BALANCES OKTOBERFEST

Març

Surt el sol… la vista des de la 10a planta de Vall d’Hebron és magnífica. Barcelona s’il·lumina mentre el meu pare es nega a abandonar aquest món. Com a mínim el seu cos. La seva ànima ja fa dies que dorm. Nosaltres no. Impossible. Ahir al vespre la meva mare ens va convocar a tots amb urgència. La doctora li ho va demanar perquè ja no passarà la nit. Jo havia sortit tres hores abans per prendre l’aire i vaig tornar corrents. El Marc i el Carles també hi van fer cap bastant ràpid. Qui va costar més de trobar, perquè no té mòbil, és l’Edu, que al final va rebre el missatge i va sortir a agafar el tren a Vilafranca a quarts de 10, tal i com anava vestit, sense pensar d’agafar una muda ni res.

Però el meu pare no ha tingut mai pressa, ens ha fet esperar tota la vida… Fins l’últim moment. I aquí estem tots aplegats al voltant d’un llit després d’haver passat la nit en una saleta incòmoda amb una altra família en les mateixes circumstàncies que nosaltres. Esperem, tots, mentre dues vides es va apagant a poc a poc.

Ell dorm en el seu coma hepàtic. De tots, l’únic que li parla és el Marc, per cantar-li resultats de futbol. S’inventa una victòria a la Copa del Rei encara per jugar, que finalment no encertarà.

–Si demà encara hi és li explicaré la Champions- li comenta al padrí Manel. Ja no hi serà a temps, però-. Ara sense el papa em podré desintoxicar de futbol –diu, i ho explica com si li hagués tocat el paper de manera obligatòria i en contra de la seva voluntat-. Oh, i tant!  L’Edu i el Carles passaven, així que em va tocar a mi. Em feia recitar les alineacions davant els seus amics: Barça-Sporting, 5 a 1, Asensi, Cruyff, Sotil, Marcial, Rexach, Costas, Rife…

Jo no me’n recordo, acabava de néixer, llavors. I a més, era una nena i a les nenes ningú no els feia aprendre alineacions, suposo. Això sí, del Carrusel Deportivo en caravana de diumenge a la tarda a la nacional II tornant de Premià no me’n vaig deslliurar mai: “¡Gol en las Gaunas! ¡Penalty en Balaidos!”. Tots set i el canari apilonats en un R12 escoltant la lletania dels estadis.

No havia de passar la primera nit i ja s’acosta la segona. Les infermeres van i venen pels passadissos. L’home que ha tingut la mala sort d’haver de compartir habitació amb el meu pare gairebé no rep visites. Ahir va venir la filla una estona. Haver de veure com el teu company d’habitació es va morint a poc a poc ha de donar-te uns ànims espectaculars, vaja. I a sobre no el deixem dormir, ara entrant i sortint.

L’Edu i jo ens hem quedat sols mentre els altres anaven a casa a dutxar-se, a sopar. Ens hem quedat en silenci contemplant la penosa respiració del nostre pare. Cada alenada sembla que hagi de ser la darrera. Però hi torna, tossut com una mula. El seu fetge ha dit prou fa dies però el cor encara s’entesta en bategar. Ell, mentrestant, dorm. No sabem si somia.

Aquesta nit ens quedarem el Carles i jo. El Marc, l’Edu i la mama tornaran amb el primer metro a les 5 del matí. Silencio el mòbil; reconec que milers de hooligans cantant el “You’ll Never Walk Alone” és un to bastant escandalós per a un hospital.

Aconsegueixo adormir-me a la cadira reclinable. Comença a fer-se de dia quan em desperten la mama, l’Edu i el Marc, que tornen. Tot continua igual. El Carles i jo marxem a dormir una estona, ell a casa seva –és l’únic dels germans que encara viu a Barcelona, amb la Marta i el Joan- i jo al pis familiar.

A casa, repassant el correu electrònic un moment abans de ficar-me al llit, després de dues nits en cadires, rebo la trucada del Marc. S’ha acabat l’espera. Ja no tenim pare. Me’n vaig a dormir una estona; ens espera una tarda llarga al tanatori.

 

Sancho d’Àvila. Gent i més gent va apareixent durant tota la tarda. 80 anys reduïts a tres grans corones de flors, un taüt i una túnica blanca. I molta gent: amics del pare i amics dels fills, parent veïns i gent que no hem vist en 20 anys. Li han fet una targeta de recordatori amb una barca a la vora de la mar; sembla un dels seus quadres. Ja feia anys que no pintava, ara. Però a casa ens queda una col·lecció de marines i paisatges de diverses dècades.

