingué una pesta terrible que matava grans i petits, nobles i vassalls,
L’església és buida, s’hi sent una tènue olor a casa resclosa i polsosa; sovint el gran portal és tancat perquè no hi ha qui pugui obrir-lo o perquè no hi ha qui vulgui entrar-hi. No és l’església d’un poble on només hi viuen els últims vells pagesos arrelats al camp com roures òrfes, és l’església
El calamar és el mol·lusc astut, el que es camufla amb gran celeritat, el que no es protegeix amb una closca sinó que amaga la seva estructura òssia dins del cos, una mena d’esquelet cartilaginós en forma de ploma d’au, de canya, de càlam com l’estri amb què s’escrigué durant cinc-mil anys i no és
Què se n’ha fet del petit estri on la nena sucava el plomí?, on són els pupitres de les velles escoles i instituts que tenien un tinter de plom entaforat i les negres petjades imborrables dels molts vessaments de tinta?… En cercar la paraula “tinter” a la Viquipèdia la primera entrada és la referència del
Un món sense colors seria com una pel·lícula antiga, com els somnis acolors i les velles fotografies perdudes; els colors i llurs matisos són infinits, no hi ha paraules suficients per a donar-los noms ni per a descriure’n les impressions que ens causen ni per a trobar-ne la unanimitat suficient per a intentar-ho. Mai
El llatí fou la llengua universal durant segles, ho fou també l’arab com a vehicle literari de cultura i tecnologia, a l’Est asiàtic ho fou el xinès clàssic, al segle XIX el francès es convertí en la llengua de cultura d’Europa , i des de la segona meitat del segle XX l’anglès és la llengua universal,
Quan la nena era petita tots els catalans teníem nom de pila, fins i tot gosaria de dir que era l’única cosa de propietat que alguns teníem; tots o gairebé tots havíem estat batejats a l’església davant d’una gran pila d’aigua beneita, ruixats amb aquesta i adquirit per sempre un nom del santoral catòlic ,
Tingué un vestit de popelín, li ho va fer la mama; un vestit d’estiu de volants superposats amb dues llaçades blaves fent de tirants, de tacte suau. La mama no sabia per què deien “popelín”a aquella roba de cotó sedós un xic brillant i es morí sense saber-ho, com tanta gent ha fet durant molts anys. També
Quan sent la paraula sent una esgarrifança. És un mot alienígen, un atac devastador a la fonètica, un mot invasiu. El seu ús va creixent de manera imparable. La diuen els petits perquè la diuen els grans. És ben trist, pensa, haver superat el “busson” als anys 70 del segle passat, sense escola en català ni