BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: El fons del pou

Apunt estúpid per omplir un post

Publicat el 2 d'abril de 2010 per aniol

Hi ha noms que poden amargar la vida a un alcalde. Aquest és el cas de la petita població austríaca de Fucking, on estan tan farts que la gent els robi la senyal d’entrada del municipi que l’han haguda de canviar per una de ciment.
L’etimologia del curiós nom d’aquesta vil·la no té res d’especial: la va fundar un noble anomenat Focko. I el sufix “ing” en antic alemany es refereix a la família. Vindria a voler dir “la gent d’en Focko”. Però el temps i l’evolució de la paraula anglesa han fet la resta. A la vora també hi trobem els pobles de Kissing i Petting (To Pet, en anglès significa acaronar un animal).

Noms curiosos els trobem a tot arreu i la llista seria interminable: Podem anar a Kagar, a Alemanya; a Merder, Marroc; a Bilis, Croàcia. A Sodoma, Sudàfrica i Gomorra,  Suècia; A Folla, Noruega i Ostia, Itàlia. Trobem Basura, a Colòmbia i Forat, a Iran. O Orino, Itàlia.
En l’àmbit saxó tenim Intercourse, Pensilvànnia,  Condom, França o Climax, Colorado.
Espanya és una mina de noms de l’estil Tembleque (Toledo). I a Catalunya no ens quedem curts amb Ultramort.
I sempre ens queda la noia Argentina que al·lucina milions que un poble es digui Berga.

En Divendres Sant, o era això, o una dissertació carrregosa sobre la crisi espiritual i moral i el capgirament de valors de la societat occidental. Perquè parlar de capellans perdòfils el mateix dia de la crucifixió, m’ha semblat lleig.

Mostra un mapa més gran

La màquina d’escriure aèria

Invent
espectacular del tipotopògraf manresà MaRC anToni Malagarriga i Picas.

Amb les imatges que veiem des de l’aire de Google Maps, si hi parem atenció,
descobrirem totes les formes de l’alfabet en tots els llenguatges i formes
d’escriptura possibles. Podeu escriure un missatge i us sortirà reconvertit en
forma de tipografia
àeria

Si cliqueu Balances
Oktoberfest
,  el veureu escrit des del cel i amb els GEOglifs, nom amb que
l’autor ha batejat aquestes geolletres. 

Com diu el seu autor, i agraint a Joan Coromines, som davant de l’Onomasticon
Terrae del segle XXI.

La foto d’aquesta entrada és un dels referents en què es basa MaRC
anToni Malagarriga
per iniciar el seu projecte. La foto
correspon al
Google Maps Tipography,
l’alfabet buscat i creat per Rhett Dashwood.
N’hi ha més, de referents, i els podeu trobar aquí.

Ha nascut un nou verb i una nova tipografia: googlemapejar i els GEOglifs.

El projecte és espectacular,
però es troba en fase inicial i ha de combatre algunes limitacions tècniques
com per exemple la limitació a 60 caràcters per missatge.

L’invent obre un camp il·limitat en en l’àmbit del disseny o en la formació
d’una nova tipografia. En nous mitjans d’espai comunicatiu com el Twitter, per
exemple, imagineu-vos poder escriure missatges curts amb els rius, volcans,
edificis, i camps de futbol del món.

El millor de tot és que ens podem convertir en caçadors de lletres o com els ha
batejat l’autor en GEOglifs. Malagarriga ens explica com fer-ho pas a pas aquí.

sergi borges

L’anècdota divertida apareix és una de les GEOglifs que simbolitzen la lletra
“o”. Doncs bé, us pot sortir des de l’aire un estadi de futbol que
pugui ser no gaire afi amb els vostres sentiments.(O sí). Ho arregleu ràpid:
tireu enrera i la màquina d’escriure aèria us tornarà a reconvertir els
GEOglifs fins que no surti la “o” indesitjable.

A banda de tot això, cal remarcar que aquesta entrada és dins la categoria El fons del pou, però hauria de ser en una que es digués A dalt del cel, mai millor dit.

9 del 9 del 9

Coses que duen tres 9:

A Anglaterra quan hi ha una emergència truquen al 999.

Un grup ha utilitzat el dia (i el número d’avui) per avisar que cal fer canvis en la política ambiental a la terra.