El Joan somriu aliè al món als seus 8 mesos. Va passant de braç en braç per la família encantat de la vida. La Marina també ha vingut però les bessones s’han quedat a Sant Feliu. En pocs anys han perdut els dos avis. Finalment al vespre marxa tothom i podem tornar a casa. Demà, finalment, s’haurà acabat.

 

La família de Gandesa apareix al matí, pel funeral. Molta gent que ja va venir ahir repeteix. El Carles, fidel al seu estil, arriba just a un minut de començar la cerimònia, tan tranquil –nosaltres ja l’estàvem trucant histèrics- i encara s’atura a saludar la família i alguns dels seus amics. La Marina l’arrossega pel braç fins la saleta abans que tapin el taüt perquè ens en puguem acomiadar tots junts. L’Edu fa quatre dies que va amb la mateixa roba amb què va venir de Vilafranca, i ho va explicant alegrement a tothom. La cerimònia, de la mà del Pepus, és bastant particular. Acaba amb una estrofa del virolai que no se sap ningú.

 

Seguim el cotxe fúnebre, que va deixant una pluja de pètals per la ronda litoral, camí de Les Corts. És gairebé poètic. La petita comitiva fa una volta al Camp del Barça; és un bon comiat pel papa.

-Heu vist quina masia més maca hi ha aquí? –exclama l’Edu. La mama i jo ens el quedem mirant perplexes. Curiosament, és la mama qui li explica-. Ah, és clar…

A la porta de les Corts ens esperen el Pepus, els Manels i la Gemma, la fillola; són els únics que han vingut. La Marta ha marxat a casa amb el nen i les bessones s’han tornat a quedar a Sant Feliu; estaven massa afectades i no s’hi han vist en cor.

Al cementiri van amb retard. Esperem en un banc al sol, al costat del cotxe fúnebre, immersos en aquella calma plàcida de nínxols i creus sota un passadís de xiprers.

Els empleats aparten la làpida difuminada amb l’ajut d’una mena de grua; gairebé no es veu el nom, tot i que és igual. Segurament serà el darrer de la família enterrat aquí. Els altres tenim plans diversos: la mama vol que les seves cendres reposin amb la iaia Carme; jo aniré a la piscina de morts de la facultat de medicina; el Marc vol anar als voltors –dubto que el deixin-…els altres no ho sé.

-Des d’aquí podrà sentir cantar els gols del Barça- dic jo. Acceptem amb unanimitat que això de ben segur el fa feliç. Llavors el Marc i jo caiem en el detall que l’hem enterrat de blanc. Li hauríem d’haver posat un pin o alguna cosa. Ara ja no s’hi pot fer res.

 

Marxem del cementiri amb un ram de roses de la corona com a record. Acabem dinant tots quatre germans, la mama i la Marina en un restaurant basc de Fabra i Puig. Els cambrers deuen pensar que celebrem alguna cosa, un aniversari o així. Espero que a ningú se li acudeixi preguntar-ho per fer-se el simpàtic. “Venim d’enterrar el meu pare, de fet”.  

 

Juny

 

Les Corts, de nou. No sé com ho he de fer. El nínxol familiar queda molt amunt. Però la gent que hi deixa flors bé ho fa d’alguna manera, oi? Tot i que no són flors el que hi vull deixar. L’encarregat em mira un xic estranyat quan li ensenyo el CD. No gosa preguntar però el mira de reüll-. És la final de la Champions –li explico, tranquil·lament-, és pel meu pare.

El noi somriu i s’ofereix immediatament a buscar-me una escala. És que el vam enterrar de blanc, penso. Calia posar-hi remei.     

 

Torno cap a casa i deixo els morts en pau, entre carrers, edificis i camps de futbol.

G.

Hi ha molts pobles que tenen una plaça principal, plena de terrasses i de vida. L’Escala no té una plaça, té una platja, una platgeta fantàstica (de fet, d’uns anys ençà en són dues, des que van treure les barquetes del Port d’en Perris). Els escalencs residents que hi viuen tot l’any potser ressenten que se’ls ompli tant el poble de gent a l’estiu o potser no, no ho sé (n’hi ha molts que en viuen directament). Jo m’imagino el privilegi que ha de ser gaudir en exclusiva d’aquesta platgeta un matí laborable de primavera -si no bufa el vent gèlid-, o cap a finals de juny, abans que arribi l’horda de famílies franceses, holandeses, belgues i del país.

La nena del pou

A vegades, la boira venia i marxava amb rapidesa, doncs els vents imperants (Londres és ciutat de vent) l’escampaven, però sovint perdurava durant dies deixant entreveure un sol tènue entre l’espessor freda i groguenca.

