3 i 4 de maig de 1996. Per fi!, la investidura. Dia i mig de discursos, rèpliques i contrarèpliques. L’amfiteatre bull, pepers i peperes no caben als escons: ells, nets i polits, flaires de Rabanne, Paco, elles, rosses i exultants, a mig camí entre Barbie i Lady Di. Els i les sociates tampoc no
4 de març de 1996. El PP ha obtingut més vots que el PSOE però no els suficients per a governar, tampoc per aconseguir que Aznar sigui investit President. Els nostres setze escons tornen a ésser decisius. Encetem una aspra travessia, el mar Roig voldrà engolir-nos, no hi haurà manà celestial per a reconfortar-nos-potser
He trobat un quadern oblidat de pàgines quadriculades, (la quadrícula ha estat la meva aliada des dels anys de la Universitat) tres pàgines escrites ara fa 20 anys sobre les impressions dels meus primers dies com a diputada al Congrés espanyol. No tingueren continuïtat. 3 de març de 1996. La gran diada. Dia d’eleccions
D’aquelles Setmanes Santes romà un record construït amb velles fotografies mai no fetes: El vestíbul de l’Institut convertit en un gran auditori, el professor de religió, capellà il·lustrat, vaticinant-nos sense gaire convicció el purgatori -un paisatge anímic gris com el que es vivia a la ciutat- si no érem nenes virtuoses. Era el temps
A la serra de la Llaberia, a una balma de la cinglera, fa uns 8.000 anys uns homes sobre un mural de mig metre d’alçària de roca calcària pintaren amb pigments vermell i torrat l’escena d’una matança massiva, vint-i-dues figures humanes, abatudes, derrotades. És la representació pintada d’una narració oral, la d’un fet terrible, de
Molts són els pelegrins, homes i dones, asseguts als peus de l’imponent Ròc Amador, recuperen forces del llarg romiatge abans d’enfilar la dura pujada a la vila de les moltes esglésies. Un home es posa dempeus, té uns 30 anys, 33 potser, duu la capa de pelegrí, sarró i bordó, cabells llargs i barba descurada, el capell
El notari públic Jaume d’Arters, manresà, escrigué amb posat seriós i perfilada cal·ligrafia les últimes voluntats del veí Bernat de Cases. Bernat es disposava a pelegrinar a Santiago, a Espanya, el camí era llarg i perillós, podia no tornar, morir en un accident o ésser assassinat per malfactors, deixava al mas la família, la bona esposa
De lluny estant semblava un mas rònec, un casalot mig enrunat en un mar de terres herboses i ennegrides, unes pedres rogenques, un àbsis que guardava un altar sense sagrari, una porta de fusta corcada sempre oberta que cap pagès no traspassava, el testimoni de l’abandó i la mort sense història que la gran
Felip II ordenà que se’l retratés vestit de negre, imatge de l’austeritat i religiositat castellana. Castella, el regne , fou el seu castell, el seu retir, la seva naturalesa i el cordó sanitari ideològico-castellà del poder. Dos anys després d’ésser investit rei promulga la pragmàtica del 7 de setembre en què ordena que no poden entrar
Més enllà de Neptú, en un camp d’estrelles, en la tercera zona de l’espai del nostre sistema solar, entre les restes de la nebulosa d’on aquest es formà, hi ha un petit planeta i els seus satèl·lits, tenen per nom Plutó i el més gran dels satèl·lit Caront. Els noms del déu dels morts i
No les havia pas oblidat, ni tampoc havia oblidat el Medz Yaghern, el Gran Crim comès pels turcs otomans fa un segle contra l’antic poble armeni. Llavors llegí amb veu silenciada el poema d’en William Saroyan, el gran escriptor quasi oblidat, que cridà amb ràbia i amor “Endavant!, destrueix Armènia” i quan llegia “envia’ls al desert sense
De dones que han parlat en nom del seu déu n’hi han hagut sempre, de dones que han predit inspirades per la divinitat el futur la història escrita n’ha servat noms. De la profetessa Deborà en parla el llibre dels Jutges puix ella n’era , predí en un cant la batalla victoriosa dels israelites sobre Jabín, rei de
I quan el sacerdot o el vident anunciava al poble que el sol els abandonaria pels seus pecats , homes i dones esparverats ploraven demanant al déu clement que no els privés de la lum i de la calor i feien gran cridòria per a evitar que arribessin al cel les veus dels
Al-Màwsil, la que uneix rius, Massul la ciutat antiga fou la que durant mil·lenis servà les tombes dels savis profetes bíblics, la que al turó de Nabi Yunus venerava la d’en Jonàs que visqué tres anys dins del ventre del peix monstruós i compassiu. Al-Màwsil, Massul, tingué una antiquíssima ciutat emmurallada en semicercle, les
El poble sent una angoixa feridora quan s’adona que els déus són absents i malgrat que intenta amagar-la o reprimir-la el sentiment persisteix en la seva ànima. És un sentiment que erosiona la moral col·lectiva, la mossega i l’esmicola; ho sabien i ho saben els pobles dels temps vells i els dels temps joves, el