També hi ha la moto Ducati 999-RS.

Un grup de música, em sembla que punk, que va perdre el baixista a finals de 2008.

Bé, un homenatge en aquest dia numericament curiós.

Us demano ajuda: quines més coses tenen, duen o incorporen el 999?

999 gràcies

 

sergi borges

Bones vacances d’estiu!!!

Publicat el 7 d'agost de 2009 per aniol

I per finalitzar el curs 2008-2009…
Una polla xica, pica, pellerica, camacurta i bequerica, va tenir set
polls, xics, pics, pellerics, camacurts i bequerics. Si la polla no
hagués sigut tan xica, pica, pellerica, camacurta i bequerica. Els
polls no haguessin sigut tan xics, pics, pellerics, camacurts i
bequerics

Gats envasats, veterans de l’Iraq, nenes malaltes, amenaces víriques i altres meravelles del correu electrònic.

Publicat el 22 de juny de 2009 per aniol
Una de les coses més divertides que ens ha ofert el món d’Internet són les derivacions digitals de la famosa carta de la pesseta, entre d’altres coses. Qui no ha rebut mail un correu sobre una nena malalta en el que se’ns diu que per cada mail reenviat, la família rebrà 1 euro per curar-la o alertant d’amenaces víriques (si té l’arxiu xxxx.exe a l’ordinador, esborri’l immediatament!!!) i reals i fomentant la paranoia sobre els caixers automàtics, productes diversos potencialment perillosos, el crim organitzat o una petició de firma contra alguna cosa inexistent o prometent un ordinador gratuït o altres premis?

 

Els anglesos fan servir la paraula “hoax” per definir aquests falsos missatges d’alarma. Alguns estan realment treballats. Un dels meus preferits ja és tot un veterà i, fins i tot s’ha guanyat un lloc a la Wikipèdia. Es tracta dels “gats envasats”, que incloïa un enllaç a la pàgina www.bonsaikittens.com, on suposadament, un japonès tarat havia inventat aquest element decoratiu vivent i el venia online. Es tractava, suposadament, d’agafar gats acabats de néixer i posar-los dins una ampolla de vidre, on se’ls alimentava amb un tub per mantenir-los vius i que agafessin la forma de l’envàs. Una animalada que va provocar la ira de molts defensors dels animals i ànimes sensibles fins al punt que l’FBI va arribar a iniciar una investigació sobre el tema. Va resultar que tot plegat era una broma d’uns estudiants, que havien creat la pàgina web amb fotos trucades i havien fet córrer ells mateixos el rumor per veure fins on arribava.

http://en.wikipedia.org/wiki/Bonsai_Kitten

Per un arxiu d’enganys diversos i missatges reals:

http://www.rompecadenas.com.ar/hoaxlist.htm

Promesa arran del Triplet del Barça

Publicat el 5 de juny de 2009 per aniol

Arran de l’històric 2 a 6 que el Barça li va clavar al R.Madrid al seu estadi, vaig llençar una promesa al vent: si el Barça guanyava el Triplet, deixava de fumar.

Aquell dia la Lliga ja hi era, al sac; érem a la final de Copa i a semifinals de la LLiga de Campions. L’empresa, tanmateix, era força improbable. De fet, Andrés Iniesta la va mantenir viva quatre dies més al minut 93 amb el golàs que tots revivim emocionats. Guanyar dues finals és (era i serà) molt difícil.

Si no recordo malament fumo des dels 17 anys. En progressió ascendent i imparable.

Una sentència també m’hi va ajudar. No és de cap filòsof ni de cap llumenera. És d’un personatge encara molt millor. Persona entranyable, imborrable i un guanyador. Diu així:

Res és difícil. Només es tracta de començar.

Helenio Herrera.

Avui fa tot just una setmana que no fumo ni un sol cigarret (i en fumava un paquet diari segur, i de tant en tant, paquet i mig).

Per a mi això és tan gros que ja em sento molt content.