La pitjor dècada de boires va ser la de 1880, i el pitjor més sempre era novembre, quan, segons escriu Nathaniel Hawthorne: “La boira era més densa que mai, molt negra, realment, més una condensació de fang que cap altra cosa, era com el fantasma del fang, el vehicle espiritualitzat del fang mort a través del qual els difunts habitants de Londres que caminen per l’Hades es manifesten.”

En deien la “London Particular” amb una mena d’orgull, era l’emanació particular de la ciutat més gran i poderosa del món. Els londinecs vivien dins una boira groga i estaven orgullosos de sobreviure-hi tot i que la boira obligava a encendre els fanals del carrer i els llums de gas durant el dia per veure-hi dins les cases i els comerços.

L’atmosfera de total obscuritat en molts carrers sense enllumenat va propiciar l’amagatall perfecte per als robatoris, la violència i les violacions a un ritme sense precedents. En aquest sentit la boira era “pròpia” de Londres perquè n’accentuava el cantó més fosc. Deien que l’olor acre de la boira era senyal de contaminació i epidèmies. Per a alguns forasters aquella boira desafiava la imaginació perquè aquella foscor no semblava pertànyer ni al dia ni a la nit i dins seu el món quedava en suspens, la boira esdevenia un indret per ocultar-hi secrets, murmuris i passes esmorteïdes.

Probablement per això la boira que Carlyle anomenava “tinta fluida” és el personatge principal de les novel·les del segle XIX ambientades a Londres.  La ciutat de Conan Doyle i de Sherlock Holmes, la ciutat dels crims sense resoldre, és la ciutat de la boira per antonomàsia. Tot i que la novel·la de boira per excel·lència és Dr Jekyll i Mr. Hyde, de Robert L. Stevenson. En ella Londres esdevé la ciutat on el bé i el mal conviuen ocults a les boires canviants, omnipresents a la narració.

Van ser les boires que embrutien els edificis de sutge i els feien desaparèixer la causa que els arquitectes de l’època decidissin vestir els seus edificis de totxo d’un color vermell brillant, un color que ara ens pot semblar cridaner, però que llavors representava el triomf de la visibilitat. Diuen que els edificis de London són més bonics quan plou, com si els haguessin construït per brillar sota l’aigua. Però potser les cases de Londres estan dissenyades per ser boniques dins la boira. De fet, Monet va anar a Londres expressament per pintar-hi aquest fenomen, que ho engolia tot i ho feia intemporal i etern. El quadre que il·lustra aquest apunt pertany a aquest pintor.

A principis del segle XX va disminuir dràsticament la freqüència i la intensitat de la boira. Segurament a causa de l’expansió de la ciutat, que va dispersar les indústries.

H.T. Berstein es va dedicar a estudiar el fenomen de quan, com i on apareixia la boira amb més intensitat per escriure la seva obra La misteriosa desaparició de la boira eduardiana de Londres. 

Diuen que la darrera boira “autèntica” va aparèixer un 23 de desembre de 1904 i que era totalment blanca. A les dècades dels 20 i dels 30, aquestes boires típiques anomenades pea-soup (sopa de pèsols) es van anar esvaint. Tot i això, els estudis de cine Stoll havien de tancar durant l’hivern perquè la boira s’instal·lava dins els estudis durant tres mesos i la gent recorda com, en obrir la porta, el núvol groguenc penetrava dins les cases i envaïa els racons.

I és que aquest fenomen tan característic de la ciutat no estava disposat a desaparèixer així com així al segle XX, que viuria les pitjors boires de la història de Londres. Són les anomenades “smogs” (combinació de les paraules smoke – fum- i fog – boira-)  dels anys 50, que van causar la mort de milers de persones per asfixia i problemes respiratoris. Aquestes boires eren una massa groguenca i espessa que es colava dines els teatres i tapava la visibilitat de l’escenari. La tarda del 16 de gener de 1955 es va produir una obscuritat local a la ciutat de Londres. La gent que hi era recorda tenir la sensació de viure la fi del món.

La traca final, la Killer Smog de 1962, va deixar la ciutat sumida en una nul·la visibilitat durant tres dies i va causar estralls; va provocar l’aturada de cotxes i trens i la mort de 60 persones. Segons els diaris, la densitat del fum a la ciutat aquell dia era 10 cops superior a la normal i la quantitat de diòxid de sulfur 14 cops superior al normal.

Sis anys més tard, la definitiva Clean Air Act (Normativa de l’aire net) marcaria l’inici de la fi de la boira de Londres. La substitució del carbó per l’electricitat, el petroli, el gas i la renovació urbanística que reduïa la densitat de construcció van fer la resta.

Però la boira que Tàcit va descriure fa més de 2000 anys encara plana damunt la ciutat com un fantasma en forma de contaminació, tot i que això els passa a totes les ciutats, per desgràcia. I no té res de romàntic.

