Quan este matí sortia de casa he notat la impaciència de les gosses -la Lia i la Lila- per pujar ràpid cap a la furgoneta. Saben bé que allí dins s’hi viu bé, malgrat que a voltes no hi viatgin en preferent, que vol dir sense cap maquinota o cap altra història pròpia dels pagesets.
Enguany vam anar a la Fira Raure i vam conèixer l’antiga ferreria del poble, al carrer de la Valleta. Aquell dia lo fornal es va tornar a encendre als comandaments d’Efrèn Cofiné, artesà de la forja i ganiveter. Preciosa.
Segurament, vivim en un món de valents i valentes, irremeiablement. Bauman va expressar ‘això nostre’ que sembla evident, però va obrir la porta d’uns àmbits d’observació que penso que són necessaris d’emprendre des de tots els angles i sense menysprear cap dels punts de vista. Vivim en un món de valents i valentes: Caldria que tot
Victòria Camps en parla al respecte, amb els conceptes, també.
Quan era menut, de ben menut, tenia una gran afició pel castell d’Ulldecona. Ja de ben menut m’apassionava tot allò que tingués a vore amb el passat, amb l’arqueologia, per dir-ho ràpidament, que és la disciplina de la Història que vaig acabar estudiant i exercint de gran. Tornant de passar el dia a la finca
La lluna serà plena, a esta hora del dia. I caldrà que mos esperem a la 1.33 del proper 11 de febrer per tornar a reviure-la en la seua plenitud.
En Boada té un bloc. És una manera de dir que, pels marges de les portades dels diaris, també hi romanen les notícies positives. L’Eduard Boada és una professor de Tarragona amb una sòlida formació en els àmbits de la Història i la Religió. La Viquipèdia destaca que és escriptor, la qual cosa és certa.
L’internet ha canviat la perspectiva de la informació, alhora que ha reforçat allò que qualsevol lector reconeix sempre: Que no és pas savi aquell que sap, sinó el que coneix. L’internet és una eina per a explorar.
Queda un mes de feina a l’almàssera on faig de mestre almasser, enguany, compaginant feines com un ver artista del viure que sóc. Un mes per continuar este somni que alguns anomenen vida i que jo anomeno, per ser més diferent encara, vita. Més llum, més crepuscles, més amor, malgrat les punyetes que alguns s’entesten
L’u de març de dos-mil quinze vaig espollogar (allà baix en diem així) esta olivera, que és esta que fa uns minuts, potser ja una hora enrere, fotografiava i ara podeu contemplar amb lluna creixent inclosa. Enguany toquen les puntes. Lo poll de dalt, com diem natros.
Fa uns dies vam decidir que esmerçaria un temps en conèixer el què d’aquell sobtat final. L’aixeta romania oberta, però d’un temps ençà no en rajava una gota d’aigua. Amb una bomba que jo mateix vaig du, vam intentar resoldre un possible desembossament, però res. Aleshores, vaig pensar que podia tractar-se d’una font natural que
‘Los Reis de l’Orient porten coses a la gent!’ Amb ma filla Aran cantem des de la biblioteca del Vapor Vell fins a casa de la seua tieta Marina, improvitzant les rimes de les tornades i fent un repàs de la nostra geografia coneguda i imaginada dels Països Catalans: ‘Los Reis d’Alacant porten coses, porten
Enguany, avui, a un quart i tres minuts de quatre de la tarda, la Terra, que és este planeta on sembla que vivim, es trobarà en lo punt de la seua òrbita més propera al Sol. A 147.100.998 quilòmetres, concretament, que en són una bona colla si tinc en compte que la meua Berlingo, que
Després de milions d’anys d’evolució humana, la nostra espècie va començar progressivament a domesticar aquelles espècies vegetals i animals que tenia més a l’abast. L’expansió de l’agricultura a escala planetària va escombrar les anomenades societats caçadores i recol·lectores a una velocitat insòlita fins aquella nova manera de relacionar-se amb el medi i que no permetia
Si arribava la primavera, si potser nevava, si anàvem a dinar al Ballestar, si anàvem a cercar bolets, si enlloc d’anar a la platja preferíem anar a raure a l’embassament, on l’aigua dolça estava més fresqueta, si preníem les bicicletes i ànims, si algú decidia anar a acampar durant el cap de setmana a la