Que duri, és clar…

sergi borges

The Darwin Awards

Publicat el 17 de febrer de 2009 per aniol

The Darwin Awards – els premis Darwin – són uns premis molt especials. El guanya qui es mor en les circumstàncies més estúpides. No es premien les morts per accident o les desgràcies; es premia aquell que, a causa de ser responsable d’una acció com a mínim estúpida (per no dir una altra cosa), troba la mort de la manera més rídícula. Vegem-ne uns quants exemples.
D’entrada trobem morts per asfixia certament poc assenyades. Un noi de 32 anys va robar un típic hot dog d’un mercat de San Louis, Estats Units. Un dependent el va enganxar i va trucar la policia. Al cap d’una estona, van trobar el noi en un racó del mercat completament inconscient. Havia engolit de cop una salsitxa vienesa de 15 centímetres que se li havia quedat encaixada a la gola fins a provocar-li la mort. 

Un altre cas és el de dos amics que sopen a casa. L’un invita a l’altre a menjar-se un peix exòtic i tropical, també de 15 cm, i el convidat fent broma se l’entafora tot plegat a la gola. Una broma macabra perquè el peixet queda atrapat dins la gola. Mort per asfixia.

Una altra categoria serien les morts per comprovar coses. Caldria afegir que tals comprovacions són perillosísimes, encara que no tant per als afectats. Un nano de 17 anys es va pujar dalt d’un tren a l’estació suïssa de Siebnen-Wangen i es va agafar del cablejat elèctric. Va morir electrocutat immediatament. L’amic amb qui anava va explicar que el dissortat volia demostrar-li que durant la nit no hi ha corrent elèctrica a les vies del tren. No tenia res més a fer aquest xaval aquell vespre?

Una altra comprovació, aquesta més fatídica, va ser la d’un advocat de Toronto que ensenyava a un grup de joves estudiants de dret la seguretat dels vidres del seu despatx. L’home va picar amb l’espatlla un dels vidres mentre els explicava com eren de ferms i segurs els seus finestrals. El vidre va cedir i l’home va caure. El problema ve ara perquè l’home treballava en un gratacels i més precisament al pis 24. Mort instàntania.

Dues morts més per electrocutació. La causa, al·lucinant. Hi havia un senyor afeccionat al golf que està recorrent el camp per fer els 18 forats. El cel comença a ennuvolar-se, però ell segueix fent. Comença una tempesta de llamps i trons i a l’home no se li acut res més que protegir-se sota un arbre. Mal fet. No content amb això, l’home es treu la pilila i es fot a pixar tan tranquil just en el moment que un llamp cau a la vora. El pipi és conductor d’electricitat, fet que va provocar que un arc elèctric pugés pel pipi i l’electocutés via membre viril. Esgarrifós.

Semblant a aquesta és la d’un pobre caloi que s’acabava de barallar amb la xicota. Per no deprimir-se, el xaval es compra sis ampolles de cervesa i s’enfila dalt d’una torre d’alta tensió. A la que s’ha begut cinc, necessita un lavabo, però per raons òbvies i d’urgència no li dóna temps de baixar els 20 metres que ha pujat fa una estona. Es treu el penis i comença a pixar. La corba urinària pica un cable d’alta tensió que ràpidament es converteix en corrent elèctrica que l’electrocuta pel penis. De cop i volta ja és a baix, però dels ous li surt fum. Els bombers van trobar una trista i sola ampolla de cervesa dalt de la torre d’alta tensió.

Tres de molt ràpides i francament estúpides, basades en la ignorància més elemental.

Un ferrer de Rússia va trobar fa molts anys una bala de tanc. L’home va pensar que li seria útil per fer-la servir d’….enclusa!!! L’home es va passar deu anys colpejant els seus ferros sobre la bala de tanc fins que, és clar, va fotre un pet com una aglà. No va morir a l’instant, sinó a l’hospital on els metges van sentir, esmaperduts, la història. 

Imagineu-vos que sou a l’autobus d’un poble qualsevol. En un moment determinat puja un home borratxo, ensopega amb l’esglaó d’entrada, cau a terra i l’autobus salta pels aires. Resultat: tres morts i deu ferits. Entre els morts era el borratxo que portava a la butxaca…una granada!!!

A Dinamarca hi ha haver una època que hi havia disputes entre bandes rivals. Un dels membres d’una banda se’n va anar a una discoteca, però per protegir-se va endur-se’n amb ell una escopeta de canons retallats. Per tal que els porters no el veiessin armat se la va entaforar per sota els pantalons, tal i com feien els vaquers dels westerns. Just a l’entrada, pum!!!, se li dispara l’arma a l’entrecuix, volant-li la pilila. La policia el va detenir hores després a casa de la seva xicota, seguint fàcilment el rastre. L’home es va negar enèrgicament a ser atès a cap centre hospitalari. Aquests casos absurds de desmembrament absurd també són vàlids per als premis Darwin. 