(Aquest apunt és una adaptació resumida del capítol “A Foggy Day” del llibre London: The Biography, de Peter Ackroyd).

Diu el Sergi que no s’és persona si no s’ha viscut a London, encara que siguin uns pocs dies. -Londres no és Anglaterra-, em van dir un cop, fa molts anys, durant la meva primera de moltes visites a la ciutat.
És cert, Londres és especial. És una cosa viva, amb ànima; si no ho creieu pregunteu-li a Peter Ackroyd, autor de London: the Biography, un llibre fantàstic sobre la història de la capital anglesa.
Jo crec que Londres t’atrapa per una raó molt concreta. Conrad la va especificar molt bé, al meu parer, en boca del protagonista de El Cor de les Tenebres: “And this also,” said Marlow suddenly, “has been one of the dark places of the Earth.” Sí, també ha estat un dels indrets tenebrosos de la Terra. La ciutat que un dia va ser el centre del món i en té com a herència d’aquest fet una població cosmopolita, aiguabarreig de races, llengües i religions –alguns de diverses generacions, altres acabats d’arribar-, també ha estat llar de misèria i escenari de fets sinistres: és la ciutat de la boira assassina, la ciutat de Jack l’esbudellador, de les epidèmies de còlera i de la Torre que va veure executar tants personatges il·lustres, però també és la ciutat de Shakespeare, de la Royal Geographic Society i del metro -el més antic del món i el més evocador-.

Torno a jugar a futbol. Futbol sala. Feia molts anys que no hi jugava i el cos se’n ressent, ha perdut automatismes i es fa el que es pot.

Dilluns passat vaig jugar un partit. En l’únic moment que vaig guanyar la posició al defensa, i quan anava a rematar una centrada rasa i franca, vaig notar com em ‘caçaven’ per darrere en un penal clamorós que l’àrbitre mai va pitar. El pitjor fou sentir com el genoll es retorçava, i notar aterrit com es contreien totes les articulacions fins al límit: si el defensa em cau a sobre, vaig tenir temps de pensar, adéu genoll, me’l rebenta per tot arreu: em destrossa els lligaments.

No fou així afortunadament. Em va deixar un trauma que se’n va amb antiinflamatoris.

El que m’agradaria contar-vos de veritat va ser el que em va succeir després quan vaig arribar a casa.

P*** COMPANYIA ELÈCTRICA!!!

Intentar aparcar de nit a Gràcia és quasi missió impossible. Després de voltar un quart d’hora a la recerca d’un forat, el deixo en zona de càrrega i descàrrega. Abans de les vuit, fora, sinó la grua se l’emporta.

Són mitjanit tocades.

Coix, molt adolorit, com si dugués una totxana per genoll, arribo a casa i al creuar la porta de ferro de l’espai comunitari em cago en la puta companyia elèctrica: no hi ha gens de llum a cap bloc de pisos.

No s’ha de ser un setciències per deduir que no hi haurà ascensor fins al sisè. Però és indescriptible aquella horrible sensació que hom pot tenir quan obro la porta del vestíbul i comprovo que allà no hi arriba ni la llum del carrer. La gola d’un llop. Empasso saliva. Em batega el cor. Vaig coix.

La cosa és molt fàcil, em tranquil·litzo, ‘ves comptant pisos i al sisè t’atures, encertes la clau i endins, salvat’. Però, hi ha entresòl? I principal? Mai m’hi he fixat. Torno a posar-me nerviós. De tota manera, comptaré.

Pujo agafat de la barana en un ascens penós. Tinc els ulls oberts, però és com si els tingués tancats: absència total de llum. No se sent res de res. Penso: i si hi ha hagut un extermini extraterrestre i estic sol al món? Encara no m’he creuat amb cap ésser viu. Home, és més de mitjanit. Ric nerviós.

Quan em sembla que sóc al tercer pis, en realitat no en tinc ni idea en quin sóc. Com sé realment que és el tercer? I si és el quart real? O el fals segon? Ai, ai, ai. Em torno a calmar: ‘pujaré fins al setè, que és l’últim, i després en baixo un’. Fàcil. Com sabré que sóc al setè? No podré seguir l’ascens. Però, no hi havia més tros d’escala cap al terrat?

Miro de pensar amb altres coses. Que si en francès, que si en anglès, que si en la feina, que si en el Barça, que si en la cama…
 
M’he distret i vaig pujant més tranquil. Recordo que hi ha una tanca que barra el pas a tot aquell que vagi més enllà del setè. Quan hi topi, hauré de recular. Respiro. Vaig coix. Genoll inflat.

No sé quin és el moment que me n’adono que alguna cosa no va bé. Vaig pujant pisos i ja puc afirmar que com a mínim sóc al sisè. Ja fa massa estona que ascendeixo. Bé, el setè serà el proper, ja ve la tanca.

Quan intueixo que passo per davant de les dues portes corresponents al pisos en qüestió, tinc l’esperança que picaré amb la tanca i tan sols hauré de descendir-ne un. Però cada cop que giro, els peus troben escales que pugen.

Vaig a les palpentes.

És al cap d’un moment que noto la suor freda a l’espinada. És impossible. Per molt que pugi coix, tot i que vagi molt lent, el sisè ja l’he deixat enrere. El més inquietant és: i la barrera del setè? Per què no apareix? No hi hauria d’haver més edifici!?!!?

Compto tres pisos més i els peus noten escales que pugen cap amunt. M’aturo al replà… un replà…però, de quin coi de pis?!??!?! La basarda és indescriptible. Molt a poc a poc, molt lentament, toco la porta d’un dels pisos. Fusta massissa. Què haig de fer? Segueixo pujant? Baixo de nou i torno a començar? Vaig coix, un totxo al genoll.

El més fàcil hagués estat treure el mòbil, il·luminar-m’hi o fins i tot trucar la meva parella que malgrat segur que dorm, es despertaria i em treuria d’aquesta bogeria. El mòbil és a casa, com sempre passa en aquests casos: quan més el necessites, mai en pots disposar.

Decideixo seguir amunt, tot i que el pànic augmenta segons vaig pujant cap amunt. La desesperació em fa anar més ràpid, i el genoll se’n ressent. Em dic a mi mateix: ‘mai has pujat caminant, deu ser un ascens molt gran’.

Pujo els graons de dos en dos, de tres en tres, i cada vegada que passo pel replà, reso, prego, suplico trobar-me amb la barrera. Res de res. Més escales, que pugen, a dalt de tot.

Més d’un cop i de dos, ofego un crit. De terror. On sóc?!??!? Quins són aquells pisos que no haurien de ser-hi? I si pico una porta a veure què passa? I si començo a córrer escales avall com un boig? I si se’m parteix per la meitat el genoll de l’esforç?

M’assec als graons. Sento el meu panteix. Impotència. Vull cridar, però em sembla que despertaré no l’edifici, sinó el barri sencer. He anat sumant pisos a la babalà i ara els recompto. Segons els meus càlculs hauria de ser al pis…vint-i-cinquè?!?!?!?! Un gratacel!!!

Ric com un boig, fluix, però ric. Començo a pujar corrent, mentre ric, cada cop més fort, histèric. Me n’adono que corro. LLenço la bossa d’esport. Segueixo corrent cap amunt.

El dolor del genoll és intenssíssim, però m’és igual. Ara ja corro a l’sprint, pujant escales i passant replans, un darrere l’altra. No veig res. Ric histèricament. Cada cop més fort, cada cop més fort, cada cop més fort…

He pujat deu pisos de cop. Els he comptat. M’assec de nou a les escales. El meu cos sua de l’esforç i de la por, cerval. Quanta estona ha passat? Hi penso. Potser mitja hora llarga. He estat ascendint mitja hora llarga?!?!? Les llàgrimes volen saltar dels ulls, és pur desconcert.

Vaig a les palpentes.

Estic tan esverat que sembla que el dolor del genoll ha marxat. Què fer? Baixar, és clar. Començaré de cap i de nou. A la pitjor, sortiré de l’edifici i tornaré a començar. Quin deliri.

El descens és encara més penós. Suat, adolorit, aterrit, i sense esperança ni comprensió, baixo d’esma. De cop un calfred em recorre l’espinada. I si no hi ha cap pis de baix? I si he entrat en una nova dimensió que és una escala negra? I si em passo la resta dels meus dies pujant i baixant escales? I si això és l’eternitat? Accelero el descens, esmaperdut.

Quant temps ha passat? No ho sé. Molta estona. Massa. Una hora? Dificíl de predir. Ho sembla, sembla que hagi passat una hora des que he arribat a casa . Quina fila dec fer? Els ulls fora de les òrbites, tot el cos i la roba amarats de suor, els músculs tensos fins al trencament, el genoll infladíssim.

M’assec de nou. Tanco els ulls. Desfet, m’adormo –o em sembla que m’adormo.

Em desperto –o em sembla que em desperto — d’un bot. Hi ha un llum encès que ve del celobert de l’ascensor!!! M’aixeco. Alguna cosa frega la meva cama. És la bossa d’esports. La recupero. Tiro amunt.