La última: el guanyador del premi Darwin 1995 va ser un home que va morir aixafat per una màquina expenedora de Coca-cola quan intentava robar-ne una. Aquest senyor va guanyar el guardó perquè la policia li va trobar a les seves butxaques tres monedes d’un dolar i 25 dolars en bitllets. Fer el garrepa li va sortir massa car.

Podeu entrar a la seva pàgina web oficial http://www.darwinawards.com

sergi borges

La cita del dia

Un ésser humà hauria de ser capaç de canviar un bolquer, planejar una invasió, degollar un senglar, comandar un vaixell, dissenyar un edifici, escriure un sonet, quadrar un compte, construir una paret, posar un os a lloc, consolar els moribunds, rebre ordres, donar ordres, cooperar, actuar en solitari, resoldre equacions, analitzar un nou problema, recollir fems, programar un ordinador, cuinar un àpat suculent, lluitar amb eficàcia, morir amb valentia.

L’especialització és per als insectes.

ROBERT. A. HEINLEIN

Escriptor de Ciència Ficció, un gènere que en aquest país està infravalorat.

El perill dels traductors automàtics

Publicat el 9 d'octubre de 2008 per aniol

Com a traductora, la gent em pregunta a vegades si no tinc por que els traductors automàtics acabin deixant-nos sense feina (és més irrisori encara quan m’ho afirmen, directament).
Tant en un cas com en l’altre, aquesta és la meva resposta… Endevineu què és l’establiment? Si voleu la resposta heu d’entrar al post.
Un restaurant!
I d’exemples com aquest n’hi ha centenars. Si algú en troba algun altre, si us plau, que l’enviï..

La niña del pozo/La nena del pou/The girl in the well/a menina do poço…

La festa de l’octubre!!!

Publicat el 1 d'octubre de 2008 per aniol

Els Balances Oktoberfest estem d’enhorabona. Ja ha arribat, ja és aquí…La festa de l’octubre!!! Per què? Perquè avui és primer d’octubre i és temps de…Balances!!!
Balances Oktoberfest s’ha convertit en un lloc de culte dins l’àmplia varietat de blocs de vilaweb. No tenim ni un any de vida i els nostres registres de visites són modestos, perquè som de culte. Lluny de les 60.000 visites que aconsegueixen blocs germans del nostre especte, nosaltres només tenim 5884 visites des de l’inici, 4838 de les quals són també a les nostres entrades. Però n’estem orgullosos perquè les nostres entrades es basen en el frikisme personal de dos balances nascuts en…La festa de l’octubre!!!

Us puc donar algunes dades curioses respecte al bloc Balances Oktoberfest. Tenim un total de 56 “posts” (57 amb aquesta) i 58 comentaris. Algú podria pensar que toca un comentari per entrada, però res d’això: hi ha moltes entrades sense comentari. De fet, el nostre record de comentaris el té l’entrada Gasolina o Dièsel? de la categoria Els debats del fons del pou amb un total de 9 comentaris. El segon post amb més comentaris és la Campanya contra el paper de regal amb un total de 5.

Pel que fa a quina entrada ha estat la més visitada, hi ha un empat aferrissat a 228 visites entre dos “posts”: el post de naixement del bloc “BENVINGUTS AL BLOC DE BARROBÉS & BORGES i LOS OTROS de Alejandro Amenabar de la categoria Quina merda de peli!

El “comentarista” oficial de Balances Oktoberfest és l’Eduard. Sempre atent a les noves entrades, no deixa de queixar-se amargament i de renyar-nos quan veu amb tota la raó que passen dies i dies i dies i no hi ha entrades noves. Entonem el mea culpa, Balances Oktoberfest necessita més ritme d’entrades i anar omplint categories buides. OK.