Pujo un pis i quan vull seguir pujant, xoco amb la barrera. Per fi! Mitja volta, baixo un pis com un llamp. M’atanso a l’estora de casa meva. La palpo. És nova i la reconec de seguida. Encerto la clau tan ràpid com mai abans ho havia fet. Tanco la porta i passo tots els pestells.

Miro el mòbil: les dotze i deu minuts!!!

Sóc a casa. Incrèdul.

Obro el llum. Res de res.

Vaig a les palpentes.

@sergi_borges

Primer apunt del 2012. I primer apunt de protesta.

Dit avall i xiulada de protesta #ForaFora contra la botiga Laie Museu Picasso i el seu horari comercial.

A quina hora tanca la botiga Laie Museu Picasso? Oficialment, a les 20h. Doncs bé, a les 19.50 m’han barrat el pas i no m’han deixat passar. Els meus precs han estat inútils. Les mentides de la noia, cremada per l’allau de turistes de tot el dia, flagrants.

La queixa és només contra Laie Museu Picasso; deu minuts abans, una dependenta m’ha atès exquisidament a Laie Llibreria-Cafè de Pau Claris, que tot sigui dit és una de les meves llibreries preferides de Barcelona.

Vagi per endavant que la culpa és meva: si hagués anat a la botiga Laie del Museu Picasso abans, aquest post no existiria. Un cop dit això, però, m’agradaria llençar algunes reflexions.

Aquí va la pel·lícula dels fets.

Dimecres 4 de gener. Temps de regals de reis, temps de nadal. El consumisme, a tota màquina.

Baixo caminant des de Gràcia fins a Laie Llibreria – Cafè de Pau Claris. Demano una ‘cosa’ molt concreta –un regal que havien de portar els reis — i una dependenta m’atèn exquisidament. Em diu que no ho tenen, m’explica on ho puc trobar, em mira quins models hi ha a les altres botigues, hi truca per assegurar-se on n’hi ha ‘això’ que vull i em diu l’horari comercial de Laie Museu Picasso: tanca a les 20h. Mirem l’hora: 19.38. La dependenta riu. Li dic: gràcies, a veure si hi arribo. No crec, em diu, vas a peu?; Sí, adéu i moltes gràcies.

Arribo a Laie Museu Picasso en una hora indeterminada entre tres quarts de vuit (20.45) i tres quarts i cinc de vuit (20.50). Una noia rossa és a la porta obrint-la perquè surtin els clients de dins. Mala espina. Un ‘prosegur’ ben a la vora barra l’entrada.

M’hi atanso decidit per entrar-hi, però la noia em barra el pas. Em diu: ja hem tancat. Li dic: només vull una ‘cosa’ molt concreta. Li dic quina ‘cosa’ és. Diu: Ui, no, aquesta secció està tancada. Tots dos mirem: els llums oberts de la secció i l’accés obert. Primera mentida.

Escolta’m, que li dic, és només agafar una cosa. A més a més, encara no són les vuit. No pot ser, em respon, la caixa ja està tancada. Segona mentida perquè una cua de por davant nostre així ho demostra. Li dic: vinc de Laie Pau Claris expressament, serà només un moment, demà no puc venir… Em diu: no pot ser, que se les carrega ella, que no, que no i que no.

Els meus precs no funcionen.

Amenaço feblement i sense convicció: posaré una queixa.

Emprenyat? A mida que m’allunyo del Museu, m’hi vaig tornant més i més. Frustradíssim. Quina ràbia.

Entenc que la noia deu portar un munt d’hores allà pencant, aguantant mil turistes per hora, però si la botiga tanca a les 20h, l’accés d’entrada ha ser fins a les 20. Si no que ho especifiquin: darrer accés a botiga a les 19.45h. És ben senzill.

A més a més, per què menteix? És el que més ràbia em fa.

No faré cap queixa oficial, però l’extraoficial és aquesta.

I què en penseu, vosaltres, de tot plegat?

M’havien o no m’havien de deixar entrar?

Recordeu que és temps de regals de reis, és temps de Nadal, i el consumisme, a tot drap.

sergi borges

Se’n va el 2011 i li diem adéu, igual que jo li dic adéu al barri de Sant Andreu de Barcelona que m’ha acollit durant 7 anys de la meva vida.

Oficialment des de l’1 de novembre i realment des del 25 del mateix mes, vivim al barri de Gràcia.

Hi ha una sentència que diu: ‘A l’home no se’l jutja pels cops que cau, sinó pels cops que és capaç d’aixecar-se‘.

Totalment ‘argentinitzat’, físicament a Barcelona, però mentalment a Buenos Aires, els murs, les parets, els carrers i la gent de Sant Andreu em van ajudar a aixecar-me.