Bé, ja ens coneixeu una mica més. Som tan frikis que necessitem la vostra interacció encara que els nostres “posts” siguin rars de collons. Per exemple, pelis i llibres tenen un paper destacat. Però ens agrada matxacar pelis que creiem que són una merda i vanagloriar només aquelles que ens agraden a nosaltres. I en quant als llibres, això sí, som irreductibles:només busquem bona literatura perquè creiem que la bona literatura és un gènere en extinció, ofegat i destruït per jocs angelicals i ombres ventoses.

Cada 23 de cada mes recordem un dels grans de la literatura catalana del segle XX, Josep Palau i Fabre, i comptem els mesos sense ell; la Glòria ens fabrica les seves IOPs, relats sobre les seves excursions per camins, i sobretot per muntanyes; hem vist alguns vídeos com el de l’autènctica veritat de l’11-S o el petó més llarg de la història del cine; ens vam despedir del gran Gauxu pels seus serveis i, per últim, entre d’altres, el nostre gran èxit, escrit per la balança Glòria barrobés, ha estat L’hora dels estromatòlits que ha causat furor dins la comunitat vilawebenca.

Estem d’enhorabona i ho volem celebrar amb tots vosaltres. És temps d’octubre i és temps de balances!!!

sergi borges

Com diem habitualment, molt agraïts si ens doneu a conèixer als vostres amics i coneguts.

Barcelona galàctica

Espectacular pregó per a les Festes de la Mercè del nostre cantautor galàctic Jaume Sisa. Us deixo l’enllaç i quan tingueu temps us recomano ferventment que no us el perdeu. Dic quan tingueu temps perquè dura poc més de mitja hora. És un compendi magistral entre una Barcelona que ja no existeix, amb els seus espais i costums que tants cops hem sentit, i la que hauria de ser ara i que no ho és.
Dimarts 23 d’abril a les 11 de la nit a la Plaça Catalunya, Barcelona viurà una nit galàctica, amb pluja o sense, gràcies a Sisa i amics. Qui sap, tractant-se d’en Sisa, potser la nit de dimarts és aquella on qualsevol nit pot sortir el sol.
Us deixo amb un dels moments d’èxtasi del pregó i us encoratjo a què el veieu.

Foto: trovadores.net

És aquest el nervi estimulador sentimental d’una
Barcelona que més m’estimaria amb menys turistes
pixaners i més viatgers il·lustrats, amb menys txàndals
olímpics de patacada i més boletaires d’innocència
nua amb el cap a les estrelles, i amb els buròcrates
emmagatzemats al Museu de Cera i els taurons
especulant amb casetes retallables i hortets metafísics
i no pas amb sostres i parets –que, tant de bo, no
fossin de ningú!–.


twitter: @Boktoberfest73

Un conte-homenatge al meu antic pis

Publicat el 31 de juliol de 2008 per aniol

Ara que visc dins la tranquil·litat bucòlica de Collsuspina, em ve de gust recordar la memòria de la meva antiga llar d’indústria recuperant un conte que vaig escriure en el seu dia per a la Lidia i la Irma…

Basat en una història real…

KAFKA

La va descobrir la Lidia, un vespre, mentre miraven la tele, una merda de pel·lícula en un dels canal de cable on no hi feien mai res de bo. La Lidia havia anat a rentar-se les dents, fastiguejada, i en tornar del lavabo va anunciar que hi tenien una cuca gegantina.

-Mata-la! –va ordenar immediatament l’Irma, fent una ganyota d’angúnia.

-Jo l’he de matar? –va protestar la Lidia.

-Jo sóc artropofòbica! –es va excusar l’Irma.

-I què? –va respondre la Lidia-. Anirem les TRES al lavabo i acabarem amb ella.

Però l’Irma es va excusar dient que havia d’estudiar i es va tancar a l’habitació amb els peus damunt el llit. La Glòria i la Lidia, soles davant el perill, es van quedar una estona al menjador mentre discutien l’estratègia. No va ser fàcil. La Lidia sostenia que la millor manera era esclafar-la amb una bota. La Glòria defensava la tàctica de l’aspiradora, que tants bons resultats li havia donat contra les aranyes mutants de l’àtic on havia viscut en el passat.

-Però a l’aspiradora no es morirà. Es quedarà a dins, alimentant-se de tota la merda i criant! 

Després de sospesar l’horror que allò suposava, van decidir-se finalment per l’opció expeditiva: la bota. Van triar cuidadosament l’arma del crim, de sola dura i resistent i van
enfilar el llarg camí del passadís fins a la porta amb l’estrella, la porta del lavabo, el cau de la bèstia.

La van obrir, bota en mà i, des del passadís, van fer un escanneig visual.

-Està aquí! –va exclamar la Lidia-. Déu meu, és enorme!

La Glòria es va ajupir per veure-la. En efecte, era monstruosa, allà plantada darrera la pota
de l’armari metàl·lic IKEA: una veritable criatura de l’avern, amb la seva carcassa marró metal·litzada dissenyada per a sobreviure un holocaust nuclear, un ésser formidable fruit de l’enginy evolutiu de la natura.

La Lidia, sense pensar-s’ho dues vegades, va passar a l’atac, colpejant el terra de sota l’armari sense pietat amb la sola de la bota, però el monstre va resultar ser un digne rival i fent gala de la seva gran agilitat i velocitat va fugir. En alçar la bota, no hi era, com elles havien esperat, esclafat. S’havia esfumat, esvaït, a saber cap a on.

Les dues noies, van tornar a tancar la porta del lavabo per redissenyar un pla des del passadís. 

-Crec que el millor és calçar-se la bota –va afirmar la Lidia, i va procedir a treure’s una de les sabatilles per posar-se l’arma de destrucció coleoptèrica.

Va respirar fons i va entrar al lavabo de nou. Però la bèstia ja no hi era.

-Ha entrat per la finestra, segur, aquest matí quan l’he oberta per ventilar. Això ha vingut de casa els veïns –anava dient, mentre es preparava per l’assalt imminent.

Al final, van decidir que el millor era ignorar la seva existència. Tornar a obrir la
finestra per donar-li l’oportunitat de sortir i deixar-la.

Era més fàcil dir-ho que fer-ho. La vida ja no va tornar a ser el mateix. Cada viatge al lavabo es va convertir en una expedició a la selva, on calia guaitar primer tots els racons abans de poder seure a la tassa.

Van decidir abordar la situació convertint-la en un objecte familiar, menys terrorífic i així
cadascuna, per la seva banda, li va posar nom. La Lidia li deia Cuqui, la Glòria Kafka i l’Irma Darth Vader. Obrien la porta del lavabo i xiuxiuejaven el nom de torn abans d’entrar, per no espantar-la, perquè es quedés al seu racó, fos on fos, i no sortís mentre elles feien la seva. Van deixar de dur sabatilles d’anar per casa i les botes de muntanya es van convertir en el calçat oficial del pis.

Al poc temps, van deixar de dutxar-se, perquè la idea de descalçar-se damunt la catifa en forma de cor era massa horrorosa, perquè la idea de despullar-se i que el Cuqui/Kafka/Vader les estigués observant, esperant el moment per a passejar-se damunt la seva pell nua, els resultava insuportable.

Un dia fatídic i funest, la Glòria, en un descuit fatal, va oblidar tancar la porta del lavabo
després d’anar a pixar. 

-Però què has fet? –va cridar la Lidia, empal·lidint.

-I si ha sortit? –va ser l’exclamació d’horror i desesperació de l’Irma, abans de començar a
gratar-se tot el cos.

La situació no era per menys. I si realment havia sortit? Ara podia ser en qualsevol racó de la casa. A la cuina, al menjador, fins i tot a les habitacions. I ara què?

Dos mesos després, el pis es llogava.

La Lidia va acceptar una oferta de la Universitat de Leiden per a donar-hi classes, la Glòria va decidir provar sort a Austràlia i l’Irma es va hipotecar les celles per comprar un pis al Raval.

No se sap què se’n va fer del Cuqui, també conegut com Kafka o Darth Vader.

Possiblement va sortir aquella mateixa nit altre cop per la finestra on havia entrat, a la recerca dels seus, que vivien còmodament al pati dels veïns de sota. Potser es va quedar trista i sola en un racó, malferida pels cops de bota de la Lidia, a esperar la mort i la descomposició posterior. Potser va sortir del lavabo per sota de la porta i es va estar passejant per la caixa de queviures de la cuina, pel piano de la Lidia, pels Cd’s de l’Irma, pel llit de la Glòria –que dormia a terra.

Qui sap? No ho sabrem mai.

Glòria