Aquí va un record per a la gent de Sant Andreu, a qui els dedico aquest apunt de comiat:

Foto: Naldos (cliqueu-hi a sobre)

Adéu al forn de pa Can Tur, amb el seu pa de pagès excel·lent i els seus croissanets de xocolata; adéu als embotits i les carnasses de Can Nofre, per llepar-s’hi els dits; adéu al Bonpreu del carrer Santponç amb tantes i tantes hores gastades a les seves maleïdes cues; adéu a la biblioteca de Can Fabra Ignasi Iglesias; adéu a la ferreteria Timoneda de Fabra i Puig que em va aguantar (i ajudar un piló) les meves perorates de bricolatge de pa sucat amb oli, compensades per la gran despesa feta; adéu als bons amics del millor racó de Sant Andreu, La Lira del carrer Coroleu, on vam anar a sopar tants i tants dijous amb els seus bocates de botifarra, i els seus frankfurts gegants; adéu al Diego de Fabra i Puig, on érem sempre ben rebuts i molt ben atesos quan ens venia de gust una pizza, un plat combinat, una amanida; adéu al petítissim i desconegut carrer Cervera, allà on teníem el nostre piset i on tots els veïns vivíem harmoniosament, especialment adéu al Ricard, la Roser, en Marc i en D’artagnan, els entranyables i estimats veïns del segon segona; adéu …

Adéu, Sant Andreu.

(Continuarà)

10 d’abril de 1815.

El Tambora entra en erupció en una illa d’Indonèsia, aniquilant la seva població. Això és tot? Noooo….

1816:

Europa espera la primavera que no arribarà mai. No deixa de ploure i de nevar i els rius es desborden. 200.000 persones moriran de gana en els anys següents.

Als Estats Units les gelades i la sequera maten les collites; vedells i xais moren tan sols néixer.

Al Canadà, el desgel no s’arriba a produir. Es baten rècords històrics de temperatures baixes, mai vistos. 300 km de gel entorpeixen l’arribada dels vaixells amb subministraments.

A la Xina el fred mata arbres, collites i búfals. Les inundacions provocades per una alteració dels monsons acaba de rematar la jugada.

La mateixa alteració del monsó provoca una epidèmia de còlera que s’estén des del Ganges fins a Moscou.

Les gelades i nevades arriben a Taiwan, un país tropical.

Les espantoses collites arreu fan pujar el preu dels aliments. Al Regne Unit i a França es produeixen revoltes causades per la fam. A Suïssa arriben a declarar l’estat d’emergència – pagesos desposseïts, vídues i nens abandonats han inundat les grans ciutats, que ara van plenes de prostitutes, pidolaires, carteristes i lladres.

A Irlanda, a més a més, un brot de tifus contribueix a la mort de 100.000 persones.

A Hongria hi neva neu de color marró. A Itàlia no, és vermella.

A Suïssa, John William Polidori i Mary Shelley visiten el seu amic Lord Byron, però el mal temps no els deixa sortir de casa. Ella escriu Frankenstein, Lord Byron escriu el poema Darkness (Obscuritat) i Polidori la novel·la El Vampir (gran demostració del fantàstic estat d’ànim de tots tres).

A Anglaterra William Turner pinta una col·lecció d’aquarel·les per reflectir unes postes de sol excepcionalment rogenques.

A Alemania, a conseqüència de l’augment dels preus de l’avena, Karl Drais decideix buscar una alternativa al transport a cavall i inventa el velocípede, antecessor de la bicicleta.

Hivern. A Nova York – que rep una allau migratòria massiva de granjers arruïnats des de Nova Anglaterra, i Vermont-  la temperatura arriba als 32ºC sota zero. Es glaça la badia fins al punt de permetre el pas de trineus arrossegats per cavalls.

Juny. A Suïssa, la paret de gel que s’havia format a la glacera Giétro dos anys enrere s’esfondra amb resultats catastròfics.

I tot perquè el 10 d’abril de 1815 un volcà a la llunyana Indonèsia va entrar en erupció enviant tones de cendra i sofre a l’atmosfera, que van alterar el clima del planeta. Ens creiem els reis de la creació, però som ben poca cosa.

La nena del pou, inspirada per la meva darrer feina “L’any sense estiu”.
http://www.yourdiscovery.com/earth/year_without_summer/intro/index.shtml

http://www.disclose.tv/action/viewvideo/170523/the_year_without_summer__danger_of_volcanoes/

 

TRANSFER SEASON, en diuen en anglès. Bàsicament vol dir que els jugadors estan de vacances i els diaris esportius han d’omplir pàgines. I la millor manera de fer-ho és parlar de possibles traspassos i alimentar tot un ventall de rumors i intercanvis de cromos de tota mena que van de perfectament plausible a totalment surrealista. 

I el rei de l’estiu, de fa ja uns anys és, de forma indiscutible i sense que ningú li pugui fer ombra, CESC “dia de la Marmota” Fàbregas. Ja no sabem en quin dia vivim perquè els diaris esportius ens confonen col·locant la seva foto a la portada cada dia. Analitzen i interpreten els seus gestos i les seves paraules com si fos un profeta per intentar extreure’n alguna pista sobre el seu devenir, del qual, aparentment, en depèn el futur de la humanitat. I sembla que tots els seus gestos i paraules tenen un propòsit. NO és el mateix si ha menjat roastbeef, pa amb tomàquet o cocido madrileño, no. 

Ni és igual amb quines paraules acomiada els seus companys d’equip o de selecció o els seus tweets. Hem de llegir entre línies, fins i tot amb quin dit es fa les burilles per saber quina direcció pren la seva vida i de retruc, la nostra. 

Però és clar, la història no estaria completa sense un malvat, i els diaris i telenotícies ens venen al senyor Arsen Wenger com una mena de senyor feudal implacable i cruel que es nega a deixar marxar el pobre noi i el reté en contra de la seva voluntat tancat en una torre a l’Emirates Stadium. Aquesta espècie d’ogre que se’l va endur quan era un nen, i que continua enduent-se joves indefensos del planter cap al país de Mai Més, també conegut com la Premier League, on els obligarà a jugar contra l’Stoke City en nits fredes i plujoses d’hivern al Britannia. Quin monstre!  I mentrestant el pobre noi llangueix dins la boira assassina londinenca (és igual que ja no n’hi hagi des de fa un segle i que Jack l’Esbudellador sigui mort) somniant de tornar a casa. 

Això la premsa d’aquí. És clar. Els diaris anglesos, mentrestant, demonitzen el Xavi -cosa que té el seu mèrit- entre d’altres; és el mateix exercici d’imaginació periodística i tergiversació de fets i paraules, però a la inversa.  

Sí, és el dia de la Marmota Fàbregas, again! 

Què farem l’estiu que ve si finalment el fitxa el Barça?

La nena del pou

Espectacular infografia que ens mostra un dels temes que més desconeixem –parlo per mi– a l’hora de connectar-se a la xarxa d’internet: les diferents velocitats amb què funcionen les descàrregues als països del món.

Per començar vull dir que sóc un perfecte ignorant d’aquestes qüestions, que em sembla que la meva connexió és de 6Mb i que l’antiga Telefònica –l’exuberant Movistar d’avui dia — em cobra una pasta bestial cada mes per la connexió, les trucades nacionals i l’antivirus ( i em sento prou babau quan quasi bé tothom paga la meitat que jo amb una altra companyia, o bé es connecta gratuïtament via wifi o compta amb no sé quantes mils d’ofertes de diverses noves empreses del ram que li descompten no sé què per no sé quant).

En aquest grafisme ens expliquen les velocitats de descàrrega mesurada en kilobits per segon (Kbps) i cada país té assignada una velocitat mitjana i una punta de velocitat màxima. L’estat espanyol —Ejpaññññña— no és que estigui molt ben situada la veritat. Bé, de fet, Espanya és l’última entre els països de la UE amb una velocitat mitjana de 2539 Kbps i un pic de màxima de 9340, la més baixa entre les velocitats màximes. Fins i tot Síria té una mitjana superior amb 3024 Kbps. Per a què després ens riguem dels països àrabs.

La reina d’Europa és Suècia amb una mitjana de 6181Kbps i una punta de velocitat de 19209, quasi 10000 Kbps més que aquí. A més a més és la quarta del món. La pregunta és: quant deu costar al mes una tarifa plana d’internet a Estocolm?

Jo pensava que el rei indiscutible seria el Japó, però només es troba en tercera posició. La reina mundial és Corea del Sud amb una mitjana de 12021 Kbps i una punta de velocitat màxima de 32708 Kbps. En segon lloc, Hong-Kong. La segona pregunta és: quant deu costar al mes una tarifa plana d’internet a Seul?

L’únic dubte que em queda del mapa és saber que ha passat amb Holanda que segons les dades dels països europeus té una mitjana de 5992 Kbps i en canvi és absent en el rànquing mundial. Hauria d’ocupar la cinquena posició mundial de ple dret.

Dit tot això, m’agradaria que algun expert en el tema ens pogués aclarir quina relació hi ha entre la velocitat de descàrrega i la velocitat de connexió que nosaltres tenim contractada. Una dada al respecte: sembla ser que la nostra connexió és de 6Mb, però és que al Japó la connexió és de 1000 Mb. És certa aquesta informació?

sergi borges